penedès

El cava és llibertat. I en paraules de Joan Margarit, «llibertat és una forma d’amor»

Posted by | Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

43180796_2240921362810122_6298150024358395904_o

àudio

https://www.ivoox.com/inauguracio-cavatast-2018-audios-mp3_rf_29120250_1.html

 

Bona tarda

 

El cava són “instants d’inadvertida felicitat”

Manllevo el nom d’un llibre de Francesco Piccolo, de lectura, per cert, molt recomanable

 

PRIMER instant ( personal )

 

24 de setembre. Dilluns al matí. Festiu a Barcelona. Diada de la Mercè. Aprofito per venir a Sant Sadurní per impregnar-me de nou de l’essència de l’espai que ara ens acull i conversar amb en Joan Capellades dels preparatius del CAVATAST. Arribo d’hora i em donen la benvinguda els primers aires freds de tardor i l’olor de la xocolata de Simón Coll. El cava passa desapercebut encara, sinó és als cartells on s’indiquen els noms dels cellers; el raïm viatja del cep a les caves.

 

Passo per davant de la farmàcia Macià. Darrere del vidre, entre medicaments, em criden l’atenció uns dibuixos  infantils. “Pinta les teves vacances” diu la capçalera del paper. I m’enamora veure que entre parcs d’atraccions, el mar, la caravana, la pilota i la muntanya, hi ha esbossada la vinya, la vida rural,  i   la festa de la fil·loxera de Sant Sadurní.

 

Constato que la cultura del vi es perpetua de generació en generació. Aquí encara està empeltada. No tot està perdut.

 

 

SEGON instant

 

Un matí d’hivern de fa tres anys. Truquen a la porta. Les vuit i pocs minuts. Encara amb el cafè a la mà, obro tímida i desconfiada. Apareix la Gemma Torelló. Em porta el llibre “Cava, on vas?” escrit pel seu pare. Admiro el gest i fins i tot me n’avergonyeixo. Me l’ha dut a Barcelona i me l’ha dedicat!

 

I  m’endinso d’immediat en la lectura d’una història, de gairebé 150 anys d’història, plena d’alts i baixos, de reflexions íntimes i personals. Sensates. Potser discutibles, però… què hi ha en aquesta vida que no sigui possible de discutir? I respectable.

 

TERCER instant

 

El meu avi i el meu padrí. El porró cada dia a taula i el cava per a les grans ocasions. Ja no estan entre nosaltres, però les tradicions que vam compartir, hi són. El cava ha format part de la banda sonora de la meva vida, de les reunions familiars, de les celebracions, del Nadal. Amb el cava he crescut. L’avi, el tiet, els pares, li’n deien xampany. Jo, nosaltres, ja som de la generació de reivindicar el cava. Ens hem fet grans a base d’anuncis de televisió, de brindis, de bombolles daurades, de recanvi de copes, de converses, de plats compartits, d’estovalles tacades. El cava presidint, pacificant, relaxant tensions, accentuant alegries.

 

Entre bombolles fines, subtils, profundes, de criança llarga, els recordo… A l’avi i al tiet. I ho faré  sempre. I la corona delicada i efímera del cava,  m’adverteix que la vida és immensament bella, però hi ha un dia que s’acaba.

 

_ _ _ ÀUDIO 1

 

“A vegades baixo a les caves tot sol i em poso a parlar amb les ampolles que dormen ajagudes i que estan transformant el vi en un líquid màgic que alimentarà els nostres somnis. Potser algú que em veiés es pensaria que he embogit, i possiblement sigui una mica cert. Dedicar-se com jo he fet durant pràcticament tota la meva vida a entendre els misteris d’aquest vi escumós que va inventar Dom Perignon i van prestigiar els elaboradors de la Xampanya – els nostres germans grans – pot acabar fent que perdis la raó. És per això que abans de desvariar més, vull fer un brindis pel futur del cava, de la gent que ens hi dediquem i de les persones que gaudeixen del que els oferim”  Paraules d’Agustí Torelló a “Cava, on vas?”.

 

El cava és bogeria i passió

 

La bogeria, m’és coneguda. Salvant les distàncies, he tingut aquestes últimes setmanes la mateixa sensació que descriu Agustí Torelló. Vinc d’omplir-me de vida, de renovar l’aire que respiro, de treballar a la vinya. Un mes al Priorat, fent la verema a Mas Martinet al costat de Sara Pérez i d’un equip immens.

 

En la bogeria de fer allò que t’agrada, agafen una dimensió desconeguda els gestos i les complicitats. He quasi abandonat la feina i ho he donat tot al camp. Era un desig? Una necessitat?

 

“El periodisme és una manera d’estar al món” diu el corresponsal Alfonso Armada. Jo també l’entenc així. El meu ofici no sap d’horaris ni d’obligacions. En això segur que s’assembla al vostre. S’ha de viure des de dins. I intento exercir-lo sempre amb responsabilitat, rigor, humilitat, enfonsant les mans al terra i empeltant els peus a la terra quan m’ho demana el cor. El batec és molt exigent, a vegades.

 

Per dura, austera, difícil, complexa i inabastable que sigui, la terra  sempre és penetrable. I com més avall vas, més vida hi trobes. Una mestra em va dir de petita, a l’escola: “Tots tenim un fons bo, però cal saber trobar-lo”.

 

La terra et repta i d’ella en creixen les coses sanes i bones, els valors, i les relacions més duradores. El contacte físic pot semblar feréstec, però la relació amb el camp és senzilla i pura. Temptadora, perquè et crida, reptadora com el periodisme.

Un ofici on el  fer és imprescindible per entendre, comprendre, saber, saber sempre més, per després poder escriure millor i encomanar la passió pel vi i pel cava a qui encara no li ha arribat.

 

Com hem pogut deixar de reconèixer, això que és tan nostre? Com NO HO hem prestigiat més? Què  hem fet malament perquè altres guanyin el reconeixement que ens pertoca?

 

Hi ha moltes assignatures pendents i no les resoldrem ni ara ni avui. Però si ens focalitzem en allò que és important, potser encetarem el camí dels somnis complerts, que s’obre davant nostre.

 

I per on comencem? Proposo reivindicar i dignificar els oficis, els vells oficis que encara perduren. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, deia Foix. I el cava en té tants i l’agricultura tants altres, d’oficis, que ja fem tard a reconèixer-los. El marger, el desgorjador, el boter, el surer… Al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí ens els mostren tots.

 

“L’originalitat està en tornar als orígens”, afirmava Antoni Gaudí, l’arquitecte universal nascut a la meva ciutat, a Reus. O “innovar és fer bé les coses bàsiques”, diuen els experts.  I per això  cal ser honest, honrat, revisar-nos constantment i que ens preguntem més i més sovint el per què de les coses. I la seva utilitat, i el seu sentit, i el seu retorn… I què és el que ens diferencia, allò que ens fa ser, no millors, sinó més autèntics. Més de casa nostra, del país. Del tros de terra que ens ha tocat viure, com va escriure el poeta.

 

El cava és un signe d’identitat que espurneja al voltant nostre, però tots sabem, que encara ho fa massa tímidament. Ens representa, com a ciutadans del Penedès, de Catalunya, aquí i a fora,  però… Per què altres han guanyat la partida de la visibilitat, del màrqueting, de la comercialització. Ens conjurem a resoldre-ho?

 

 

El cava és vida,

I tota vida té un origen

 

 

Diari Destino. 2 pessetes. Número 474. 17 d’agost de 1946. El compro al mercat de Sant Antoni dels diumenges a Barcelona  un dia que hi passejo, perquè em crida l’atenció un article. Diu el titular: “Algo más sobre nuestros payeses”:

 

 

_ _ _ ÀUDIO 2

 

“El excmo. Sr. D. Manuel Raventós y Domenech, el cèlebre fundador de Codorniu, uno de los payeses más considerables de la historia de este país (…) fue un gran payés, en el sentido de que estuvo metido en contradicciones constantes. Fue un gran hombre de acción. Escribió mucho. Lo que escribió tiene casi siempre un sentido contrario a lo que hizo. Conservador consciente, la preocupación viva de don Manuel fue la conservación de nuestras masias”

 

L’article comença dient que “un pagès és un ésser ple de contradiccions, la psicologia del qual es manté en un clar obscur constant i simptomàtic”

 

I acaba afirmant:

 

 

_ _ _ ÀUDIO 3

 

“yo he llegado a creer algunes veces que nuestros payeses, que en los últimos decenios han mostrado tanta pasión para asociarse e integrarse en corporacions de su ramo, lo han hecho para desarrollar en otro campo su innato invididualismo. Cuando por una u otra razón los payeses se asocian – por las aceitunas, el vino, el trigo, el ganado – se producen dos partidos: los que estan con la junta y los que estan contra ella, que son los más”

 

No es el tarannà del pagès només, potser és la representació de tot un país, el nostre, capaç i líder, però massa poc donat a reconèixer-ho. Vivim amb pors, incerteses, amb dignitats mal resoltes. I si les superem? Si hi ha  quelcom que uneix o que ens pot reunir a tots, és el reconeixement de l’esglaó primer, de la feina del pagès, del viticultor.

