wine

«Fer vi és una aventura humana» Lluís Llach

Posted by | Uncategorized | No Comments
DSC_0697
A vegades la vida et regala converses que saps que recordaràs sempre. Va passar a finals d’estiu amb en Lluís Llach, a Porrera, en una trobada que, molt generosament, va preparar el seu soci, l’enòleg Albert Costa. «A mi m’entusiasma el Porrera, és el vi que dóna valor a Vall Llach«, reconeix el cantautor. Són vinyes d’un altre temps, de carinyena vella plantada al coster a tocar de l’ermita de Sant Antoni, que donen nom al Vi de Vila del celler. És el vi, és la vinya, però és principalment el nom d’un poble, allà on va néixer el seu compromís humà amb el vi.
«Fer vi és una aventura humana» reconeix en Lluís . I continua: «Amb l’Enric Costa -pare de l’Albert- ens hi vam posar pel poble, després dels aiguats de Porrera del 94, i vam mantenir l’aventura fins i tot en l’època que jo vaig haver de superar la malaltia». En Lluís té ganes d’explicar-se, d’obrir-se, pausadament, com el vi de llarga criança al decantador… Només l’enerva el ritme enverinat de l’actualitat política. «Vam plantar vinya per una causa que no era principalment la de fer vi. Amb l’Enric érem amics des de petits i  vam iniciar un projecte enològic des de la vessant social», recorda. Ja han passat 18 anys des dels inicis, però fa temps que el celler ha assolit la majoria d’edat, la maduresa.
«Des dels 4 anys que he vingut al Priorat; els meus temps feliços els recordo aquí«, reconeix Lluís Llach. Viure el Priorat l’ha fet entendre la difícil orografia que determina la bellesa del paisatge, la immensitat dels pobles petits i els valors de la gent que s’hi ha quedat a viure i que té en la terra un exemple de vitalitat, compromís i experiència.
És ell, en Lluís, qui encara decideix el moment d’iniciar la verema a Vall Llach, però sap que té un enòleg total al costat. Fill de l’amic de tota la vida que va perdre massa d’hora. «El celler és tot ell. És l’Albert. La seva arribada coincideix amb noves tendències en el sector, la seva presència encarrila el que hi havia iniciat. Arriba en el moment just en què la terra ha acabat de definir-se. La terra ens acaba sempre donant consells«, revela.
En Lluís reconeix que Vall Llach ha estat fidel a l’estil prioratí d’elaborar vins però deixa a les noves generacions introduir matisos per seguir sent la referència que són amb una mirada renovada. El comportament en el temps de les primeres anyades és excel·lent i ho comprovem amb una vertical de Vall Llach de 1999 a 2008.
image1 image2 image3 image4 image5 image6 image7 image8 image9 image10
El treball enològic dels inicis ha deixat pòsit. 99, 2000 i 2005 són excepcionals. El Vi de Vila Porrera 2013, que també tastem, és commovedor i l’Aigua de Llum 2014, que encara no ha sortit al mercat, apunta maneres. Beure’l al costat de la vinya de viogner on neix , amb vistes a vol d’ocell sobre Porrera, és un regal. I ens descobreixen durant la trobada que als baixos del celler, envelleix en una bóta petita un vi ranci amb mares de 1927, una joia enològica amb caràcter. En Lluís es mostra orgullós d’haver-la conservat.
La conversa amb Llach continuarà dies després a través del telèfon mòbil, amb missatges de veu que reprodueixo textualment, gràcies a les gestions de l’Andreas Claus i l’Albert.
DSC_0650

Com l’amant que ens acull sense fer-nos cap pregunta/ amb el seu dolç embruix/ així sento la natura

 

«Els records més íntims tenen referència, segurament, a la fundació del celler, perquè en Miquel Martí i Pol hi va participar d’una manera activa, amb la seva opinió, escoltant, ponderant, etcètera. Sabia que l’Enric i jo teníem aquest projecte i el fèiem davant seu, perquè ens reuníem a Porrera i ell a la seva cadireta participava de totes les converses. Va ser un còmplice i també un referent per nosaltres i per això li hem dedicat un dels vins més especials que tenim, l’Aigua de Llum, que porta un fragment del seu poema, Solstici.

DSC_0683

 

«Al Mas de la Rosa jo sento el poder de la terra perquè és un lloc tel·lúric, però sobretot i encara més quan hi vaig, és el valor de l’esforç. Aquelles terres han estat conreades per gent que quan van acabar tenien més de 70 anys i que ho van haver de fer d’una manera dificultosa. Era gent pobra i havien de caminar una hora i mitja per arribar al tros i després enfilar-se muntanya amunt. Cada cep tenia la seva importància. És el valor del sacrifici, de la suor. És tradició, tossuderia en guardar el patrimoni del territori i és una sort poder tenir finques com el Mas de la Rosa, que és el nostre buc insígnia»

VLL1VLL2

                                                                     (Fotografies d’Albert Costa)

 

«Quan estic al Senegal, el Priorat el recordo com un territori molt lluminós, curiosament, i també com un territori on cada pam és diferent de l’altre. Cada muntanya té el seu nom…»

DSC_0669

 

«Quan baixes del coll de Falset i veus Porrera allà enclotada en aquell immens fosc de les muntanyes, en una estranya solitud, te’n dones compte de la importància del territori pel ser humà, de com aquest territori ha condicionat els éssers humans. Els porrerencs són gent feta pel territori, adaptada pel territori, que l’estimen i han decidit viure allà. I això, amb les possibilitats que avui dóna la vida per marxar, per fugir, la gent que s’hi queda em commou sempre”

DSC_0680

 

«L’arribada de l’Albert Costa ha estat un canvi fantàstic de cara, no només al present, sinó de l’imaginari d’un futur possible. Penso sempre que un celler ha de ser un projecte a llarg termini on hi ha a darrera una filosofia, en el nostre cas molt clara des de l’inici, configurada amb l’Enric Costa, el pare de l’Albert. En aquesta filosofia, el territori i el celler es parlen mútuament, l’experiència i el celler es parlen mútuament i es van conjuminant les coses per arribar a bon port»

10392459_10204532781866836_7423859595887300359_n

 

«Crec que el futur del vi català és magnífic perquè el vi català és magnífic, dins de la diversitat i les diferents qualitats que es poden donar i textures, etc. Però amb una condició, i és que nosaltres ens ho hem de creure, i de veritat. Nosaltres vol dir l’integralitat del tot del món del vi. Des del que està a la vinya amb els dits congelats fins al sommelier d’un restaurant que sap que pot donar un producte magnífic d’acord amb el territori que representa, o fins al periodista que va a buscar l’origen, l’autenticitat de les coses i no viu en un món de complexes i el presenta com quelcom que val la pena. Tots plegats hi hem de creure. Si hi creiem tots, crec que el vi català té un futur magnífic perquè senzillament els vins que s’hi fan són extraordinaris, des de l’Empordà, fins la Terra Alta, bé… Tots»

DSC_0655

 

«Sóc més tastador de vi quan el bec, que no pas consumidor de vi. M’agrada sempre prendre’l amb algú que hi entén, que té coneixement del món del vi perquè m’expliqui la seva manera de veure’l i de sentir-lo. Per mi, és així»

DSC_0652

 

En solitud, però no solitaris,

reconduïm la vida, amb la certesa

que cap esforç no cau en terra eixorca»

Miquel Martí i Pol

 

 

El vi dolç més solidari

Posted by | Uncategorized | No Comments

 

Article sobre els vins dolços catalans per al llibre Valero. Sabors i textures. Aromes i sensacions. Gràcies a tots els qui ho heu fet possible. Les vostres opinions enriqueixen la publicació  i contribueixen decididament a dotar de recursos l’escola d’educació especial Jeroni de Moragas de Móra d’Ebre.

