doq priorat

«Queremos ser un manual wineloverista más que un catálogo audiovisual»

Posted by | DOQ Priorat, Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

IMG_7252

 

«Está fatal, horrible. Es un fenómeno que merecería ser estudiado sociológicamente. En España justo cuando se hacen vinos de calidad, soberbios y a precios increíbles, con recuperación de variedades autóctonas… Es el momento de la historia en que menos vinos se consumen, menos que en Estado Unidos, nos desbanca Canadá un país emergente en el consumo». Así me respondió por teléfono Carlos Delgado, periodista y crítico de vinos de El País, cuando lo entrevisté hace unos años y le pedí su visión sobre la cultura del vino y los tristes datos de consumo que tenemos en España. Hoy, el periódico en el que colabora semanalmente publicando catas de vinos con «un lenguaje directo que sirva y entiendan los lectores. Saber de vino es beberlo y amarlo. Lo otro es literatura», es noticia porque incorpora una nueva firma, la del experto en vinos Santiago Rivas, que dará continuidad, con un estilo personalísimo y por lo tanto muy distinto, a las videocatas de Carlos Delgado. Carlos sigue con sus textos, pero abandonó en 2015 el soporte audiovisual.  «No van a valorar lo que digo sino el como lo digo. La expresión de gozo más que la descripción», contaba Delgado cuando le entrevisté después de estrenar las videocatas en El País. Sus presentaciones destacaban por el rigor, por el conocimiento y por el esmero con la que contaba los vinos. Pero terminaron sin más. Dos años después, el suplemento El Viajero recupera la fórmula audiovisual y le añade algo esencial: el humor en la comunicación. Ha buscado al mejor perfil para encargarse de ello.

Santiago Rivas presentará a partir de ahora la nueva sección Instacatas indicadas para un público quizás no tan experto como el de Carlos (o sí) pero con ganas de acercarse al vino sin complejos ni miedos. Con diversión. Rivas forma parte de Colectivo Decantado desde hace 5 años. Es una plataforma con gran éxito en redes sociales por la manera desenfadada y jocosa con la que presentan los vinos «que me gustan», matiza Rivas.  Ahora el reto lo tiene en llegar a un público más amplio y conectar con la forma de ver, oler y saborear de su público, a través del nuevo medio. Sin traicionar  sus raíces y siguiendo la misión ya consolidada de Colectivo Decantado: disfrutar del vino, y reírse de y con él. Santiago Rivas no es un rara avis en el mundo del vino, como muchos de los grandes expertos o inspiradores, es autodidacta: «Llevo bebiendo vino de una manera obsesiva desde hace 20 años», afirma. Seguro que el bagaje acumulado en todo este tiempo es parte de su éxito. También su naturalidad, su calidad humana, y una poca ayuda del entorno comunicativo, pobre, que envuelve hoy al vino. «Casi todos los implicados en divulgar vino no lo hacen muy allá…», reconocerá. Conversamos con él para saber algo más de lo que se anunció la semana pasada y para saber cómo seduce sin artificios a profesionales y amateurs del vino.

¿Quieres convertirte en un amante del vino, un winelover? ¿Buscas armas para poder defenderte de hipsters y cuñados? Pues bienvenido a tu canal de vídeo ideal: las Instacatas de El Viajero.

IMG_7253

¿Cómo y cuando empieza Colectivo Decantado?
Colectivo Decantado nace de la necesidad que vimos de explicar la cultura del vino de una manera normal, lejos de tecnicismos, con voluntad de ser un contenido de entretenimiento, utilizar el humor. Todo lo demás fue ponerse a ello en un canal que llegara a todo el mundo: las redes sociales.
Aparcar el esnobismo fue el primer objetivo, está claro, ¿ha funcionado el estilo de comunicación que proponéis?
Colectivo Decantado como prosa en Facebook, tiene ya para 5 años pero Instacata, los vídeos, que es nuestro contenido estrella, sí que sólo lleva poco más de dos años.  Estamos muy contentos, nunca imaginamos esta repercusión, la que ya teníamos en Facebook, más colaborar en El Comidista TV, con Mikel Iturriaga, en un medio como La Sexta, en prime time, o ahora en El País. Realmente impensable.
La dimensión que puede darle ahora El País es muy interesante y necesaria para atrapar a nuevos públicos. Entiendo que sumará al contenido convencional que publica el periodista Carlos Delgado.
Lo de El País es llevar nuestra a fiesta a ellos, nos dejan libertad total, es decir, vamos a hacer exactamente lo mismo en cuanto a tono, pero en más grande. Estamos muy contentos.
23795117_541222166211514_8501708712000861127_nIMG_7254

Stranger Things Wine Week. Episode 5. Idus de Vall Llach, 2015, DOQ Priorat. (…) Lo que si es más difícil es hacer un tinto de 15,5º y que esté tan bueno, que no sea un pacharán si no un tinto mediterráneo a base de Cariñena, Merlot y Cabernet Sauvignon con una clase tremenda. Evidentemente está aún joven y el tanino se nota, pero esto con unos añitos (no muchos) va a estar espectacular. Cuesta 40 euros comprobarlo amiguitos»

¿Qué es lo más difícil de comunicar el vino con humor? ¿Dónde están los límites?
Para nosotros comunicar el vino con humor es algo natural, yo no soy muy diferente a como salgo en los vídeos, de hecho en alguna cata «en directo» mucha gente se sorprende cuando ven que esto es así. Ésto también genera que muchos piensen que soy un monologuista y que podría hablar de vinos como de cualquier otra cosa, o que cierto sector del vino al principio no me tomara en serio. El límite del humor es el código penal.
Si un vino es malo… No sale en Instacatas. Te leí afirmar que publicáis los vinos que os gustan.
Sí, todos los vinos de Instacata nos gustan mucho, lo que no quiere decir que no hagamos chistes con su etiqueta, vinificación o estilo… pero el subtexto es positivo siempre. Otra cosa es en nuestros post, casi, diario. Ahí si hablamos de vinos que no nos gustan y, a veces, nuestro humor es algo hiriente, muchos bodegueros se han quejado. En el fondo no queremos ofender, pero es lo que hay. Todo está basado en mi subjetividad e igual que escribo de vinos que me gustan creo que el público, el mío, se merece saber los que no me gustan y sus razones. Eso está por encima de que cualquiera se sienta ofendido. Nunca vamos a ser un contenido cómodo para todo el mundo.
Para irse preparando, ¿qué perfil de vinos aparecerán en las próximas Instacatas?
En esta temporada de debut en El País vamos a ser más concretos, hablaremos de conceptos más que de botellas en particular, que también, pero que vamos a dar menos prioridad a la marca y más al contenido. Queremos ser un manual wineloverista más que un catálogo audiovisual.
Pensé que eras enólogo, pero ya me has aclarado que no. En cualquier caso, ¿te parece que elaborar vino es tan complejo como comunicarlo?
No lo sé, no soy enólogo, no tengo ninguna formación técnica, lo mío es puro empirismo. Llevo bebiendo vino de una manera obsesiva desde hace 20 años. Pero vamos que los enólogos que conozco comunican regular, tampoco es su profesión, aunque casi todos los implicados en divulgar vino no lo hacen muy allá… cuando no es un auténtico desastre. Hay muchos momentos embarazosos y posthumor en este sector, así en general.