 

El preu del raïm és el preu de la seva dignitat i marcarà inevitablement la qualitat del producte, el prestigi d’una regió sencera.

 

Us sonen, oi, els 6 euros per quilo de raïm a la Xampanya?

 

El prestigi es guanya creant una cadena de valor que comença al cep. Amb ecologia, treball precís i acurat,  assumpció de responsabilitats. Necessitem més elaboradors, més connexió entre vinya i celler, dinamitzar les economies locals… La marca, la companyia… és un refugi, està bé, però a vegades també va bé sortir-ne i crear la pròpia. Us ho diu una autònoma.

 

I està clar que no vinc a donar lliçons de res, ni em pertoca. Vinc a alçar la veu en defensa del cava, un aliment que, amb paraules de l’escriptor de Gelida, Jordi Llavina té “una història daurada d’indeturable progrés”. Ho escriu al llibre “La història del vi i el cava a Catalunya”, on Sant Sadurní hi té un pes especial.

 

Caldrà implicar-se i motivar-se en plural perquè així sigui d’ara en endavant també.  Perquè segurament des de cadascuna de les nostres posicions, responsabilitats, professions, podem fer que el futur del cava sigui bo, més bo. I sa, i just, per als qui el fan, els qui en viuen, els qui el consumim.

 

El futur passa per les varietats patrimonials, el respecte pel medi ambient, la durada de la criança que faci justícia al vi…

 

— ÀUDIO ANGLÈS

 

“Yet a handful of cava producers, working conscientiously in the vineyards and diligently in the cellar, have demonstrated that it can be among the most distinctive of all sparkling wines. Eric Asimov a The New York Times

 

I com ens agrada llegir-ho. I què acostumats estem a fer-ho. Sí, podem, el cava pot ser el més distingit de tots els vins escumosos quan es treballa a consciència, des de l’origen. Ho diu Eric Asimov al The New York Times però ho hem de corroborar també nosaltres, amb fets.

 

Els processos incerts i màgics del cava, que són plens de ciència, de tècnica, d’art, d’artesania, d’innovació, d’alquímia, tenen les mans i el paisatge, la natura i la humanitat com a eixos vertebradors. I només per això els devem respecte.

 

Emocions, dubtes, incerteses, la saviesa de qui el fa i d’aquell qui reconeix que la seguretat relativa de les coses només la donen l’experiència, la coherència i la confiança en un mateix i la creença sense matisos en allò que fa. Però ho ha de fer bé.

 

El cava és llibertat

I en paraules de Joan Margarit

Llibertat és una forma d’amor

 

Hi arribo després de llegir els missatges que m’arriben a través de les xarxes socials quan demano què és el cava perquè vinc a pregonar el CAVATAST. M’agrada sentir les veus dels altres i compartir-les també quan se m’encomana fer un discurs.  Ningú no fuig d’estudi i els tòpics apareixen, però tot el que es diu del cava és positiu.

 

Sóc i som conscients que el sector viu un moment convuls, estrany, complicat, incert… Però canviar és madurar i els canvis són la conseqüència inevitable per superar  situacions d’inestabilitat. Les pertorbacions ens fan mirar endins, reconèixer el com i el per què de la trencadissa, i ens ajuden a renéixer amb més força.

 

L’origen, el preu, la qualitat, les varietats, la creació de nous refugis per a grans i justes aspiracions (el Cava de Paratge Qualificat, CORPINNAT), el debat entre la DO Cava i el Clàssic Penedès… A ningú no se li fa estrany que pugui mencionar-ho avui i aquí, però no entraré en cap  valoració. Com tampoc jutjaré  els canvis d’accionariat ni les estratègies empresarials del cava… Són qüestions que el sector ha d’abordar internament… Som en aquest moment de pertorbació, però diu el proverbi que els estels necessiten foscor per poder brillar.

 

Fora d’aquí, on hi ha reunit el sector, la vida transcorre més plàcidament. Els amics i coneguts que m’envolten virtualment i m’aporten sempre, diuen…

 

El cava…

Desperta sensacions

És celebració

Llegat de territori, pagesia i identitat

Nits de capricis i converses

Pluja d’estels

Terra, casa nostra

Bombolles amb vida

Mediterrani

Aturar-se i viure el moment

Amor

Alegria compartida

Txin txin

Paciència, repòs i silenci

Pessigolles

La beguda de l’èxit

Un beure que fa família i que acosta en les distàncies curtes; Només fa falta que expressi territori

El cava és salut

Imprescindible en un bon àpat

Emocions

Família i amics

Copes llargues, nits i brindis

Serenor i felicitat

Celebració. Inici de vacances

Moments per al record, moments únics

Complicitat i optimisme, bonança, guanyar, brillar (oi Núria Escalona?)

La màxima expressió d’un vi efervescent que es converteix en joia

Somriures espontanis

Un gran producte que cal tornar a la seva grandesa

L’adrenalina necessària per saber que l’èxit esdevé després de la perseverança

L’efervescència d’un terrer, d’un paisatge, l’esforç de persones apassionades per la feina i el segell d’un petit gran país

Schmetterlinge im Munnd que en alemany significa “papallones a la boca”

Estima i goig, companyia

El cava és com l’amor, “és la primavera que en una freda comarca fa florir la innocència com una rosa” en paraules d’Òscar Wilde

El cava és sobretaula

És la celebració de la vida

 

I resumeixo…

El cava és llibertat

És un viatge en l’espai i en el temps

Una cava és una biblioteca

 

_ _ _ ÀUDIO LLIBERTAT   

 

https://www.youtube.com/watch?v=oOqybZS85_g

BAIXAR A SEGON PLA DESPRÉS DE “ LA LLIBERTAT ÉS UN ESTRANY VIATGE…”

 

El quintet femení Sommeliers posa música al poema emblemàtic de Joan Margarit.

 

 

El cava són TAMBÉ les dones

 

Les anònimes i les que han estat a primera línia. I cal reivindicar-ho sempre sense ànim de qüestionar res  ni  a ningú; sinó d’alçar la veu i d’instaurar un nou paradigma social des de la igualtat. Perquè si hem estat invisibles, cal admetre-ho i revisar el paper injust que ens ha tocat viure a la història. Aquesta setmana, l’1 d’octubre, recordàvem el discurs de Clara Campoamor a les Corts defensant el vot femení. No fa  ni  90 anys que podem exercir, les dones, un dels drets universals.

 

 

_ _ _ ÀUDIO 4

 

“Elles. Les dones no s’espanten quan han de tirar del carro; Apareixen noves caves i a poc a poc es deixa enrere el vi gasat”. Diu Agustí Torelló. I continua: “Acabada la guerra, molts haurien llançat la tovallola, però els sadurninencs i molt especialment les sadurninenques, no ho van fer. Hi ha quatre dones, quatre vídues que van tenir un paper molt rellevant durant aquells anys i es van posar sense complexos al front de les seves respectives empreses. Elles són: Montserrat Fatjó Tintorer, Dolors Sala Vivé, Isabel Ordi Soldevila i Ramona Roig Manobens”

 

N’havien sentit a parlar abans? Segurament que moltes i molts, no. El text és del llibre “cava, on vas?”. Hi apareixen en imatges dones vermant, dones etiquetant, no eren alienes al paisatge de la vinya ni del celler, ni a les caves, ni a les cases. Sense la dona, sense la seva sensibilitat que no feblesa, sense la seva lluita, determinació, esforç, tampoc seríem on som ara i crec que cal reivindicar-ho avui i sempre. Que el cava també són moltes dones, moltes mans de dones enllaçades i compromeses, les que hi ha hagut i les que vindran i les que ja hi són amb força. En aquesta sala en tenim una bona representació. Dones que elaboren  amb una mirada aglutinadora, universal, solidària, dones que parlen i treballen des del cap, des del  cor i des del  ventre.

 

El cava és un paisatge natural, humà i arquitectònic

 

Dèia Thoreau:  “Feliç l’home a qui cada dia li és permès de contemplar una cosa tan pura i serena com el cel de ponent a la posta de sol, mentre les revolucions irriten el món”.

 

I quantes se’n poden veure al Penedès? a Sant Sadurní, de postes de so? , des d’angles radicalment oposats i finques que no tenen res a veure les unes amb les altres, però totes tan significatives  i amarades pel mateix vent, o sol o pluja..

