enocomunicació

El cava és llibertat. I en paraules de Joan Margarit, «llibertat és una forma d’amor»

Posted by | Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

43180796_2240921362810122_6298150024358395904_o

àudio

https://www.ivoox.com/inauguracio-cavatast-2018-audios-mp3_rf_29120250_1.html

 

Bona tarda

 

El cava són “instants d’inadvertida felicitat”

Manllevo el nom d’un llibre de Francesco Piccolo, de lectura, per cert, molt recomanable

 

PRIMER instant ( personal )

 

24 de setembre. Dilluns al matí. Festiu a Barcelona. Diada de la Mercè. Aprofito per venir a Sant Sadurní per impregnar-me de nou de l’essència de l’espai que ara ens acull i conversar amb en Joan Capellades dels preparatius del CAVATAST. Arribo d’hora i em donen la benvinguda els primers aires freds de tardor i l’olor de la xocolata de Simón Coll. El cava passa desapercebut encara, sinó és als cartells on s’indiquen els noms dels cellers; el raïm viatja del cep a les caves.

 

Passo per davant de la farmàcia Macià. Darrere del vidre, entre medicaments, em criden l’atenció uns dibuixos  infantils. “Pinta les teves vacances” diu la capçalera del paper. I m’enamora veure que entre parcs d’atraccions, el mar, la caravana, la pilota i la muntanya, hi ha esbossada la vinya, la vida rural,  i   la festa de la fil·loxera de Sant Sadurní.

 

Constato que la cultura del vi es perpetua de generació en generació. Aquí encara està empeltada. No tot està perdut.

 

 

SEGON instant

 

Un matí d’hivern de fa tres anys. Truquen a la porta. Les vuit i pocs minuts. Encara amb el cafè a la mà, obro tímida i desconfiada. Apareix la Gemma Torelló. Em porta el llibre “Cava, on vas?” escrit pel seu pare. Admiro el gest i fins i tot me n’avergonyeixo. Me l’ha dut a Barcelona i me l’ha dedicat!

 

I  m’endinso d’immediat en la lectura d’una història, de gairebé 150 anys d’història, plena d’alts i baixos, de reflexions íntimes i personals. Sensates. Potser discutibles, però… què hi ha en aquesta vida que no sigui possible de discutir? I respectable.

 

TERCER instant

 

El meu avi i el meu padrí. El porró cada dia a taula i el cava per a les grans ocasions. Ja no estan entre nosaltres, però les tradicions que vam compartir, hi són. El cava ha format part de la banda sonora de la meva vida, de les reunions familiars, de les celebracions, del Nadal. Amb el cava he crescut. L’avi, el tiet, els pares, li’n deien xampany. Jo, nosaltres, ja som de la generació de reivindicar el cava. Ens hem fet grans a base d’anuncis de televisió, de brindis, de bombolles daurades, de recanvi de copes, de converses, de plats compartits, d’estovalles tacades. El cava presidint, pacificant, relaxant tensions, accentuant alegries.

 

Entre bombolles fines, subtils, profundes, de criança llarga, els recordo… A l’avi i al tiet. I ho faré  sempre. I la corona delicada i efímera del cava,  m’adverteix que la vida és immensament bella, però hi ha un dia que s’acaba.

 

_ _ _ ÀUDIO 1

 

“A vegades baixo a les caves tot sol i em poso a parlar amb les ampolles que dormen ajagudes i que estan transformant el vi en un líquid màgic que alimentarà els nostres somnis. Potser algú que em veiés es pensaria que he embogit, i possiblement sigui una mica cert. Dedicar-se com jo he fet durant pràcticament tota la meva vida a entendre els misteris d’aquest vi escumós que va inventar Dom Perignon i van prestigiar els elaboradors de la Xampanya – els nostres germans grans – pot acabar fent que perdis la raó. És per això que abans de desvariar més, vull fer un brindis pel futur del cava, de la gent que ens hi dediquem i de les persones que gaudeixen del que els oferim”  Paraules d’Agustí Torelló a “Cava, on vas?”.

 

El cava és bogeria i passió

 

La bogeria, m’és coneguda. Salvant les distàncies, he tingut aquestes últimes setmanes la mateixa sensació que descriu Agustí Torelló. Vinc d’omplir-me de vida, de renovar l’aire que respiro, de treballar a la vinya. Un mes al Priorat, fent la verema a Mas Martinet al costat de Sara Pérez i d’un equip immens.

 

En la bogeria de fer allò que t’agrada, agafen una dimensió desconeguda els gestos i les complicitats. He quasi abandonat la feina i ho he donat tot al camp. Era un desig? Una necessitat?

 

“El periodisme és una manera d’estar al món” diu el corresponsal Alfonso Armada. Jo també l’entenc així. El meu ofici no sap d’horaris ni d’obligacions. En això segur que s’assembla al vostre. S’ha de viure des de dins. I intento exercir-lo sempre amb responsabilitat, rigor, humilitat, enfonsant les mans al terra i empeltant els peus a la terra quan m’ho demana el cor. El batec és molt exigent, a vegades.

 

Per dura, austera, difícil, complexa i inabastable que sigui, la terra  sempre és penetrable. I com més avall vas, més vida hi trobes. Una mestra em va dir de petita, a l’escola: “Tots tenim un fons bo, però cal saber trobar-lo”.

 

La terra et repta i d’ella en creixen les coses sanes i bones, els valors, i les relacions més duradores. El contacte físic pot semblar feréstec, però la relació amb el camp és senzilla i pura. Temptadora, perquè et crida, reptadora com el periodisme.

Un ofici on el  fer és imprescindible per entendre, comprendre, saber, saber sempre més, per després poder escriure millor i encomanar la passió pel vi i pel cava a qui encara no li ha arribat.

 

Com hem pogut deixar de reconèixer, això que és tan nostre? Com NO HO hem prestigiat més? Què  hem fet malament perquè altres guanyin el reconeixement que ens pertoca?

 

Hi ha moltes assignatures pendents i no les resoldrem ni ara ni avui. Però si ens focalitzem en allò que és important, potser encetarem el camí dels somnis complerts, que s’obre davant nostre.

 

I per on comencem? Proposo reivindicar i dignificar els oficis, els vells oficis que encara perduren. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, deia Foix. I el cava en té tants i l’agricultura tants altres, d’oficis, que ja fem tard a reconèixer-los. El marger, el desgorjador, el boter, el surer… Al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí ens els mostren tots.

 

“L’originalitat està en tornar als orígens”, afirmava Antoni Gaudí, l’arquitecte universal nascut a la meva ciutat, a Reus. O “innovar és fer bé les coses bàsiques”, diuen els experts.  I per això  cal ser honest, honrat, revisar-nos constantment i que ens preguntem més i més sovint el per què de les coses. I la seva utilitat, i el seu sentit, i el seu retorn… I què és el que ens diferencia, allò que ens fa ser, no millors, sinó més autèntics. Més de casa nostra, del país. Del tros de terra que ens ha tocat viure, com va escriure el poeta.

 

El cava és un signe d’identitat que espurneja al voltant nostre, però tots sabem, que encara ho fa massa tímidament. Ens representa, com a ciutadans del Penedès, de Catalunya, aquí i a fora,  però… Per què altres han guanyat la partida de la visibilitat, del màrqueting, de la comercialització. Ens conjurem a resoldre-ho?

