falset

«Ets solidari? Falset, sí»

Posted by | Uncategorized | No Comments

visolidarifalset

El món del vi no falla mai. És sempre solidari. És com una responsabilitat social corporativa que  instintivament porten incorporada els elaboradors perquè treballar la terra dóna lliçons, de vida, de supervivència, de cooperació… És admirable com en els últims temps han crescut les accions solidàries en el món del vi a fi de recollir fons per la recerca i la investigació de malalties que tenen encara massa poques solucions. S’organitzen sempre activitats amb esperit positiu i encoratjador. És inevitable participar-hi i donar-hi suport. Penso en Vi per Vida de Xavier Ayala, en Ilusión+ del Pau i la Gina, El Microscopi d’Irene Alemany, la cita anual del Masroig Solidari… I ara que tenim una crisi humanitària com mai havíem vist alguns, el vi també hi vol dir la seva. Falset acull aquest cap de setmana unes jornades per recaptar fons pels milers de damnificats per la guerra de Síria amb la col·laboració de l’ACNUR i el vi hi fa costat.

El celler Venus La Universal dels enòlegs Sara Pérez i René Barbier ha elaborat més de 160 ampolles amb raïm procedent de vinyes en reconversió que es podran trobar dissabte i diumenge en 15 punts de venda de la capital del Priorat a 6 euros l’ampolla.. Poques coses podem comprar amb 6 euros que regalin pau, felicitat, solidaritat, amor, sort, diversió, amistat i més.

Així ho han vist els alumnes de quart de l’escola Antoni Vilanova de Falset, els autors del disseny de l’etiqueta. No podia ser més precisa, més inspiradora, més realista. Als seus ulls la vida és tot color. La imatge és un crit contra la injustícia, contra el blanc i negre que tenyeix un país arrassat per la guerra, Síria, d’on fugen milers de persones. I en la fugida no han trobat l’escalf que caldria, sinó més blanc i negre encara, en camps de refugiats caòtics com el d’Idomeni, a Grècia, a la frontera amb Macedònia, que ho tenen tot per perdre-hi la dignitat.

Venus La Universal no fa bandera del seu altruisme perquè la seva és una manera de viure i d’entendre el vi que va molt més enllà de l’activitat econòmica i agroalimentària. És una filosofia de vida, en harmonía sempre amb l’entorn i els éssers que l’habiten. Una coexistència amiga, amable i silenciosa que m’ha vingut de gust esmentar. Avui la seva solidaritat mira cap a Síria i habitualment ho fa envers el projecte educatiu la Karantoina de La Torre de Fonatubella o l’associació HaitíMoun. El vi, l’aliment que duu esperances, que reconforta, que viatja, que es comparteix… Que vol salvar vides, que vol ser solidari.

Todas nuestras moradas son provisionales, salvo la última:
La morada de la tierra. ¡Bebe vino! ¡Basta de inútiles palabras! 

Omar Khayyam

Ernest Costa/ Clos d’Alè

Posted by | Cosmètica, DOQ Priorat, Vi·Moments·Persones | No Comments

closale

«Ara que els meus ulls entreveuen 
la serenor del meu capvespre 
aprenc certesa en la veritat 
que abans endevinava: 
Jo només tinc un desig d’amor, 
un poble i una barca».  

Alè, Lluís Llach (Astres, 1986/ Verges, 2007)

 

A la relació estreta i sana que endevino entre els germans Albert i Ernest Costa s’hi suma des de fa unes setmanes un nou projecte professional en l’àmbit de la viticosmètica. Enologia i farmacia estrenyen vincles i, amb la mateixa determinació que el cep busca aigua entre els sòls feréstegs de llicorella del Priorat, l’Ernest i l’Albert han esmerçat temps i costos a fer realitat un projecte que ara ja és palpable. Acaben de presentar Clos d’Alè, una crema facial antioxidant, fruït dels extractes de raïm de carinyena del celler Vall Llach de Porrera. En concert, els que han estat identificats pel Parc Tecnològic del Vi de Falset com els de més poder antioxidant de la seva verema de 2012. Són, per tant, subproductes de la vinificació que amb la intervenció  d’una empresa de cosmètica han acabat esdevenint crema. La seva aplicació redueix l’estrés oxidatiu, assegura una pell sana i retarda el seu envelliment.

