Ruth Troyano Puig

L’oli d’oliva verge extra, un ingredient indispensable a la cuina

Posted by | Oli·Moments·Persones | No Comments

Quan em varen contactar des de Fires Virtuals per si volia participar en la conversa de Glopets  d’Oli de l’oli nou de la DOP Siurana, poc es podien imaginar que havien donat amb la persona que venera aquest ingredient. Més que venerar-lo el tinc com a ingredient principal de la meva cuina, junt amb les cebes, els ous i el pa. I això ho vaig explicar a la Ruth Troyano mentre en parlàvem. I també altres anècdotes sobre aquest or líquid que produeixen les nostres oliveres d’oliva arbequina.

Text i fotografies de Nani Nolla, publicats al seu bloc La Cuina Violeta

“Si és que es pot anomenar allò que es mou i no es toca”

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

Potser la creença d’un raig
que es parteix en dos.
Potser saber-se doble perquè sí,
perquè hi ha intuïció.

Potser els grumolls d’una sang
que no és meva barrejats amb la meva
i tant se val de qui és quina,
si de la sang en fem festa.

Potser el moviment de l’invisible
trastocant parets de vísceres.

 Potser un nom.

Si és que es pot anomenar allò
que es mou i no es toca.

Qui sap
Ameba, Anna Gual

Sara Boldú

Desaprendre i aprendre de nou. Aparcar el tractor i confiar en la mula o el cavall. Saber que en el treball animal esforçat, hi ha una manera ancestral més civilitzada de donar dignitat i vida a la terra. També s’hi amaga la creença que en la recuperació de la tradició, hi ha un pòsit de gustos i aromes que després es manifestaran al vi.

La videoartista Sara Boldú ha gravat a vista de dron els costers de vinya vella del Priorat i ha retratat la simbiosi entre natura, animal i ésser humà. Entre ceps savis avesats al vertigen, que creixen sense pors ni vergonyes, amb més destresa i habilitat que mai entre un hivern plujós i una primavera exultant, va enlairar el dron que l’acompanya des de fa més d’un any per dignificar i homenatjar la feina pagesa. I la del viticultor.  

Al Priorat ha compartit hores de gravació amb dos joves talentosos que senten l’ofici a la pell, que el porten tatuat, que l’ensenyen amb orgull. No tenen gaire a veure l’un amb l’altre, però hi ha un fil que els enllaça, que és la seva devoció per una terra austera i privilegiada, coberta per un mantell de colors infinits de llicorella; la pissarra que dona valor diferencial als vins. La implicació de tots dos és decisiva en una comarca que després de revolucions enològiques i socials, ara presumeix d’una nova generació d’enòlegs i malauradament pocs pagesos, que s’enorgulleixen del que tenen entre mans i s’atreveixen a reivindicar “els noms de la terra”.

Sara Boldú fotografia i grava l’essència d’Albert Costa, enòleg del celler Vall Llach, i Egoitz Azkue, propietari d’una empresa de llaurar amb mules. Ambdós han incorporat la tracció animal a la vinya amb la voluntat d’enriquir el sòl, prestigiar-lo i perpetuar l’activitat agrària amb mètodes tradicionals al Priorat. Els uneix la determinació de viure amb i per a la terra, assegurant la viticultura heroica en turons de muntanya mediterrània, retornant a la terra petjades que són més ecològiques i naturals.  L’Associació Catalana de Tracció Animal, (ACTA), reconeix que amb la mula o el cavall la terra queda més airejada, l’efecte de compactació és més limitat, augmenta la vida al sòl, sobretot de la fauna aeròbia, i això fa que disminueixi el risc de patògens i s’afavoreixi la degradació de la matèria orgànica. A ACTA asseguren també que la tracció animal millora la gestió de l’aigua, l’assecament del sòl és més accelerat a estacions plujoses, hi ha un millor desenvolupament radicular i, en conseqüència, els cultius són més sans perquè l’ambient és benèfic: una microfauna rica, cap humitat excessiva i un bon escalfament del sòl al nivell de les arrels. 

Els beneficis són clars i el temps els fa evidents, a cada parcel·la, a cada vi… Però el que potser passa desapercebut és l’envergadura de l’aposta, que és titànica. Hi ha tota una litúrgia invisible com la cura de  l’animal, la seva adaptació al medi, la relació amb qui l’ha de conduir, en el cas de Vall Llach, Joan Miquel Sedó. Com sempre, la mirada al camp és encara massa bucòlica, però quan ens hi atansem amb lupa, veiem la complexitat del compromís i la cura.  

Amb la perspectiva del dron, el treball videografic de Sara Boldú permet sobrevolar fragments d’un Priorat net, endreçat, equilibrat, harmònic, autèntic… Senzill i arquitectònicament bell. No se sent el renillar del cavall com tampoc l’esbufec de l’home que l’acompanya, però sí que ressona el lament de l’Egoitz:  “Lo pagès, pagès, s’ha perdut. Ara el que hi ha són jornalers. I és una llàstima”.  I si som a temps de revertir-ho?

*Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) va guanyar el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni el 2019 amb el poemari “Ameba” que aquest any ha publicat l’editorial Llibres del Segle, amb il·lustracions de Gala Pont. “Allò que es mou i no toca” escriu la poetessa vilafranquina a Qui sap; podria ser una metàfora del vincle entre home, animal i terra?  

Article publicat a LaConca51.cat

Coses del ‘vermà’

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

S’estrenava al seu compte d’Instagram en plena verema, el 3 de setembre, amb un missatge que deia: “Vocables del vermà tal com sonen i prou”. I dos dibuixos lligats a tres paraules: astisores i un cogondéu pel dolor al bastet (llom) que provoca el collir raïm ajupit. Josep Sendra Pino és dissenyador gràfic i “pagès espontani”, afegeix.

Josep Sendra Pino

És de Ginestar, de la Ribera d’Ebre, on la família hi manté encara vinyes i oliveres. Tot i dedicar-se al disseny, el màrqueting i el món digital, no ha deixat mai de treballar la terra i ajudar els de casa. I ara encara més perquè els pares són grans. “Volia ensenyar com vivia el veremar. A Instagram, el món del vi és molt idíl·lic i romàntic. Però la realitat és una altra. M’agrada dibuixar i tenia ganes de posar en valor el vocabulari que sents a casa i que se’t queda a dins, sense més. I tenir també feedback de com en diuen a d’altres territoris”, explica Sendra.

Les seves paraules i dibuixos s’han fet virals en el sector del vi del sud de Catalunya i, en un gest de solidaritat i de reconeixement a la parla i al treball agrari, elaboradors com ara Celler Frisach i Bàrbara Forés, de la DO Terra Alta, els han compartit als respectius comptes. Fins ara, Josep Sendra ha publicat 9 capítols, però en promet algun més per seguir fent visible la ruralitat real i mostrar el camp sense esnobismes a les xarxes socials. També ha començat a fer-ne d’específics per a la campanya de l’oliva: “Parà la porrassa amb funció d’on bufa lo cerç”o “Com plegar les aulives d’anterra? A cop de granera, ungla o maquineta de plegà”.

