Vi·Moments·Persones

The Wine Truck, un bar de vins itinerant 100% català

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

Ara fa un any, Sara Fernández tornava en avió d’un viatge al Japó amb la seva família. Ningú no li hauria dit que dotze mesos després començaria a fer rodar un remolc reconvertit en ‘wine truck’ que es proposa ser un bar de vins itinerant pel país, amb producte 100% català.

Nani Nolla

Els mesos de pandèmia -i d’obligat recolliment- van servir per modelar una idea de negoci original amb la seva parella per democratitzar el vi i apropar-lo al públic final, sense elitismes ni sofisticació. Amb un somriure als llavis. Servir vins a copes a la vora del mar o la muntanya, en una festa de poble o en un esdeveniment privat, a dins o a fora d’un celler… A Sara Fernández li agrada emprendre i reconeix que sempre ha d’estar iniciant projectes nous per sentir-se viva. Té una llarga experiència d’atenció i relació amb el públic; ha despatxat aliments de qualitat a La Boella i al Club Gourmet d’El Corte Inglés. Es nota per la vitalitat contagiosa amb què comparteix la història dels vins que ja ha començat a seleccionar per a The Wine Truck. De moment, 26 cellers catalans li han dit que sí, li faran confiança en aquesta aventura que està modelant al seu gust i que és fruit de l’experiència acumulada durant més de 15 anys als sectors alimentari i turístic. Precisament, com a responsable d’enoturisme del celler Perinet, a Poboleda, se n’adona constantment de la distància que s’ha creat entre el vi i el consumidor final quan anys enrere era a taula cada dia. Calen nous llenguatges, espais renovats i vehicles innovadors per comunicar de manera desacomplexada i divertida un aliment que cada any perd consumidors. Però fer-ho amb sofisticació i elegància, com s’endevina al remolc que ella i el seu company han convertit en ‘wine truck’.

Llegeix el text complert al bloc de Nani Nolla

La disrupció com a camí

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

Article publicat a Cupatges

“La naturalesa imprevisible de la vida és el que la fa més interessant”. Una afirmació com aquesta només es pot circumscriure en un relat disruptiu. S’hi endevina una filosofia nova, la de fluir i acompanyar processos naturals. És resultat d’una reflexió profunda que sense el parèntesi de la pandèmia probablement no s’hauria produït. “Quan ens visitaven a Lagravera, ens adonàvem que els agradava molt el projecte, però per altra banda ens costava molt connectar amb el públic final. Vam decidir renovar el web i dissenyar materials informatius complementaris, però no ho volíem fer com sempre”, diu l’enòloga Pilar Salillas. “Sóc al món del vi des de fa molts anys. La meva passió és tastar, aprendre, llegir sobre viticultura i enologia… I tot això et dona rodatge i perspectiva: saps molt bé què hi ha al mercat i també tens molt clar el que no vols”, afirma amb convenciment. Llegeix més

“Si és que es pot anomenar allò que es mou i no es toca”

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

Potser la creença d’un raig
que es parteix en dos.
Potser saber-se doble perquè sí,
perquè hi ha intuïció.

Potser els grumolls d’una sang
que no és meva barrejats amb la meva
i tant se val de qui és quina,
si de la sang en fem festa.

Potser el moviment de l’invisible
trastocant parets de vísceres.

 Potser un nom.

Si és que es pot anomenar allò
que es mou i no es toca.

Qui sap
Ameba, Anna Gual

Sara Boldú

Desaprendre i aprendre de nou. Aparcar el tractor i confiar en la mula o el cavall. Saber que en el treball animal esforçat, hi ha una manera ancestral més civilitzada de donar dignitat i vida a la terra. També s’hi amaga la creença que en la recuperació de la tradició, hi ha un pòsit de gustos i aromes que després es manifestaran al vi.

La videoartista Sara Boldú ha gravat a vista de dron els costers de vinya vella del Priorat i ha retratat la simbiosi entre natura, animal i ésser humà. Entre ceps savis avesats al vertigen, que creixen sense pors ni vergonyes, amb més destresa i habilitat que mai entre un hivern plujós i una primavera exultant, va enlairar el dron que l’acompanya des de fa més d’un any per dignificar i homenatjar la feina pagesa. I la del viticultor.  