VALERO_portada

“El nostre país viu entre la contradicció i la paradoxa. D’acord… Parlo només de vins ara. I, a més, només de vins dolços. A on vivim? A la vora de quin mar i en quines terres i muntanyes? Sol i serena, lluna i sal, marinada i roca calcària. Panses. Terra de vins dolços, rancis i de solera: Qui us beu? Proposo una bona manera de retrobar la tradició: Comencem el proper estiu amb la fantàstica coca de Sant Joan i un escumós ancestral dolç de malvasia del Garraf? Va!”

Joan Goméz Pallarès, enòfil i blocaire, encèn la metxa d’aquest article que pretén ser un recull d’opinions farcides de personalisme i expertesa. Sommeliers, periodistes, professionals del món del vi i la vinya s’expressen en les línies que venen a continuació al voltant d’un matrimoni sovint ben avingut, el de les postres i el vi.

descarga11828586_10207116951342886_4846031936404580958_n

“Els vins dolços catalans respiren tradició, il·lusió, coneixement i originalitat. Catalunya és un país de vins assoleiats, carregat de paciència i curiositat per seguir fent el camí de l’excel·lència, també amb vins dolços”. Qui signa aquesta afirmació rotunda és Josep Pitu Roca, “cambrer de vins” del Celler de Can Roca, el millor restaurant del món. Amb la humilitat que el caracteritza i el vers sempre despert, continua: “Ara gaudim d’una situació privilegiada gràcies a la recuperació històrica dels grans vins dolços del territori, de vessant oxidativa, reeixint la malvasia, el moscatell, la mataró, la pansa i la garnatxa. Observem com el coneixement i la llibertat creativa ha incorporat vins dolços originals a partir de vins amb botritis, cryoestracció, frescor i agilitat com a fils conductors o vins plens de mel i sedositat, vins de palla, els sol i serena, els vins de panses, els gra a gra”. Està clar que el nostre és un país petit, però ric, divers i ple de propostes dolces i abellidores. En Pitu Roca sentencia: “Catalunya ofereix una proposta seductora, amb llibertat creativa i un pòsit cultural, un exemple de què la història d’un país es pot beure”. Quan li demano pel seu maridatge, em recomana “una poma de relleno amb una garnatxa de l’Empordà”.

a7d1fb8cccfeff26f878c6c442103d5e_400x400 27939c3456f80007af7cbba5dc868388_400x400 images

Al costat d’en Pitu Roca, al Celler, hi ha Pilar Cavero, millor sommelier d’Espanya 2013: “Els vins dolços catalans gaudeixen d’una gran salut i no hi ha millor manera d’acabar un bon àpat”, em comenta. Són la cirereta del pastís d’un bon dinar o sopar i tenim un repertori ben ampli per escollir. Cavero s’atreveix a suggerir-nos harmonies com “els moscatells amb postres a base de fruits secs, hi ha res millor que el músic?, les garnatxes amb formatges, la mataró d’Alella amb fruits vermells i vins de botrytis amb fruites d’os i tropicals…”. Nascuda a l’Aragó però gironina d’adopció, Cavero reconeix que “el que més m’emociona són les garnatxes de l’Empordà com el Masia Pairal Can Carreras Gran Reserva 1945, un vi molt especial del qual només s’embotellen 50 unitats a l’any, i me’l beuria gaudint d’un recuit de Fonteta amb mel de castanyer i figues”.

De l’Empordà a l’Ebre, de les Terres de Lleida a Manresa, Catalunya ens permet viatjar a través de la pastisseria i el seu company de viatge més fidel és el vi. Aquell que les dones, anys enrere, empraven només per cuinar, i els homes engollien a la taverna. Aquell que sovint s’amagava darrere del taulell i ara no costa gens exhibir. Els darrers concursos vitivinícoles ho confirmen.

Joan Nebot, director dels Premis Vinari i del digital Vadevi.cat, argumenta: “Els vins dolços catalans són els grans oblidats, si exceptuem els de la Catalunya Nord, Ribesaltes i Banyuls, que tenen prestigi i una bona salut comercial a l’Estat francès. Al Principat, les zones on s’elaboren més vins dolços són les del sud, Tarragona, Terra Alta, Priorat i Montsant, i al nord, l’Empordà. Justament, i això confirma la qualitat dels vins dolços catalans, en la 1a edició dels Premis Vinari, un vi dolç ha estat el més ben puntuat entre tots els vins catalans. Ha estat la Garnatxa de l’Empordà Solera collita 2002 del celler Mas Llunes, elaborada amb garnatxa -lledoner, com anomenen aquesta varietat a l’Empordà- roja. Aquest fet i una criança de 10 anys en bóta de roure li donen una estructura ferma i prou potència com per acompanyar amb solvència un pastís sacher, amb la seva cobertura de xocolata negra. Les aromes de fruita blanca confitada i d’orellanes d’aquest vi extraordinari combinen a la perfecció amb la capa fina de melmelada d’albercoc amb que es farceix aquest pastís”.

Dolçor abellidora tenyida de colors terrosos i negres que també convé anotar a la llibreta de maridatges. Qui aposta decididament per la garnatxa com a millor expressió del vi dolç és el gastrònom Ramon Roset, ja sigui amb el sistema de soleres o bé per sobremaduració del raïm. Però com són els dolços en boca? “Sobretot llaminers, encara que voluminosos i ben estructurats, en boca. Molt intensos aromàticament, llargs i persistents”, explica. En Ramon està convençut que no hi ha normes per maridar els vins amb les postres però reconeix que els de solera són grans amics de la xocolata. “Els de verema tardana acompanyen més la nata, la crema pastissera o els acabats amb sucre. I ambdós serveixen per acompanyar alguns formatges”. A en Ramon el tempta “la garnatxa dolça solera amb la Sacher. “La combinació de la xocolata i la melmelada de gerds amb intensitat aromàtica de fruita confitada, notes de fruits secs i confiteria del vi és tot un plaer al paladar”, sentencia.

xavinolla542840_143938765732964_780216012_n

En Xavi Nolla, sommelier, posa l’accent en el vincle cultural dels vins a la nostra terra: “Ens hem estrenat ja de ben petits en aquesta tipologia de vins gaudint de bons moscatells o rancis en festes familiars, i més endavant com a adults hem gaudit de Sauternes o Tokaji que et marquen de per vida i t’obren les portes al pecat més dolç i prohibitiu”, explica amb passió. Nolla creu que a Catalunya tenim “un infinit poc explorat” i que cal “perdre’s per entendre la diversitat”. A l’hora de gaudir-los comenta que només cal estar ben acompanyats i ens desvetlla el maridatge que més l’emociona: “El vi Lyric de Mas Comtal la típica catània penedesenca. El Lyric és un vi dolç de merlot 100% elaborat per sistema de criaderes i amb una solera de 1993, una veritable joia del Penedès que va crear el desaparegut Joan Milà, el mag del merlot”.

