Vi·Moments·Persones

Terra i Taula, “una eina pedagògica, de conscienciació i d’educació alimentària”

Posted by | Cuina, Vi·Moments·Persones | No Comments

 

foto_grup_terraitaula

 (fotografia de Jordi Salvat)

Encara recordo quan em van fer padrina per primera vegada, ara fa més de 9 anys, un 8 d’octubre, a les 7 del matí. Començava tímidament a fer fred, però la Berta ens va escalfar a tots, de cop

El record és igual d’intens, però diferent, per la segona vegada. Fa 5 anys, un 9 de gener, naixia la Júlia, la filla del meu germà. La meva segona fillola. Encara feia més fred. Era un part programat i no sabeu com l’esperàvem.

I, un vespre, fa unes setmanes, enmig de l’agitació  que té un inici d’any i un canvi de vida…

Em truca el Jordi Pascual, de Torclum, i m’anuncia, en nom de tots els integrants de Terra i Taula, un nou apadrinament.

Va ser del tot inesperat. I  la criatura ja té 5  anys! He de dir que m’arriba un pèl gran, amb el caràcter fet, amb el pa sota el braç i mai millor dit, però he de reconèixer que li he tingut estima des del dia 0.

No és l’únic col·lectiu que m’ho ha demanat, també sóc padrina de Cellers Singulars de la DO Tarragona i me’n sento molt orgullosa perquè he conegut homes i dones savis i humils i projectes amb ànima que a vegades són encara poc visibles

Accepto encantada i sempre és una il·lusió renovada participar d’iniciatives col·laborat ives que tenen origen a la terra, al mar, en un obrador,… que és on es forgen els valors més autèntics… projectes que es treballen amb les mans,  propostes vitals que arriben des del món de l’alimentació i que tenen per objectiu fer-nos més feliços i més conscients de la riquesa que tenim a la vora, a cada estació de l’any… I que moltes vegades per allò de seguir les modes, de voler ser esnob i de penjar-se la medalla d’haver tastat el que ve de fora, oblidem o passem per alt

 

El celler Avgvstvs, aquí on som

Vaig ser en aquesta sala quan encara era un projecte i un cop renovada, també faig fer-ne una visita.

Avgvstvs és dels cellers catalans que primer vaig conèixer   quan encara em dedicava a la comunicació política. Tinc en el record el seu emblemàtic chardonnay, sobretot les anyades més velles, i el seu vinagre de Nobel… i la cabana de pedra seca enmig de les vinyes on envelleix, i la Via Romana… que travessa la finca allà al fons, a tocar de la mar, els romans ja en sabien de triar localitzacions…

Aquest celler és un exemple de tradició renovada, d’internacionalització… d’allò que som com a país productor de vi, amb més de 2600 anys d’història, però encara amb molts reptes pendents, com per exemple el consum de vi en general i de vi català en particular

Donar les gràcies

Sóc periodista i em dedico al món del vi i de l’enoturisme i avui i aquí vull donar les gràcies a tanta gent que m’ha acompanyat en aquest viatge de pocs anys, curt però molt intens, cap a l’interior de la terra, que és un viatge també cap a l’interior d’un mateix, per reconèixer debilitats i fortaleses

He après a estimar-la, a pesar-la, perquè la terra pesa, a esperar els fruits, a ser pacient… A admirar el paisatge i especialment a escoltar qui el cuida, al viticultor, i a l’enòleg que fa el vi

I vull agrair especialment a una de les primeres persones que em va fer costat, als meus inicis, desinteressadament, per convicció i per passió, i que forma part del vostre col·lectiu, i que és en Gerard Jané

Sempre que l’he necessitat  l’he tingut a la vora i amb ell he après a estimar el Penedès, el seu paisatge, les atzavares, les construccions de pedra seca, la macabeu, el sumoll, la sempreviva i la malvasia, el cava, el reserva de la música, l’orgue del Vendrell, el violí de Pau Casals, …

Recordo el primer dia que, com a sommelier, vaig haver de fer un tast. Li vaig preguntar al Gerard: “Com ho faig?” I em va respondre “Amb la mateixa naturalitat amb què escrius”.

No sé si avui hi és, però si no,  traslladeu-li l’agraïment

Probablement si no hagués trobat suports com el seu, no m’hi hauria dedicat al periodisme del vi.

Sé que el seu esperit de col·laboració, de suma, de compartir idees, d’aprendre en equip, de no tenir hores, de lideratge sense vanitat és en tots i cadascun de vosaltres, vinyaters, productors i cuiners del col·lectiu Terra i Taula, perquè sinó, ell, en Gerard, no s’hi hauria sumat, n’estic convençuda.

I us felicito, a tots, també als seus deixebles, com l’Eduard Pié a qui m’encanta anar a visitar a la vinya de Bonastre, amb l’Hidra corrent amunt i avall… Amb l’Eduard  he pogut aprendre que la revolució comença sempre per un mateix, perquè només amb fortes conviccions es pot arribar allà a on es vol, encara que vagis a contracorrent o puguin pensar que ets un il·luminat.  Eduard,  el teu projecte és realment bo, com els teus vins

En aquests temps que vivim, temptats per l’individualisme i l’anonimat i la fredor de la tecnologia, és admirable el camí que heu fet i la fortalesa que teniu. L’aposta inajornable per la presencialitat i per la unió, per l’off line, per trobar-vos, per compartir i crear. M’admira la vostra capacitat de

Treballar en equip

Sumar

Competir col·laborant

Respectar-vos

Recomanar-vos

Sentir orgull de pertinença, al grup i al territori

Al Penedès.  Al Baix Penedès

La unió de productors i cuiners que heu creat hauria de ser reproduïble a totes les comarques catalanes. S’hauria d’ensenyar com a exemple de cadena de valor, a totes les escoles i no només d’hostaleria… Perquè en l’arrel d’aquest projecte hi ha  la clau de volta de l’èxit

 

És un model vell, el d’anar a una, però nou en la forma, farcit de

Creativitat

Innovació

De producte bo sa i just

De calma, de paciència,

De laboriositat

De temporada

De qualitat sense excuses

De proximitat, d’ecologia, de solidaritat

 

Ens convideu a fer salut amb la vostra cuina

I la principal virtut de Terra i Taula és

L’ autenticitat… hi haurà productes millors en d’altres territoris de Catalunya, que és un país de moltes cuines i molt diverses, però no seran els vostres. Creacions més temptadores però no les haureu fet vosaltres i és aquí on radica el vostre valor, la diferència i l’orgull

Des de fora demostreu complicitat, confiança, coherència i us veiem amb  unes ganes immenses de seguir creixent i evolucionant, si pots ser junts, sempre serà millor.

 

Terra i taula no és una unió només de productors i cuiners

És una eina pedagògica, de conscienciació i d’educació. És un pilar fonamental en el sector alimentari. Heu recuperat productes i els heu posat en valor, ens heu dit què, com i quan cal menjar –i qui us fa cas, segur que visita menys la farmàcia –  i ens heu sorprès amb innovacions al plat com les que tastarem avui , el vi a la cuina

Quin regal que ens feu avui a tots aquells que defensem el consum del bon vi, a la cuina. Un mal vi, ni per la cuina, cal dir-ho ben alt

el vi sempre encén la taula, com deien els versos d’Estellés

i cal que sigui el nostre còmplice més sovint

 

El vi a la cuina

El vi que ens fa viatjar en l’espai i en el temps

Com la literatura

Com la música

Com les arts, perquè és una art, a més de ciència, tècnica i artesania

 

I sé que costa, que això que feu és admirable en fons i la forma

Treballar la vinya, el camp, al món de l’hostaleria… és sacrificat, requereix actitud i determinació, flexibilitat… els horaris s’estiren… no s’acaba mai la feina

I hi afegiu aquest trobar-vos, amb nocturnitat però sense “traïdoria”, per sorprendre’ns  encara més i celebrar els vostres èxits amb nosaltres, plegats

I això no té preu

L’altre dia mentre preparava aquestes ratlles, Lo Mam compartia un gràfic del plat de civet de tàrtar de tonyina que avui espero que gaudim…

 

Ceba, caviar oli, Dijon, bitxo, iogurt, ou, taperes, cogombre, puré… llegia a l’esquema…

Mare meva!

Vaig pensar que sou extraordinaris!

 

Jo pagaria el que fos per trobar professionals de la cuina tan compromesos amb la seva feina com vosaltres amb el Baix Penedès i amb nosaltres, els  consumidors. Perquè la feina que feu, la feu per a nosaltres. Per fer-nos feliços, per alimentar el nostre cos i la nostra ànima. Cuinar és cuidar, diu sempre en Joan Roca.

Així que de nou gràcies

 

Teniu la sort, la virtut de viure en un paradís que es diu Baix Penedès

Vaig escriure fa un any o dos al diari ARA Camp de Tarragona que

“Sempre he cregut que un dels espais més bells del litoral català és la platja de Sant Salvador ,vista a través dels finestrals del Museu Vil·la Casals, que atenuen la remor del mar i conviden a embriagar-se de res o de tot”

I suposo que com les onades del Mediterrani que van i venen i que tant m’agrada contemplar, en tots vosaltres hi ha una voluntat d’aprendre i desaprendre, a la cuina i al camp…  Avui segurament ens fareu viatjar per les aromes  i els sabors de sempre però amb receptes d’avui, d’una generació de productors i cuiners jove i inquieta que augura un futur esplèndid…

 

Sé que Terra i Taula creixerà en els propers anys i que celebrarem molts més aniversaris i jo no m’ho vull perdre.

No desistiu mai, no renuncieu a alçar la veu, a seguir revolucionant la cuina local que també és universal, a seguir-nos emocionant, a seguir incorporant nous membres al vostre ideari sòlid.

I apliqueu-vos el que deia el mestre Pau Casals quan arribin, si arriben, els moments de feblesa i/o debilitat:

“Hem de pensar que som una de les fulles d’un arbre, i l’arbre és tota la humanitat. No podem viure sense els altres, sense l’arbre”

 

els altres, sempre els altres

que ens alimenten i ens suporten

que ens motiven

que ens trasbalsen

“no podem viure sense l’arbre”

Estic delerosa de tastar el que ens heu preparat i només vull dir-vos com ja he fet algun cop amb la boca petita i en petit comitè, que aposteu més per les dones, vosaltres que sou un col·lectiu masculí principalment, no sé si té alguna explicació… i vagi per endavant q no hi tinc res en contra

 

Perquè  les dones hi són, però cal saber trobar-les.