“Estava veremant i pensava en paraules autòctones. Els dibuixos tenen una part crítica, està clar, volia posar a la palestra un món que no es veu, una feina molt dura i poc reconeguda”, explica Sendra. Hi ha capítols que parlen de ferides i que presenta dient: “La verema té una part gore que segons lo puesto lo vocable és diferent. Au”. I descobreix les paraules asgarranyada i burtxocadaAnsofradoraaixadella o portadora formen part de la publicació en què reivindica els treballs de la viticultura a mà. I fins i tot hi ha un capítol dedicat a les “herbes legals que mos fan més antretingut lo vermà ”, com són la panissola, el queixal de vella o el blet pudent.

Coses del vermà és un entreteniment amb “arrels i vinagre”, dirà. A la feina ofereix “creativitat a granel” i el món del vi ha trobat en la seva mirada una oportunitat per actualitzar-se i connectar amb nous públics. Ha dissenyat la imatge d’alguns vins de la cooperativa de Ginestar, fundada l’any 1918, i ha desenvolupat el web que permet la venda online. I també adverteix: “Ho faig des del poble, més acurat, personalitzat, com quan li dius a la teva mare que et faci la vora dels pantalons”.

Publicat al Diari ARA Camp de Tarragona

El segon ‘Cop de cor’

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

A l’etiqueta del rosat de guarda d’Agustí Torelló Roca (ATR) queda clar què és un Cop de Cor. Però en aquest batec hi caben molts altres significats que els enòlegs elaboradors, pare i fill, aniran descabdellant en una trobada virtual per presentar el segon dels seus projectes solidaris, després del macabeu de vinyes velles que va sortir al mercat el 2015. Diu l’enòleg Agustí Torelló Sibill: “Cop de Cor és quan el raïm et diu què vol ser de gran”. De vinyes velles de garnatxa negra i xarel·lo cultivades a Sant Sebastià dels Gorgs, en neix un nou vi d’edició molt limitada “amb vocació d’envelliment”. “Els Costers d’Ordal ens donen un perfil molt singular i més ara amb el canvi climàtic. Fem vi de paisatge, que sigui identitari d’allà on neix. I amb molt poca participació de l’enòleg. La base de la mínima intervenció és el coneixement”, reblarà Torelló Sibill. I així és com defineix l’estil enològic d’un vi “honest i arrelat al territori”, matisa, que es significa per moltes coses, però especialment per tres: “Cop de Cor neix en sòls calcaris que li donen frescor. L’orientació de les finques és nord-est, amb llum de matí, de manera que obtenim més aromes i equilibri. I el tercer element determinant és la influència del mar, que hi aporta salinitat com el terrer”. Abans de donar la paraula al fill, Agustí Torelló Sibill remarca que és “un vi únic i irrepetible, que pretén retornar al territori una part del que ens ha donat. Per això tots els beneficis de la venda del vi va destinada a Càritas de Sant Sadurní d’Anoia”.

Agustí Torelló Roca recupera el relat de la mínima intervenció i hi afegeix el concepte d’enologia “no correctiva”. El segon Cop de Cor és un vi que busca la ressonància de la vessant nord del Massís del Garraf, per seguir alimentant la vida animal, vegetal i patrimonial que hi batega. “El vi és el millor canal per transmetre paisatges i la part històrica i cultural que tenim”, diu Torelló Roca. I afegeix: “És un rosat atípic, perquè hi busquem la profunditat i l’expressió franca de les finques. A Mirt hi neix la garnatxa negra, que dona sedositat, estructura i volum al vi. I el xarel·lo de la Figuera ens aporta tensió i complexitat”. “Fem una viticultura respectuosa i l’acompanyem amb fitoteràpia. Hi ha una semi-maceració carbònica de la garnatxa negra, que representa un 70% de l’assemblatge. En la criança combinem l’argila que és la connexió amb els orígens del sòl, i la barrica, que acarona el vi”, resumirà Agustí Torello Roca

Cop de Cor és un vi sentit de vinya vella, amb acidesa marcada i amplitud que també busca “respectar l’origen – el Penedès – i les varietats locals i mediterrànies”, comenta Agustí Torelló Roca. El vi que condensa paisatges, identitats, sòls… “elaborat sense cotilles, ni premisses”, incidirà el pare, i per això surt al mercat fora de denominació d’origen, tot i que també podria estar-hi a dins.

“Pau Arenós parla de la cuina tecno-emocional i nosaltres ara participem en un tast tecno-emocional”, diu Josep Roca, sommelier d’El Celler de Can Roca que és un dels convidats a la sessió virtual. “Passem de la tecnologia a l’emoció amb el vehicle del vi. Aquest rosat de guarda és una necessitat de retrobament, de fusió, també de pare i fill, i ens parla de com les noves generacions milloren les anteriors. Cop de Cor és calidesa i salinitat, és cotó d’entrada i nervi després. Austeritat amable. Hi ha fruita i cremositat. És viure en família un projecte de vida”. És també “l’encís que et colpeja”, ressalten els seus elaboradors. És una oda al terrer, un gest de solidaritat, una alenada de Mediterrani, un rosat fet a consciència des de la vinya. Un segon Cop de Cor, mentre ja batega el tercer al celler. 

Publicat a Gastrotalkers.cat

De la terra al cel

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

Matí fred de principis de gener. El sol no arriba a escalfar, però acaricia la pell que estrena un 2021 tan incert com l’any que s’acaba. Les il·lusions continuen tocades però els pagesos, que sempre viuen amb l’ai al cor, sembla que ho tinguin més coll avall. La pandèmia ja va trastocar els últims mesos de l’última temporada i, aquest 2021, va pel camí.

Nani Nolla

És 2 de gener i el president de la IGP Calçot de Valls, Francesc Amill, ens rep amb generositat en una finca de mitja hectàrea on s’endevinen algunes motes ja collides. Un paratge a recer de les mirades, protegit per una filera d’oliveres d’arbequina, com tants altres n’hi ha a les 4 comarques tarragonines que formen part de la IGP Calçot de Valls. El cultiu de calçot és un mantell verd amb sòls on abunda calç, que dona més dolçor a la ceba tendra. Enguany se’n colliran 16 milions de quilos que són majoritàriament de producció integrada. Si les mesures per la Covid-19 es mantenen, de calçotades n’hi haurà menys i més reduïdes.

El sector haurà de buscar la manera per reinventar-se per vendre el calçot cuit, com al març i a l’abril de l’any passat. Sortejar la presència de talps a les finques, buscar alternatives per als calçots de mida petita que no admet la IGP, apostar per la recerca millorant la llavor de la ceba amb la finalitat de tenir-ne una de pròpia per al conjunt de la IGP, aprofundir en la cuina del calçot més enllà de les calçotades… Els reptes i les inquietuds bateguen entre els productors en un any que novament es presenta estrany. Potser l’enyorança de trobar-nos amb amics i estimats celebrant la temporada del calçot, ens farà ser-ne millors ambaixadors. ‘És més que un producte, és embrutar-se les mans… És un fet cultural d’arrel catalana que contribueix a l’associació de persones’, diu Amill. O com deia el cineasta Bigas Luna: ‘El calçot, el porró i els castellers, tres coses nostres que sempre m’han fascinat. Surten del terra i em fan mirar al cel’.

