Uncategorized

El cava és llibertat. I en paraules de Joan Margarit, “llibertat és una forma d’amor”

Posted by | Uncategorized, Vi·Moments·Persones | 2 Comments

43180796_2240921362810122_6298150024358395904_o

àudio

https://www.ivoox.com/inauguracio-cavatast-2018-audios-mp3_rf_29120250_1.html

 

Bona tarda

 

El cava són “instants d’inadvertida felicitat”

Manllevo el nom d’un llibre de Francesco Piccolo, de lectura, per cert, molt recomanable

 

PRIMER instant ( personal )

 

24 de setembre. Dilluns al matí. Festiu a Barcelona. Diada de la Mercè. Aprofito per venir a Sant Sadurní per impregnar-me de nou de l’essència de l’espai que ara ens acull i conversar amb en Joan Capellades dels preparatius del CAVATAST. Arribo d’hora i em donen la benvinguda els primers aires freds de tardor i l’olor de la xocolata de Simón Coll. El cava passa desapercebut encara, sinó és als cartells on s’indiquen els noms dels cellers; el raïm viatja del cep a les caves.

 

Passo per davant de la farmàcia Macià. Darrere del vidre, entre medicaments, em criden l’atenció uns dibuixos  infantils. “Pinta les teves vacances” diu la capçalera del paper. I m’enamora veure que entre parcs d’atraccions, el mar, la caravana, la pilota i la muntanya, hi ha esbossada la vinya, la vida rural,  i   la festa de la fil·loxera de Sant Sadurní.

 

Constato que la cultura del vi es perpetua de generació en generació. Aquí encara està empeltada. No tot està perdut.

 

 

SEGON instant

 

Un matí d’hivern de fa tres anys. Truquen a la porta. Les vuit i pocs minuts. Encara amb el cafè a la mà, obro tímida i desconfiada. Apareix la Gemma Torelló. Em porta el llibre “Cava, on vas?” escrit pel seu pare. Admiro el gest i fins i tot me n’avergonyeixo. Me l’ha dut a Barcelona i me l’ha dedicat!

 

I  m’endinso d’immediat en la lectura d’una història, de gairebé 150 anys d’història, plena d’alts i baixos, de reflexions íntimes i personals. Sensates. Potser discutibles, però… què hi ha en aquesta vida que no sigui possible de discutir? I respectable.

 

TERCER instant

 

El meu avi i el meu padrí. El porró cada dia a taula i el cava per a les grans ocasions. Ja no estan entre nosaltres, però les tradicions que vam compartir, hi són. El cava ha format part de la banda sonora de la meva vida, de les reunions familiars, de les celebracions, del Nadal. Amb el cava he crescut. L’avi, el tiet, els pares, li’n deien xampany. Jo, nosaltres, ja som de la generació de reivindicar el cava. Ens hem fet grans a base d’anuncis de televisió, de brindis, de bombolles daurades, de recanvi de copes, de converses, de plats compartits, d’estovalles tacades. El cava presidint, pacificant, relaxant tensions, accentuant alegries.

 

Entre bombolles fines, subtils, profundes, de criança llarga, els recordo… A l’avi i al tiet. I ho faré  sempre. I la corona delicada i efímera del cava,  m’adverteix que la vida és immensament bella, però hi ha un dia que s’acaba.

 

_ _ _ ÀUDIO 1

 

“A vegades baixo a les caves tot sol i em poso a parlar amb les ampolles que dormen ajagudes i que estan transformant el vi en un líquid màgic que alimentarà els nostres somnis. Potser algú que em veiés es pensaria que he embogit, i possiblement sigui una mica cert. Dedicar-se com jo he fet durant pràcticament tota la meva vida a entendre els misteris d’aquest vi escumós que va inventar Dom Perignon i van prestigiar els elaboradors de la Xampanya – els nostres germans grans – pot acabar fent que perdis la raó. És per això que abans de desvariar més, vull fer un brindis pel futur del cava, de la gent que ens hi dediquem i de les persones que gaudeixen del que els oferim”  Paraules d’Agustí Torelló a “Cava, on vas?”.

 

El cava és bogeria i passió

 

La bogeria, m’és coneguda. Salvant les distàncies, he tingut aquestes últimes setmanes la mateixa sensació que descriu Agustí Torelló. Vinc d’omplir-me de vida, de renovar l’aire que respiro, de treballar a la vinya. Un mes al Priorat, fent la verema a Mas Martinet al costat de Sara Pérez i d’un equip immens.

 

En la bogeria de fer allò que t’agrada, agafen una dimensió desconeguda els gestos i les complicitats. He quasi abandonat la feina i ho he donat tot al camp. Era un desig? Una necessitat?

 

“El periodisme és una manera d’estar al món” diu el corresponsal Alfonso Armada. Jo també l’entenc així. El meu ofici no sap d’horaris ni d’obligacions. En això segur que s’assembla al vostre. S’ha de viure des de dins. I intento exercir-lo sempre amb responsabilitat, rigor, humilitat, enfonsant les mans al terra i empeltant els peus a la terra quan m’ho demana el cor. El batec és molt exigent, a vegades.

 

Per dura, austera, difícil, complexa i inabastable que sigui, la terra  sempre és penetrable. I com més avall vas, més vida hi trobes. Una mestra em va dir de petita, a l’escola: “Tots tenim un fons bo, però cal saber trobar-lo”.

 

La terra et repta i d’ella en creixen les coses sanes i bones, els valors, i les relacions més duradores. El contacte físic pot semblar feréstec, però la relació amb el camp és senzilla i pura. Temptadora, perquè et crida, reptadora com el periodisme.

Un ofici on el  fer és imprescindible per entendre, comprendre, saber, saber sempre més, per després poder escriure millor i encomanar la passió pel vi i pel cava a qui encara no li ha arribat.

 

Com hem pogut deixar de reconèixer, això que és tan nostre? Com NO HO hem prestigiat més? Què  hem fet malament perquè altres guanyin el reconeixement que ens pertoca?

 

Hi ha moltes assignatures pendents i no les resoldrem ni ara ni avui. Però si ens focalitzem en allò que és important, potser encetarem el camí dels somnis complerts, que s’obre davant nostre.

 

I per on comencem? Proposo reivindicar i dignificar els oficis, els vells oficis que encara perduren. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, deia Foix. I el cava en té tants i l’agricultura tants altres, d’oficis, que ja fem tard a reconèixer-los. El marger, el desgorjador, el boter, el surer… Al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí ens els mostren tots.

 

“L’originalitat està en tornar als orígens”, afirmava Antoni Gaudí, l’arquitecte universal nascut a la meva ciutat, a Reus. O “innovar és fer bé les coses bàsiques”, diuen els experts.  I per això  cal ser honest, honrat, revisar-nos constantment i que ens preguntem més i més sovint el per què de les coses. I la seva utilitat, i el seu sentit, i el seu retorn… I què és el que ens diferencia, allò que ens fa ser, no millors, sinó més autèntics. Més de casa nostra, del país. Del tros de terra que ens ha tocat viure, com va escriure el poeta.

 

El cava és un signe d’identitat que espurneja al voltant nostre, però tots sabem, que encara ho fa massa tímidament. Ens representa, com a ciutadans del Penedès, de Catalunya, aquí i a fora,  però… Per què altres han guanyat la partida de la visibilitat, del màrqueting, de la comercialització. Ens conjurem a resoldre-ho?

 

 

El cava és vida,

I tota vida té un origen

 

 

Diari Destino. 2 pessetes. Número 474. 17 d’agost de 1946. El compro al mercat de Sant Antoni dels diumenges a Barcelona  un dia que hi passejo, perquè em crida l’atenció un article. Diu el titular: “Algo más sobre nuestros payeses”:

 

 

_ _ _ ÀUDIO 2

 

“El excmo. Sr. D. Manuel Raventós y Domenech, el cèlebre fundador de Codorniu, uno de los payeses más considerables de la historia de este país (…) fue un gran payés, en el sentido de que estuvo metido en contradicciones constantes. Fue un gran hombre de acción. Escribió mucho. Lo que escribió tiene casi siempre un sentido contrario a lo que hizo. Conservador consciente, la preocupación viva de don Manuel fue la conservación de nuestras masias”

 

L’article comença dient que “un pagès és un ésser ple de contradiccions, la psicologia del qual es manté en un clar obscur constant i simptomàtic”

 

I acaba afirmant:

 

 

_ _ _ ÀUDIO 3

 

“yo he llegado a creer algunes veces que nuestros payeses, que en los últimos decenios han mostrado tanta pasión para asociarse e integrarse en corporacions de su ramo, lo han hecho para desarrollar en otro campo su innato invididualismo. Cuando por una u otra razón los payeses se asocian – por las aceitunas, el vino, el trigo, el ganado – se producen dos partidos: los que estan con la junta y los que estan contra ella, que son los más”

 

No es el tarannà del pagès només, potser és la representació de tot un país, el nostre, capaç i líder, però massa poc donat a reconèixer-ho. Vivim amb pors, incerteses, amb dignitats mal resoltes. I si les superem? Si hi ha  quelcom que uneix o que ens pot reunir a tots, és el reconeixement de l’esglaó primer, de la feina del pagès, del viticultor.