Em sento orgullosa de ser la segona padrina, després de la Iolanda Bustos,  i us faig un prec

Que l’any vinent també ho sigui, una dona

Per igualar-nos, tres i tres…

 

Feu-ho per les vostres mares, àvies, filles, nebodes, per la terra, que és femenina, per la igualtat de gènere i pels valors del lideratge femení

El  compromís, responsabilitat, honestedat i cooperació, les empreses i els projectes liderats per dones tenen grans dosis d’intuïció i de sensibilitat, que no debilitat…

també hi són en els homes, està clar, però la dona ha estat invisibilitzada per la història i  no se li ha reconegut prou el paper cabdal que ha tingut en el món agrari i rural 

Vandana Shiva, filòsofa, escriptora i  activista de la Índia diu  que 

“les dones són la major creació que sosté el planeta. Tenen una força creativa que és enorme” i recorda que el mateix Gandhi deia tots els dies: fes-me més dona”

per una ment clarivident com la seva, però sobretot per nosaltres i les generacions que vindran, ecologia i feminisme, perquè a la fi volem un món més just, més sa i equilibrat i nosaltres ho podem fer possible.

Gràcies i bona nit

 

“Gall al plat i Penedès a la copa”

Posted by | Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

Fotografies de Núria Escalona (Gastrotalkers)25398045_922270014596021_6862888110399856690_o

Ha estat un honor i un privilegi pregonar/ comunicar l’edició 353 de la Fira del Gall de Vilafranca. Salvant les distàncies en l’exercici de les respectives professions, viticultors, criadors de Gall del Penedès i periodistes compartim una feina tan sacrificada com passional, no exempta de dificultats i de greuges. I més encara en els temps que corren. Però és des de dins que els hem de dignificar els oficis, i hem de ser capaços de posar l’accent en la veritat, l’autenticitat, la diferència i fer evidents els valors que hi ha en el treball acurat i precís, sigui quina sigui la professió. Confio que el pregó serveixi per valorar més i millor la qualitat que amaguen els bons aliments i el bon periodisme. Necessiten temps, paciència, sacrifici i dedicació perquè el resultat sigui bo, necessàriament bo. Molt bo.

Captura de pantalla 2017-12-19 a las 11.20.13

 

DIES AL CAMP

Amb ulls de fred i plens de vent contemplo la gebrada a l’hort
i la metàl·lica teranyina
clavada als muntants de fusta
del galliner que guarda
l’escapadís aviram.
I sento la fetor
grisa, coent, de gallinassa
tova, calenta, que asfixia.
Mes tard, hora de sol, ràpid, el gall empaita les gallines
estarrufades, que fugen.
Jo gusto la quallada
negror dels fems rics de solatge, festa
de la gran boca de la terra
que els menjarà fumejants.
Les eines del treball dormissin a l’entrada
de la masia en ombra, cada dia més
arraconades pel triomf vermell
de les grans màquines ferrisses
que sobre els camps naveguen.
Magall, aixada, càvec,
diuen pel mànec la indefensió
de no poder servir sense la mà d’un home,
però proclamen tostemps,
dessota l’òxid del tall,
l’antiga força de la mà de l’home. 

Bon vespre, autoritats, veïnes i veïns, amigues i amics. Pensaran que aquest és un inici molt poc convencional i ho és, volgudament… Un poema de Vinyoli que canta la vida i els sons de l’aviram… en la veu de Pili Sanmartin, sommelier i educadora social. Ella és la nova generació del celler Bàrbara Forès, a Gandesa, a la Terra Alta i ha imprès una nova mirada… sobre el mateix paisatge i les mateixes vinyes que han podat i veremat la  mare i el pare, els avis i fins a 5 generacions més. Ha establert un nou diàleg, un vincle íntim entre el vi i la cultura les primeres formes de cultura van ser els cultius, ens ho diu l’etimologia el vi és cultura quan l’abraça tot un poble el vi és la suma d’humanitat i de naturalesa, llegia en un llibre sobre filosofia i només per això li devem respecte.

El vi escalfa cos i ànima. El vi és aliment, està inclòs a la dieta mediterrània, patrimoni mundial de la humanitat. La poesia també alimenta l’ànima, i aquest pregó vol reivindicar l’harmonia entre el Gall del Penedès i la cultura com un estil de vida, d’alimentació. “L’escapadís aviram”, diu Vinyoli. L’aviram de proximitat, de qualitat, l’autòcton, el que les generacions que ens han precedit han rescatat de l’oblit. L’aviram que proclama el Nadal, que no vol perdre la genètica recuperada. L’aviram que obre un temps de reflexió, de calma, de quietud, d’escalf, de retrobaments, a taula, a casa.

“Quan ets, per un instant, el centre d’algú, aquest instant es converteix en etern” va escriure l’escriptora Montserrat Roig. Fem que el Gall del Penedès i el vi català, el cava, l’escumós ens regalin instants eterns. No només per Nadal, en el dia a dia, busquem a través seu l’eternitat i la felicitat.

Qui sóc i d’on vinc

No he nascut a Vilafranca. Ni tinc l’edat de poder donar lliçons de vida ni de cultura gastronòmica. No sóc ni historiadora ni erudita. L’escriptor Lluís Foix acaba de publicar un llibre meravellós: El que la terra m’ha donat. Escriu: “Un jove pot ser un geni, però encara no és gran. Li falten les arrugues de les coses velles, gastades, els pensaments acumulats en les llargues nits solitàries de l’hivern”. Però als joves ens pot la curiositat, la creativitat i l’entusiasme. No conec a fons aquesta fira vostra. Vosaltres en sabeu infinitament més que jo.

Sóc forastera i sóc dona. I si no recordo malament, poques dones han pregonat la festa: l’Ada Parellada, la Mònica Usart, l’àvia Remei… cuineres i una meteoròloga. Les dones ens hem de fer més visibles, compartim drets i deures i ens queda encara molt de camí per fer, per guanyar visibilitat i assumir noves responsabilitats. Esperem que la propera, sigui la generació de la plena igualtat.

Tot i no ser d’aquí, tot i ser dona, tot i ser relativament jove, em sento capaç de convidar-vos a viure allò que per a vosaltres és un costum, una tradició, una festa grossa. Amb una mirada neta, clara, gens sospitosa d’afavorir res que no sigui també clar, net, transparent…

Avui pregono l’edició 353 de la Fira del Gall. Pregonar és comunicar, i els periodistes estem avesats a fer-ho. L’ofici ens corre per les venes, les 24h del dia. Com el qui és pagès, viticultor o ramader. És qüestió de raça i de perseverança.

El periodisme

Elaboradors de vi, criadors de gall i periodistes compartim, salvant la distància en l’exercici de les respectives professions o oficis, algun que altre greuge. Vivim uns temps difícils i convulsos. I no només políticament, també una crisi de preus. Hi ha persones que no estan disposades a pagar per llegir textos amb fonts i amb rigor, com tampoc hi ha persones disposades a comprar productes sans, vius, ecològics, artesanals… pel preu… No s’està disposat a pagar per la qualitat, per l’article que alimenta el coneixement, per la peça de mercat que fa salut. I no només compartim crisi econòmica, també de dignitat per a les nostres respectives professions, que són properes en l’essència. Anem faltats de dignitat, de justícia social, a la vinya, al corral, a la redacció… També la patim els que ens dediquem a explicar històries.

Reportatges web de 12.000 caràcters a 12 euros i un mes per cobrar, raïms a 30 cèntims el quilo, pollastre convencional a 3,5 euros el quilo, 14,5 euros el quilo a la Fira del Gall.  40 i 45 euros, la peça viva.

Saben el treball que hi ha al darrere? Darrere del Gall del Penedès, d’una bona ampolla de vi, d’una crònica amb fonts? A vegades ens subestimen. Però els oficis i les professions les hem de dignificar i millorar des de dins, fugint del lament, demostrant on és l’autenticitat, enaltint els valors de l’esforç, el treball i el sacrifici, amb orgull i humilitat.

L’elogi del viure, Joan Maragall escrivia

Estima el teu ofici,
la teva vocació, 
la teva estrella, 
allò pel que serveixes, 
allò en què realment 
ets un entre els homes, 
esforça’t en el teu quefer 
com si de cada detall que penses, 
de cada paraula que dius, 
de cada peça que poses, 
de cada cop de martell que dones, 
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.

Reus, Brussel·les, Riba-roja d’Ebre i Vilafranca

Jo sóc nascuda a Reus. Ara visc a Brussel·les. Però els meus records d’infantesa estan a Riba-roja d’Ebre, a la Ribera d’Ebre, un poble molt més petit que Vilafranca. Hi vaig viure el primer any de la meva vida i hi vaig tornar cada estiu fins a l’adolescència. Guardo un record encès de la vida rural. La meva infantesa també és la fressa del mercat, el crit i l’aleteig de les aus, l’ensumar discret dels conills, el fred als dits, a la punta del nas…  Aquests fragments que ara sentiran en la veu del periodista Jordi Baró, ens hi apropen…

A un costat i a l’altre del confús passadís humà hi veiem cistells de tota mena i mida, plens d’uns ous de closca com de terra cuita, els que tant prestigi han donat i donen als galliners del Penedès i a qui sap tenir-ne cura. Hi ha els galls de cresta de foc, fastuosos i infatuats, i les tímides gallines, sense el posat altiu del que podrien  presumir si fossin conscients de l’excel.lència dels ous que ponen o de les qualitats de la seva carn, extremadament propícia a extreure’n el brou més adient per als grans esdeveniments culinaris.

A la plaça el dissabte els duros corrien lleugers, tot i fer bona estada en aquells butxacons extraordinàriament molsuts dels davantals de tela de matalàs, sempre prou resistent, que les mestresses de la plaça lluïen conscients del seu protagonisme econòmic i comercial. Elles eren les autèntiques reines del mercat, les que oferien igualment l’espectacle de ser les més ràpides i les més traçudes a l’hora de plomar el bestiar o d’encaixar en palla els reconeguts ous rossos del Penedès.

Tots dos són textos del llibre de Joan Solé Bordes “El Gall del Penedès a l’entorn del mercat de Vilafranca”. Deliciós.

Aquest protagonisme que tenen  les dones, liderant la unitat familiar: la casa, la cuina, l’economia… em fascina.

I aquests passatges que expliquen com fins fa poc les gallines corrien lliures per carrers i masies, m’emocionen. La llibertat no té preu. Sempre explico que llibres i vins ens fan viatjar en l’espai i en el temps. També el Gall del Penedès i la seva història no exempta de dificultats m’ha regalat aquests viatges a mi, aquests dies, quan preparava el pregó.

