wine portraits

El tacte del vi

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

La fa feliç veure com creix una consciència nova, de persones que abracen una manera de viure i de fer diferent, més respectuosa, sostenible, saludable i sana. La transició a l’ús de sabons artesanals és una realitat a la qual, cada vegada més, s’apunta gent jove.  Des de fa 5 anys, Montse Mora elabora sabons de vi, elaborats amb subproductes de la vinificació. I la marca que ha registrat és Sabó-Sabó. Va néixer gairebé per casualitat o més probablement per una causalitat; els orígens de l’aventura son en una assignatura del curs de Vitivinicultura que va cursar a l’Escola d’Enologia Jaume Ciurana de Falset (El Priorat). Però també hi ha fortes conviccions al darrere.

“El treball final de l’assignatura era fer vi amb la varietat tannat que teníem plantada a l’escola. Em vaig incorporar tard perquè havia pres mal i no vaig poder triar ni grup ni projecte, però em van acceptar en un i jo els ho vaig agrair”, explica Montse Mora. No se n’acabaven de sortir amb la vinificació i ella tenia clar que no es podia permetre el luxe de suspendre “ni aquella ni cap altra assignatura. No hi era per passar l’estona, a l’Escola d’Enologia, sinó per adquirir coneixements”, dirà amb assertivitat. “No sé d’on va sortir la idea, però sí que recordo que era un crit a la desesperada per podar aprovar. Sempre tinc tendència a posar-me a jardins. Vaig decidir fer sabó de vi, però no en tenia ni idea. Em vaig començar a documentar. Vaig fer proves. Abans havia preguntat al professor i als companys si podia fer-ho per salvar l’assignatura… I el resultat és que ens van aprovar”, recorda Mora. Va ser hàbil i decidida en un moment crucial i malgrat que els primers sabons van trigar a quallar més del previst, estava convençuda que se’n sortiria. “Al final, vaig repartir sabons per tota la classe per fer contents als companys i celebrar amb ells un producte nou”, explica. Els estudis d’Enologia a Falset estan orientats a formar persones en l’art de fer vi, des de la vinya al celler, però a Montse Mora li van obrir un horitzó nou.

La  incursió a la vitivinicultura que va fer, forma part d’aquesta manera de ser seva. És curiosa i té ganes d’experimentar constantment. Al Priorat, durant els estudis, hi va fer arrels i malgrat que venia del món de l’empresa, va identificar a la natura tot un món de possibilitats que va explorar a fons amb una estada, temps després, a Osca. “Quan va néixer la meva neta, vaig agafar-me un any sabàtic per dedicar-li. I va ser aleshores que vaig recuperar el que havia fet a Falset. Ella era un motiu important per reprendre-ho, per rentar la roba amb sabons naturals. I aleshores és quan agafo la dinàmica i torno a fer sabons, sense cap pressió”.

Els sabons de vi de Montse Mora estan elaborats amb productes triats a consciència. “S’ha de fer país”, diu convençuda. Oli d’oliva verge extra del molí Miró Cubells de Cabacés, al Priorat, aigua de font natural o garrafa, però mai d’aixeta, sosa, i les mares del vi. “De la vinificació em calen els tartrats, els baixos, els fangs que hi ha en els dipòsits quan es buiden. És un sòlid que no vol ningú i que té un alt contingut en minerals”, diu Montse Mora. “Busco la diversitat de la varietat perquè respon de forma diferent. El territori pot definir molt però la manera de treballar també. Fer vi té un mèrit increïble i jo m’he anat tornant selectiva. Busco i trio les mares que m’agraden més per la seva textura i vaig insistint als cellers que se’n recordin de mi quan descubin. Tinc molt clar que els elaboradors han posat molt d’amor fins aquell moment i m’agrada que valorin que jo reculli les mares perquè veuen que el seu treball encara continua tenint més vida”, comenta amb un punt d’emoció.

Fa sabons de vi monovarietals, de garnatxa blanca, negra, trobat, moscatell, xarel·lo, picapoll blanc, syrah, carinyena, ull de llebre i merlot.  Tots son de cellers catalans com per exemple Ficaria Vins, al Priorat, però també fa servir les mares d’Alodia Bodegas, un celler que va conèixer durant la seva estada a Osca: “Les mares d’aquest celler semblen mantega de vi”, dirà. El seu aprenentatge ha estat autodidacta; no ho reivindica però s’intueix l’orgull discret en el seu relat: “A banda del que aprens a l’Escola d’Enologia, les mares, els comportaments, les reaccions… t’ho vas trobant en el dia a dia quan experimentes. Perquè son una matèria viva. Amb les varietats blanques no passa tant, però les negres, com al vi, tenen molta vida”.

