periodisme

El cava és llibertat. I en paraules de Joan Margarit, «llibertat és una forma d’amor»

Posted by | Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

43180796_2240921362810122_6298150024358395904_o

àudio

https://www.ivoox.com/inauguracio-cavatast-2018-audios-mp3_rf_29120250_1.html

 

Bona tarda

 

El cava són “instants d’inadvertida felicitat”

Manllevo el nom d’un llibre de Francesco Piccolo, de lectura, per cert, molt recomanable

 

PRIMER instant ( personal )

 

24 de setembre. Dilluns al matí. Festiu a Barcelona. Diada de la Mercè. Aprofito per venir a Sant Sadurní per impregnar-me de nou de l’essència de l’espai que ara ens acull i conversar amb en Joan Capellades dels preparatius del CAVATAST. Arribo d’hora i em donen la benvinguda els primers aires freds de tardor i l’olor de la xocolata de Simón Coll. El cava passa desapercebut encara, sinó és als cartells on s’indiquen els noms dels cellers; el raïm viatja del cep a les caves.

 

Passo per davant de la farmàcia Macià. Darrere del vidre, entre medicaments, em criden l’atenció uns dibuixos  infantils. “Pinta les teves vacances” diu la capçalera del paper. I m’enamora veure que entre parcs d’atraccions, el mar, la caravana, la pilota i la muntanya, hi ha esbossada la vinya, la vida rural,  i   la festa de la fil·loxera de Sant Sadurní.

 

Constato que la cultura del vi es perpetua de generació en generació. Aquí encara està empeltada. No tot està perdut.

 

 

SEGON instant

 

Un matí d’hivern de fa tres anys. Truquen a la porta. Les vuit i pocs minuts. Encara amb el cafè a la mà, obro tímida i desconfiada. Apareix la Gemma Torelló. Em porta el llibre “Cava, on vas?” escrit pel seu pare. Admiro el gest i fins i tot me n’avergonyeixo. Me l’ha dut a Barcelona i me l’ha dedicat!

 

I  m’endinso d’immediat en la lectura d’una història, de gairebé 150 anys d’història, plena d’alts i baixos, de reflexions íntimes i personals. Sensates. Potser discutibles, però… què hi ha en aquesta vida que no sigui possible de discutir? I respectable.

 

TERCER instant

 

El meu avi i el meu padrí. El porró cada dia a taula i el cava per a les grans ocasions. Ja no estan entre nosaltres, però les tradicions que vam compartir, hi són. El cava ha format part de la banda sonora de la meva vida, de les reunions familiars, de les celebracions, del Nadal. Amb el cava he crescut. L’avi, el tiet, els pares, li’n deien xampany. Jo, nosaltres, ja som de la generació de reivindicar el cava. Ens hem fet grans a base d’anuncis de televisió, de brindis, de bombolles daurades, de recanvi de copes, de converses, de plats compartits, d’estovalles tacades. El cava presidint, pacificant, relaxant tensions, accentuant alegries.

 

Entre bombolles fines, subtils, profundes, de criança llarga, els recordo… A l’avi i al tiet. I ho faré  sempre. I la corona delicada i efímera del cava,  m’adverteix que la vida és immensament bella, però hi ha un dia que s’acaba.

 

_ _ _ ÀUDIO 1

 

“A vegades baixo a les caves tot sol i em poso a parlar amb les ampolles que dormen ajagudes i que estan transformant el vi en un líquid màgic que alimentarà els nostres somnis. Potser algú que em veiés es pensaria que he embogit, i possiblement sigui una mica cert. Dedicar-se com jo he fet durant pràcticament tota la meva vida a entendre els misteris d’aquest vi escumós que va inventar Dom Perignon i van prestigiar els elaboradors de la Xampanya – els nostres germans grans – pot acabar fent que perdis la raó. És per això que abans de desvariar més, vull fer un brindis pel futur del cava, de la gent que ens hi dediquem i de les persones que gaudeixen del que els oferim”  Paraules d’Agustí Torelló a “Cava, on vas?”.

 

El cava és bogeria i passió

 

La bogeria, m’és coneguda. Salvant les distàncies, he tingut aquestes últimes setmanes la mateixa sensació que descriu Agustí Torelló. Vinc d’omplir-me de vida, de renovar l’aire que respiro, de treballar a la vinya. Un mes al Priorat, fent la verema a Mas Martinet al costat de Sara Pérez i d’un equip immens.

 

En la bogeria de fer allò que t’agrada, agafen una dimensió desconeguda els gestos i les complicitats. He quasi abandonat la feina i ho he donat tot al camp. Era un desig? Una necessitat?

 

“El periodisme és una manera d’estar al món” diu el corresponsal Alfonso Armada. Jo també l’entenc així. El meu ofici no sap d’horaris ni d’obligacions. En això segur que s’assembla al vostre. S’ha de viure des de dins. I intento exercir-lo sempre amb responsabilitat, rigor, humilitat, enfonsant les mans al terra i empeltant els peus a la terra quan m’ho demana el cor. El batec és molt exigent, a vegades.

 

Per dura, austera, difícil, complexa i inabastable que sigui, la terra  sempre és penetrable. I com més avall vas, més vida hi trobes. Una mestra em va dir de petita, a l’escola: “Tots tenim un fons bo, però cal saber trobar-lo”.

 

La terra et repta i d’ella en creixen les coses sanes i bones, els valors, i les relacions més duradores. El contacte físic pot semblar feréstec, però la relació amb el camp és senzilla i pura. Temptadora, perquè et crida, reptadora com el periodisme.

Un ofici on el  fer és imprescindible per entendre, comprendre, saber, saber sempre més, per després poder escriure millor i encomanar la passió pel vi i pel cava a qui encara no li ha arribat.

 

Com hem pogut deixar de reconèixer, això que és tan nostre? Com NO HO hem prestigiat més? Què  hem fet malament perquè altres guanyin el reconeixement que ens pertoca?

 

Hi ha moltes assignatures pendents i no les resoldrem ni ara ni avui. Però si ens focalitzem en allò que és important, potser encetarem el camí dels somnis complerts, que s’obre davant nostre.

 

I per on comencem? Proposo reivindicar i dignificar els oficis, els vells oficis que encara perduren. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, deia Foix. I el cava en té tants i l’agricultura tants altres, d’oficis, que ja fem tard a reconèixer-los. El marger, el desgorjador, el boter, el surer… Al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí ens els mostren tots.

 

“L’originalitat està en tornar als orígens”, afirmava Antoni Gaudí, l’arquitecte universal nascut a la meva ciutat, a Reus. O “innovar és fer bé les coses bàsiques”, diuen els experts.  I per això  cal ser honest, honrat, revisar-nos constantment i que ens preguntem més i més sovint el per què de les coses. I la seva utilitat, i el seu sentit, i el seu retorn… I què és el que ens diferencia, allò que ens fa ser, no millors, sinó més autèntics. Més de casa nostra, del país. Del tros de terra que ens ha tocat viure, com va escriure el poeta.

 

El cava és un signe d’identitat que espurneja al voltant nostre, però tots sabem, que encara ho fa massa tímidament. Ens representa, com a ciutadans del Penedès, de Catalunya, aquí i a fora,  però… Per què altres han guanyat la partida de la visibilitat, del màrqueting, de la comercialització. Ens conjurem a resoldre-ho?

 

 

El cava és vida,

I tota vida té un origen

 

 

Diari Destino. 2 pessetes. Número 474. 17 d’agost de 1946. El compro al mercat de Sant Antoni dels diumenges a Barcelona  un dia que hi passejo, perquè em crida l’atenció un article. Diu el titular: “Algo más sobre nuestros payeses”:

 

 

_ _ _ ÀUDIO 2

 

“El excmo. Sr. D. Manuel Raventós y Domenech, el cèlebre fundador de Codorniu, uno de los payeses más considerables de la historia de este país (…) fue un gran payés, en el sentido de que estuvo metido en contradicciones constantes. Fue un gran hombre de acción. Escribió mucho. Lo que escribió tiene casi siempre un sentido contrario a lo que hizo. Conservador consciente, la preocupación viva de don Manuel fue la conservación de nuestras masias”

 

L’article comença dient que “un pagès és un ésser ple de contradiccions, la psicologia del qual es manté en un clar obscur constant i simptomàtic”

 

I acaba afirmant:

 

 

_ _ _ ÀUDIO 3

 

“yo he llegado a creer algunes veces que nuestros payeses, que en los últimos decenios han mostrado tanta pasión para asociarse e integrarse en corporacions de su ramo, lo han hecho para desarrollar en otro campo su innato invididualismo. Cuando por una u otra razón los payeses se asocian – por las aceitunas, el vino, el trigo, el ganado – se producen dos partidos: los que estan con la junta y los que estan contra ella, que son los más”

 

No es el tarannà del pagès només, potser és la representació de tot un país, el nostre, capaç i líder, però massa poc donat a reconèixer-ho. Vivim amb pors, incerteses, amb dignitats mal resoltes. I si les superem? Si hi ha  quelcom que uneix o que ens pot reunir a tots, és el reconeixement de l’esglaó primer, de la feina del pagès, del viticultor.