Reus i Vilafranca comparteixen un ric patrimoni en el sector agroalimentari i enològic… La meva ciutat i la vostra guarden moltes versemblances, per això avui em sento una mica a casa…

L’estació enològica

El modernisme
Els fruits secs, les catànies
Els vins:

El Penedès és polièdric i magnètic, té grans vins de varietats patrimonials, i grans negres de varietats foranies i autòctones… hi ha la salinitat del massís, l’escumós ecològic del Clàssic Penedès, l’espontaneïtat dels biodinàmics, les llargues criances del cava… Tants elaboradors com sensibilitats… Un mar de vins per navegar. Tot l’any. S’ha d’anar més enllà de l’evidència, per trobar la singularitat de cada vi, de cada productor. Hi és. Com el fons de totes les coses, que és bo, però cal saber trobar-lo. M’ho va dir una mestra d’escola.

Al Penedès hi ha diferents projectes que em tenen l’ànima robada. La vinya dels nens a Sant Pau de l’Ordal, l’educació en la cultura del vi és un deure que tenim com a país. Arqueovitis, els orígens del vi amb la petjada dels íbers. A Catalunya podem presumir de l’arqueologia del vi però també dels centres de recerca i investigació, que ens asseguren el futur enològic. VINSEUM, la millor opció sempre per  empeltar-nos el sentit del vi i la vinya de Catalunya i el MOST Festival que ens projecta internacionalment. Una potent oferta enoturística que ha despertat la vida als pobles del Penedès i la inquietud per dignificar l’acollida. La Carretera del Vi, la Wine Business School…

He parlat de Riba-roja, de Reus… i la connexió amb Brussel·les, que és on visc ara? És d’intangibles, però en ells haurem de basar el futur, sinó per convicció per necessitat. En un Penedès que es vol sostenible, responsable i saludable, hem de fer créixer la consciencia ecològica i el respecte mediambiental. En tots els àmbits de la nostra vida, però en l’alimentació més encara. Prevenir abans que curar. Eixamplar la mirada slow, tranquil·la, pausada, reflexiva… La respiració profunda, l’emoció i l’ecologia. A Bèlgica, a Liege, hi ha un moviment que porta per nom Transition. Un grup de veïns ha dissenyat un cinturó alimentari al voltant del poble per subministrar fruites i verdures, generar llocs de treball i reduir emissions de CO2. L’ajuntament ha fet seu el projecte i ara hi ha 55 hectàrees de cultiu ecològic.

Un altre món és possible. Sempre, a  tot arreu. A diferents escales.

Arribem a la Fira del Gall i jo confesso

Que el gall m’ha despertat més que m’ha alimentat. Entono davant vostre el mea culpa. I prometo menjar-ne més. I més sovint. A casa i al restaurant, l’exigiré. Menjar-ne ben cuinat com diu la meva amiga Nani Nolla, que avui és al saló de plens. Menjar-ne per salut. Per economia local. Per identitat i tipicitat. Per plaer. Perquè hi ha receptes que el fan bo. Molt bo. Ara que sé que el Gall del Penedès s’alimenta també de grans de raïm, em comprometo a fer-me’n encara més ambaixadora. Els subproductes del vi que donen vida a l’aviram. Tanquem cercles. Res es perd, tot es transforma, com diu l’uruguaià Jorge Drexler.

Us agraeixo la invitació a l’edició 353 de la festa, amb una IGP reconeguda que ha de seguir guanyant quotes de visibilitat, perquè només s’estima i es consumeix, allò que es coneix.

Vaig dir que sí a venir, per diferents motius. Essencialment, per tres.

  • És l’única fira gastronòmica del país ( com a mínim que jo conegui ) que inclou l’ampolla de vi al cartell.  I durant els dies de la fira reivindica l’harmonia entre dos aliments,  Gall i vi. L’oli, la vinya i el blat són la tríada mediterrània, ja ho va dir Plini el Vell i ara la Mònica Miró Vinaixa l’ha traduït al català. Us en recomano la lectura.
  • La segona raó, és que tinc una gran amiga a Vilafranca, la Marina Miró. Em va reconèixer que aquesta és la millor festa de l’any. Fer-ne l’obertura és un privilegi.
  • I perquè com a periodista, vaig pensar que podria contribuir a alçar una vegada més la veu dels qui avui fan que siguem aquí, el motor autèntic de la fira.

Vull que s’escolti al saló de plens, la veu del sector. Vaig demanar als membres de l’Associació  de Criadors de la Raça de Gallina Penedesenca els seus neguits, la seva carta als Reis, i em van escriure i trucar la Maria Antònia Udina, la Maria Grau i l’Elisabeth Colomer. Resumeixo el que m’han traslladat.

La Maria Antònia Udina destaca el moment interessant que viuen després de molts anys de lluitar per la IGP. Creu que la demanda ha d’anar creixent, a mesura que el consumidor ho valori més. Cal una oferta molt més qualificada i treballar a favor d’una educació referida al que mengem. Considera que la clau és estendre el coneixement del Gall del Penedès més enllà de Catalunya, perquè és un producte autòcton de gran qualitat amb una carn blanca, té poca fibra,  baixa en greixos, i els que té són insaturats, i amb la inclusió de granet de raïm en la seva alimentació ha augmentat el linoleic.

La Maria Grau m’escriu també que poc a poc ens anem introduint al consum, però és lent. Jo fa 35 anys que vaig fer l´aposta  pel Gall i he passat moments delicats i poc coratjosos. Malgrat això, continuo. Lamenta que el consum és massa centrat en  les festes  nadalenques i baixa molt al llarg de l’any. I proposa: un consum de qualitat a taula: GALL AL PLAT i PENEDÈS A LA COPA.

L’Elisabeth Colomer, amb qui converso per telèfon em reconeix que és fonamental. No perdre la raça i mantenir-la amb grans qualitats i virtuts. La negra, la aperdiuada, la blat i la barrada, i el Gall del Penedès. Obrir turísticament les explotacions i fer pedagogia. Treballar perquè  cada dia s’apreciï més i no sigui un consum estacionalitzat. Em parla del treball magnífic que ha començat a fer el veterinari Aleix Baltà i em recorda amb orgull l’Amadeu Vidal.

El Gall i la cultura

Teniu galls il·lustres. Els que heu criat pacientment durant llargues setmanes d’engreix, cinc mesos si no vaig errada. Producte bo, sa i just com resa l’eslògan de l’slow food, aquest vostre és el producte de proximitat per excel·lència. Però en teniu dos d’emblemàtics, el Tomassot i la Ballarica, que tombaran pels carrers el cap de setmana vinent, cridant la festa. Està clar que ningú no els pot fer ombra.

Però el Gall, que és conegut internacionalment, té un ambaixador privilegiat que és bo recordar sovint. El pintor Joan Miró, amant de la terra i de la cuina. Va deixar escrit que “el cuiner no és una persona aïllada, que viu i treballa nomes per donar de menjar als hostes. Un cuiner es converteix en artista quan té coses a dir a través dels plats com un pintor en un quadre”. Miró passava els estius a Mont-roig del Camp. A la masia hi feien vi, hi tenien també un galliner, segur que l’inspirava. Sempre que marxava a l’estranger, s’enduia una garrofa a la butxaca per recordar la terra. La historiadora Elena Juncosa s’encarrega de museïtzar l’espai, el Mas Miró, que obrirà l’abril de 2018. M’ensenyava fa uns dies un dibuix de Miró de traçat gairebé infantil, fet a llapis, on el gall compartia escenari amb el porró, amb un sol immens i les banderoles triangulars que anuncien la festa. Però en té un d’especialment valuós, de gall. De fet, fa ara 10 anys, la casa de subhastes Christie’s de Londres el va vendre per vora 10 milions d’euros, el preu més alt pagat mai per una obra seva. És un gall tan acolorit com surrealista, pintat a l’exili, a França, el 1940.

Fa unes setmanes, li comento a un amic artista, en Jordi Abelló, que tinc l’honor de llegir  el pregó de la Fira del Gall. “N’has pintat algun?” Li demano… I el dia que ens veiem em porta aquest tresor… Amb el seu permís, demanaré a l’alcalde que el tingui en consideració per a futures edicions de la Fira del Gall. Seria un molt bon cartell artístic. En Jordi Abelló pinta, crea, somia al galliner, sí, el seu centre de creació es diu així i el té instal·lat en un terrat de Reus. Sempre em diu que li agradaria “pintar com respirar”. En aquesta obra seva també homenatja el Gall. I em diu:  “conté d’on venim i ens remet al secret de la vida”. La cultura és això, anar a les arrels, tornar als orígens… conrear idees, trencar closques. I aquest treball seu és el resultat de moltes ciències i arts unides. Fotografia, tecnologia, pintura. Però també sensibilitat, amistat i criteri. Jordi, el teu gall vindrà amb mi a Brussel·les.

“El que trobis al corral, menja-t’ho bé, que no et farà mal”

Així diu un dels refranys que omplen sàviament l’exposició permanent del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí. Us en recomano la visita. Sóc mala cuinera, però així com m’he proposat alimentar-me més de Gall del Penedès, també m’atreviré a cuinar-lo… A Brussel·les fa fred i els fogons escalfen. Aquests dies he llegit receptes delicioses com gall al vi, del cuiner Jean Luc Figueras, ja traspassat; el tradicional capó amb farciment ( salsitxes, carn magra, prunes, Orellana de préssec, pomes reineta, tòfona negra, pinyols, canyella, greix de porc i xerès dolç) de la xef amb més estrelles Michelin del món, 7, la Carme Ruscalleda; i les croquetes de gall rostit i tòfona de la Conca de la Nani Nolla, al seu bloc La Cuina Violeta. Les amaneix  amb unes verdures passades pel wok  i a nivell estètic amb  uns clavells de color de te. Aquesta és cuina del xup xup, de la delicadesa, de l’elegància… però que neix al corral… entre fems, males olors però molt bon cereal.

Diu Carme Ruscalleda en un dels seus llibres de cuina: “El nostre principal aliat és el proveïdor. S’ha d’escollir un bon professional que estimi i conegui la seva feina i que ens pugui oferir una bona selecció de productes de qualitat”.

I aquí, a Vilafranca, hi són, els criadors i criadores i el gall de raça, del bo. De debò. Cal donar-los més prestigi, i valor, i reconeixement. Sense ells, no hi ha cuina que valgui.