Publicat al bloc de Nani Nolla. Les fotografies que acompanyen el text també son seves.

Carles Llarch: Un artesà ceramista

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

És un home savi que es deixa impressionar pels cels rogencs de l’albada, els capvespres de mil tonalitats i les nits de lluna encesa a La Mata Vella. Cultiva l’ofici de ceramista en un entorn privilegiat, a Font-rubí, al nord de l’alt Penedès. Els dies clars, la vista albira des del blau Mediterrani al verd fragmentat del bosc, tenyit de temporada. Fent un gir de 180 graus, la mirada s’impregna de mar i muntanya. El paisatge natural que l’envolta és una reserva energètica; la ceràmica hi suma magnetisme, equilibri i bellesa.

Nani Nolla


Carles Llarch treballa amb les mans, en solitud i sovint en silenci. De fons, es permet la música clàssica i les emissores de ràdio catalanes líder, però els anuncis el molesten. Enyora els primers anys de vida al taller quan la veïna li recollia les trucades al telèfon fix. És un home de mirada ampla, llegit i sentit. S’entreveu en la conversa com la filosofia i les humanitats han modelat la seva manera de ser. I el torn. ‘El torn és teràpia. El de ceramista és un ofici que t’obliga a reflexionar, a entendre la vida. Estàs tu, el torn i la terra i un 0,3% de coneixement. Hauríem de ser experts en viure’, reflexiona.


La seva carta de presentació és senzilla: ‘No puc entendre la meva feina sense les mans; el tacte amb el fang és molt agradable’, dirà. Des de l’any 1986 viu en contacte amb una matèria que ho impregna tot: ‘La ceràmica és arreu, als avions, als coets, als mòbils, però no en tenim consciència’. Al seu web personal, descriu l’ofici amb la nuesa de les persones humils. Els elements naturals per sobre de l’ego: ‘L’argila extreta de la terra i deixada reposar al sòl. Passa pel molí per convertir-se en pols. Aigua i pols, mesclades i pastades; fang a punt per donar forma amb les mans, deixant assecar les peces al vent de la marinada. Per acabar al forn; el foc transforma el fang en ceràmica’.


Hi ha un matís poètic en la seva manera de pensar, de fer i de dir. Quan entra en contacte amb el fang, es transforma. La conversa es pausa i els dits ho expressen tot. S’apressen a donar forma amb una cadència rítmica. Les mans llisquen amb precisió i l’art de crear flueix sense convencionalismes i amb molta sensibilitat. Té 55 anys i de petit ja apuntava maneres donant forma a la plastilina. Les manualitats van ser premonitòries del que vindria després. La ceràmica, als inicis, no se la planteja com un ofici, però els anys de formació i les persones que va trobar en el camí l’hi van conduir.

Des de l’any 2010 ha creat un vincle molt estret entre ceràmica i vi. ‘El Penedès és terra de ceràmica més que de vi’, s’atrevirà a dir. I afegeix: ‘Tenim bòbiles abandonades, a Parés Baltà s’han localitzat fins a 7 forns ibèrics… És una regió plena d’argila per tot arreu i és una llàstima que no se n’ha tingut més cura i memòria’. Vinificar en gerres de fang és donar puresa als vins, respectar el caràcter varietal i fer bategar la terra, ennoblir-la. El treball cos a cos i mà a mà amb cellers com Parés Baltà, Heretat Mont-rubí, Mas Candí, Sicus i Recaredo li ha permès explorar el comportament dels diferents tipus de terres i la seva química amb el vi, entendre la influència de la mida i la forma de la gerra i analitzar tants altres paràmetres de coexistència… ‘Els terres blancs donen més notes a guix i pols seca i això s’acaba confonent amb l’acidesa del vi. Hi ha més càrrega elèctrica. Els terres tot terreny accentuen la nota metàl·lica. La terra vermella va millor per als blancs amb estructura i per afinar els negres’.


Viu d’acord amb el temps i l’època de l’any i la pressa no entra en els seus plans. Els encàrrecs esperen amb la paciència que ell imposa. L’any 2015 suma una aventura nova que és la de fer el seu propi vi, el ViTal. Carles Llarch té clar que ‘el vi és un element sensitiu, que es podria fer sense tecnologia, per sensacions’. El seu projecte d’amistat i col·laboració amb l’enòleg Josep Queralt que està empeltat en la naturalitat i mínima expressió: sense tecnologia, sense temperatura, sense fred, sense estabilitzar i sense filtrar. Vi de vinyes velles de macabeu (60 anys) vinificades en gerres de ceràmica. Un vi instintiu i primari que amaga ‘dues maneres d’interpretar la terra’. Carles Llarch reuneix a l’ampolla les seves dues passions. ‘ViTal és observar, escoltar i interpretar l’entorn’, matisarà.

Té clar que ‘l’artesania és un retrobament amb la natura’ i defensa aferrissadament els oficis: ‘És important recuperar el coneixement de cada ofici per tornar-los a entendre. Però la indústria també ha d’existir perquè jo sigui un artesà’. I en el fons d’aquesta mirada sàvia, una reflexió més profunda: ‘La societat reclama tornar a les persones per donar sentit a la vida. Si no fem aquest canvi, ens destruïm’.

Publicat al bloc de Nani Nolla. Les fotografies que acompanyen el text també son seves.

Seràs eterna en totes nosaltres

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

 

 

 

 

 

 

 

I vull impregnar-me del so de la #llibertat com si es tractés d’una olor. Vull aturar el temps. Vull que el so de la victòria ompli el meu buit. Vull cridar. Em deixo caure de genolls a terra”

 

989beff3-a21e-419c-a6d8-1100db8244b8

M’arriba la notícia de que ja no respires mentre desembeino pèsols. Pensava en la perfecció de la natura just quan els mirava i, de sobte, tot deixa de tenir forma i sentit. Els pèsols se m’estoven quan els bullo. Als ulls hi tinc llàgrimes d’emoció i de nostàlgia. Rebo la trucada de l’amiga Nani Nolla. Ens consolem com podem i recordem que el 8M vam ser felices amb tu, Neus. Li agrairem eternament a l’escriptora Carme Martí. Ella et va donar veu a Un cel de plom i ella ens va permetre tenir-te a prop i sentir-te vital als teus 103 anys. Vam estimar-te si és que es pot dir així, el matí de l’últim 8 de març, després d’haver-te admirat tota la vida.