La riquesa del país quant a vins dolços també l’assenyala d’inici el sommelier Ferran Centelles, que forma part de l’equip de Jancis Robinson i va estar al capdavant del celler d’elBulli amb Ferran Adrià: “Malauradament observo que la demanda no té tanta importància com ens agradaria. Elaborem des de vins fortificats de llarg envelliment i tendència oxidativa com les garnatxes de l’Empordà o del Priorat, als vins més refrescants, lleugers i experimentals del Penedès”. I afegeix: “La paciència i l’estima a la tradició fa que tinguem dolços fantàstics com l’Airam d’Espelt, Bac de les Ginesteres o el Mas Estela Garnatxa, vins que reposen més de 10 anys abans de sortir al mercat. Per altra banda, de la creativitat i les ganes d’experimentar en resulten vins excepcionals com el Vi de Gel de Gramona, l’Ardent d’Heretat Mont Rubí o el Nadal Dolç d’Octubre. També m’agraden molt els dolços i les misteles que encara es fan en la majoria de cooperatives de Tarragona, Empordà i Terra Alta. Són un patrimoni, com també ho és la famosa malvasia de Sitges”, explica. I matisa que entre les seves devocions hi figuren “la xocolata amb alt percentatge de cacau amb garnatxes oxidatives o els vins dolços de perfil fresc però profund amb formatge de vaca de pasta tova”.

858069_485869601471147_1942249093_o1010186_168456796666442_1737914332_n

“Els presocràtics deien que allò semblant estima a allò semblant, per això per a les postres no hi ha res millor que un vi dolç”, diu convençuda la sommelier i periodista Meritxell Falgueras. I afegeix: “Per a la fruita és ideal un tipus Moscat d’Asti, una mica frizzante amb poc grau alcohòlic, fresc i amb molta sensació de raïm aromàtic. Per la xocolata una garnatxa negra tipus AOC Banyuls és ideal. Els vins blancs dolços amb els formatges són el millor contrast, en especial un Pedro Ximénez amb formatges blaus. Pels pastissos, el cava dolç perquè les bombolles ajuden a netejar les papil·les gustatives”. En el seu paper de divulgadora de la cultura del vi i de fer-lo baixar del pedestal on sovint s’ha instal·lat, Falgueras engreixa la llista d’harmonies d’aquest fèrtil matrimoni. I ho rebla en Ramon Francàs, periodista de referència al nostre país: “Proposo un doble maridatge, d’un cantó el Nus de Mas d’en Gil (DOQ Priorat) amb una xocolata d’Enric Rovira i de l’altra l’Advent Sumoll d’Heretat Mont Rubí amb unes figues amb crema”. Noms propis per a creacions efímeres, fruit en molts casos d’una “tradició d’elaboracions mil·lenàries que sovint han acompanyat postres de tota mena però que també, en alguns casos, mariden amb excel·lència amb foies o formatges blaus. Es parla de vins llegendaris com la malvasia de Sitges. Diu la llegenda que els primers sarments de malvasia van arribar a la Blanca Subur de la mà d’un almogàver que al començament del segle XIV va anar a lluitar a la Mediterrània oriental sota les ordres de Roger de Flor. De dolços, no obstant això, ja en feien els romans a casa nostra”.

311282_4595336652065_1104911093_n1928883_1210195976527_4586696_n11021108_802235883144930_6099787479472708210_n

Llarga història i futur prometedor com apunta en Sergi Figueras, sommelier i responsable del Bar-à-vins de la Moritz: “El salt qualitatiu que han fet els vins dolços en els darrers anys ens permeten tenir un ventall molt ampli per jugar amb postres i pastissos sobretot als restaurants”. I explica: “Hem passat de tenir aquells vins amb sucre residual, però de vegades desequilibrat amb l’alcohol, a tenir uns vins melosos i alhora frescos, amb l’alcohol ben integrat que fan que tinguin un pas per boca golós i fresc, a més de subtil i delicat, ideal per acompanyar unes postres i que el casament dels dos no sigui gens pesat. Alhora existeix el maridatge del diumenge al migdia i dies assenyalats a casa, on casem les postres amb un cava brut nature gran reserva i oblidem els matisos del maridatge. És celebració i també és un maridatge totalment cultural a casa nostra”.

A en Miguel Figini, d’origen argentí però gran coneixedor i divulgador –a més d’amant– dels vins catalans, el sedueixen els de la Catalunya Nord, però destaca una bona relació de Catalunya que qualifica de “bons i subtils” i que lliguen molt amb postres casolanes. Per exemple, el “Marfil Violeta dolç natural solera 2003 de garnatxa negra amb criança oxidativa d’Alella Vinícola o el Masia Pairal 100% de moscatell de gra petit del celler Martí i Fabra que té 10 mesos de criança en roure i castanyer, casen bé l’un amb un brownie de xocolata amb gelat de vainilla, i l’altre amb un lemon pie.

Qui també posa l’accent en l’herència cultural i la comunió de vins i postres és l’enòleg Jordi Martínez, Nas de Plata 2013. Amb el seu ampli coneixement forjat a les Terres de Ponent, ens revela una darrera descoberta: “Un vi que darrerament m’ha encisat és el Majjan 2008 del celler Castell d’Encús, de Talarn (DO Costers del Segre), amb 200 g/l de sucre residual, un vi amb una untuosiotat en boca fantàstica, molt versàtil però que és immillorable amb un pastís de fruits secs”.

1274559_343253482476052_1168927024_o475955_10150640450652894_1543842092_o 1271820_10202396429535780_1160038260_o

M’agrada tancar aquest repàs ple de coneixement amb tres veus autoritzades en el sector i les tres femenines. Cristina Alcalá, periodista y enòloga, reflexiona en veu alta: “Com un tresor ocult, els vins dolços formen part de la cultura tradicional de cada país. Una manera de descobrir com les elaboracions s’han anat mantenint i interpretant, un itinerari a través de la història. I Catalunya és un clar exemple. Crec en la versatilitat de les harmonies amb vins dolços i el que més m’emociona és allò que no m’espero. A vegades una xocolata amarga, un formatge artesà o un fruit sec és sucient perquè salti l’espurna. Especialment m’agraden els bons vins negres dolços i els rancis”.

Ester Bachs, ambaixadora per Espanya de l’International Wine Challenge, celebra que a Catalunya tinguem “la tradició d’elaborar diferents dolços a partir dels productes excedents de temporada, com són el codonyat, els panellets, el cabell d’àngel, la mona de Pasqua, etc. Aleshores, no és gens d’estranyar que a partir del most també fem vins dolços per acompanyar aquestes postres tan típiques! A casa sempre hi havia el porró amb moscatell, o la mistela per acompanyar el músic, els carquinyolis o els bunyols de Setmana Santa. Ara bé, em rendeixo davant les garnatxes dolces, siguin del Priorat, l’Empordà o d’Alella que treballen uns generosos dolços espectaculars, i intento que no em fallin per acompanyar les postres més goloses de xocolata”.

Línies plenes de gust i elegància que remata amb una proposta que l’emociona sense cap altre acompanyament, el Marfil Violeta, Solera 2003, un monovarietal de garnatxa negra que ja s’ha mencionat anteriorment.