 

El preu del raïm és el preu de la seva dignitat i marcarà inevitablement la qualitat del producte, el prestigi d’una regió sencera.

 

Us sonen, oi, els 6 euros per quilo de raïm a la Xampanya?

 

El prestigi es guanya creant una cadena de valor que comença al cep. Amb ecologia, treball precís i acurat,  assumpció de responsabilitats. Necessitem més elaboradors, més connexió entre vinya i celler, dinamitzar les economies locals… La marca, la companyia… és un refugi, està bé, però a vegades també va bé sortir-ne i crear la pròpia. Us ho diu una autònoma.

 

I està clar que no vinc a donar lliçons de res, ni em pertoca. Vinc a alçar la veu en defensa del cava, un aliment que, amb paraules de l’escriptor de Gelida, Jordi Llavina té “una història daurada d’indeturable progrés”. Ho escriu al llibre “La història del vi i el cava a Catalunya”, on Sant Sadurní hi té un pes especial.

 

Caldrà implicar-se i motivar-se en plural perquè així sigui d’ara en endavant també.  Perquè segurament des de cadascuna de les nostres posicions, responsabilitats, professions, podem fer que el futur del cava sigui bo, més bo. I sa, i just, per als qui el fan, els qui en viuen, els qui el consumim.

 

El futur passa per les varietats patrimonials, el respecte pel medi ambient, la durada de la criança que faci justícia al vi…

 

— ÀUDIO ANGLÈS

 

“Yet a handful of cava producers, working conscientiously in the vineyards and diligently in the cellar, have demonstrated that it can be among the most distinctive of all sparkling wines. Eric Asimov a The New York Times

 

I com ens agrada llegir-ho. I què acostumats estem a fer-ho. Sí, podem, el cava pot ser el més distingit de tots els vins escumosos quan es treballa a consciència, des de l’origen. Ho diu Eric Asimov al The New York Times però ho hem de corroborar també nosaltres, amb fets.

 

Els processos incerts i màgics del cava, que són plens de ciència, de tècnica, d’art, d’artesania, d’innovació, d’alquímia, tenen les mans i el paisatge, la natura i la humanitat com a eixos vertebradors. I només per això els devem respecte.

 

Emocions, dubtes, incerteses, la saviesa de qui el fa i d’aquell qui reconeix que la seguretat relativa de les coses només la donen l’experiència, la coherència i la confiança en un mateix i la creença sense matisos en allò que fa. Però ho ha de fer bé.

 

El cava és llibertat

I en paraules de Joan Margarit

Llibertat és una forma d’amor

 

Hi arribo després de llegir els missatges que m’arriben a través de les xarxes socials quan demano què és el cava perquè vinc a pregonar el CAVATAST. M’agrada sentir les veus dels altres i compartir-les també quan se m’encomana fer un discurs.  Ningú no fuig d’estudi i els tòpics apareixen, però tot el que es diu del cava és positiu.

 

Sóc i som conscients que el sector viu un moment convuls, estrany, complicat, incert… Però canviar és madurar i els canvis són la conseqüència inevitable per superar  situacions d’inestabilitat. Les pertorbacions ens fan mirar endins, reconèixer el com i el per què de la trencadissa, i ens ajuden a renéixer amb més força.

 

L’origen, el preu, la qualitat, les varietats, la creació de nous refugis per a grans i justes aspiracions (el Cava de Paratge Qualificat, CORPINNAT), el debat entre la DO Cava i el Clàssic Penedès… A ningú no se li fa estrany que pugui mencionar-ho avui i aquí, però no entraré en cap  valoració. Com tampoc jutjaré  els canvis d’accionariat ni les estratègies empresarials del cava… Són qüestions que el sector ha d’abordar internament… Som en aquest moment de pertorbació, però diu el proverbi que els estels necessiten foscor per poder brillar.

 

Fora d’aquí, on hi ha reunit el sector, la vida transcorre més plàcidament. Els amics i coneguts que m’envolten virtualment i m’aporten sempre, diuen…

 

El cava…

Desperta sensacions

És celebració

Llegat de territori, pagesia i identitat

Nits de capricis i converses

Pluja d’estels

Terra, casa nostra

Bombolles amb vida

Mediterrani

Aturar-se i viure el moment

Amor

Alegria compartida

Txin txin

Paciència, repòs i silenci

Pessigolles

La beguda de l’èxit

Un beure que fa família i que acosta en les distàncies curtes; Només fa falta que expressi territori

El cava és salut

Imprescindible en un bon àpat

Emocions

Família i amics

Copes llargues, nits i brindis

Serenor i felicitat

Celebració. Inici de vacances

Moments per al record, moments únics

Complicitat i optimisme, bonança, guanyar, brillar (oi Núria Escalona?)

La màxima expressió d’un vi efervescent que es converteix en joia

Somriures espontanis

Un gran producte que cal tornar a la seva grandesa

L’adrenalina necessària per saber que l’èxit esdevé després de la perseverança

L’efervescència d’un terrer, d’un paisatge, l’esforç de persones apassionades per la feina i el segell d’un petit gran país

Schmetterlinge im Munnd que en alemany significa “papallones a la boca”

Estima i goig, companyia

El cava és com l’amor, “és la primavera que en una freda comarca fa florir la innocència com una rosa” en paraules d’Òscar Wilde

El cava és sobretaula

És la celebració de la vida

 

I resumeixo…

El cava és llibertat

És un viatge en l’espai i en el temps

Una cava és una biblioteca

 

_ _ _ ÀUDIO LLIBERTAT   

 

https://www.youtube.com/watch?v=oOqybZS85_g

BAIXAR A SEGON PLA DESPRÉS DE “ LA LLIBERTAT ÉS UN ESTRANY VIATGE…”

 

El quintet femení Sommeliers posa música al poema emblemàtic de Joan Margarit.

 

 

El cava són TAMBÉ les dones

 

Les anònimes i les que han estat a primera línia. I cal reivindicar-ho sempre sense ànim de qüestionar res  ni  a ningú; sinó d’alçar la veu i d’instaurar un nou paradigma social des de la igualtat. Perquè si hem estat invisibles, cal admetre-ho i revisar el paper injust que ens ha tocat viure a la història. Aquesta setmana, l’1 d’octubre, recordàvem el discurs de Clara Campoamor a les Corts defensant el vot femení. No fa  ni  90 anys que podem exercir, les dones, un dels drets universals.

 

 

_ _ _ ÀUDIO 4

 

“Elles. Les dones no s’espanten quan han de tirar del carro; Apareixen noves caves i a poc a poc es deixa enrere el vi gasat”. Diu Agustí Torelló. I continua: “Acabada la guerra, molts haurien llançat la tovallola, però els sadurninencs i molt especialment les sadurninenques, no ho van fer. Hi ha quatre dones, quatre vídues que van tenir un paper molt rellevant durant aquells anys i es van posar sense complexos al front de les seves respectives empreses. Elles són: Montserrat Fatjó Tintorer, Dolors Sala Vivé, Isabel Ordi Soldevila i Ramona Roig Manobens”

 

N’havien sentit a parlar abans? Segurament que moltes i molts, no. El text és del llibre “cava, on vas?”. Hi apareixen en imatges dones vermant, dones etiquetant, no eren alienes al paisatge de la vinya ni del celler, ni a les caves, ni a les cases. Sense la dona, sense la seva sensibilitat que no feblesa, sense la seva lluita, determinació, esforç, tampoc seríem on som ara i crec que cal reivindicar-ho avui i sempre. Que el cava també són moltes dones, moltes mans de dones enllaçades i compromeses, les que hi ha hagut i les que vindran i les que ja hi són amb força. En aquesta sala en tenim una bona representació. Dones que elaboren  amb una mirada aglutinadora, universal, solidària, dones que parlen i treballen des del cap, des del  cor i des del  ventre.