 

Compartim un cafè llarg. Som llépols i no ens resistim als bunyols del Forn Cabré. Ens signes amb el pols ferm postals i llibres que no guardem en un prestatge, sinó que deixem a la vista perquè hi volem tornar sovint. Aprenem amb tu que res no va ser fàcil, que cap conquesta és fàcil. Que ens precedeixen molts anys de lluita i de dolor per arribar a ser on som. Ens encongeixes el cor des del primer minut, a la residència, on et recollim. Vas vestida de lila, reivindicant amb discreció la lluita per la igualtat i per totes les llibertats. A l’inici, desconcert. Qui som? D’on venim? Som capaces de fer-te saber que el més important és estar reunides. A mig matí, tenim converses amb sentit, compartim paraules amables, ens fas complits bonics, com les iaies. Ens cantes en francès i descobreixo que compartim un amor etern per París. Tenies el vers als llavis i el somriure als ulls. Ens encomanes il·lusió i ens encoratges indirectament a viure la vida. Veure’t enèrgica i entusiasta als teus 103 anys ens reconcilia amb els dubtes primers de la visita. Fem un tomb pels Guiamets; fa un sol radiant i un fred tímid que ho permet. No voldríem refredar-te. No em costa gens empènyer la cadira de rodes on seus. No ets un pes, ets una conquesta. I vull omplir-me de la teva força i lluita, de la teva persistència i tenacitat, del teu optimisme. De la teva calma. Em pregunto si al camp de concentració et va salvar la paciència… Dir-te valenta és massa poc.

 

618e2cb6-29d1-4808-8fba-2984351497ca

 

Ens aturem al mirador del poble. Què és per a tu el Priorat?, pregunto. I em respons àgil i intensa: “El món”. I em sento de nou connectada amb tu, amb el teu pensament, amb el teu cor que batega al ritme lent dels segles, però sense pausa. Admiro com no has abandonat mai l’estima pels orígens. I em sento privilegiada de respirar al teu costat, les nostres fosses nassals intercanvien el mateix aire… El que s’emporta el vent suau que bufa, que neteja de malalties els ceps i que s’enlaira després fins al punt més alt del Montsant, la serralada que presideix el Priorat, que ens guarda els secrets de la conversa i ens il·lumina. A la vida, les coses essencials són poques. Abraçar amb la mirada un paisatge immens, n’és una.

 

De camí cap a la residència, demanes fer-te una fotografia amb la Carme, amb la Nani i amb mi, al davant de l’ajuntament dels Guiamets perquè hi penja una bandera lila. És 8 de març. No n’hi haurà cap altre per a nosaltres tres com aquest. És el color del teu cor. “Les dones van ser claus en el nazisme, feien de salva-conductes”. Ens ho expliques, ens ho dius, ens ho reiteres… Entre càntics i rialles i signatures al cafè. Són les úniques paraules que et retornen als temps foscos, al blanc i negre del teu vestit ratllat i indigne al camp de concentració, a la misèria humana que has viscut al teu cos, al teu cor, al teu alè. No volem indagar més en aquest capítol, perquè ja et reconeixem heroïna.

 

 

I ara ja no hi ets. I només desitgem que la terra et sigui lleu. I vull recordar especialment les teves últimes paraules. Ja a la residència. Et deixem a contracor perquè és l’hora del teu dinar. No sé quina de les tres et pregunta: “Has estat bé?”. I, tu, estimada Neus, respons: “Ho podríem repetir cada dia”.

 

Un cel de plom, homenatge a Neus Català un 8 de març

Totes les fotografies d’aquest post són de Nani Nolla.

Plomes i bombolles al 080 Barcelona Fashion

Posted by | Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

 

El correcte és atrevir-se a fer l’incorrecte? No ho dubtis, el correcte és ser un mateix. VÍDEO

PHOTO-2019-01-25-22-19-43

 

El dissenyador català Òscar León i  Mistinguett Sparkling consolidaran el vincle entre moda i bombolles a la passarel·la 080 Barcelona Fashion que tindrà lloc del 4 al 7 de febrer al Recinte Modernista de Sant Pau de Barcelona. La setmana vinent, Mistinguett maridarà les 28 desfilades que se celebraran durant els quatre dies com ha fet en edicions anteriors, però la novetat principal del certamen de moda serà la presentació a Barcelona de l’escumós Plume de Mistinguett, un blanc de noirs de pinot noir amb 7 mesos de criança, que ha servit d’inspiració a Òscar León per crear la col·lecció Plume Noire.

A la imatge es pot veure en exclusiva el treball que està finalitzant el dissenyador català per a la 080 Barcelona Fashion. L’ampolla glamurosa i esbelta de la Plume de Mistinguett, que insinua subtilment i delicada les plomes que duia la vedet francesa a la qual deu el seu nom, ha inspirat la col·lecció de León per a la primavera-estiu 2019 i per a la tardor-hivern 2019-2020. La samarreta n’és una mostra.

La Plume de Mistinguett es va presentar al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya de Sitges i ara busca seduir el món de la moda i fer-se un espai a la capital catalana. L’escumós brut és un dels productes més icònics que  Vallformosa ha tret al mercat en els últims temps: de caràcter fresc i versàtil, afruitat i amb bombolla fina. En les últimes setmanes i mesos ha estat la icona del dissenyador català per crear la col·lecció Plume Noir que es podrà veure a la passarel·la el dimecres 6 de febrer a les 14h. Com evidencia la fotografia principal, les plomes també seran protagonistes i competiran en elegància amb l’ampolla. La línia Mistinguett  s’inspira en el nom artístic de Jeanne Florentine Bourgeois (1875-1956), mítica cantant, actriu i vedet francesa, la primera a utilitzar plomes en el món artístic. Amb aquesta marca, Vallformosa vol retre homenatge a les dones que treballen cada dia per realitzar els seus somnis, com va fer Mistinguett a cavall entre els segles XIX i XX. Una dona audaç, esforçada, constant, dedicada al seu treball i atrevida, que ha acabat sent considerada la millor vedet de tota la història.

mistinguet_plume_mid_res

No és la primera vegada  que Mistinguett Sparkling i León col·laboren i creuen sensibilitat i rigor estètic. De fet, en l’edició de 2018 de la 080 Barcelona Fashion també van presentar diferents materials promocionals signats pel dissenyador català amb missatges tan provocadors com «atrévete con lo incorrecto«. A l’espera de veure la col·lecció de León, el disseny de l’ampolla de La Plume de Mistinguett ja ha obtingut un primer reconeixement: la medalla d’or als premis Pentawards 2017, el concurs de packaging més important del món.

Mistinguett serà de nou el cava oficial de la passarel·la catalana 080 que en aquesta nova edició fa una aposta clara per  la internacionalització amb la participació del prestigiós dissenyador turc-libanès, Umit Benan; el creador d’origen colombià, Carlos Polite, i la firma sud-africana CHULAAP. Durant els 4 dies de desfil·lades, Mistinguett es podrà beure – i no només veure a través de la col·lecció d’Òscar León – a l’espai propi del Village & Pop Ups Gallery. 

www.ruthtroyano.cat 

 

Una cançó, una forma d’amor

Posted by | Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

 

Les vaig conèixer pel seu nom, Sommeliers, que em va cridar l’atenció a les xarxes socials i des d’aquell dia no he pogut més que recomanar-les i compartir moments de ràdio, de música, de solidaritat i de festa (ViGralla) amb elles. Per això em fa feliç que hagin guanyat el premi  Terra i Cultura 2018 que convoca anualment el Celler Vall Llach.