Reus-Priorat-Nova York

Posted by | Uncategorized | No Comments

DSCF4746

Reus serà Capital de la Cultura Catalana 2017. La ciutat que es relacionava amb París i Londres per la ruta de l’aiguardent al segle XIX,  festeja al XXI amb la ciutat amb més neguit de vins que he vist darrerament, Nova York, sense estalviar-se l’oportunitat d’exhibir el seu potencial enològic, que ha passat sempre per un vincle natural amb el Priorat.  Si hi ha un celler d’aquesta regió de vins internacionalment aclamada que hagi establert un lligam estret amb Reus, és Clos Galena (Domini de la Cartoixa).  L’actual directora general i propietària Merche Dalmau s’ha ocupat molt personalment des de fa temps de forjar una relació necessària, coherent i elegant amb l’art, casant la qualitat dels vins que neixen al Molar amb el traçat delicat i precís però exigent de l’artista Didier Lourenço i el coneixement profund del sector de la galeria Anquin’s, amb la seva directora Maria Josepa Quinteiro al capdavant.

«La Coia és un regal molt especial del celler i la galeria d’art per la Capital de la Cultura Catalana 2017. Una representació especial del pintor Didier Lourenço que representa el Passeig de Gràcia de Gaudí, la rosa de l’escut de Reus i el nom que homenatja la patrona de la ciutat»

La Coia s’ha presentat al Museum of the City de Nova York aquesta setmana passada i és fruït de la relació inquieta entre una galerista i una empresària del sector del vi amb interessos compartits, bons contactes i grans dosis de generosiat i savoir faire. És la contribució d’ambdues a una ciutat, Reus, que té molts motius per reivindicar el seu passat vitivinícola i enològic però també el seu present enèrgic, amb una Reus Viu el Vi consolidada i una força imparable del vermut, amb una joia arquitectònica modernista única com l’Estació Enològica que algun dia haurà de ser molt més observada del que ho és ara. La Coia és un homenatge al Reus rural, pagès i compromès, com ho ha estat al llarg de la història amb la cultura. És una dona elegant, delicadament acolorida, que deixa empremta, com la força que té a la retina el sòl hidràulic. La Coia és una edició especial del vi Galena, cupatge de garnatxa negra (35%), carinyena (15%), merlot (25%) i cabernet sauvignon (25%). Només 2.000 ampolles al mercat, que es poden comprar al celler i al web, a la galeria Anquin’s de Reus i també a les botigues de vins de Tarragona i Reus. El PVP  és de 18 euros i amb caixa de fusta i dibuix, 35.

«La nova etiqueta de Didier Lourenço em fa molta il·lusió. L’hem impulsat amb la Pepa Quinteiro d’Anqui’ns i hi hem treballat des de l’any 2009. Presentar-la a Nova York amb la presència de les autoritats de Reus, ha estat determinant», explica Merche Dalmau, just aterrada dels Estats Units. La Coia ha acompanyat la presentació d’una col·lecció més àmplia de caixes originals d’art, vi i territori.

 

manhattan1img_1317_2historia_i_bellesa

 

«Hem presentat 10 caixes de vi pintades per 10 artistes catalans coordinats per la galeria Anquin’s; Hem volgut fer-ho a Nova York perquè calia una carta de presentació del sud de Catalunya. Aquestes obres recullen l’essència de la cultura mediterrània. Cada caixa de vi pintada és un objecte únic i exclusiu, una obra d’art original certificada i signada per l’artista que, amb textures, formes i colors, ha imprès la seva mirada particular del territori», descriu Merche Dalmau. La inspiració els ha vingut del paisatge, del ritme urbà, dels símbols i de les tradicions més autèntiques com el patrimoni natural i arquitectònic del Priorat, la ciutat de Reus com a bressol de l’arquitecte Gaudí i del modernisme, el patrimoni romà de la ciutat de Tarragona, amb el mar Mediterrani de fons, les vinyes i els castellers… «Hem portat al cor de Manhattan un entorn ple d’història i amb una geografia humana peculiar que ha propiciat la creativitat, l’autenticitat i la qualitat», explica la propietària de Clos Galena. Un paral·lelisme més del món de l’art amb els vins d’edicions limitades i singulars que neixen en costers i sobre sòls de llicorella, amb patiment i recolliment, al cor de la DOQ Priorat.  Albert Alís, Mónica Castanys, Didier Lourenço, Coia Ibáñez Ferrater, Alícia Grau, Frank Jensen, LLuís Puiggròs,  Josep Moscardó, Ramón Moscardó i Benjamín Torcal són els 10 autors que han participat en el projecte que, ara, es podrà veure a casa, a Reus, el divendres 16 a la galeria d’art Anquin’s.

caixes_galena_NYC_0018 caixes_galena_NYC_0023

La presentació a Nova York va comptar amb galeristes, sommeliers i crítics de vins i gastronomia com Manos Angelakis que, en una visita recent al Celler de Can Roca, va sentenciar sobre els vins de Clos Galena:

Galena 09. From Priorat came Galena 09, a 40% Garnacha, 20% Carinena, 20% Cabernet Sauvignon, 10% Merlot, and 10% Syrah, aged for 12 months in French and American oak barriques. It is full-bodied with mouth filling fruit, dense, fat and layered. Not easily available in the US, but if you are a Catalan wine aficionado it’s worth looking for it.

Article publicat a NW La Revista de Reus

“El dia abans de casar-me, el meu home estava fent bancals al Priorat. Aquest és un somni fet realitat”, explica Merche Dalmau. Des de la mort sobtada del seu marit, Miguel Pérez, ara fa tres anys i mig, assumeix la presidència i la direcció general del celler Clos Galena, a El Molar. També n’és la propietària. Nascuda a Tarragona i reusenca d’adopció, Dalmau revela que van triar el Priorat, l’única regió de vins qualificada del Mediterrani, “perquè vam veure que era l’únic lloc on desenvolupar una viticultura de molta qualitat”. Va tenir la sort i les ganes de viure i compartir des dels inicis la posada en marxa del celler amb el seu marit, “una il·lusió i una passió per a ell” adverteix. El camí fet en solitari en els últims anys no ha estat fàcil però resultats i crítica l’avalen.