Al Priorat ha compartit hores de gravació amb dos joves talentosos que senten l’ofici a la pell, que el porten tatuat, que l’ensenyen amb orgull. No tenen gaire a veure l’un amb l’altre, però hi ha un fil que els enllaça, que és la seva devoció per una terra austera i privilegiada, coberta per un mantell de colors infinits de llicorella; la pissarra que dona valor diferencial als vins. La implicació de tots dos és decisiva en una comarca que després de revolucions enològiques i socials, ara presumeix d’una nova generació d’enòlegs i malauradament pocs pagesos, que s’enorgulleixen del que tenen entre mans i s’atreveixen a reivindicar “els noms de la terra”.

Sara Boldú fotografia i grava l’essència d’Albert Costa, enòleg del celler Vall Llach, i Egoitz Azkue, propietari d’una empresa de llaurar amb mules. Ambdós han incorporat la tracció animal a la vinya amb la voluntat d’enriquir el sòl, prestigiar-lo i perpetuar l’activitat agrària amb mètodes tradicionals al Priorat. Els uneix la determinació de viure amb i per a la terra, assegurant la viticultura heroica en turons de muntanya mediterrània, retornant a la terra petjades que són més ecològiques i naturals.  L’Associació Catalana de Tracció Animal, (ACTA), reconeix que amb la mula o el cavall la terra queda més airejada, l’efecte de compactació és més limitat, augmenta la vida al sòl, sobretot de la fauna aeròbia, i això fa que disminueixi el risc de patògens i s’afavoreixi la degradació de la matèria orgànica. A ACTA asseguren també que la tracció animal millora la gestió de l’aigua, l’assecament del sòl és més accelerat a estacions plujoses, hi ha un millor desenvolupament radicular i, en conseqüència, els cultius són més sans perquè l’ambient és benèfic: una microfauna rica, cap humitat excessiva i un bon escalfament del sòl al nivell de les arrels. 

Els beneficis són clars i el temps els fa evidents, a cada parcel·la, a cada vi… Però el que potser passa desapercebut és l’envergadura de l’aposta, que és titànica. Hi ha tota una litúrgia invisible com la cura de  l’animal, la seva adaptació al medi, la relació amb qui l’ha de conduir, en el cas de Vall Llach, Joan Miquel Sedó. Com sempre, la mirada al camp és encara massa bucòlica, però quan ens hi atansem amb lupa, veiem la complexitat del compromís i la cura.  

Amb la perspectiva del dron, el treball videografic de Sara Boldú permet sobrevolar fragments d’un Priorat net, endreçat, equilibrat, harmònic, autèntic… Senzill i arquitectònicament bell. No se sent el renillar del cavall com tampoc l’esbufec de l’home que l’acompanya, però sí que ressona el lament de l’Egoitz:  “Lo pagès, pagès, s’ha perdut. Ara el que hi ha són jornalers. I és una llàstima”.  I si som a temps de revertir-ho?

*Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) va guanyar el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni el 2019 amb el poemari “Ameba” que aquest any ha publicat l’editorial Llibres del Segle, amb il·lustracions de Gala Pont. “Allò que es mou i no toca” escriu la poetessa vilafranquina a Qui sap; podria ser una metàfora del vincle entre home, animal i terra?  

Article publicat a LaConca51.cat

Coses del ‘vermà’

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

S’estrenava al seu compte d’Instagram en plena verema, el 3 de setembre, amb un missatge que deia: “Vocables del vermà tal com sonen i prou”. I dos dibuixos lligats a tres paraules: astisores i un cogondéu pel dolor al bastet (llom) que provoca el collir raïm ajupit. Josep Sendra Pino és dissenyador gràfic i “pagès espontani”, afegeix.

Josep Sendra Pino

És de Ginestar, de la Ribera d’Ebre, on la família hi manté encara vinyes i oliveres. Tot i dedicar-se al disseny, el màrqueting i el món digital, no ha deixat mai de treballar la terra i ajudar els de casa. I ara encara més perquè els pares són grans. “Volia ensenyar com vivia el veremar. A Instagram, el món del vi és molt idíl·lic i romàntic. Però la realitat és una altra. M’agrada dibuixar i tenia ganes de posar en valor el vocabulari que sents a casa i que se’t queda a dins, sense més. I tenir també feedback de com en diuen a d’altres territoris”, explica Sendra.