Encara que també elabora sabons artesanals sense el vi, n’ha fet de safrà, per exemple, té clar que si no hi hagués entrat des del món de l’enologia, no en faria: “Per a mi és un amor a la vinya i un agraïment i gratitud a tot. Perquè el mon del vi m’ha fet veure la vida d’una altra manera”. Pel seu esperit i parlar, s’endevina que és amb més repòs, descobrint i assaborint els beneficis de la natura en múltiples formes. “El sabó de vi té totes les propietats que et pugui aportar menjar raïm o beure vi, però et diria que fins i tot més. Perquè en les mares hi ha el sobrant del raïm que ha anat dipositant-se, les pells, la dissolució dels pinyols, la pruïna… Es desprenen totes les substàncies i allà està tot. Per fer el sabó pots utilitzar els sobrants del primer trasbals del dipòsit però també poden ser dels segons, que son més nets i no hi ha tanta incursió de matèria orgànica. Està tot més filtrat i pot ser més perdurable per més temps. El vi ja està més en equilibri i per tant els baixos també”, raona. 

Sabó-Sabó va néixer fa 5 anys quan encara no hi havia una sensibilitat tan estesa envers els sabons artesanals i encara menys amb el matís del vi. “Em preguntaven, però fas olor de vi quan t’hi rentes?”, recorda Montse Mora. Ara troba que hi ha molta més gent interessada a fer el canvi cap a productes naturals i aplaudeix que hagi crescut l’interès però també l’oferta, perquè el consumidor té més opcions entre les quals triar: “La meva perruquera, durant el confinament, va començar a fer xampús sòlids per matar l’estrès i el temps”. I no la veu com a competència, sinó com a símptoma d’una realitat que no para de créixer.

“Era molt urbanita i molt de marques”, assegura. I tot i amb això ha fet un gir de 360 graus que ara la fa afirmar que “res és impossible”. Els beneficis del sabó artesanal son molts, però Montse Mora en cita tres: “És biodegradable, és natural i te’l pots emportar de viatge!”. L’assecat potser és l’assignatura més pendent però hi ha fórmules per fer-ho fàcil i durador. “Cada vegada valorem més les coses fetes a mà,   amb respecte i cura, i penso que tot això ens ve perquè la gent jove és cada vegada més conscient de què vivim envoltats de químics i l’ús del sabó és una manera d’eludir-los. Si pogués també el faria sense sosa, amb glicerina vegetal, però tindria menys duració i penso que la vida slow no ha de tenir data de caducitat”, explica sincerant-se. Sobre les propietats del sabó, reconeix que un dels punts forts és la hidratació que dona l’oli d’oliva verge extra, però el vi hi afegeix un plus perquè “la tanicitat també hi és en el sabó i és molt important perquè reactiva les cèl·lules de la pell”. L’acció antioxidant dels tanins ajuda, segons la ciència, a prevenir malalties degeneratives i també redueixen el colesterol perquè n’inhibeix la seva absorció.

N’elabora tot l’any, de sabons de vi, i procura tenir-ne de totes les varietats. Per a amics, particulars i allotjaments. “Els mesos de juliol i agost no es poden fer perquè necessiten temperatures de fred i contrast, els sabons. I després has de deixar-los reposar entre 30 i 40 dies. Però quan saps el calendari ja t’organitzes per tenir-ne tot l’any. M’agrada lliurar-los quan estan al seu punt òptim. I també m’agrada testar-los abans, perquè cada pell és diferent i cada persona en fa un ús diferent. Els 3 primers anys feia mostres i constantment les repartia entre els amics per provar-les”, dirà. És una dona ferma i convençuda del que fa. Serena i reflexiva. Es posa a la pell de l’altre i vol que, com el sabó, no només rellisqui, sinó que deixi una empremta delicada al cos. És la textura, el tacte del vi, fet sabó. “Posar-me a estudiar era una assignatura pendent, perquè primer em vaig dedicar a fer de mare”, revelarà. I ara que ja té per la mà la fórmula, sempre secreta, de fer sabons, es planteja iniciar els estudis de Química l’any que ve.