 

El cava és un paisatge natural, humà i arquitectònic

 

Dèia Thoreau:  “Feliç l’home a qui cada dia li és permès de contemplar una cosa tan pura i serena com el cel de ponent a la posta de sol, mentre les revolucions irriten el món”.

 

I quantes se’n poden veure al Penedès? a Sant Sadurní, de postes de so? , des d’angles radicalment oposats i finques que no tenen res a veure les unes amb les altres, però totes tan significatives  i amarades pel mateix vent, o sol o pluja..

 

2700 anys d’història fent vi al Penedès ens ho recorden els amics de la Font de la Canya, 150 de cava. Una mar de vinyes amb lleugeres ondulacions, un teixit associatiu extens i  incansable ( la confraria, cal feru, la biblioteca Ramon Bosch de Noya : quin gran motor cultural que teniu ¡ )…

 

I  a més a més un patrimoni arquitectònic únic, ocult, auster, fred, tènue, inquietant, silenciós que només el gir a la rima trenca… aquest món que hi ha a sota de nosaltres, aquesta  ciutat subterrània, les caves, construïdes moltes a pic i a pala, pels avis, l’esforç és arreu

 

Un univers on el temps s’atura i s’esfilagarsa per regalar-nos gustos i aromes, sensacions renovades, que esclaten delicadament, al paladar, a la boca, que és on acaben els vins i el cava, on tenen raó de ser.

 

Cap territori mereix una agressió al paisatge perquè és també una agressió a la pagesia i a les persones que l’habiten, a la humanitat. Plegats hem de saber dir que NO. Que seria de nosaltres sense els pagesos. Cultivar que vol dir cultura. Cultura que ve del llatí cultus i que significa habitar, protegir, honrar, cuidar…  la cultura que perpetua la vida.

 

 

 

La 22a edició del CAVATAST

 

Sento que no sigui un pregó a l’ús. Gràcies regidora per donar-me aquest privilegi i per deixar-me ser lliure. He volgut compartir reflexions i inquietuds en veu alta, més que analitzar el sector i posar-hi xifres que ja tots sabem i assumim.

 

El CAVATAST es confirma avui com una fira imprescindible al país, un punt de trobada per a milers de persones, una cruïlla que any rere any accentua la relació directa entre el productor i qui el beu.

 

El triangle Falset , Barcelona i Sant Sadurní es manté intacte, per bé que n’han aparegut al llarg dels anys moltes fires i festes noves. Però aquestes tres són essencials.  I reconec els canvis i millores que s’han introduït amb el temps per fer del cava un producte de prestigi, de qualitat, gastronòmic, versàtil i modern. No és una moda, mai ho ha estat, perquè les modes són passatgeres. El cava és passat, present i futur. Forma  part de la manera de viure i de relacionar-se a Sant Sadurní, al Penedès, a Catalunya i cada vegada més l’estranger. És identitari, és transversal… Amb el cava exportem la nostra manera de ser i de sentir, arreu.

 

_ _ _ ÀUDIO 5

 

 

“Quan parlem de xampany sempre ens ve la idea de luxe, glamur, sofisticació. Però més enllà de la desena de marques que coneixem hi ha quatre mil petits productors que tenen molt a veure amb el fet que la Xampanya sigui una terra molt interessant per descobrir. Darrere del luxe també hi ha artesania i bellesa. A la Xampanya, on fan xampany des de 1660” Josep Roca a l’Avantguarda del Vi.

 

Nosaltres, també podem arribar-hi a l’excel·lència. La toquem ja amb la punta dels dits. Fem que el cava sigui un luxe de beure. Creiem-hi.

 

Celebro donar la benvinguda a una festa que convida a beure amb responsabilitat i qualitat, a beure bé, amb copes RIEDEL i que té un programa de tastos paral·lels que cultiva la cultura del vi entre grans i petits. I aquesta és una dèria meva que no em canso de repetir allà on vaig: la necessitat d’empeltar les tradicions als fills, als nebots, als nets. Com ho van fer amb mi, el meu avi o el meu tiet.

 

I  no voldria marxar sense reconèixer el treball que fan a “Fem Vinya” i els cellers que hi confien les activitats infantils, com tampoc all projecte educatiu de La Vinya dels Nens a Sant Pau de l’Ordal, una iniciativa pedagògica que hauria de ser reproduïda a totes les escoles de Catalunya. Si no coneixem, si no practiquem, no estimem. Si no valorem, no prestigiarem mai el que tenim a la vora.  I com diu el meu amic enòleg Toni Sànchex Ortiz, el vi i per extensió el cava són  “l‘eina sociabilitzadora més gran que la història ha vist mai”.

 

Són aliments, però només esdevindran cultura quan els abraci tot un poble.

 

 

GRÀCIES i ja acabo

 

Em sento afortunada com a periodista de què Sant Sadurní doni veu a les persones que ens dediquem a comunicar:  l’any passat va ser el periodista i director de RAC 1, Eduard Pujol… Que el   CAVATAST sigui pregonat dos anys consecutius per professionals de la comunicació és un reconeixement que el cava fa al conjunt del sector; la nostra societat només avança amb llibertat d’expressió, amb mitjans lliures i consciència social, per bé que el periodisme viu avui immers en diferents crisis, d’identitat, dignitat, l’econòmica…  però això seria obrir ara un altre meló i no toca.

 

Resseguint la llista de pregoners que m’han precedit, m’aturo en Muriel Casals.  Més enllà de les ideologies, va ser una dona capaç de reunir sensibilitats molt diverses amb el seu missatge clar, net, transparent, sincer, humil i savi.

 

I amb les seves paraules vull acabar el pregó de la 22ª edició del Cavatast. Dir-vos que “no som aquí per buscar un somni, vosaltres, el cava, és el somni”

 

Que no despertem mai, llarga vida, moltes papallones a la boca i visca el CAVATAST.

Premi al Mèrit Periodístic 2018 * Elles, dones pageses

Posted by | Llibres, Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

 

IMG_5662

Fotografia Cesc Garsot

Paraules amb motiu del Premi al Mèrit Periodístic que em va concedir ahir 27-4-2018 l’Associació Catalana d’Enòlegs.

 

És un orgull molt gran rebre aquest premi

De part vostra, dels enòlegs

Vosaltres que sempre dieu “no faig res, tot es fa a la vinya…”

 

No m’ho he cregut mai! La cultura de l’esforç també està aquí reunida

 

Ho he pogut comprovar amb el cicle de llibres “retrats de vi” que editem amb publicacions URV i que m’ha permès conèixer enòlegs brillants  i persones extraordinàries, des del Toni Sànchez Ortiz que va ser el primer a la Maria Sangenís que és, de moment, l’última…

 

Tinc molt clar que aquest premi que em doneu és col·lectiu. Així ho sento

 

Quan la URV em va fer la proposta d’escriure “retrats de vi” no vaig dubtar ni un moment a acceptar-la! Parlar de vins i amb persones que els creen? Quin privilegi, vaig pensar

 

I així hem arribat a 6 volums publicats i dos més en camí. Llibres que hem fet gràcies a Pedro Cabanillas, Jaume Llambrich, Magalí Urcaray i Maoz Eliakim i  que ens han empeltat, m’han empeltat a la terra, a l’art, a la ciència, a la tècnica, a l’artesania que es fer vi, però sobretot m’han connectat amb les persones que l’elaboren. Perquè això de fer vi, és la suma de naturalesa i d’humanitat. I com diu el meu amic Toni, enòleg, el vi és “l‘eina sociabilitzadora més gran que la història ha vist mai

 

Des de la humilitat, em satisfà molt d’haver imprès una nova mirada en aquest món, no només ara que en sé una mica de vi, bé, molt poc, sinó ja als  inicis, farà 6 anys, amb el bloc Vi Moments Persones, que també em va premiar la DO Catalunya.

 

He fugit sempre de l’elitisme, l’esnobisme i la sofisticació a l’hora de comunicar el vi. De parlar-ne a la ràdio, a la premsa, als llibres. El vi són moments i són persones. Homes i dones poderoses que heu guardat massa temps el vostre coneixement i que és hora que el descobrim, que el compartim, que el prestigiem i el reconeguem

 

Amb vosaltres, els enòlegs, he après que el vi és respecte. I és coherència. I és autenticitat. I és cor. I cap. I són mans. Moltes mans, començant per la vinya i acabant per qui el serveix, o les nostres, les del consumidor, que l’embolcallen i l’oxigenen, a vegades fent massa girs a la copa. El vi és intuïció. És llibertat. I és vida. És un aliment. I és paciència. No em cansaré mai d’insistir-hi.