I acabo amb la veu de Silvia Pérez Cruz, la guitarra de Raül Refree, i el duel entre dos galls. Un tema musical assajat a fons. “El Gall negre era gran, però el vermell era valent”, diu la lletra. És un himne de la lluita contra la dictadura. Calma, lentitud, paciència. Però quan és el moment, tot esclata. Com la festa, com la Fira del Gall. Gaudiu-la i que el vi, com deia  Estellés,  en els seus versos, encengui sempre la vostra taula.

https://www.youtube.com/watch?v=k7KmM8cwiZM

Continguts relacionats

Entrevista Fira del Gall  RTV Vilafranca

171214prego Eix Diari

Resum pregó Fira del Gall RTV Vilafranca

Soundcloud by Gastrotalkers

 

El ric i oblidat patrimoni vitivinícola i lingüístic

Posted by | Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

 

ca - tast n m
ca
 - degustació n f sin. compl.
es
 - cata 
es
 - degustación 
fr
 - dégustation 
en
 - tasting 

Definició
Valoració d’un vi mitjançant els sentits, d’una manera tècnica, analítica i objectiva.

 

 (fotografia de Sicus Terrers Mediterranis)sicus_finca2_05-2048x1366

Tan important com el patrimoni vitivinícola i enològic català és el patrimoni lingüístic. Però amb els anys per desídia de molts, hem anat perdent mots, expressions i coneixements. Per sort hi ha cellers com Vinyas d’Empremta que els recuperen. Sabeu què significa Sucamulla (vi de sumoll i mandó)? Esbrineu-ho tastant els seus vins.

El cas és que només els conservem, els mots, quan es lleguen entre generacions o bé els recull un manual terminològic especialitzat. La feina que fa el centre  TERMCAT rescata de l’oblit el patrimoni vitivinícola i en els últims temps de manera especial el de les varietats de raïm. La seva és una feina fonamental que passa massa sovint desapercebuda.

La Terminologia de les varietats vitivinícoles és un recull dedicat als ceps, els raïms i els vins de les denominacions d’origen catalanes. D’una banda, conté les fitxes que corresponen a les 48 varietats autoritzades a Catalunya. Aquestes fitxes apleguen un total de 79 termes catalans, amb definicions i notes, i equivalents en castellà, francès i anglès, principalment, però també, puntualment, en gallec, italià, occità, portuguès o alemany.

 

“El setembre de 2016 vam publicar la primera edició de la terminologia de les varietats vitivinícoles amb les 42 que apareixen el Reial decret 740/2015. Al llarg d’aquest 2017 s’ha actualitzat atenent al Reial decret 313/2016 que n’inclou de noves”, explica Maria Navas, cap de l’Àrea de Recerca i Gestió Terminològica de TERMCAT. Les varietats de raïm acceptades de nou a Catalunya han estat sis i, per sort dels consumidors, també se n’està recuperant el seu cultiu. El cas és que si són acceptades, és perquè en algun moment de la història van existir i probablement per desconeixement enològic no se’n va estendre o fomentar el seu cultiu.  El diccionari terminològic les presenta així:

Cartoixà marí. “Conreat tradicionalment al Penedès, resultat d’una mutació genètica del xarel·lo. També xarel·lo vermell, pansa rosada i xarel·lo rosat. Vi elaborat amb raïm xarel·lo vermell, fresc, àcid, amb un grau alcohòlic alt i amb una aroma herbàcia, que se sol utilitzar per a fer vins joves i vins escumosos”

Giró ros. “Cep conreat tradicionalment a les Illes Balears, de brotada mitjana. Raïm blanc produït pel cep giró ros, mitjà, allargat i amb els grans mitjans, troncoovoides i de color vermell grisós. Vi elaborat amb raïm giró ros, poc àcid, aromàtic i amb un grau alcohòlic alt, que se sol utilitzar per a fer vins varietals joves o d’envelliment”

Marselan. “Cep originari de França, resultat de l’encreuament de cabernet sauvignon i garnatxa negra, resistent a la secada. Raïm negre produït pel cep marselan, amb els grans mitjans, allargats i de color negre violaci. Vi elaborat amb raïm marselan, amb cos, de color fosc i tons porpra, ric en tanins, perfumat i amb una aroma afruitada, d’espècies i de cacau”

Pansa rosada. “ Cep conreat tradicionalment al Penedès, resultat d’una mutació genètica del xarel·lo. Raïm negre produït pel cep xarel•lo vermell, de maduració tardana i amb els grans dolços, de color vermellós i amb la pell gruixuda. Vi elaborat amb raïm xarel•lo vermell, fresc, àcid, amb un grau alcohòlic alt i amb una aroma herbàcia, que se sol utilitzar per a fer vins joves i vins escumosos”

Xarel·lo vermell. “Raïm negre produït pel cep xarel•lo vermell, de maduració tardana i amb els grans dolços, de color vermellós i amb la pell gruixuda. Vi elaborat amb raïm xarel•lo vermell, fresc, àcid, amb un grau alcohòlic alt i amb una aroma herbàcia, que se sol utilitzar per a fer vins joves i vins escumosos”

Vermentino. “Cep originari d’Itàlia, conreat tradicionalment a la Ligúria i a Sardenya, sensible al vent i resistent a la secada. Raïm blanc produït pel cep vermentino, de maduració tardana, mitjà o gros i amb els grans grossos, el•líptics i de color verd groguenc. Vi elaborat amb raïm vermentino, fresc, poc àcid, de color pàl•lid i amb una aroma característica de poma i altres fruites, que se sol utilitzar per a fer vins blancs secs i rosats”

Vidalillo. “Cep conreat tradicionalment a Aragó, sobretot a la regió de Carinyena, resistent a la secada. Raïm negre produït pel cep vidadillo, de maduració tardana, mitjà, compacte i amb els grans mitjans o grossos i ovoides. Vi elaborat amb raïm vidadillo, àcid, ric en tanins i de color intens” .

 

“La sensació que tenim i alguns estudis elaborats ho confirmen és que quan els especialistes coneixen les propostes terminològiques catalanes, en general les fan servir”, explica Maria Navas. I afegeix: “La clau és aconseguir la màxima difusió de les propostes, que arribin a ser conegudes en el relativament ampli col·lectiu d’usuaris. En algun cas concret es poden donar lleugeres discrepàncies sobre si s’hauria d’haver optat per una forma terminològica o una altra i són aquestes observacions les que es tenen en compte per a noves actualitzacions del diccionari”.

Està clar que el TERMCAT contribueix a “normalitzar i difondre la terminologia del vi”, marcant un cos de llenguatge especialitzat i considerant tanmateix “les necessitats terminològiques que poden tenir els múltiples actors implicats en el sector vitivinícola” ja sigui l’INCAVI, l’Administració, els consells reguladors, els viticultors, les cooperatives, els cellers, els enòlegs, els sommeliers, els organitzadors de fires comercials i d’actes a l’entorn de la cultura del vi, els docents, els comerciants, els comunicadors o els consumidors. Maria Navas ressalta també que el diccionari vitivinícola inclou 4 fitxes de criteris generals que “poden resultar interessants perquè expliquen el tractament en català de qüestions lingüístiques lligades a aquesta terminologia, com ara el gènere gramatical assignat als noms dels ceps, els raïms i els vins; l’ús de la majúscula i la minúscula en escriure aquests noms; el tractament donat als manlleus, o la consideració de la sinonímia i les variants lingüístiques documentades”.

En un any, el diccionari terminològic de varietats catalanes ha rebut més de 8000 visites, amb tres puntes d’accés coincidint amb el dia de la primera publicació durant el 2016 i l’actualització ara al 2017. “A més d’aquestes visites directes al diccionari en línia, també cal considerar les consultes que es fan a les fitxes concretes des del Cercaterm o des de l’Optimot que no estan comptabilitzades”, diu Navas.

Sigui com sigui, conèixer la varietat, l’origen de la nomenclatura i l’escriptura exacta en català, enriqueix el sector. Els puristes, per cert, estem cansats de repetir que “cata” és la versió en castellà de “tast” per bé que alguns s’entestin a emprar-ho perquè fa més cool la conversa. El llenguatge també ha de baixar del pedestal.

L’actualització del diccionari terminològic  és una guia també per descobrir vins que tenen en compte les noves varietats acceptades. En molts casos, el perfil és de vi singular i autèntic. Una raresa, que s’ha de saber a qui es dona a tastar. Vins de producció limitada i altament valorats per la crítica. A propòsit del treball de TERMCAT, vaig demanar a través de Twitter si algú coneixia vins elaborats amb Marselan, Giró Ros i Xarel·lo Rosat. Aquestes van ser les respostes de qualitat donades per elaboradors i prescriptors:

Sara Pérez  ( enòloga i biòloga a Mas Martinet i Venus La Universal)

SICUS Xarel·lo Vermell

Finca VILADELLOPS – Marselan. Les noves anyades ja no inclouen el raïm de Marselan, només garnatxa i syrah

Vinum Selecció ( distribuïdora )

GRAMONA Mart. Amb Xarel·lo Vermell

Carlos Rúbies ( www.vienasses.com, enginyer agrònom)

Capgiró de CAN MAJORAL

Marselan Ecològic de VINS DE TALLER

www.ruthtroyano.cat

“Queremos ser un manual wineloverista más que un catálogo audiovisual”

Posted by | DOQ Priorat, Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

IMG_7252

 

“Está fatal, horrible. Es un fenómeno que merecería ser estudiado sociológicamente. En España justo cuando se hacen vinos de calidad, soberbios y a precios increíbles, con recuperación de variedades autóctonas… Es el momento de la historia en que menos vinos se consumen, menos que en Estado Unidos, nos desbanca Canadá un país emergente en el consumo”. Así me respondió por teléfono Carlos Delgado, periodista y crítico de vinos de El País, cuando lo entrevisté hace unos años y le pedí su visión sobre la cultura del vino y los tristes datos de consumo que tenemos en España. Hoy, el periódico en el que colabora semanalmente publicando catas de vinos con “un lenguaje directo que sirva y entiendan los lectores. Saber de vino es beberlo y amarlo. Lo otro es literatura”, es noticia porque incorpora una nueva firma, la del experto en vinos Santiago Rivas, que dará continuidad, con un estilo personalísimo y por lo tanto muy distinto, a las videocatas de Carlos Delgado. Carlos sigue con sus textos, pero abandonó en 2015 el soporte audiovisual.  “No van a valorar lo que digo sino el como lo digo. La expresión de gozo más que la descripción”, contaba Delgado cuando le entrevisté después de estrenar las videocatas en El País. Sus presentaciones destacaban por el rigor, por el conocimiento y por el esmero con la que contaba los vinos. Pero terminaron sin más. Dos años después, el suplemento El Viajero recupera la fórmula audiovisual y le añade algo esencial: el humor en la comunicación. Ha buscado al mejor perfil para encargarse de ello.