 

 

El cava és vida,

I tota vida té un origen

 

 

Diari Destino. 2 pessetes. Número 474. 17 d’agost de 1946. El compro al mercat de Sant Antoni dels diumenges a Barcelona  un dia que hi passejo, perquè em crida l’atenció un article. Diu el titular: “Algo más sobre nuestros payeses”:

 

 

_ _ _ ÀUDIO 2

 

“El excmo. Sr. D. Manuel Raventós y Domenech, el cèlebre fundador de Codorniu, uno de los payeses más considerables de la historia de este país (…) fue un gran payés, en el sentido de que estuvo metido en contradicciones constantes. Fue un gran hombre de acción. Escribió mucho. Lo que escribió tiene casi siempre un sentido contrario a lo que hizo. Conservador consciente, la preocupación viva de don Manuel fue la conservación de nuestras masias”

 

L’article comença dient que “un pagès és un ésser ple de contradiccions, la psicologia del qual es manté en un clar obscur constant i simptomàtic”

 

I acaba afirmant:

 

 

_ _ _ ÀUDIO 3

 

“yo he llegado a creer algunes veces que nuestros payeses, que en los últimos decenios han mostrado tanta pasión para asociarse e integrarse en corporacions de su ramo, lo han hecho para desarrollar en otro campo su innato invididualismo. Cuando por una u otra razón los payeses se asocian – por las aceitunas, el vino, el trigo, el ganado – se producen dos partidos: los que estan con la junta y los que estan contra ella, que son los más”

 

No es el tarannà del pagès només, potser és la representació de tot un país, el nostre, capaç i líder, però massa poc donat a reconèixer-ho. Vivim amb pors, incerteses, amb dignitats mal resoltes. I si les superem? Si hi ha  quelcom que uneix o que ens pot reunir a tots, és el reconeixement de l’esglaó primer, de la feina del pagès, del viticultor.

 

El preu del raïm és el preu de la seva dignitat i marcarà inevitablement la qualitat del producte, el prestigi d’una regió sencera.

 

Us sonen, oi, els 6 euros per quilo de raïm a la Xampanya?

 

El prestigi es guanya creant una cadena de valor que comença al cep. Amb ecologia, treball precís i acurat,  assumpció de responsabilitats. Necessitem més elaboradors, més connexió entre vinya i celler, dinamitzar les economies locals… La marca, la companyia… és un refugi, està bé, però a vegades també va bé sortir-ne i crear la pròpia. Us ho diu una autònoma.

 

I està clar que no vinc a donar lliçons de res, ni em pertoca. Vinc a alçar la veu en defensa del cava, un aliment que, amb paraules de l’escriptor de Gelida, Jordi Llavina té “una història daurada d’indeturable progrés”. Ho escriu al llibre “La història del vi i el cava a Catalunya”, on Sant Sadurní hi té un pes especial.

 

Caldrà implicar-se i motivar-se en plural perquè així sigui d’ara en endavant també.  Perquè segurament des de cadascuna de les nostres posicions, responsabilitats, professions, podem fer que el futur del cava sigui bo, més bo. I sa, i just, per als qui el fan, els qui en viuen, els qui el consumim.

 

El futur passa per les varietats patrimonials, el respecte pel medi ambient, la durada de la criança que faci justícia al vi…

 

— ÀUDIO ANGLÈS

 

“Yet a handful of cava producers, working conscientiously in the vineyards and diligently in the cellar, have demonstrated that it can be among the most distinctive of all sparkling wines. Eric Asimov a The New York Times

 

I com ens agrada llegir-ho. I què acostumats estem a fer-ho. Sí, podem, el cava pot ser el més distingit de tots els vins escumosos quan es treballa a consciència, des de l’origen. Ho diu Eric Asimov al The New York Times però ho hem de corroborar també nosaltres, amb fets.

 

Els processos incerts i màgics del cava, que són plens de ciència, de tècnica, d’art, d’artesania, d’innovació, d’alquímia, tenen les mans i el paisatge, la natura i la humanitat com a eixos vertebradors. I només per això els devem respecte.

 

Emocions, dubtes, incerteses, la saviesa de qui el fa i d’aquell qui reconeix que la seguretat relativa de les coses només la donen l’experiència, la coherència i la confiança en un mateix i la creença sense matisos en allò que fa. Però ho ha de fer bé.

 

El cava és llibertat

I en paraules de Joan Margarit

Llibertat és una forma d’amor

 

Hi arribo després de llegir els missatges que m’arriben a través de les xarxes socials quan demano què és el cava perquè vinc a pregonar el CAVATAST. M’agrada sentir les veus dels altres i compartir-les també quan se m’encomana fer un discurs.  Ningú no fuig d’estudi i els tòpics apareixen, però tot el que es diu del cava és positiu.

 

Sóc i som conscients que el sector viu un moment convuls, estrany, complicat, incert… Però canviar és madurar i els canvis són la conseqüència inevitable per superar  situacions d’inestabilitat. Les pertorbacions ens fan mirar endins, reconèixer el com i el per què de la trencadissa, i ens ajuden a renéixer amb més força.

 

L’origen, el preu, la qualitat, les varietats, la creació de nous refugis per a grans i justes aspiracions (el Cava de Paratge Qualificat, CORPINNAT), el debat entre la DO Cava i el Clàssic Penedès… A ningú no se li fa estrany que pugui mencionar-ho avui i aquí, però no entraré en cap  valoració. Com tampoc jutjaré  els canvis d’accionariat ni les estratègies empresarials del cava… Són qüestions que el sector ha d’abordar internament… Som en aquest moment de pertorbació, però diu el proverbi que els estels necessiten foscor per poder brillar.

 

Fora d’aquí, on hi ha reunit el sector, la vida transcorre més plàcidament. Els amics i coneguts que m’envolten virtualment i m’aporten sempre, diuen…

 

El cava…

Desperta sensacions

És celebració

Llegat de territori, pagesia i identitat

Nits de capricis i converses

Pluja d’estels

Terra, casa nostra

Bombolles amb vida

Mediterrani

Aturar-se i viure el moment

Amor

Alegria compartida

Txin txin

Paciència, repòs i silenci

Pessigolles

La beguda de l’èxit

Un beure que fa família i que acosta en les distàncies curtes; Només fa falta que expressi territori

El cava és salut

Imprescindible en un bon àpat

Emocions

Família i amics

Copes llargues, nits i brindis

Serenor i felicitat

Celebració. Inici de vacances

Moments per al record, moments únics

Complicitat i optimisme, bonança, guanyar, brillar (oi Núria Escalona?)

La màxima expressió d’un vi efervescent que es converteix en joia

Somriures espontanis

Un gran producte que cal tornar a la seva grandesa

L’adrenalina necessària per saber que l’èxit esdevé després de la perseverança

L’efervescència d’un terrer, d’un paisatge, l’esforç de persones apassionades per la feina i el segell d’un petit gran país

Schmetterlinge im Munnd que en alemany significa “papallones a la boca”

Estima i goig, companyia

El cava és com l’amor, “és la primavera que en una freda comarca fa florir la innocència com una rosa” en paraules d’Òscar Wilde

El cava és sobretaula

És la celebració de la vida

 

I resumeixo…

El cava és llibertat

És un viatge en l’espai i en el temps

Una cava és una biblioteca

 

_ _ _ ÀUDIO LLIBERTAT   

 

https://www.youtube.com/watch?v=oOqybZS85_g

BAIXAR A SEGON PLA DESPRÉS DE “ LA LLIBERTAT ÉS UN ESTRANY VIATGE…”

 

El quintet femení Sommeliers posa música al poema emblemàtic de Joan Margarit.