Clou l’article la sommelier gironina i col·laboradora de la Revista Sentits, Anna Vicens, qui lamenta que “els vins dolços es consumeixen menys del que agraden, és a dir, són vins que agraden a tothom qui els tasta, però en canvi el seu consum és baix”. Coincideix amb en Ferran Centelles en l’apreciació col·lectiva però el baix consum. Potser, amb el suggeriment que tanquem aquest article i les pàgines seductores que vindran a continuació ens atrevim a trencar el gel i a fer d’aquesta una pràctica habitual. Ens ho agrairan el paladar, el cor i l’ànima. I totes les mans que treballen la terra o amassen la pasta. Tantes històries personals que hi ha darrere de cada elaboració artesana plena de sensatesa i de respecte a la cultura i la nostra història. Un dels millors exponents podria ser el que va seduir l’Anna Vicens: “La meva darrera gran vivència amb un vi dolç va ser al celler Scala Dei, de la mà del seu enòleg Ricard Rofes. Ens va deixar tastar els fantàstics vins dolços i rancis envellits i, especialment el dolç 1952 em va encantar. Tants anys, tanta història dins d’una bóta vella, i conservava encara l’acidesa, l’elegància, una fina golosia i uns aromes de xocolata i dàtils difícils d’oblidar. Els dolços en si mateixos ja són unes postres, i aquest era per prendre’l sol, gaudint de cada gota”.

 

 

Ruth Troyano Puig

Periodista, màster en planificació i gestió del turisme enològic

Riberach – Bélesta La Frontière ( vinyes al peu del Canigó )

Posted by | Uncategorized | No Comments

 «C’est un petit pays à l’allure très digne/ Où sagement rangée se prélasse la vigne/ Sous le regard hautain et cependant très doux/ D’un tout petit géant qu’on nomme Canigou» Jean Cayrol

 

image1image4

 

Bélesta de La Frontière (Llanguedoc- Rosselló) és un petit poble medieval que torna a situar-se al mapa de la Catalunya Nord amb la recuperació d’una antiga cooperativa d’elaboració de vi reconvertida a hotel, restaurant, celler, spa i molt més. A dues hores de Barcelona amb TGV  inclosa la ruta en cotxe de poc més de 30 minuts des de Perpinyà. No és d’estranyar que sigui l’hereu d’un tros de vinya del poble rossellonenc qui hagi decidit submergir-se en aquesta aventura.

«Luc decided to set up the Riberach wine estate with three friends. Then Karin bought the building and startet to completely rebuild it with Luc. Her dream? Create a genuine hotel-restaurant-contemporary wine cellar concept based around gourmet tourism» s’explica als visitants. «L’originalitat està en tornar als orígens» deia Gaudí referint-se a la natura com a punt d’inspiració i de respecte cap allò que hem heredat. I al peu de la lletra s’ho han pres a Bélesta. L’antic celler acull ara un equipament enoturístic de quatre estrelles on tot té un sentit especial: l’espai del restaurant és l’antiga sala de premsar el raïm – en donen fe les fotografies que pengen a les parets-, les tines de ciment són habitacions – wine vats, en diuen- el forjat que sosté el sostre és original, i s’ha obert un gran finestral per emmarcar el paisatge rural que és un dels valors de l’espai… Tot és confortable malgrat que es manté l’esperit industrial de la construcció. Es guarda l’essència de les formes tant com es conserva la corba dels ceps de carinyena vella que en poques setmanes veremaran. L’avi d’en Luc conreava vinya a peu del Canigó, a Bélesta, i feia temps el nét rumiava a tornar-hi amb la seva companya. Tots dos són arquitectes de professió, però el paisatge del Rosselló els ha captivat i aquí han volgut fixar també arrels, personals i professionals.

 

image3 image7

 

Luc Richard y Karin Puringher són els artífexs d’aquest espai que visitem en un dia de forta tramuntana, el que demostra que no només és patrimoni de l’Empordà. A pocs quilòmetres de la costa francesa i del mar Mediterrani, envoltat de vinyes i amb l’emblema del Canigó de fons, Riberach és un complex enogastronòmic que s’ha apuntat a la moda de l’slow food, però no per necessitat sinó per  convenciment. Cada habitació (o suite) té un disseny especial que busca la comoditat del visitant i no hi falta l’ampolla de vi Riberach de 50 cl per donar la benvinguda. S’han pensat tots els detalls i s’ha imposat en tots els espais la tendència «eco-friendly». Un dels atractius principals de l’exterior és la piscina d’aigua natural, un sistema alemany desenvolupat fa 20 anys però totalment innovador a França. Consisteix a filtrar i purificar l’aigua a través de la vegetació. A l’interior, sorprèn l’spa d’atmosfera exòtica i oriental amb possibilitat de gaudir d’un hammam, absolutament imprescindible quan es viatja a Marràquetx o Essaouira.

image5 image6 image9

On probablement més es demostra el Km 0 és a la cuina. El restaurant Le Cooperative de Laurent Lemal  prepara exquisits plats mediterranis, creatius, gourmet i innovadors des de l’any 2009. La proposta del dia D és realment reveladora:

Red Mist 2015

Tomatoes of Laurent’s garden/ Burrata/ Parmesan cheese / Wild Strawberry/ Basel

***

Baudroie de petite pêche de Méditerranée

Monkfish from Mediterranean sea/ Leek/ Liquorice/ Sweet breads

***

Souvenir de montagne

Mountain’s memory/ Raspberries/ Polenta/ Grilled peppers/ Wild Coriander

IMG_8113 IMG_8116

Els menús s’actualitzen un o dos cops per setmana  i Lemal té clar que ha de ser «a testimony to all the little local producers, to the confidence and admiration he shows them«. Els àpats tenen qui els harmonitzi amb el vi, amb les referències de Riberach principalment. Al restaurant és possible beure vins a copes de tot el Rosselló. I la carta treballada per un sommelier que és a la sala indica que hi ha «wines from around here a lovely range of Roussillon wines, small states who prefer to produce not only organically but also biodynamically«. La biodinàmica també ha seduït aquest petit celler rossellonenc i en aquesta pràctica s’ha submergit l’enòleg que busca un marcat accent de l’acidesa per donar desimboltura als vins. El cargol és el traçat pictòric que unifica la imatge de tots els vins i la contraetiqueta de tots els vins, que són IGP Côtes Catalanes, ressalta que han estat produïts emprant l’agroecologia amb la idea de preservar els equilibris naturals i la biodiversitat de l’entorn, apostant per la sostenibilitat i fomentant la fertilitat dels sòls alhora que s’han tingut en compte com no podia ser d’altra manera les varietats indígenes. Vins interessants, fàcils de beure, que trenquen el tòpic de l’elevat cost dels vins francesos (si pensem en Borgonya i Bordeus) i estan, al mateix temps, aliniats amb la qualitat.