De reconstruir marges, paisatges i dignitats

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

“És una manera de desconnectar totalment del ritme de la ciutat i del dia a dia i de connectar amb la natura i amb el que és més primitiu. Estàs sol amb eines manuals i les pedres. Has de fer força, aixecar-les, trencar-les i tens recursos limitats. És una sensació com de tornar als inicis. Un contrast”. Carles Giménez és de Porrera i té 31 anys. És director comercial en una empresa de compressors d’aire però en paral·lel, fa poc més d’un any, fruit d’una enyorança vital i social va crear Marges Priorat. Des de petit havia vist l’avi treballar els marges del tros i en va començar a arreglar també pel seu compte, primer com a aprenent, després com a mestre. “Som joves i podem posar la força i les ganes i amb l’Agustí Peñas que aleshores també s’hi dedicava vam decidir muntar Marges Priorat per recuperar el patrimoni arquitectònic de pedra seca i divulgar aquest art”, diu. L’empresa va néixer amb una proposta solidària que animava a tercers a invertir un o tres euros per contribuir a posar o una pedra o un pedrot. També es proposava compartir mà d’obra (ja fossin 5 minuts o 5 mesos) o l’experiència en les reconstruccions o cursos. “Aquesta idea col·laborativa no va tenir gens d’èxit però en canvi sí que ens van començar a contactar per arreglar marges. En aquest any i malgrat la pandèmia hem rebut moltes peticions. Primer fèiem feines només de cap de setmana, però no donàvem a l’abast i ara ja som 4 persones a l’empresa”, explica Giménez.

marge [ diccionari.cat ]

pl. marges o, ant dial, màrgens ] m Vora, límit d’una extensió superficial, especialment quan fa desnivell o forma graó

“La funció del marge ha estat sempre retenir la terra, sobretot en paisatges com el del Priorat amb una orografia molt muntanyosa. Cal fer el terreny més còmode, amb marges o terrasses, perquè sigui pla i estigui anivellat. I així el sòl és més fèrtil i no s’erosiona tant amb l’aigua”, explica. “Els marges son una forma senzilla de conduir l’aigua i drenar-la, evitant destrosses quan hi ha pluja. Estan formats per una estructura molt senzilla, a l’exterior hi ha la part estètica amb les pedres de cara plana i a l’interior, hi trobem el que és més important, una superfície de 50 centímetres plena de pedres petites anomenades rebleque permeten drenar l’aigua amb facilitat i proporcionen rigidesa a l’estructura”, detalla. Carles Giménez explica que el títol de mestre marger s’aconsegueix amb la pràctica: “L’aprenent fa les feines auxiliars, però tots els mestres han estat primer aprenents. La manera d’arribar-hi no és cap altra que l’experiència”.

Els marges no només ajuden a conrear i a mantenir l’estètica del paisatge, sinó que son cau i niu de biodiversitat. Per tant tenen una funció biològica molt important.  “Al Priorat n’hi ha moltíssims de marges, també cabanes i barraques de pedra seca. Amb el boom de la vinya abans de la fil·loxera, un 90% del terreny estava plantat o conreat, això vol dir que hi havia molta superfície amb marges i terrasses. Després del declivi, els marges han quedat ocults perquè els ha engolit el bosc i poc a poc s’han anat deteriorant, hi ha feina per no acabar-se-la. És molt xulo quan vas a buscar bolets i en llocs inesperats hi trobes marges, perquè son indicadors de què fa anys aquell era un territori cultivat”, explica amb certa nostàlgia Giménez.

pedra seca [ www.pedraseca.net ]

“La tècnica constructiva de la pedra seca, es a dir, la construcció amb pedra de la zona sense l’ús de cap argamassa o morter, es remunta probablement al Neolític, quan l’home es torna sedentari i la pràctica de l’agricultura el fixa al territori, tenint per tant la necessitat de construir habitatges, aixoplucs, recers, murs de protecció, tancats per al seubestiar, etc. Aquesta tècnica senzilla es basa per tant en les necessitats concretes de cada grup humà i de cada zona, aprofitant els materials a l’abast d’una forma elemental i intuïtiva” 

A Marges Priorat es dediquen a la reconstrucció de marges, però també a la construcció de nous murs més estètics en espais com ara cellers i també fan recobriments per cases o edificacions perquè s’integrin millor en el paisatge. Amb els temporals d’aquest hivern –Glòria i Filomena-, la feina al Priorat s’ha incrementat. I a banda de l’activitat al camp, Marges Priorat té una vessant formativa que ha anat creixent i que els porta a compartir coneixement tant a la universitat com en organismes com el Parc Natural de la Serra de Montsant. “També tenim feines de reconstrucció a Deltebre, a Lleida… Els hem conegut a través de les formacions que impartim”, dirà Giménez.