Les seves paraules i dibuixos s’han fet virals en el sector del vi del sud de Catalunya i, en un gest de solidaritat i de reconeixement a la parla i al treball agrari, elaboradors com ara Celler Frisach i Bàrbara Forés, de la DO Terra Alta, els han compartit als respectius comptes. Fins ara, Josep Sendra ha publicat 9 capítols, però en promet algun més per seguir fent visible la ruralitat real i mostrar el camp sense esnobismes a les xarxes socials. També ha començat a fer-ne d’específics per a la campanya de l’oliva: “Parà la porrassa amb funció d’on bufa lo cerç”o “Com plegar les aulives d’anterra? A cop de granera, ungla o maquineta de plegà”.

“Estava veremant i pensava en paraules autòctones. Els dibuixos tenen una part crítica, està clar, volia posar a la palestra un món que no es veu, una feina molt dura i poc reconeguda”, explica Sendra. Hi ha capítols que parlen de ferides i que presenta dient: “La verema té una part gore que segons lo puesto lo vocable és diferent. Au”. I descobreix les paraules asgarranyada i burtxocadaAnsofradoraaixadella o portadora formen part de la publicació en què reivindica els treballs de la viticultura a mà. I fins i tot hi ha un capítol dedicat a les “herbes legals que mos fan més antretingut lo vermà ”, com són la panissola, el queixal de vella o el blet pudent.

Coses del vermà és un entreteniment amb “arrels i vinagre”, dirà. A la feina ofereix “creativitat a granel” i el món del vi ha trobat en la seva mirada una oportunitat per actualitzar-se i connectar amb nous públics. Ha dissenyat la imatge d’alguns vins de la cooperativa de Ginestar, fundada l’any 1918, i ha desenvolupat el web que permet la venda online. I també adverteix: “Ho faig des del poble, més acurat, personalitzat, com quan li dius a la teva mare que et faci la vora dels pantalons”.

Publicat al Diari ARA Camp de Tarragona

El segon ‘Cop de cor’

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

A l’etiqueta del rosat de guarda d’Agustí Torelló Roca (ATR) queda clar què és un Cop de Cor. Però en aquest batec hi caben molts altres significats que els enòlegs elaboradors, pare i fill, aniran descabdellant en una trobada virtual per presentar el segon dels seus projectes solidaris, després del macabeu de vinyes velles que va sortir al mercat el 2015. Diu l’enòleg Agustí Torelló Sibill: “Cop de Cor és quan el raïm et diu què vol ser de gran”. De vinyes velles de garnatxa negra i xarel·lo cultivades a Sant Sebastià dels Gorgs, en neix un nou vi d’edició molt limitada “amb vocació d’envelliment”. “Els Costers d’Ordal ens donen un perfil molt singular i més ara amb el canvi climàtic. Fem vi de paisatge, que sigui identitari d’allà on neix. I amb molt poca participació de l’enòleg. La base de la mínima intervenció és el coneixement”, reblarà Torelló Sibill. I així és com defineix l’estil enològic d’un vi “honest i arrelat al territori”, matisa, que es significa per moltes coses, però especialment per tres: “Cop de Cor neix en sòls calcaris que li donen frescor. L’orientació de les finques és nord-est, amb llum de matí, de manera que obtenim més aromes i equilibri. I el tercer element determinant és la influència del mar, que hi aporta salinitat com el terrer”. Abans de donar la paraula al fill, Agustí Torelló Sibill remarca que és “un vi únic i irrepetible, que pretén retornar al territori una part del que ens ha donat. Per això tots els beneficis de la venda del vi va destinada a Càritas de Sant Sadurní d’Anoia”.

Agustí Torelló Roca recupera el relat de la mínima intervenció i hi afegeix el concepte d’enologia “no correctiva”. El segon Cop de Cor és un vi que busca la ressonància de la vessant nord del Massís del Garraf, per seguir alimentant la vida animal, vegetal i patrimonial que hi batega. “El vi és el millor canal per transmetre paisatges i la part històrica i cultural que tenim”, diu Torelló Roca. I afegeix: “És un rosat atípic, perquè hi busquem la profunditat i l’expressió franca de les finques. A Mirt hi neix la garnatxa negra, que dona sedositat, estructura i volum al vi. I el xarel·lo de la Figuera ens aporta tensió i complexitat”. “Fem una viticultura respectuosa i l’acompanyem amb fitoteràpia. Hi ha una semi-maceració carbònica de la garnatxa negra, que representa un 70% de l’assemblatge. En la criança combinem l’argila que és la connexió amb els orígens del sòl, i la barrica, que acarona el vi”, resumirà Agustí Torello Roca

Cop de Cor és un vi sentit de vinya vella, amb acidesa marcada i amplitud que també busca “respectar l’origen – el Penedès – i les varietats locals i mediterrànies”, comenta Agustí Torelló Roca. El vi que condensa paisatges, identitats, sòls… “elaborat sense cotilles, ni premisses”, incidirà el pare, i per això surt al mercat fora de denominació d’origen, tot i que també podria estar-hi a dins.