 

El preu del raïm és el preu de la seva dignitat i marcarà inevitablement la qualitat del producte, el prestigi d’una regió sencera.

 

Us sonen, oi, els 6 euros per quilo de raïm a la Xampanya?

 

El prestigi es guanya creant una cadena de valor que comença al cep. Amb ecologia, treball precís i acurat,  assumpció de responsabilitats. Necessitem més elaboradors, més connexió entre vinya i celler, dinamitzar les economies locals… La marca, la companyia… és un refugi, està bé, però a vegades també va bé sortir-ne i crear la pròpia. Us ho diu una autònoma.

 

I està clar que no vinc a donar lliçons de res, ni em pertoca. Vinc a alçar la veu en defensa del cava, un aliment que, amb paraules de l’escriptor de Gelida, Jordi Llavina té “una història daurada d’indeturable progrés”. Ho escriu al llibre “La història del vi i el cava a Catalunya”, on Sant Sadurní hi té un pes especial.

 

Caldrà implicar-se i motivar-se en plural perquè així sigui d’ara en endavant també.  Perquè segurament des de cadascuna de les nostres posicions, responsabilitats, professions, podem fer que el futur del cava sigui bo, més bo. I sa, i just, per als qui el fan, els qui en viuen, els qui el consumim.

 

El futur passa per les varietats patrimonials, el respecte pel medi ambient, la durada de la criança que faci justícia al vi…

 

— ÀUDIO ANGLÈS

 

“Yet a handful of cava producers, working conscientiously in the vineyards and diligently in the cellar, have demonstrated that it can be among the most distinctive of all sparkling wines. Eric Asimov a The New York Times

 

I com ens agrada llegir-ho. I què acostumats estem a fer-ho. Sí, podem, el cava pot ser el més distingit de tots els vins escumosos quan es treballa a consciència, des de l’origen. Ho diu Eric Asimov al The New York Times però ho hem de corroborar també nosaltres, amb fets.

 

Els processos incerts i màgics del cava, que són plens de ciència, de tècnica, d’art, d’artesania, d’innovació, d’alquímia, tenen les mans i el paisatge, la natura i la humanitat com a eixos vertebradors. I només per això els devem respecte.

 

Emocions, dubtes, incerteses, la saviesa de qui el fa i d’aquell qui reconeix que la seguretat relativa de les coses només la donen l’experiència, la coherència i la confiança en un mateix i la creença sense matisos en allò que fa. Però ho ha de fer bé.

 

El cava és llibertat

I en paraules de Joan Margarit

Llibertat és una forma d’amor

 

Hi arribo després de llegir els missatges que m’arriben a través de les xarxes socials quan demano què és el cava perquè vinc a pregonar el CAVATAST. M’agrada sentir les veus dels altres i compartir-les també quan se m’encomana fer un discurs.  Ningú no fuig d’estudi i els tòpics apareixen, però tot el que es diu del cava és positiu.

 

Sóc i som conscients que el sector viu un moment convuls, estrany, complicat, incert… Però canviar és madurar i els canvis són la conseqüència inevitable per superar  situacions d’inestabilitat. Les pertorbacions ens fan mirar endins, reconèixer el com i el per què de la trencadissa, i ens ajuden a renéixer amb més força.

 

L’origen, el preu, la qualitat, les varietats, la creació de nous refugis per a grans i justes aspiracions (el Cava de Paratge Qualificat, CORPINNAT), el debat entre la DO Cava i el Clàssic Penedès… A ningú no se li fa estrany que pugui mencionar-ho avui i aquí, però no entraré en cap  valoració. Com tampoc jutjaré  els canvis d’accionariat ni les estratègies empresarials del cava… Són qüestions que el sector ha d’abordar internament… Som en aquest moment de pertorbació, però diu el proverbi que els estels necessiten foscor per poder brillar.

 

Fora d’aquí, on hi ha reunit el sector, la vida transcorre més plàcidament. Els amics i coneguts que m’envolten virtualment i m’aporten sempre, diuen…

 

El cava…

Desperta sensacions

És celebració

Llegat de territori, pagesia i identitat

Nits de capricis i converses

Pluja d’estels

Terra, casa nostra

Bombolles amb vida

Mediterrani

Aturar-se i viure el moment

Amor

Alegria compartida

Txin txin

Paciència, repòs i silenci

Pessigolles

La beguda de l’èxit

Un beure que fa família i que acosta en les distàncies curtes; Només fa falta que expressi territori

El cava és salut

Imprescindible en un bon àpat

Emocions

Família i amics

Copes llargues, nits i brindis

Serenor i felicitat

Celebració. Inici de vacances

Moments per al record, moments únics

Complicitat i optimisme, bonança, guanyar, brillar (oi Núria Escalona?)

La màxima expressió d’un vi efervescent que es converteix en joia

Somriures espontanis

Un gran producte que cal tornar a la seva grandesa

L’adrenalina necessària per saber que l’èxit esdevé després de la perseverança

L’efervescència d’un terrer, d’un paisatge, l’esforç de persones apassionades per la feina i el segell d’un petit gran país

Schmetterlinge im Munnd que en alemany significa “papallones a la boca”

Estima i goig, companyia

El cava és com l’amor, “és la primavera que en una freda comarca fa florir la innocència com una rosa” en paraules d’Òscar Wilde

El cava és sobretaula

És la celebració de la vida

 

I resumeixo…

El cava és llibertat

És un viatge en l’espai i en el temps

Una cava és una biblioteca

 

_ _ _ ÀUDIO LLIBERTAT   

 

https://www.youtube.com/watch?v=oOqybZS85_g

BAIXAR A SEGON PLA DESPRÉS DE “ LA LLIBERTAT ÉS UN ESTRANY VIATGE…”

 

El quintet femení Sommeliers posa música al poema emblemàtic de Joan Margarit.

 

 

El cava són TAMBÉ les dones

 

Les anònimes i les que han estat a primera línia. I cal reivindicar-ho sempre sense ànim de qüestionar res  ni  a ningú; sinó d’alçar la veu i d’instaurar un nou paradigma social des de la igualtat. Perquè si hem estat invisibles, cal admetre-ho i revisar el paper injust que ens ha tocat viure a la història. Aquesta setmana, l’1 d’octubre, recordàvem el discurs de Clara Campoamor a les Corts defensant el vot femení. No fa  ni  90 anys que podem exercir, les dones, un dels drets universals.

 

 

_ _ _ ÀUDIO 4

 

“Elles. Les dones no s’espanten quan han de tirar del carro; Apareixen noves caves i a poc a poc es deixa enrere el vi gasat”. Diu Agustí Torelló. I continua: “Acabada la guerra, molts haurien llançat la tovallola, però els sadurninencs i molt especialment les sadurninenques, no ho van fer. Hi ha quatre dones, quatre vídues que van tenir un paper molt rellevant durant aquells anys i es van posar sense complexos al front de les seves respectives empreses. Elles són: Montserrat Fatjó Tintorer, Dolors Sala Vivé, Isabel Ordi Soldevila i Ramona Roig Manobens”

 

N’havien sentit a parlar abans? Segurament que moltes i molts, no. El text és del llibre “cava, on vas?”. Hi apareixen en imatges dones vermant, dones etiquetant, no eren alienes al paisatge de la vinya ni del celler, ni a les caves, ni a les cases. Sense la dona, sense la seva sensibilitat que no feblesa, sense la seva lluita, determinació, esforç, tampoc seríem on som ara i crec que cal reivindicar-ho avui i sempre. Que el cava també són moltes dones, moltes mans de dones enllaçades i compromeses, les que hi ha hagut i les que vindran i les que ja hi són amb força. En aquesta sala en tenim una bona representació. Dones que elaboren  amb una mirada aglutinadora, universal, solidària, dones que parlen i treballen des del cap, des del  cor i des del  ventre.

 

El cava és un paisatge natural, humà i arquitectònic

 

Dèia Thoreau:  “Feliç l’home a qui cada dia li és permès de contemplar una cosa tan pura i serena com el cel de ponent a la posta de sol, mentre les revolucions irriten el món”.