Fa dos anys la UNESCO va incloure l’art de la pedra seca a la Llista de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. En aquest temps i no només per la declaració la mirada envers a l’entorn rural i la importància de la conservació del seu patrimoni ha fet un gir. “Et diria que ara està més de moda. Tot el que és rural, torna. Com la cistelleria per citar un altre ofici. Hi ha un procés de recuperació. Al cap i a la fi, la reconstrucció de marges no deixa de ser una forma constructiva que no implica ni ciment ni formigó, sinó que fas servir tan sols el que hi ha a l’entorn”, diu Carles Giménez.

“El que volem és ajudar a què no es perdi, és el que ens sabria més greu. Quan els mires, t’adones de les hores i del temps que s’hi devien passar fa centenars d’anys… Cada cop hi ha menys persones que s’hi dediquin, i si ets del Priorat això t’entristeix. També ens sabria greu si alguna altra construcció del passat, com per exemple les piràmides, caiguessin, no?”, es pregunta. “Ho he vist fer tota la vida, al tros. I quan l’avi va morir, el tros es va anar deteriorant. Va ser aleshores que em va despertar l’espurna d’arreglar-lo i una de les activitats va ser la de restaurar els marges”, explica l’impulsor de Marges Priorat. Observa que ara hi ha un interès alt dels particulars per recuperar els marges que tenen a les finques i això diu “és molt gratificant. Veurem què passa amb el temps. El que tenim clar és que volem ser aquí per aprendre i reconstruir”. 

Quan se li demana quines habilitats calen per practicar l’ofici, Giménez és clar: “No fa falta tenir molta força perquè les pedres no son sempre grans. Pots fer-ne amb pedres més petites i les vas encaixant com un puzle. Ho pot fer tothom. El meu avi amb 90 anys anava al tros i feia marges…”. El que és imprescindible és entrenar-ne la destresa i l’habilitat i que hi hagi un retorn just i digne per qui realitzi aquesta feina. “Sempre expliquem a tothom que la reconstrucció de marges de pedra seca és com una obra d’art. No posem pressa a ningú. Hi ha pedres que encaixen i d’altres que no, segons el dia. I cansar-se també val. Ens ho prenem com un hobby més que com una feina”. I amb calma i paciència, es com s’alcen murs i es retorna al paisatge també la seva dignitat.  

«Queremos ser un manual wineloverista más que un catálogo audiovisual»

Posted by | DOQ Priorat, Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

IMG_7252

 

«Está fatal, horrible. Es un fenómeno que merecería ser estudiado sociológicamente. En España justo cuando se hacen vinos de calidad, soberbios y a precios increíbles, con recuperación de variedades autóctonas… Es el momento de la historia en que menos vinos se consumen, menos que en Estado Unidos, nos desbanca Canadá un país emergente en el consumo». Así me respondió por teléfono Carlos Delgado, periodista y crítico de vinos de El País, cuando lo entrevisté hace unos años y le pedí su visión sobre la cultura del vino y los tristes datos de consumo que tenemos en España. Hoy, el periódico en el que colabora semanalmente publicando catas de vinos con «un lenguaje directo que sirva y entiendan los lectores. Saber de vino es beberlo y amarlo. Lo otro es literatura», es noticia porque incorpora una nueva firma, la del experto en vinos Santiago Rivas, que dará continuidad, con un estilo personalísimo y por lo tanto muy distinto, a las videocatas de Carlos Delgado. Carlos sigue con sus textos, pero abandonó en 2015 el soporte audiovisual.  «No van a valorar lo que digo sino el como lo digo. La expresión de gozo más que la descripción», contaba Delgado cuando le entrevisté después de estrenar las videocatas en El País. Sus presentaciones destacaban por el rigor, por el conocimiento y por el esmero con la que contaba los vinos. Pero terminaron sin más. Dos años después, el suplemento El Viajero recupera la fórmula audiovisual y le añade algo esencial: el humor en la comunicación. Ha buscado al mejor perfil para encargarse de ello.