Des d’aquella primera entrevista a l’Hora del Vi de l’Anem de Tarda, a Ràdio 4, fa uns quants anys, han canviat moltes coses, però la seva veu i música i la seva capacitat d’emocionar-nos s’ha mantingut intacta. Són dones professionals, senzilles i intenses, profundes i sinceres. Tenen un gran cor i ho van demostrar col·laborant desinteressadament amb  Yamuna ONG a la seu de l’SGAE de Barcelona quan els ho vaig demanar. I gràcies a elles vam reunir diners per assegurar l’alimentació diària de tot un any per als nens i nenes de de l’escola de Vontovorona que gestiona l’ONG de Barcelona, a Madagascar. I aquell dia,  van compartir les primeres paraules i fotografies amb Lluís Llach, que va ser a l’acte solidari fent-nos costat i parlant precisament de llibertat i justícia política. La imatge es repetia fa uns dies quan dues de les integrants de Sommeliers – Rocio Seligrat i Teresa Nogueron – van recollir el premi de les mans del cantautor Lluís Llach. I s’hi va sumar  glossa magnífica del sommelier Josep Roca referint-se al poema musicat La Llibertat de Joan Margarit que els ha donat el reconeixement del  certamen cultural. Llegiu-ho i emocioneu-vos:

ozfoto_SOMMELIERS_YAMUNA-95

Sommeliers,

Gràcies per portar aquest nom. L’origen podria ser de portar semals, la somme en francès… mossos i mosses de càrrega, o somader, de somada, càrrega d’animal de bast… (betes de somme), Ara, es més fàcil de dur aquesta càrregar d’’ambaixadors de música o vi.

Els SOMmeliers SOM Captius de la vostra feia.

Un nom preciós que va de vi,
però sobretot va de comunicar, d’apropar, d’acompanyar, de servir,
de cuidar un mon,
el de la música, com els sommeliers ho fan del seu, del meu.

La llibertat es raó de viure, inicia el poema… Potser també podriem dir que la seva manera de mostrar-se des de la música també branda amb llibertat d’estil.

Obertura de mires, coneixement profund i complexitat.
transmissio dels valors de la clàssica i la llibertat del que SOMmien

Elles han apropat el seu talent de Sinatra a la Boheme de Puccini, passant per Ramón Muntaner i la seva lluïda Plaça del Diamant…

El poema ñes potent, d’una lletra entusiasta i transcendent, abraçant la bellesa i la fermesa, la protesta i la conciliació.

La músicació permet comparar-la amb un riesling de la vall del Saar.
VERSATILITAT
Altitud, profunditat, tensió, assossec, florals perfumes, fruits saborosos, estridències especiades, sentits tèrmics que li donen  ritme i l’enduriment i foscor en el final de poema dels minerals, de la terra com a metàfora de la veritat que es remou i conmou…

El joc muscial ens porta des de la innocència a la trascendència.
des de l’atreviment  a la rotunditat madura,
de l’aparent superficialitat a la profunditat,
de la intimitat al crit alat.

L’inici es preciós, AGRAÏT, amb aire seductor, accessible, fresc,
Un tacte de seda, net, lluminós, tendre, amable… És el primer contacte al paladar.
El pas de boca és joliu, altiu, àcit, agut, com d’un verd rialler,
rítmic, àgil, viu! Prim i delicat!
L’acidesa l’accelera i provoca calfreds d’intriga.
El trajecte s’amplifica amb un perfum de musical delicat…
El so vellutat dels instruments i la sensibilitat vocal abracen estils transversals innovadors i atrevits en aquesta peça

Potser també és això la llibertat,
que hi podem trobar el dolç untuós,
l’àcid rialler o descarnat, el salat saborós
i l’amarg contundent de la nostàlgia endurida pel moment que vivim

I al fons de la musicació;
la veritat del poema que ressona i manté l’atenció rigorosa,
com els grans vins de riesling del Saar, amb el gust mineral, arrelat, profund, com el del poema que remou. I que elles fan lluir.

La llibertat és una forma d’amor, acaba el poema
La Llibertat
Les SOMMELIERS,
juguen amb la llibertat
i ens ofereixen aquesta cançó
com una forma d’amor.

ozfoto_SOMMELIERS_YAMUNA-156

La consellera de Cultura, Laura Borràs, va cloure l’acte a l’SGAE de Barcelona amb un poema molt emotiu de Vladimir Holan, una oda a la música, a la cançó, a la paraula, a les coses no dites… però sentides:

T’ha preguntat una noia: Què és poesia?

I vas voler dir-li: El fet que existeixes, sí, que existeixes

i que amb temor i sorpresa,

testimonis del miracle,

envejo dolorosament la plenitud de la teva bellesa,

i que no puc besar-te ni dormir amb tu

i que res posseeixo

(…)

i que a qui no pot fer regals

no li queda més remei que cantar.

Però no l’hi has dit, has callat

i ella no ha sentit aquesta cançó”.

 

www.ruthtroyano.cat

El cava és llibertat. I en paraules de Joan Margarit, «llibertat és una forma d’amor»

Posted by | Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

43180796_2240921362810122_6298150024358395904_o

àudio

https://www.ivoox.com/inauguracio-cavatast-2018-audios-mp3_rf_29120250_1.html

 

Bona tarda

 

El cava són “instants d’inadvertida felicitat”

Manllevo el nom d’un llibre de Francesco Piccolo, de lectura, per cert, molt recomanable

 

PRIMER instant ( personal )

 

24 de setembre. Dilluns al matí. Festiu a Barcelona. Diada de la Mercè. Aprofito per venir a Sant Sadurní per impregnar-me de nou de l’essència de l’espai que ara ens acull i conversar amb en Joan Capellades dels preparatius del CAVATAST. Arribo d’hora i em donen la benvinguda els primers aires freds de tardor i l’olor de la xocolata de Simón Coll. El cava passa desapercebut encara, sinó és als cartells on s’indiquen els noms dels cellers; el raïm viatja del cep a les caves.

 

Passo per davant de la farmàcia Macià. Darrere del vidre, entre medicaments, em criden l’atenció uns dibuixos  infantils. “Pinta les teves vacances” diu la capçalera del paper. I m’enamora veure que entre parcs d’atraccions, el mar, la caravana, la pilota i la muntanya, hi ha esbossada la vinya, la vida rural,  i   la festa de la fil·loxera de Sant Sadurní.

 

Constato que la cultura del vi es perpetua de generació en generació. Aquí encara està empeltada. No tot està perdut.

 

 

SEGON instant

 

Un matí d’hivern de fa tres anys. Truquen a la porta. Les vuit i pocs minuts. Encara amb el cafè a la mà, obro tímida i desconfiada. Apareix la Gemma Torelló. Em porta el llibre “Cava, on vas?” escrit pel seu pare. Admiro el gest i fins i tot me n’avergonyeixo. Me l’ha dut a Barcelona i me l’ha dedicat!