 

I el vi parla, ens acompanya, ens interroga, ens il·lusiona, ens motiva. Fa reflexionar, fa pensar… Ens permet viatjar en l’espai i en el temps, com els llibres, a vegades ens embriaga…

 

I el periodisme, el bon periodisme també ha de ser pacient, i lent. Fet a foc lent, com la bona cuina. Cuinar és cuidar diu Joan Roca. No tot s’hi val en periodisme i m’irrita veure com s’escriu sense contrastar i sense escrúpols. De vi i de moltes altres coses. Per això demano que el periodisme sigui seriós, fonamentat en valors, els que emanen de la terra, ple de continguts més que de picabaralles, més coses importants i menys d’impactants, més consciència ambiental, ecològica, solidària, saludable, sostenible… Com volem tots que sigui el vi que bevem i que feu.

 

 

És un orgull molt gran haver compartit premi amb en Ton i en Josep Mata, una família i un projecte el de Recaredo que admiro profundament i amb Mascaró que té una gran dona al capdavant, la Montserrat, felicitats, avui és el teu sant. Sé que representeu –salvant les distàncies entre els dos projectes – allò que el sector necessita, que és rigor, honestedat, qualitat per suposat, bonhomia, senzillesa en el tracte i una dimensió internacional sense renegar  mai de les arrels, ans al contrari.

 

El pintor Joan Miró deia: “Sóc més feliç anant amb suèter i bevent en porró entre els pagesos de Mont-roig que no pas a París entre duquesses en grans palaus i amb smòking”. Una frase que es podia llegir l’altre dia a l’acte d’inauguració de Mas Miró. Us recomano que hi aneu, és un espai fabulós on Miró va sentir el crit de la terra, per pintar-la després en quadres de vàlua universal.

 

Crec que Recaredo i Mascaró senten el crit de la terra. Com també el que ens va venir a dir el crític de vins del New York Times, Eric Asimov, a Alimentària, fa una setmana: “Si t’agrada el vi que fas, go on. Si segueixes les tendències,  hauràs de canviar-lo quan arribi la propera i serà molt més difícil poder-lo defensar”.

 

No vull allargar-me més,

 

Però abans d’acabar vull compartir la imatge de les dues dones – i sento que no siguin enòlogues – però són les que més m’han influït en el poc temps que porto comunicant el vi…

IMG_0870

Fotografia Montse Veses 

La Catalina

104 anys, de Porrera, nascuda a Águila Múrcia

 

“Cuidar la vinya no era difícil; veremar, una mica”

 

La seva recepta per a la felicitat és treballar en el que a una li agrada, una copa de vi al dia i llevar-se, ara que s’ha jubilat, cap al migdia

 

Triagava tres quarts d’hora a arribar a la vinya, a Les Sentius, cada dia

 

 

Assumpció Fontelles

82 anys, de Bastús, al Pallars

 

Pagesa, de jove volia ser mestra, però va acabar treballant al camp. Ara és l’alma mater de Matriarcat un projecte de vins als Pirineus. Si hi aneu, la trobareu a la vinya, collint, podant, esporgant…  I quan hi parles, et diu

 

“No m’agrada anar a seure amb les dones del poble, a prendre el sol i xafardejar. Sóc de fer coses, de treballar, de moure’m”

 

Doncs queda tot dit, la vida va d’això, d’actitud, de valentia, de fer, de ser i de sentir, de no resignar-se mai

 

Ara que hi penso, els enòlegs ho teniu fàcil, ja entenc allò de l’inici, no cal fer res a la vinya… és clar, amb dones com ella…

 

i per acabar, un poema de Laia Noguera

 

que diu

 

Jo no camino.
No camino ni parlo,
perquè és ella la que parla:
la terra que em camina per damunt
de tot el que em penso que sóc.

 

Gràcies

«Gall al plat i Penedès a la copa»

Posted by | Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

Fotografies de Núria Escalona (Gastrotalkers)25398045_922270014596021_6862888110399856690_o

Ha estat un honor i un privilegi pregonar/ comunicar l’edició 353 de la Fira del Gall de Vilafranca. Salvant les distàncies en l’exercici de les respectives professions, viticultors, criadors de Gall del Penedès i periodistes compartim una feina tan sacrificada com passional, no exempta de dificultats i de greuges. I més encara en els temps que corren. Però és des de dins que els hem de dignificar els oficis, i hem de ser capaços de posar l’accent en la veritat, l’autenticitat, la diferència i fer evidents els valors que hi ha en el treball acurat i precís, sigui quina sigui la professió. Confio que el pregó serveixi per valorar més i millor la qualitat que amaguen els bons aliments i el bon periodisme. Necessiten temps, paciència, sacrifici i dedicació perquè el resultat sigui bo, necessàriament bo. Molt bo.

Captura de pantalla 2017-12-19 a las 11.20.13

 

DIES AL CAMP

Amb ulls de fred i plens de vent contemplo la gebrada a l’hort
i la metàl·lica teranyina
clavada als muntants de fusta
del galliner que guarda
l’escapadís aviram.
I sento la fetor
grisa, coent, de gallinassa
tova, calenta, que asfixia.
Mes tard, hora de sol, ràpid, el gall empaita les gallines
estarrufades, que fugen.
Jo gusto la quallada
negror dels fems rics de solatge, festa
de la gran boca de la terra
que els menjarà fumejants.
Les eines del treball dormissin a l’entrada
de la masia en ombra, cada dia més
arraconades pel triomf vermell
de les grans màquines ferrisses
que sobre els camps naveguen.
Magall, aixada, càvec,
diuen pel mànec la indefensió
de no poder servir sense la mà d’un home,
però proclamen tostemps,
dessota l’òxid del tall,
l’antiga força de la mà de l’home. 

Bon vespre, autoritats, veïnes i veïns, amigues i amics. Pensaran que aquest és un inici molt poc convencional i ho és, volgudament… Un poema de Vinyoli que canta la vida i els sons de l’aviram… en la veu de Pili Sanmartin, sommelier i educadora social. Ella és la nova generació del celler Bàrbara Forès, a Gandesa, a la Terra Alta i ha imprès una nova mirada… sobre el mateix paisatge i les mateixes vinyes que han podat i veremat la  mare i el pare, els avis i fins a 5 generacions més. Ha establert un nou diàleg, un vincle íntim entre el vi i la cultura les primeres formes de cultura van ser els cultius, ens ho diu l’etimologia el vi és cultura quan l’abraça tot un poble el vi és la suma d’humanitat i de naturalesa, llegia en un llibre sobre filosofia i només per això li devem respecte.

El vi escalfa cos i ànima. El vi és aliment, està inclòs a la dieta mediterrània, patrimoni mundial de la humanitat. La poesia també alimenta l’ànima, i aquest pregó vol reivindicar l’harmonia entre el Gall del Penedès i la cultura com un estil de vida, d’alimentació. “L’escapadís aviram”, diu Vinyoli. L’aviram de proximitat, de qualitat, l’autòcton, el que les generacions que ens han precedit han rescatat de l’oblit. L’aviram que proclama el Nadal, que no vol perdre la genètica recuperada. L’aviram que obre un temps de reflexió, de calma, de quietud, d’escalf, de retrobaments, a taula, a casa.

“Quan ets, per un instant, el centre d’algú, aquest instant es converteix en etern” va escriure l’escriptora Montserrat Roig. Fem que el Gall del Penedès i el vi català, el cava, l’escumós ens regalin instants eterns. No només per Nadal, en el dia a dia, busquem a través seu l’eternitat i la felicitat.

Qui sóc i d’on vinc

No he nascut a Vilafranca. Ni tinc l’edat de poder donar lliçons de vida ni de cultura gastronòmica. No sóc ni historiadora ni erudita. L’escriptor Lluís Foix acaba de publicar un llibre meravellós: El que la terra m’ha donat. Escriu: “Un jove pot ser un geni, però encara no és gran. Li falten les arrugues de les coses velles, gastades, els pensaments acumulats en les llargues nits solitàries de l’hivern”. Però als joves ens pot la curiositat, la creativitat i l’entusiasme. No conec a fons aquesta fira vostra. Vosaltres en sabeu infinitament més que jo.