 

 

El cava són TAMBÉ les dones

 

Les anònimes i les que han estat a primera línia. I cal reivindicar-ho sempre sense ànim de qüestionar res  ni  a ningú; sinó d’alçar la veu i d’instaurar un nou paradigma social des de la igualtat. Perquè si hem estat invisibles, cal admetre-ho i revisar el paper injust que ens ha tocat viure a la història. Aquesta setmana, l’1 d’octubre, recordàvem el discurs de Clara Campoamor a les Corts defensant el vot femení. No fa  ni  90 anys que podem exercir, les dones, un dels drets universals.

 

 

_ _ _ ÀUDIO 4

 

“Elles. Les dones no s’espanten quan han de tirar del carro; Apareixen noves caves i a poc a poc es deixa enrere el vi gasat”. Diu Agustí Torelló. I continua: “Acabada la guerra, molts haurien llançat la tovallola, però els sadurninencs i molt especialment les sadurninenques, no ho van fer. Hi ha quatre dones, quatre vídues que van tenir un paper molt rellevant durant aquells anys i es van posar sense complexos al front de les seves respectives empreses. Elles són: Montserrat Fatjó Tintorer, Dolors Sala Vivé, Isabel Ordi Soldevila i Ramona Roig Manobens”

 

N’havien sentit a parlar abans? Segurament que moltes i molts, no. El text és del llibre “cava, on vas?”. Hi apareixen en imatges dones vermant, dones etiquetant, no eren alienes al paisatge de la vinya ni del celler, ni a les caves, ni a les cases. Sense la dona, sense la seva sensibilitat que no feblesa, sense la seva lluita, determinació, esforç, tampoc seríem on som ara i crec que cal reivindicar-ho avui i sempre. Que el cava també són moltes dones, moltes mans de dones enllaçades i compromeses, les que hi ha hagut i les que vindran i les que ja hi són amb força. En aquesta sala en tenim una bona representació. Dones que elaboren  amb una mirada aglutinadora, universal, solidària, dones que parlen i treballen des del cap, des del  cor i des del  ventre.

 

El cava és un paisatge natural, humà i arquitectònic

 

Dèia Thoreau:  “Feliç l’home a qui cada dia li és permès de contemplar una cosa tan pura i serena com el cel de ponent a la posta de sol, mentre les revolucions irriten el món”.

 

I quantes se’n poden veure al Penedès? a Sant Sadurní, de postes de so? , des d’angles radicalment oposats i finques que no tenen res a veure les unes amb les altres, però totes tan significatives  i amarades pel mateix vent, o sol o pluja..

 

2700 anys d’història fent vi al Penedès ens ho recorden els amics de la Font de la Canya, 150 de cava. Una mar de vinyes amb lleugeres ondulacions, un teixit associatiu extens i  incansable ( la confraria, cal feru, la biblioteca Ramon Bosch de Noya : quin gran motor cultural que teniu ¡ )…

 

I  a més a més un patrimoni arquitectònic únic, ocult, auster, fred, tènue, inquietant, silenciós que només el gir a la rima trenca… aquest món que hi ha a sota de nosaltres, aquesta  ciutat subterrània, les caves, construïdes moltes a pic i a pala, pels avis, l’esforç és arreu

 

Un univers on el temps s’atura i s’esfilagarsa per regalar-nos gustos i aromes, sensacions renovades, que esclaten delicadament, al paladar, a la boca, que és on acaben els vins i el cava, on tenen raó de ser.

 

Cap territori mereix una agressió al paisatge perquè és també una agressió a la pagesia i a les persones que l’habiten, a la humanitat. Plegats hem de saber dir que NO. Que seria de nosaltres sense els pagesos. Cultivar que vol dir cultura. Cultura que ve del llatí cultus i que significa habitar, protegir, honrar, cuidar…  la cultura que perpetua la vida.

 

 

 

La 22a edició del CAVATAST

 

Sento que no sigui un pregó a l’ús. Gràcies regidora per donar-me aquest privilegi i per deixar-me ser lliure. He volgut compartir reflexions i inquietuds en veu alta, més que analitzar el sector i posar-hi xifres que ja tots sabem i assumim.

 

El CAVATAST es confirma avui com una fira imprescindible al país, un punt de trobada per a milers de persones, una cruïlla que any rere any accentua la relació directa entre el productor i qui el beu.

 

El triangle Falset , Barcelona i Sant Sadurní es manté intacte, per bé que n’han aparegut al llarg dels anys moltes fires i festes noves. Però aquestes tres són essencials.  I reconec els canvis i millores que s’han introduït amb el temps per fer del cava un producte de prestigi, de qualitat, gastronòmic, versàtil i modern. No és una moda, mai ho ha estat, perquè les modes són passatgeres. El cava és passat, present i futur. Forma  part de la manera de viure i de relacionar-se a Sant Sadurní, al Penedès, a Catalunya i cada vegada més l’estranger. És identitari, és transversal… Amb el cava exportem la nostra manera de ser i de sentir, arreu.

 

_ _ _ ÀUDIO 5

 

 

“Quan parlem de xampany sempre ens ve la idea de luxe, glamur, sofisticació. Però més enllà de la desena de marques que coneixem hi ha quatre mil petits productors que tenen molt a veure amb el fet que la Xampanya sigui una terra molt interessant per descobrir. Darrere del luxe també hi ha artesania i bellesa. A la Xampanya, on fan xampany des de 1660” Josep Roca a l’Avantguarda del Vi.

 

Nosaltres, també podem arribar-hi a l’excel·lència. La toquem ja amb la punta dels dits. Fem que el cava sigui un luxe de beure. Creiem-hi.

 

Celebro donar la benvinguda a una festa que convida a beure amb responsabilitat i qualitat, a beure bé, amb copes RIEDEL i que té un programa de tastos paral·lels que cultiva la cultura del vi entre grans i petits. I aquesta és una dèria meva que no em canso de repetir allà on vaig: la necessitat d’empeltar les tradicions als fills, als nebots, als nets. Com ho van fer amb mi, el meu avi o el meu tiet.

 

I  no voldria marxar sense reconèixer el treball que fan a “Fem Vinya” i els cellers que hi confien les activitats infantils, com tampoc all projecte educatiu de La Vinya dels Nens a Sant Pau de l’Ordal, una iniciativa pedagògica que hauria de ser reproduïda a totes les escoles de Catalunya. Si no coneixem, si no practiquem, no estimem. Si no valorem, no prestigiarem mai el que tenim a la vora.  I com diu el meu amic enòleg Toni Sànchex Ortiz, el vi i per extensió el cava són  “l‘eina sociabilitzadora més gran que la història ha vist mai”.

 

Són aliments, però només esdevindran cultura quan els abraci tot un poble.

 

 

GRÀCIES i ja acabo

 

Em sento afortunada com a periodista de què Sant Sadurní doni veu a les persones que ens dediquem a comunicar:  l’any passat va ser el periodista i director de RAC 1, Eduard Pujol… Que el   CAVATAST sigui pregonat dos anys consecutius per professionals de la comunicació és un reconeixement que el cava fa al conjunt del sector; la nostra societat només avança amb llibertat d’expressió, amb mitjans lliures i consciència social, per bé que el periodisme viu avui immers en diferents crisis, d’identitat, dignitat, l’econòmica…  però això seria obrir ara un altre meló i no toca.

 

Resseguint la llista de pregoners que m’han precedit, m’aturo en Muriel Casals.  Més enllà de les ideologies, va ser una dona capaç de reunir sensibilitats molt diverses amb el seu missatge clar, net, transparent, sincer, humil i savi.

 

I amb les seves paraules vull acabar el pregó de la 22ª edició del Cavatast. Dir-vos que “no som aquí per buscar un somni, vosaltres, el cava, és el somni”

 

Que no despertem mai, llarga vida, moltes papallones a la boca i visca el CAVATAST.

«La malvasia serà un raïm important al Penedès»

Posted by | DO Penedès, Uncategorized | No Comments

 

IMG_1069IMG_1060IMG_1080

En Gerard Jané és una de les primers persones que vaig conèixer en el món del vi quan m’hi vaig començar a endinsar i crec que va ser un encert. També de les més generoses que he conegut. Tant és així que ens va citar a la presentació del seu nou vi «Sempreviva» una malvasia de Sitges seca que homenatja la Flor de Sant Joan, i va convocar també altres elaboradors de vi i entusiastes de la mateixa varietat per comparar, aprendre i entendre.  Diuen els entesos  que «la malvasia va ser el primer vi de qualitat que es va fer a Catalunya durant els segles XVIII i XIX i que s’exportava tant com l’aiguardent». Ho va afirmar Josep Puiggrós de l’Institut Català d’Estudis Agraris (ICEA), que el Gerard també va tenir l’encert de convidar a la presentació del seu nou vi. I les seves paraules van ser un baló d’oxigen per a tots els qui  s’afanyen a cultivar-la. Ja són entre 10 i 15 els elaboradors a Catalunya i se n’esperen més: Celler Credo anunciava fa una setmana que elaboraran un vi tranquil de malvasia..

Va dir Puiggròs que «Gerard Jané és un home actiu dins del món del vi», per continuar reclamant, amb contundència, que «tenim el deure de recuperar el nostre patrimoni com fa l’Institut Català d’Estudis Agraris en favor de totes les varietats autòctones«. De la malvasia de Sitges va explicar que fa 700 anys que es cultiva a Catalunya però que havia estat coneguda 150 anys abans. Que, en els inicis, era el vi dels nobles i dels reis, de la Corona Catalano-Aragonesa, i que no arribaria al poble fins passats uns anys. Per això els més erudits en parlaven a les seves obres. És una varietat tan literària com gastronòmica com recull bé en Valen Mongay en un article publicat als dossiers de l’ICEA:

«Mon beure quant al vyn blanch, és aquest: bech grech d’estiu, e d’ivern cuyt, o moscatell, malvesia, trí- bia, còrcech, o candia, o vernaça», després anomena els negres, un de l’Empordà, un altre de Mallorca, etc» Eiximenis

«feu-los dar molt bella col·lació de confits de sucre amb malvasia de Càndia, altra de les malvasies llegendàries, que va adoptar el nom del seu lloc de producció» Joanot Martorell

«Lo endemà de Sanct Juan dónám als frares y germans de frares, donats y bremendaris una pitança de malvesia per ésser així de […] pràctica y té octaves y 12 liçons…» El llibre de cuina d’Scala Dei, s. XVII

De la glòria a l’infert s’hi pot passar en qüestió d’hores i això és més o menys el que va succeir amb la varietat. «Una malura – oïdi- li va fer molt de mal i aleshores van canviar els gustos dels consumidors del moment i va ser substituïda per altres», explica Puiggròs. Del declivi de la malvasia, al seu renaixement. El llegat de Manel Llopis a l’Hospital Sant Joan Baptista de Sitges  ha estat fonamental per fer-ho possible, com també l’actitud valenta i compromesa d’elaboradors com Enric Bartra (Vega de Ribes) quan fa 30 anys no li deixaven vinificar amb malvasia dins la DO Penedès o Joan Huguet (Can Feixes) que de moment no la comercialitza.  «Que continuï molts anys en mans de bons productors», va concloure Puiggrós, mentre els responsables de l’Hospital – ara una fundació amb esperit social- asseguraven que «és la casa de totes les persones que cultivin la cultura de la malvasia».

Com en Gerard, per això la va presentar a Sitges. Ja havia donat exemple de la seva magistralitat enològica amb la malvasia dolça – que no es comercialitza però els privilegiats l’hem pogut tastar des de 2009 que és el primer amy que s’embotella» i la seca – Malvasia de Sitges- i ara amb una tercera referència, la «Sempreviva», un vi elegant, fresc, d’estiu, que reflecteix en la no-etiqueta la puresa, la simplicitat de la dificultat que és cultivar la malvasia. Una ampolla despullada, on el vi i el seu color, el groc de la flor de Sant Joan, són els protagonistes. El raïm s’obté de les vinyes de la Bisbal del Penedès, del Monmell i de Sant Pere de Ribes. A l’acte també hi era el Pep, el viticutor de Ribes on neix la malvasia. Com a intercanvi, en Gerard li cedeix part del most perquè en faci la seva mistel·la. De l’anyada 2015, 4.400 ampolles estàndard i 220 màgnum de «Sempreviva».

IMG_1101

 

L’amabilitat del vi és comparable a la del Gerard. Fa 10 anys que vinifica malvasia de Sitges. El 2005 ja va comercialitzar el primer vi sec i el 2006 va plantar més vinyes. A la presentació,  vam tenir també la sort de tastar una de les 9 màgnums que li queden de l’anyada 2005. És realment una meravella, com la profunditat i el deix de xerès hi són presents. Com el temps, com l’ampolla dignifica el vi i el fa créixer fins a límits inesperats…  Contrast amb la «Sempreviva», que amaga aromes de flors blanques, fruita exòtica i anissats de fons. Molt refrescant. «Un vi versàtil, gastronòmic», diu en Gerard, que homenatja una flor coneguda a Sitges, la que s’empra a les catifes de Corpus, la que sol guarnir les taules, ja seca… La que a vegades ha acabat de donar vida al plat. La de Sant Joan és una flor que neix a mitjans de maig amb un color groc intens. Si es cull durant la floració pot mantenir-se groga, encara que seca, durant molt de temps.

IMG_1081 IMG_1082  IMG_1085

Enric Bartra, elaborador de malvasia a Vega de Ribes i investigador a l’INCAVI, diu durant la presentació que és «un apassionat» d’aquesta varietat. Ningú no en té cap dubte, probablement és qui més en sap al país. La treballa i defensa des de fa 30 anys. Ara es mostra satisfet que més enllà de les vinyes de l’Hospital i Sant Pere de Ribes s’hagi empeltat malvasia en molts altres punts del Penedès. «Era un vi que havia tingut molt de prestigi i vaig intentar assegurar des dels inicis la màxima qualitat. Hem de mantenir, preservar i augmentar una de les varietats amb més història i més difícil de treballar. Perquè al final el que volem són productes especials, arrelats». Bartra acabarà el seu parlament advertint el que Gerard Jané ja avança al principi de l’acte, que «la malvasia serà un raïm important al Penedès». I afegeix Bartra: «Pel seu alt valor aromàtic i per la seva acidesa, necessària per combatre els efectes del canvi climàtic sobre la viticultura; la malvasia té un cicle de maduració mig-llarg».

Joan Huguet, de Can Feixes, explica que «la malvasia és molt tardana, però dóna vins de gran qualitat». Participa al dinar que té lloc al restaurant La Nansa i durant l’àpat comenta que «compartir varietat li dóna a la malvasia una projecció molt interessant». Amb Enric Bartra comparteixen opinió dels vins que amistosament tastem, com també de l’afirmació que «si n’hi ha poca, cal valorar-la al màxim», referint-se a la malvasia. «La malvasia té molt de risc, cal esperar, madura a la vinya, li costa fermentar i millora amb el temps», revelarà Huguet. I ho comprovem amb el seu vi de 2010 -un esclat de fruita-, amb el Sasserra 2013 – diuen que l’anyada 2006 és ara excel·lent; «de llàgrima» puntualitza el periodista Ramon Francàs – i amb la màgnum de Jané Ventura de 2005.

Ningú no contradeix la perdurabilitat d’un vi que té en la genètica de la varietat dos punts forts, el sucre i l’acidesa. «És més fàcil fer dolç que sec. El vi ranci de malvasia és la mort noble, ara fem altres productes» comenta Bartra. I quins altres productes. Que  per molts anys torni a ser el vi de gran qualitat que va ser, ara amb la sort de poder gaudir d’una àmplia i genial versatilitat enològica.

Articles relacionats

Una mirada slow al Garraf

L’hora del vi amb Marcelo Desvalls i l’Hospital Sant Joan Baptista de Sitges

«Y el vino te va conociendo poco a poco a tí…» Alicia Estrada

Posted by | Uncategorized | No Comments

 

12241618_10206869657036579_6168553640092138744_n

 

Quarta edició del llibre d’Alicia Estrada «Los 100 mejores vinos por 10 euros 2016» publicat per Geoplaneta. Un volum sincer, generós i desmitificador. Es presenta a la Llibreria Laie de Barcelona la setmana passada i hi tinc l’honor de col·laborar amb unes paraules:

Explico que el món del vi afronta 3 reptes globals aquest segle XXI, estudis internacionals ho defensen. I són el canvi climàtic, el repte d’incorporar nous consumidors (joves) i la comunicació. Aquest llibre va en aquesta direcció i contribueix decididament a trencar tòpics. Aquests dos especialment:

–          El bon vi ha de ser car. No! «Disfrutar de un buen vino no tiene por qué ser un lujo» diu Alicia Estrada

–          Se n’ha de saber per beure’n. Tampoc!

Deia Josep Pitu Roca a la presentació d’Ilusión+ que  «No hace falta orgullo en 1botella, se puede beber 1vino +sencillo con 1mensaje +profundo».

No ens obliguem a analitzar el vi, gaudim-lo. Com una bona obra d’art, una pintura, una peça musical. No cal saber-ne per emocionar-se. És important acostar-se al món del vi amb tastos hedònics, atansar-nos-hi amb els cinc sentits, per gaudir i per conèixer, el que Alicia Estrada reivindica al llibre. Deixem el tast tècnic per als professionals.

Cal tenir però una actitud proactiva per descobrir, aprendre, però no tant de varietats sinó de les perosnes, dels paisatges i de les històries que amaga cada referència. Il·lusions, conviccions, relacions amb la terra… El millor lloc per descobrir-ho és el celler i al costat de l’elaborador. I això és possible pel despertar creixement de l’enoturisme.

Volem vins amb relat, però autèntics, honestos, sincers…

Amb aquest llibre, Alicia Estrada  – especialista en comunicació i comercialització del vi i enoturisme-  ha fet un treball ingent. El món del vi va ser per ella la manera d’introduir-se a la societat catalana quan va arribar a Barcelona procedent de Bilbao. Ens proposa 100 referències en un exercici de GENEROSITAT i AUTENTICITAT, les ha tastat, triat, comparat i ens ha suggerit un moment per degustar-les. Sols o amb companyia.

El vi són moments i són persones. Hi ha vins introspectius, vins de tardor, vins per compartir, vins per sorprendre, però sempre que hi ha vi hi ha optimisme. Diu Alicia Estrada que el vi és «un estat d’ànim».

És  un llibre que vol despertar en el lector la CURIOSITAT i la INFIDELITAT, en el món del vi està permés, s’ha de ser infidel! Tastar, comparar, aprendre, gaudir, sentir…

100 vinos, 100 bodegas, para descubrir la amplia y excelente oferta de vinos españoles en 2015, por menos de 10 euros. Su enfoque lúdico y experimental se aleja del puramente técnico, acercando el mundo del vino a todos aquellos que quieren vivir una experiencia única ante un caldo sin arruinarse. Cada ficha incluye, junto a la descripción del vino, notas de cata comprensibles, los momentos ideales para degustarlo, vinos similares y propuest as de enoturismo para vivir una experiencia única con cada propuesta presentada.

La comunicació és fonamental per donar a conèixer el que tenim i per estimar-ho. Tenim vinya, tenim enòlegs, tenim investigació al voltant del món del vi, tenim indústria surera, tenim, tenim, tenim,… però no ho expliquem encara prou.  M’interessa en aquest moment de canvi social, econòmic, cultura i polític el COMPROMÍS en la comunicació.  

Hi ha vins compromesos amb

–          La sostenibilitat – Nou +500 del Pla de Manlleu (ecologia en paratge natural  i recuperació de la montònega)

–          La solidaritat – Cooperativa l’Olivera DO Costers del Segre (treball amb persones amb dificultats)

–          La supervivència – Ermita del Conde (vinificació de la centenària varietat albiyo mayor)

Els manllevo, els treis compromisos del discurs del sommelier Josep Pitu Roca a San Sebastian Gastronomika durant un tast inèdit. Sense fer-ho a consciència, els tres projectes que Alicia Estrada selecciona per tastar durant la presentació, recuperen el mateix fil conductor.

CTo42TQWcAAzM0k

(Fotografia de Núria Martí – Pretty Wines)

 

En la seva intervenció Alicia Estrada posa l’accent en l’estat dànim i en el moment de prendre el vi. El vi com a refugi, com a dinamitzador de les passions, com a company de viatge, el viatge… Aquests són alguns dels seus moments i algunes de les reflexions més destacades d’una intervenció plena d’humor, coneixement i experiència:

Momentos de desnudez del alma

Momentos de radicalidad absoluta

Momentos carpe diem masculino vs femenino

Vinos para momentos de pasiones tranquilas

Pero hay vinos también para momentos de pasiones radicales. «Vinos que buscan la insinuación o la provocación desde el nombre, como el riojano “Viuda Negra”, un vino excelente para que ella seduzca a él, son vinos que te arrebatan rápido, sensuales desde el primer momento. Excelentes para situaciones“beso o muerte! Kiss or Kill. Yo creo que ante una cena de este tipo la elección del vino y el escenario se torna fundamental. El vestido es importante pero mucho menos. Llegado este punto la clave no es el vestido que te pones esa noche, es el estilo con el que te lo quitas…»

Vinos de lecturas tranquilas

Vinos rebelión cotidiana, vinos desalterantes

Vinos para momentos de conversación y filosofía

Vinos de las musas

Vinos de reflexión 

 

«Es indiscutible que estos momentos son absolutamente personales como los vinos con los que los llenamos y en este libro de los Cien mejores vinos por menos de 10 euros,  os sugiero, entre historias de vinos, notas de cata, notas de enoturismo… un itinerario de situaciones para disfrutar del vino en cualquier momento y hacer de cualquier momento una situación de celebración»

 

CTofmqaXIAABfE5

 

(Fotografia de Carlos Aguila)

«Y el vino te va conociendo poco a poco a ti y tú vas conociendo al vino, y tú vas domesticando tus vinos, haciéndolos tuyos, y con cada botella se produce una especie de acercamiento místico, ¡qué digo místico, eucarístico!»

«Comer y amar, cantar y digerir son los cuatro actos de una ópera bufa llamada vida que se desvanece como la espuma de una botella de champagne.  Lo escribió certero Rossini que era un señor al que le gustaban mucho la ópera y los canelones. Si la vida es humo en lugar de toser, quizás toque ahumar el salmón, el bacalao, el hígado de rape… y buscar una botella de un buen blanco con madera que acompaña a las mil maravillas a estos ahumados«.

 www.ruthtroyano.cat

Ernest Costa/ Clos d’Alè

Posted by | Cosmètica, DOQ Priorat, Vi·Moments·Persones | No Comments

closale

«Ara que els meus ulls entreveuen 
la serenor del meu capvespre 
aprenc certesa en la veritat 
que abans endevinava: 
Jo només tinc un desig d’amor, 
un poble i una barca».  

Alè, Lluís Llach (Astres, 1986/ Verges, 2007)

 

A la relació estreta i sana que endevino entre els germans Albert i Ernest Costa s’hi suma des de fa unes setmanes un nou projecte professional en l’àmbit de la viticosmètica. Enologia i farmacia estrenyen vincles i, amb la mateixa determinació que el cep busca aigua entre els sòls feréstegs de llicorella del Priorat, l’Ernest i l’Albert han esmerçat temps i costos a fer realitat un projecte que ara ja és palpable. Acaben de presentar Clos d’Alè, una crema facial antioxidant, fruït dels extractes de raïm de carinyena del celler Vall Llach de Porrera. En concert, els que han estat identificats pel Parc Tecnològic del Vi de Falset com els de més poder antioxidant de la seva verema de 2012. Són, per tant, subproductes de la vinificació que amb la intervenció  d’una empresa de cosmètica han acabat esdevenint crema. La seva aplicació redueix l’estrés oxidatiu, assegura una pell sana i retarda el seu envelliment.

“Ho comentàvem al pare i al Lluís (Llach), i al pare li feia il·lusió perquè era un projecte compartit entre els dos germans”, m’explica l’Ernest recordant l’inici de l’aventura. “Però sempre han passat per davant les inversions al celler i ens vam buscar la vida com a joves emprenedors amb un programa d’ACC10”, continua. La plataforma de la Generalitat ha esdevingut un òrgan consultor clau que ha vetllat pel projecte i que els va assignar un assessor expert (en nutrició) per poder desenvolupar-lo. En paral·lel, l’Ernest va ampliar la seva formació en el món dels productes naturals i les plantes aromàtiques. La il·lusió i la passió aviat els va motivar a no defallir en el projecte que unia vi i cosmètica i que ara surt al mercat marcant diferències respecte dels competidors.

“Aprofitem el residu del raïm, el que queda de la llavor i la pell assecada. Net i sec, enviem l’extracte glicòlic a l’empresa de cosmètica que és qui acaba elaborant la crema. El resultat és un líquid fluid amb envàs airless de llarga durada”, explica l’Ernest. “Ens condiciona el subproducte resultant de la verema: de 2012 n’hem pogut treure 500 litres, i amb el VITEC de Falset hem treballat les diferents varietats per veure que finalment enguany la carinyena era la més antioxidant”.

Clos d’Alè ha tingut una molt bona acollida un cop posat a la venda i l’Ernest explica que “amics i clients estan contents de trobar productes de cosmètica catalans, ja que estem acostumats a veure els francesos”. Gairebé com passaria amb el vi… Clos d’Alè es pot comprar al celler Vall Llach, a la Farmàcia Costa Miralbell de Barcelona i aviat també en dues farmàcies d’amics de l’Hospitalet i Vic. Els germans Costa tenen clar que seguiran apostant per aquesta línia d’innovació i salut: “La idea és fer una gamma sencera de cremes per a cara, cos, peus, mans… Cada any provarem amb VITEC el subproducte de la vinificació i durem al laboratori extern els extractes. N’emprarem els més antioxidants per crear nous productes de viticosmètica”.

“El pare va vetllar pel projecte des de l’inici, va ser qui va escollir el nom i també l’aroma de la crema, que és femení”, relata l’Ernest. Alè és una de les cançons de Lluís Llach que més apassionava el seu pare i ara, després de la seva mort sobtada, entenc que aquest nom no només dóna sentit a un producte sinó que també l’homenatja a ell. «Ens feia molta il·lusió treballar un projecte plegats amb l’Albert, perquè tenim passions compartides. Quan li explicàvem al pare els avenços que aconseguíem, es mostrava encantat per l’entesa dels dos germans», recorda l’Ernest. I afegeix: «la nostra és una relació estreta perquè cada dia ens truquem i ens posem al dia del que passa al celler, a la farmàcia, del que ens passa, però ara hi una connexió professional que va més enllà de la personal, i estableix un pont entre Porrera i Barcelona». En Lluís Llach va ser el primer a rebre la crema Clos d’Àlè i l’Ernest assenyala que els ha fet suport en tot moment, a més de mostrar-se satisfet perquè 7 anys després de batallar-ho, ha estat possible.

Clos d’Alè està principalment orientat a dones d’entre 30 a 45 anys -les aromes ja són certament reveladores, però hi haurà properament altres cremes nutritives per a pells més velles i nous productes amb base d’avellana i d’ametlla. «Tenim clar que hem d’anar de la mà d’un laboratori i seleccionar bé els extractes per veure quins poders té. Analitzarem el resveratrol, que es troba tant a la pell com a les pepites, i anirem diversificant la proposta», revela encoratjat l’Ernest. Per aquestes festes de Nadal, ja han fet arribar mostres a amics i clients i aviat els primers envasos creuaran l’oceà per seduir els Estats Units, com ja han aconseguit amb el vi.

«L’Albert ja guarda el subproducte de la vinificació de la verema 2013», em diu l’Ernest. I imagino com el projecte els ha fet vibrar de nou, en un any de consolidació del celler, marcat pel naixement del vi de finca qualificada Mas de la Rosa 2010, un gran tresor que torna a posar Porrera al món. No obstant això, l’Ernest em reconeix que la seva debilitat és l’Embruix -amb independència de l’anyada- i també apunta que assaborir-lo amb el seu germà Albert vist acabat el projecte és dels millors maridatges. De la conversa que mantenim per telèfon se’n desprèn molta sensibilitat i en això s’assembla molt a l’Albert. El seu món gira entorn la ciència, la vinya, la poesia, la música i crec que no aniria errada si digués que subscriu el poema de Miquel Martí i Pol  musicat per Llach per definir el seu arrelament amb la terra, que ara els ha donat una alenada d’aire fresc amb un producte que fa salut i vida, com el vi:

«… estimo aquesta terra com un amant fidel i ardent/ aquesta terra meva que cada jorn m’encén i em pren/ pell a pell ens compartim, cos a cos ens aprenem i el desig ens manté vius els somnis…» 

 

vi

«Qualsevol riesling dels que l’Albert ens porta dels seus viatges».

moments

«El dia que vam provar la primera crema Clos d’Alè i també el dia que la vam posar a la venda a la farmàcia».

persones

«Amb l’Amaia, la meva parella, qui m’ha aguantat i ajudat en tot aquest projecte».

Clos d’Alè

http://www.alecosmetics.com/

Accés al vídeo promocional

Albert Jané/ Acústic Celler DO Montsant/ DOQ Priorat

Posted by | DO Montsant, DOQ Priorat, Vi·Moments·Persones | No Comments

albertjané

El sol cau i la foscor ens fa encara més espirituals. Cada glop i flaire d’Auditori 2009, en la seva máxima potència, profunditat i seducció, ens embriaga més i ens allibera de les ports i ens fa ser cada vegada més sincers amb nosaltres mateixos, despullant-nos existencialment davant dels amics més propers, compartint amb ells alegries i anècdotes de passat i present, il·lusions i reptes comuns a fer.

Màgia i seducció. És el que desperten aquestes ratlles que m’escriu l’Albert Jané, enòleg i propietari d’Acústic Celler, quan li pregunto per e-mail quin seria el seu maridatge ideal. Desvetllem el que vindrà al final de l’article. El cas és que no vam tenir temps suficient de conversa el dia de la visita i això que ens hi vam passar hores, tant a la finca com al celler. Vam tastar vins, però principalment ens vam emocionar amb «plaers eterns» que s’inspiren en el paisatge. A la DO Montsant el paisatge també és un espectacle. En ple estiu, iniciat el cicle de maduració, les garnatxes i les carinyenes enfilen el camí de l’esplendor en una planície tenyida de verd, on la vegetació es reivindica en busca dels rajos de llum que encara són llargs i càlids. Coincideixo durant la visita amb Sweet Easy Winetours i encara que a mi l’anglès em costa, ho acabo entenent tot, o gairebé. Deu ser cosa de l’Albert que és un gran mestre de cerimònies. Actiu, dinàmic, incansable. Es pregunta incesament què més pot aportar al territori. És després de les cooperatives del Masroig, Capçanes i Falset-Marçà, el celler amb més producció de la DO Montsant, i no s’ha conformat amb tenir un projecte dins d’aquesta regió vitivinícola. Ha apostat també per la DOQ Priorat i ara sorprèn amb noves referències. En totes elles s’ha tingut una cura especial per la imatge. Contemporaneïtat i elegància. Música i emocions. Són els principals missatges gràfics d’unes obres posades en molt bones mans.

Fem una parada obligada al centre de la vinya on tastem totes les referències del celler. No s’està de res i ens convenç de què la millor manera de conèixer els seu projecte vitivinícola és tastar vins entre ceps. Anyades velles i noves, ensamblatges interessants per dibuixar perfils més convencionals i altres més innovadors. En tots sobresurt l’elegància, el savoir faire, la distinció. El vi és com l’etiqueta, inquietantment singular. Acústic (blanc, rosat i negre), Auditori i Braó, Ritme (blanc i negre), i els nous Plaer i Etern, reafirmant els projectes a la DOQ Priorat i fent una aposta honesta i sincera pel territori amb l’ús de varietats autòctones, tot predominant la carinyena. Plaer i Etern són vins de vinyes velles (de 40 a 95 anys) que neixen «en costers de les muntanyes del Priora». Són eterns perquè són «resistents, profunds i espirituals». I és sorprenent com es passa d’aquests sòls de llicorella que endivinem a la copa, de la «seda» de la viticultura heroica del Priorat, als vins de la DO Montsant que recuperen «l’antiga tradició dels anciants pagesos». Són vins que «reivindiquen i busquen les arrels i el valor de la viticultura tradicional». Un «retorn a les arrels i a la imperfecció de l’autoctonisme expressant la majestuosa serralada del Montsant». És el paisatge que omple de valor la copa.

Un relat fabulós a través d’anyades. Les que tastem ens permeten descobrir vins molt íntims i personals, igual com també ho són les descripcions que els acompanyen. Estem davant d’un enòleg incorformista amb el projecte familiar de Jané Ventura al Penedès que s’endinsa en un territori nou, que l’acull i a on ara se’n sent protagonista per haver sabut tractar les seves vinyes «sàvies amb naturalitat». Probablement l’èxit està en entendre com s’expressa un cep en un territori, conduir-lo, acompanyar-lo i evitar danyar-lo. Valoritzar-lo al celler. I el resultat són vins amb una relació qualitat-preu excel·lent, als quals setmana rere setmana els premis reconeixen. Per al maridatge ens trasllada a un núvol de sentiments i emocions molt personals en què s’obren tants interrogants com qual es destapa una ampolla de vi:

vi

«Una ampolla de 3 litres d’Auditori 2009»

moments

«Enmig de la finca de Capçanes amb un foc a terra, vient una posta de sol amb les muntanyes dels Ports i Serra de Cavalls i La Figuera a l’horitzó»

persones

«Amb amics, els millors, filosofant de la vida i de l’existència humana, de com anem arribant a la maduresa existencial de cadascú, de manera pausada, profunda i espiritual»

C/ Progrès, s/n. Marça, 43775

www.acusticceller.com

acustic@acusticceller.com

Olivia Bayés i David Marco/ Marco Abella DOQ Priorat

Posted by | DOQ Priorat, Vi·Moments·Persones | No Comments

 

marcoabella

«Més que un Priorat, un Privilegi»

Punt de partida clar i rotund. Tota una declaració d’intencions, la del celler Marco Abella de la DOQ Priorat. Al capdavant dos valents, l’Olivia Bayés i el David Marco, que van abandonar fa uns anys les carreres professionals respectives (enginyer en telecomunicacions i advocada) per endinsar-ser en la història familiar d’en David i en la passió d’elaborar vins de garnatxa i carinyena en costers únics com els del Priorat. En sòls de licorella que els fan sentir uns privilegiats. La historia comença al segle XV amb l’avi. El pare, un conegut escriptor afincat a Barcelona que encara els deu un escrit sobre Porrera i les seves vinyes, manté la casa al poble, però és en David qui ha recuperat la vinya i qui va decidir amb l’Olivia dedicar-se en cos i ànima al projecte que han anat fent gran.

Hi ha autenticitat, tipicitat i essència al conjunt dels seus vins, des de l’excel·lent Òlbia a l’excepcional Clos Abella, passant pel Loidana i el Mas Mallola. Tots es reivindiquen i competeixen per assolir notes molt singulars però sempre amb un denominador comú que els fa realment bons: la frescor. S’aprecia el caràcter prioratí al conjunt de les 23 hectàrees que els pertanyen, dividides en diferents finques (Mas Mallola, Masos d’en Ferran i El Perer), cosa que els permet arribar a les 60.000 ampolles anuals. Creixeran segur, però tenen clar que ho faran progressivament i sense presses; pensant sempre i més en assegurar la qualitat del seu producte abans que en fer-la extensiva; provant noves varietats com el viogner per completar cupatges molt particulars.

Les vinyes s’albiren gairebé totes des de Mas Mallola, que encara no ha estat veremada quan la visitem. A 600 metres, qualsevol se sent un privilegiat tastant gairebé al punt òptim de maduració els raïms ben airejats per l’alçada. Al Perer, la finca més elevada, el privilegi encara fa més justícia a la paraula. La maduració del raïm entre núvols que duen humitat és més lenta, però els vins que en resulten tenen més cos, complexitat, expressivitat… Són resultat del terrer que els acull i això els fa simplement únics. L’enòleg que completa el projecte amb el David i l’Olivia és José Luis Ruiz. Al celler hi han treballat mans sempre qualificades, com per exemple les d’Ester Nin als inicis. I ho han fet sempre d’acord amb els criteris de la viticultura ecològica i les velles directrius de la biodinámica.

Tant en David com l’Olivia són autodidactes en el món del vi i han après a base d’interès, actitud i treball al costat dels qui en saben i ben a prop de la vinya, a peu de celler. No els costa fer quilòmetres des de Barcelona, on viuen amb la família, per atendre la quotidianitat del celler a Porrera o les visites.  Comparteixen les seves experiències, les inquietuds i les novetats del celler. Es tracta, per cert, d’un edifici integrat en el paisatge amb jardí vertical que passa gairebé desapercebut entre incomptables ceps assentats en terrasses i costers. Arribar-hi no és fàcil i no és per la distància ni per la carretera, sinó perquè ve de gust aturar-se just al davant i contemplar com el paisatge s’il·lumina amb el sol de migdia.

Aquesta llum és la que també envaeix les etiquetes dels seus vins. De les més atrevides i, al mateix temps, elegantsde la DOQ Priorat. Les van confiar al bon amic de la familia, en Josep Guinovart, pintor català de reconeixement mundial, qui també ha deixat petjada artística a Mas Blanch i Jové. Art abstracte ple de color que s’instal·la a les etiquetes reivindicant «l’arrelament al terrer i la contemporanietat del celler». M’agrada aquest maridatge cultural que s’ha fet lloc al Priorat i sobretot saber que cada vegada que destapem una ampolla hi trobem «l’ànima innovadora de Barcelona, gràcies a Guinovart». Cada vi, això sí, expressa coses diferents. En Marco i l’Olivia ho volen reivindicar perquè aquí està part de la seva feina, el trobar camins paral·lels en un mateix viatge dins de la DOQ Priorat, que no vol deixar de crear i d’innovar. Mostra d’això és la carinyena d’El Perer, només 400 ampolles que intueixo que els reconcilien encara més amb les seves arrels a Porrera, que segur que algun cop han hagut de reivindicar.

No sé com explicaran aquesta expressió del terrer a la Xina, on han aconseguit situar amb certa estabilitat els vins de Marco Abella. Però als d’aquí ens pot resultar fàcil entendre-ho. Els demano el maridatge, que comparteixen després d’haver assaborit els seus vins excel·lents, amb comparació d’anyades inclosa, conversa i una gastronomia prioratina deliciosa. El resultat no pot ser més clar:

vi

«La garnatxa del Perer. Perquè sents la pedra. Perquè quan el beus és com si tinguessis la llicorella a la boca. T’esperes rugositat i és sedosa. La pedra salvatge esdevé mineral, frescor. És d’una essència molt pura. És la seda del Priorat».

moments

«A la finca fent un pic-nic, amb una copa asseguts al terra. Ho hem fet alguna vegada i sempre ens agrada repetir».

persones

«Tots dos i amb la familia».

 

Crta. de Porrera a Cornudella del Montsant, Km. 0,7
43739 PORRERA (Spain)

Tel. celler:  +34.977.262.825
Tel. administració: +34 933.712.407
info@marcoabella.com

 

«Una passió pacient» Ton Mata Moliner, Caves Recaredo

Posted by | DO Cava, Vi·Moments·Persones | No Comments

recaredo r1 r3 r10 r14

«Aprenem del temps, seguim una història», diu el llibre obert de la pàgina web de Recaredo, la cava de Sant Sadurní que ha fet història a força de mètode, esforç, treball, dedicació, paciència -molta paciència- i passió. Dissabte ens convoca per celebrar que fa 10 anys el Bureau Veritas va certificar i auditar tots els passos del procés d’elaboració, de la vinya al celler i seguidament la criança. Resultat: Un respecte absolut per l’entorn, pels orígens, pel paisatge que embolcalla la vinya, pel tros de terra que «els ha tocat viure», com diria el poeta.

És un acte molt íntim però altament participatiu. I ben pensat. Acaba amb un innovador tast «de nassos» amb 4 Nassos d’Or que fan la gara-gara a tots els assistents. Els demanen endevinar els cupatges i varietats de les diferents anyades que Recaredo posa a disposició per al tast. Proposen que ho facin a canvi de fitxes de casino que ens recorden que, si no convertim el vi en un joc, seguirem perdent consumidors.

Tot flueix: la visita, la informació, el cava… I en Ton Mata es presta a conversar amb tothom, plaentment. És dels que, malgrat l’enrenou de tenir tombant per casa desenes de persones que s’estimen el vi, sap mantenir unes paraules serenes i sensates amb cadascun dels seus interlocutors. Em recorda la visita que li vam fer el grup d’estudiants d’enoturisme de la URV fa un parell d’anys i entenc el per què del seu èxit. Res és casual. Tot deriva del mètode, l’estudi, l’anàlisi… És un saber fer que s’hereta a base de coneixement. Admiro la conversa pausada que mantenim, que és com estar a la cava en silenci, en la penombra, les emocions que fa uns minuts hem sentit per haver tingut el privilegi de visitar-les. Rigor, autenticitat, transparència, espera… Les claus d’un projecte que neix el 1924 amb l’avi que es debat entre el futbol i el cava, i opta per aquest segon món.

«El vi es fa a la vinya i s’ha de treballar molt fi», escoltem durant la visita a Recaredo. I m’ho recorden després les paraules d’en Ton Mata. «Perdem quilos i litres per guanyar qualitat». «Amb fungicides empobrim la terra. La viticultura biodinàmica ens permet recuperar la vida microscòpica a la vinya». Una filosofia i manera de fer que els ha portat a elaborar el primer cava biodinàmic del món, del qual en surt ara la primera anyada: un 2010 cupatge de pinot noir i monastrell amb 30 mesos de criança. Un cava rosat que simbolitza moltes coses, tantes com el Turó d’en Mota 2001. Aquest és un privilegi, un cim que Recaredo pot exhibir amb orgull, un exponent de la passió pacient, el cava d’una vinya de xarel·lo plantada el 1940 que envelleix 10 anys a la silenciosa cava, després d’haver-se criat en un petit turó que és exponent de moltes coses, de la qualitat de la viticultura del nostre país.

Tantes com diuen les paraules d’en Ton Mata en només 6 minuts de conversa. Un plaer haver-los compartit:

ÀUDIO  Ton Mata, Recaredo

L’entrevista es va emetre per primera vegada al programa l’Aperitiu d’Ona La Torre amb Aleix Figueras.

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR
Aviso de cookies