 

I  m’endinso d’immediat en la lectura d’una història, de gairebé 150 anys d’història, plena d’alts i baixos, de reflexions íntimes i personals. Sensates. Potser discutibles, però… què hi ha en aquesta vida que no sigui possible de discutir? I respectable.

 

TERCER instant

 

El meu avi i el meu padrí. El porró cada dia a taula i el cava per a les grans ocasions. Ja no estan entre nosaltres, però les tradicions que vam compartir, hi són. El cava ha format part de la banda sonora de la meva vida, de les reunions familiars, de les celebracions, del Nadal. Amb el cava he crescut. L’avi, el tiet, els pares, li’n deien xampany. Jo, nosaltres, ja som de la generació de reivindicar el cava. Ens hem fet grans a base d’anuncis de televisió, de brindis, de bombolles daurades, de recanvi de copes, de converses, de plats compartits, d’estovalles tacades. El cava presidint, pacificant, relaxant tensions, accentuant alegries.

 

Entre bombolles fines, subtils, profundes, de criança llarga, els recordo… A l’avi i al tiet. I ho faré  sempre. I la corona delicada i efímera del cava,  m’adverteix que la vida és immensament bella, però hi ha un dia que s’acaba.

 

_ _ _ ÀUDIO 1

 

“A vegades baixo a les caves tot sol i em poso a parlar amb les ampolles que dormen ajagudes i que estan transformant el vi en un líquid màgic que alimentarà els nostres somnis. Potser algú que em veiés es pensaria que he embogit, i possiblement sigui una mica cert. Dedicar-se com jo he fet durant pràcticament tota la meva vida a entendre els misteris d’aquest vi escumós que va inventar Dom Perignon i van prestigiar els elaboradors de la Xampanya – els nostres germans grans – pot acabar fent que perdis la raó. És per això que abans de desvariar més, vull fer un brindis pel futur del cava, de la gent que ens hi dediquem i de les persones que gaudeixen del que els oferim”  Paraules d’Agustí Torelló a “Cava, on vas?”.

 

El cava és bogeria i passió

 

La bogeria, m’és coneguda. Salvant les distàncies, he tingut aquestes últimes setmanes la mateixa sensació que descriu Agustí Torelló. Vinc d’omplir-me de vida, de renovar l’aire que respiro, de treballar a la vinya. Un mes al Priorat, fent la verema a Mas Martinet al costat de Sara Pérez i d’un equip immens.

 

En la bogeria de fer allò que t’agrada, agafen una dimensió desconeguda els gestos i les complicitats. He quasi abandonat la feina i ho he donat tot al camp. Era un desig? Una necessitat?

 

“El periodisme és una manera d’estar al món” diu el corresponsal Alfonso Armada. Jo també l’entenc així. El meu ofici no sap d’horaris ni d’obligacions. En això segur que s’assembla al vostre. S’ha de viure des de dins. I intento exercir-lo sempre amb responsabilitat, rigor, humilitat, enfonsant les mans al terra i empeltant els peus a la terra quan m’ho demana el cor. El batec és molt exigent, a vegades.

 

Per dura, austera, difícil, complexa i inabastable que sigui, la terra  sempre és penetrable. I com més avall vas, més vida hi trobes. Una mestra em va dir de petita, a l’escola: “Tots tenim un fons bo, però cal saber trobar-lo”.

 

La terra et repta i d’ella en creixen les coses sanes i bones, els valors, i les relacions més duradores. El contacte físic pot semblar feréstec, però la relació amb el camp és senzilla i pura. Temptadora, perquè et crida, reptadora com el periodisme.

Un ofici on el  fer és imprescindible per entendre, comprendre, saber, saber sempre més, per després poder escriure millor i encomanar la passió pel vi i pel cava a qui encara no li ha arribat.

 

Com hem pogut deixar de reconèixer, això que és tan nostre? Com NO HO hem prestigiat més? Què  hem fet malament perquè altres guanyin el reconeixement que ens pertoca?

 

Hi ha moltes assignatures pendents i no les resoldrem ni ara ni avui. Però si ens focalitzem en allò que és important, potser encetarem el camí dels somnis complerts, que s’obre davant nostre.

 

I per on comencem? Proposo reivindicar i dignificar els oficis, els vells oficis que encara perduren. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, deia Foix. I el cava en té tants i l’agricultura tants altres, d’oficis, que ja fem tard a reconèixer-los. El marger, el desgorjador, el boter, el surer… Al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí ens els mostren tots.

 

“L’originalitat està en tornar als orígens”, afirmava Antoni Gaudí, l’arquitecte universal nascut a la meva ciutat, a Reus. O “innovar és fer bé les coses bàsiques”, diuen els experts.  I per això  cal ser honest, honrat, revisar-nos constantment i que ens preguntem més i més sovint el per què de les coses. I la seva utilitat, i el seu sentit, i el seu retorn… I què és el que ens diferencia, allò que ens fa ser, no millors, sinó més autèntics. Més de casa nostra, del país. Del tros de terra que ens ha tocat viure, com va escriure el poeta.

 

El cava és un signe d’identitat que espurneja al voltant nostre, però tots sabem, que encara ho fa massa tímidament. Ens representa, com a ciutadans del Penedès, de Catalunya, aquí i a fora,  però… Per què altres han guanyat la partida de la visibilitat, del màrqueting, de la comercialització. Ens conjurem a resoldre-ho?

 

 

El cava és vida,

I tota vida té un origen

 

 

Diari Destino. 2 pessetes. Número 474. 17 d’agost de 1946. El compro al mercat de Sant Antoni dels diumenges a Barcelona  un dia que hi passejo, perquè em crida l’atenció un article. Diu el titular: “Algo más sobre nuestros payeses”:

 

 

_ _ _ ÀUDIO 2

 

“El excmo. Sr. D. Manuel Raventós y Domenech, el cèlebre fundador de Codorniu, uno de los payeses más considerables de la historia de este país (…) fue un gran payés, en el sentido de que estuvo metido en contradicciones constantes. Fue un gran hombre de acción. Escribió mucho. Lo que escribió tiene casi siempre un sentido contrario a lo que hizo. Conservador consciente, la preocupación viva de don Manuel fue la conservación de nuestras masias”

 

L’article comença dient que “un pagès és un ésser ple de contradiccions, la psicologia del qual es manté en un clar obscur constant i simptomàtic”

 

I acaba afirmant:

 

 

_ _ _ ÀUDIO 3

 

“yo he llegado a creer algunes veces que nuestros payeses, que en los últimos decenios han mostrado tanta pasión para asociarse e integrarse en corporacions de su ramo, lo han hecho para desarrollar en otro campo su innato invididualismo. Cuando por una u otra razón los payeses se asocian – por las aceitunas, el vino, el trigo, el ganado – se producen dos partidos: los que estan con la junta y los que estan contra ella, que son los más”

 

No es el tarannà del pagès només, potser és la representació de tot un país, el nostre, capaç i líder, però massa poc donat a reconèixer-ho. Vivim amb pors, incerteses, amb dignitats mal resoltes. I si les superem? Si hi ha  quelcom que uneix o que ens pot reunir a tots, és el reconeixement de l’esglaó primer, de la feina del pagès, del viticultor.