“Pau Arenós parla de la cuina tecno-emocional i nosaltres ara participem en un tast tecno-emocional”, diu Josep Roca, sommelier d’El Celler de Can Roca que és un dels convidats a la sessió virtual. “Passem de la tecnologia a l’emoció amb el vehicle del vi. Aquest rosat de guarda és una necessitat de retrobament, de fusió, també de pare i fill, i ens parla de com les noves generacions milloren les anteriors. Cop de Cor és calidesa i salinitat, és cotó d’entrada i nervi després. Austeritat amable. Hi ha fruita i cremositat. És viure en família un projecte de vida”. És també “l’encís que et colpeja”, ressalten els seus elaboradors. És una oda al terrer, un gest de solidaritat, una alenada de Mediterrani, un rosat fet a consciència des de la vinya. Un segon Cop de Cor, mentre ja batega el tercer al celler. 

Publicat a Gastrotalkers.cat

De la terra al cel

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

Matí fred de principis de gener. El sol no arriba a escalfar, però acaricia la pell que estrena un 2021 tan incert com l’any que s’acaba. Les il·lusions continuen tocades però els pagesos, que sempre viuen amb l’ai al cor, sembla que ho tinguin més coll avall. La pandèmia ja va trastocar els últims mesos de l’última temporada i, aquest 2021, va pel camí.

Nani Nolla

És 2 de gener i el president de la IGP Calçot de Valls, Francesc Amill, ens rep amb generositat en una finca de mitja hectàrea on s’endevinen algunes motes ja collides. Un paratge a recer de les mirades, protegit per una filera d’oliveres d’arbequina, com tants altres n’hi ha a les 4 comarques tarragonines que formen part de la IGP Calçot de Valls. El cultiu de calçot és un mantell verd amb sòls on abunda calç, que dona més dolçor a la ceba tendra. Enguany se’n colliran 16 milions de quilos que són majoritàriament de producció integrada. Si les mesures per la Covid-19 es mantenen, de calçotades n’hi haurà menys i més reduïdes.

El sector haurà de buscar la manera per reinventar-se per vendre el calçot cuit, com al març i a l’abril de l’any passat. Sortejar la presència de talps a les finques, buscar alternatives per als calçots de mida petita que no admet la IGP, apostar per la recerca millorant la llavor de la ceba amb la finalitat de tenir-ne una de pròpia per al conjunt de la IGP, aprofundir en la cuina del calçot més enllà de les calçotades… Els reptes i les inquietuds bateguen entre els productors en un any que novament es presenta estrany. Potser l’enyorança de trobar-nos amb amics i estimats celebrant la temporada del calçot, ens farà ser-ne millors ambaixadors. ‘És més que un producte, és embrutar-se les mans… És un fet cultural d’arrel catalana que contribueix a l’associació de persones’, diu Amill. O com deia el cineasta Bigas Luna: ‘El calçot, el porró i els castellers, tres coses nostres que sempre m’han fascinat. Surten del terra i em fan mirar al cel’.

Publicat al bloc de Nani Nolla. Les fotografies que acompanyen el text també son seves.

Carles Llarch: Un artesà ceramista

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

És un home savi que es deixa impressionar pels cels rogencs de l’albada, els capvespres de mil tonalitats i les nits de lluna encesa a La Mata Vella. Cultiva l’ofici de ceramista en un entorn privilegiat, a Font-rubí, al nord de l’alt Penedès. Els dies clars, la vista albira des del blau Mediterrani al verd fragmentat del bosc, tenyit de temporada. Fent un gir de 180 graus, la mirada s’impregna de mar i muntanya. El paisatge natural que l’envolta és una reserva energètica; la ceràmica hi suma magnetisme, equilibri i bellesa.

Nani Nolla


Carles Llarch treballa amb les mans, en solitud i sovint en silenci. De fons, es permet la música clàssica i les emissores de ràdio catalanes líder, però els anuncis el molesten. Enyora els primers anys de vida al taller quan la veïna li recollia les trucades al telèfon fix. És un home de mirada ampla, llegit i sentit. S’entreveu en la conversa com la filosofia i les humanitats han modelat la seva manera de ser. I el torn. ‘El torn és teràpia. El de ceramista és un ofici que t’obliga a reflexionar, a entendre la vida. Estàs tu, el torn i la terra i un 0,3% de coneixement. Hauríem de ser experts en viure’, reflexiona.