El celler és un edifici adjacent al restaurant-hotel  i disposa d’una botiga de vins on es poden trobar nombroses referències de la Catalunya Nord que, en canvi, costa molt comprar a Catalunya. L’edifici de 1925 que s’alça davant del castell-museu prehistòric de Bélesta, ha recuperat la vida després d’estar anys en desús. I ha fet recuperar també l’atractiu a una regió que no només pot exhibir el moviment slow i la vinya sinó també el ric patrimoni arquitectònic com els dòlmens i les marques de les antigues fronteres entre els regnes de la corona catalano-aragonesa i França. Domaine Riberach elabora vins naturals en la seva forma més pura amb un equip que lideren dos enòlegs, un viticultor i dos comercials. Garnatxa, syrah, carinyena i macabeu, varietats del Rosselló que es vinifiquen en cupatge per obtenir Thèse, Antithèse, Hypothèse i Synthèse… En total quatre vins negres («to write home about»), tres blancs («to think about») i dos rosats. Són vins francs i sincers amb el territori i el convenciment ecològic dels elaboradors. La «boutique» de vins proposa descobrir fins a 30 projectes de viticultura  orgànica, biodinàmica i natural, com també productes de la regió com l’oli d’oliva VE, la mel, el safrà, la sal i patès… Un univers de proximitat que adverteix el visitant: «The best wine is the one you make yourself!».

image12 image13

En ple segle XXI, aquesta cooperativa que va ser un referent al XX busca ser descoberta entre el públic català per la proximitat i l’interès creixent pel món del vi i l’enoturisme que es demostra a Catalunya amb la seva riquesa, diversitat i qualitat. L’ecologia, que és a la base de tot el complex de Riberach, ja atrau turisme francès i dels països nòrdics però el repte ara és mirar al sud i passar del 10% al 25% de turisme de l’Estat espanyol i català, a mitjà termini. El TGV en facilita la descoberta i la connexió, ja sigui com a destinació final o per fer parada en una de les rutes més somiades, la que acaba a París. Si s’agafa el tren d’alta velocitat a Barcelona a un quart de 10 de matí, a quarts de 4 de la tarda ja s’arriba a la Gare du Nord. Fer una parada a Bélesta és reconfortant i plaent per afrontar la intensitat de la cité.

IMG_8162 IMG_8172

 

Té a esquerra les cendroses, vitíferes Corberes que al Pirineu, com branques, se pugen a empeltar, a dreta les florídes, granítiques Alberes; lo Rosselló és un are de dues cordilleres que té per corda el mar. És una irnmensa lira que en eixa platja estesa vessanta d’harmonies deixá algun déu marí, lo Canigó és lo pom, les cordes que el cerc besa són los tres ríus que ronquen lliscant per la devesa, lo lec, la Tet, l’Aglí. Jacint Verdaguer

 

IMG_8158image11

 

Come to Bélesta la Frontière

Hotel- Spa – Wine Cellar – Restaurant

2A, Route de Caladroy 66720 Bélestao

www.riberach.com

hotel@riberach.com

cave@riberach.com

www.ruthtroyano.cat

Christian Escribà/ Vermut i pastisseria

Posted by | Uncategorized | No Comments

CristianEscribà

 

«Fa molt temps que m’agrada el vermut i especialment el moment del vermut, que és relaxat, amb un punt d’alegria. Et fa sentir bé i, a més a més, t’obre la gana» explica el mestre pastisser Christian Escribà. L’hora del vermut ha passat a millor vida. La innovació, el risc i l’atreviment estan convertint el vermut en protagonista al migdia a la cuina, al vespre a la cocteleria i ara per la tarda a la pastisseria. «A casa hi havia la cultura i el costum de fer el vermut» comenta Escribà i afegeix «des de fa temps que em rondava pel cap la idea de canviar-ho, però sempre costa tocar les coses quan hi estem acostumats». I ara ha arribat el moment. Per mitjà d’un contacte comú, les inquietuds d’Escribà i la gosadia de Vermuts Miró de Reus els ha portat a entendre’s per dissenyar plegats noves aplicacions del vermut a la gastronomia.

«El que fem és revisar la possibilitat, l’antiga idea que tenia d’incorporar el vermut a la pastisseria, de la mateixa manera que ho hem fet amb altres tipus de licors. Ara hi ha l’oportunitat de col·laborar amb Miró amb un horitzó obert i moltes propostes més enllà de les que ens pensàvem incialment» relata el mestre pastisser. «No només fem pastissos sinó que també creem il·lusions» diu l’eslògan de la pastisseria emblemàtica amb establiments a la Gran Via i La Rambla de Barcelona. I així és.

 

IMG_5168IMG_5157

 

«El vermut té un punt amargant que contrasta amb la dolçor de la pastisseria» afirma Christian Escribà. En aquests atributs àmpliament coneguts hi ha la clau de volta de l’harmonia entre els dos mons. El mestre pastisser reconeix que estan «a l’inici de la col·laboració, el que hem creat fins ara és un indici de fins a on es pot arribar». El vermut passa a formar part de la llista d’ingredients d’Escribà, l’incorpora a l’obrador i al receptari, vol que sigui ingredient en unes ocasions i complement – com a beguda que és – en d’altres. «Vincular dolç i salat és un camp interessant en la gastronomia i buscar també la combinació interna, per exemple les patates xip amb flor de sal recobertes d’una fina capa de xocolata poden maridar perfectament amb un Vermut Roig Miró» explica amb detall Escribà. «És important també l’hora i la persona a l’hora de pensar les receptes» matisa. En Carles Prats, director de Vermuts Reus, es decanta per les creacions d’Escribà més clàssiques, els brunyols ruixats de vermut i el borratxo que també l’incorpora. «El públic adult – a partir dels 50 anys – amant de la rebosteria tradicional catalana es decanta pels clàssics, els joves en canvi arrisquen més i busquen noves sensacions i no anar tant sobre segur, per a ells hem pensat els bombons líquids de vermut, per exemple» afirma el mestre pastisser.

A Pastisseria Escribà els agrada el risc però també el classicisme de les receptes que incorporen sempre un punt d’innovació. «Estem en fase de proves amb diferents dolços i per la propera campanya de Nadal estrenarem les peces definitives amb vermut, perquè tenim dues idees bones que segur que quallaran, també entre els consumidors» explica amb ganes de desvetllar-les però sabedor que encara no ho pot fer.  En Christian sent que la importància del vermut es referma amb la seva aportació «des del món dolç» i insisteix en què li agrada explorar camps nous on ningú no hi ha entrat encara. En aquest sentit, comenta que «amb vi dolç la pastisseria ja s’hi ha trobat més d’una vegada, però amb el vermut el terreny és completament nou i per això hi hem entrat».

De la llista d’elaboracions que han començat a crear amb el roig de Vermuts Miró en ressalta dues que li fan especial goig: els bombons de xocolata blanca amb vermut i el cheese cake amb gerds que proposa harmonitzar amb un got de vermut ben a la vora. Però finalment, acaba citant un dels clàssics: «Estic content amb el borratxo perquè és un pa de pessic de taronja, una recepta de 1987 quan vam inaugurar a La Rambla, emborratxar-lo amb vermut quan normalment es fa amb ron o cointreau, ha estat una bona pensada. Després hi ve la gema i el cremat, però si a més a més ho acompanyes de crema catalana, està per morir-se, i amb nata muntada amb maduixots…»

Se’ns fa la boca aigua amb tanta proposta dolça. Creativitat i innovació per enaltir dos mons que també es poden entendre i retroalimentar-se. Les aromes d’herbes naturals no se li han resistit al mestre Escribà i hi ha contribuït decididament l’obstinació de l’actual direcció de Miró per ampliar els usos i consums de la beguda. L’hora de fer el vermut pot arribar a fer la competència a l’hora de fer el te dels anglesos, va bé sobre les 5 de la tarda?

IMG_5179 IMG_5169

 

vi · moments · persones

No els ho he preguntat, però penso que de poc m’equivocaria si digués que Christian Escribà i Carles Prats celebrarien la comunió de les dues empreses familiars, que van iniciar la seva aventura a principis del segle XX, de la següent manera:

Amb un got de Vermut Roig Miró, l’autèntic de Reus, acompanyant els brunyols o els borratxos de vermut d’Escribà. Qui sap si la trobada seria a la pastisseria emblemàtica de La Rambla, a tocar dels vidres per temptar els turistes, però el que està clar que l’hora la marcarien ells, la nova hora del vermut catalana, les 5 de la tarda. La conversa podria girar sobre infinitat de temes però estic convençuda que hi tindrien cabuda els projectes de la MIROTECA.

