2017 agosto

Paula Bonet: “Com al vi, a l’art hi ha processos creatius amb una part d’atzar que no controles”

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

028

 

Percibo en el aire cierto olor a muerte,

quizás sean la angustia y sus réplicas.

Quiero hablar de ellas.

De los cuerpos, del temblor. De esta

libertad que me quema en las manos»

La Sed, Paula Bonet

Captura de pantalla 2017-08-21 a las 15.20.58

 

Paula Bonet (Vila-real, 1980) pinta i escriu des dels budells, des del ventre, la mateixa part del cos humà amb què Sara Pérez parla i elabora vins al Priorat. És el segon cervell,  afirmen els gastro-terapeutes. L’artista valenciana explica que va conèixer de la mà de Sara Pérez i René Barbier «una manera encara més visceral i intensa de viure la cultura del vi», a propòsit de l’etiqueta que li van encarregar per al Venus de Cartoixà. Ella, Paula Bonet, que és dibuixant i escriptora i que viu i sent des de molt endins les emocions com ha reflectit de manera sensual, atractiva i arriscada a La Sed – el seu últim treball editorial-, creu que la clau de l’èxit professional és «no parar mai de buscar». Un altre paral·lelisme amb com Sara Pérez viu i practica el món del vi. Interrogant-se constantment per allò que l’envolta i que l’ha fet arribar allà on és. Buscar sempre noves formes d’expressar-se, de dir, de sentir, de crear, però amb la naturalitat i l’autenticitat per endavant i un estil propi més que volgut, inherent al moment vital. Paula Bonet s’estima el vi, com la música. Com l’art. I en recomana i en beu. De català, de valencià, de xilè, d’argentí… Té pendent assaborir un bon vi africà. L’art el concep fluid, líquid, que no fugisser, cosa que li porta a afirmar que el vi, millor a la copa que al pinzell: «Però prefereixo anar bevent-lo a poc a poc mentre dibuixe. D’eixa manera acaba estant també al paper«. Està de vacances però no deixa de respondre mails. Després d’haver-la vist compartir a Twitter una piulada sobre el mercat orgànic Santa Teca al Castell Monestir d’Escornalbou coincidint amb el concert de Mariona Aupí i Guillermo Martorell, l’entrevistem i celebrem la seva proximitat, sensibilitat i vitalitat.

Vas ser al concert de Mariona Aupí i Guillermo Martorell a Santa Teca Escornalbou. Un vi per harmonitzar amb el seu nou projecte musical, Le Monde?

Un Martinet Bru. La intensitat d’eixe vi em porta a comparar-lo amb el projecte que presentaven Mariona Aupí i Guillermo Martorell. Podria dir-se que “Le Monde” ha estat envellit durant mesos i mesos en un espai cuidadíssim, com alguns bons vins. És un projecte molt reposat, molt repensat, on cada cançó és imprescindible i forma part d’un tot elegant i cruel al mateix temps.

De Santa Teca al Castell Monestir d’Escornalbou, què et va sorprendre? Vam veure una piulada teva i vam intuir que en gaudies…

L’alta qualitat de tot el que ofertava (programació, menjar i beguda, llibres). L’espai em va sorprendre, sabia que anava a un castell però no podia imaginar que era un castell tan bell i que estava situat a un lloc tan privilegiat. Em va impressionar la capella i l’espai obert amb arcs des del que es veia el paisatge que arribava al mar. Em va encantar ser-hi a un festival enmig de la natura i poder beure el vi amb copa.

 

Paula Bonet Paula Bonet por Lupe de la Vallina L

A Paula Bonet li agrada el vi, però quin estil i quan el pren?

M’agrada molt, acostume a beure vi negre. Casualment bec molt vi del Priorat (Martinet Bru, Acústic, Scala Dei, Ferrer Bobet, Venus…), també Rioja (Predicador, Luis Cañas, Vivanco…), Valencians (Maduresa, Mestizaje…), Terra Alta (Sang de Corb, Llàgrimes de Tardor…). També bec molts vins de Xile (Santa Ema, Carmen, Casillero del Diablo, Garage…). M’encanten els Carmenere i els Merlot.

Habitualment prenc vi cap al vespre, mentre treballe o quan estic amb amics. Són els dos moments que més m’agrada acompanyar amb un bon vi.

 

1507-1 004001

El vi t’inspira com a artista i com a escriptora?

Molt. Fa uns mesos vaig estar a les bodegues Vivanco a La Rioja i justament vam estar parlant d’aquesta relació entre inspiració i vi. A Vivanco organitzen xerrades i tallers al voltant de la creativitat i va ser molt interessant veure com una vinculació que ja intuïa es feia cada cop més evident.