Santiago Rivas presentará a partir de ahora la nueva sección Instacatas indicadas para un público quizás no tan experto como el de Carlos (o sí) pero con ganas de acercarse al vino sin complejos ni miedos. Con diversión. Rivas forma parte de Colectivo Decantado desde hace 5 años. Es una plataforma con gran éxito en redes sociales por la manera desenfadada y jocosa con la que presentan los vinos “que me gustan”, matiza Rivas.  Ahora el reto lo tiene en llegar a un público más amplio y conectar con la forma de ver, oler y saborear de su público, a través del nuevo medio. Sin traicionar  sus raíces y siguiendo la misión ya consolidada de Colectivo Decantado: disfrutar del vino, y reírse de y con él. Santiago Rivas no es un rara avis en el mundo del vino, como muchos de los grandes expertos o inspiradores, es autodidacta: “Llevo bebiendo vino de una manera obsesiva desde hace 20 años”, afirma. Seguro que el bagaje acumulado en todo este tiempo es parte de su éxito. También su naturalidad, su calidad humana, y una poca ayuda del entorno comunicativo, pobre, que envuelve hoy al vino. “Casi todos los implicados en divulgar vino no lo hacen muy allá…”, reconocerá. Conversamos con él para saber algo más de lo que se anunció la semana pasada y para saber cómo seduce sin artificios a profesionales y amateurs del vino.

¿Quieres convertirte en un amante del vino, un winelover? ¿Buscas armas para poder defenderte de hipsters y cuñados? Pues bienvenido a tu canal de vídeo ideal: las Instacatas de El Viajero.

IMG_7253

¿Cómo y cuando empieza Colectivo Decantado?
Colectivo Decantado nace de la necesidad que vimos de explicar la cultura del vino de una manera normal, lejos de tecnicismos, con voluntad de ser un contenido de entretenimiento, utilizar el humor. Todo lo demás fue ponerse a ello en un canal que llegara a todo el mundo: las redes sociales.
Aparcar el esnobismo fue el primer objetivo, está claro, ¿ha funcionado el estilo de comunicación que proponéis?
Colectivo Decantado como prosa en Facebook, tiene ya para 5 años pero Instacata, los vídeos, que es nuestro contenido estrella, sí que sólo lleva poco más de dos años.  Estamos muy contentos, nunca imaginamos esta repercusión, la que ya teníamos en Facebook, más colaborar en El Comidista TV, con Mikel Iturriaga, en un medio como La Sexta, en prime time, o ahora en El País. Realmente impensable.
La dimensión que puede darle ahora El País es muy interesante y necesaria para atrapar a nuevos públicos. Entiendo que sumará al contenido convencional que publica el periodista Carlos Delgado.
Lo de El País es llevar nuestra a fiesta a ellos, nos dejan libertad total, es decir, vamos a hacer exactamente lo mismo en cuanto a tono, pero en más grande. Estamos muy contentos.
23795117_541222166211514_8501708712000861127_nIMG_7254

Stranger Things Wine Week. Episode 5. Idus de Vall Llach, 2015, DOQ Priorat. (…) Lo que si es más difícil es hacer un tinto de 15,5º y que esté tan bueno, que no sea un pacharán si no un tinto mediterráneo a base de Cariñena, Merlot y Cabernet Sauvignon con una clase tremenda. Evidentemente está aún joven y el tanino se nota, pero esto con unos añitos (no muchos) va a estar espectacular. Cuesta 40 euros comprobarlo amiguitos”

¿Qué es lo más difícil de comunicar el vino con humor? ¿Dónde están los límites?
Para nosotros comunicar el vino con humor es algo natural, yo no soy muy diferente a como salgo en los vídeos, de hecho en alguna cata “en directo” mucha gente se sorprende cuando ven que esto es así. Ésto también genera que muchos piensen que soy un monologuista y que podría hablar de vinos como de cualquier otra cosa, o que cierto sector del vino al principio no me tomara en serio. El límite del humor es el código penal.
Si un vino es malo… No sale en Instacatas. Te leí afirmar que publicáis los vinos que os gustan.
Sí, todos los vinos de Instacata nos gustan mucho, lo que no quiere decir que no hagamos chistes con su etiqueta, vinificación o estilo… pero el subtexto es positivo siempre. Otra cosa es en nuestros post, casi, diario. Ahí si hablamos de vinos que no nos gustan y, a veces, nuestro humor es algo hiriente, muchos bodegueros se han quejado. En el fondo no queremos ofender, pero es lo que hay. Todo está basado en mi subjetividad e igual que escribo de vinos que me gustan creo que el público, el mío, se merece saber los que no me gustan y sus razones. Eso está por encima de que cualquiera se sienta ofendido. Nunca vamos a ser un contenido cómodo para todo el mundo.
Para irse preparando, ¿qué perfil de vinos aparecerán en las próximas Instacatas?
En esta temporada de debut en El País vamos a ser más concretos, hablaremos de conceptos más que de botellas en particular, que también, pero que vamos a dar menos prioridad a la marca y más al contenido. Queremos ser un manual wineloverista más que un catálogo audiovisual.
Pensé que eras enólogo, pero ya me has aclarado que no. En cualquier caso, ¿te parece que elaborar vino es tan complejo como comunicarlo?
No lo sé, no soy enólogo, no tengo ninguna formación técnica, lo mío es puro empirismo. Llevo bebiendo vino de una manera obsesiva desde hace 20 años. Pero vamos que los enólogos que conozco comunican regular, tampoco es su profesión, aunque casi todos los implicados en divulgar vino no lo hacen muy allá… cuando no es un auténtico desastre. Hay muchos momentos embarazosos y posthumor en este sector, así en general.

“Per mi, el vi significa parar”

Posted by | DO Montsant, Vi·Moments·Persones | No Comments

ViNovell17-23

El Priorat obliga a respirar pausadament. I en aquests temps convulsos i intensos fa falta més que mai. T’endinses al Masroig per una carretera prima, arbrada a banda i banda, amb predomini de les aromes de pi. La meva amiga Eva Martínez Bordons em va dir una vegada que aquest camí és dels  indrets del  Priorat que més la inspira. Ho comparteixo.

La branca de pi la trobarem després a la porta del Celler Masroig. Indica que ja hi ha vi novell. Que un any més la màgia de la terra i de la mà sacrificada de l’home han obtingut un nou fruit. Cada any diferent, matisat per tantes circumstàncies… Climàtiques, enològiques, humanes… Socials, també.

El vi novell és fresc, atrevit, bandarra, convida a la festa i aquest any més que mai, amb motiu del centenari del Celler Masroig. L’etiqueta fa honor a la dita “Per Sant Martí, mata  el porc i enceta el vi”. L’Agència Atipus disecciona el porc i torna a fer una aclucada d’ulls a la historia, a la memòria, a la tradició, al país de vins que som. Al vi com a part inseparable de la taula i de la vida, com diria el poeta.

És un diumenge assolellat però a l’ombra fa fred. Es busca l’escalf del vi novell i de l’oli del raig, dens, verdós, amb estructura. Vi i oli són corpulents, fragants i aromàtics. El cos agafa temperatura amb el tast però abans ho haurà fet també amb les paraules precises de l’actriu Aina Clotet, padrina del Vi Novell 2017. Li atribueix el mèrit d’enfortir les relacions humanes, “relacions de qualitat” dirà. És filla de metges i no passarà per alt en el seu pregó destacar els beneficis que té per a la salut beure vi amb moderació. Ho diu el seu pare, el doctor Bonaventura Clotet i ella ho subscriu. Una copa de vi al dia és alegria. A la festa del Masroig, l’acompanyen la seva mare i la seva filla, la Juna, de 22 mesos. Després d’una setmana intensa de rodatges, la festa del vi novell del Celler Masroig els ha donat una treva a les tres, el retrobament és un temps de gaudi i de pausa necessària i volguda, en família.  L’entrevistem minuts abans que pronunciï el pregó i respon amb amabilitat i seny.

És la primera vegada que participes en un acte relacionat amb el món del vi? 

Vaig ser confrare del cava i també amb Ametller Origen vaig  col·laborar en l’edició d’un vi solidari. El vi m’agrada, en bec i en faig un ús moderat. M’agrada conèixer la tradició que hi ha darrere les festes com la del Vi Novell i els 100 anys del Celler Masroig.

Ets una padrina de cine. Véns d’un món creatiu, innovador, el de la televisió, el cinema, el teatre, la direcció… El vi també el veus així d’obert i receptiu?  

Sí, el vi és tan creatiu com la meva professió. Has de pensar  en quin estil vols fer, quin perfil li dones i a on el poses. Però per a mi el vi significa parar, prendre una copa de vi és aturar-se, en aquest món que vivim, sempre tant de pressa i corrent.

És aquest el missatge del pregó?

Vull reivindicar les relacions de qualitat i el vi representa aquest moment de trobada. Pot ser una celebració o poden ser moments puntuals i molt personals. Una bona copa de vi en un bon sopar no té preu. També ho ressalto al pregó. Com que he tingut una lactància allargada, he begut poc, però recordo molt intensament la primera copa que vaig beure després de la maternitat. La primera copa després de parir és un gran moment.

Reconec q de les coses que més em va costar durant l’embaràs va ser no poder prendre vi en els moments de reunió familiar i celebració. No us podeu imaginar com de bona n’estava la primera que em vaig prendre quan vaig poder”.

Avui has pogut fer un moment de pausa. Perquè estàs ara mateix treballant en diferents projectes…

Sí. Estic rodant 7 raons per fugir de la realitat amb Esteve Soler i … també una sèrie per Movistar Plus, a Velvet, he rodat un capítol per una nova sèrie de TV3 “Benvinguts a la família” que és una comèdia que s’estrenarà al gener. I preparo també un espectacle al Teatre Lliure.

On se sent més còmoda Aina Clotet?

 El teatre és l’escola de l’actor, és el lloc per reptar-te a tu mateix, per créixer amb plenitud. L’audiovisual és el primer llenguatge, amb el que vaig aprendre. I ara he iniciat el camí també de la direcció amb el meu primer curt. Ho vius tot amb la mateixa intensitat. A més, ara vivim un moment molt daurat, amb sèries bones al mercat de la televisió de qualitat, com els americans. i com a actor televisiu, doncs sabem que son actuacions interrompudes que formen part de l’ofici, rodar l’última escena sense haver rodat la historia prèvia…

Per tant…

Gaudeixo quan el projecte és bo. El que mana sempre és un bon guió.