Sóc forastera i sóc dona. I si no recordo malament, poques dones han pregonat la festa: l’Ada Parellada, la Mònica Usart, l’àvia Remei… cuineres i una meteoròloga. Les dones ens hem de fer més visibles, compartim drets i deures i ens queda encara molt de camí per fer, per guanyar visibilitat i assumir noves responsabilitats. Esperem que la propera, sigui la generació de la plena igualtat.

Tot i no ser d’aquí, tot i ser dona, tot i ser relativament jove, em sento capaç de convidar-vos a viure allò que per a vosaltres és un costum, una tradició, una festa grossa. Amb una mirada neta, clara, gens sospitosa d’afavorir res que no sigui també clar, net, transparent…

Avui pregono l’edició 353 de la Fira del Gall. Pregonar és comunicar, i els periodistes estem avesats a fer-ho. L’ofici ens corre per les venes, les 24h del dia. Com el qui és pagès, viticultor o ramader. És qüestió de raça i de perseverança.

El periodisme

Elaboradors de vi, criadors de gall i periodistes compartim, salvant la distància en l’exercici de les respectives professions o oficis, algun que altre greuge. Vivim uns temps difícils i convulsos. I no només políticament, també una crisi de preus. Hi ha persones que no estan disposades a pagar per llegir textos amb fonts i amb rigor, com tampoc hi ha persones disposades a comprar productes sans, vius, ecològics, artesanals… pel preu… No s’està disposat a pagar per la qualitat, per l’article que alimenta el coneixement, per la peça de mercat que fa salut. I no només compartim crisi econòmica, també de dignitat per a les nostres respectives professions, que són properes en l’essència. Anem faltats de dignitat, de justícia social, a la vinya, al corral, a la redacció… També la patim els que ens dediquem a explicar històries.

Reportatges web de 12.000 caràcters a 12 euros i un mes per cobrar, raïms a 30 cèntims el quilo, pollastre convencional a 3,5 euros el quilo, 14,5 euros el quilo a la Fira del Gall.  40 i 45 euros, la peça viva.

Saben el treball que hi ha al darrere? Darrere del Gall del Penedès, d’una bona ampolla de vi, d’una crònica amb fonts? A vegades ens subestimen. Però els oficis i les professions les hem de dignificar i millorar des de dins, fugint del lament, demostrant on és l’autenticitat, enaltint els valors de l’esforç, el treball i el sacrifici, amb orgull i humilitat.

L’elogi del viure, Joan Maragall escrivia

Estima el teu ofici,
la teva vocació, 
la teva estrella, 
allò pel que serveixes, 
allò en què realment 
ets un entre els homes, 
esforça’t en el teu quefer 
com si de cada detall que penses, 
de cada paraula que dius, 
de cada peça que poses, 
de cada cop de martell que dones, 
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.

Reus, Brussel·les, Riba-roja d’Ebre i Vilafranca

Jo sóc nascuda a Reus. Ara visc a Brussel·les. Però els meus records d’infantesa estan a Riba-roja d’Ebre, a la Ribera d’Ebre, un poble molt més petit que Vilafranca. Hi vaig viure el primer any de la meva vida i hi vaig tornar cada estiu fins a l’adolescència. Guardo un record encès de la vida rural. La meva infantesa també és la fressa del mercat, el crit i l’aleteig de les aus, l’ensumar discret dels conills, el fred als dits, a la punta del nas…  Aquests fragments que ara sentiran en la veu del periodista Jordi Baró, ens hi apropen…

A un costat i a l’altre del confús passadís humà hi veiem cistells de tota mena i mida, plens d’uns ous de closca com de terra cuita, els que tant prestigi han donat i donen als galliners del Penedès i a qui sap tenir-ne cura. Hi ha els galls de cresta de foc, fastuosos i infatuats, i les tímides gallines, sense el posat altiu del que podrien  presumir si fossin conscients de l’excel.lència dels ous que ponen o de les qualitats de la seva carn, extremadament propícia a extreure’n el brou més adient per als grans esdeveniments culinaris.

A la plaça el dissabte els duros corrien lleugers, tot i fer bona estada en aquells butxacons extraordinàriament molsuts dels davantals de tela de matalàs, sempre prou resistent, que les mestresses de la plaça lluïen conscients del seu protagonisme econòmic i comercial. Elles eren les autèntiques reines del mercat, les que oferien igualment l’espectacle de ser les més ràpides i les més traçudes a l’hora de plomar el bestiar o d’encaixar en palla els reconeguts ous rossos del Penedès.

Tots dos són textos del llibre de Joan Solé Bordes “El Gall del Penedès a l’entorn del mercat de Vilafranca”. Deliciós.

Aquest protagonisme que tenen  les dones, liderant la unitat familiar: la casa, la cuina, l’economia… em fascina.

I aquests passatges que expliquen com fins fa poc les gallines corrien lliures per carrers i masies, m’emocionen. La llibertat no té preu. Sempre explico que llibres i vins ens fan viatjar en l’espai i en el temps. També el Gall del Penedès i la seva història no exempta de dificultats m’ha regalat aquests viatges a mi, aquests dies, quan preparava el pregó.

Reus i Vilafranca comparteixen un ric patrimoni en el sector agroalimentari i enològic… La meva ciutat i la vostra guarden moltes versemblances, per això avui em sento una mica a casa…

L’estació enològica

El modernisme
Els fruits secs, les catànies
Els vins:

El Penedès és polièdric i magnètic, té grans vins de varietats patrimonials, i grans negres de varietats foranies i autòctones… hi ha la salinitat del massís, l’escumós ecològic del Clàssic Penedès, l’espontaneïtat dels biodinàmics, les llargues criances del cava… Tants elaboradors com sensibilitats… Un mar de vins per navegar. Tot l’any. S’ha d’anar més enllà de l’evidència, per trobar la singularitat de cada vi, de cada productor. Hi és. Com el fons de totes les coses, que és bo, però cal saber trobar-lo. M’ho va dir una mestra d’escola.

Al Penedès hi ha diferents projectes que em tenen l’ànima robada. La vinya dels nens a Sant Pau de l’Ordal, l’educació en la cultura del vi és un deure que tenim com a país. Arqueovitis, els orígens del vi amb la petjada dels íbers. A Catalunya podem presumir de l’arqueologia del vi però també dels centres de recerca i investigació, que ens asseguren el futur enològic. VINSEUM, la millor opció sempre per  empeltar-nos el sentit del vi i la vinya de Catalunya i el MOST Festival que ens projecta internacionalment. Una potent oferta enoturística que ha despertat la vida als pobles del Penedès i la inquietud per dignificar l’acollida. La Carretera del Vi, la Wine Business School…

He parlat de Riba-roja, de Reus… i la connexió amb Brussel·les, que és on visc ara? És d’intangibles, però en ells haurem de basar el futur, sinó per convicció per necessitat. En un Penedès que es vol sostenible, responsable i saludable, hem de fer créixer la consciencia ecològica i el respecte mediambiental. En tots els àmbits de la nostra vida, però en l’alimentació més encara. Prevenir abans que curar. Eixamplar la mirada slow, tranquil·la, pausada, reflexiva… La respiració profunda, l’emoció i l’ecologia. A Bèlgica, a Liege, hi ha un moviment que porta per nom Transition. Un grup de veïns ha dissenyat un cinturó alimentari al voltant del poble per subministrar fruites i verdures, generar llocs de treball i reduir emissions de CO2. L’ajuntament ha fet seu el projecte i ara hi ha 55 hectàrees de cultiu ecològic.

Un altre món és possible. Sempre, a  tot arreu. A diferents escales.

Arribem a la Fira del Gall i jo confesso

Que el gall m’ha despertat més que m’ha alimentat. Entono davant vostre el mea culpa. I prometo menjar-ne més. I més sovint. A casa i al restaurant, l’exigiré. Menjar-ne ben cuinat com diu la meva amiga Nani Nolla, que avui és al saló de plens. Menjar-ne per salut. Per economia local. Per identitat i tipicitat. Per plaer. Perquè hi ha receptes que el fan bo. Molt bo. Ara que sé que el Gall del Penedès s’alimenta també de grans de raïm, em comprometo a fer-me’n encara més ambaixadora. Els subproductes del vi que donen vida a l’aviram. Tanquem cercles. Res es perd, tot es transforma, com diu l’uruguaià Jorge Drexler.

Us agraeixo la invitació a l’edició 353 de la festa, amb una IGP reconeguda que ha de seguir guanyant quotes de visibilitat, perquè només s’estima i es consumeix, allò que es coneix.

Vaig dir que sí a venir, per diferents motius. Essencialment, per tres.