 

www.ruthtroyano.cat

 

Nicolas Joly: «El vi ha de parlar directament»

Posted by | Uncategorized | No Comments

P1000906-940x412

 

I don’t only want a good wine but also a true wine

 

Nicolas Joly, referent indiscutible en viticultura biodinàmica, va ser dilluns el protagonista de la primera mostra de vins biodinàmics de tot l’Estat espanyol, celebrada al Mercat del Born de Barcelona per «La Renaissance des Apellations» una entitat formada per 175 productors biodinàmics que reuneix quatre productors catalans: Recaredo, Enric Soler, Nin Ortiz i Mas Estela.

En la seva intervenció, que he pogut escoltar parcialment gràcies al Departament de Comunicació de Recaredo, Nicolás Joly afirma que «l’originalitat del vi està en les fulles que capten el millor del clima i les arrels que es nodreixen del terrer«. Assevera que «el gust del vi només el pot fer inimitable després d’haver rebut la marca del terrori i el microclima». Adverteix que «hi ha 350 llevats comercials que poden distorsionar el gust de l’origen«. Davant d’aquesta «amenaça», el gurú de la biodinàmica considera «no hi ha dret que el gust original sigui amagat al consumidor final«.

És en aquest escenari que la biodinàmica es presenta com una pràctica enològica impertorbable. És la viticultura que Joly practica, defensa i predica al Loira – on té el celler Coulée de Serrant – i arreu on el conviden a parlar-ne. És conscient que «no tots els vins biodinàmics han de ser excel·lents» i ho trasllada a l’auditori, per després matisar les diferències entre viticultura ecològica i la biodinàmica. Si la primera és deixar fer a la natura el seu treball, la segona «dóna lloc a la particularitat, a la identitat d’un espai concret de vinya«.

En diferents escrits previs a la jornada, Joly reflexiona que «perquè la vinya incorpori bé el seu terroir amb les seves arrels, ha de ser viva i lliure de qualsevol tipus d’herbicides que destrueixen tots els microorganismes. I per captar bé el clima i les seves infinites variacions – vent, coster, humitat, etc) les fulles han de ser lliures de productes sintètics químics que pertorben la fotosíntesi».

RENAISSANCE DESAPPELLATIONS_19RENAISSANCE DESAPPELLATIONS_40

Discurs coherent i sincer amb les seves pràctiques que acaba concloent que «la tecnologia ha permès inventar un gust per als vins» i que les denominacions d’origen «han aconseguit crear perfils, dibuixos exactes de vins per cada territori amb els quals busquen la identificació del consumidor«.

Per Joly «el vi no té una definició concreta«. Diu que «ha de parlar directament i descriure la particularitat de cada lloc«. La tipicitat. Com dirien els clàssics, In Vino Veritas. «Quan una agricultura sana – orgànica o biodinàmica- permet que l’esperit del lloc s’expresi, les intervencions al celler o els gustos arbitraris que poden crear es tornen innecessaris. El vi guarda el gust dels seus orígens i la seva capacitat de madurar  amb una transparència completa per als consumidors».

Àudio Nicolas Joly

«Somos las palabras que cuentan lo que somos» Eduardo Galeano

Posted by | Uncategorized | No Comments

P1080751

 

 

Un hombre de las viñas habló, en agonía, al oído de Marcela. Antes de morir, le reveló su secreto:

–La uva –le susurró– está hecha de vino.

Marcela Pérez-Silva me lo contó, y yo pensé: Si la uva está hecha de vino, quizá nosotros somos las palabras que cuentan lo que somos.

 

 

Eduardo GaleanoLa uva y el vino – El libro de los Abrazos 

Pilar Cavero/ Sommelier

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

a7d1fb8cccfeff26f878c6c442103d5e_400x400

 

«Me llevo dos años llenos de experiencias únicas y aprendizaje. Hay un antes y un después en mi vida gracias al Celler de Can Roca. Profesionalmente, le debo todo. Personalmente, amigos y maestros, un viaje inolvidable, tanto a lo largo de los dos años como el Tour, el broche de oro». Pilar Cavero és sommelier i ha decidit sortir de l’anomenada zona de confort. Després de dos anys intensos i il·lusionants al millor restaurant del món, a la vora dels germans Roca, ha emprès el vol  en solitari per seguir aprenent i guanyant noves experiències en el món del vi. En l’etapa a Girona, ha crescut com a persona i com a professional, tant és així que el 2013 va aconseguir el títol de Millor Sommelier d’Espanya i el 2014 ha estat candidata al Premi Nacional de Gastronomía.
Ha tingut grans mestres a la vora i de cadascun d’ells se n’ha emportat coses. Positives totes, diu: «De Joan me llevo su sabiduría, serenidad, inteligencia, todo lo que transmite y representa. De Josep, todo lo que me ha enseñado y ayudado, su entrega, su pasión y su conocimiento. Y sus abrazos cuando los he necesitado. Y de Jordi su sentido del humor, sus ideas locas y geniales, las ganas de renovarse y sorprender siempre». Ens comuniquem a través del mail perquè ja és a San Francisco en un «viaje de aprendizaje para probar todo lo que pueda, visitar Napa y Sonoma y volver». Té bitllet de tornada però molt em temo que pot repetir en breu experiència i per motius laborals.
 «He sido muy afortunada teniendo la oportunidad de conocerlos y aprender de ellos», confessa. Dels tres germans, qui més petjada ha deixat en ella ha estat en Pitu Roca amb qui comparteix professió:  «Josep es la persona más perceptiva que conozco y probablemente conoceré. Es pura empatía. Nada más conocer a una persona, sabe lo que necesita. No hay nada que ocurra en el Celler sin que él lo sepa. Nada. Yo creo que tantos años dentro de un restaurante le han dado esta habilidad, anticiparse a las necesidades de los demás. A nivel personal, siempre puedes contar con él. Además de ser una enciclopedia y una eminencia andante en cuanto a vino se refiere».
Crec que és valenta tot i que ella ho posa en dubte: «No soy valiente, lo que soy es inquieta. Cada cierto tiempo, tengo la necesidad de moverme, cambiar de ciudad, empezar de cero». Ho demostra la seva curta i sòlida trajectòria professional. Nascuda a Saragossa, estudia Pedagogia a Salamanca i és en aquesta capital d’universitaris on apareix la seva curiositat pel món del vi: «Comencé a catar y me picó el gusanillo. Volví a Zaragoza y después de dos años trabajando en un colegio, decidí que merecía la pena intentarlo. Dejé el trabajo y me fui a Barcelona a estudiar en ESHOB». Tres ciutats en poc temps i una destinació final, el Celler de Can Roca, un lloc especial que sempre tindrà per ella les portes obertes.
Aquesta  curiositat per seguir aprenent la demostra en moltes de les respostes, com la de les aptituds d’un sommelier: «No creo que sea necesaria ninguna aptitud especial, el olfato se entrena». Afirmació rotunda per després sentenciar també que «hay que tener ganas de aprender siempre y en nuestra profesión es necesario mantenerse informado y al día. Las leyes y denominaciones cambian con mucha frecuencia, nuevos vinos, tendencias. Es importante probar cosas distintas y catar mucho. Así que, en resumen, constancia, curiosidad y dedicación. La pasión siempre ayuda a que resulte más fácil».
De respostes clares, directes i sinceres com una la imagina a la sala. Rigor, discreció, convicció, d’actitud humil. Pilar Cavero es mostra amable i atenta en la curta distància. I una fragilitat elegant: «Me encantaría mucho saber que es esa la imagen que doy pero para uno mismo es difícil definirse. Desde luego, trabajando en hostelería tienes que ser atento, amable y discreto, pero ser frágil no es compatible ni recomendable». 
El vi és per a Pilar Cavero «un aliment per al cos i l’ànima». Així l’ha entès des dels inicis i així l’ha comunicat al Celler. El guardó de Millor Sommelier  «me ha permitió conocer gente, viajar y vivir nuevas experiencias». Com les que emprèn ara. Li pregunto si sap on serà d’aquí 10 ays i respon, contundent: «En el mundo del vino, sólo sé eso».  La fascinen totes les regions de vins del món i reconeix no tenir preferències però hi ha una excepció: «Tengo debilidad por los vinos que proceden de zonas volcánicas». En una altra resposta apunta que li agraden molt «los vinos que hace Fernando Mora en Épila, The Garage Wine». Quant a preferències sobre estils de viticultura i enologia, diu que la sedueixen i l’apassionen els vins naturals: «los que tengan algo que contar y lo expresen». Abordem en l’entrevista la preocupació per l’escàs interès de les noves generacions en el vi -la beguda més intel·ligent, com diu Pitu Roca- i és conscient que «nos falta identidad, escuelas de sumillería y compromiso. Hay mucho por recorrer pero creo que vamos por el buen camino».
La recerca de l’autenticitat en els vins és un paral·lelisme amb la seva forma de ser quan una l’observa des de la distància. Si no hagués estat sommelier, potser l’hagués atrapat el món artístic: «Pintora, música, directora de cine, pero la verdad es que no tengo ninguna aptitud para ello, una pena! Así que siendo realista me dedicaría a la educación, aunque de pequeña quería ser veterinaria». D’això n’estem convençuts, a Instagram deixa evidència de l’estima als animals i en especial a Harry, «el perro más mono y divertido del mundo». 
Entre el comiat del Celler i San Francisco, va poder gaudir del Priorat essent membre del jurat de la segona edició de la Guia Melendo del Champagne: «Me llevo haber vivido una experiencia maravillosa y muy divertida, la gente que he conocido y el tiempo que he pasado con los que ya conocía. Profesionalmente, es impagable el hecho de poder catar tanto Champagne. Personalmente, el after-party, las copas de Xavi Nolla (y Xavi en general), Marta y el Hostal Sport, lo bien que nos ha tratado y cuidado, la calçotada, la mesa Pinot Meunier… Estoy contando los días que faltan para la tercera edición». L’estada al Priorat li ha deixat una forta empremta, també «sus paisajes, su belleza, como se vive el mundo del vino. «Es único, soy una enamorada de Cataluña, de Priorat y de Empordà concretamente. Puedes sentir y ver la tradición, la cultura. Es algo maravilloso». 