Santiago Rivas presentará a partir de ahora la nueva sección Instacatas indicadas para un público quizás no tan experto como el de Carlos (o sí) pero con ganas de acercarse al vino sin complejos ni miedos. Con diversión. Rivas forma parte de Colectivo Decantado desde hace 5 años. Es una plataforma con gran éxito en redes sociales por la manera desenfadada y jocosa con la que presentan los vinos «que me gustan», matiza Rivas.  Ahora el reto lo tiene en llegar a un público más amplio y conectar con la forma de ver, oler y saborear de su público, a través del nuevo medio. Sin traicionar  sus raíces y siguiendo la misión ya consolidada de Colectivo Decantado: disfrutar del vino, y reírse de y con él. Santiago Rivas no es un rara avis en el mundo del vino, como muchos de los grandes expertos o inspiradores, es autodidacta: «Llevo bebiendo vino de una manera obsesiva desde hace 20 años», afirma. Seguro que el bagaje acumulado en todo este tiempo es parte de su éxito. También su naturalidad, su calidad humana, y una poca ayuda del entorno comunicativo, pobre, que envuelve hoy al vino. «Casi todos los implicados en divulgar vino no lo hacen muy allá…», reconocerá. Conversamos con él para saber algo más de lo que se anunció la semana pasada y para saber cómo seduce sin artificios a profesionales y amateurs del vino.

¿Quieres convertirte en un amante del vino, un winelover? ¿Buscas armas para poder defenderte de hipsters y cuñados? Pues bienvenido a tu canal de vídeo ideal: las Instacatas de El Viajero.

IMG_7253

¿Cómo y cuando empieza Colectivo Decantado?
Colectivo Decantado nace de la necesidad que vimos de explicar la cultura del vino de una manera normal, lejos de tecnicismos, con voluntad de ser un contenido de entretenimiento, utilizar el humor. Todo lo demás fue ponerse a ello en un canal que llegara a todo el mundo: las redes sociales.
Aparcar el esnobismo fue el primer objetivo, está claro, ¿ha funcionado el estilo de comunicación que proponéis?
Colectivo Decantado como prosa en Facebook, tiene ya para 5 años pero Instacata, los vídeos, que es nuestro contenido estrella, sí que sólo lleva poco más de dos años.  Estamos muy contentos, nunca imaginamos esta repercusión, la que ya teníamos en Facebook, más colaborar en El Comidista TV, con Mikel Iturriaga, en un medio como La Sexta, en prime time, o ahora en El País. Realmente impensable.
La dimensión que puede darle ahora El País es muy interesante y necesaria para atrapar a nuevos públicos. Entiendo que sumará al contenido convencional que publica el periodista Carlos Delgado.
Lo de El País es llevar nuestra a fiesta a ellos, nos dejan libertad total, es decir, vamos a hacer exactamente lo mismo en cuanto a tono, pero en más grande. Estamos muy contentos.
23795117_541222166211514_8501708712000861127_nIMG_7254

Stranger Things Wine Week. Episode 5. Idus de Vall Llach, 2015, DOQ Priorat. (…) Lo que si es más difícil es hacer un tinto de 15,5º y que esté tan bueno, que no sea un pacharán si no un tinto mediterráneo a base de Cariñena, Merlot y Cabernet Sauvignon con una clase tremenda. Evidentemente está aún joven y el tanino se nota, pero esto con unos añitos (no muchos) va a estar espectacular. Cuesta 40 euros comprobarlo amiguitos»