 

I quantes se’n poden veure al Penedès? a Sant Sadurní, de postes de so? , des d’angles radicalment oposats i finques que no tenen res a veure les unes amb les altres, però totes tan significatives  i amarades pel mateix vent, o sol o pluja..

 

2700 anys d’història fent vi al Penedès ens ho recorden els amics de la Font de la Canya, 150 de cava. Una mar de vinyes amb lleugeres ondulacions, un teixit associatiu extens i  incansable ( la confraria, cal feru, la biblioteca Ramon Bosch de Noya : quin gran motor cultural que teniu ¡ )…

 

I  a més a més un patrimoni arquitectònic únic, ocult, auster, fred, tènue, inquietant, silenciós que només el gir a la rima trenca… aquest món que hi ha a sota de nosaltres, aquesta  ciutat subterrània, les caves, construïdes moltes a pic i a pala, pels avis, l’esforç és arreu

 

Un univers on el temps s’atura i s’esfilagarsa per regalar-nos gustos i aromes, sensacions renovades, que esclaten delicadament, al paladar, a la boca, que és on acaben els vins i el cava, on tenen raó de ser.

 

Cap territori mereix una agressió al paisatge perquè és també una agressió a la pagesia i a les persones que l’habiten, a la humanitat. Plegats hem de saber dir que NO. Que seria de nosaltres sense els pagesos. Cultivar que vol dir cultura. Cultura que ve del llatí cultus i que significa habitar, protegir, honrar, cuidar…  la cultura que perpetua la vida.

 

 

 

La 22a edició del CAVATAST

 

Sento que no sigui un pregó a l’ús. Gràcies regidora per donar-me aquest privilegi i per deixar-me ser lliure. He volgut compartir reflexions i inquietuds en veu alta, més que analitzar el sector i posar-hi xifres que ja tots sabem i assumim.

 

El CAVATAST es confirma avui com una fira imprescindible al país, un punt de trobada per a milers de persones, una cruïlla que any rere any accentua la relació directa entre el productor i qui el beu.

 

El triangle Falset , Barcelona i Sant Sadurní es manté intacte, per bé que n’han aparegut al llarg dels anys moltes fires i festes noves. Però aquestes tres són essencials.  I reconec els canvis i millores que s’han introduït amb el temps per fer del cava un producte de prestigi, de qualitat, gastronòmic, versàtil i modern. No és una moda, mai ho ha estat, perquè les modes són passatgeres. El cava és passat, present i futur. Forma  part de la manera de viure i de relacionar-se a Sant Sadurní, al Penedès, a Catalunya i cada vegada més l’estranger. És identitari, és transversal… Amb el cava exportem la nostra manera de ser i de sentir, arreu.

 

_ _ _ ÀUDIO 5

 

 

“Quan parlem de xampany sempre ens ve la idea de luxe, glamur, sofisticació. Però més enllà de la desena de marques que coneixem hi ha quatre mil petits productors que tenen molt a veure amb el fet que la Xampanya sigui una terra molt interessant per descobrir. Darrere del luxe també hi ha artesania i bellesa. A la Xampanya, on fan xampany des de 1660” Josep Roca a l’Avantguarda del Vi.

 

Nosaltres, també podem arribar-hi a l’excel·lència. La toquem ja amb la punta dels dits. Fem que el cava sigui un luxe de beure. Creiem-hi.

 

Celebro donar la benvinguda a una festa que convida a beure amb responsabilitat i qualitat, a beure bé, amb copes RIEDEL i que té un programa de tastos paral·lels que cultiva la cultura del vi entre grans i petits. I aquesta és una dèria meva que no em canso de repetir allà on vaig: la necessitat d’empeltar les tradicions als fills, als nebots, als nets. Com ho van fer amb mi, el meu avi o el meu tiet.

 

I  no voldria marxar sense reconèixer el treball que fan a “Fem Vinya” i els cellers que hi confien les activitats infantils, com tampoc all projecte educatiu de La Vinya dels Nens a Sant Pau de l’Ordal, una iniciativa pedagògica que hauria de ser reproduïda a totes les escoles de Catalunya. Si no coneixem, si no practiquem, no estimem. Si no valorem, no prestigiarem mai el que tenim a la vora.  I com diu el meu amic enòleg Toni Sànchex Ortiz, el vi i per extensió el cava són  “l‘eina sociabilitzadora més gran que la història ha vist mai”.

 

Són aliments, però només esdevindran cultura quan els abraci tot un poble.

 

 

GRÀCIES i ja acabo

 

Em sento afortunada com a periodista de què Sant Sadurní doni veu a les persones que ens dediquem a comunicar:  l’any passat va ser el periodista i director de RAC 1, Eduard Pujol… Que el   CAVATAST sigui pregonat dos anys consecutius per professionals de la comunicació és un reconeixement que el cava fa al conjunt del sector; la nostra societat només avança amb llibertat d’expressió, amb mitjans lliures i consciència social, per bé que el periodisme viu avui immers en diferents crisis, d’identitat, dignitat, l’econòmica…  però això seria obrir ara un altre meló i no toca.

 

Resseguint la llista de pregoners que m’han precedit, m’aturo en Muriel Casals.  Més enllà de les ideologies, va ser una dona capaç de reunir sensibilitats molt diverses amb el seu missatge clar, net, transparent, sincer, humil i savi.

 

I amb les seves paraules vull acabar el pregó de la 22ª edició del Cavatast. Dir-vos que “no som aquí per buscar un somni, vosaltres, el cava, és el somni”

 

Que no despertem mai, llarga vida, moltes papallones a la boca i visca el CAVATAST.

Premi al Mèrit Periodístic 2018 * Elles, dones pageses

Posted by | Llibres, Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

 

IMG_5662

Fotografia Cesc Garsot

Paraules amb motiu del Premi al Mèrit Periodístic que em va concedir ahir 27-4-2018 l’Associació Catalana d’Enòlegs.

 

És un orgull molt gran rebre aquest premi

De part vostra, dels enòlegs

Vosaltres que sempre dieu “no faig res, tot es fa a la vinya…”

 

No m’ho he cregut mai! La cultura de l’esforç també està aquí reunida

 

Ho he pogut comprovar amb el cicle de llibres “retrats de vi” que editem amb publicacions URV i que m’ha permès conèixer enòlegs brillants  i persones extraordinàries, des del Toni Sànchez Ortiz que va ser el primer a la Maria Sangenís que és, de moment, l’última…

 

Tinc molt clar que aquest premi que em doneu és col·lectiu. Així ho sento

 

Quan la URV em va fer la proposta d’escriure “retrats de vi” no vaig dubtar ni un moment a acceptar-la! Parlar de vins i amb persones que els creen? Quin privilegi, vaig pensar

 

I així hem arribat a 6 volums publicats i dos més en camí. Llibres que hem fet gràcies a Pedro Cabanillas, Jaume Llambrich, Magalí Urcaray i Maoz Eliakim i  que ens han empeltat, m’han empeltat a la terra, a l’art, a la ciència, a la tècnica, a l’artesania que es fer vi, però sobretot m’han connectat amb les persones que l’elaboren. Perquè això de fer vi, és la suma de naturalesa i d’humanitat. I com diu el meu amic Toni, enòleg, el vi és “l‘eina sociabilitzadora més gran que la història ha vist mai

 

Des de la humilitat, em satisfà molt d’haver imprès una nova mirada en aquest món, no només ara que en sé una mica de vi, bé, molt poc, sinó ja als  inicis, farà 6 anys, amb el bloc Vi Moments Persones, que també em va premiar la DO Catalunya.

 

He fugit sempre de l’elitisme, l’esnobisme i la sofisticació a l’hora de comunicar el vi. De parlar-ne a la ràdio, a la premsa, als llibres. El vi són moments i són persones. Homes i dones poderoses que heu guardat massa temps el vostre coneixement i que és hora que el descobrim, que el compartim, que el prestigiem i el reconeguem

 

Amb vosaltres, els enòlegs, he après que el vi és respecte. I és coherència. I és autenticitat. I és cor. I cap. I són mans. Moltes mans, començant per la vinya i acabant per qui el serveix, o les nostres, les del consumidor, que l’embolcallen i l’oxigenen, a vegades fent massa girs a la copa. El vi és intuïció. És llibertat. I és vida. És un aliment. I és paciència. No em cansaré mai d’insistir-hi.