“Ho comentàvem al pare i al Lluís (Llach), i al pare li feia il·lusió perquè era un projecte compartit entre els dos germans”, m’explica l’Ernest recordant l’inici de l’aventura. “Però sempre han passat per davant les inversions al celler i ens vam buscar la vida com a joves emprenedors amb un programa d’ACC10”, continua. La plataforma de la Generalitat ha esdevingut un òrgan consultor clau que ha vetllat pel projecte i que els va assignar un assessor expert (en nutrició) per poder desenvolupar-lo. En paral·lel, l’Ernest va ampliar la seva formació en el món dels productes naturals i les plantes aromàtiques. La il·lusió i la passió aviat els va motivar a no defallir en el projecte que unia vi i cosmètica i que ara surt al mercat marcant diferències respecte dels competidors.

“Aprofitem el residu del raïm, el que queda de la llavor i la pell assecada. Net i sec, enviem l’extracte glicòlic a l’empresa de cosmètica que és qui acaba elaborant la crema. El resultat és un líquid fluid amb envàs airless de llarga durada”, explica l’Ernest. “Ens condiciona el subproducte resultant de la verema: de 2012 n’hem pogut treure 500 litres, i amb el VITEC de Falset hem treballat les diferents varietats per veure que finalment enguany la carinyena era la més antioxidant”.

Clos d’Alè ha tingut una molt bona acollida un cop posat a la venda i l’Ernest explica que “amics i clients estan contents de trobar productes de cosmètica catalans, ja que estem acostumats a veure els francesos”. Gairebé com passaria amb el vi… Clos d’Alè es pot comprar al celler Vall Llach, a la Farmàcia Costa Miralbell de Barcelona i aviat també en dues farmàcies d’amics de l’Hospitalet i Vic. Els germans Costa tenen clar que seguiran apostant per aquesta línia d’innovació i salut: “La idea és fer una gamma sencera de cremes per a cara, cos, peus, mans… Cada any provarem amb VITEC el subproducte de la vinificació i durem al laboratori extern els extractes. N’emprarem els més antioxidants per crear nous productes de viticosmètica”.

“El pare va vetllar pel projecte des de l’inici, va ser qui va escollir el nom i també l’aroma de la crema, que és femení”, relata l’Ernest. Alè és una de les cançons de Lluís Llach que més apassionava el seu pare i ara, després de la seva mort sobtada, entenc que aquest nom no només dóna sentit a un producte sinó que també l’homenatja a ell. «Ens feia molta il·lusió treballar un projecte plegats amb l’Albert, perquè tenim passions compartides. Quan li explicàvem al pare els avenços que aconseguíem, es mostrava encantat per l’entesa dels dos germans», recorda l’Ernest. I afegeix: «la nostra és una relació estreta perquè cada dia ens truquem i ens posem al dia del que passa al celler, a la farmàcia, del que ens passa, però ara hi una connexió professional que va més enllà de la personal, i estableix un pont entre Porrera i Barcelona». En Lluís Llach va ser el primer a rebre la crema Clos d’Àlè i l’Ernest assenyala que els ha fet suport en tot moment, a més de mostrar-se satisfet perquè 7 anys després de batallar-ho, ha estat possible.

Clos d’Alè està principalment orientat a dones d’entre 30 a 45 anys -les aromes ja són certament reveladores, però hi haurà properament altres cremes nutritives per a pells més velles i nous productes amb base d’avellana i d’ametlla. «Tenim clar que hem d’anar de la mà d’un laboratori i seleccionar bé els extractes per veure quins poders té. Analitzarem el resveratrol, que es troba tant a la pell com a les pepites, i anirem diversificant la proposta», revela encoratjat l’Ernest. Per aquestes festes de Nadal, ja han fet arribar mostres a amics i clients i aviat els primers envasos creuaran l’oceà per seduir els Estats Units, com ja han aconseguit amb el vi.

«L’Albert ja guarda el subproducte de la vinificació de la verema 2013», em diu l’Ernest. I imagino com el projecte els ha fet vibrar de nou, en un any de consolidació del celler, marcat pel naixement del vi de finca qualificada Mas de la Rosa 2010, un gran tresor que torna a posar Porrera al món. No obstant això, l’Ernest em reconeix que la seva debilitat és l’Embruix -amb independència de l’anyada- i també apunta que assaborir-lo amb el seu germà Albert vist acabat el projecte és dels millors maridatges. De la conversa que mantenim per telèfon se’n desprèn molta sensibilitat i en això s’assembla molt a l’Albert. El seu món gira entorn la ciència, la vinya, la poesia, la música i crec que no aniria errada si digués que subscriu el poema de Miquel Martí i Pol  musicat per Llach per definir el seu arrelament amb la terra, que ara els ha donat una alenada d’aire fresc amb un producte que fa salut i vida, com el vi:

«… estimo aquesta terra com un amant fidel i ardent/ aquesta terra meva que cada jorn m’encén i em pren/ pell a pell ens compartim, cos a cos ens aprenem i el desig ens manté vius els somnis…» 

 

vi

«Qualsevol riesling dels que l’Albert ens porta dels seus viatges».

moments

«El dia que vam provar la primera crema Clos d’Alè i també el dia que la vam posar a la venda a la farmàcia».

persones

«Amb l’Amaia, la meva parella, qui m’ha aguantat i ajudat en tot aquest projecte».