“Un gran vi neix de la trobada entre un element únic i irrepetible, la pissarra del Priorat, i el seu cultiu, que de fet, és la meva passió”. Miguel Pérez, enòleg i farmacèutic

“Del Priorat ens va agradar des dels inicis l’espiritualitat, la tranquil·litat… De fet, l’empresa porta per nom Domini de la Cartoixa perquè en el seu temps les vinyes van pertànyer als monjos cartoixans. El territori està per sobre de tot. L’hem vist créixer des de l’any 1997. No hem estat els pioners però penso que la nostra ha estat una evolució i aportació positiva”, explica amb total convenciment. Merche Dalmau és una dona vital i entusiasta. Activa, ben connectada i bona comunicadora. El nucli dur és la família, les seves filles, però el celler ocupa una posició destacada en l’ordre de prioritats. “La meva implicació és total, però tenim un gran equip humà amb un enòleg referent com és en Toni Coca al capdavant per fer vins que emocionen”, afirma. És perfeccionista i pren el relleu del marit també en l’exigència de fer bé les coses. “El nostre és un projecte ecològic i sostenible, ara se’n parla molt però aleshores, al 97, era totalment innovador. Quan vénen els tècnics del Consell Català de Producció Agrària Ecològica (CCPAE) a fer les auditories, ens diuen que en Miguel ha deixat el llistó molt alt”, reconeix.

Primer dilluns de setembre. Verema iniciada. Es lleva d’hora i arriba al Priorat quan el sol encara és tímid per atendre un grup d’amants del món del vi de Suècia. Li reconeixen la qualitat dels seus vins, com farà també la crítica internacional. La revista Wine Spectator ha seleccionat el Galena i el Clos Galena a la llista dels Top 100 amb 92 i 94 punts. “Ens marca molt el terroir, en un altre territori el projecte no tindria sentit. Per a una ampolla de Clos Galena ens cal veremar dos ceps i n’obtenim una producció de només 450 grams a cadascun”.

El seu vincle amb Reus és sòlid. “Si sóc d’aquí i estic a tot el món, com no he d’estar a casa meva?”, reconeix Merche Dalmau. Clos Galena és un dels pocs cellers de la DOQ Priorat que ha apostat des dels inicis per la Fira Reus Viu el Vi. El percentatge d’exportació és d’un 70%, però està convençuda que el reconeixement a casa és important i l’aposta del celler per Catalunya s’ampliarà. Mantenir en el temps l’excel·lència dels vins, consolidar l’enoturisme i la projecció internacional i ampliar el vincle amb el món de l’art són les seves principals comeses. Des de l’any 2010, amb la col·laboració de la Galeria Anquin’s de Reus, Merche Dalmau promou el projecte Art i Vi per donar a conèixer els vins del Priorat i la creativitat dels artistes catalans. Etiquetes i caixes de vi del Celler Clos Galena il·lustrades per artistes com Didier Lourenço tindran aviat un accent reusenc. L’1 de desembre, a Nova York, hi ha prevista, per altra banda, la presentació d’una col·lecció de vins amb la participació de diferents artistes que il·lustraran el paisatge de les comarques de Tarragona.

«Un concert entre vins i a pèl, el recordes sempre»

Posted by | DOQ Priorat, Uncategorized | No Comments

OP8A0593

 

«M’he deixat portar pel que m’han transmès les cançons. Mai havia dirigit un maridatge musical i aquest em venia de gust, sobretot, perquè he estat seguidora de PastoraDolo Beltran –  i ara m’ha trocat crear harmonies amb ella. Jo sóc d’estar al celler i a les vinyes, però em fa realment molta il·lusió participar en aquesta activitat i inspirar-me en els seus nous temes».

Judit Llop és l’enòloga de Cellers Morlanda (DOQ Priorat/ DO Montsant) que pertany al grup Freixenet. És una dona discreta i amb un gran bagatge enològic. «He tingut experiències en altres regions de vins, a Austràlia hi vaig anar a treballar quan el meu fill petit només tenia 6 mesos, també he estat a Xile… Però al final he tornat al Priorat. Aquesta és una terra que captiva. Hi trobo un entorn únic, una orografía marcada i accentuada i el bosc al voltant de les vinyes… Elaboradors i viticultors ens estimem molt el territori i volem preservar-lo», explica amb sentiment. Gesticula i somriu i admet que li ha encantat preparar el maridatge tot i que en un primer moment va sentir responsabilitat per la cantant amb qui el compartia.

«Vaig triar per aquesta actuació els temes que més m’agraden cantar i amb diferents temàtiques», explica Dolo Beltran, cantant, actriu i il·lustradora. Dona polifacètica, amb rauxa. Serà un preludi del concert que té previst oferir al Foyer del Liceu dins del Festival de Músiques Sensibles, un nom que anuncia la delicadesa de fons i forma de les interpretacions musicals seleccionades. La botiga Tannic by Freixenet, a Barcelona, és l’escenari de la prèvia del concert, entre ampolles de vins i copes que s’omplen, s’oloren, es tasten… «Vaig assajar els maridategs amb les cançons que em va passar la Dolo a través de l’Iphone; abans però ens havíem vist per conversar i conèixer-nos i vam saber que aniria molt bé, perquè vam sintonitzar de seguida» explica Judit Llop.

Pere Ferrer (conseller delegat del grup): «Unim el talent de dues grans dones»

«Són coses que sempre recordes, el d’avui el recordaré sempre, el concert» diu Dolo Beltran minuts abans de començar l’actuació, en petit comité. «Cantar en un espai de vi i a pèl, és el que t’emportes», reblarà. A partir de les seves lletres i dels ritmes que hi imprimeix, l’enòloga Judit Llop ha construït un maridatge que al final de la sessió, els assistents aplaudeixen. I demanen un bis.

OP8A0462 OP8A0366

El maridatge inclou vins d’arreu del món demostrant el potencial del grup però els del Priorat tenen un sentit especial per la Judit. «La regió de vins viu ara un bon moment, pels que han treballat bé, pels que tenen arrels. Passada l’eufòria, ara que el Priorat és reconegut internacionalment, el que val és el treball dia a dia, i els projectes petits com el nostre, que al capdavall te’ls fas teus, al celler només som 3 persones treballant», desvetlla l’enòloga.