 

I el vi parla, ens acompanya, ens interroga, ens il·lusiona, ens motiva. Fa reflexionar, fa pensar… Ens permet viatjar en l’espai i en el temps, com els llibres, a vegades ens embriaga…

 

I el periodisme, el bon periodisme també ha de ser pacient, i lent. Fet a foc lent, com la bona cuina. Cuinar és cuidar diu Joan Roca. No tot s’hi val en periodisme i m’irrita veure com s’escriu sense contrastar i sense escrúpols. De vi i de moltes altres coses. Per això demano que el periodisme sigui seriós, fonamentat en valors, els que emanen de la terra, ple de continguts més que de picabaralles, més coses importants i menys d’impactants, més consciència ambiental, ecològica, solidària, saludable, sostenible… Com volem tots que sigui el vi que bevem i que feu.

 

 

És un orgull molt gran haver compartit premi amb en Ton i en Josep Mata, una família i un projecte el de Recaredo que admiro profundament i amb Mascaró que té una gran dona al capdavant, la Montserrat, felicitats, avui és el teu sant. Sé que representeu –salvant les distàncies entre els dos projectes – allò que el sector necessita, que és rigor, honestedat, qualitat per suposat, bonhomia, senzillesa en el tracte i una dimensió internacional sense renegar  mai de les arrels, ans al contrari.

 

El pintor Joan Miró deia: “Sóc més feliç anant amb suèter i bevent en porró entre els pagesos de Mont-roig que no pas a París entre duquesses en grans palaus i amb smòking”. Una frase que es podia llegir l’altre dia a l’acte d’inauguració de Mas Miró. Us recomano que hi aneu, és un espai fabulós on Miró va sentir el crit de la terra, per pintar-la després en quadres de vàlua universal.

 

Crec que Recaredo i Mascaró senten el crit de la terra. Com també el que ens va venir a dir el crític de vins del New York Times, Eric Asimov, a Alimentària, fa una setmana: “Si t’agrada el vi que fas, go on. Si segueixes les tendències,  hauràs de canviar-lo quan arribi la propera i serà molt més difícil poder-lo defensar”.

 

No vull allargar-me més,

 

Però abans d’acabar vull compartir la imatge de les dues dones – i sento que no siguin enòlogues – però són les que més m’han influït en el poc temps que porto comunicant el vi…

IMG_0870

Fotografia Montse Veses 

La Catalina

104 anys, de Porrera, nascuda a Águila Múrcia

 

“Cuidar la vinya no era difícil; veremar, una mica”

 

La seva recepta per a la felicitat és treballar en el que a una li agrada, una copa de vi al dia i llevar-se, ara que s’ha jubilat, cap al migdia

 

Triagava tres quarts d’hora a arribar a la vinya, a Les Sentius, cada dia

 

 

Assumpció Fontelles

82 anys, de Bastús, al Pallars

 

Pagesa, de jove volia ser mestra, però va acabar treballant al camp. Ara és l’alma mater de Matriarcat un projecte de vins als Pirineus. Si hi aneu, la trobareu a la vinya, collint, podant, esporgant…  I quan hi parles, et diu

 

“No m’agrada anar a seure amb les dones del poble, a prendre el sol i xafardejar. Sóc de fer coses, de treballar, de moure’m”

 

Doncs queda tot dit, la vida va d’això, d’actitud, de valentia, de fer, de ser i de sentir, de no resignar-se mai

 

Ara que hi penso, els enòlegs ho teniu fàcil, ja entenc allò de l’inici, no cal fer res a la vinya… és clar, amb dones com ella…

 

i per acabar, un poema de Laia Noguera

 

que diu

 

Jo no camino.
No camino ni parlo,
perquè és ella la que parla:
la terra que em camina per damunt
de tot el que em penso que sóc.

 

Gràcies

“Gall al plat i Penedès a la copa”

Posted by | Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

Fotografies de Núria Escalona (Gastrotalkers)25398045_922270014596021_6862888110399856690_o

Ha estat un honor i un privilegi pregonar/ comunicar l’edició 353 de la Fira del Gall de Vilafranca. Salvant les distàncies en l’exercici de les respectives professions, viticultors, criadors de Gall del Penedès i periodistes compartim una feina tan sacrificada com passional, no exempta de dificultats i de greuges. I més encara en els temps que corren. Però és des de dins que els hem de dignificar els oficis, i hem de ser capaços de posar l’accent en la veritat, l’autenticitat, la diferència i fer evidents els valors que hi ha en el treball acurat i precís, sigui quina sigui la professió. Confio que el pregó serveixi per valorar més i millor la qualitat que amaguen els bons aliments i el bon periodisme. Necessiten temps, paciència, sacrifici i dedicació perquè el resultat sigui bo, necessàriament bo. Molt bo.

Captura de pantalla 2017-12-19 a las 11.20.13

 

DIES AL CAMP

Amb ulls de fred i plens de vent contemplo la gebrada a l’hort
i la metàl·lica teranyina
clavada als muntants de fusta
del galliner que guarda
l’escapadís aviram.
I sento la fetor
grisa, coent, de gallinassa
tova, calenta, que asfixia.
Mes tard, hora de sol, ràpid, el gall empaita les gallines
estarrufades, que fugen.
Jo gusto la quallada
negror dels fems rics de solatge, festa
de la gran boca de la terra
que els menjarà fumejants.
Les eines del treball dormissin a l’entrada
de la masia en ombra, cada dia més
arraconades pel triomf vermell
de les grans màquines ferrisses
que sobre els camps naveguen.
Magall, aixada, càvec,
diuen pel mànec la indefensió
de no poder servir sense la mà d’un home,
però proclamen tostemps,
dessota l’òxid del tall,
l’antiga força de la mà de l’home. 

Bon vespre, autoritats, veïnes i veïns, amigues i amics. Pensaran que aquest és un inici molt poc convencional i ho és, volgudament… Un poema de Vinyoli que canta la vida i els sons de l’aviram… en la veu de Pili Sanmartin, sommelier i educadora social. Ella és la nova generació del celler Bàrbara Forès, a Gandesa, a la Terra Alta i ha imprès una nova mirada… sobre el mateix paisatge i les mateixes vinyes que han podat i veremat la  mare i el pare, els avis i fins a 5 generacions més. Ha establert un nou diàleg, un vincle íntim entre el vi i la cultura les primeres formes de cultura van ser els cultius, ens ho diu l’etimologia el vi és cultura quan l’abraça tot un poble el vi és la suma d’humanitat i de naturalesa, llegia en un llibre sobre filosofia i només per això li devem respecte.

El vi escalfa cos i ànima. El vi és aliment, està inclòs a la dieta mediterrània, patrimoni mundial de la humanitat. La poesia també alimenta l’ànima, i aquest pregó vol reivindicar l’harmonia entre el Gall del Penedès i la cultura com un estil de vida, d’alimentació. “L’escapadís aviram”, diu Vinyoli. L’aviram de proximitat, de qualitat, l’autòcton, el que les generacions que ens han precedit han rescatat de l’oblit. L’aviram que proclama el Nadal, que no vol perdre la genètica recuperada. L’aviram que obre un temps de reflexió, de calma, de quietud, d’escalf, de retrobaments, a taula, a casa.

“Quan ets, per un instant, el centre d’algú, aquest instant es converteix en etern” va escriure l’escriptora Montserrat Roig. Fem que el Gall del Penedès i el vi català, el cava, l’escumós ens regalin instants eterns. No només per Nadal, en el dia a dia, busquem a través seu l’eternitat i la felicitat.

Qui sóc i d’on vinc

No he nascut a Vilafranca. Ni tinc l’edat de poder donar lliçons de vida ni de cultura gastronòmica. No sóc ni historiadora ni erudita. L’escriptor Lluís Foix acaba de publicar un llibre meravellós: El que la terra m’ha donat. Escriu: “Un jove pot ser un geni, però encara no és gran. Li falten les arrugues de les coses velles, gastades, els pensaments acumulats en les llargues nits solitàries de l’hivern”. Però als joves ens pot la curiositat, la creativitat i l’entusiasme. No conec a fons aquesta fira vostra. Vosaltres en sabeu infinitament més que jo.

Sóc forastera i sóc dona. I si no recordo malament, poques dones han pregonat la festa: l’Ada Parellada, la Mònica Usart, l’àvia Remei… cuineres i una meteoròloga. Les dones ens hem de fer més visibles, compartim drets i deures i ens queda encara molt de camí per fer, per guanyar visibilitat i assumir noves responsabilitats. Esperem que la propera, sigui la generació de la plena igualtat.