El vi com a eina de pintura, de creació… Ho has provat? En quins casos? 

Alguns cops, com si el vi fos anilina (aquarel·la líquida), sobre paper. Però prefereixo anar bevent-lo a poc a poc mentre dibuixe. D’eixa manera acaba estant també al paper.

Vas crear l’etiqueta del vi Venus de Cartoixà de Venus la Universal… Com vas treballar-hi? Què creus que té de diferent la creació vinculada amb el vi respecte d’altres aliments  i/o productes?

L’experiència de treballar amb la Sara i el René va ser fantàstica. Per la llibertat que vaig tenir, per l’honor de posar imatge a un vi d’eixa qualitat, perquè vaig conèixer de la mà de la Sara i el René una manera encara més visceral i intensa de viure la cultura del vi.

Sara parlava del Venus com jo podria parlar de La sed (el meu darrer treball publicat ): des dels budells. Parlava dels plantejaments previs, de com havia estat el procés creatiu, d’allò excitant que no pots controlar perquè depèn de la terra i del clima, dels temps de repòs… Em feia pensar constantment en la manera en que jo m’enfrente a un projecte nou. Em portava al cap processos creatius com els de la tècnica del gravat, on hi ha una part d’atzar que no controles i que pot acabar sent la que farà que el resultat final sigui el millor que has fet mai o que hagis de llençar-ho tot al fem i començar de nou.

El teu pinzell és inconfusible. Ha estat complex arribar allà a on ets? La clau és sempre ser un mateix?

La clau és treballar constantment i no conformar-se. Tindre els ulls molt oberts. No parar de buscar. No repetir patrons que funcionen o que saps que el públic aplaudirà perquè ja tens eixa experiència.

007 (1)

Un vi que recordis…

Un Santa Ema Catalina del 2008 xilè amb etiqueta brodada que vaig tastar el setembre passat a Santiago, en plenes Fiestas Patrias.

Un vi que recomanis…

Acústic. Molt fi i saborós. És molt bonic veure com les gotes que rellisquen per l’ampolla dibuixen les cordes d’una guitarra ja mig dibuixada a l’etiqueta.

Un vi que no has pres i que t’agradaria prendre…

Un bon vi africà.

Un vi català…

Venus negre

Un vi valencià…

Maduresa. Em recorda als anys d’estudiant de Belles Arts a València. Si podíem pagar una ampolla de Maduresa volia dir que les coses anaven bé.

El vi i l’art… Tenen prou vincles? Com es podrien reforçar?

Sí, en tenen molts. Però podrien tenir-ne més, tenen moltes coses a veure.

www.ruthtroyano.cat

 

Roser Oter: «La creació està a la ment»

Posted by | Uncategorized | No Comments

Tot el que descobrim és bell i agrest / fosc en l’origen, però clar en la forma,/ perquè en la forma creix i s’interroga» Miquel Martí i Pol

 

IMG_9968-01

Roser Oter (El Vendrell, 1967) és ceramista i escultora autodidacta. El cos atlètic amaga la seva dedicació durant anys al món de la gimnàstica de competició. I el rigor, l’arbitratge. Ara la seva vida professional està dedicada a l’art.  Amb el tacte i la sensibilitat esculpeix discretament el gres i el converteix en peces de ceràmica que sovint busquen subjecció en cèrcols, dogues, costelles i caixes de vi… Les exposicions “Habitar dins del cor” i “Pensament, poema i cançó” que estrena a Porrera a finals de 2016, ho confirmen. “Sóc rústica, sóc de la terra…” afirma amb convenciment. Viu envoltada de vinyes a Santa Oliva, al Baix Penedès. L’acompanyen les seves creacions artístiques, que a mesura que guanyen forma incorporen l’ànima. I els silencis, que només interromp el ritme pausat de la natura. Es refugia en un entorn idíl·lic per crear. L’obre tímidament a visites concertades. Allà hi arriba la inspiració, entre lletres i notes musicals, moltes de Lluís Llach.

Acaba de tornar de la Fira Internacional de Ceràmica d’Aubagne a França, el país on aprecien el treball artesà i artístic. “Poètic” és la paraula que més ha escoltat aquests dies. 41 graus de temperatura i 10 hores de dedicació diària, però el públic agraït tot ho compensa. “Arribo contenta pels comentaris i les vendes”, dirà.