  • És l’única fira gastronòmica del país ( com a mínim que jo conegui ) que inclou l’ampolla de vi al cartell.  I durant els dies de la fira reivindica l’harmonia entre dos aliments,  Gall i vi. L’oli, la vinya i el blat són la tríada mediterrània, ja ho va dir Plini el Vell i ara la Mònica Miró Vinaixa l’ha traduït al català. Us en recomano la lectura.
  • La segona raó, és que tinc una gran amiga a Vilafranca, la Marina Miró. Em va reconèixer que aquesta és la millor festa de l’any. Fer-ne l’obertura és un privilegi.
  • I perquè com a periodista, vaig pensar que podria contribuir a alçar una vegada més la veu dels qui avui fan que siguem aquí, el motor autèntic de la fira.

Vull que s’escolti al saló de plens, la veu del sector. Vaig demanar als membres de l’Associació  de Criadors de la Raça de Gallina Penedesenca els seus neguits, la seva carta als Reis, i em van escriure i trucar la Maria Antònia Udina, la Maria Grau i l’Elisabeth Colomer. Resumeixo el que m’han traslladat.

La Maria Antònia Udina destaca el moment interessant que viuen després de molts anys de lluitar per la IGP. Creu que la demanda ha d’anar creixent, a mesura que el consumidor ho valori més. Cal una oferta molt més qualificada i treballar a favor d’una educació referida al que mengem. Considera que la clau és estendre el coneixement del Gall del Penedès més enllà de Catalunya, perquè és un producte autòcton de gran qualitat amb una carn blanca, té poca fibra,  baixa en greixos, i els que té són insaturats, i amb la inclusió de granet de raïm en la seva alimentació ha augmentat el linoleic.

La Maria Grau m’escriu també que poc a poc ens anem introduint al consum, però és lent. Jo fa 35 anys que vaig fer l´aposta  pel Gall i he passat moments delicats i poc coratjosos. Malgrat això, continuo. Lamenta que el consum és massa centrat en  les festes  nadalenques i baixa molt al llarg de l’any. I proposa: un consum de qualitat a taula: GALL AL PLAT i PENEDÈS A LA COPA.

L’Elisabeth Colomer, amb qui converso per telèfon em reconeix que és fonamental. No perdre la raça i mantenir-la amb grans qualitats i virtuts. La negra, la aperdiuada, la blat i la barrada, i el Gall del Penedès. Obrir turísticament les explotacions i fer pedagogia. Treballar perquè  cada dia s’apreciï més i no sigui un consum estacionalitzat. Em parla del treball magnífic que ha començat a fer el veterinari Aleix Baltà i em recorda amb orgull l’Amadeu Vidal.

El Gall i la cultura

Teniu galls il·lustres. Els que heu criat pacientment durant llargues setmanes d’engreix, cinc mesos si no vaig errada. Producte bo, sa i just com resa l’eslògan de l’slow food, aquest vostre és el producte de proximitat per excel·lència. Però en teniu dos d’emblemàtics, el Tomassot i la Ballarica, que tombaran pels carrers el cap de setmana vinent, cridant la festa. Està clar que ningú no els pot fer ombra.

Però el Gall, que és conegut internacionalment, té un ambaixador privilegiat que és bo recordar sovint. El pintor Joan Miró, amant de la terra i de la cuina. Va deixar escrit que “el cuiner no és una persona aïllada, que viu i treballa nomes per donar de menjar als hostes. Un cuiner es converteix en artista quan té coses a dir a través dels plats com un pintor en un quadre”. Miró passava els estius a Mont-roig del Camp. A la masia hi feien vi, hi tenien també un galliner, segur que l’inspirava. Sempre que marxava a l’estranger, s’enduia una garrofa a la butxaca per recordar la terra. La historiadora Elena Juncosa s’encarrega de museïtzar l’espai, el Mas Miró, que obrirà l’abril de 2018. M’ensenyava fa uns dies un dibuix de Miró de traçat gairebé infantil, fet a llapis, on el gall compartia escenari amb el porró, amb un sol immens i les banderoles triangulars que anuncien la festa. Però en té un d’especialment valuós, de gall. De fet, fa ara 10 anys, la casa de subhastes Christie’s de Londres el va vendre per vora 10 milions d’euros, el preu més alt pagat mai per una obra seva. És un gall tan acolorit com surrealista, pintat a l’exili, a França, el 1940.

Fa unes setmanes, li comento a un amic artista, en Jordi Abelló, que tinc l’honor de llegir  el pregó de la Fira del Gall. “N’has pintat algun?” Li demano… I el dia que ens veiem em porta aquest tresor… Amb el seu permís, demanaré a l’alcalde que el tingui en consideració per a futures edicions de la Fira del Gall. Seria un molt bon cartell artístic. En Jordi Abelló pinta, crea, somia al galliner, sí, el seu centre de creació es diu així i el té instal·lat en un terrat de Reus. Sempre em diu que li agradaria “pintar com respirar”. En aquesta obra seva també homenatja el Gall. I em diu:  “conté d’on venim i ens remet al secret de la vida”. La cultura és això, anar a les arrels, tornar als orígens… conrear idees, trencar closques. I aquest treball seu és el resultat de moltes ciències i arts unides. Fotografia, tecnologia, pintura. Però també sensibilitat, amistat i criteri. Jordi, el teu gall vindrà amb mi a Brussel·les.

«El que trobis al corral, menja-t’ho bé, que no et farà mal»

Així diu un dels refranys que omplen sàviament l’exposició permanent del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí. Us en recomano la visita. Sóc mala cuinera, però així com m’he proposat alimentar-me més de Gall del Penedès, també m’atreviré a cuinar-lo… A Brussel·les fa fred i els fogons escalfen. Aquests dies he llegit receptes delicioses com gall al vi, del cuiner Jean Luc Figueras, ja traspassat; el tradicional capó amb farciment ( salsitxes, carn magra, prunes, Orellana de préssec, pomes reineta, tòfona negra, pinyols, canyella, greix de porc i xerès dolç) de la xef amb més estrelles Michelin del món, 7, la Carme Ruscalleda; i les croquetes de gall rostit i tòfona de la Conca de la Nani Nolla, al seu bloc La Cuina Violeta. Les amaneix  amb unes verdures passades pel wok  i a nivell estètic amb  uns clavells de color de te. Aquesta és cuina del xup xup, de la delicadesa, de l’elegància… però que neix al corral… entre fems, males olors però molt bon cereal.

Diu Carme Ruscalleda en un dels seus llibres de cuina: “El nostre principal aliat és el proveïdor. S’ha d’escollir un bon professional que estimi i conegui la seva feina i que ens pugui oferir una bona selecció de productes de qualitat”.

I aquí, a Vilafranca, hi són, els criadors i criadores i el gall de raça, del bo. De debò. Cal donar-los més prestigi, i valor, i reconeixement. Sense ells, no hi ha cuina que valgui.

I acabo amb la veu de Silvia Pérez Cruz, la guitarra de Raül Refree, i el duel entre dos galls. Un tema musical assajat a fons. “El Gall negre era gran, però el vermell era valent”, diu la lletra. És un himne de la lluita contra la dictadura. Calma, lentitud, paciència. Però quan és el moment, tot esclata. Com la festa, com la Fira del Gall. Gaudiu-la i que el vi, com deia  Estellés,  en els seus versos, encengui sempre la vostra taula.

https://www.youtube.com/watch?v=k7KmM8cwiZM

Continguts relacionats

Entrevista Fira del Gall  RTV Vilafranca

171214prego Eix Diari

Resum pregó Fira del Gall RTV Vilafranca

Soundcloud by Gastrotalkers

 

«La nostra societat serà bona si ens ajudem tots» Joan Asens

Posted by | DO Montsant, Uncategorized | No Comments

Dissabte 10 de juny se celebrarà la setena edició del Masroig Vi Solidari, una iniciativa admirable que per aquesta edició comptarà amb una tripleta de padrins made in Reus:  la cuinera Mariona Quadrada, el cantant i compositor Joan Masdeu i l’associació Cultural Carrutxa. Els elaboradors del Masroig que hi participen ja estan definint el cupatge d’un vi que parla de vida. A propòsit de la cita i de les informacions que han començat a compartir, he volgut recuperar el text que vaig escriure fa uns anys  per al llibre  ideat i coordinat per l’amic Josep Baiges i editat per Cossetània: «Creu-me, és possible. Afrontar el càncer amb optimisme«. Una obra coral plena de vitalitat i de relats encoratjadors en què no hi podia faltar la iniciativa pionera i solidària del Masroig, on el vi hi té un paper protagonista.

portada-llibre

 

El vi és vida

Mai no havíem pensat que si foradàvem i cuidàvem la terra acabaria sortint la sang del món. El Montsant, el Priorat, demostra amb aquest vi que és una comarca viva i generosa. A cada collita li prenem el bé més preciós de la terra i cada any ens el torna a donar. Joan Barril 

 

masroig1   masroig4

El 2015 Masroig Vi Solidari va retre homenatge al periodista i savi Joan Barril recuperant textos seus, commovedors i corprenedors. El mestre escrivia amb elegància i profunditat sobre una iniciativa que coneixia de molt a prop i que feia seva cada any. Rengleres al diari i minuts de ràdio. Li havia encomanat la passió per la causa l’amiga i companya seva de Catalunya Ràdio, Mercè Folch, però també el fet de sovintejar el Priorat per gaudir dels vins, del paisatge i de la gastronomia.