La seva carta de presentació és senzilla: ‘No puc entendre la meva feina sense les mans; el tacte amb el fang és molt agradable’, dirà. Des de l’any 1986 viu en contacte amb una matèria que ho impregna tot: ‘La ceràmica és arreu, als avions, als coets, als mòbils, però no en tenim consciència’. Al seu web personal, descriu l’ofici amb la nuesa de les persones humils. Els elements naturals per sobre de l’ego: ‘L’argila extreta de la terra i deixada reposar al sòl. Passa pel molí per convertir-se en pols. Aigua i pols, mesclades i pastades; fang a punt per donar forma amb les mans, deixant assecar les peces al vent de la marinada. Per acabar al forn; el foc transforma el fang en ceràmica’.


Hi ha un matís poètic en la seva manera de pensar, de fer i de dir. Quan entra en contacte amb el fang, es transforma. La conversa es pausa i els dits ho expressen tot. S’apressen a donar forma amb una cadència rítmica. Les mans llisquen amb precisió i l’art de crear flueix sense convencionalismes i amb molta sensibilitat. Té 55 anys i de petit ja apuntava maneres donant forma a la plastilina. Les manualitats van ser premonitòries del que vindria després. La ceràmica, als inicis, no se la planteja com un ofici, però els anys de formació i les persones que va trobar en el camí l’hi van conduir.

Des de l’any 2010 ha creat un vincle molt estret entre ceràmica i vi. ‘El Penedès és terra de ceràmica més que de vi’, s’atrevirà a dir. I afegeix: ‘Tenim bòbiles abandonades, a Parés Baltà s’han localitzat fins a 7 forns ibèrics… És una regió plena d’argila per tot arreu i és una llàstima que no se n’ha tingut més cura i memòria’. Vinificar en gerres de fang és donar puresa als vins, respectar el caràcter varietal i fer bategar la terra, ennoblir-la. El treball cos a cos i mà a mà amb cellers com Parés Baltà, Heretat Mont-rubí, Mas Candí, Sicus i Recaredo li ha permès explorar el comportament dels diferents tipus de terres i la seva química amb el vi, entendre la influència de la mida i la forma de la gerra i analitzar tants altres paràmetres de coexistència… ‘Els terres blancs donen més notes a guix i pols seca i això s’acaba confonent amb l’acidesa del vi. Hi ha més càrrega elèctrica. Els terres tot terreny accentuen la nota metàl·lica. La terra vermella va millor per als blancs amb estructura i per afinar els negres’.


Viu d’acord amb el temps i l’època de l’any i la pressa no entra en els seus plans. Els encàrrecs esperen amb la paciència que ell imposa. L’any 2015 suma una aventura nova que és la de fer el seu propi vi, el ViTal. Carles Llarch té clar que ‘el vi és un element sensitiu, que es podria fer sense tecnologia, per sensacions’. El seu projecte d’amistat i col·laboració amb l’enòleg Josep Queralt que està empeltat en la naturalitat i mínima expressió: sense tecnologia, sense temperatura, sense fred, sense estabilitzar i sense filtrar. Vi de vinyes velles de macabeu (60 anys) vinificades en gerres de ceràmica. Un vi instintiu i primari que amaga ‘dues maneres d’interpretar la terra’. Carles Llarch reuneix a l’ampolla les seves dues passions. ‘ViTal és observar, escoltar i interpretar l’entorn’, matisarà.

Té clar que ‘l’artesania és un retrobament amb la natura’ i defensa aferrissadament els oficis: ‘És important recuperar el coneixement de cada ofici per tornar-los a entendre. Però la indústria també ha d’existir perquè jo sigui un artesà’. I en el fons d’aquesta mirada sàvia, una reflexió més profunda: ‘La societat reclama tornar a les persones per donar sentit a la vida. Si no fem aquest canvi, ens destruïm’.

Publicat al bloc de Nani Nolla. Les fotografies que acompanyen el text també son seves.