Per al repertori de tast, dos DOQ Priorat: Morlanda blanc i negre. «El primer perquè el tema Fiesta a los 40 parla d’una dona que d’entrada no sembla tenir res d’especial, complerts els 40 anys, però quan la coneixes et sorprèn i et deixa sense alè. Amb el Morlanda blanc passa una mica el mateix. És aromàtic, fresc, amb fruites blanques i quan te’l poses a la boca és una explosió per als sentits, amb un post-gust persistent…». El tema musical Verte llegar casa a la perfecció amb un clàssic de la DOQ Priorat com és el Morlanda negre, un vi de guarda que neix a les finques de Bellmunt del Priorat i millora, com no podia ser d’altra manera, amb el pas del temps. La lletra diu així: «Sabes que tengo razón, cada día que pasa se vuelve mejor, cada vez es más fuerte, ya no soy ni consciente sólo quiero volver…”. Pura essència prioratina. Complexitat, profunditat, fruita madura, balsàmics… «El Morlanda negre és la meva criatura, només han sortit al mercat 5  anyades en 10 anys. Fem poc més de 5.000 ampolles, el que promet aquest vi és identitat, la de la garnatxa negra i la carinyena vella del Priorat. És un vi d’autor» explica amb orgull Judit Llop. I sorprèn a tothom.

Pere Ferrer: «Maridem una candidata a dos Grammy amb una enóloga que ben bé podria obtenir 100 punts Parker»

Un vi que bé valdria per acabar el concert, però hi ha encara una sorpresa final. El dolç que l’enòloga de Morlanda encara no embotella. De dolçor justa i refinada, un regal per acompanyar el bis, per recuperar l’emblema de Pastora, la lletra mítica del «no me llames Dolores llámame Lola, la que siempre va sola por Barcelona metiendo follón…».

OP8A0462OP8A0340

A capella, Dolo Beltrán sona infinitament bé. Hi posa la veu i la pell, l’ànima, a l’actuació. Entre glops curts i esporàdics de vi, connectant amb el públic, amb la guitarra i amb les explicacions acurades de Judit Llop. Té ganes de presentar el nou disc Copilotos i té la generositat de regalar-nos-en un bocí. La resta haurà d’esperar a la primavera, després del naixement del seu primer fill, Mauro. Ara és moment per fer una pausa musical i teatral. Tornarà amb força i amb ganes de tornar a representar El Test a la Sala Muntaner, on el vi hi ha tingut també un paper destacat. Sobre la taula.

Repertori musical i de tast:  

MI VIDA EN COLOR & Vionta Albariño (D.O. Rias Baixas)

“Y tú que tienes la mirada triste de ir a dónde ya no existe la vida en color, tú… que ganas en distancias cortas me llenas de pequeñas cosas, mi vida en color”

FIESTA A LOS 40 & Morlanda Blanc (D.O.Q. Priorat)

“Era una chica cualquiera si la mirabas por fuera. Si te metías por dentro, te dejaba sin aliento”

PULSO & Amor Loco (D.O. Montsant)

“Gritaremos como locos viendo que el invierno se va, goodbye. Y saldremos disparados a la terraza con dos copas y a brindar, por la vida. Hoy brilla el día vas luciendo pantorrilla. Con sombrero y crema solar. Tienes lo justo para estarte tan a gusto. Aquí sentado sin pensar”

COPILOTOS & Odissey (Austràlia)

“Hicimos viajes tan dispares. Tú estabas en Marte y a mi Saturno me distrae. No tenemos norte y en el sur hay una calle. Que cruzamos como locos para ver quién llega antes”

VERTE LLEGAR & Morlanda Negre (D.O.Q. Priorat)

“Sabes que tengo razón, cada día que pasa se vuelve mejor, cada vez es más fuerte, ya no soy ni consciente sólo quiero volver…”

Una sorpresa… 🙂 Vi Dolç

“Una vez, solamente una vez, ya lo ves, Una vez te perdí… Una vez te seguí…  Una vez y dos y tres.  Una vez, me enamoré…”

 

El conciert íntegre es pot trobar en aquest enllaç https://www.facebook.com/tannicfreixenet/videos/1848379405432005/.

www.ruthtroyano.cat

 

«Ets solidari? Falset, sí»

Posted by | Uncategorized | No Comments

visolidarifalset

El món del vi no falla mai. És sempre solidari. És com una responsabilitat social corporativa que  instintivament porten incorporada els elaboradors perquè treballar la terra dóna lliçons, de vida, de supervivència, de cooperació… És admirable com en els últims temps han crescut les accions solidàries en el món del vi a fi de recollir fons per la recerca i la investigació de malalties que tenen encara massa poques solucions. S’organitzen sempre activitats amb esperit positiu i encoratjador. És inevitable participar-hi i donar-hi suport. Penso en Vi per Vida de Xavier Ayala, en Ilusión+ del Pau i la Gina, El Microscopi d’Irene Alemany, la cita anual del Masroig Solidari… I ara que tenim una crisi humanitària com mai havíem vist alguns, el vi també hi vol dir la seva. Falset acull aquest cap de setmana unes jornades per recaptar fons pels milers de damnificats per la guerra de Síria amb la col·laboració de l’ACNUR i el vi hi fa costat.

El celler Venus La Universal dels enòlegs Sara Pérez i René Barbier ha elaborat més de 160 ampolles amb raïm procedent de vinyes en reconversió que es podran trobar dissabte i diumenge en 15 punts de venda de la capital del Priorat a 6 euros l’ampolla.. Poques coses podem comprar amb 6 euros que regalin pau, felicitat, solidaritat, amor, sort, diversió, amistat i més.

Així ho han vist els alumnes de quart de l’escola Antoni Vilanova de Falset, els autors del disseny de l’etiqueta. No podia ser més precisa, més inspiradora, més realista. Als seus ulls la vida és tot color. La imatge és un crit contra la injustícia, contra el blanc i negre que tenyeix un país arrassat per la guerra, Síria, d’on fugen milers de persones. I en la fugida no han trobat l’escalf que caldria, sinó més blanc i negre encara, en camps de refugiats caòtics com el d’Idomeni, a Grècia, a la frontera amb Macedònia, que ho tenen tot per perdre-hi la dignitat.