 

El preu del raïm és el preu de la seva dignitat i marcarà inevitablement la qualitat del producte, el prestigi d’una regió sencera.

 

Us sonen, oi, els 6 euros per quilo de raïm a la Xampanya?

 

El prestigi es guanya creant una cadena de valor que comença al cep. Amb ecologia, treball precís i acurat,  assumpció de responsabilitats. Necessitem més elaboradors, més connexió entre vinya i celler, dinamitzar les economies locals… La marca, la companyia… és un refugi, està bé, però a vegades també va bé sortir-ne i crear la pròpia. Us ho diu una autònoma.

 

I està clar que no vinc a donar lliçons de res, ni em pertoca. Vinc a alçar la veu en defensa del cava, un aliment que, amb paraules de l’escriptor de Gelida, Jordi Llavina té “una història daurada d’indeturable progrés”. Ho escriu al llibre “La història del vi i el cava a Catalunya”, on Sant Sadurní hi té un pes especial.

 

Caldrà implicar-se i motivar-se en plural perquè així sigui d’ara en endavant també.  Perquè segurament des de cadascuna de les nostres posicions, responsabilitats, professions, podem fer que el futur del cava sigui bo, més bo. I sa, i just, per als qui el fan, els qui en viuen, els qui el consumim.

 

El futur passa per les varietats patrimonials, el respecte pel medi ambient, la durada de la criança que faci justícia al vi…

 

— ÀUDIO ANGLÈS

 

“Yet a handful of cava producers, working conscientiously in the vineyards and diligently in the cellar, have demonstrated that it can be among the most distinctive of all sparkling wines. Eric Asimov a The New York Times

 

I com ens agrada llegir-ho. I què acostumats estem a fer-ho. Sí, podem, el cava pot ser el més distingit de tots els vins escumosos quan es treballa a consciència, des de l’origen. Ho diu Eric Asimov al The New York Times però ho hem de corroborar també nosaltres, amb fets.

 

Els processos incerts i màgics del cava, que són plens de ciència, de tècnica, d’art, d’artesania, d’innovació, d’alquímia, tenen les mans i el paisatge, la natura i la humanitat com a eixos vertebradors. I només per això els devem respecte.

 

Emocions, dubtes, incerteses, la saviesa de qui el fa i d’aquell qui reconeix que la seguretat relativa de les coses només la donen l’experiència, la coherència i la confiança en un mateix i la creença sense matisos en allò que fa. Però ho ha de fer bé.

 

El cava és llibertat

I en paraules de Joan Margarit

Llibertat és una forma d’amor

 

Hi arribo després de llegir els missatges que m’arriben a través de les xarxes socials quan demano què és el cava perquè vinc a pregonar el CAVATAST. M’agrada sentir les veus dels altres i compartir-les també quan se m’encomana fer un discurs.  Ningú no fuig d’estudi i els tòpics apareixen, però tot el que es diu del cava és positiu.

 

Sóc i som conscients que el sector viu un moment convuls, estrany, complicat, incert… Però canviar és madurar i els canvis són la conseqüència inevitable per superar  situacions d’inestabilitat. Les pertorbacions ens fan mirar endins, reconèixer el com i el per què de la trencadissa, i ens ajuden a renéixer amb més força.

 

L’origen, el preu, la qualitat, les varietats, la creació de nous refugis per a grans i justes aspiracions (el Cava de Paratge Qualificat, CORPINNAT), el debat entre la DO Cava i el Clàssic Penedès… A ningú no se li fa estrany que pugui mencionar-ho avui i aquí, però no entraré en cap  valoració. Com tampoc jutjaré  els canvis d’accionariat ni les estratègies empresarials del cava… Són qüestions que el sector ha d’abordar internament… Som en aquest moment de pertorbació, però diu el proverbi que els estels necessiten foscor per poder brillar.

 

Fora d’aquí, on hi ha reunit el sector, la vida transcorre més plàcidament. Els amics i coneguts que m’envolten virtualment i m’aporten sempre, diuen…

 

El cava…

Desperta sensacions

És celebració

Llegat de territori, pagesia i identitat

Nits de capricis i converses

Pluja d’estels

Terra, casa nostra

Bombolles amb vida

Mediterrani

Aturar-se i viure el moment

Amor

Alegria compartida

Txin txin

Paciència, repòs i silenci

Pessigolles

La beguda de l’èxit

Un beure que fa família i que acosta en les distàncies curtes; Només fa falta que expressi territori

El cava és salut

Imprescindible en un bon àpat

Emocions

Família i amics

Copes llargues, nits i brindis

Serenor i felicitat

Celebració. Inici de vacances

Moments per al record, moments únics

Complicitat i optimisme, bonança, guanyar, brillar (oi Núria Escalona?)

La màxima expressió d’un vi efervescent que es converteix en joia

Somriures espontanis

Un gran producte que cal tornar a la seva grandesa

L’adrenalina necessària per saber que l’èxit esdevé després de la perseverança

L’efervescència d’un terrer, d’un paisatge, l’esforç de persones apassionades per la feina i el segell d’un petit gran país

Schmetterlinge im Munnd que en alemany significa “papallones a la boca”

Estima i goig, companyia

El cava és com l’amor, “és la primavera que en una freda comarca fa florir la innocència com una rosa” en paraules d’Òscar Wilde

El cava és sobretaula

És la celebració de la vida

 

I resumeixo…

El cava és llibertat

És un viatge en l’espai i en el temps

Una cava és una biblioteca

 

_ _ _ ÀUDIO LLIBERTAT   

 

https://www.youtube.com/watch?v=oOqybZS85_g

BAIXAR A SEGON PLA DESPRÉS DE “ LA LLIBERTAT ÉS UN ESTRANY VIATGE…”

 

El quintet femení Sommeliers posa música al poema emblemàtic de Joan Margarit.

 

 

El cava són TAMBÉ les dones

 

Les anònimes i les que han estat a primera línia. I cal reivindicar-ho sempre sense ànim de qüestionar res  ni  a ningú; sinó d’alçar la veu i d’instaurar un nou paradigma social des de la igualtat. Perquè si hem estat invisibles, cal admetre-ho i revisar el paper injust que ens ha tocat viure a la història. Aquesta setmana, l’1 d’octubre, recordàvem el discurs de Clara Campoamor a les Corts defensant el vot femení. No fa  ni  90 anys que podem exercir, les dones, un dels drets universals.