Seràs eterna en totes nosaltres

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

 

 

 

 

 

 

 

I vull impregnar-me del so de la #llibertat com si es tractés d’una olor. Vull aturar el temps. Vull que el so de la victòria ompli el meu buit. Vull cridar. Em deixo caure de genolls a terra”

 

989beff3-a21e-419c-a6d8-1100db8244b8

M’arriba la notícia de que ja no respires mentre desembeino pèsols. Pensava en la perfecció de la natura just quan els mirava i, de sobte, tot deixa de tenir forma i sentit. Els pèsols se m’estoven quan els bullo. Als ulls hi tinc llàgrimes d’emoció i de nostàlgia. Rebo la trucada de l’amiga Nani Nolla. Ens consolem com podem i recordem que el 8M vam ser felices amb tu, Neus. Li agrairem eternament a l’escriptora Carme Martí. Ella et va donar veu a Un cel de plom i ella ens va permetre tenir-te a prop i sentir-te vital als teus 103 anys. Vam estimar-te si és que es pot dir així, el matí de l’últim 8 de març, després d’haver-te admirat tota la vida.

 

Compartim un cafè llarg. Som llépols i no ens resistim als bunyols del Forn Cabré. Ens signes amb el pols ferm postals i llibres que no guardem en un prestatge, sinó que deixem a la vista perquè hi volem tornar sovint. Aprenem amb tu que res no va ser fàcil, que cap conquesta és fàcil. Que ens precedeixen molts anys de lluita i de dolor per arribar a ser on som. Ens encongeixes el cor des del primer minut, a la residència, on et recollim. Vas vestida de lila, reivindicant amb discreció la lluita per la igualtat i per totes les llibertats. A l’inici, desconcert. Qui som? D’on venim? Som capaces de fer-te saber que el més important és estar reunides. A mig matí, tenim converses amb sentit, compartim paraules amables, ens fas complits bonics, com les iaies. Ens cantes en francès i descobreixo que compartim un amor etern per París. Tenies el vers als llavis i el somriure als ulls. Ens encomanes il·lusió i ens encoratges indirectament a viure la vida. Veure’t enèrgica i entusiasta als teus 103 anys ens reconcilia amb els dubtes primers de la visita. Fem un tomb pels Guiamets; fa un sol radiant i un fred tímid que ho permet. No voldríem refredar-te. No em costa gens empènyer la cadira de rodes on seus. No ets un pes, ets una conquesta. I vull omplir-me de la teva força i lluita, de la teva persistència i tenacitat, del teu optimisme. De la teva calma. Em pregunto si al camp de concentració et va salvar la paciència… Dir-te valenta és massa poc.

 

618e2cb6-29d1-4808-8fba-2984351497ca

 

Ens aturem al mirador del poble. Què és per a tu el Priorat?, pregunto. I em respons àgil i intensa: “El món”. I em sento de nou connectada amb tu, amb el teu pensament, amb el teu cor que batega al ritme lent dels segles, però sense pausa. Admiro com no has abandonat mai l’estima pels orígens. I em sento privilegiada de respirar al teu costat, les nostres fosses nassals intercanvien el mateix aire… El que s’emporta el vent suau que bufa, que neteja de malalties els ceps i que s’enlaira després fins al punt més alt del Montsant, la serralada que presideix el Priorat, que ens guarda els secrets de la conversa i ens il·lumina. A la vida, les coses essencials són poques. Abraçar amb la mirada un paisatge immens, n’és una.

 

De camí cap a la residència, demanes fer-te una fotografia amb la Carme, amb la Nani i amb mi, al davant de l’ajuntament dels Guiamets perquè hi penja una bandera lila. És 8 de març. No n’hi haurà cap altre per a nosaltres tres com aquest. És el color del teu cor. “Les dones van ser claus en el nazisme, feien de salva-conductes”. Ens ho expliques, ens ho dius, ens ho reiteres… Entre càntics i rialles i signatures al cafè. Són les úniques paraules que et retornen als temps foscos, al blanc i negre del teu vestit ratllat i indigne al camp de concentració, a la misèria humana que has viscut al teu cos, al teu cor, al teu alè. No volem indagar més en aquest capítol, perquè ja et reconeixem heroïna.

 

 

I ara ja no hi ets. I només desitgem que la terra et sigui lleu. I vull recordar especialment les teves últimes paraules. Ja a la residència. Et deixem a contracor perquè és l’hora del teu dinar. No sé quina de les tres et pregunta: “Has estat bé?”. I, tu, estimada Neus, respons: “Ho podríem repetir cada dia”.

 

Un cel de plom, homenatge a Neus Català un 8 de març

Totes les fotografies d’aquest post són de Nani Nolla.