 

2700 anys d’història fent vi al Penedès ens ho recorden els amics de la Font de la Canya, 150 de cava. Una mar de vinyes amb lleugeres ondulacions, un teixit associatiu extens i  incansable ( la confraria, cal feru, la biblioteca Ramon Bosch de Noya : quin gran motor cultural que teniu ¡ )…

 

I  a més a més un patrimoni arquitectònic únic, ocult, auster, fred, tènue, inquietant, silenciós que només el gir a la rima trenca… aquest món que hi ha a sota de nosaltres, aquesta  ciutat subterrània, les caves, construïdes moltes a pic i a pala, pels avis, l’esforç és arreu

 

Un univers on el temps s’atura i s’esfilagarsa per regalar-nos gustos i aromes, sensacions renovades, que esclaten delicadament, al paladar, a la boca, que és on acaben els vins i el cava, on tenen raó de ser.

 

Cap territori mereix una agressió al paisatge perquè és també una agressió a la pagesia i a les persones que l’habiten, a la humanitat. Plegats hem de saber dir que NO. Que seria de nosaltres sense els pagesos. Cultivar que vol dir cultura. Cultura que ve del llatí cultus i que significa habitar, protegir, honrar, cuidar…  la cultura que perpetua la vida.

 

 

 

La 22a edició del CAVATAST

 

Sento que no sigui un pregó a l’ús. Gràcies regidora per donar-me aquest privilegi i per deixar-me ser lliure. He volgut compartir reflexions i inquietuds en veu alta, més que analitzar el sector i posar-hi xifres que ja tots sabem i assumim.

 

El CAVATAST es confirma avui com una fira imprescindible al país, un punt de trobada per a milers de persones, una cruïlla que any rere any accentua la relació directa entre el productor i qui el beu.

 

El triangle Falset , Barcelona i Sant Sadurní es manté intacte, per bé que n’han aparegut al llarg dels anys moltes fires i festes noves. Però aquestes tres són essencials.  I reconec els canvis i millores que s’han introduït amb el temps per fer del cava un producte de prestigi, de qualitat, gastronòmic, versàtil i modern. No és una moda, mai ho ha estat, perquè les modes són passatgeres. El cava és passat, present i futur. Forma  part de la manera de viure i de relacionar-se a Sant Sadurní, al Penedès, a Catalunya i cada vegada més l’estranger. És identitari, és transversal… Amb el cava exportem la nostra manera de ser i de sentir, arreu.

 

_ _ _ ÀUDIO 5

 

 

“Quan parlem de xampany sempre ens ve la idea de luxe, glamur, sofisticació. Però més enllà de la desena de marques que coneixem hi ha quatre mil petits productors que tenen molt a veure amb el fet que la Xampanya sigui una terra molt interessant per descobrir. Darrere del luxe també hi ha artesania i bellesa. A la Xampanya, on fan xampany des de 1660” Josep Roca a l’Avantguarda del Vi.

 

Nosaltres, també podem arribar-hi a l’excel·lència. La toquem ja amb la punta dels dits. Fem que el cava sigui un luxe de beure. Creiem-hi.

 

Celebro donar la benvinguda a una festa que convida a beure amb responsabilitat i qualitat, a beure bé, amb copes RIEDEL i que té un programa de tastos paral·lels que cultiva la cultura del vi entre grans i petits. I aquesta és una dèria meva que no em canso de repetir allà on vaig: la necessitat d’empeltar les tradicions als fills, als nebots, als nets. Com ho van fer amb mi, el meu avi o el meu tiet.

 

I  no voldria marxar sense reconèixer el treball que fan a “Fem Vinya” i els cellers que hi confien les activitats infantils, com tampoc all projecte educatiu de La Vinya dels Nens a Sant Pau de l’Ordal, una iniciativa pedagògica que hauria de ser reproduïda a totes les escoles de Catalunya. Si no coneixem, si no practiquem, no estimem. Si no valorem, no prestigiarem mai el que tenim a la vora.  I com diu el meu amic enòleg Toni Sànchex Ortiz, el vi i per extensió el cava són  “l‘eina sociabilitzadora més gran que la història ha vist mai”.

 

Són aliments, però només esdevindran cultura quan els abraci tot un poble.

 

 

GRÀCIES i ja acabo

 

Em sento afortunada com a periodista de què Sant Sadurní doni veu a les persones que ens dediquem a comunicar:  l’any passat va ser el periodista i director de RAC 1, Eduard Pujol… Que el   CAVATAST sigui pregonat dos anys consecutius per professionals de la comunicació és un reconeixement que el cava fa al conjunt del sector; la nostra societat només avança amb llibertat d’expressió, amb mitjans lliures i consciència social, per bé que el periodisme viu avui immers en diferents crisis, d’identitat, dignitat, l’econòmica…  però això seria obrir ara un altre meló i no toca.

 

Resseguint la llista de pregoners que m’han precedit, m’aturo en Muriel Casals.  Més enllà de les ideologies, va ser una dona capaç de reunir sensibilitats molt diverses amb el seu missatge clar, net, transparent, sincer, humil i savi.

 

I amb les seves paraules vull acabar el pregó de la 22ª edició del Cavatast. Dir-vos que “no som aquí per buscar un somni, vosaltres, el cava, és el somni”

 

Que no despertem mai, llarga vida, moltes papallones a la boca i visca el CAVATAST.

«Gall al plat i Penedès a la copa»

Posted by | Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

Fotografies de Núria Escalona (Gastrotalkers)25398045_922270014596021_6862888110399856690_o

Ha estat un honor i un privilegi pregonar/ comunicar l’edició 353 de la Fira del Gall de Vilafranca. Salvant les distàncies en l’exercici de les respectives professions, viticultors, criadors de Gall del Penedès i periodistes compartim una feina tan sacrificada com passional, no exempta de dificultats i de greuges. I més encara en els temps que corren. Però és des de dins que els hem de dignificar els oficis, i hem de ser capaços de posar l’accent en la veritat, l’autenticitat, la diferència i fer evidents els valors que hi ha en el treball acurat i precís, sigui quina sigui la professió. Confio que el pregó serveixi per valorar més i millor la qualitat que amaguen els bons aliments i el bon periodisme. Necessiten temps, paciència, sacrifici i dedicació perquè el resultat sigui bo, necessàriament bo. Molt bo.

Captura de pantalla 2017-12-19 a las 11.20.13

 

DIES AL CAMP

Amb ulls de fred i plens de vent contemplo la gebrada a l’hort
i la metàl·lica teranyina
clavada als muntants de fusta
del galliner que guarda
l’escapadís aviram.
I sento la fetor
grisa, coent, de gallinassa
tova, calenta, que asfixia.
Mes tard, hora de sol, ràpid, el gall empaita les gallines
estarrufades, que fugen.
Jo gusto la quallada
negror dels fems rics de solatge, festa
de la gran boca de la terra
que els menjarà fumejants.
Les eines del treball dormissin a l’entrada
de la masia en ombra, cada dia més
arraconades pel triomf vermell
de les grans màquines ferrisses
que sobre els camps naveguen.
Magall, aixada, càvec,
diuen pel mànec la indefensió
de no poder servir sense la mà d’un home,
però proclamen tostemps,
dessota l’òxid del tall,
l’antiga força de la mà de l’home. 

Bon vespre, autoritats, veïnes i veïns, amigues i amics. Pensaran que aquest és un inici molt poc convencional i ho és, volgudament… Un poema de Vinyoli que canta la vida i els sons de l’aviram… en la veu de Pili Sanmartin, sommelier i educadora social. Ella és la nova generació del celler Bàrbara Forès, a Gandesa, a la Terra Alta i ha imprès una nova mirada… sobre el mateix paisatge i les mateixes vinyes que han podat i veremat la  mare i el pare, els avis i fins a 5 generacions més. Ha establert un nou diàleg, un vincle íntim entre el vi i la cultura les primeres formes de cultura van ser els cultius, ens ho diu l’etimologia el vi és cultura quan l’abraça tot un poble el vi és la suma d’humanitat i de naturalesa, llegia en un llibre sobre filosofia i només per això li devem respecte.

El vi escalfa cos i ànima. El vi és aliment, està inclòs a la dieta mediterrània, patrimoni mundial de la humanitat. La poesia també alimenta l’ànima, i aquest pregó vol reivindicar l’harmonia entre el Gall del Penedès i la cultura com un estil de vida, d’alimentació. “L’escapadís aviram”, diu Vinyoli. L’aviram de proximitat, de qualitat, l’autòcton, el que les generacions que ens han precedit han rescatat de l’oblit. L’aviram que proclama el Nadal, que no vol perdre la genètica recuperada. L’aviram que obre un temps de reflexió, de calma, de quietud, d’escalf, de retrobaments, a taula, a casa.