Tot i no ser d’aquí, tot i ser dona, tot i ser relativament jove, em sento capaç de convidar-vos a viure allò que per a vosaltres és un costum, una tradició, una festa grossa. Amb una mirada neta, clara, gens sospitosa d’afavorir res que no sigui també clar, net, transparent…

Avui pregono l’edició 353 de la Fira del Gall. Pregonar és comunicar, i els periodistes estem avesats a fer-ho. L’ofici ens corre per les venes, les 24h del dia. Com el qui és pagès, viticultor o ramader. És qüestió de raça i de perseverança.

El periodisme

Elaboradors de vi, criadors de gall i periodistes compartim, salvant la distància en l’exercici de les respectives professions o oficis, algun que altre greuge. Vivim uns temps difícils i convulsos. I no només políticament, també una crisi de preus. Hi ha persones que no estan disposades a pagar per llegir textos amb fonts i amb rigor, com tampoc hi ha persones disposades a comprar productes sans, vius, ecològics, artesanals… pel preu… No s’està disposat a pagar per la qualitat, per l’article que alimenta el coneixement, per la peça de mercat que fa salut. I no només compartim crisi econòmica, també de dignitat per a les nostres respectives professions, que són properes en l’essència. Anem faltats de dignitat, de justícia social, a la vinya, al corral, a la redacció… També la patim els que ens dediquem a explicar històries.

Reportatges web de 12.000 caràcters a 12 euros i un mes per cobrar, raïms a 30 cèntims el quilo, pollastre convencional a 3,5 euros el quilo, 14,5 euros el quilo a la Fira del Gall.  40 i 45 euros, la peça viva.

Saben el treball que hi ha al darrere? Darrere del Gall del Penedès, d’una bona ampolla de vi, d’una crònica amb fonts? A vegades ens subestimen. Però els oficis i les professions les hem de dignificar i millorar des de dins, fugint del lament, demostrant on és l’autenticitat, enaltint els valors de l’esforç, el treball i el sacrifici, amb orgull i humilitat.

L’elogi del viure, Joan Maragall escrivia

Estima el teu ofici,
la teva vocació, 
la teva estrella, 
allò pel que serveixes, 
allò en què realment 
ets un entre els homes, 
esforça’t en el teu quefer 
com si de cada detall que penses, 
de cada paraula que dius, 
de cada peça que poses, 
de cada cop de martell que dones, 
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.

Reus, Brussel·les, Riba-roja d’Ebre i Vilafranca

Jo sóc nascuda a Reus. Ara visc a Brussel·les. Però els meus records d’infantesa estan a Riba-roja d’Ebre, a la Ribera d’Ebre, un poble molt més petit que Vilafranca. Hi vaig viure el primer any de la meva vida i hi vaig tornar cada estiu fins a l’adolescència. Guardo un record encès de la vida rural. La meva infantesa també és la fressa del mercat, el crit i l’aleteig de les aus, l’ensumar discret dels conills, el fred als dits, a la punta del nas…  Aquests fragments que ara sentiran en la veu del periodista Jordi Baró, ens hi apropen…

A un costat i a l’altre del confús passadís humà hi veiem cistells de tota mena i mida, plens d’uns ous de closca com de terra cuita, els que tant prestigi han donat i donen als galliners del Penedès i a qui sap tenir-ne cura. Hi ha els galls de cresta de foc, fastuosos i infatuats, i les tímides gallines, sense el posat altiu del que podrien  presumir si fossin conscients de l’excel.lència dels ous que ponen o de les qualitats de la seva carn, extremadament propícia a extreure’n el brou més adient per als grans esdeveniments culinaris.

A la plaça el dissabte els duros corrien lleugers, tot i fer bona estada en aquells butxacons extraordinàriament molsuts dels davantals de tela de matalàs, sempre prou resistent, que les mestresses de la plaça lluïen conscients del seu protagonisme econòmic i comercial. Elles eren les autèntiques reines del mercat, les que oferien igualment l’espectacle de ser les més ràpides i les més traçudes a l’hora de plomar el bestiar o d’encaixar en palla els reconeguts ous rossos del Penedès.

Tots dos són textos del llibre de Joan Solé Bordes “El Gall del Penedès a l’entorn del mercat de Vilafranca”. Deliciós.

Aquest protagonisme que tenen  les dones, liderant la unitat familiar: la casa, la cuina, l’economia… em fascina.

I aquests passatges que expliquen com fins fa poc les gallines corrien lliures per carrers i masies, m’emocionen. La llibertat no té preu. Sempre explico que llibres i vins ens fan viatjar en l’espai i en el temps. També el Gall del Penedès i la seva història no exempta de dificultats m’ha regalat aquests viatges a mi, aquests dies, quan preparava el pregó.

Reus i Vilafranca comparteixen un ric patrimoni en el sector agroalimentari i enològic… La meva ciutat i la vostra guarden moltes versemblances, per això avui em sento una mica a casa…

L’estació enològica

El modernisme
Els fruits secs, les catànies
Els vins:

El Penedès és polièdric i magnètic, té grans vins de varietats patrimonials, i grans negres de varietats foranies i autòctones… hi ha la salinitat del massís, l’escumós ecològic del Clàssic Penedès, l’espontaneïtat dels biodinàmics, les llargues criances del cava… Tants elaboradors com sensibilitats… Un mar de vins per navegar. Tot l’any. S’ha d’anar més enllà de l’evidència, per trobar la singularitat de cada vi, de cada productor. Hi és. Com el fons de totes les coses, que és bo, però cal saber trobar-lo. M’ho va dir una mestra d’escola.

Al Penedès hi ha diferents projectes que em tenen l’ànima robada. La vinya dels nens a Sant Pau de l’Ordal, l’educació en la cultura del vi és un deure que tenim com a país. Arqueovitis, els orígens del vi amb la petjada dels íbers. A Catalunya podem presumir de l’arqueologia del vi però també dels centres de recerca i investigació, que ens asseguren el futur enològic. VINSEUM, la millor opció sempre per  empeltar-nos el sentit del vi i la vinya de Catalunya i el MOST Festival que ens projecta internacionalment. Una potent oferta enoturística que ha despertat la vida als pobles del Penedès i la inquietud per dignificar l’acollida. La Carretera del Vi, la Wine Business School…

He parlat de Riba-roja, de Reus… i la connexió amb Brussel·les, que és on visc ara? És d’intangibles, però en ells haurem de basar el futur, sinó per convicció per necessitat. En un Penedès que es vol sostenible, responsable i saludable, hem de fer créixer la consciencia ecològica i el respecte mediambiental. En tots els àmbits de la nostra vida, però en l’alimentació més encara. Prevenir abans que curar. Eixamplar la mirada slow, tranquil·la, pausada, reflexiva… La respiració profunda, l’emoció i l’ecologia. A Bèlgica, a Liege, hi ha un moviment que porta per nom Transition. Un grup de veïns ha dissenyat un cinturó alimentari al voltant del poble per subministrar fruites i verdures, generar llocs de treball i reduir emissions de CO2. L’ajuntament ha fet seu el projecte i ara hi ha 55 hectàrees de cultiu ecològic.

Un altre món és possible. Sempre, a  tot arreu. A diferents escales.

Arribem a la Fira del Gall i jo confesso

Que el gall m’ha despertat més que m’ha alimentat. Entono davant vostre el mea culpa. I prometo menjar-ne més. I més sovint. A casa i al restaurant, l’exigiré. Menjar-ne ben cuinat com diu la meva amiga Nani Nolla, que avui és al saló de plens. Menjar-ne per salut. Per economia local. Per identitat i tipicitat. Per plaer. Perquè hi ha receptes que el fan bo. Molt bo. Ara que sé que el Gall del Penedès s’alimenta també de grans de raïm, em comprometo a fer-me’n encara més ambaixadora. Els subproductes del vi que donen vida a l’aviram. Tanquem cercles. Res es perd, tot es transforma, com diu l’uruguaià Jorge Drexler.

Us agraeixo la invitació a l’edició 353 de la festa, amb una IGP reconeguda que ha de seguir guanyant quotes de visibilitat, perquè només s’estima i es consumeix, allò que es coneix.

Vaig dir que sí a venir, per diferents motius. Essencialment, per tres.

  • És l’única fira gastronòmica del país ( com a mínim que jo conegui ) que inclou l’ampolla de vi al cartell.  I durant els dies de la fira reivindica l’harmonia entre dos aliments,  Gall i vi. L’oli, la vinya i el blat són la tríada mediterrània, ja ho va dir Plini el Vell i ara la Mònica Miró Vinaixa l’ha traduït al català. Us en recomano la lectura.
  • La segona raó, és que tinc una gran amiga a Vilafranca, la Marina Miró. Em va reconèixer que aquesta és la millor festa de l’any. Fer-ne l’obertura és un privilegi.
  • I perquè com a periodista, vaig pensar que podria contribuir a alçar una vegada més la veu dels qui avui fan que siguem aquí, el motor autèntic de la fira.