 

Juancho Asenjo: Pilar Cavero tiene una madurez increíble para su juventud y como decía su paisano Baltasar Gracián «la felicidad de cada uno no consiste en esto ni en aquello sino en conseguir y gozar cada uno de lo que le gusta».

 

Vi · Moments · Persones
«Me encantaría beberme Les Vignes de Mon Père con el propio Jean François Ganevat hablándome de él en su bodega, o un Magma con Frank Cornelissen en Sicilia. Y por supuesto, contigo, el vino que quieras y cuando quieras».

 

Pilar Cavero, sommelier

Albert Guinovart & Celler Barbara Forès – Cicle Vis à Vis TR3SC

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

10496989_10204863063232988_8183347854871436631_o10931594_10204863063512995_4767947606619855716_o

El compositor català Albert Guinovart ens va deleitar al Cicle Vis à Vis del TR3SC, al Museu Europeu d’Art Modern de Barcelona, amb una actuació inesperada. El piano era a la sala pel concert programat al vespre, però no se’n va poder estar. Expressar-se a través de la música és el que millor sap fer. No seré jo qui adjectivi la seva feina, ho hauria de fer amb superlatius, perquè és un mestre. I bon orador. Ahir ho va demostrar en la conversa mantinguda amb Miquel Curanta, director del TR3SC, i els assistents a l’acte. La música és la seva professió, la seva vida, és la seva passió i la seva afició. Perquè no n’hi ha cap altra. Ho reconeix obertament. Un compositor com Guinovart amb triomfs professionals des de molt jove confessa que si no fos músic «seria un desastre perquè no sé fer res més». Si hagués de recuperar algun personatge de la història musical seria Mozart, diu estar atent a les noves tendències, cita Beyoncé durant la conversa – només ella pot guanyar-se bé la vida venent CD’s respon a preguntes del públic-, reconeix que cal entrar a la música per compositors que no siguin un Brahms per exemple. Un bon paral·lelisme per aplicar al món del vi. Ho hem de fer fàcil.

«A Catalunya tenim més tradició literària i pictòrica que musical» explica i reconeix que països del nord d’Europa «tenen més cultura musical perquè el clima ha afavorit les aficions a l’interior de casa, com la música». No obstant, és optimista respecte el talent musical que observa en  les noves generacions a Catalunya i ho comprova tot sovint a l’ESMUC on imparteix classes. Deixa clar però que el reconeixement arriba, si arriba, després d’hores i més hores de treball. Tenacitat i constància són imprescindibles per arribar a ser un bon músic. Ho diu als pares dels seus alumnes, i recorda, també, com a casa seva no van posar objeccions als seus estudis superiors de música, després d’haver començat a estudiar telecomunicacions.

«Un compositor aspira a expressar-se amb el seu llenguatge propi» i de nou la veu de Guinovart sembla dirigir-se al món del vi. També l’enòleg imprimeix caràcter als vins. «Aquest llenguatge propi és imprescindible per poder expressar el que vols; les persones que elaborem vins expressem allò que sentim a través d’aquest procés» expliquen des del celler terraltí Barbara Forès, seleccionat per compartir escenari amb el compositor.

10934139_10204863063272989_2191596864132202127_o10924656_10204863062552971_933982257052915552_o

El tast del Vis à Vis s’intercala a la conversa musical i esdevé  una aproximació seductora als vins del celler de Gandesa amb nom de dona, una dona amb principis, obstinada i amb caràcter: Bàrbara Forés. Tastem el Blanc 2013, el rosat amb maceració pel·licular – «un vi atrevit per maridar amb un allegro» explica l’educadora social Pili Sanmartín- i El Templari 2011, garnatxa negra i morenillo, subtil, delicat, elegant. Un final sublim.

La Carme Ferré, mare i enòloga, i la Pili, filla i aviat sommelier, formen un bon tandem i el seu treball conjunt fa que tècnica, ciència i art siguin més visibles i tinguin més valor. En els  últims temps, el celler ha fet una aposta no només per reivindicar la història, sinó també per vincular-se amb la cultura en el seu sentit més ampli. «El sagnat del rosat és un dels moments més poètics de la verema amb la incògnita temps- aventura» explica la Pili. Em ve al cap la imatge del vermell encès i volgut del seu vi rosat, que s’estalvia seguir les tendències del pell de ceba, per al qual sembla escrita la frase que llegeixo a l’escala principal de camí al primer pis del MEAM: «Cap flor no necessita l’admiració entusiasta de les altres flors per sentir-se la més bella».