“Quan ets, per un instant, el centre d’algú, aquest instant es converteix en etern” va escriure l’escriptora Montserrat Roig. Fem que el Gall del Penedès i el vi català, el cava, l’escumós ens regalin instants eterns. No només per Nadal, en el dia a dia, busquem a través seu l’eternitat i la felicitat.

Qui sóc i d’on vinc

No he nascut a Vilafranca. Ni tinc l’edat de poder donar lliçons de vida ni de cultura gastronòmica. No sóc ni historiadora ni erudita. L’escriptor Lluís Foix acaba de publicar un llibre meravellós: El que la terra m’ha donat. Escriu: “Un jove pot ser un geni, però encara no és gran. Li falten les arrugues de les coses velles, gastades, els pensaments acumulats en les llargues nits solitàries de l’hivern”. Però als joves ens pot la curiositat, la creativitat i l’entusiasme. No conec a fons aquesta fira vostra. Vosaltres en sabeu infinitament més que jo.

Sóc forastera i sóc dona. I si no recordo malament, poques dones han pregonat la festa: l’Ada Parellada, la Mònica Usart, l’àvia Remei… cuineres i una meteoròloga. Les dones ens hem de fer més visibles, compartim drets i deures i ens queda encara molt de camí per fer, per guanyar visibilitat i assumir noves responsabilitats. Esperem que la propera, sigui la generació de la plena igualtat.

Tot i no ser d’aquí, tot i ser dona, tot i ser relativament jove, em sento capaç de convidar-vos a viure allò que per a vosaltres és un costum, una tradició, una festa grossa. Amb una mirada neta, clara, gens sospitosa d’afavorir res que no sigui també clar, net, transparent…

Avui pregono l’edició 353 de la Fira del Gall. Pregonar és comunicar, i els periodistes estem avesats a fer-ho. L’ofici ens corre per les venes, les 24h del dia. Com el qui és pagès, viticultor o ramader. És qüestió de raça i de perseverança.

El periodisme

Elaboradors de vi, criadors de gall i periodistes compartim, salvant la distància en l’exercici de les respectives professions o oficis, algun que altre greuge. Vivim uns temps difícils i convulsos. I no només políticament, també una crisi de preus. Hi ha persones que no estan disposades a pagar per llegir textos amb fonts i amb rigor, com tampoc hi ha persones disposades a comprar productes sans, vius, ecològics, artesanals… pel preu… No s’està disposat a pagar per la qualitat, per l’article que alimenta el coneixement, per la peça de mercat que fa salut. I no només compartim crisi econòmica, també de dignitat per a les nostres respectives professions, que són properes en l’essència. Anem faltats de dignitat, de justícia social, a la vinya, al corral, a la redacció… També la patim els que ens dediquem a explicar històries.

Reportatges web de 12.000 caràcters a 12 euros i un mes per cobrar, raïms a 30 cèntims el quilo, pollastre convencional a 3,5 euros el quilo, 14,5 euros el quilo a la Fira del Gall.  40 i 45 euros, la peça viva.

Saben el treball que hi ha al darrere? Darrere del Gall del Penedès, d’una bona ampolla de vi, d’una crònica amb fonts? A vegades ens subestimen. Però els oficis i les professions les hem de dignificar i millorar des de dins, fugint del lament, demostrant on és l’autenticitat, enaltint els valors de l’esforç, el treball i el sacrifici, amb orgull i humilitat.

L’elogi del viure, Joan Maragall escrivia

Estima el teu ofici,
la teva vocació, 
la teva estrella, 
allò pel que serveixes, 
allò en què realment 
ets un entre els homes, 
esforça’t en el teu quefer 
com si de cada detall que penses, 
de cada paraula que dius, 
de cada peça que poses, 
de cada cop de martell que dones, 
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.

Reus, Brussel·les, Riba-roja d’Ebre i Vilafranca

Jo sóc nascuda a Reus. Ara visc a Brussel·les. Però els meus records d’infantesa estan a Riba-roja d’Ebre, a la Ribera d’Ebre, un poble molt més petit que Vilafranca. Hi vaig viure el primer any de la meva vida i hi vaig tornar cada estiu fins a l’adolescència. Guardo un record encès de la vida rural. La meva infantesa també és la fressa del mercat, el crit i l’aleteig de les aus, l’ensumar discret dels conills, el fred als dits, a la punta del nas…  Aquests fragments que ara sentiran en la veu del periodista Jordi Baró, ens hi apropen…

A un costat i a l’altre del confús passadís humà hi veiem cistells de tota mena i mida, plens d’uns ous de closca com de terra cuita, els que tant prestigi han donat i donen als galliners del Penedès i a qui sap tenir-ne cura. Hi ha els galls de cresta de foc, fastuosos i infatuats, i les tímides gallines, sense el posat altiu del que podrien  presumir si fossin conscients de l’excel.lència dels ous que ponen o de les qualitats de la seva carn, extremadament propícia a extreure’n el brou més adient per als grans esdeveniments culinaris.

A la plaça el dissabte els duros corrien lleugers, tot i fer bona estada en aquells butxacons extraordinàriament molsuts dels davantals de tela de matalàs, sempre prou resistent, que les mestresses de la plaça lluïen conscients del seu protagonisme econòmic i comercial. Elles eren les autèntiques reines del mercat, les que oferien igualment l’espectacle de ser les més ràpides i les més traçudes a l’hora de plomar el bestiar o d’encaixar en palla els reconeguts ous rossos del Penedès.

Tots dos són textos del llibre de Joan Solé Bordes “El Gall del Penedès a l’entorn del mercat de Vilafranca”. Deliciós.

Aquest protagonisme que tenen  les dones, liderant la unitat familiar: la casa, la cuina, l’economia… em fascina.

I aquests passatges que expliquen com fins fa poc les gallines corrien lliures per carrers i masies, m’emocionen. La llibertat no té preu. Sempre explico que llibres i vins ens fan viatjar en l’espai i en el temps. També el Gall del Penedès i la seva història no exempta de dificultats m’ha regalat aquests viatges a mi, aquests dies, quan preparava el pregó.

Reus i Vilafranca comparteixen un ric patrimoni en el sector agroalimentari i enològic… La meva ciutat i la vostra guarden moltes versemblances, per això avui em sento una mica a casa…

L’estació enològica

El modernisme
Els fruits secs, les catànies
Els vins:

El Penedès és polièdric i magnètic, té grans vins de varietats patrimonials, i grans negres de varietats foranies i autòctones… hi ha la salinitat del massís, l’escumós ecològic del Clàssic Penedès, l’espontaneïtat dels biodinàmics, les llargues criances del cava… Tants elaboradors com sensibilitats… Un mar de vins per navegar. Tot l’any. S’ha d’anar més enllà de l’evidència, per trobar la singularitat de cada vi, de cada productor. Hi és. Com el fons de totes les coses, que és bo, però cal saber trobar-lo. M’ho va dir una mestra d’escola.

Al Penedès hi ha diferents projectes que em tenen l’ànima robada. La vinya dels nens a Sant Pau de l’Ordal, l’educació en la cultura del vi és un deure que tenim com a país. Arqueovitis, els orígens del vi amb la petjada dels íbers. A Catalunya podem presumir de l’arqueologia del vi però també dels centres de recerca i investigació, que ens asseguren el futur enològic. VINSEUM, la millor opció sempre per  empeltar-nos el sentit del vi i la vinya de Catalunya i el MOST Festival que ens projecta internacionalment. Una potent oferta enoturística que ha despertat la vida als pobles del Penedès i la inquietud per dignificar l’acollida. La Carretera del Vi, la Wine Business School…

He parlat de Riba-roja, de Reus… i la connexió amb Brussel·les, que és on visc ara? És d’intangibles, però en ells haurem de basar el futur, sinó per convicció per necessitat. En un Penedès que es vol sostenible, responsable i saludable, hem de fer créixer la consciencia ecològica i el respecte mediambiental. En tots els àmbits de la nostra vida, però en l’alimentació més encara. Prevenir abans que curar. Eixamplar la mirada slow, tranquil·la, pausada, reflexiva… La respiració profunda, l’emoció i l’ecologia. A Bèlgica, a Liege, hi ha un moviment que porta per nom Transition. Un grup de veïns ha dissenyat un cinturó alimentari al voltant del poble per subministrar fruites i verdures, generar llocs de treball i reduir emissions de CO2. L’ajuntament ha fet seu el projecte i ara hi ha 55 hectàrees de cultiu ecològic.

Un altre món és possible. Sempre, a  tot arreu. A diferents escales.

Arribem a la Fira del Gall i jo confesso

Que el gall m’ha despertat més que m’ha alimentat. Entono davant vostre el mea culpa. I prometo menjar-ne més. I més sovint. A casa i al restaurant, l’exigiré. Menjar-ne ben cuinat com diu la meva amiga Nani Nolla, que avui és al saló de plens. Menjar-ne per salut. Per economia local. Per identitat i tipicitat. Per plaer. Perquè hi ha receptes que el fan bo. Molt bo. Ara que sé que el Gall del Penedès s’alimenta també de grans de raïm, em comprometo a fer-me’n encara més ambaixadora. Els subproductes del vi que donen vida a l’aviram. Tanquem cercles. Res es perd, tot es transforma, com diu l’uruguaià Jorge Drexler.