Clos d’Alè

http://www.alecosmetics.com/

Accés al vídeo promocional

Luis Gutiérrez/ The Wine Advocate

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

FALSET

Des de fa 6 mesos el vi ha deixat de ser exclusivament la seva passió per convertir-se també en la seva professió. I m’atreviria a dir que, fins a cert punt, en una obsessió. Nascut a Àvila, Luis Gutiérrez és el primer “tastador” amb accent espanyol de la prestigiosa revista The Wine Advocate, del gurú Robert Parker. Informàtic de professió, autodidacta en el món del vi i promotor del portal El Mundo Vino amb Víctor de la Serna i altres col·legues l’any 2000, em reconeix d’entrada que enyora els tastos en equip.

“He escrito más de 65.000 palabras sobre los vinos de la DOC Rioja y llevo unas 23.000 de los vinos de Catalunya”, em comenta el tercer dia de tast al Parc Tecnològic del Vi de Falset, on s’ha establert per jutjar les referències de les regions vitivinícoles catalanes per a la guia amb més influència mundial. L’entrevisto durant la pausa-dinar de la seva jornada maratoniana. A diferència del seu predecessor Neal Martin, que les afrontava amb només un esmorzar fort i molta aigua, Gutiérrez confessa que manté inalterable l’ordre de menjades. “Catar con hambre es lo mejor”, remata.

A Gutiérrez, se’l veu veritablement submergit en la feina que l’ocupa des de l’abril passat. Albira un horitzó de respir d’aquí a 6 mesos després d’haver fet mitjana entre opinions d’experts que li auguren temps diferents d’aprenentatge. L’àrea que The Wine Advocate li ha encarregat que valori inclou Xile i Argentina, dos països que per la seva extensió vitícola li robaran força temps i entrega.

“Dedico más tiempo de lo que debería a cada vino durante la cata”, m’explica. Sap que un vi bé mereix temps per conèixer la seva evolució, encara que això li allarga la jornada de tast. L’Associació Vinícola Catalana, que coordina la seva estada a Catalunya, li està facilitant molt la feina. “En otras regiones he tenido que gestionarme yo las catas”, puntualitza. Ha passat de tastar 30 vins a la setmana (per plaer) a gairebé 100 a diari (per feina). Escriu les notes de tast directament a l’ordinador, traduïdes ja a l’anglès i amb puntuació inclosa. No hi ha temps per a segones revisions. Un parell de minuts per endinsar-se en les aromes en nas i boca de cada referència són, per ara, el temps que li permet sentir-se còmode amb l’anàlisi.

“Me aburren los vinos industriales. Un buen vino debe ser placentero, equilibrado y te tiene que decir algo. Los vinos se tienen que identificar”. M’encurioseix saber què n’opina dels vins catalans que ha tastat durant els tres primers dies –i que ell mateix ha seleccionat de cada denominació d’origen. Quedem a la pausa entre els DOQ Priorat i els DO Terra Alta i em respon: “De momento no hay supersorpresas”. No sé si veurem cap puntuació de 100 o que s’hi acosti. En tot cas, Luis Gutiérrez té molt clar què significa assolir aquesta nota: “un 100 es un vino que emociona y te hace latir rápido el corazón, pero eso sólo pasa 5, 6 o 7 veces cada 10 años”. “Sin duda, debe tener también una gran capacidad para mejorar en la crianza” afegeix. “Los vinos excepcionales son pocos. A mi me gusta salirme de lo de siempre en las puntuaciones y me agradan particularmente los vinos tradicionales y olividados”.

Li demano per la dificultat de puntuar els vins i també de valorar els vins d’elaboradors que són amics o coneguts i no es mostra gens preocupat. Ho afronta amb normalitat, la mateixa amb què feia i publicava les notes de tast a El Mundo Vino. “Haber catado un Romaneé Conti del siglo XIX te da perspectiva, y sigo como consumidor muy vinculado a todo lo que ocurre en nuestras bodegas. Cuando voy de copas con amigos por la Laurel, me saludan todos los elaboradores” assegura.