Venus La Universal no fa bandera del seu altruisme perquè la seva és una manera de viure i d’entendre el vi que va molt més enllà de l’activitat econòmica i agroalimentària. És una filosofia de vida, en harmonía sempre amb l’entorn i els éssers que l’habiten. Una coexistència amiga, amable i silenciosa que m’ha vingut de gust esmentar. Avui la seva solidaritat mira cap a Síria i habitualment ho fa envers el projecte educatiu la Karantoina de La Torre de Fonatubella o l’associació HaitíMoun. El vi, l’aliment que duu esperances, que reconforta, que viatja, que es comparteix… Que vol salvar vides, que vol ser solidari.

Todas nuestras moradas son provisionales, salvo la última:
La morada de la tierra. ¡Bebe vino! ¡Basta de inútiles palabras! 

Omar Khayyam

Mireia Torres Maczassek/ Torres Priorat (DOQ Priorat)

Posted by | DOQ Priorat, Vi·Moments·Persones | No Comments

outorres mireiatorres

«Els camins de ferradura que hi menen encara recorden el tràfec d’animals carregats amb raïm, avall i amunt, una vegada i un altra, fins a cinc viatges al dia segons expliquen», diu la web de Turisme del Priorat. Des del bell mig del municipi prioratí del Lloar hi ha una de les ascencions més suaus i boniques al capdamunt de la Serra del Montsant, una excursió que travessa de ple les vinyes emparrades de Torres. A vista d’ocell, el paisatge és espectacular. Val la pena arribar fins a Damunt Roca per contemplar el territori que en aquest punt reuneix bellesa i tranquil·litat.

La màgia del Montsant és tanta que encara amaga coves amb gravats prehistòrics que Torres proposa recuperar per fer més atractiva la seva proposta enoturística. L’empresa s’instal·la al Priorat el 1996 amb vinyes a Porrerra i el Lloar, pròpies i de viticultors que els aporten entre el 50 i el 60% del raïm. Carinyena, garnatxa i sirà són les tres varietats amb què es vinifica fins ara, però Mireia Torres Maczassek, directora general, deixa entreveure que el proper repte al Priorat és elaborar un blanc. «El tast decideix el volum de cada any«, assegura. I, malgrat que la qualitat és el pilar, cada any han anat incorporant noves vinyes. Les seves dues referències emblema són Salmos i Perpetual (130.000 i 110.000 ampolles respectivament, amb la diferència que el segon vi és exclusivament de raïm procedent de vinyes velles de 80 anys d’un coster de 1902, el més antic). Pel primer, el cep arriba al quilo, quilo i mig de producció; pel segon, entre 200 i 500 grams. Protegides per la serra i dins d’una gran vall, les vinyes tenen un microclima particular, amb la curiositat que El Lloar és 4 a l’Escala de Winkler i Porrera, a pocs quilòmetres, 2. La diferència climàtica permet una verema esglaonada.

montsant

La llicorella és el sòl característic del Priorat que marca decisivament les dues referències de Torres. Discutim sobre l’aportació del sòl al vi. «Pedra foguera? Mineralitat? En realitat el que té és influència en la tannicitat i l’astringència, és a dir, en les sensacions tàctils, en boca«, explica Mireia Torres. Al final de verema, Torres obté fins a 80 vins diferents que després hauran d’entrar en la doctrina del cupatge. Treballen amb boteries diferents per valorar l’aportació de cadascuna i el perfil organolèptic que s’espera per cada vi; ara també han incorporat ous de ciment per poder veure com és de diferent la fermentació del vi. De moment només s’usen de forma experimental.

Investigant constantment, però fidels al que representa cada marca que té en el mercat exterior un públic molt ampli. El 78% de la producció se’n va a l’estranger i algunes partides de Perpetual estan totes venudes abans de sortir del celler. «Com a enòlegs, ens agradaria treure el vi més tard al mercat – explica la Mireia- però no pots deixar el mercat sense vi«.

Mentre participem en una esplèndida vertical de Salmos i Perpetual (que acaba demostrant-nos com d’important és deixar envellir els vins prioratins, però alhora com es reivindiquen des de ben d’hora les bones anyades. Salmos és el primer vi elaborat al Priorat, cupatge de les tres varietats negres que tenen plantades. Perpetual, en canvi, és el vi de guarda que està principalment elaborat amb carinyena seleccionada per Mireia Torres i Jordi Foraster, l’enòleg, de ceps podats en vas de parcel·les molt petites de la zona. Aprofitant l’avinentesa, Mireia Torres explica com treballen al celler: «Ens agrada tastar amb els viticultors, se senten part del projecte i és que ho són,  ens agrada treballar a prop seu i deixar-los que s’expressin, fa que sentin que és el seu vi el que embotellem». La reflexió provoca la pregunta sobre el preu que paguen pel raïm i la resposta ens sorprèn a tots: «Els viticultors ens expliquen que a la comarca s’han arribat a pagar 8 euros el quilo per la vinya vella, mentre que la jove a euro vint-i-cinc, euro cinquanta».

Coincidint amb la visita, presenten una joia enològica: «Secret del Priorat», el primer vi de verema tardana de Torres al Priorat. Cupatge de garnatxa i carinyena, a parts iguals, amb una edició limitada de 2.500 ampolles. Raïm sobremadurat, es para la fermentació alcohòlica de forma natural i el vi envelleix en roure francès durant 12 mesos, bótes que abans havien estat emprat per elaborar el vi ranci del Priorat, amb la qual cosa la dolçor i l’amargor competeixen per fer-se un lloc a la boca. Una referència tan exclusiva com interessant que «parla d’una època d’un estil de vi que es feia al Priorat en una zona tradicionalment elaboradora de licorosos i rancis», explica la Mireia. Tenim la sort d’assaborir-lo i d’entretenir-nos en la lectura d’una etiqueta magistralment dissenyada:

Et vidit pecoris custos

Scalam caelestem, et ascendebant

Angeli per eam ad convocationem Dei adeundi»

 

Regalèssia, notes especiades, confitures i aromes d’infusió. Subtilesa i elegància, frescor. És d’aquells vins de postre que es poden prendre sols, però amb una bona companyia com el pa amb oli, gelat de xocolata i sal que vam tastar al Celler de l’Àspic és encara més abellidor. Formatges blaus i cremosos, confit d’ànec i postres de xocolata o peres al vi són algunes de les harmonies proposades per Torres. No obstant, la de la Mireia, la descobrireu al final.