Vull que s’escolti al saló de plens, la veu del sector. Vaig demanar als membres de l’Associació  de Criadors de la Raça de Gallina Penedesenca els seus neguits, la seva carta als Reis, i em van escriure i trucar la Maria Antònia Udina, la Maria Grau i l’Elisabeth Colomer. Resumeixo el que m’han traslladat.

La Maria Antònia Udina destaca el moment interessant que viuen després de molts anys de lluitar per la IGP. Creu que la demanda ha d’anar creixent, a mesura que el consumidor ho valori més. Cal una oferta molt més qualificada i treballar a favor d’una educació referida al que mengem. Considera que la clau és estendre el coneixement del Gall del Penedès més enllà de Catalunya, perquè és un producte autòcton de gran qualitat amb una carn blanca, té poca fibra,  baixa en greixos, i els que té són insaturats, i amb la inclusió de granet de raïm en la seva alimentació ha augmentat el linoleic.

La Maria Grau m’escriu també que poc a poc ens anem introduint al consum, però és lent. Jo fa 35 anys que vaig fer l´aposta  pel Gall i he passat moments delicats i poc coratjosos. Malgrat això, continuo. Lamenta que el consum és massa centrat en  les festes  nadalenques i baixa molt al llarg de l’any. I proposa: un consum de qualitat a taula: GALL AL PLAT i PENEDÈS A LA COPA.

L’Elisabeth Colomer, amb qui converso per telèfon em reconeix que és fonamental. No perdre la raça i mantenir-la amb grans qualitats i virtuts. La negra, la aperdiuada, la blat i la barrada, i el Gall del Penedès. Obrir turísticament les explotacions i fer pedagogia. Treballar perquè  cada dia s’apreciï més i no sigui un consum estacionalitzat. Em parla del treball magnífic que ha començat a fer el veterinari Aleix Baltà i em recorda amb orgull l’Amadeu Vidal.

El Gall i la cultura

Teniu galls il·lustres. Els que heu criat pacientment durant llargues setmanes d’engreix, cinc mesos si no vaig errada. Producte bo, sa i just com resa l’eslògan de l’slow food, aquest vostre és el producte de proximitat per excel·lència. Però en teniu dos d’emblemàtics, el Tomassot i la Ballarica, que tombaran pels carrers el cap de setmana vinent, cridant la festa. Està clar que ningú no els pot fer ombra.

Però el Gall, que és conegut internacionalment, té un ambaixador privilegiat que és bo recordar sovint. El pintor Joan Miró, amant de la terra i de la cuina. Va deixar escrit que “el cuiner no és una persona aïllada, que viu i treballa nomes per donar de menjar als hostes. Un cuiner es converteix en artista quan té coses a dir a través dels plats com un pintor en un quadre”. Miró passava els estius a Mont-roig del Camp. A la masia hi feien vi, hi tenien també un galliner, segur que l’inspirava. Sempre que marxava a l’estranger, s’enduia una garrofa a la butxaca per recordar la terra. La historiadora Elena Juncosa s’encarrega de museïtzar l’espai, el Mas Miró, que obrirà l’abril de 2018. M’ensenyava fa uns dies un dibuix de Miró de traçat gairebé infantil, fet a llapis, on el gall compartia escenari amb el porró, amb un sol immens i les banderoles triangulars que anuncien la festa. Però en té un d’especialment valuós, de gall. De fet, fa ara 10 anys, la casa de subhastes Christie’s de Londres el va vendre per vora 10 milions d’euros, el preu més alt pagat mai per una obra seva. És un gall tan acolorit com surrealista, pintat a l’exili, a França, el 1940.

Fa unes setmanes, li comento a un amic artista, en Jordi Abelló, que tinc l’honor de llegir  el pregó de la Fira del Gall. “N’has pintat algun?” Li demano… I el dia que ens veiem em porta aquest tresor… Amb el seu permís, demanaré a l’alcalde que el tingui en consideració per a futures edicions de la Fira del Gall. Seria un molt bon cartell artístic. En Jordi Abelló pinta, crea, somia al galliner, sí, el seu centre de creació es diu així i el té instal·lat en un terrat de Reus. Sempre em diu que li agradaria “pintar com respirar”. En aquesta obra seva també homenatja el Gall. I em diu:  “conté d’on venim i ens remet al secret de la vida”. La cultura és això, anar a les arrels, tornar als orígens… conrear idees, trencar closques. I aquest treball seu és el resultat de moltes ciències i arts unides. Fotografia, tecnologia, pintura. Però també sensibilitat, amistat i criteri. Jordi, el teu gall vindrà amb mi a Brussel·les.

“El que trobis al corral, menja-t’ho bé, que no et farà mal”

Així diu un dels refranys que omplen sàviament l’exposició permanent del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí. Us en recomano la visita. Sóc mala cuinera, però així com m’he proposat alimentar-me més de Gall del Penedès, també m’atreviré a cuinar-lo… A Brussel·les fa fred i els fogons escalfen. Aquests dies he llegit receptes delicioses com gall al vi, del cuiner Jean Luc Figueras, ja traspassat; el tradicional capó amb farciment ( salsitxes, carn magra, prunes, Orellana de préssec, pomes reineta, tòfona negra, pinyols, canyella, greix de porc i xerès dolç) de la xef amb més estrelles Michelin del món, 7, la Carme Ruscalleda; i les croquetes de gall rostit i tòfona de la Conca de la Nani Nolla, al seu bloc La Cuina Violeta. Les amaneix  amb unes verdures passades pel wok  i a nivell estètic amb  uns clavells de color de te. Aquesta és cuina del xup xup, de la delicadesa, de l’elegància… però que neix al corral… entre fems, males olors però molt bon cereal.

Diu Carme Ruscalleda en un dels seus llibres de cuina: “El nostre principal aliat és el proveïdor. S’ha d’escollir un bon professional que estimi i conegui la seva feina i que ens pugui oferir una bona selecció de productes de qualitat”.

I aquí, a Vilafranca, hi són, els criadors i criadores i el gall de raça, del bo. De debò. Cal donar-los més prestigi, i valor, i reconeixement. Sense ells, no hi ha cuina que valgui.

I acabo amb la veu de Silvia Pérez Cruz, la guitarra de Raül Refree, i el duel entre dos galls. Un tema musical assajat a fons. “El Gall negre era gran, però el vermell era valent”, diu la lletra. És un himne de la lluita contra la dictadura. Calma, lentitud, paciència. Però quan és el moment, tot esclata. Com la festa, com la Fira del Gall. Gaudiu-la i que el vi, com deia  Estellés,  en els seus versos, encengui sempre la vostra taula.

https://www.youtube.com/watch?v=k7KmM8cwiZM

Continguts relacionats

Entrevista Fira del Gall  RTV Vilafranca

171214prego Eix Diari

Resum pregó Fira del Gall RTV Vilafranca

Soundcloud by Gastrotalkers

 

El ric i oblidat patrimoni vitivinícola i lingüístic

Posted by | Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

 

ca - tast n m
ca
 - degustació n f sin. compl.
es
 - cata 
es
 - degustación 
fr
 - dégustation 
en
 - tasting 

Definició
Valoració d’un vi mitjançant els sentits, d’una manera tècnica, analítica i objectiva.

 

 (fotografia de Sicus Terrers Mediterranis)sicus_finca2_05-2048x1366

Tan important com el patrimoni vitivinícola i enològic català és el patrimoni lingüístic. Però amb els anys per desídia de molts, hem anat perdent mots, expressions i coneixements. Per sort hi ha cellers com Vinyas d’Empremta que els recuperen. Sabeu què significa Sucamulla (vi de sumoll i mandó)? Esbrineu-ho tastant els seus vins.

El cas és que només els conservem, els mots, quan es lleguen entre generacions o bé els recull un manual terminològic especialitzat. La feina que fa el centre  TERMCAT rescata de l’oblit el patrimoni vitivinícola i en els últims temps de manera especial el de les varietats de raïm. La seva és una feina fonamental que passa massa sovint desapercebuda.

La Terminologia de les varietats vitivinícoles és un recull dedicat als ceps, els raïms i els vins de les denominacions d’origen catalanes. D’una banda, conté les fitxes que corresponen a les 48 varietats autoritzades a Catalunya. Aquestes fitxes apleguen un total de 79 termes catalans, amb definicions i notes, i equivalents en castellà, francès i anglès, principalment, però també, puntualment, en gallec, italià, occità, portuguès o alemany.