Parlaves de les sèries americanes, tant a la televisió com al cinema, el vi hi és molt present. No passa aquí malgrat que tenim dues indústries molt madures?

 Potser és el moment de crear sinèrgies entre les iniciatives públiques i privades i ajudar-nos mutualment, recordo més escenes prenent cervesa que vi, és veritat. M’agrada molt el director de SideWays i crec que a la pel·lícula retrata molt bé allò en el que crec, que el vi és l’excusa per estar amb tu mateix, parar i assaborir la vida.

El Vi Novell de Celler Masroig, quan i amb qui l’obriràs?

Doncs amb aquesta descripció bandarra, tinc clar que ho faré amb un sopar i bons amics, en una nit de compartir, de conversa i de jocs.

 

L’anyada 2017 del Vi Novell de Celler Masroig és un cupatge de carinyena i garnatxa de raïms seleccionats de vinyes antigues. S’elabora al 100% amb marceració carbònica, una tècnica de vinificació en què els raïms sencers fermenten a temperatures altes (30 graus) i sense oxigen. El vi és fresc, afruitat i honest. Presenta un color robí intens i brillant. Aromes a fruita vermella – principalment cirera i maduixa – que estan complementades amb notes làctiques. Al paladar mostra suavitat i frescor, amb alguns tocs de llaminadura. És vellutat i amb un post-gust llarg. Aromàtic, voluminós en boca i fragant.

 

www.ruthtroyano.cat

“Es el vino que puede identificar el Bages en el futuro”

Posted by | DO Pla de Bages, Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

IMG_6226

La cita en el restaurante Gresca de Barcelona y el motivo el nuevo y esperado vino de Vins Abadal que ahora ya está “bien envainado”, cuenta de entrada Valentí Roqueta, presidente del grup Roqueta Origen. “La de Gresca es una cocina que toca con los pies en el suelo, auténtica, como el vino que presentamos”, añadirá. “El de hoy es un acto importante, que tiene un punto de intensidad y de seriedad”, advertirá luego para matizar las connotaciones festivas del nombre del restaurante escogido.

Han hecho falta 15 años para sacar al mercado el primer vino de uva mandó de Abadal, fruto de la obstinación y de la apuesta indefectible de dos generaciones por recuperar el patrimonio vitícola del Bages, la de los enólogos Valentí y Ramon Roqueta (padre e hijo) y Miquel Palau, compañero de viaje imprescindible, director enológico de Vins Abadal.  Como reto, está convertir la uva mandó en lo que hoy ya es su compañera geográfica, la picapoll, una uva autóctona, valorada y apreciada, entendida y vinificada con estilos y filosofías tan distintas como las 14 bodegas del Bages que la trabajan. Antes que la industria textil acabara con las grandes extensiones de viñedo en la Catalunya central, la mandó era la uva tinta más cultivada en la zona. Hace poco más de un año que el registro de variedades de INCAVI (Generalitat de Cataluña) incorporó la variedad, conocida también como garró, en la lista oficial de uvas de vinificación.

IMG_6224IMG_6215IMG_6217

“Nos hemos dedicado a investigar. El Bages fue la comarca vitícola más importante de Catalunya en el siglo XIX y entonces había plantadas muchas hectáreas de mandó”, cuenta Valentí Roqueta. “Teníamos mucha identidad y ahora estamos en la fase de recuperar, no sólo uvas tradicionales como mandó, sumoll, picapoll, malvasía de Manresa, también el patrimonio de piedra seca. De hecho, hace 20 años que desde Abadal reivindicamos este activo, que nos une al paisaje y lo potencia”.

Abadal cuenta actualmente con cuatro hectáreas y media de uva mandó y el año que viene, en primavera, se ampliaran a 12 hectáreas más. “Tiempo y paciencia acaban siempre por dar buenos frutos”, advierte Valentí Roqueta. “La uva mandó es una variedad que tiene hoy distintas características que la hacen agradable y simpática. Para llegar aquí hemos sufrido y gozado con ella”, revelará después.

Toma el relevo en el discurso de presentación del nuevo vino su hijo y sucesor en Vins Abadal, el enólogo Ramon Roqueta. Es admirable oírle hablar con la misma pasión de dos territorios distintos, el Bages y la Terra Alta, donde hace 10 años puso en marcha la bodega LaFou en Batea y ahora no sólo descata por la vinificación de la garnacha blanca sino también demuestra una curiosidad infinita por el comportamiento de la también autóctona morenillo, aún no aceptada por la denominación de origen. “Cuando llego a Abadal hace 10 años, encuentro una cultura de innovación sorprendente”, admite, humilde, como siempre se muestra en público, Ramon Roqueta “La innovación del siglo XXI pasa por mirar hacia atrás, al siglo XIX. En él encontramos los elementos de diferenciación que enriquecen el patrimonio vitivinícola. El vino de uva mandó que presentamos hoy es mucho más que una novedad, es el vino que puede identificar nuestra región en el futuro”.

IMG_6212 IMG_6213

“Nos da vinos de perfil fresco y ligero. Aromas de bosque, de pinaza. Estamos en una zona cercana al Pirineo y se nota. Con la uva mandó, el comportamiento del vino es actual”, cuenta Roqueta hijo. Armoniza perfectamente con la demanda actual de estilo de vino.

“Mandó es esencia de Abadal, es esencia de la tierra”, dirá el director técnico, el enólogo Miquel Palau. Sin Micky – como le llaman en la bodega – todo el proyecto de recuperación de variedades de Abadal no habría llegado a los niveles de excelencia y la intensidad de hoy. “Nuestro reto real no es solo luchar por la calidad de los vinos, sino también por su esencia. Y si no la trabajas, no la encuentras”, afirmará. Es curioso, un explorador nato, riguroso y científico, tanto como metódico. “La esencia está en el viñedo, no en la bodega. Pero cuando la uva entra, hemos de dotarnos de instrumentos para que la esencia se magnifique”, comenta Miquel Palau. Pone por ejemplo Nuat, un vino blanco sublime de uva picapoll, que realiza una crianza de 8 meses con tres lías distintas. Complejidad y profundidad asegurada.

La apuesta por las variedades del Bages se confirma con el primer vino de uva mandó que Vins Abadal ha sacado al mercado.  Es la añada 2015 pero vemos la evolución en una copa servida de la vendimia 2012. Gana fuerza, estructura y vida. Se manifiesta más profundo y otoñal aún. Al mercado saldrán 3.800 botellas a un PVP de 12 euros. Es un vino que busca la cercanía, llegar a todos. Se prioriza el valor de proximidad, la democracia del vino. Que la gente del Bages lo conozca y sea su mejor embajador.

“Es una variedad tardía que no gustaba antiguamente a los viticultores, probablemente  por ello se perdió. Preserva bien la acidez y con el proceso del cambio climático que vivimos, se comporta bien y regularmente. Tiene una maduración lenta y nos va bien para conseguir los aromas y la expresión natural que buscamos. Está bien adaptada, se comporta bien. Es regular cada campaña y nos da vinos de perfil interesante”, cuenta Ramon Roqueta, mientras saboreamos la sencilla y gustosa propuesta gastronómica de Gresca, brillante, como acostumbran. La uva mandó tiene un futuro prometedor en el Pla de Bages y Vins Abadal cree que la producción puede pasar en los próximos años de las 3.800 a las 30.000 botellas.

“En 15 años sólo hemos hecho 10 vendimias. No es tanto”, advierte Ramon Roqueta. Son jóvenes para conocer a fondo el comportamiento de una variedad que da vinos con un perfil otoñal delicado, en un territorio con un potencial vitícola muy grande. “La gente mayor que ha querido tanto al Bages habla de resistencia en el viñedo, en zonas como Cardona, Navàs, Rocafort encontramos muchas variedades autóctonas y viñedos muy viejos. Ésto nos indica muchas cosas, estamos recuperando uvas y las vamos a investigar”, afirmará con tenacidad Miquel Palau.

Vins Abadal plantó mandó en 2006 y la vendimió por primera vez en 2009. Fueron 150 litros.  Y ahora la evolución ya es imparable: “Tenemos la obligación de recuperar el patrimonio. No nos debemos a las tendencias, queremos que nuestra faena tanga un sentido. La uva mandó aporta identidad a Abadal. Son vinos con voluntad de quedarse y tener un largo futuro”, sigue contando Palau.

La añada que sale al mercado, la 2015, ha realizado su crianza en barrica de roble (40%) y ánfora (60%). Se busca el respeto por la fruta. La pureza.  Y se consigue. Además, con una gran delicadez y sutilidad. Como un pinot noir, más que como un trepat o una mencía.

Retrats de Vi – Miquel Palau

Més cor, més batecs

Posted by | Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

DSC_1984

 

Queda clar que s’estima NYC. Segurament algun amic o familiar li haurà portat la samarreta de la ciutat que mai dorm. O l’haurà comprat ella mateixa en un viatge amb els pares. No la conec. La fotografio fa anys, un dia d’entrada de raïm, durant la verema, al celler cooperatiu de Falset Marçà, el primer que em va donar l’oportunitat de dedicar-me professionalment al món del vi quan, després d’una etapa  intensa a la Generalitat i amb ganes d’explorar nous projectes. Vaig col·laborar amb la Cooperativa de Falset-Marçà durant 3 o 4 anys, ara no ho recordo amb precisió, però sí que la guardo a la memòria com una de les etapes més apassionants del nou rumb professional cap al món del vi.

A punt de celebrar el centenari, amb la necessitat de recuperar l’orgull de pertinença del soci, a la Cooperativa vam treballar de valent per posar al mapa un celler cooperatiu arquitectònicament bell i ric enològicament. Amb l’aleshores president Josep Maria Cots, pagès, que em va donar tantíssimes lliçons de coneixement, amb humilitat i honestedat sempre per endavant.

El cas és que fa poques setmanes vaig recuperar la imatge i la vaig compartir al meu mur. La protagonista la va veure i me la va demanar a través del meu compte d’Instagram. Les xarxes socials tenen màgia. Connecten sensibilitats i persones. Li vaig demanar disculpes per haver-la publicat en el seu dia sense el seu permís, però la bellesa del retrat m’ho demanava a crits. La imatge havia de ser vista, compartida. En tot cas, quan la vaig publicar ho vaig fer amb l’autorització del celler.