Masroig Vi Solidari ens recorda anualment, pels volts de juny, que el vi és vida. És salut, és solidaritat, és cooperació, és superació, és actitud positiva, és il·lusió. El vi és ciència i és art. I és còmplice cada vegada més dels avatars que ens planteja la vida.

“Tot està per fer i tot és possible” escriu el poeta Miquel Martí i Pol. I és així.

El vi es va convertir fa 5 anys en una nova esperança per aquells infants a qui, inesperadament, un problema de salut greu ha obligat a fer una parada, un gir en el curt camí viscut amb innocència. Canvi de paradigma, canvi de prioritats, canvi de rutina… El sotrac que fa valorar com mai els segons de vida.

Davant l’adversitat, el diagnòstic d’un càncer infantil en dues famílies del Masroig, el poble es mobilitza per veure què pot fer per la causa. Massa sovint – i no és qüestionable en cap cas – mirem lluny per ser generosos, quan a tocar, a la vora, hi ha foc que crema. Les famílies del Masroig ho veuen clar. Hi ha una causa  immediata i cal pal·liar-la, cal ampliar-ne el coneixement, cal remoure consciències, cal fer possible la recerca per solidaritat amb aquells a qui un dia, en un futur, la malaltia també els barrarà el camí. La vida que esdevé amarga perquè un dia va ser dolça.

“No és fàcil reunir salut i vi però si no hagués estat aquest estil, aquesta manera de fer, aquest vi del Masroig fet amb la complicitat de moltes persones del Montsant i la voluntat d’anar sumant any rere any adhesions, no hi seríem” afirma el director de l’Obra Social de l’Hospital Sant Joan de Déu, Oriol Bota.

Cada any, i el 2016 serà ja el sisè, 7 cellers del Masroig s’uneixen per una causa que es digna d’admirar i imprescindible de fer-hi costat. Al marge dels projectes respectius, col·laboren en l’elaboració d’un vi amb caràcter i essència del Montsant, els beneficis de la venta del qual es destinen a la recerca del càncer infantil al Sant Joan de Déu de Barcelona. Els artífexs d’aquesta iniciativa són Orto Vins, Coca i Fitó, Dit Celler, Cellers Can Blau, El Vi a Punt, Celler El Masroig i Mas de l’Abundància. L’any passat van treure al mercat 2.300 referències del Vi Solidari que es van vendre (volant!) coincidint amb la jornada festiva que es convoca al Masroig a principis de juny però també a les botigues on line i presencial de Vila Viniteca a Barcelona. Un preu just, 10 euros, per una causa que necessita de la implicació de tots, de molts, per un vi d’excel·lent relació  qualitat-preu que està impregnat del caràcter d’una terra i del treball – a vegades feixuc i esgotador – de moltes mans. De qui llaura, de qui ven, de qui premsa… Però sobretot de les vides de molta gent que, amb esforç, vol donar més vida.

Cada euro del Vi Solidari del Masroig és invertit en recerca, en investigació. Anualment es diagnostiquen a Catalunya entre 170 i 200 casos de càncer infantil. És la segona causa de mortalitat després dels accidents de trànsit. “És una acció solidària que té molt de valor” insisteix Oriol Bota. És una iniciativa de la qual se’n recolliran els fruits a llarg termini però com tantes altres, cal començar ara. “La investigació és fonamental en una malaltia minoritària com és el càncer infantil, que no es pot prevenir, perquè les mesures de detecció precoç que es fan als adults no són aplicables als nens. Encara ara a la indústria farmacèutica no li és rentable investigar nous fàrmacs donat l’elevat cost que té desenvolupar-los” relata el director de l’Obra Social.

En 5 edicions el volum de diners destinats a la recerca del càncer infantil ha arribat gairebé al sostre dels 100.000 euros. La periodista Mercè Folch vinculada al poble personalment i professional remarca que “tot el teixit associatiu es bolca en l’activitat i és sensacional veure com una vila tan petita amb 700 habitants arriba a aconseguir tantes adhesions i suports”. Des de l’incondicional dels pares, als viticultors, als veïns del Masroig i del Priorat… i als professionals del món del vi que no s’han negat mai, ans al contrari, a col·laborar amb la causa. La periodista Empar Moliner, l’empresari Quim Vila, l’humorista Jordi LP, l’actor Pep Plaza, la xef Ada Parellada… Amants del vi, defensors de l’aliment que és, i principalment de les causes que porta implícites, com aquesta. Cada any una personalitat de trajectòria reconeguda ha apadrinat la iniciativa per fer-la visible a nous ulls.

“El somriure d’un nen és vida, la nostra vida és el somriure, sempre estarem al costat d’iniciatives com el vi solidari” Jordi LP

“Les etiquetes il·lustrades pels nens i nenes donen a les ampolles un valor afegit incalculable”  Pep Plaza

Masroig Vi Solidari ens fa veure que a dins de l’ampolla de vi hi ha una història de superació; que beure (amb moderació, està clar) és donar llum a una malaltia que hores d’ara té encara la foscor instal·lada.

El Vi Solidari l’elaboren els enòlegs dels cellers  del Masroig associats i és un cupatge de les dues varietats autòctones del Montsant, la carinyena (70%) i la garnatxa (30%). Se’n fa una maceració pel·licular durant 20 dies i una criança en barriques de roure francès mig any. “Fresc, elegant, al·lucinant…” en paraules dels elaboradors i bo per guardar, com a mínim l’anyada 2013 que es la que es va vendre el 2015. Com serà la de 2016?

Perquè el missatge arribi arreu, la iniciativa suma una vessant educativa tant o més admirable que la sanitària. Les etiquetes de les ampolles de cada edició les pinten escolars de la comarca entre els mesos d’abril i maig en tallers d’il·lustració programats a classe. Escrits d’ànim, de victòria i de vida omplen de color cada ampolla de vi. Totes són diferents. El traç innocent dels infants, la llibertat creativa, la petjada que té en cadascú la paraula del mestre que explica la iniciativa… L’estudi Atipus les acaba maquetant amb les dades comercials obligatòries.  Fins a 21 centres educatius del Priorat, la Ribera d’Ebre i la ciutat de Reus van participar el 2015 en la iniciativa. Un treball impecable per sensibilitzar i implicar-los en els valors de la solidaritat, la comprensió, l’esperança i la il·lusió.  Penso que s’hauria d’estendre  a totes les escoles de Catalunya.

visolidariruth masroig3

“Sóc un vi ple d’esperança”

Així diu una de les etiquetes. Qui la beu, la guarda. N’estic convençuda. I el dia que l’obre, la història de desassossec d’uns pares, porta implícita la pau, la reflexió, la introspecció… Hi ha vins que ens fan mirar endins en el moment de tast, en altres ja és suficient amb les paraules que se’ns presenta.

“Totes les etiquetes estan fetes amb l’ànima dels nens i no ens podem negar a comprar aquesta ampolla” explica Joan Asens, enòleg d’Orto Vins. “La gent sempre ha de fer el que sap fer i nosaltres sabem fer vi i per això el donem cada any, com també es regalen els taps, l’ampolla de vidre, l’acabat final de l’etiqueta… Perquè volem que la recerca del càncer infantil tingui recursos”.

“La nostra societat serà bona si ens ajudem tots” Joan Asens

Quan dues famílies del Masroig van rebre la notícia fatídica del diagnòstic de càncer poc podien pensar que de les vinyes dels avis i els pares, les que llegaran en un futur als fills en pogués néixer l’esperit per a la seva futura curació.  La iniciativa està consolidada però s’ha de continuar estenent “com una taca d’oli” puntualitza Joan Asens. “Som petits i som humans, però fem que any rere any vagi creixent” afegeix.