 

“El setembre de 2016 vam publicar la primera edició de la terminologia de les varietats vitivinícoles amb les 42 que apareixen el Reial decret 740/2015. Al llarg d’aquest 2017 s’ha actualitzat atenent al Reial decret 313/2016 que n’inclou de noves”, explica Maria Navas, cap de l’Àrea de Recerca i Gestió Terminològica de TERMCAT. Les varietats de raïm acceptades de nou a Catalunya han estat sis i, per sort dels consumidors, també se n’està recuperant el seu cultiu. El cas és que si són acceptades, és perquè en algun moment de la història van existir i probablement per desconeixement enològic no se’n va estendre o fomentar el seu cultiu.  El diccionari terminològic les presenta així:

Cartoixà marí. “Conreat tradicionalment al Penedès, resultat d’una mutació genètica del xarel·lo. També xarel·lo vermell, pansa rosada i xarel·lo rosat. Vi elaborat amb raïm xarel·lo vermell, fresc, àcid, amb un grau alcohòlic alt i amb una aroma herbàcia, que se sol utilitzar per a fer vins joves i vins escumosos”

Giró ros. “Cep conreat tradicionalment a les Illes Balears, de brotada mitjana. Raïm blanc produït pel cep giró ros, mitjà, allargat i amb els grans mitjans, troncoovoides i de color vermell grisós. Vi elaborat amb raïm giró ros, poc àcid, aromàtic i amb un grau alcohòlic alt, que se sol utilitzar per a fer vins varietals joves o d’envelliment”

Marselan. “Cep originari de França, resultat de l’encreuament de cabernet sauvignon i garnatxa negra, resistent a la secada. Raïm negre produït pel cep marselan, amb els grans mitjans, allargats i de color negre violaci. Vi elaborat amb raïm marselan, amb cos, de color fosc i tons porpra, ric en tanins, perfumat i amb una aroma afruitada, d’espècies i de cacau”

Pansa rosada. “ Cep conreat tradicionalment al Penedès, resultat d’una mutació genètica del xarel·lo. Raïm negre produït pel cep xarel•lo vermell, de maduració tardana i amb els grans dolços, de color vermellós i amb la pell gruixuda. Vi elaborat amb raïm xarel•lo vermell, fresc, àcid, amb un grau alcohòlic alt i amb una aroma herbàcia, que se sol utilitzar per a fer vins joves i vins escumosos”

Xarel·lo vermell. “Raïm negre produït pel cep xarel•lo vermell, de maduració tardana i amb els grans dolços, de color vermellós i amb la pell gruixuda. Vi elaborat amb raïm xarel•lo vermell, fresc, àcid, amb un grau alcohòlic alt i amb una aroma herbàcia, que se sol utilitzar per a fer vins joves i vins escumosos”

Vermentino. “Cep originari d’Itàlia, conreat tradicionalment a la Ligúria i a Sardenya, sensible al vent i resistent a la secada. Raïm blanc produït pel cep vermentino, de maduració tardana, mitjà o gros i amb els grans grossos, el•líptics i de color verd groguenc. Vi elaborat amb raïm vermentino, fresc, poc àcid, de color pàl•lid i amb una aroma característica de poma i altres fruites, que se sol utilitzar per a fer vins blancs secs i rosats”

Vidalillo. “Cep conreat tradicionalment a Aragó, sobretot a la regió de Carinyena, resistent a la secada. Raïm negre produït pel cep vidadillo, de maduració tardana, mitjà, compacte i amb els grans mitjans o grossos i ovoides. Vi elaborat amb raïm vidadillo, àcid, ric en tanins i de color intens” .

 

“La sensació que tenim i alguns estudis elaborats ho confirmen és que quan els especialistes coneixen les propostes terminològiques catalanes, en general les fan servir”, explica Maria Navas. I afegeix: “La clau és aconseguir la màxima difusió de les propostes, que arribin a ser conegudes en el relativament ampli col·lectiu d’usuaris. En algun cas concret es poden donar lleugeres discrepàncies sobre si s’hauria d’haver optat per una forma terminològica o una altra i són aquestes observacions les que es tenen en compte per a noves actualitzacions del diccionari”.

Està clar que el TERMCAT contribueix a “normalitzar i difondre la terminologia del vi”, marcant un cos de llenguatge especialitzat i considerant tanmateix “les necessitats terminològiques que poden tenir els múltiples actors implicats en el sector vitivinícola” ja sigui l’INCAVI, l’Administració, els consells reguladors, els viticultors, les cooperatives, els cellers, els enòlegs, els sommeliers, els organitzadors de fires comercials i d’actes a l’entorn de la cultura del vi, els docents, els comerciants, els comunicadors o els consumidors. Maria Navas ressalta també que el diccionari vitivinícola inclou 4 fitxes de criteris generals que “poden resultar interessants perquè expliquen el tractament en català de qüestions lingüístiques lligades a aquesta terminologia, com ara el gènere gramatical assignat als noms dels ceps, els raïms i els vins; l’ús de la majúscula i la minúscula en escriure aquests noms; el tractament donat als manlleus, o la consideració de la sinonímia i les variants lingüístiques documentades”.

En un any, el diccionari terminològic de varietats catalanes ha rebut més de 8000 visites, amb tres puntes d’accés coincidint amb el dia de la primera publicació durant el 2016 i l’actualització ara al 2017. “A més d’aquestes visites directes al diccionari en línia, també cal considerar les consultes que es fan a les fitxes concretes des del Cercaterm o des de l’Optimot que no estan comptabilitzades”, diu Navas.

Sigui com sigui, conèixer la varietat, l’origen de la nomenclatura i l’escriptura exacta en català, enriqueix el sector. Els puristes, per cert, estem cansats de repetir que “cata” és la versió en castellà de “tast” per bé que alguns s’entestin a emprar-ho perquè fa més cool la conversa. El llenguatge també ha de baixar del pedestal.

L’actualització del diccionari terminològic  és una guia també per descobrir vins que tenen en compte les noves varietats acceptades. En molts casos, el perfil és de vi singular i autèntic. Una raresa, que s’ha de saber a qui es dona a tastar. Vins de producció limitada i altament valorats per la crítica. A propòsit del treball de TERMCAT, vaig demanar a través de Twitter si algú coneixia vins elaborats amb Marselan, Giró Ros i Xarel·lo Rosat. Aquestes van ser les respostes de qualitat donades per elaboradors i prescriptors:

Sara Pérez  ( enòloga i biòloga a Mas Martinet i Venus La Universal)

SICUS Xarel·lo Vermell

Finca VILADELLOPS – Marselan. Les noves anyades ja no inclouen el raïm de Marselan, només garnatxa i syrah

Vinum Selecció ( distribuïdora )

GRAMONA Mart. Amb Xarel·lo Vermell

Carlos Rúbies ( www.vienasses.com, enginyer agrònom)

Capgiró de CAN MAJORAL

Marselan Ecològic de VINS DE TALLER

www.ruthtroyano.cat

“Queremos ser un manual wineloverista más que un catálogo audiovisual”

Posted by | DOQ Priorat, Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

IMG_7252

 

“Está fatal, horrible. Es un fenómeno que merecería ser estudiado sociológicamente. En España justo cuando se hacen vinos de calidad, soberbios y a precios increíbles, con recuperación de variedades autóctonas… Es el momento de la historia en que menos vinos se consumen, menos que en Estado Unidos, nos desbanca Canadá un país emergente en el consumo”. Así me respondió por teléfono Carlos Delgado, periodista y crítico de vinos de El País, cuando lo entrevisté hace unos años y le pedí su visión sobre la cultura del vino y los tristes datos de consumo que tenemos en España. Hoy, el periódico en el que colabora semanalmente publicando catas de vinos con “un lenguaje directo que sirva y entiendan los lectores. Saber de vino es beberlo y amarlo. Lo otro es literatura”, es noticia porque incorpora una nueva firma, la del experto en vinos Santiago Rivas, que dará continuidad, con un estilo personalísimo y por lo tanto muy distinto, a las videocatas de Carlos Delgado. Carlos sigue con sus textos, pero abandonó en 2015 el soporte audiovisual.  “No van a valorar lo que digo sino el como lo digo. La expresión de gozo más que la descripción”, contaba Delgado cuando le entrevisté después de estrenar las videocatas en El País. Sus presentaciones destacaban por el rigor, por el conocimiento y por el esmero con la que contaba los vinos. Pero terminaron sin más. Dos años después, el suplemento El Viajero recupera la fórmula audiovisual y le añade algo esencial: el humor en la comunicación. Ha buscado al mejor perfil para encargarse de ello.