La fotografia és una oda a la vida rural. Al compromís dels petits amb la família, d’ajudar a casa sense que els ho demanin. És un record que guarden, per sempre, el d’haver estat una peça  en l’economia familiar durant els estius llargs, feixucs i calorosos. Segur que entre capbussades a la piscina de Falset o als tollets de la comarca, ella se sentia orgullosa de fer costat als pares, tiets, padrins… en dies intensos de feina al camp, de suor i de taques inevitables a les mans.

Ella és la Roser Rull Lara. Enginyera biomèdica per la URV, diu el seu compte a Instagram. Ara té 21 anys. M’agraeix que li enviï per correu electrònic la imatge, en alta resolució. A canvi li demano què va sentir quan inesperadament la va veure o algú li va fer arribar. I el que em respon és a continuació. I en aquests dies de tanta tensió, penso que és bo compartir tendresa, pausa, calma, autenticitat. Menys crits, més cor i més batecs:

 

És un record i un vincle que tinc gairebé des de que tinc us de raó, ja que any rere any en l’època de verema m’oferia per acompanyar a la família al tros, on tots ens reuniem i passàvem estones agradables. I respecte a la foto, era una època en què a la cooperativa no disposaven de la quantitat de màquines actuals per mesurar el grau i sempre m’agradava anar-hi per ajudar a les treballadores a agilitzar la feina i elles em consideraven una més”

 

www.ruthtroyano.cat

Paula Bonet: “Com al vi, a l’art hi ha processos creatius amb una part d’atzar que no controles”

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

028

 

Percibo en el aire cierto olor a muerte,

quizás sean la angustia y sus réplicas.

Quiero hablar de ellas.

De los cuerpos, del temblor. De esta

libertad que me quema en las manos”

La Sed, Paula Bonet

Captura de pantalla 2017-08-21 a las 15.20.58

 

Paula Bonet (Vila-real, 1980) pinta i escriu des dels budells, des del ventre, la mateixa part del cos humà amb què Sara Pérez parla i elabora vins al Priorat. És el segon cervell,  afirmen els gastro-terapeutes. L’artista valenciana explica que va conèixer de la mà de Sara Pérez i René Barbier “una manera encara més visceral i intensa de viure la cultura del vi”, a propòsit de l’etiqueta que li van encarregar per al Venus de Cartoixà. Ella, Paula Bonet, que és dibuixant i escriptora i que viu i sent des de molt endins les emocions com ha reflectit de manera sensual, atractiva i arriscada a La Sed – el seu últim treball editorial-, creu que la clau de l’èxit professional és “no parar mai de buscar”. Un altre paral·lelisme amb com Sara Pérez viu i practica el món del vi. Interrogant-se constantment per allò que l’envolta i que l’ha fet arribar allà on és. Buscar sempre noves formes d’expressar-se, de dir, de sentir, de crear, però amb la naturalitat i l’autenticitat per endavant i un estil propi més que volgut, inherent al moment vital. Paula Bonet s’estima el vi, com la música. Com l’art. I en recomana i en beu. De català, de valencià, de xilè, d’argentí… Té pendent assaborir un bon vi africà. L’art el concep fluid, líquid, que no fugisser, cosa que li porta a afirmar que el vi, millor a la copa que al pinzell: “Però prefereixo anar bevent-lo a poc a poc mentre dibuixe. D’eixa manera acaba estant també al paper“. Està de vacances però no deixa de respondre mails. Després d’haver-la vist compartir a Twitter una piulada sobre el mercat orgànic Santa Teca al Castell Monestir d’Escornalbou coincidint amb el concert de Mariona Aupí i Guillermo Martorell, l’entrevistem i celebrem la seva proximitat, sensibilitat i vitalitat.

Vas ser al concert de Mariona Aupí i Guillermo Martorell a Santa Teca Escornalbou. Un vi per harmonitzar amb el seu nou projecte musical, Le Monde?

Un Martinet Bru. La intensitat d’eixe vi em porta a comparar-lo amb el projecte que presentaven Mariona Aupí i Guillermo Martorell. Podria dir-se que “Le Monde” ha estat envellit durant mesos i mesos en un espai cuidadíssim, com alguns bons vins. És un projecte molt reposat, molt repensat, on cada cançó és imprescindible i forma part d’un tot elegant i cruel al mateix temps.

De Santa Teca al Castell Monestir d’Escornalbou, què et va sorprendre? Vam veure una piulada teva i vam intuir que en gaudies…

L’alta qualitat de tot el que ofertava (programació, menjar i beguda, llibres). L’espai em va sorprendre, sabia que anava a un castell però no podia imaginar que era un castell tan bell i que estava situat a un lloc tan privilegiat. Em va impressionar la capella i l’espai obert amb arcs des del que es veia el paisatge que arribava al mar. Em va encantar ser-hi a un festival enmig de la natura i poder beure el vi amb copa.

 

Paula Bonet Paula Bonet por Lupe de la Vallina L

A Paula Bonet li agrada el vi, però quin estil i quan el pren?

M’agrada molt, acostume a beure vi negre. Casualment bec molt vi del Priorat (Martinet Bru, Acústic, Scala Dei, Ferrer Bobet, Venus…), també Rioja (Predicador, Luis Cañas, Vivanco…), Valencians (Maduresa, Mestizaje…), Terra Alta (Sang de Corb, Llàgrimes de Tardor…). També bec molts vins de Xile (Santa Ema, Carmen, Casillero del Diablo, Garage…). M’encanten els Carmenere i els Merlot.

Habitualment prenc vi cap al vespre, mentre treballe o quan estic amb amics. Són els dos moments que més m’agrada acompanyar amb un bon vi.

 

1507-1 004001

El vi t’inspira com a artista i com a escriptora?

Molt. Fa uns mesos vaig estar a les bodegues Vivanco a La Rioja i justament vam estar parlant d’aquesta relació entre inspiració i vi. A Vivanco organitzen xerrades i tallers al voltant de la creativitat i va ser molt interessant veure com una vinculació que ja intuïa es feia cada cop més evident.

El vi com a eina de pintura, de creació… Ho has provat? En quins casos? 

Alguns cops, com si el vi fos anilina (aquarel·la líquida), sobre paper. Però prefereixo anar bevent-lo a poc a poc mentre dibuixe. D’eixa manera acaba estant també al paper.

Vas crear l’etiqueta del vi Venus de Cartoixà de Venus la Universal… Com vas treballar-hi? Què creus que té de diferent la creació vinculada amb el vi respecte d’altres aliments  i/o productes?

L’experiència de treballar amb la Sara i el René va ser fantàstica. Per la llibertat que vaig tenir, per l’honor de posar imatge a un vi d’eixa qualitat, perquè vaig conèixer de la mà de la Sara i el René una manera encara més visceral i intensa de viure la cultura del vi.

Sara parlava del Venus com jo podria parlar de La sed (el meu darrer treball publicat ): des dels budells. Parlava dels plantejaments previs, de com havia estat el procés creatiu, d’allò excitant que no pots controlar perquè depèn de la terra i del clima, dels temps de repòs… Em feia pensar constantment en la manera en que jo m’enfrente a un projecte nou. Em portava al cap processos creatius com els de la tècnica del gravat, on hi ha una part d’atzar que no controles i que pot acabar sent la que farà que el resultat final sigui el millor que has fet mai o que hagis de llençar-ho tot al fem i començar de nou.

El teu pinzell és inconfusible. Ha estat complex arribar allà a on ets? La clau és sempre ser un mateix?

La clau és treballar constantment i no conformar-se. Tindre els ulls molt oberts. No parar de buscar. No repetir patrons que funcionen o que saps que el públic aplaudirà perquè ja tens eixa experiència.

007 (1)

Un vi que recordis…

Un Santa Ema Catalina del 2008 xilè amb etiqueta brodada que vaig tastar el setembre passat a Santiago, en plenes Fiestas Patrias.

Un vi que recomanis…

Acústic. Molt fi i saborós. És molt bonic veure com les gotes que rellisquen per l’ampolla dibuixen les cordes d’una guitarra ja mig dibuixada a l’etiqueta.

Un vi que no has pres i que t’agradaria prendre…

Un bon vi africà.

Un vi català…

Venus negre

Un vi valencià…

Maduresa. Em recorda als anys d’estudiant de Belles Arts a València. Si podíem pagar una ampolla de Maduresa volia dir que les coses anaven bé.

El vi i l’art… Tenen prou vincles? Com es podrien reforçar?

Sí, en tenen molts. Però podrien tenir-ne més, tenen moltes coses a veure.

www.ruthtroyano.cat

 

Pilar Cavero/ Sommelier

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

a7d1fb8cccfeff26f878c6c442103d5e_400x400

 