Es hermètic a l’hora de facilitar certa informació però em confirma –com havia llegit en algun article- que a casa té un celler de 3.000 referències que guarda amb relatiu ordre en un document d’Excel: “Tengo Borgoñas, Riojas viejos, vinos de Jérez, Priorat, Porto, también algunos blancos, vinos jóvenes y viejos; la bodega tiende a crecer pero hay cosas para consumir y otras para guardar”.  Referent al gust personal es declara amant de varietat per davant de la tipologia. Considera el vi com el gran aliat de la gastronomia i aposta perquè sempre vagin plegats: “Soy de comer y beber a diario en lugar de guardarlo todo para las Navidades”, etziba amb cert sarcasme.

Des d’un inici deixa clar que el tast és un acte subjectiu i reitera la importància de relativitzar qualsevol puntuació, també la seva: “Lo mío es una opinión y tiene la importancia que se le quiera dar. Hay que desmitificar las puntuaciones. Llevo hablando y juzgando vinos 13 años. Mi opinión es eso, una opinión y no un dogma de fe. Además, para el consumidor lo importante acaba siendo si el gusto del crítico coincide con el suyo”.

“El vino ha de ser placentero y equilibrado”, i creu que això és tot. Inicia en aquest punt una explicació que posa l’accent en les persones, sovint poc estimades: “Lo importante en el vino es de donde viene, el viñedo tiene el potencial y sólo debes trabajar para no cargártelo –somriu. El secreto es que no hay secreto. El potencial viene de la uva y el elaborador es el factor único para hacer crecer el potencial”. Més de 140 articles sobre el vi avalen la seva trajectòria en aquest món que ara afronta amb molta responsabilitat i amb ganes de gaudir, per bé que el nostre es un país on s’accepten malament les critiques. “Hay que abrirse mas, tenemos una asignatura pendiente que es beber vinos de otras zonas. Los mejores vinos los hacen los elaboradores más viajados, los que más han probado, y eso no es casualidad”. Reconeix haver visitat cellers alemanys en què mai hi ha hagut una sola visita d’un crític, expert o periodista espanyol i això el preocupa. “Creo que cada elaborador debe hacer el vino que le guste siempre que refleje lo que es, de dónde es. Si quieres seguir las modas, vas a llegar siempre tarde”, remata. Posats a parlar de tipologies de vins, li demano per la febre dels vins naturals i no s’està de dir que “me interesa el resultado más que el proceso. Quien lo considere al revés tiene un problema”.

Amb el seu predecessor, Neal Martin, hi ha conversat per conèixer l’operativitat de tast a les regions vitivinícoles de Sud-Amèrica, però referent al territori espanyol deixa clar que no hi ha hagut converses. Sent d’aquí, creu que ja coneix prou bé el territori.

Li preocupa com a tothom que el consum de vi sigui tan baix al territori espanyol i que la comunicació no arribi a nous públics. “Algo hacemos mal pero no sabemos qué es. Hace 15 años cuando hablábamos de Riesling y Borgoñas, hacíamos un predicamiento en el desierto… Pero ahora todo ha cambiado mucho, la gente bebe más… Pero estamos aún muy por detrás de otros países. En Copenhaguen está de moda tomar vinos de Jerez, ¡eso es moderno!”, explica amb entusiasme mentre aquí, a Catalunya, encara no som capaços d’entendre aquesta regió vitivinícola, que és veïna.

Acabo l’entrevista entrant en el cos a cos. Luis Gutiérrez és partidari que els vins siguin “despullats”. En paraules d’Alice Feiring, una còpia del terrer que els ha vist néixer. Feiring és la més coneguda “adversària” de les tesis de Robert Parker. I en aquest sentit posa sobre la taula les últimes declaracions del gurú: “Parker dijo que a los vinos españoles les sobra madera”, i amb això dóna per resposta la meva pregunta recordant també que cada tastador de The Wine Advocate té el seu propi paladar. El seu està entrenadíssim. Parla sense manies, des de la transparencia que tant ens molesta malgrat que sempre l’estem reivindicant. De l’estada a Catalunya en veurem les puntuacions el 2014. Fins ara, només hem pogut veure en un acte més de rebelia que de sinceritat. Ha parlat de L’Antagonique de Les Cousins a través de twitter “Blanc de Noirs!” deia el seu primer tuit. A respostes dels seus seguidors que li preguntaven què tal, va respondre “pues bastante bien, la verdad…”. Haurem d’esperar. Per al maridatge, fuig d’Espanya, Xile i l’Argentina i es refugia en les bombolles de la champagne. Un espanyol que mira al nord també en la gastronomia.

 

vi

«Un Champagne»

moments

«En verano, con un buen salmón ahumado (podria ser en Calella de Palafrugell donde veraneo)»

persones

«Con mi mujer»

 

The Wine Advocate

*Fotografia cedida: Vicenç Llurba/ La Vanguardia

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR
Aviso de cookies