Us agraeixo la invitació a l’edició 353 de la festa, amb una IGP reconeguda que ha de seguir guanyant quotes de visibilitat, perquè només s’estima i es consumeix, allò que es coneix.

Vaig dir que sí a venir, per diferents motius. Essencialment, per tres.

  • És l’única fira gastronòmica del país ( com a mínim que jo conegui ) que inclou l’ampolla de vi al cartell.  I durant els dies de la fira reivindica l’harmonia entre dos aliments,  Gall i vi. L’oli, la vinya i el blat són la tríada mediterrània, ja ho va dir Plini el Vell i ara la Mònica Miró Vinaixa l’ha traduït al català. Us en recomano la lectura.
  • La segona raó, és que tinc una gran amiga a Vilafranca, la Marina Miró. Em va reconèixer que aquesta és la millor festa de l’any. Fer-ne l’obertura és un privilegi.
  • I perquè com a periodista, vaig pensar que podria contribuir a alçar una vegada més la veu dels qui avui fan que siguem aquí, el motor autèntic de la fira.

Vull que s’escolti al saló de plens, la veu del sector. Vaig demanar als membres de l’Associació  de Criadors de la Raça de Gallina Penedesenca els seus neguits, la seva carta als Reis, i em van escriure i trucar la Maria Antònia Udina, la Maria Grau i l’Elisabeth Colomer. Resumeixo el que m’han traslladat.

La Maria Antònia Udina destaca el moment interessant que viuen després de molts anys de lluitar per la IGP. Creu que la demanda ha d’anar creixent, a mesura que el consumidor ho valori més. Cal una oferta molt més qualificada i treballar a favor d’una educació referida al que mengem. Considera que la clau és estendre el coneixement del Gall del Penedès més enllà de Catalunya, perquè és un producte autòcton de gran qualitat amb una carn blanca, té poca fibra,  baixa en greixos, i els que té són insaturats, i amb la inclusió de granet de raïm en la seva alimentació ha augmentat el linoleic.

La Maria Grau m’escriu també que poc a poc ens anem introduint al consum, però és lent. Jo fa 35 anys que vaig fer l´aposta  pel Gall i he passat moments delicats i poc coratjosos. Malgrat això, continuo. Lamenta que el consum és massa centrat en  les festes  nadalenques i baixa molt al llarg de l’any. I proposa: un consum de qualitat a taula: GALL AL PLAT i PENEDÈS A LA COPA.

L’Elisabeth Colomer, amb qui converso per telèfon em reconeix que és fonamental. No perdre la raça i mantenir-la amb grans qualitats i virtuts. La negra, la aperdiuada, la blat i la barrada, i el Gall del Penedès. Obrir turísticament les explotacions i fer pedagogia. Treballar perquè  cada dia s’apreciï més i no sigui un consum estacionalitzat. Em parla del treball magnífic que ha començat a fer el veterinari Aleix Baltà i em recorda amb orgull l’Amadeu Vidal.

El Gall i la cultura

Teniu galls il·lustres. Els que heu criat pacientment durant llargues setmanes d’engreix, cinc mesos si no vaig errada. Producte bo, sa i just com resa l’eslògan de l’slow food, aquest vostre és el producte de proximitat per excel·lència. Però en teniu dos d’emblemàtics, el Tomassot i la Ballarica, que tombaran pels carrers el cap de setmana vinent, cridant la festa. Està clar que ningú no els pot fer ombra.

Però el Gall, que és conegut internacionalment, té un ambaixador privilegiat que és bo recordar sovint. El pintor Joan Miró, amant de la terra i de la cuina. Va deixar escrit que “el cuiner no és una persona aïllada, que viu i treballa nomes per donar de menjar als hostes. Un cuiner es converteix en artista quan té coses a dir a través dels plats com un pintor en un quadre”. Miró passava els estius a Mont-roig del Camp. A la masia hi feien vi, hi tenien també un galliner, segur que l’inspirava. Sempre que marxava a l’estranger, s’enduia una garrofa a la butxaca per recordar la terra. La historiadora Elena Juncosa s’encarrega de museïtzar l’espai, el Mas Miró, que obrirà l’abril de 2018. M’ensenyava fa uns dies un dibuix de Miró de traçat gairebé infantil, fet a llapis, on el gall compartia escenari amb el porró, amb un sol immens i les banderoles triangulars que anuncien la festa. Però en té un d’especialment valuós, de gall. De fet, fa ara 10 anys, la casa de subhastes Christie’s de Londres el va vendre per vora 10 milions d’euros, el preu més alt pagat mai per una obra seva. És un gall tan acolorit com surrealista, pintat a l’exili, a França, el 1940.

Fa unes setmanes, li comento a un amic artista, en Jordi Abelló, que tinc l’honor de llegir  el pregó de la Fira del Gall. “N’has pintat algun?” Li demano… I el dia que ens veiem em porta aquest tresor… Amb el seu permís, demanaré a l’alcalde que el tingui en consideració per a futures edicions de la Fira del Gall. Seria un molt bon cartell artístic. En Jordi Abelló pinta, crea, somia al galliner, sí, el seu centre de creació es diu així i el té instal·lat en un terrat de Reus. Sempre em diu que li agradaria “pintar com respirar”. En aquesta obra seva també homenatja el Gall. I em diu:  “conté d’on venim i ens remet al secret de la vida”. La cultura és això, anar a les arrels, tornar als orígens… conrear idees, trencar closques. I aquest treball seu és el resultat de moltes ciències i arts unides. Fotografia, tecnologia, pintura. Però també sensibilitat, amistat i criteri. Jordi, el teu gall vindrà amb mi a Brussel·les.

«El que trobis al corral, menja-t’ho bé, que no et farà mal»

Així diu un dels refranys que omplen sàviament l’exposició permanent del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí. Us en recomano la visita. Sóc mala cuinera, però així com m’he proposat alimentar-me més de Gall del Penedès, també m’atreviré a cuinar-lo… A Brussel·les fa fred i els fogons escalfen. Aquests dies he llegit receptes delicioses com gall al vi, del cuiner Jean Luc Figueras, ja traspassat; el tradicional capó amb farciment ( salsitxes, carn magra, prunes, Orellana de préssec, pomes reineta, tòfona negra, pinyols, canyella, greix de porc i xerès dolç) de la xef amb més estrelles Michelin del món, 7, la Carme Ruscalleda; i les croquetes de gall rostit i tòfona de la Conca de la Nani Nolla, al seu bloc La Cuina Violeta. Les amaneix  amb unes verdures passades pel wok  i a nivell estètic amb  uns clavells de color de te. Aquesta és cuina del xup xup, de la delicadesa, de l’elegància… però que neix al corral… entre fems, males olors però molt bon cereal.

Diu Carme Ruscalleda en un dels seus llibres de cuina: “El nostre principal aliat és el proveïdor. S’ha d’escollir un bon professional que estimi i conegui la seva feina i que ens pugui oferir una bona selecció de productes de qualitat”.

I aquí, a Vilafranca, hi són, els criadors i criadores i el gall de raça, del bo. De debò. Cal donar-los més prestigi, i valor, i reconeixement. Sense ells, no hi ha cuina que valgui.

I acabo amb la veu de Silvia Pérez Cruz, la guitarra de Raül Refree, i el duel entre dos galls. Un tema musical assajat a fons. “El Gall negre era gran, però el vermell era valent”, diu la lletra. És un himne de la lluita contra la dictadura. Calma, lentitud, paciència. Però quan és el moment, tot esclata. Com la festa, com la Fira del Gall. Gaudiu-la i que el vi, com deia  Estellés,  en els seus versos, encengui sempre la vostra taula.

https://www.youtube.com/watch?v=k7KmM8cwiZM

Continguts relacionats

Entrevista Fira del Gall  RTV Vilafranca

171214prego Eix Diari

Resum pregó Fira del Gall RTV Vilafranca

Soundcloud by Gastrotalkers

 

Roser Oter: «La creació està a la ment»

Posted by | Uncategorized | No Comments

Tot el que descobrim és bell i agrest / fosc en l’origen, però clar en la forma,/ perquè en la forma creix i s’interroga» Miquel Martí i Pol

 

IMG_9968-01

Roser Oter (El Vendrell, 1967) és ceramista i escultora autodidacta. El cos atlètic amaga la seva dedicació durant anys al món de la gimnàstica de competició. I el rigor, l’arbitratge. Ara la seva vida professional està dedicada a l’art.  Amb el tacte i la sensibilitat esculpeix discretament el gres i el converteix en peces de ceràmica que sovint busquen subjecció en cèrcols, dogues, costelles i caixes de vi… Les exposicions “Habitar dins del cor” i “Pensament, poema i cançó” que estrena a Porrera a finals de 2016, ho confirmen. “Sóc rústica, sóc de la terra…” afirma amb convenciment. Viu envoltada de vinyes a Santa Oliva, al Baix Penedès. L’acompanyen les seves creacions artístiques, que a mesura que guanyen forma incorporen l’ànima. I els silencis, que només interromp el ritme pausat de la natura. Es refugia en un entorn idíl·lic per crear. L’obre tímidament a visites concertades. Allà hi arriba la inspiració, entre lletres i notes musicals, moltes de Lluís Llach.