Admiro com s’involucren tantes persones i admiro el caràcter festiu de la trobada. Posant l’accent en la positivitat, en el color de les etiquetes de vi, en els missatges escrits per menuts però amb consciència… En la llum del Priorat, en la missió curativa de cada ampolla.

Una tarda d’estiu, entre vinyes ufanoses, pàmpols desplegats, circells enrevessats i raïms que ja frisen per començar a verolar.

El canvi, la metamorfosi. Com la vida. La vinya i el seu ritme imparable. El vi efímer, com l’home. El vi social, com l’home. Com la humanitat que davant l’adversitat troba sortida en l’escalf de la reunió, en l’ajuda, en l’estímul d’un versemblant. Hi ha esperança, perquè encara hi ha vida.

 

La pluja signa versos vinya endins, pel Priorat de la nostàlgia. I la verema avança, i s’escampa verge l’esperança, pels dits fràgils del record” Jesús Maria Tibau

 www.ruthtroyano.cat

Toni Orensanz, periodista, escriptor i guionista/ L’estiu de l’amor

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

postal-orensanz

«L’endemà de l’arribada de la parella de forasters, a Horta ja no es parlava d’altra cosa. Això, però, tampoc no és que sigui res de l’altre dijous. A Horta no resulta gens fàcil passar desapercebut, si ets nouvingut i siguis com siguis, amable o caragirat, discret o tibat, però si a sobre segueixes l’última moda de París i el primer dia que arribes et sent fornicar mig Trompet, la xafarderia se serveix afegint-hi tota la salsa de la salsera.»

La passió desaforada entre Fernande Olivier i Pablo Picasso a l’Hostal Trompet d’Horta de Sant Joan és una de les escenes més suculentes del nou llibre de Toni Orensanz. Situem l’escena a l’estiu de 1909 i ens semblarà del tot menys versemblant. «L’estiu de l’amor» (Ara Llibres) és una novel·la de costums que el periodista amaneix al seu gust, i relata la història com l’hauria explicada a una colla d’amics. A mi la lectura em recorda a la seva manera d’explicar les coses i Orensanz ho confirma: «Escriure és buscar una veu, la gràcia és tenir la teva pròpia, trobar un to en què et sentis còmode i que t’identifiquin». Em confessa -i això no ho ha explicat gaire encara- que pràcticament la meitat d’aquesta novel·la l’ha escrit a mà. «Tinc la sensació que amb l’ordinador tot s’accelera, a mà me n’adono que hi ha una escriptura més reflexiva i la dispersió per descomptat és menor», sentencia.

De llenguatge i expressions col·loquials, el cronista de L’estiu de l’amor bé podria ser el seu alter ego. «Em sento còmode amb l’ús de la primera persona, la del metge que visita la Fernande al llarg de la seva estada a Horta», comenta. Però què hi ha de realitat i què de ficció en aquest llibre? «En el fons no sóc Tolkien, sinó un periodista que va pel món i em trobo històries que m’encurioseixen i em diverteixen. «A L’Òmnibus de la mort –el seu primer llibre- hi ha un profund relat periodístic, aquí en canvi hi ha una història que vaig començar fa 15 anys per primer cop, el 1998 amb el centenari de l’estada de Picasso a Horta i que ara recupero», reconeix. Un article per a La Vanguardia, d’on és articulista habitual, li va permetre descobrir el viatge que ara narra en to novel·lístic amb unes peces que han esdevingut clau: les cartes que Fernande Olivier escrivia des d’Horta a Gertrude Stein i Alice B. Toklas.

«Fernande fa la crònica del poble a través d’aquestes cartes que són fabuloses. Vaig pensar en incorporar textualment els documents que la Universitat de Yale em va enviar per 54 euros, però em marcaven massa el relat i en vaig seleccionar algunes», m’explica. Les missives marquen el to de la novel·la i per si mateixes podrien constituir un llibre, comenta Orensanz. Ell n’ha fet una tria intel·ligent i fins i tot n’ha posat cullerada, però a la fi és la història narrada per la forastera que arriba de París a un poble de la Mediterrània on encara no s’han vist ni vestits ni barrets com els seus ni es toleren comportaments com el de viure en parella sense casar-se. D’entre els passatges més surrealistes hi ha també la croada de les beates del poble.

«Picasso és un secundari absolut, la protagonista és ella», exclama l’autor i afegeix que a les cartes «s’evidencia que el pintor va a la seva des que arriba a Horta i durant tot l’estiu, fins i tot quan Fernande emmalalteix». «Picasso es passa el dia pintant a les golfes, i queda retratat pel seu comportament egòlatra», assegura. Per reproduir la vida del pintor i de la parisenca a Horta de Sant Joan, Orensanz ha enfilat l’agulla que va trobar-se fa 15 anys i ha trigat tan sols 8 mesos per teixir la història complerta: «La trama de l’epidèmia de l’amor ha estat probablement la que m’ha tingut més entretingut, perquè és cert que a finals del segle XIX a Alemanya s’estava investigant sobre les feromones sexuals. Qui diu que el farmacèutic del poble, que era un alemany, no n’hagués sentit a parlar?», m’explica per contextualitzar la bogeria amorosa que desencadena Fernande a Horta. Històries verídiques es mesclen sàviament amb d’altres que no ho són tant, o gens. Les pàgines del tercer llibre d’Orensanz són plenes d’humor, són un retrat de costums i posen de manifest el xoc social de dues vides radicalment diferents que coincideixen en un mateix poble.

«L’estiu de l’amor» recull la revolució que desperta Fernande a Horta assistint al cafè, ballant al ritme de la pianola, vestint-se amb un xal vistós o aclamada per tots els homes durant la revetlla de Sant Joan. Els terraltins la festegen al Trompet, on s’allotja, però també al cafè, al carrer… Rius de vi corren entre els homes a l’hostal on s’allotja la parella admirada, en canvi a la Fernande l’autor ha optat per fer-la beure vermut. Orensanz comenta, però, que a les cartes no hi ha cap referència en aquest sentit. Certament, per bé que l’estada d’Olivier a Horta és una revolució, la francesa acabarà els seus últims dies enfonsada en la misèria. «Pobra, a la misèria absoluta, ell l’abandona i fins i tot li prohibeix que escrigui sobre el personatge», confessa l’autor.

Toni Orensanz, nascut a Falset, és probablement el millor cronista i periodista contemporani que conec i n’admiro, com tant altra gent, la seva manera d’atansar-se a les històries, de reproduir-les amb honestedat i senzillesa, de compartir-les de forma atractiva i sincera. Per això li demano si s’ha plantejat escriure d’un àmbit que m’agrada especialment, el del vi. I respon: «No tinc la història, però el marc potser seria el gran reportatge de fons dels primers anys de la revolució vitivinícola del Priorat, o com també arran del món del vi s’han anat construint envejes i rivalitats. Penso que tindria certa gràcia». En qualsevol cas, penso que haurem d’esperar encara un temps perquè ara que tot just presenta «L’estiu de l’amor» ja està immers en una altra batalla literària, en aquest cas molt més cruenta, ja que versarà sobre el nazisme. «Des del no res no sé construir històries. La meva capacitat d’imaginació és limitadíssima. Sempre he estirat d’un fet desencadenant i en aquest proper treball també és així», m’avança.

La conversa va i ve perquè és el dia de la presentació del llibre a Cal Massó de Reus i els companys periodistes que fa temps que no veu aprofiten per saludar-lo. Però m’agrada acabar parlant breument de periodisme: «La premsa és un gènere massa encasellat i de curt recorregut; el llibre és un bon lloc per acabar fent periodisme, i la literatura sempre m’ha interessat, perquè escriguis allà a on escriguis sempre has d’intentar escriure bé». No se’n pot saber més!

vi

«Un vi negre amb cos, de grau potent, com el que es prenien fa 30 anys abans de l’esplendor d’algunes regions de vi que tenim properes com el Priorat».

moments

no en parlem però m’aventuro a dir que no li hauria importat traslladar-se, com a cronista, a l’estiu de 1909 al Trompet d’Horta

persones

«Amb Fernande Olivier…».

 

L’estiu de l’amor

Ed. Ara Llibres

Postal dissenyada per Sergi Herrera, cedida per Josep Baiges.

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR
Aviso de cookies