“Me llevo dos años llenos de experiencias únicas y aprendizaje. Hay un antes y un después en mi vida gracias al Celler de Can Roca. Profesionalmente, le debo todo. Personalmente, amigos y maestros, un viaje inolvidable, tanto a lo largo de los dos años como el Tour, el broche de oro”. Pilar Cavero és sommelier i ha decidit sortir de l’anomenada zona de confort. Després de dos anys intensos i il·lusionants al millor restaurant del món, a la vora dels germans Roca, ha emprès el vol  en solitari per seguir aprenent i guanyant noves experiències en el món del vi. En l’etapa a Girona, ha crescut com a persona i com a professional, tant és així que el 2013 va aconseguir el títol de Millor Sommelier d’Espanya i el 2014 ha estat candidata al Premi Nacional de Gastronomía.
Ha tingut grans mestres a la vora i de cadascun d’ells se n’ha emportat coses. Positives totes, diu: “De Joan me llevo su sabiduría, serenidad, inteligencia, todo lo que transmite y representa. De Josep, todo lo que me ha enseñado y ayudado, su entrega, su pasión y su conocimiento. Y sus abrazos cuando los he necesitado. Y de Jordi su sentido del humor, sus ideas locas y geniales, las ganas de renovarse y sorprender siempre”. Ens comuniquem a través del mail perquè ja és a San Francisco en un “viaje de aprendizaje para probar todo lo que pueda, visitar Napa y Sonoma y volver”. Té bitllet de tornada però molt em temo que pot repetir en breu experiència i per motius laborals.
 ”He sido muy afortunada teniendo la oportunidad de conocerlos y aprender de ellos”, confessa. Dels tres germans, qui més petjada ha deixat en ella ha estat en Pitu Roca amb qui comparteix professió:  ”Josep es la persona más perceptiva que conozco y probablemente conoceré. Es pura empatía. Nada más conocer a una persona, sabe lo que necesita. No hay nada que ocurra en el Celler sin que él lo sepa. Nada. Yo creo que tantos años dentro de un restaurante le han dado esta habilidad, anticiparse a las necesidades de los demás. A nivel personal, siempre puedes contar con él. Además de ser una enciclopedia y una eminencia andante en cuanto a vino se refiere”.
Crec que és valenta tot i que ella ho posa en dubte: “No soy valiente, lo que soy es inquieta. Cada cierto tiempo, tengo la necesidad de moverme, cambiar de ciudad, empezar de cero”. Ho demostra la seva curta i sòlida trajectòria professional. Nascuda a Saragossa, estudia Pedagogia a Salamanca i és en aquesta capital d’universitaris on apareix la seva curiositat pel món del vi: “Comencé a catar y me picó el gusanillo. Volví a Zaragoza y después de dos años trabajando en un colegio, decidí que merecía la pena intentarlo. Dejé el trabajo y me fui a Barcelona a estudiar en ESHOB”. Tres ciutats en poc temps i una destinació final, el Celler de Can Roca, un lloc especial que sempre tindrà per ella les portes obertes.
Aquesta  curiositat per seguir aprenent la demostra en moltes de les respostes, com la de les aptituds d’un sommelier: “No creo que sea necesaria ninguna aptitud especial, el olfato se entrena”. Afirmació rotunda per després sentenciar també que “hay que tener ganas de aprender siempre y en nuestra profesión es necesario mantenerse informado y al día. Las leyes y denominaciones cambian con mucha frecuencia, nuevos vinos, tendencias. Es importante probar cosas distintas y catar mucho. Así que, en resumen, constancia, curiosidad y dedicación. La pasión siempre ayuda a que resulte más fácil”.
De respostes clares, directes i sinceres com una la imagina a la sala. Rigor, discreció, convicció, d’actitud humil. Pilar Cavero es mostra amable i atenta en la curta distància. I una fragilitat elegant: “Me encantaría mucho saber que es esa la imagen que doy pero para uno mismo es difícil definirse. Desde luego, trabajando en hostelería tienes que ser atento, amable y discreto, pero ser frágil no es compatible ni recomendable”. 
El vi és per a Pilar Cavero “un aliment per al cos i l’ànima”. Així l’ha entès des dels inicis i així l’ha comunicat al Celler. El guardó de Millor Sommelier  ”me ha permitió conocer gente, viajar y vivir nuevas experiencias”. Com les que emprèn ara. Li pregunto si sap on serà d’aquí 10 ays i respon, contundent: “En el mundo del vino, sólo sé eso”.  La fascinen totes les regions de vins del món i reconeix no tenir preferències però hi ha una excepció: “Tengo debilidad por los vinos que proceden de zonas volcánicas”. En una altra resposta apunta que li agraden molt “los vinos que hace Fernando Mora en Épila, The Garage Wine”. Quant a preferències sobre estils de viticultura i enologia, diu que la sedueixen i l’apassionen els vins naturals: “los que tengan algo que contar y lo expresen”. Abordem en l’entrevista la preocupació per l’escàs interès de les noves generacions en el vi -la beguda més intel·ligent, com diu Pitu Roca- i és conscient que “nos falta identidad, escuelas de sumillería y compromiso. Hay mucho por recorrer pero creo que vamos por el buen camino”.
La recerca de l’autenticitat en els vins és un paral·lelisme amb la seva forma de ser quan una l’observa des de la distància. Si no hagués estat sommelier, potser l’hagués atrapat el món artístic: “Pintora, música, directora de cine, pero la verdad es que no tengo ninguna aptitud para ello, una pena! Así que siendo realista me dedicaría a la educación, aunque de pequeña quería ser veterinaria”. D’això n’estem convençuts, a Instagram deixa evidència de l’estima als animals i en especial a Harry, “el perro más mono y divertido del mundo”. 
Entre el comiat del Celler i San Francisco, va poder gaudir del Priorat essent membre del jurat de la segona edició de la Guia Melendo del Champagne: “Me llevo haber vivido una experiencia maravillosa y muy divertida, la gente que he conocido y el tiempo que he pasado con los que ya conocía. Profesionalmente, es impagable el hecho de poder catar tanto Champagne. Personalmente, el after-party, las copas de Xavi Nolla (y Xavi en general), Marta y el Hostal Sport, lo bien que nos ha tratado y cuidado, la calçotada, la mesa Pinot Meunier… Estoy contando los días que faltan para la tercera edición”. L’estada al Priorat li ha deixat una forta empremta, també “sus paisajes, su belleza, como se vive el mundo del vino. “Es único, soy una enamorada de Cataluña, de Priorat y de Empordà concretamente. Puedes sentir y ver la tradición, la cultura. Es algo maravilloso”. 

 

Juancho Asenjo: Pilar Cavero tiene una madurez increíble para su juventud y como decía su paisano Baltasar Gracián “la felicidad de cada uno no consiste en esto ni en aquello sino en conseguir y gozar cada uno de lo que le gusta”.

 

Vi · Moments · Persones
“Me encantaría beberme Les Vignes de Mon Père con el propio Jean François Ganevat hablándome de él en su bodega, o un Magma con Frank Cornelissen en Sicilia. Y por supuesto, contigo, el vino que quieras y cuando quieras”.

 

Pilar Cavero, sommelier

Albert Guinovart & Celler Barbara Forès – Cicle Vis à Vis TR3SC

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

10496989_10204863063232988_8183347854871436631_o10931594_10204863063512995_4767947606619855716_o

El compositor català Albert Guinovart ens va deleitar al Cicle Vis à Vis del TR3SC, al Museu Europeu d’Art Modern de Barcelona, amb una actuació inesperada. El piano era a la sala pel concert programat al vespre, però no se’n va poder estar. Expressar-se a través de la música és el que millor sap fer. No seré jo qui adjectivi la seva feina, ho hauria de fer amb superlatius, perquè és un mestre. I bon orador. Ahir ho va demostrar en la conversa mantinguda amb Miquel Curanta, director del TR3SC, i els assistents a l’acte. La música és la seva professió, la seva vida, és la seva passió i la seva afició. Perquè no n’hi ha cap altra. Ho reconeix obertament. Un compositor com Guinovart amb triomfs professionals des de molt jove confessa que si no fos músic “seria un desastre perquè no sé fer res més”. Si hagués de recuperar algun personatge de la història musical seria Mozart, diu estar atent a les noves tendències, cita Beyoncé durant la conversa – només ella pot guanyar-se bé la vida venent CD’s respon a preguntes del públic-, reconeix que cal entrar a la música per compositors que no siguin un Brahms per exemple. Un bon paral·lelisme per aplicar al món del vi. Ho hem de fer fàcil.

“A Catalunya tenim més tradició literària i pictòrica que musical” explica i reconeix que països del nord d’Europa “tenen més cultura musical perquè el clima ha afavorit les aficions a l’interior de casa, com la música”. No obstant, és optimista respecte el talent musical que observa en  les noves generacions a Catalunya i ho comprova tot sovint a l’ESMUC on imparteix classes. Deixa clar però que el reconeixement arriba, si arriba, després d’hores i més hores de treball. Tenacitat i constància són imprescindibles per arribar a ser un bon músic. Ho diu als pares dels seus alumnes, i recorda, també, com a casa seva no van posar objeccions als seus estudis superiors de música, després d’haver començat a estudiar telecomunicacions.

“Un compositor aspira a expressar-se amb el seu llenguatge propi” i de nou la veu de Guinovart sembla dirigir-se al món del vi. També l’enòleg imprimeix caràcter als vins. “Aquest llenguatge propi és imprescindible per poder expressar el que vols; les persones que elaborem vins expressem allò que sentim a través d’aquest procés” expliquen des del celler terraltí Barbara Forès, seleccionat per compartir escenari amb el compositor.

10934139_10204863063272989_2191596864132202127_o10924656_10204863062552971_933982257052915552_o

El tast del Vis à Vis s’intercala a la conversa musical i esdevé  una aproximació seductora als vins del celler de Gandesa amb nom de dona, una dona amb principis, obstinada i amb caràcter: Bàrbara Forés. Tastem el Blanc 2013, el rosat amb maceració pel·licular – “un vi atrevit per maridar amb un allegro” explica l’educadora social Pili Sanmartín- i El Templari 2011, garnatxa negra i morenillo, subtil, delicat, elegant. Un final sublim.

La Carme Ferré, mare i enòloga, i la Pili, filla i aviat sommelier, formen un bon tandem i el seu treball conjunt fa que tècnica, ciència i art siguin més visibles i tinguin més valor. En els  últims temps, el celler ha fet una aposta no només per reivindicar la història, sinó també per vincular-se amb la cultura en el seu sentit més ampli. “El sagnat del rosat és un dels moments més poètics de la verema amb la incògnita temps- aventura” explica la Pili. Em ve al cap la imatge del vermell encès i volgut del seu vi rosat, que s’estalvia seguir les tendències del pell de ceba, per al qual sembla escrita la frase que llegeixo a l’escala principal de camí al primer pis del MEAM: “Cap flor no necessita l’admiració entusiasta de les altres flors per sentir-se la més bella”.

Els vins del celler Bàrbara Forès reflecteixen una terra que sempre ho ha tingut difícil, escenari de la Batalla de l’Ebre, testimoni de  lluita per la llibertat. “Però ha arribat el moment de reconèixer el valor i l’origen de cada regió” diu la Carme amb orgull, sabent que la seva és una comarca agresta però que els vins han sapigut  integrar aquesta dificultat de forma positiva, com ella ha acollit amb gratitud – m’ho va explicar ja fa uns anys- el llenguatge de la vinya del seu pare: tornall, forc, saó, ensofrada, vernatxa, entera, marge, ribàs i espolsar.

Ahir, les notes inicials de Guinovart al piano van seguir sonant a la sala, al llarg de la conversa. Però al final, el compositor va decidir-se a posar música a un territori complex -desconegut i seductor alhora-, a uns vins senyorials i a unes explicacions senzilles i clares que van reivindicar la garnatxa blanca i lo morenillo. “Debussy és el compositor que millor definiria els vins que hem tastat perquè cada nota seva és una aroma”.

 

Vi · Moments · Persones (el maridatge imaginat)

“Albert Guinovart tocant Debussy amb una copa de vi garnatxa blanca de Barbara Forès”

 

www.ruthtroyano.cat

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR