2014 enero

Josep Moreno/ Sirco Airlines

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

foto (5)

Cada vegada som més exigents. Principalment a l’hora de viatjar. Sovint escollim l’opció del low cost perquè abarateix el desplaçament i així podem fer més despesa en la destinació, en la seva cultura i història, per descomptat, i especialment en la gastronomia i els vins. Parlo des de l’experiència personal. A vegades, però, no tenim ni temps ni pressupost per tants viatges com voldríem. I ara ens ho posen fàcil a Sirco Airlines. Des del cor de Tarragona, és possible assaborir la cuina més autèntica de Badajoz, Venècia, Roma, Nova York, Tijuana, Lima, Tòquio i Bangkok. 8 ciutats d’arreu del món que han seduit primer el paladar dels promotors de la iniciativa i després el nostre. De la factoria Sirco Esbarjo, neix aquesta nova aventura gastronòmica, una aventura d’alçada, que busca reunir en un plat la tipicitat de cuines que no tenim sovint a prop. El dia que ens enlairem amb Sirco, tenim la sort d’endinsar-nos en la cultura culinària de 8 països amb un repertori tan extens com exquisit de plats que escric a continuació i que podeu veure a la galeria de Flickr. Servits amb diligència i elaborats amb una delicadesa extrema, es presenten a taula com una invitació a gaudir de les aromes i dels colors abans que dels gustos:

Venècia: Carpaccio de vedella, carpaccio de tonyina vermella i carpaccio de llamàntol.
Bangkok: Llangostins amb cacauet i mel, curri vermell de pollastre i bolets, i verdures amb contrastos cístrics.
Nova York: MC cobe, Mc ibèrica, Mc mediterrrània i aletes BBQ sense os i arrebossades.
Tijuana: «Toaco» de «uayu» que «mola mole», burritos de pollastre picants.
Tokyio: Sashimi de salmó salvatge, amki-sushi manisfestació, tataki de tonyina.
Lima: Ceviche de l’amor, ceviche de la passió, ceviche origen i tradició.
Badajoz: Migas del pastor.

Al variat repertori, s’hi suma una selecció de pizzes artesanes, de massa fina i superfície farcida de productes de temporada, com els deliciosos calçots IGP de Valls. Pizzes que es cuinen a l’antic forn del local, l’únic rastre  de l’establiment anterior. El local s’ha renovat de dalt a baix per donar protagonisme a l’autenticitat i permetre al visitant redescobrir els orígens, com el llegat romà que es manifesta en els murs de pedra que parlen de tantes històries glorioses, a Tarragona. Una combinació de pintura blanca i gris dóna un aspecte modern i lluminós a l’espai, a l’estil dels bistrots francesos, que t’eleva al paisatge oníric d’entre núvols. La gastronomia de Sirco Airlines està pensada per compartir, per ser infidel al nostre plat amb la forquilla i ganivet. Recull, això sí, l’essència mediterrània i la posa de manifest en totes les manifestacions que es presenten a taula. Els tocs de farigola, romaní i herbes aromàtiques són inequívocs i ben intencionats.

El viatge gastronòmic està pensat per acompanyar-lo, principalment, amb cerveses (n’hi ha un extensíssim repertori), però els qui no entenem la cuina sense vi malgrat el difícil maridatge amb els picants o l’orientalisme, també trobem còmplices de viatge molt interessants. Durant la degustació, assaborim una garnatxa blanca de la Terra Alta, molt versàtil, de Via Edetana. A taula, tot i que no l’obrim, ens acompanya també un Vall Llach de la DOQ PRiorat, l’Embruix. I a la carta de vins es presenten propostes molt singulars que també han despertat l’interès de Josep Moreno, xef i propietari, al llarg de tants anys de coneixences enogastronòmiques. Ell té clar que festejaria l’enlairament gastronòmic de Sirco amb un cava «pels motius de celebració que comporta la bombolla, però també per la versatilitat que ofereix per tastar cuines diferents». «Tenint en compte que alguns plats són molt difícils de maridar, el cava té un punt refrescant i desengreixant que permet netejar sabors i fer front als nous del següent plat», comenta. A més a més, Josep Moreno apunta: «El toc mineral, de fruita i aromàtic del cava acompanyaria perfectament el repertori de sushi, el ceviche i els carpaccios».

Està clar que a Sirco Airlines el vi no és el millor company de viatge però malgrat tot la seva presència es manifesta i amb força. La carta inclou 21 referències entre blancs, negres, rosats i cava i recull algunes rareses molt ben triades. La millor manera de saber quines són és fer el chek-in al número 4 del carrer Major de Tarragona i deixar-se aconsellar per la tripulació. Bé, doncs, «It’s time to fly»!

vi

«Segurament escolliria un cava de Molí dels Capellans de la Conca de Barberà«.

moments

«L’obertura de Sirco Airlines. El cava que he escollit té dos motius: és nou, encara no ha sortit al mercat -igual com nosaltres que ens estrenem- i està fet amb molta delicadesa pels nostres amics Sergi Montalà i Jordi Masdéu. Té el punt interessant de frescor i maduració per esdevenir un cava que no passi per sobre del nostre tataki de salmó salvatge i ens permeti gaudir d’una de les pizzes o les hamburgueses de Cobe».

persones

No en parlem en l’entrevista però probablement amb l’equip del nou projecte amb qui hi confia plenament.

Sirco Airlines

C/ Major, 4. Tarragona 43001

info@sircogestion.com

Tlfn 877 01 58 90

Vis Molina, periodista i filòloga/ Mesa Reservada

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

Foto 6315 en alta y recortada

 

Ferran Adrià n’ha destacat el “rigor culinar” i Joan Roca “la precisa descripció gastronòmica” més enllà de recrear els espais i la manera com gaudir-ne. Mesa Reservada és el quart llibre de la periodista i filòloga Vis Molina, el primer en el qual s’endinsa en el món enogastronòmic. I ho fa amb nota. Al relat, una sommelier, un xef i un geni de les postres mostren les seves debilitats personals i professionals en un restaurant de tres estrelles Michelin, a on s’esdevenen històries d’amor i recels i fins i tot d’investigació periodística.

Conversem per telèfon i em demana seguir l’entrevista en castellà per bé que és nascuda a Barcelona. A Madrid hi ha treballat llargues temporades i està convençuda que a la capital de l’Estat espanyol hi ha més sortides professionals, però el vincle emocional amb el Mediterrani ha guanyat sempre la batalla. Es declara també una apassionada de París, on actualment viu el seu fill i on s’ambienta una part, encara que petita, de la història del llibre.

“He escrito mucho sobre estilo de vida y cultura y cuando me propusieron el nuevo proyecto sólo recibí una pincelada: que tratara de la alta gastronomía”. Així comença la història d’un volum en què ha treballat després d’haver escrit articles en el sector editorial i en mitjans de comunicació. Amb Mesa Reservada, Vis Molina va passar dos anys immersa a les cuines dels millors restaurants catalans i del món, com el Celler de Can Roca Celler, El Bulli, l’Àbac i Via Veneto, entre d’altres. “Para ir dibujando las distintas tramas”, comenta. “Fue un trabajo divertido. Siempre había pensado que en los restaurantes pasa de todo y se ve de todo, y aparecen los personajes más estrambóticos. La realidad supera la ficción. Quería sobre todo y a parte de reflejar la cotidianidad, mostrar cómo se trabaja, la relación personal que se teje en las cocinas”, explica. La protagonista del seu llibre és dona i sommelier, trencant una llança a favor de la igualtat de gènere. En la trama hi introdueix un tema d’estricta actualitat, com és la història, sempre dramàtica, dels nens robats, un relat que afegeix intriga a la novela.

“Todos los cocineros han sido muy generoso conmigo, me han abierto las puertas de su cocina, he podido observar como trabajaban y he estado metida en la cocina. Su manera de trabajar te deja perpleja: por el rigor, la creatividad y la exigencia. Y un matiz que no había percibido antes: además de ser creativos, tienen una capacidad de organización brutal. Hay muchos profesionales trabajando en un espacio reducido y todo el mundo lo hace al unísono. Y el margen de tiempo es el que es”.

Es declara gastrònoma i amant de la bona cuina i vins. Per això ha gaudit molt en aquesta nova aventura editorial : “Los periodistas estamos acostumbrados a documentarnos y es un trabajo apasionante si le añades la imaginación. Te hace disfrutar muchísimo, es un plus. Sin dejar de lado el periodismo”. Es considera afortunada per haver pogut fer realitat aquest projecte ara que la gastronomia està despertant un gran interès, sobretot pel nivel altíssim de cuina que tenim al país i els xefs de primer nivell amb qui ha pogut compartir estones i experiències.

“Además, tenemos la suerte inmensa de poder disfrutar de una ciudad en un enclave privilegiado como es Barcelona, por el clima, la cultura, las posibilidades de ocio, la modernidad, la proximidad con Francia. Vivo muy bien aquí, en un entorno lleno de posibilidades”, m’explica. I potser per aquest motiu, Barcelona és també l’escenari de la seva novel·la. En el llibre, però, no hi falten referències urbanes ni tampoc de les regions vitivinícoles catalanes, que s’il·lustren a través dels vins servits sàviament al restaurant.

“Seguir escribiendo ficción me gusta. No descarto una segunda parte de Mesa Reservada, pues el final del libro queda abierto”. La noto disposada a seguir estirant del fil de l’alta gastronomia perquè n’ha après molt durant la confecció. “Con los hermanos Roca estuvimos colaborando muy estrechamente. Son generosos y hospitalarios. Pitu Roca siente una auténtica pasión por lo que hace. Es una enciclopedia impresionante de cultura vitivinícola y tiene mucha curiosidad por entender las nuevas tendencias. También en este ámbito me ayudó mucho Isabelle Brunet. Son las dos personas con las que más he profundizado”, comenta Vis Molina.

Seguir vinculada professionalment a aquest món podría ser factible també amb una sèrie de televisió. Encara s’està a les beceroles del projecte però se n’ha començat a parlar per veure’n la viabilitat. “El proyecto está aún verde pero ya veremos”, sentencia. Quan li demano per allò que l’ha marcat dels cuiners més enllà de la seva professionalitat als fogons, ho té molt clar: “Su generosidad. El principio fundamental de los cocineros es dar de comer para hacer disfrutar, de manera que ya son por principios gente generosa”. I quant a assignatures pendents, ho té també clar: “Ir al Mugaritz, en el País Vasco, ¿tú has estado?” m’interpel·la.  També en tinc ganes.

I acabem la conversa descobrint quin és  el maridatge que ara mateix més l’entusiasmaria. Això després de saber que el seu admirat Paco Roncero que li va presentar el llibre a Madrid, li hagi reconegut que “los que no conocen el sector de la alta gastronomía, con Mesa Reservada se empapan de verdad de cómo se vive y de cómo se come en nuestras cocinas”. Pura realitat la que es deixa entreveure a les pàgines de la novel·la, que transcorre en un restaurant anomenat Apium i que acaba amb un receptari per llepar-se els dits. Un tast per fer-se’n la idea:

Los doce camareros se desplazaban silenciosos y etéreos sobre el entarimado oscuro que cubría los suelos. Las siete mesas de cada estancia mostraban elegantes platos de respeto, con un gran passe-par-tout en dorado mate, sobre los que descansaban plácidamente sendas enormes servilletas de hilo color crema, convenientemente dobladas y almidonadas. En el centro de cada mesa, un delicado jarrón de cerámica japonesa con unas sutiles rayas grises y negras contenía una única flor fresca de tallo muy largo que se cambiaba a diario. Y, por descontado, las copas Riedel perfectamente alineadas frente a cada plato. 

vi

“Hace poco descubrí un vino que me agradó mucho, un tinto de Ribera del Duero, Abadía de San Quirze, me encantó”

moments

“Una comida seguramente. Primero me atrapó la gastronomía y luego fueron los vinos, creo que ambas cosas van de la mano”

persones

“Con los xefs que he conocido, me encantaría porque son personas muy entretenidas y con muchas historias que contar. Brindaría sin duda con ellos”

 

Mesa Reservada d’Ediciones B

Joaquim Garrigosa/ «Denominació d’Origen. Maridant música» a L’Auditori de Barcelona

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

Presentacio_Pantalla_DO_ok

 

La música i el vi s’entenen des de fa temps. Les notes barroques de Bach amenitzaven els majestuosos àpats dels aristòcrates, sovint amb farcits deliciosos de pollastre. L’Auditori de Barcelona renova la seva programació cercant sinèrgies amb diferents manifestacions culturals i “el vi és una manifestació cultural que ens permet jugar a la transversalitat «m’explica el seu director Joaquim Garrigosa per justificar la posada en escena de “Denominació d’Origen. Maridant música” un cicle de concerts i tastos que s’estrena dissabte amb la col·laboració de Vidirecte.cat.

6 concerts en dissabte i horari de migdia durant els quals les notes musicals s’acompanyaran d’aromes i gustos de vins catalans molt particulars fruit d’una selecció artística acurada. “Hem acotat els atributs per relacionar vi i música a través de la confecció d’una taula de dicotomies” m’explica Edu Miquel responsable de la plataforma digital de vins.

Fluïd vs dens / Vital vs melancòlic / Fresc vs càlid / Complex vs simple / Conservador vs transgressor / Intensitat vs lleuger / Nítid vs tèrbol / Lluminós vs apagat / Jovial vs madur / Clàssic vs eclèctic / Explosiu vs accessible / Aspre vs sedós / Rugós vs suau

I d’aquestes dualitats en resulten les millors combinacions possibles de música i vi de la qual en podran gaudir els assistents a les funcions, de petit format. “El tast de vi serà dirigit i es mesclarà entremig del concert; el dirigirà l’Eduard Miquel i els assistents podran tenir la copa a la sala” comenta Joaquim Garrigosa. Barcelona Clarinet Players enceta el cicle dissabte 18 de gener amb temes de Helmut Hoedl, notes musicals fresques que recorden al funky o el jazz, i que es maridaran amb Clar 2013 de Finca Parera, un vi jove i amb tocs tropicals. El segon bloc delectarà els assistents amb música de Verdi i Wagner; la Traviatta, Aida i Tannhauser versionada en bossa nova i balada, que s’escoltaran amb aromes d’Essència 2012, un vi càlid de la Vinícola de Nulles. Temes del compositor Pedro Iturralde encetaran el tercer bloc i amb les versions de Granados i Turina en jazz, hi haurà un esclat d’aromes de la mà de Gregal 2012 del Celler de Can Sais.

Garrigosa diu que “és una proposta que neix de nous plantejaments de l’equip artístic de l’auditori, amb ganes de canviar segons quins formats de concerts que havien quedat obsolets”. La proposta no és nova, al conservatori de Vila-seca anys enrere ell mateix ja havia experimentat amb el vincle música i vi. Grups de clarinet interpretaven el seu repertori en cellers del Priorat per activitats comercials com la presentació d’un nou vi. En aquest cas, el motiu és artístic i la selecció ha estat extremadament cuidada perquè l’assemblatge sigui realment encertat.

“Per a nosaltres es tracta d’obrir un món de sensacions, juguem amb sensacions intangibles i anímiques amb la música, amb elements que tenen un pes important en la situació psicològica de les persones, i la reunió amb el vi ens ajudarà a concretar-les més, a acostar la connexió. L’Eduard coneix la impressió que la música pot ocasionar en qui l’escolta i li atribuirà noves sensacions a través del vi triat” explica el màxim responsable de l’Auditori.

“Els vins presents a Vidirecte.cat tenen elevades quotes de qualitat i singularitat i això permet que se’n pugui treure suc fins i tot  nivell artístic!” exclama Edu Miquel. I afegeix: “La proposta ens permet explorar noves vies artístiques on el vi d’autor i català hi té protagonisme.  I conjuntament amb l’Auditori ha estat possible fer realitat una experiència sensorial completa, a on el concert hi posa l’auditiu i visual i el vi hi posa l’olfactiu, el gustatiu i el tàctil”.

“Denominació d’Origen. Maridant música” reclama l’atenció dels 5 sentits, seguint el fil de les sensacions musicals que s’il·lustraran també amb el tast de vi. “El nom que hem triat per al cicle és una expressió de domini públic” explica Garrigosa “molt estimada en aquest moment i hi fem la nostra contribució, amb músics catalans i obres catalanes”. Els vins es tastaran en determinats moments de la funció i l’exercici sensorial es planteja per a tots els públics: “L’expert en vins en gaudirà i qui no en sap, de vins, en podrà aprendre” sentencia el director de l’Auditori. Garrigosa es mostra convençut que “cal aprofundir en l’educació del vi, cal estimular-la” i aquesta activitat gira entorn aquesta necessitat, però també una altra «la de buscar alternatives per presentar la música”. L’Auditori creu fermament amb la viabilitat i l’interès que pot despertar la iniciativa com també Vidirecte.cat, a qui s’obre “una gran possibilitat de sortir exposats en un dels escenaris referents de l’àmbit cultural del país” remarca Miquel.

Casar dos móns com la música i el vi no sembla difícil, però no és fins ara que es podrà gaudir d’un concert, en una sala, amb vi a la mà. Gairebé havia esdevingut una necessitat! “Hi ha músiques que no es poden escoltar sense una copa al davant” reconeix Garrigosa. I continua: “Escoltar un concert en silenci i sense moure’s té molta antinaturalitat, si mirem cultures d’arreu del món no hi ha ningú que estigui quiet, estem reprimint l’experimentació dels sentiments i transgredir-ho amb aquesta proposta és bo”.

Ha arribat el moment d’arriscar i tant important com el repertori de vins ha estat l’oferta musical que és plena de “grups de confiança, intèrprets catalans i un ventall de propostes molt ric” s’explica des de l’Auditori. Després del concert d’aquest dissabte, el cicle continuarà amb el clarinetista Josep Fuster i la pianista Isabel Hernàndez que fomen duet; el Trio Bcn Cosmo de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya; Astrio; el Quartet Gerhard i el Quartet Alart que tancarà la programació el 14 juny.

El director de l’Auditori assegura que tenen moltes ganes de parlar d’una segona edició però abans s’ha de veure què passa amb aquesta: “El vi té una cultura prou potent per lligar amb la música, ens agradaria continuar”.

 

vi

“Un picapoll de la DO Pla de Bages, que seria segurament del celler Abadal que és el que conec”

moments

«Escoltant la textura del quartet número 2 de Mendelssohn

persones

No en parlem durant la conversa, però pressuposo que serien els assistents a un concert de petit format, com el que planteja el cicle de l’Auditori… 

 

Cicle Denominació d’Origen. Maridant Música

 

Toni Orensanz, periodista, escriptor i guionista/ L’estiu de l’amor

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

postal-orensanz

«L’endemà de l’arribada de la parella de forasters, a Horta ja no es parlava d’altra cosa. Això, però, tampoc no és que sigui res de l’altre dijous. A Horta no resulta gens fàcil passar desapercebut, si ets nouvingut i siguis com siguis, amable o caragirat, discret o tibat, però si a sobre segueixes l’última moda de París i el primer dia que arribes et sent fornicar mig Trompet, la xafarderia se serveix afegint-hi tota la salsa de la salsera.»

La passió desaforada entre Fernande Olivier i Pablo Picasso a l’Hostal Trompet d’Horta de Sant Joan és una de les escenes més suculentes del nou llibre de Toni Orensanz. Situem l’escena a l’estiu de 1909 i ens semblarà del tot menys versemblant. «L’estiu de l’amor» (Ara Llibres) és una novel·la de costums que el periodista amaneix al seu gust, i relata la història com l’hauria explicada a una colla d’amics. A mi la lectura em recorda a la seva manera d’explicar les coses i Orensanz ho confirma: «Escriure és buscar una veu, la gràcia és tenir la teva pròpia, trobar un to en què et sentis còmode i que t’identifiquin». Em confessa -i això no ho ha explicat gaire encara- que pràcticament la meitat d’aquesta novel·la l’ha escrit a mà. «Tinc la sensació que amb l’ordinador tot s’accelera, a mà me n’adono que hi ha una escriptura més reflexiva i la dispersió per descomptat és menor», sentencia.

De llenguatge i expressions col·loquials, el cronista de L’estiu de l’amor bé podria ser el seu alter ego. «Em sento còmode amb l’ús de la primera persona, la del metge que visita la Fernande al llarg de la seva estada a Horta», comenta. Però què hi ha de realitat i què de ficció en aquest llibre? «En el fons no sóc Tolkien, sinó un periodista que va pel món i em trobo històries que m’encurioseixen i em diverteixen. «A L’Òmnibus de la mort –el seu primer llibre- hi ha un profund relat periodístic, aquí en canvi hi ha una història que vaig començar fa 15 anys per primer cop, el 1998 amb el centenari de l’estada de Picasso a Horta i que ara recupero», reconeix. Un article per a La Vanguardia, d’on és articulista habitual, li va permetre descobrir el viatge que ara narra en to novel·lístic amb unes peces que han esdevingut clau: les cartes que Fernande Olivier escrivia des d’Horta a Gertrude Stein i Alice B. Toklas.

«Fernande fa la crònica del poble a través d’aquestes cartes que són fabuloses. Vaig pensar en incorporar textualment els documents que la Universitat de Yale em va enviar per 54 euros, però em marcaven massa el relat i en vaig seleccionar algunes», m’explica. Les missives marquen el to de la novel·la i per si mateixes podrien constituir un llibre, comenta Orensanz. Ell n’ha fet una tria intel·ligent i fins i tot n’ha posat cullerada, però a la fi és la història narrada per la forastera que arriba de París a un poble de la Mediterrània on encara no s’han vist ni vestits ni barrets com els seus ni es toleren comportaments com el de viure en parella sense casar-se. D’entre els passatges més surrealistes hi ha també la croada de les beates del poble.