Acaba de tornar de la Fira Internacional de Ceràmica d’Aubagne a França, el país on aprecien el treball artesà i artístic. “Poètic” és la paraula que més ha escoltat aquests dies. 41 graus de temperatura i 10 hores de dedicació diària, però el públic agraït tot ho compensa. “Arribo contenta pels comentaris i les vendes”, dirà.

L’estiu ha estat intens. I ara, a l’agost, venen encara dies de treball al taller. De recolliment i de reviure tanmateix instants únics. Com els de Verges, al juliol, quan es retroba amb Lluís Llach a qui ja havia dedicat una peça que presideix la sala homenatge a Miquel Martí i Pol al Celler Vall Llach de Porrera, com a gratitud per inspirar-la amb la seva música. Ell, li respon de nou. Li compra “Viatge a Ítaca” i Roser Oter dirà: “Hi ha peces que et sap greu que marxin, perquè són especials. Recordes cada moment que les vas crear. La lletra i la música en què et vas inspirar, la pell esborronada, la sensació de llibertat i altres emocions difícils de descriure. Però sé que estarà al millor lloc que podia estar. Gràcies Lluís”. “Les obres formen part de tu, no totes saps a on van”, dirà amb un punt de nostàlgia. Li agrada que viatgin a prop però també lluny, a Gratallops, però també a  Nova York i a Alemanya, com les últimes que recorda… També la periodista Mònica Terribas visita Verges a l’estiu i s’endú “Venim del Nord, venim del Sud”. I Roser Oter creu que tot és fruït de l’atzar, la coincidència… Però ha de saber que és extremadament bona en la seva professió d’artista, com també agraïda, sensible i generosa com a persona: “A Verges ha estat molt especial. Molt bones energies i casualitats a l’espai La Placeta. Un lloc per enamorar-se de les coses simples, de la llum, de les persones…”, recorda amb certa emotivitat.

Probablement “L’ànima lectora” és la seva peça de capçalera. Una escultura sense sexe, perquè els sentiments no en tenen. “La lectura és aprendre, és evadir-me, és relaxar-me. És un fet cultural que hauríem de reivindicar més” i per això s’ha convertit en el seu emblema. És una peça fràgil, però en la fragilitat, en la senzillesa i en la veritat que hi amaga, hi ha la bellesa. És la peça que va regalar a Lluís Llach abans de conèixer-lo. «L’ànima lectora» sobre un cèrcol, un gronxador d’emocions? “El cèrcol crea un món infinit, tancat, però infinit, i dóna molta llibertat”, explicarà l’autora.

14706817_1133226716727130_3918183099883992435_o

“Entrar en una boteria, sentir l’ olor a vi. Triar i remenar costelles i cèrcols que van tenir una vida…” escriu Roser Oter a les xarxes socials quan prepara l’exposició “Habitar dins del cor” per dur-la a Vilanova i la Geltrú. Li interessa la filosofia i la psicologia i es fa evident quan es contemplen les seves peces de ceràmica, perquè  interpel·len i conviden a reflexionar. A passar-hi temps observant, perquè el blanc del gres és pur, és clar, és zen. Com en el vi, la ceràmica també parla i escolta. I desperta emocions. “Més que el vi, m’inspira el paisatge vitivinícola, perquè a la masia hi tenim vinya de garnatxa blanca i el meu horitzó de matí i de nit és aquest. Es fa de dia a la vinya, hi ha silenci, observo els colors com canvien amb les estacions de l’any…” explica Oter quan se li demana per la relació entre art i vi que cultiva des de fa temps i que es preveu fructífera. Té clar que «la creació està a la ment», com també que l’escultura i la ceràmica permet interpretacions molt lliures, , en funció del que cadascú hagi viscut. «Posar títol és etiquetar i no m’agrada influir», afegirà després.

 “Mentre em deixo portar hores i hores en la solitud del taller, afloren molts sentiments, els viscuts, els compartits, els que passen dins teu , els que passen a l’exterior, i tot, va fent un garbuix d’emocions. I, a poc a poc, al taller ja no estic sola, el comparteixen personatges que viuen històries, algunes, les meves pròpies i d’altres, històries dels que m’envolten. Quan els creo formen part de mi, de tot allò que respira la meva pell.  Mentre s’assequen en els estants, de tant en tant me’ls vaig mirant, és com si ja agafessin un camí propi, lluny i a prop de mi”

 

Probablement per aquesta determinació, per una sensibilitat extrema, per ser una dona valenta, amant del risc i de l’atreviment, que s’embruta les mans de fang, que hi deixa una part del seu ésser,  que li atorga ànima pròpia, que és capaç de crear formes humanes i afegir-hi inquietuds, quei les acompanya de la subtilesa del filferro… Probablement per això, per no etiquetar i per crear amb llibertat, ha rebut el premi Donart 2017 de l’Associació de Dones La Frontissa. El seu treball és un aliment renovat per a l’ànima, com el vi.

Entrevista a Roser Oter a El Matí a Ràdio

www.ruthtroyano.cat

 

 

 

 

 

«La malvasia serà un raïm important al Penedès»

Posted by | DO Penedès, Uncategorized | No Comments

 

IMG_1069IMG_1060IMG_1080

En Gerard Jané és una de les primers persones que vaig conèixer en el món del vi quan m’hi vaig començar a endinsar i crec que va ser un encert. També de les més generoses que he conegut. Tant és així que ens va citar a la presentació del seu nou vi «Sempreviva» una malvasia de Sitges seca que homenatja la Flor de Sant Joan, i va convocar també altres elaboradors de vi i entusiastes de la mateixa varietat per comparar, aprendre i entendre.  Diuen els entesos  que «la malvasia va ser el primer vi de qualitat que es va fer a Catalunya durant els segles XVIII i XIX i que s’exportava tant com l’aiguardent». Ho va afirmar Josep Puiggrós de l’Institut Català d’Estudis Agraris (ICEA), que el Gerard també va tenir l’encert de convidar a la presentació del seu nou vi. I les seves paraules van ser un baló d’oxigen per a tots els qui  s’afanyen a cultivar-la. Ja són entre 10 i 15 els elaboradors a Catalunya i se n’esperen més: Celler Credo anunciava fa una setmana que elaboraran un vi tranquil de malvasia..

Va dir Puiggròs que «Gerard Jané és un home actiu dins del món del vi», per continuar reclamant, amb contundència, que «tenim el deure de recuperar el nostre patrimoni com fa l’Institut Català d’Estudis Agraris en favor de totes les varietats autòctones«. De la malvasia de Sitges va explicar que fa 700 anys que es cultiva a Catalunya però que havia estat coneguda 150 anys abans. Que, en els inicis, era el vi dels nobles i dels reis, de la Corona Catalano-Aragonesa, i que no arribaria al poble fins passats uns anys. Per això els més erudits en parlaven a les seves obres. És una varietat tan literària com gastronòmica com recull bé en Valen Mongay en un article publicat als dossiers de l’ICEA:

«Mon beure quant al vyn blanch, és aquest: bech grech d’estiu, e d’ivern cuyt, o moscatell, malvesia, trí- bia, còrcech, o candia, o vernaça», després anomena els negres, un de l’Empordà, un altre de Mallorca, etc» Eiximenis

«feu-los dar molt bella col·lació de confits de sucre amb malvasia de Càndia, altra de les malvasies llegendàries, que va adoptar el nom del seu lloc de producció» Joanot Martorell

«Lo endemà de Sanct Juan dónám als frares y germans de frares, donats y bremendaris una pitança de malvesia per ésser així de […] pràctica y té octaves y 12 liçons…» El llibre de cuina d’Scala Dei, s. XVII

De la glòria a l’infert s’hi pot passar en qüestió d’hores i això és més o menys el que va succeir amb la varietat. «Una malura – oïdi- li va fer molt de mal i aleshores van canviar els gustos dels consumidors del moment i va ser substituïda per altres», explica Puiggròs. Del declivi de la malvasia, al seu renaixement. El llegat de Manel Llopis a l’Hospital Sant Joan Baptista de Sitges  ha estat fonamental per fer-ho possible, com també l’actitud valenta i compromesa d’elaboradors com Enric Bartra (Vega de Ribes) quan fa 30 anys no li deixaven vinificar amb malvasia dins la DO Penedès o Joan Huguet (Can Feixes) que de moment no la comercialitza.  «Que continuï molts anys en mans de bons productors», va concloure Puiggrós, mentre els responsables de l’Hospital – ara una fundació amb esperit social- asseguraven que «és la casa de totes les persones que cultivin la cultura de la malvasia».