Plomes i bombolles al 080 Barcelona Fashion

Posted by | Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

 

El correcte és atrevir-se a fer l’incorrecte? No ho dubtis, el correcte és ser un mateix. VÍDEO

PHOTO-2019-01-25-22-19-43

 

El dissenyador català Òscar León i  Mistinguett Sparkling consolidaran el vincle entre moda i bombolles a la passarel·la 080 Barcelona Fashion que tindrà lloc del 4 al 7 de febrer al Recinte Modernista de Sant Pau de Barcelona. La setmana vinent, Mistinguett maridarà les 28 desfilades que se celebraran durant els quatre dies com ha fet en edicions anteriors, però la novetat principal del certamen de moda serà la presentació a Barcelona de l’escumós Plume de Mistinguett, un blanc de noirs de pinot noir amb 7 mesos de criança, que ha servit d’inspiració a Òscar León per crear la col·lecció Plume Noire.

A la imatge es pot veure en exclusiva el treball que està finalitzant el dissenyador català per a la 080 Barcelona Fashion. L’ampolla glamurosa i esbelta de la Plume de Mistinguett, que insinua subtilment i delicada les plomes que duia la vedet francesa a la qual deu el seu nom, ha inspirat la col·lecció de León per a la primavera-estiu 2019 i per a la tardor-hivern 2019-2020. La samarreta n’és una mostra.

La Plume de Mistinguett es va presentar al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya de Sitges i ara busca seduir el món de la moda i fer-se un espai a la capital catalana. L’escumós brut és un dels productes més icònics que  Vallformosa ha tret al mercat en els últims temps: de caràcter fresc i versàtil, afruitat i amb bombolla fina. En les últimes setmanes i mesos ha estat la icona del dissenyador català per crear la col·lecció Plume Noir que es podrà veure a la passarel·la el dimecres 6 de febrer a les 14h. Com evidencia la fotografia principal, les plomes també seran protagonistes i competiran en elegància amb l’ampolla. La línia Mistinguett  s’inspira en el nom artístic de Jeanne Florentine Bourgeois (1875-1956), mítica cantant, actriu i vedet francesa, la primera a utilitzar plomes en el món artístic. Amb aquesta marca, Vallformosa vol retre homenatge a les dones que treballen cada dia per realitzar els seus somnis, com va fer Mistinguett a cavall entre els segles XIX i XX. Una dona audaç, esforçada, constant, dedicada al seu treball i atrevida, que ha acabat sent considerada la millor vedet de tota la història.

mistinguet_plume_mid_res

No és la primera vegada  que Mistinguett Sparkling i León col·laboren i creuen sensibilitat i rigor estètic. De fet, en l’edició de 2018 de la 080 Barcelona Fashion també van presentar diferents materials promocionals signats pel dissenyador català amb missatges tan provocadors com «atrévete con lo incorrecto«. A l’espera de veure la col·lecció de León, el disseny de l’ampolla de La Plume de Mistinguett ja ha obtingut un primer reconeixement: la medalla d’or als premis Pentawards 2017, el concurs de packaging més important del món.

Mistinguett serà de nou el cava oficial de la passarel·la catalana 080 que en aquesta nova edició fa una aposta clara per  la internacionalització amb la participació del prestigiós dissenyador turc-libanès, Umit Benan; el creador d’origen colombià, Carlos Polite, i la firma sud-africana CHULAAP. Durant els 4 dies de desfil·lades, Mistinguett es podrà beure – i no només veure a través de la col·lecció d’Òscar León – a l’espai propi del Village & Pop Ups Gallery. 

www.ruthtroyano.cat 

 

Una cançó, una forma d’amor

Posted by | Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

 

Les vaig conèixer pel seu nom, Sommeliers, que em va cridar l’atenció a les xarxes socials i des d’aquell dia no he pogut més que recomanar-les i compartir moments de ràdio, de música, de solidaritat i de festa (ViGralla) amb elles. Per això em fa feliç que hagin guanyat el premi  Terra i Cultura 2018 que convoca anualment el Celler Vall Llach.