 

 

_ _ _ ÀUDIO 4

 

“Elles. Les dones no s’espanten quan han de tirar del carro; Apareixen noves caves i a poc a poc es deixa enrere el vi gasat”. Diu Agustí Torelló. I continua: “Acabada la guerra, molts haurien llançat la tovallola, però els sadurninencs i molt especialment les sadurninenques, no ho van fer. Hi ha quatre dones, quatre vídues que van tenir un paper molt rellevant durant aquells anys i es van posar sense complexos al front de les seves respectives empreses. Elles són: Montserrat Fatjó Tintorer, Dolors Sala Vivé, Isabel Ordi Soldevila i Ramona Roig Manobens”

 

N’havien sentit a parlar abans? Segurament que moltes i molts, no. El text és del llibre “cava, on vas?”. Hi apareixen en imatges dones vermant, dones etiquetant, no eren alienes al paisatge de la vinya ni del celler, ni a les caves, ni a les cases. Sense la dona, sense la seva sensibilitat que no feblesa, sense la seva lluita, determinació, esforç, tampoc seríem on som ara i crec que cal reivindicar-ho avui i sempre. Que el cava també són moltes dones, moltes mans de dones enllaçades i compromeses, les que hi ha hagut i les que vindran i les que ja hi són amb força. En aquesta sala en tenim una bona representació. Dones que elaboren  amb una mirada aglutinadora, universal, solidària, dones que parlen i treballen des del cap, des del  cor i des del  ventre.

 

El cava és un paisatge natural, humà i arquitectònic

 

Dèia Thoreau:  “Feliç l’home a qui cada dia li és permès de contemplar una cosa tan pura i serena com el cel de ponent a la posta de sol, mentre les revolucions irriten el món”.

 

I quantes se’n poden veure al Penedès? a Sant Sadurní, de postes de so? , des d’angles radicalment oposats i finques que no tenen res a veure les unes amb les altres, però totes tan significatives  i amarades pel mateix vent, o sol o pluja..

 

2700 anys d’història fent vi al Penedès ens ho recorden els amics de la Font de la Canya, 150 de cava. Una mar de vinyes amb lleugeres ondulacions, un teixit associatiu extens i  incansable ( la confraria, cal feru, la biblioteca Ramon Bosch de Noya : quin gran motor cultural que teniu ¡ )…

 

I  a més a més un patrimoni arquitectònic únic, ocult, auster, fred, tènue, inquietant, silenciós que només el gir a la rima trenca… aquest món que hi ha a sota de nosaltres, aquesta  ciutat subterrània, les caves, construïdes moltes a pic i a pala, pels avis, l’esforç és arreu

 

Un univers on el temps s’atura i s’esfilagarsa per regalar-nos gustos i aromes, sensacions renovades, que esclaten delicadament, al paladar, a la boca, que és on acaben els vins i el cava, on tenen raó de ser.

 

Cap territori mereix una agressió al paisatge perquè és també una agressió a la pagesia i a les persones que l’habiten, a la humanitat. Plegats hem de saber dir que NO. Que seria de nosaltres sense els pagesos. Cultivar que vol dir cultura. Cultura que ve del llatí cultus i que significa habitar, protegir, honrar, cuidar…  la cultura que perpetua la vida.

 

 

 

La 22a edició del CAVATAST

 

Sento que no sigui un pregó a l’ús. Gràcies regidora per donar-me aquest privilegi i per deixar-me ser lliure. He volgut compartir reflexions i inquietuds en veu alta, més que analitzar el sector i posar-hi xifres que ja tots sabem i assumim.

 

El CAVATAST es confirma avui com una fira imprescindible al país, un punt de trobada per a milers de persones, una cruïlla que any rere any accentua la relació directa entre el productor i qui el beu.

 

El triangle Falset , Barcelona i Sant Sadurní es manté intacte, per bé que n’han aparegut al llarg dels anys moltes fires i festes noves. Però aquestes tres són essencials.  I reconec els canvis i millores que s’han introduït amb el temps per fer del cava un producte de prestigi, de qualitat, gastronòmic, versàtil i modern. No és una moda, mai ho ha estat, perquè les modes són passatgeres. El cava és passat, present i futur. Forma  part de la manera de viure i de relacionar-se a Sant Sadurní, al Penedès, a Catalunya i cada vegada més l’estranger. És identitari, és transversal… Amb el cava exportem la nostra manera de ser i de sentir, arreu.

 

_ _ _ ÀUDIO 5

 

 

“Quan parlem de xampany sempre ens ve la idea de luxe, glamur, sofisticació. Però més enllà de la desena de marques que coneixem hi ha quatre mil petits productors que tenen molt a veure amb el fet que la Xampanya sigui una terra molt interessant per descobrir. Darrere del luxe també hi ha artesania i bellesa. A la Xampanya, on fan xampany des de 1660” Josep Roca a l’Avantguarda del Vi.

 

Nosaltres, també podem arribar-hi a l’excel·lència. La toquem ja amb la punta dels dits. Fem que el cava sigui un luxe de beure. Creiem-hi.

 

Celebro donar la benvinguda a una festa que convida a beure amb responsabilitat i qualitat, a beure bé, amb copes RIEDEL i que té un programa de tastos paral·lels que cultiva la cultura del vi entre grans i petits. I aquesta és una dèria meva que no em canso de repetir allà on vaig: la necessitat d’empeltar les tradicions als fills, als nebots, als nets. Com ho van fer amb mi, el meu avi o el meu tiet.

 

I  no voldria marxar sense reconèixer el treball que fan a “Fem Vinya” i els cellers que hi confien les activitats infantils, com tampoc all projecte educatiu de La Vinya dels Nens a Sant Pau de l’Ordal, una iniciativa pedagògica que hauria de ser reproduïda a totes les escoles de Catalunya. Si no coneixem, si no practiquem, no estimem. Si no valorem, no prestigiarem mai el que tenim a la vora.  I com diu el meu amic enòleg Toni Sànchex Ortiz, el vi i per extensió el cava són  “l‘eina sociabilitzadora més gran que la història ha vist mai”.

 

Són aliments, però només esdevindran cultura quan els abraci tot un poble.

 

 

GRÀCIES i ja acabo

 

Em sento afortunada com a periodista de què Sant Sadurní doni veu a les persones que ens dediquem a comunicar:  l’any passat va ser el periodista i director de RAC 1, Eduard Pujol… Que el   CAVATAST sigui pregonat dos anys consecutius per professionals de la comunicació és un reconeixement que el cava fa al conjunt del sector; la nostra societat només avança amb llibertat d’expressió, amb mitjans lliures i consciència social, per bé que el periodisme viu avui immers en diferents crisis, d’identitat, dignitat, l’econòmica…  però això seria obrir ara un altre meló i no toca.

 

Resseguint la llista de pregoners que m’han precedit, m’aturo en Muriel Casals.  Més enllà de les ideologies, va ser una dona capaç de reunir sensibilitats molt diverses amb el seu missatge clar, net, transparent, sincer, humil i savi.

 

I amb les seves paraules vull acabar el pregó de la 22ª edició del Cavatast. Dir-vos que “no som aquí per buscar un somni, vosaltres, el cava, és el somni”

 

Que no despertem mai, llarga vida, moltes papallones a la boca i visca el CAVATAST.

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR
Aviso de cookies