Com en Gerard, per això la va presentar a Sitges. Ja havia donat exemple de la seva magistralitat enològica amb la malvasia dolça – que no es comercialitza però els privilegiats l’hem pogut tastar des de 2009 que és el primer amy que s’embotella» i la seca – Malvasia de Sitges- i ara amb una tercera referència, la «Sempreviva», un vi elegant, fresc, d’estiu, que reflecteix en la no-etiqueta la puresa, la simplicitat de la dificultat que és cultivar la malvasia. Una ampolla despullada, on el vi i el seu color, el groc de la flor de Sant Joan, són els protagonistes. El raïm s’obté de les vinyes de la Bisbal del Penedès, del Monmell i de Sant Pere de Ribes. A l’acte també hi era el Pep, el viticutor de Ribes on neix la malvasia. Com a intercanvi, en Gerard li cedeix part del most perquè en faci la seva mistel·la. De l’anyada 2015, 4.400 ampolles estàndard i 220 màgnum de «Sempreviva».

IMG_1101

 

L’amabilitat del vi és comparable a la del Gerard. Fa 10 anys que vinifica malvasia de Sitges. El 2005 ja va comercialitzar el primer vi sec i el 2006 va plantar més vinyes. A la presentació,  vam tenir també la sort de tastar una de les 9 màgnums que li queden de l’anyada 2005. És realment una meravella, com la profunditat i el deix de xerès hi són presents. Com el temps, com l’ampolla dignifica el vi i el fa créixer fins a límits inesperats…  Contrast amb la «Sempreviva», que amaga aromes de flors blanques, fruita exòtica i anissats de fons. Molt refrescant. «Un vi versàtil, gastronòmic», diu en Gerard, que homenatja una flor coneguda a Sitges, la que s’empra a les catifes de Corpus, la que sol guarnir les taules, ja seca… La que a vegades ha acabat de donar vida al plat. La de Sant Joan és una flor que neix a mitjans de maig amb un color groc intens. Si es cull durant la floració pot mantenir-se groga, encara que seca, durant molt de temps.

IMG_1081 IMG_1082  IMG_1085

Enric Bartra, elaborador de malvasia a Vega de Ribes i investigador a l’INCAVI, diu durant la presentació que és «un apassionat» d’aquesta varietat. Ningú no en té cap dubte, probablement és qui més en sap al país. La treballa i defensa des de fa 30 anys. Ara es mostra satisfet que més enllà de les vinyes de l’Hospital i Sant Pere de Ribes s’hagi empeltat malvasia en molts altres punts del Penedès. «Era un vi que havia tingut molt de prestigi i vaig intentar assegurar des dels inicis la màxima qualitat. Hem de mantenir, preservar i augmentar una de les varietats amb més història i més difícil de treballar. Perquè al final el que volem són productes especials, arrelats». Bartra acabarà el seu parlament advertint el que Gerard Jané ja avança al principi de l’acte, que «la malvasia serà un raïm important al Penedès». I afegeix Bartra: «Pel seu alt valor aromàtic i per la seva acidesa, necessària per combatre els efectes del canvi climàtic sobre la viticultura; la malvasia té un cicle de maduració mig-llarg».

Joan Huguet, de Can Feixes, explica que «la malvasia és molt tardana, però dóna vins de gran qualitat». Participa al dinar que té lloc al restaurant La Nansa i durant l’àpat comenta que «compartir varietat li dóna a la malvasia una projecció molt interessant». Amb Enric Bartra comparteixen opinió dels vins que amistosament tastem, com també de l’afirmació que «si n’hi ha poca, cal valorar-la al màxim», referint-se a la malvasia. «La malvasia té molt de risc, cal esperar, madura a la vinya, li costa fermentar i millora amb el temps», revelarà Huguet. I ho comprovem amb el seu vi de 2010 -un esclat de fruita-, amb el Sasserra 2013 – diuen que l’anyada 2006 és ara excel·lent; «de llàgrima» puntualitza el periodista Ramon Francàs – i amb la màgnum de Jané Ventura de 2005.

Ningú no contradeix la perdurabilitat d’un vi que té en la genètica de la varietat dos punts forts, el sucre i l’acidesa. «És més fàcil fer dolç que sec. El vi ranci de malvasia és la mort noble, ara fem altres productes» comenta Bartra. I quins altres productes. Que  per molts anys torni a ser el vi de gran qualitat que va ser, ara amb la sort de poder gaudir d’una àmplia i genial versatilitat enològica.

Articles relacionats

Una mirada slow al Garraf

L’hora del vi amb Marcelo Desvalls i l’Hospital Sant Joan Baptista de Sitges

Tània Juste: «El vi va donar cos i ànima a allò que volia explicar»

Posted by | Uncategorized | No Comments

fotonoticia_20151027122747_1280

 

«Temps de família» és una novel·la històrica ambientada al Penedès que narra amb delicadesa i elegància l’esdevenir d’una família benestant en un temps convuls, també a la vinya, els anys que enllacen les darreries del segle XIX i els inicis del XX. «De seguida vaig tenir clar que ambientaria la novel·la en una regió de vins. La figura de l’indiano com a iniciador de la nissaga em va donar el punt de partida que necessitava. Es tractava d’un personatge molt potent literàriament. Al Penedès n’hi van arribar força durant els últims anys del segle XIX, d’indianos, i en ser una terra que coneixia, m’hi vaig sentir a gust». Ho explica Tània Juste, historiadora per la Universitat de Barcelona i escriptora, autora d’aquest relat que li ha valgut el prestigiós Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica 2015.

L’escriptura és per a Juste «tan vital com el respirar; perquè sense ella ja no ets tu mateixa; perquè les històries formen part de tu i els teus personatges no fan més que ampliar i ampliar la teva família». Aquesta passió que sent per la lletra es manifesta a cada ratlla d’un text històric  de lectura amena, àgil, vibrant. Les aventures dels  Giner al Penedès i a Barcelona en dos temps històrics diferents omplen pàgines d’incertesa, de neguit, d’intriga… «La meva intenció era explicar una història de família per poder tractar aquest primer univers que tots coneixem en primera persona» explica Tània Juste. I afegeix: «Lligar aquesta família a una terra i al món de la vinya i el vi va donar cos i ànima a allò que volia narrar».

Un mas, unes vinyes, la lluita per la terra…
La història d’una nissaga catalana que va voler construir un gran somni.

C_Temps de família.indddsc01576

A l’escriptora no li és nou el paisatge de la vinya perquè part dels seus familiars són del Penedès i recorda: «Sovint he passejat pels camps observant el pas de les estacions de l’any i mai deixa de meravellar-me el procés de transformació dels ceps. És un cicle molt poètic, i també tot el que hi ha rere l’elaboració del vi. Hi vaig arribar, per tant, d’una manera molt natural».

Com a historiadora que és, té la convicció que «cada persona viu condicionada pel lloc i el moment històric que li toca viure, la seva manera de pensar, d’actuar i de sentir s’expliquen també a través de la seva època. Els tics, la moral, l’explicació del món és diferent a cada moment». I d’aquí que les diferents generacions retratades a «Temps de família» s’expressin d’acord a les circumstàncies. Diu l’autora que «Bonaventura Giner seria el que avui identifiquem com l’emprenedor, el constructor del somni familiar, aquell que comença del no-res i que inventa a força de treball; la generació d’en Jan i les noies Giner representa la dels fills que ja neixen en l’abundància, malgrat que hauran de fer front a una guerra. També és la generació d’aquells qui ja tenen accés als estudis i, per tant, la d’una manera de fer diferent; i aquella tercera generació que tot just queda apuntada a la novel·la seria la més conflictiva, la tercera maleïda, la que destrueix l’imperi familiar o bé es reinventa en un món modern». Aquest horitzó obert que l’autora perfila pot fer pensar en una continuació, o en un segon volum ambientat en una regió de vins. Preguntada per aquesta possibilitat, respon: «Per què no? Hi he descobert gent excepcional que donarien per moltes novel·les més».

El llibre no és un relat literari només, sinó el d’un moment trascendental a la vinya. Es narren amb precisió i exactitud els treballs al camp i les malalties universals de les quals les vinyes catalanes no van escapar, com l’odiada fil·loxera. Com es va documentar l’autora? «És una recerca que em porta a peregrinar per diversos arxius històrics, biblioteques i centres de documentació. La meva faceta d’historiadora m’hi ajuda, és clar, però sempre miro de buscar alguns còmplices perquè em guiïn a través de les fonts documentals que necessito per a escriure cada novel·la, especialistes de cada sector. En matèria històrica del Penedès va ser l’historiador Ramon Arnabat qui em va facilitar la recerca, assessorant-me i conduïnt-me cap a una sèrie de llibres indispensables de la història del camp català, de la comarca i del país en general. Ell em va resoldre molts dubtes que van sorgint a mida que escrius, és una font de saviesa del Penedès increïble! També les grans famílies vitivinícoles de la comarca, a través dels escrits d’alguns dels seus membres al llarg del segle XX m’hi van ajudar molt. I les entrevistes amb persones de la comarca que avui en dia hi viuen i hi treballen, amb els seus records de com ho feien les generacions que els van precedir, han estat una font molt valuosa d’informació».

Li llegeixo al seu bloc els seus agraïments també a Jordi Arnan, un dels dos propietaris del Celler Pardas. Amb ell va anar a veremar les finques mentre es documentava per escriure «Temps de família». I reflexiona en obert: «Hauria estat el mateix construir l’escena de la verema dels Giner a principis de segle sense haver vist aquella primera llum del dia enmig de rengleres de vinya al Penedès? Sense haver sostingut el raïm acabat de collir del cep? Hauria pogut saber quines olors es respiren allà o quins són els sons que envaeixen els camps en plena verema? Segur que no».

L’emoció amb què recorda aquests instants i com el lector els pot identificar molt fidelment a la novel·la, fan pensar que té ganes de seguir aprofundint en aquest món. Diu que és «un sector apassionant amb una derivada poètica que de seguida enganxa». I es mostra convençuda que després d’aquest llibre «ja no podré deixar d’observar els camps de vinyes mai més, ni d’admirar-ne tot el seu procés». Una autora seduïda pel paisatge de la vinya, tant com per l’escriptura. Des de l’any 2009 que la practica  i parafrasejant a Paul Auster reconeix que «vaig decidir que no deixaria d’escriure».

Estic covençuda que voldria prendre un vi amb l’iniciador de la nissaga, en Bonaventura Giner, o amb en Jan, l’hereu, o amb les filles -tan diferents malgrat estar marcades per un mateix temps- o amb els masovers entregats en cos i ànima a l’aventura de construir sense res a canvi un temps i una família… Però la ficció ho fa, certament, difícil. L’alternativa, més real, més possibilista de la Tània Juste és aquesta que ens comparteix:

 

vi

«Un del Celler Pardas, un exemple d’amor per la terra i pel vi ben fet»

moments

«Qualsevol celebració per petita que sigui»

persones

«Amb el meu company de viatge»

Bruno Colomer & Paco Pérez – «Caminante no hay camino, se hace camino al andar»

Posted by | Uncategorized | No Comments

11061722_10207042278272002_1014154568485237455_o

El xef amb 5 estrelles Michelin, Paco Pérez,  i l’enòleg Bruno Colomer (Codorníu) s’han conjurat a treballar plegats en endavant amb els seus respectius equips per fusionar cava i alta gastronomia. La col·laboració que tot just enceten busca «re-evolucionar» el món del cava, però és el camí el que acabarà dient-los quina és la concreció de l’aliança  filosòfica i experimental. Fan bo el seu assemblatge el conegut vers d’Antonio Machado.

I és camí incert cada camí,
n’és cada vida!» Josep Carner

Tots dos estan convençuts que «sortiran coses interessants» però aventurar-se a dir-ne una ara, és prematur. «Mai pots dir hem arribat. Sempre hem de preguntar-nos coses i fer-ne de noves» sentencia Colomer. Ell està al capavant de la direcció enològica del Celler Jaume, el laboratori de recerca i d’idees del grup Codorníu on hi ha inquietud i qualitat. S’elaboren caves de llarga criança (monovarietals de pinot noir, chardonnay i xarel·lo), s’assaja un monovarietal de parellada, s’estan testant un xarel·lo sense sulfits i els envelliments en tines de fang…

Celler Jaume és un centre experimental que s’ubica al cor de Codorníu, al mateix espai físic on es va degorjar la primera ampolla d’escumós de mètode tradicional del celler de Sant Sadurní, el 1872. Un laboratori a l’espera de resultats que, si s’escau, s’apliquen després al gruix de la producció de Codorníu. «A Celler Jaume considerem la vinya d’una altra manera. Collim pensant en l’acidesa que és el que dóna potencial per envellir al cava, com fan a la Champagne, a Alsàcia i a Borgonya. I a més a més, al celler desenvolupem després tècniques de vinificació per assegurar l’acidesa obtinguda com per exemple un premsat suau.

IMG_1471 IMG_1476 IMG_1474

«Iniciem un camí però veurem què ens trobem així que el comencem a recórrer. Vinyes, bosc, flors…» afegeix Pérez. I explica: «Compartirem talent, serà un procés d’aprenentatge mutu». I matisa Bruno Colomer: «Els enòlegs també fem cuina, cuinem raïm…». «Sovint oblidem que el vi el consumeixen persones» remarca Paco Pérez i continua dient «per això volem descobrir una nova manera de fer, donar un enfoc diferent al cava». Colomer i Pérez busquen obrir nous camins per un producte d’alta gamma, el cava del Celler Jaume. «El cava són mans, és terroir, és coneixement, és saviesa. I volem fer-ho visible, anant plegats, sobre les premises de tradició, innovació i qualitat» explica amb convenciment Paco Pérez.

Defensor a ultrança del cava a la copa però també al plat, Pérez sorprèn amb una pintada al cava amb papillote de bolets. Abans haurem tastat gnocchi de pastanaga i escamarlà, arròs cremós d’ou de reig i gambetes, llimona en diferents textures i petits fours de xocolata amb tòfona. L’àpat es serveix al restaurant Enoteca de l’Hotel Arts, on es presenta la col·laboració amb Codorníu. Com a gurú que és en el món de l’escumós, Bruno Colomer trenca mites al voltant del cava. Un producte de llarga criança evoluciona positivament 5 anys després del degorjat. Ho constatem amb un Jaume Codorníu. Les notes d’evolució són presents però ben integrades, amb equilibri. Encara perviu la frescor, l’acidesa, la fruita madura…

Paco Pérez serveix un menú fresc i mediterrani tenyit d’elegància, subtilitat, expressió, gust i aroma. I amb la calidesa que li pertoca a aquest moment de l’any en què la tardor està a punt de mudar-se a l’hivern. No hi falten ni la tòfona -tampoc a les postres!- ni els bolets. Submergits en els plats innovadors de tall clàssic.

 

12360161_10207044644731162_2426449897567996503_n 12391015_10207044644811164_8816063304474047874_n 12360221_10207044645011169_6195208712094834164_n

12345536_10207044645371178_5800198491257628459_n 12376583_10207044645091171_2777360812906497764_n12342412_10207044645451180_874665378432285979_n

En una conjuntura difícil per al cava amb la creació de  la denominació Clàssic Penedès a Catalunya i l’increment de vendes de prosecco (i champagne) en l’àmbit internacional, Bruno Colomer lamenta que «en els moments difícils, hi hagi hagut cellers que han sortit de la DO. També des de dins es pot revertir la situació». Malgrat aquesta circumstància, el futur l’interpreta en positiu, amb noves oportunitats. Una d’elles, que esperen en candeletes, és la nova normativa del cava de paratge que «dignificarà el sector», diu. Celler Jaume té previst incloure totes les seves referències sota la denominació, però també aspira a fer-ho amb caves del grup Codorníu. «Garantirem l’origen fins al final i preservarem la tipicitat del nostre terroir» assegura Colomer.

 

12376704_10207044646931217_8314777831301050787_n 12373219_10207044654251400_2903736212136783831_n

Les tècniques de l’enologia i de la gastronomia s’alien per estudiar procedències, processos d’elaboració, tècniques i anàlisis sensorials. El Celler Jaume, a Sant Sadurní d’Anoia, acollirà les sessions de treball i el procés d’experimentació compartit. «Aprendrem  de l’aprenentatge» conclou Paco Pérez, conscient que el cava és un gran producte que no es pot deslligar de l’alta gastronomia. De fet, al restaurant Miramar de Llançà amb dues estrelles Michelin, té previst crear un menú especial on el cava Codorníu sigui l’eix inspirador de la proposta gastronòmica.

El 2017 començarà a veure’s el treball de 4 mans i dues ments tan inquietes com agosarades conscients de la transcendència de la seva aliança. L’objectiu és «apropar encara més l’univers de Codorníu al consumidor».

www.ruthtroyano.cat

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR
Aviso de cookies