¿Qué es lo más difícil de comunicar el vino con humor? ¿Dónde están los límites?
Para nosotros comunicar el vino con humor es algo natural, yo no soy muy diferente a como salgo en los vídeos, de hecho en alguna cata «en directo» mucha gente se sorprende cuando ven que esto es así. Ésto también genera que muchos piensen que soy un monologuista y que podría hablar de vinos como de cualquier otra cosa, o que cierto sector del vino al principio no me tomara en serio. El límite del humor es el código penal.
Si un vino es malo… No sale en Instacatas. Te leí afirmar que publicáis los vinos que os gustan.
Sí, todos los vinos de Instacata nos gustan mucho, lo que no quiere decir que no hagamos chistes con su etiqueta, vinificación o estilo… pero el subtexto es positivo siempre. Otra cosa es en nuestros post, casi, diario. Ahí si hablamos de vinos que no nos gustan y, a veces, nuestro humor es algo hiriente, muchos bodegueros se han quejado. En el fondo no queremos ofender, pero es lo que hay. Todo está basado en mi subjetividad e igual que escribo de vinos que me gustan creo que el público, el mío, se merece saber los que no me gustan y sus razones. Eso está por encima de que cualquiera se sienta ofendido. Nunca vamos a ser un contenido cómodo para todo el mundo.
Para irse preparando, ¿qué perfil de vinos aparecerán en las próximas Instacatas?
En esta temporada de debut en El País vamos a ser más concretos, hablaremos de conceptos más que de botellas en particular, que también, pero que vamos a dar menos prioridad a la marca y más al contenido. Queremos ser un manual wineloverista más que un catálogo audiovisual.
Pensé que eras enólogo, pero ya me has aclarado que no. En cualquier caso, ¿te parece que elaborar vino es tan complejo como comunicarlo?
No lo sé, no soy enólogo, no tengo ninguna formación técnica, lo mío es puro empirismo. Llevo bebiendo vino de una manera obsesiva desde hace 20 años. Pero vamos que los enólogos que conozco comunican regular, tampoco es su profesión, aunque casi todos los implicados en divulgar vino no lo hacen muy allá… cuando no es un auténtico desastre. Hay muchos momentos embarazosos y posthumor en este sector, así en general.

#retratsdevi – Intrèpid de Gràcia

Posted by | Uncategorized | No Comments

image1 (2)IMG_7247

Diada de Sant Jordi. Després de la signatura de «Retrats de Vi» a La Festival, anem amb l’Eva Martínez Bordons a fer una copa de vi a la Viblioteca. S’hi suma un pèl més tard, la Sandra P. Torras, que arriba del Priorat (Sabaté i Mur). Tastem un blanc de Jané Ventura. Decidim canviar de local. La Sandra proposa Intrèpid de Gràcia (Torrent de l’Olla, 176) perquè tracten molt bé el vi. Carai! Feia tamps que no trobava un restaurant amb un servei tan exquisit, honest, directe i generós. I diferent. A Intrèpid s’hi està bé, és un espai situat al barri de Gràcia, que cuida els detalls i «vol canviar les coses». Ho diu el seu director i soci, en Jonathan Rodrigues, que és qui ens atèn i serveix. L’altre soci és en Josep Maria Raventós. Treballen entre 70 i 90 referències de vins entre blancs i negres i tenen força rotació. En caixes de fusta, a la paret,  ampolles exposades que indiquen que busquen vins fora dels circuit més comercial. Per exemple, l’Apical d’en Martí Giralt i en Sergi Sevillano.

Hem triat bé!

Arribes. Et porten la carta gastronòmica. Demanes el beure. Si vols vi, no hi ha carta. Hi ha un servei humà excel·lent. Demanem vi negre. I ens porten a taula un repertori de 6 vins, ordenats per intensitat aromàtica i gustativa. Ens quedem amb el primer, que és un vi jove francès, després d’haver tastat els dos primers. «Una vegada, uns estrangers em van preguntar  què costava aquest tast exprès que els feia abans de triar el vi… I els vaig dir que si no els tastaven primer, difícilment sabrien quin escollir…», diu amb tota la raó del món en Jonathan.

Captura de pantalla 2017-05-03 a las 19.05.12 Captura de pantalla 2017-05-03 a las 19.05.31

Quan acabem la primera copa, l’Eva i servidora en tastem una segona d’Albet i Noya. Va de negres. La Sandra demana al Jonathan si té una carinyena. No hi ha cap vi que ho sigui dels que encara ens acompanyen a taula – 6 ampolles si no recordo malament. I el cambrer, director i soci li obre una ampolla de la DO Terra Alta, del Celler Germans Balart… Després, tindrà l’habilitat d’incloure-la en un altre tast exprés i de satisfer la curiositat d’altres clients, com nosaltres.

Un servei de vins de 10. I un sopar per repetir, per la gastronomia -tapes creatives per compartir-, per l’espai i per la companyia.

I pel primer vi tastat que ens ha acollit tan bé com l’espai. Frescor i fruita a Le Petit Courselle. I a més a més, una meravellosa frase a l’etiqueta: «N’oublions jamais que les verres vides sont remplis de souvenirs«. Em perd la curiositat i entro al web del celler… I hi ha coherència en allò que busca l’elaborador i el que ens regala el vi:  «Our wines, a red and a white, reflect who we are: wonderfully generous, cheerful wines that bring people together». Cheers!

www.ruthtroyano.cat

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR
Aviso de cookies