«Picasso és un secundari absolut, la protagonista és ella», exclama l’autor i afegeix que a les cartes «s’evidencia que el pintor va a la seva des que arriba a Horta i durant tot l’estiu, fins i tot quan Fernande emmalalteix». «Picasso es passa el dia pintant a les golfes, i queda retratat pel seu comportament egòlatra», assegura. Per reproduir la vida del pintor i de la parisenca a Horta de Sant Joan, Orensanz ha enfilat l’agulla que va trobar-se fa 15 anys i ha trigat tan sols 8 mesos per teixir la història complerta: «La trama de l’epidèmia de l’amor ha estat probablement la que m’ha tingut més entretingut, perquè és cert que a finals del segle XIX a Alemanya s’estava investigant sobre les feromones sexuals. Qui diu que el farmacèutic del poble, que era un alemany, no n’hagués sentit a parlar?», m’explica per contextualitzar la bogeria amorosa que desencadena Fernande a Horta. Històries verídiques es mesclen sàviament amb d’altres que no ho són tant, o gens. Les pàgines del tercer llibre d’Orensanz són plenes d’humor, són un retrat de costums i posen de manifest el xoc social de dues vides radicalment diferents que coincideixen en un mateix poble.

«L’estiu de l’amor» recull la revolució que desperta Fernande a Horta assistint al cafè, ballant al ritme de la pianola, vestint-se amb un xal vistós o aclamada per tots els homes durant la revetlla de Sant Joan. Els terraltins la festegen al Trompet, on s’allotja, però també al cafè, al carrer… Rius de vi corren entre els homes a l’hostal on s’allotja la parella admirada, en canvi a la Fernande l’autor ha optat per fer-la beure vermut. Orensanz comenta, però, que a les cartes no hi ha cap referència en aquest sentit. Certament, per bé que l’estada d’Olivier a Horta és una revolució, la francesa acabarà els seus últims dies enfonsada en la misèria. «Pobra, a la misèria absoluta, ell l’abandona i fins i tot li prohibeix que escrigui sobre el personatge», confessa l’autor.

Toni Orensanz, nascut a Falset, és probablement el millor cronista i periodista contemporani que conec i n’admiro, com tant altra gent, la seva manera d’atansar-se a les històries, de reproduir-les amb honestedat i senzillesa, de compartir-les de forma atractiva i sincera. Per això li demano si s’ha plantejat escriure d’un àmbit que m’agrada especialment, el del vi. I respon: «No tinc la història, però el marc potser seria el gran reportatge de fons dels primers anys de la revolució vitivinícola del Priorat, o com també arran del món del vi s’han anat construint envejes i rivalitats. Penso que tindria certa gràcia». En qualsevol cas, penso que haurem d’esperar encara un temps perquè ara que tot just presenta «L’estiu de l’amor» ja està immers en una altra batalla literària, en aquest cas molt més cruenta, ja que versarà sobre el nazisme. «Des del no res no sé construir històries. La meva capacitat d’imaginació és limitadíssima. Sempre he estirat d’un fet desencadenant i en aquest proper treball també és així», m’avança.

La conversa va i ve perquè és el dia de la presentació del llibre a Cal Massó de Reus i els companys periodistes que fa temps que no veu aprofiten per saludar-lo. Però m’agrada acabar parlant breument de periodisme: «La premsa és un gènere massa encasellat i de curt recorregut; el llibre és un bon lloc per acabar fent periodisme, i la literatura sempre m’ha interessat, perquè escriguis allà a on escriguis sempre has d’intentar escriure bé». No se’n pot saber més!

vi

«Un vi negre amb cos, de grau potent, com el que es prenien fa 30 anys abans de l’esplendor d’algunes regions de vi que tenim properes com el Priorat».

moments

no en parlem però m’aventuro a dir que no li hauria importat traslladar-se, com a cronista, a l’estiu de 1909 al Trompet d’Horta

persones

«Amb Fernande Olivier…».

 

L’estiu de l’amor

Ed. Ara Llibres

Postal dissenyada per Sergi Herrera, cedida per Josep Baiges.

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR
Aviso de cookies