Els vins del celler Bàrbara Forès reflecteixen una terra que sempre ho ha tingut difícil, escenari de la Batalla de l’Ebre, testimoni de  lluita per la llibertat. «Però ha arribat el moment de reconèixer el valor i l’origen de cada regió» diu la Carme amb orgull, sabent que la seva és una comarca agresta però que els vins han sapigut  integrar aquesta dificultat de forma positiva, com ella ha acollit amb gratitud – m’ho va explicar ja fa uns anys- el llenguatge de la vinya del seu pare: tornall, forc, saó, ensofrada, vernatxa, entera, marge, ribàs i espolsar.

Ahir, les notes inicials de Guinovart al piano van seguir sonant a la sala, al llarg de la conversa. Però al final, el compositor va decidir-se a posar música a un territori complex -desconegut i seductor alhora-, a uns vins senyorials i a unes explicacions senzilles i clares que van reivindicar la garnatxa blanca i lo morenillo. «Debussy és el compositor que millor definiria els vins que hem tastat perquè cada nota seva és una aroma».

 

Vi · Moments · Persones (el maridatge imaginat)

«Albert Guinovart tocant Debussy amb una copa de vi garnatxa blanca de Barbara Forès»

 

www.ruthtroyano.cat

El Sommelier/ Fermí Fernández, Toni Orensanz i Toni Albà

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

el sommelier

 

Faríem qualsevol cosa per ser immortals… I no ens en sortim, però els vins sí que ho són… En els vins hi pots arribar a sentir el plugim d’una tarda alegre de primavera; el sol ruent d’un agost impossible;  la suor sòlida d’un pagès cansat; la família de margarides que va créixer al peu d’un cep…

 

¿A qué us recorda aquest xarel·lo de Cava Nadal?, demana l’actor Fermí Fernández a l’auditori de la Sala Trono mentre tasta la referència en un kit kat de l’espectacle teatral. «A un passeig a la vora del riu Rin», respon un espectador. Sense manies. L’obra El Sommelier incita a contestar de manera desacomplexada. No és un text amable ni repassa la humilitat que se li pressuposa al professional que porta el nom. Si alguna virtut té el guió és la seva sinceritat. Una franquesa reveladora que ens descobrirà el món ocult de les fermentacions…

Fermí Fernández es posa en el paper d’El Sommelier, una peça escrita pel periodista de Falset Toni Orensanz, que amaga una història d’humor negre inesperada. El glamur del vi i l’estupidesa humana es persegueixen en un text amè i directe. La Sala Trono s’il·lumina amb llum d’espelmes i el bodegó de l’attrezzo  inclou fins i tot una ampolla amb imatge de Franco que en Fermí Fernández va trobar al celler de casa seva quan la va comprar. El seu vincle amb el món del vi ve de lluny, com el del Toni, i preparar una peça com aquesta els ha portat a submergir-s’hi encara més. Per Twitter recorden que la idea va néixer a l’Hotel-Hostal Sport de Falset i des d’aleshores, ara farà més d’un any, han treballat per posar el text en escena. Primer va ser a Caves Nadal, copromotors de la iniciativa, i ara és a la sala tarragonina, en un petit format que vol traslladar a l’espectador a la sinceritat i la màgia d’un espai on es fa o on envelleix vi.

Un bon vi és com la foto finish d’un instant precís de la vida: d’un clima, d’una terra, d’unes plantes, d’una gent i la seva manera d’entendre-ho absolutament tot. No hi ha res comparable. Tan sols hi ha una altra cosa que es pugui comparar amb els vins: l’estupidesa també deu ser eterna… Cada cop n’hi ha més, i n’hi ha, d’estúpids, que amb el temps també se superen, com els grans vins.

L’enòleg  Josep Lluís Pérez (Mas Martinet) seu a la tercera fila de la Sala Trono i segueix amb atenció el monòleg d’en Fermí Fernández. Al final de la representació expressa en veu alta que li ha agradat especialment la capacitat del personatge del sommelier de definir el vi. «És sentits, sentiments i sensacions», etziba durant l’obra Fermí Fernàndez amb to arrogant. Se’l veu còmode amb la interpretació i interpel·la en més d’una ocasió al públic. El vol fer partíceps de les experiències del món del vi, ara que tothom sembla que n’ha de saber de tot. A mig recital, se serveixen pastissets i una copa de xarel·lo que distreuen els sentits.

El Sommelier no és una masterclass sobre aromes i sabors sinó un viatge per les manies, dèries, obsessions i deliris del qui s’apropa al vi amb estultícia. Però també del deliri d’un personatge que des de la professió de recomanar vins desembolica rareses de la seva personalitat.

I va ser llavors que de darrera meu, justament d’on hi havia el Pere, em va arribar una fortor d’orins d’euga, suor i amargor de carxofa… Quan em vaig girar, vaig veure el Pere, que havia deixat de plorar i tenia els ulls encesos i la cara vermella, com si li hagués d’explotar… L’enveja… L’he sentit tants altres cops, després, la ferum de l’enveja… No canvia mai… N’hi ha a qui se’ls accentuen més l’acidesa dels orins o l’amargor de la carxofa, i l’olor resulta més o menys desagradable en funció del matís que acabi predominant… Però aquell cop, la fortor del Pere era tan intensa, tan penetrant, que vaig ser plenament conscient que me’n tenia molta d’enveja… Moltíssima… Tanta, que em va fer por.

La direcció d’El Sommelier és de Toni Albà i l’aposta és valenta, tant com el text que precedeix aquesta línia. De la mà de Toni Orensanz, ficció, realitat, humor i provocació van de la mà, també per fotografiar el món del vi. Ara que hem llegit que el vi català és hegemònic a Catalunya, potser haurem de demanar-los altres textos amb perfils com el de l’enòleg, el viticultor, el bodeguer… Ens cal pedagogia i cultura de vi, per bé que les dades reflecteixin un canvi de tendència positiu.  Però si, a més a més, podem riure de les tonteries que sovint fem, doncs benvinguda sigui la iniciativa. La representació acaba amb un Fòrum moderat per Xavier Nadal, enòleg de Caves Nadal. També aleshores, després del tast del vi, el públic segueix desacomplexat. Tan de bo aquesta fos l’actitud en el dia a dia quan ens trobem amb el vi. Que l’humor no falti.

 

El vi, un xarel·lo de Caves Nadal

El moment, la representació d’El Sommelier

La persona, els companys de teatre

 

El Sommelier

Divendres 23 i 30 a les 21 h, dissabtes 24 i 31 a les 21 h i diumenges 25 i 1 de febrer a les 18 h

 

«No hi ha present, tots els camins són records o preguntes»

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

DSC_0617

 

«NO HI HA PRESENT, TOTS ELS CAMINS SÓN RECORDS O PREGUNTES»

DEL POEMA “DE MI EN SÉ POCA COSA …”, DINS VINT-I-SET POEMES EN TRES TEMPS. Miquel Martí i Pol

 

Un 2015 per

Aprendre+

Compartir+

Sentir+

 

Tenir-

Ser+

 

I molts més vídeos que ens reconcilien amb la cultura del vi, com aquests:

 

Les Cousins. Marc & Adrià

VÍDEO

 

Cims de Porrera

VÍDEO

 

Cava Berdié

VÍDEO

 

www.ruthtroyano.cat

 

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR
Aviso de cookies