Amb ella conversem de com ha de canviar «de barret» cada vegada que presenta un dels seus projectes: Jean León al Penedès, Torres al Priorat i ara l’aventura del cava que arribarà al mercat, confessa, a finals de 2016. Ens interroga subtilment per saber què en pensem de les varietats autòctones i de com s’entendria l’ús de les forànies. Es limita a avançar-nos que «aportarà prestigi i qualitat». Se la veu capficada i tanmateix il·lusionada. I deixa entreveure que el perfil del pare i del germà influeix. En el cava, al Priorat, i en qualsevol presa de decisió de l’empresa. La seva, no obstant, és una casa on el lideratge femení no només és evident sinó també reconegut . El projecte de l’escumós que li ha estat encarregat, ho confirma.

secretpriorat

 

vi · moments · persones

«Secret del Priorat, en un dinar familiar, a les postres, amb un pastís sacher. Trobo que combina molt bé amb la xocolata»

Bodegas Miguel Torres – Priorat
Finca «La Solteta»s/n
43737 El Lloar (Tarragona)

GPS – 41°11’22» N 0°44’46» E

L’autoexigència dels Vins de Finca

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

vinsdefinca2 vinsdefinca1

Mireia Torres (Jean León), René Barbier (Clos Mogador) i Albert Costa (Vall Llach) són els tres únics viticultors que poden posar rostre als vins de finca de Catalunya. Abans que s’acabi l’any, però, la fotografia s’ampliarà substancialment. Una dèria, una determinació i una passió del sommelier i director de l’Incavi,  Jordi Bort. Consolidar i projectar la categoria de vins de finca ha estat una prioritat des que va començar la seva gestió al capdavant de l’ens públic. El 2015 hauria de començar amb tres nous elaboradors de tres regions vitivinícoles diferents de Catalunya que formaran part d’aquesta selecta reunió, cosa que afegirà pluralitat, riquesa i qualitat al mapa de vins català. Els nouvinguts són cellers de la DO Pla de Bages, DO Terra Alta i DO Montsant que estan finalitzant el procés administratiu de validació. Ser part del club no és feina fàcil però a Catalunya hi ha cellers que sense estar reconeguts oficialment compleixen els requisits de qualitat i reconeixement amb l’elaboració dels seus vins: 10 anys d’elaboració del mateix vi, rendiments un 15% inferior a la mitjana de la DO i valoració positiva del celler tant a nivell internacional com nacional.

En el marc de la iniciativa Hotels amb DO, fa unes setmanes vam gaudir d’un tast únic i històric, en paraules de Jordi Bort, que marcava un punt d’inflexió en la visibilitat dels vins de finca a Catalunya. Bort afegia que «només 80 hectàrees de les 34.000 de tot Catalunya estan qualificades per elaborar vins de finca» i pertanyen als tres cellers mencionats, dos de la DOQ Priorat (Gratallops i Porrera) i un de la DO Penedès, el pioner. «Són patrimoni de tots», afegia el director de l’Incavi. «Els elaboradors amb el seu estil i rigor extreuen la millor selecció d’aquestes parcel·les per arribar a vins que són exigents amb si mateixos». deia. Hi ha un control escrupulós, sota l’empara de la DO i una evolució positiva de la qualitat que demostra cada anyada. «En els propers mesos tindrem 6 vins de finca a Catalunya i per més endavant esperem que també la DO Conca de Barberà i la DO Penedès se sumin a aquesta categoria amb dos nous cellers», explicava el director de l’Incavi, que va dirigir el tast a l’Hotel Neri.

Privilegi de poder compartir taula amb els elaboradors i els vins de finca que els reconeixen i d’escoltar com el director de l’Incavi compara la classificació històrica dels Bordeaux – sentenciada per Napoleó III amb motiu de l’Exposició Universal i basada en la reputació dels chateaux i el preu del vi al mercat- amb la catalana, que s’ha regit sempre per la qualitat i s’ha anat adaptant d’acord als avenços en viticultura i enologia. El tast va ser un viatge per «històries, vinyes i persones» com va resumir bé Albert Costa en la presentació del seu vi.

 

Vinya Gigi 2013/ Jean León

L’únic vi de finca blanc de Catalunya i el primer a rebre la distinció. Un Chardonnay al Penedès que ha esdevingut un dels més anomenats arreu. L’any 69 es van elaborar les primeres 200 ampolles. El Chardonnay a Catalunya s’expressa diferent, amb molta més frescor. S’ha guanyat el seu lloc competint amb una varietat molt estesa. Més informació

 

Vinya La Scala 2003/ Jean León

Monovarietal de Cabernet Sauvignon, una varietat molt respectada internacionalment, que en aquesta elaboració ens deixa veure com el pas per bóta marca un caràcter indòmit encara després d’11 anys. Amb personalitat i capacitat encara per arrodonir-se i refinar-se més en l’ampolla. Un vi gastronòmic, d’una verema complexa, d’enòlegs. Més informació

«El vi és una fotografia, és un espai en el temps» Jordi Bort

«El Chardonnay i el Cabernet Sauvignon ens han posicionat en una època determinada i això no és dolent, són varietats ben implantades a Catalunya» Jordi Bort

 

Mas de la Rosa 2010/ Vall Llach

Jordi Bort va voler anunciar a peu de finca la certificació d’aquest vi com a vi de finca, el tercer celler a aconseguir-ho a Catalunya. Va ser al Mas de la Rosa, on es practica la viticultura heroica entre vinyes centenàries de la Carme, pendents contundents i sòls de llicorella, el caràcter del Priorat. És un vi expressiu, la carinyena en la seva esplendor. Subtil, profund, mineral, delicat, amb fons balsàmic. Elegant. Més informació

«Els vins de finca sorgeixen de parcel·les on les persones tracten la terra diferent» Jordi Bort

«En els vins de finca, el mercat no està per sobre» Albert Costa

 

Vi de Vila Porrera 2010/ Vall Llach

Un cupatge de carinyena 70% i garnatxa 30% amb raïm de la vila de Porrera, de les finques Sentius, Cabacés i Sant Antoni. La DOQ Priorat va crear aquesta categoria per diferenciar la procedència dels vins i els seus matisos depenent del poble d’origen. Cap és igual. El clima, la varietat, el sòl i la mà de l’home fan petites obres d’art a cada parcel·la.