Des d’aquella primera entrevista a l’Hora del Vi de l’Anem de Tarda, a Ràdio 4, fa uns quants anys, han canviat moltes coses, però la seva veu i música i la seva capacitat d’emocionar-nos s’ha mantingut intacta. Són dones professionals, senzilles i intenses, profundes i sinceres. Tenen un gran cor i ho van demostrar col·laborant desinteressadament amb  Yamuna ONG a la seu de l’SGAE de Barcelona quan els ho vaig demanar. I gràcies a elles vam reunir diners per assegurar l’alimentació diària de tot un any per als nens i nenes de de l’escola de Vontovorona que gestiona l’ONG de Barcelona, a Madagascar. I aquell dia,  van compartir les primeres paraules i fotografies amb Lluís Llach, que va ser a l’acte solidari fent-nos costat i parlant precisament de llibertat i justícia política. La imatge es repetia fa uns dies quan dues de les integrants de Sommeliers – Rocio Seligrat i Teresa Nogueron – van recollir el premi de les mans del cantautor Lluís Llach. I s’hi va sumar  glossa magnífica del sommelier Josep Roca referint-se al poema musicat La Llibertat de Joan Margarit que els ha donat el reconeixement del  certamen cultural. Llegiu-ho i emocioneu-vos:

ozfoto_SOMMELIERS_YAMUNA-95

Sommeliers,

Gràcies per portar aquest nom. L’origen podria ser de portar semals, la somme en francès… mossos i mosses de càrrega, o somader, de somada, càrrega d’animal de bast… (betes de somme), Ara, es més fàcil de dur aquesta càrregar d’’ambaixadors de música o vi.

Els SOMmeliers SOM Captius de la vostra feia.

Un nom preciós que va de vi,
però sobretot va de comunicar, d’apropar, d’acompanyar, de servir,
de cuidar un mon,
el de la música, com els sommeliers ho fan del seu, del meu.

La llibertat es raó de viure, inicia el poema… Potser també podriem dir que la seva manera de mostrar-se des de la música també branda amb llibertat d’estil.

Obertura de mires, coneixement profund i complexitat.
transmissio dels valors de la clàssica i la llibertat del que SOMmien

Elles han apropat el seu talent de Sinatra a la Boheme de Puccini, passant per Ramón Muntaner i la seva lluïda Plaça del Diamant…

El poema ñes potent, d’una lletra entusiasta i transcendent, abraçant la bellesa i la fermesa, la protesta i la conciliació.

La músicació permet comparar-la amb un riesling de la vall del Saar.
VERSATILITAT
Altitud, profunditat, tensió, assossec, florals perfumes, fruits saborosos, estridències especiades, sentits tèrmics que li donen  ritme i l’enduriment i foscor en el final de poema dels minerals, de la terra com a metàfora de la veritat que es remou i conmou…

El joc muscial ens porta des de la innocència a la trascendència.
des de l’atreviment  a la rotunditat madura,
de l’aparent superficialitat a la profunditat,
de la intimitat al crit alat.

L’inici es preciós, AGRAÏT, amb aire seductor, accessible, fresc,
Un tacte de seda, net, lluminós, tendre, amable… És el primer contacte al paladar.
El pas de boca és joliu, altiu, àcit, agut, com d’un verd rialler,
rítmic, àgil, viu! Prim i delicat!
L’acidesa l’accelera i provoca calfreds d’intriga.
El trajecte s’amplifica amb un perfum de musical delicat…
El so vellutat dels instruments i la sensibilitat vocal abracen estils transversals innovadors i atrevits en aquesta peça

Potser també és això la llibertat,
que hi podem trobar el dolç untuós,
l’àcid rialler o descarnat, el salat saborós
i l’amarg contundent de la nostàlgia endurida pel moment que vivim

I al fons de la musicació;
la veritat del poema que ressona i manté l’atenció rigorosa,
com els grans vins de riesling del Saar, amb el gust mineral, arrelat, profund, com el del poema que remou. I que elles fan lluir.

La llibertat és una forma d’amor, acaba el poema
La Llibertat
Les SOMMELIERS,
juguen amb la llibertat
i ens ofereixen aquesta cançó
com una forma d’amor.

ozfoto_SOMMELIERS_YAMUNA-156

La consellera de Cultura, Laura Borràs, va cloure l’acte a l’SGAE de Barcelona amb un poema molt emotiu de Vladimir Holan, una oda a la música, a la cançó, a la paraula, a les coses no dites… però sentides:

T’ha preguntat una noia: Què és poesia?

I vas voler dir-li: El fet que existeixes, sí, que existeixes

i que amb temor i sorpresa,

testimonis del miracle,

envejo dolorosament la plenitud de la teva bellesa,

i que no puc besar-te ni dormir amb tu

i que res posseeixo

(…)

i que a qui no pot fer regals

no li queda més remei que cantar.

Però no l’hi has dit, has callat

i ella no ha sentit aquesta cançó”.

 

www.ruthtroyano.cat

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR
Aviso de cookies