L’estiu ha estat intens. I ara, a l’agost, venen encara dies de treball al taller. De recolliment i de reviure tanmateix instants únics. Com els de Verges, al juliol, quan es retroba amb Lluís Llach a qui ja havia dedicat una peça que presideix la sala homenatge a Miquel Martí i Pol al Celler Vall Llach de Porrera, com a gratitud per inspirar-la amb la seva música. Ell, li respon de nou. Li compra “Viatge a Ítaca” i Roser Oter dirà: “Hi ha peces que et sap greu que marxin, perquè són especials. Recordes cada moment que les vas crear. La lletra i la música en què et vas inspirar, la pell esborronada, la sensació de llibertat i altres emocions difícils de descriure. Però sé que estarà al millor lloc que podia estar. Gràcies Lluís”. “Les obres formen part de tu, no totes saps a on van”, dirà amb un punt de nostàlgia. Li agrada que viatgin a prop però també lluny, a Gratallops, però també a  Nova York i a Alemanya, com les últimes que recorda… També la periodista Mònica Terribas visita Verges a l’estiu i s’endú “Venim del Nord, venim del Sud”. I Roser Oter creu que tot és fruït de l’atzar, la coincidència… Però ha de saber que és extremadament bona en la seva professió d’artista, com també agraïda, sensible i generosa com a persona: “A Verges ha estat molt especial. Molt bones energies i casualitats a l’espai La Placeta. Un lloc per enamorar-se de les coses simples, de la llum, de les persones…”, recorda amb certa emotivitat.

Probablement “L’ànima lectora” és la seva peça de capçalera. Una escultura sense sexe, perquè els sentiments no en tenen. “La lectura és aprendre, és evadir-me, és relaxar-me. És un fet cultural que hauríem de reivindicar més” i per això s’ha convertit en el seu emblema. És una peça fràgil, però en la fragilitat, en la senzillesa i en la veritat que hi amaga, hi ha la bellesa. És la peça que va regalar a Lluís Llach abans de conèixer-lo. «L’ànima lectora» sobre un cèrcol, un gronxador d’emocions? “El cèrcol crea un món infinit, tancat, però infinit, i dóna molta llibertat”, explicarà l’autora.

14706817_1133226716727130_3918183099883992435_o

“Entrar en una boteria, sentir l’ olor a vi. Triar i remenar costelles i cèrcols que van tenir una vida…” escriu Roser Oter a les xarxes socials quan prepara l’exposició “Habitar dins del cor” per dur-la a Vilanova i la Geltrú. Li interessa la filosofia i la psicologia i es fa evident quan es contemplen les seves peces de ceràmica, perquè  interpel·len i conviden a reflexionar. A passar-hi temps observant, perquè el blanc del gres és pur, és clar, és zen. Com en el vi, la ceràmica també parla i escolta. I desperta emocions. “Més que el vi, m’inspira el paisatge vitivinícola, perquè a la masia hi tenim vinya de garnatxa blanca i el meu horitzó de matí i de nit és aquest. Es fa de dia a la vinya, hi ha silenci, observo els colors com canvien amb les estacions de l’any…” explica Oter quan se li demana per la relació entre art i vi que cultiva des de fa temps i que es preveu fructífera. Té clar que «la creació està a la ment», com també que l’escultura i la ceràmica permet interpretacions molt lliures, , en funció del que cadascú hagi viscut. «Posar títol és etiquetar i no m’agrada influir», afegirà després.

 “Mentre em deixo portar hores i hores en la solitud del taller, afloren molts sentiments, els viscuts, els compartits, els que passen dins teu , els que passen a l’exterior, i tot, va fent un garbuix d’emocions. I, a poc a poc, al taller ja no estic sola, el comparteixen personatges que viuen històries, algunes, les meves pròpies i d’altres, històries dels que m’envolten. Quan els creo formen part de mi, de tot allò que respira la meva pell.  Mentre s’assequen en els estants, de tant en tant me’ls vaig mirant, és com si ja agafessin un camí propi, lluny i a prop de mi”

 

Probablement per aquesta determinació, per una sensibilitat extrema, per ser una dona valenta, amant del risc i de l’atreviment, que s’embruta les mans de fang, que hi deixa una part del seu ésser,  que li atorga ànima pròpia, que és capaç de crear formes humanes i afegir-hi inquietuds, quei les acompanya de la subtilesa del filferro… Probablement per això, per no etiquetar i per crear amb llibertat, ha rebut el premi Donart 2017 de l’Associació de Dones La Frontissa. El seu treball és un aliment renovat per a l’ànima, com el vi.

Entrevista a Roser Oter a El Matí a Ràdio

www.ruthtroyano.cat

 

 

 

 

 

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR
Aviso de cookies