 

Clos Mogador 2012/ Clos Mogador

Una anyada més fàcil que la de 2011, tot i que «els anys més difícils són el repte més bonic«, explica René Barbier. El 2012 és elegància i s’expressa ràpidament, no li costa obrir-se com és propi als vins de Clos Mogador. «El trobo bonic, però no el trobo seriós», diu l’enòleg. «Aquest és un vi que us necessita molt a vosaltres», explica René Barbier. «Si darrere no hi ha un bon sommelier és difícil comunicar el que representa», comenta. Aquest any ha arribat a les 32.000 ampolles, una xifra rècord ja que en els últims 3 o 4 anys no s’hi arribava i ara, satisfets, hi han tornat. Més informació

 

Sobre la taula de tast d’un dels salons privats de l’Hotel Neri no hi podia cabre més saviesa, expertesa i autoexigència. La que s’imposen els elaboradors i la que traslladen als seus vins amb els quals viatgem al tros de terra que els ha tocat viure, com diria el poeta. Els agraden els anys difícils, els sorprenen els vins de llarga criança que encara demanen més ampolla i es repten – que és probablement el més important – a seguir treballant amb la mateixa tenacitat en les properes campanyes. En René i l’Albert trenquen la rutina de la verema per ser al tast i la Mireia s’escapa de reunions a la capital també per ser-hi. El director de l’Incavi ressalta l’excepcionalitat de la trobada: «Se’n parlarà d’aquí a 10 anys» adverteix. És la segona vegada que els reuneix, la primera va ser en privat, i creu que ha de marcar una fita. Sigui com sigui, serà més flexible i subversiva que la de Napoleó a Bordeuax el 1855. Jordi Bort, que ha jugat un paper decisiu i compromès amb la categoria, té clar quan, amb qui i a on els tastaria, els vins de finca:

 

vi · moments · persones

«Vinya Gigi Chardonnay 2013 el tastaria vora el mar, amb la companyia d’un cantant d’òpera»

«Vinya La Scala 2003  després d’una passejada per una muntanya, dinant o sopant en un refugi amb un escriptor»

«Clos Mogador 2012 amb un grup d’amics, d’aquells amb qui sopem de molt de tant en tant i que sempre volen sorpreses a taula»

«Mas de la Rosa 2010 amb la meva parella, a casa»

 

Hotel Neri / Hotels amb DO

http://www.hotelsambdo.cat/hotel-neri/

 

www.ruthtroyano.cat

 

Olivia Bayés i David Marco/ Marco Abella DOQ Priorat

Posted by | DOQ Priorat, Vi·Moments·Persones | No Comments

 

marcoabella

«Més que un Priorat, un Privilegi»

Punt de partida clar i rotund. Tota una declaració d’intencions, la del celler Marco Abella de la DOQ Priorat. Al capdavant dos valents, l’Olivia Bayés i el David Marco, que van abandonar fa uns anys les carreres professionals respectives (enginyer en telecomunicacions i advocada) per endinsar-ser en la història familiar d’en David i en la passió d’elaborar vins de garnatxa i carinyena en costers únics com els del Priorat. En sòls de licorella que els fan sentir uns privilegiats. La historia comença al segle XV amb l’avi. El pare, un conegut escriptor afincat a Barcelona que encara els deu un escrit sobre Porrera i les seves vinyes, manté la casa al poble, però és en David qui ha recuperat la vinya i qui va decidir amb l’Olivia dedicar-se en cos i ànima al projecte que han anat fent gran.

Hi ha autenticitat, tipicitat i essència al conjunt dels seus vins, des de l’excel·lent Òlbia a l’excepcional Clos Abella, passant pel Loidana i el Mas Mallola. Tots es reivindiquen i competeixen per assolir notes molt singulars però sempre amb un denominador comú que els fa realment bons: la frescor. S’aprecia el caràcter prioratí al conjunt de les 23 hectàrees que els pertanyen, dividides en diferents finques (Mas Mallola, Masos d’en Ferran i El Perer), cosa que els permet arribar a les 60.000 ampolles anuals. Creixeran segur, però tenen clar que ho faran progressivament i sense presses; pensant sempre i més en assegurar la qualitat del seu producte abans que en fer-la extensiva; provant noves varietats com el viogner per completar cupatges molt particulars.

Les vinyes s’albiren gairebé totes des de Mas Mallola, que encara no ha estat veremada quan la visitem. A 600 metres, qualsevol se sent un privilegiat tastant gairebé al punt òptim de maduració els raïms ben airejats per l’alçada. Al Perer, la finca més elevada, el privilegi encara fa més justícia a la paraula. La maduració del raïm entre núvols que duen humitat és més lenta, però els vins que en resulten tenen més cos, complexitat, expressivitat… Són resultat del terrer que els acull i això els fa simplement únics. L’enòleg que completa el projecte amb el David i l’Olivia és José Luis Ruiz. Al celler hi han treballat mans sempre qualificades, com per exemple les d’Ester Nin als inicis. I ho han fet sempre d’acord amb els criteris de la viticultura ecològica i les velles directrius de la biodinámica.

Tant en David com l’Olivia són autodidactes en el món del vi i han après a base d’interès, actitud i treball al costat dels qui en saben i ben a prop de la vinya, a peu de celler. No els costa fer quilòmetres des de Barcelona, on viuen amb la família, per atendre la quotidianitat del celler a Porrera o les visites.  Comparteixen les seves experiències, les inquietuds i les novetats del celler. Es tracta, per cert, d’un edifici integrat en el paisatge amb jardí vertical que passa gairebé desapercebut entre incomptables ceps assentats en terrasses i costers. Arribar-hi no és fàcil i no és per la distància ni per la carretera, sinó perquè ve de gust aturar-se just al davant i contemplar com el paisatge s’il·lumina amb el sol de migdia.

Aquesta llum és la que també envaeix les etiquetes dels seus vins. De les més atrevides i, al mateix temps, elegantsde la DOQ Priorat. Les van confiar al bon amic de la familia, en Josep Guinovart, pintor català de reconeixement mundial, qui també ha deixat petjada artística a Mas Blanch i Jové. Art abstracte ple de color que s’instal·la a les etiquetes reivindicant «l’arrelament al terrer i la contemporanietat del celler». M’agrada aquest maridatge cultural que s’ha fet lloc al Priorat i sobretot saber que cada vegada que destapem una ampolla hi trobem «l’ànima innovadora de Barcelona, gràcies a Guinovart». Cada vi, això sí, expressa coses diferents. En Marco i l’Olivia ho volen reivindicar perquè aquí està part de la seva feina, el trobar camins paral·lels en un mateix viatge dins de la DOQ Priorat, que no vol deixar de crear i d’innovar. Mostra d’això és la carinyena d’El Perer, només 400 ampolles que intueixo que els reconcilien encara més amb les seves arrels a Porrera, que segur que algun cop han hagut de reivindicar.

No sé com explicaran aquesta expressió del terrer a la Xina, on han aconseguit situar amb certa estabilitat els vins de Marco Abella. Però als d’aquí ens pot resultar fàcil entendre-ho. Els demano el maridatge, que comparteixen després d’haver assaborit els seus vins excel·lents, amb comparació d’anyades inclosa, conversa i una gastronomia prioratina deliciosa. El resultat no pot ser més clar:

vi

«La garnatxa del Perer. Perquè sents la pedra. Perquè quan el beus és com si tinguessis la llicorella a la boca. T’esperes rugositat i és sedosa. La pedra salvatge esdevé mineral, frescor. És d’una essència molt pura. És la seda del Priorat».

moments

«A la finca fent un pic-nic, amb una copa asseguts al terra. Ho hem fet alguna vegada i sempre ens agrada repetir».

persones

«Tots dos i amb la familia».

 

Crta. de Porrera a Cornudella del Montsant, Km. 0,7
43739 PORRERA (Spain)

Tel. celler:  +34.977.262.825
Tel. administració: +34 933.712.407
info@marcoabella.com

 

La cuina de les àvies del Priorat/ Miquel Martorell

Posted by | Cuina, Vi·Moments·Persones | No Comments

La cuina de les àvies del Priorat

Fa uns dies, a la presentació del catàleg de productors El Montsant a taula, escoltava dir a Mariona Quadrada, filòloga i gastrònoma, que «cal recuperar el desig que produeix l’espera dels productes de temporada«. Fa temps que ho ve reivindicant, però sembla que és ara, després del sotrac de la crisi, que tornem a apreciar el producte del temps, de proximitat i de qualitat, després d’uns anys engolits per la globalització gastronòmica. «Sovint relacionem la cuina tradicional amb una gran despesa de temps i caiem en el parany de la idea de perdre el temps», escriu al pròleg de La cuina de les àvies del Priorat. I continua: «aquest llibre ens torna unes quantes eines que ens recorden que per viure no necessitem tantes coses, que potser és el temps el que no tenim o el que ens han fet creure que no tenim». El volum, editat per Cossetània, és un homenatge a les àvies del Priorat, a les hores de cuina sense rellotge, que posa remei a «l’enyorança de les olors que sortien de la cuina de mares i àvies», com escriu M. Victoria Masip a la presentació.

L’Agrupació per a la Restauració i el Turisme Rural al Priorat promou el projecte des de l’any 96. Ha estat un treball complicat i llarg. Més de 75 receptes han sortit de la privadesa de les cases particulars per estar a l’abast de tothom i perviure per sempre en el que anomenem memòria col·lectiva. És el tercer llibre d’aquestes característiques que s’edita a la comarca i repassa un a un els 23 pobles on la cuina sovint ha tingut més protagonisme de portes endins, amb Cornudella i Falset essent les dues poblacions més productives quant a receptes. Són escrits plens de calidesa, amb llenguatge planer i directe. El volum presenta plats de cullera, un ampli repertori de coques de recapte, la truita i les seves diferents variants prioratines, els llegums, «el menjar del tros», el bacallà, la caça -el conill principalment- i les postres. Molts plats i receptes són de festa major, que és quan es feia festa grossa a la cuina perquè també es tenia més temps i es podien preparar els àpats amb més calma o entreteniment. Per a tots els paladars, el llibre recull receptes conegudes i per descobrir. M’interessa particularment el maridatge amb el vi i per això m’aturo a la pàgina 100 on s’explica l’elaboració del mostillo: «Els masos de les zones vinateres sempre han fet mostillo per a ells i per a tot l’any. És una confitura casolana de most». Per a saber-ne l’elaboració cal comprar el llibre o anar fins a la Figuera i parlar amb la Maria Bartolomé, la cuinera que presenta la dolça recepta.

En Miquel Martorell, portaveu de l’Agrupació i artífex de l’edició escrita, m’explica que el procés per reunir totes les receptes no ha estat fàcil. Si bé en un primer moment van començar a organitzar reunions mensuals a Falset i a la Vilella Baixa per poder transcriure les receptes amb les cuineres, més tard es va haver d’anar a visitar casa per casa a les seves autores, perquè per l’edat i altres circumstàncies el seu desplaçament es feia difícil. No obstant, s’ha arribat a la fi. I ara trobem al volum històries culinàries de les àvies i de les mares, però també de les noves generacions apassionades per la cuina, que agafen el llegat familiar. Em fixo per exemple en l’amic Matias Fernández (xef del restaurant Quinoa de Falset) que publica una recepta de la Carme, la seva mare, però renovada: les galtes de vedella amb escamarlans i picada de xocolata. «El llibre reflecteix com era la cuina que es feia abans i que, per sort, encara es conserva. La cuina arreglada, endiumenjada… I hem vist que els negocis que perduren a la comarca són, en bona part, on està arrelada aquesta cuina que ve de lluny. El Priorat ha canviat a millor, moltíssim. Ara trobem petits pobles amb dos o tres llocs per esmorzar bé, quan fa uns anys havies de marxar amb la panxa buida».

«Al Priorat hi pots menjar un arròs igual de bo que a Tarragona o Reus», sentencia en Miquel. Destaca el paper importantíssim que han jugat les cases rurals de la comarca, facilitant la pervivencia de la bona cuina. Cita d’exemple a Mas Ardèvol, «un referent i un prestigi per a la comarca i per al país» diu.  En aquest sentit, creu que ha arribat l’hora de reconèixer el Priorat, més enllà del bon vi i l’excel·lent oli d’oliva verge extra, també per la seva cuina. «La gent vol seure i menjar el que es fa aquí. Suren els projectes que fan les coses ben fetes i tenen un servei eficient, a més d’uns plats que sorprenen», recalca.  La del Priorat és una cuina d’una població de muntanya, dura i difícil, amb pocs recursos però tot sovint amb grans resultats.  Des de l’Agrupació, estan convençuts que la tradició està assegurada als restaurants de la comarca i que aquest llibre contribuirà decididament a assentar les bases gastronòmiques. Després de la publicació, ara s’està fent una distribució acurada per totes les cases rurals i fondes, una edició «suficient que agraïm a Cossetània per haver-la abanderat», m’explica en Miquel. Satisfets de la feina feta, al ritme del xup xup, tanquem conversa amb el vi, inseparable de la cuina: «Al Priorat no entens un plat com Déu mana si al costat no hi ha un bon got de vi, sigui del celler que sigui, però de la comarca».

Vi · Moments ·  Persones

Quan li demano el maridatge, en Miquel Martorell defuig de mencionar una sola recepta. «No quedaria bé», em diu. Però acaba confessant que seria un plat de Siurana i regat amb un bon glop de vi. Intueixo que la companyia fora bona amb totes les cuineres i cuiners als qui homenatja aquest suculent volum.

La cuina de les àvies del Priorat

www.cossetania.com

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR
Aviso de cookies