Santiago Rivas presentará a partir de ahora la nueva sección Instacatas indicadas para un público quizás no tan experto como el de Carlos (o sí) pero con ganas de acercarse al vino sin complejos ni miedos. Con diversión. Rivas forma parte de Colectivo Decantado desde hace 5 años. Es una plataforma con gran éxito en redes sociales por la manera desenfadada y jocosa con la que presentan los vinos “que me gustan”, matiza Rivas.  Ahora el reto lo tiene en llegar a un público más amplio y conectar con la forma de ver, oler y saborear de su público, a través del nuevo medio. Sin traicionar  sus raíces y siguiendo la misión ya consolidada de Colectivo Decantado: disfrutar del vino, y reírse de y con él. Santiago Rivas no es un rara avis en el mundo del vino, como muchos de los grandes expertos o inspiradores, es autodidacta: “Llevo bebiendo vino de una manera obsesiva desde hace 20 años”, afirma. Seguro que el bagaje acumulado en todo este tiempo es parte de su éxito. También su naturalidad, su calidad humana, y una poca ayuda del entorno comunicativo, pobre, que envuelve hoy al vino. “Casi todos los implicados en divulgar vino no lo hacen muy allá…”, reconocerá. Conversamos con él para saber algo más de lo que se anunció la semana pasada y para saber cómo seduce sin artificios a profesionales y amateurs del vino.

¿Quieres convertirte en un amante del vino, un winelover? ¿Buscas armas para poder defenderte de hipsters y cuñados? Pues bienvenido a tu canal de vídeo ideal: las Instacatas de El Viajero.

IMG_7253

¿Cómo y cuando empieza Colectivo Decantado?
Colectivo Decantado nace de la necesidad que vimos de explicar la cultura del vino de una manera normal, lejos de tecnicismos, con voluntad de ser un contenido de entretenimiento, utilizar el humor. Todo lo demás fue ponerse a ello en un canal que llegara a todo el mundo: las redes sociales.
Aparcar el esnobismo fue el primer objetivo, está claro, ¿ha funcionado el estilo de comunicación que proponéis?
Colectivo Decantado como prosa en Facebook, tiene ya para 5 años pero Instacata, los vídeos, que es nuestro contenido estrella, sí que sólo lleva poco más de dos años.  Estamos muy contentos, nunca imaginamos esta repercusión, la que ya teníamos en Facebook, más colaborar en El Comidista TV, con Mikel Iturriaga, en un medio como La Sexta, en prime time, o ahora en El País. Realmente impensable.
La dimensión que puede darle ahora El País es muy interesante y necesaria para atrapar a nuevos públicos. Entiendo que sumará al contenido convencional que publica el periodista Carlos Delgado.
Lo de El País es llevar nuestra a fiesta a ellos, nos dejan libertad total, es decir, vamos a hacer exactamente lo mismo en cuanto a tono, pero en más grande. Estamos muy contentos.
23795117_541222166211514_8501708712000861127_nIMG_7254

Stranger Things Wine Week. Episode 5. Idus de Vall Llach, 2015, DOQ Priorat. (…) Lo que si es más difícil es hacer un tinto de 15,5º y que esté tan bueno, que no sea un pacharán si no un tinto mediterráneo a base de Cariñena, Merlot y Cabernet Sauvignon con una clase tremenda. Evidentemente está aún joven y el tanino se nota, pero esto con unos añitos (no muchos) va a estar espectacular. Cuesta 40 euros comprobarlo amiguitos”

¿Qué es lo más difícil de comunicar el vino con humor? ¿Dónde están los límites?
Para nosotros comunicar el vino con humor es algo natural, yo no soy muy diferente a como salgo en los vídeos, de hecho en alguna cata “en directo” mucha gente se sorprende cuando ven que esto es así. Ésto también genera que muchos piensen que soy un monologuista y que podría hablar de vinos como de cualquier otra cosa, o que cierto sector del vino al principio no me tomara en serio. El límite del humor es el código penal.
Si un vino es malo… No sale en Instacatas. Te leí afirmar que publicáis los vinos que os gustan.
Sí, todos los vinos de Instacata nos gustan mucho, lo que no quiere decir que no hagamos chistes con su etiqueta, vinificación o estilo… pero el subtexto es positivo siempre. Otra cosa es en nuestros post, casi, diario. Ahí si hablamos de vinos que no nos gustan y, a veces, nuestro humor es algo hiriente, muchos bodegueros se han quejado. En el fondo no queremos ofender, pero es lo que hay. Todo está basado en mi subjetividad e igual que escribo de vinos que me gustan creo que el público, el mío, se merece saber los que no me gustan y sus razones. Eso está por encima de que cualquiera se sienta ofendido. Nunca vamos a ser un contenido cómodo para todo el mundo.
Para irse preparando, ¿qué perfil de vinos aparecerán en las próximas Instacatas?
En esta temporada de debut en El País vamos a ser más concretos, hablaremos de conceptos más que de botellas en particular, que también, pero que vamos a dar menos prioridad a la marca y más al contenido. Queremos ser un manual wineloverista más que un catálogo audiovisual.
Pensé que eras enólogo, pero ya me has aclarado que no. En cualquier caso, ¿te parece que elaborar vino es tan complejo como comunicarlo?
No lo sé, no soy enólogo, no tengo ninguna formación técnica, lo mío es puro empirismo. Llevo bebiendo vino de una manera obsesiva desde hace 20 años. Pero vamos que los enólogos que conozco comunican regular, tampoco es su profesión, aunque casi todos los implicados en divulgar vino no lo hacen muy allá… cuando no es un auténtico desastre. Hay muchos momentos embarazosos y posthumor en este sector, así en general.

“Es el vino que puede identificar el Bages en el futuro”

Posted by | DO Pla de Bages, Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

IMG_6226

La cita en el restaurante Gresca de Barcelona y el motivo el nuevo y esperado vino de Vins Abadal que ahora ya está “bien envainado”, cuenta de entrada Valentí Roqueta, presidente del grup Roqueta Origen. “La de Gresca es una cocina que toca con los pies en el suelo, auténtica, como el vino que presentamos”, añadirá. “El de hoy es un acto importante, que tiene un punto de intensidad y de seriedad”, advertirá luego para matizar las connotaciones festivas del nombre del restaurante escogido.

Han hecho falta 15 años para sacar al mercado el primer vino de uva mandó de Abadal, fruto de la obstinación y de la apuesta indefectible de dos generaciones por recuperar el patrimonio vitícola del Bages, la de los enólogos Valentí y Ramon Roqueta (padre e hijo) y Miquel Palau, compañero de viaje imprescindible, director enológico de Vins Abadal.  Como reto, está convertir la uva mandó en lo que hoy ya es su compañera geográfica, la picapoll, una uva autóctona, valorada y apreciada, entendida y vinificada con estilos y filosofías tan distintas como las 14 bodegas del Bages que la trabajan. Antes que la industria textil acabara con las grandes extensiones de viñedo en la Catalunya central, la mandó era la uva tinta más cultivada en la zona. Hace poco más de un año que el registro de variedades de INCAVI (Generalitat de Cataluña) incorporó la variedad, conocida también como garró, en la lista oficial de uvas de vinificación.

IMG_6224IMG_6215IMG_6217

“Nos hemos dedicado a investigar. El Bages fue la comarca vitícola más importante de Catalunya en el siglo XIX y entonces había plantadas muchas hectáreas de mandó”, cuenta Valentí Roqueta. “Teníamos mucha identidad y ahora estamos en la fase de recuperar, no sólo uvas tradicionales como mandó, sumoll, picapoll, malvasía de Manresa, también el patrimonio de piedra seca. De hecho, hace 20 años que desde Abadal reivindicamos este activo, que nos une al paisaje y lo potencia”.

Abadal cuenta actualmente con cuatro hectáreas y media de uva mandó y el año que viene, en primavera, se ampliaran a 12 hectáreas más. “Tiempo y paciencia acaban siempre por dar buenos frutos”, advierte Valentí Roqueta. “La uva mandó es una variedad que tiene hoy distintas características que la hacen agradable y simpática. Para llegar aquí hemos sufrido y gozado con ella”, revelará después.

Toma el relevo en el discurso de presentación del nuevo vino su hijo y sucesor en Vins Abadal, el enólogo Ramon Roqueta. Es admirable oírle hablar con la misma pasión de dos territorios distintos, el Bages y la Terra Alta, donde hace 10 años puso en marcha la bodega LaFou en Batea y ahora no sólo descata por la vinificación de la garnacha blanca sino también demuestra una curiosidad infinita por el comportamiento de la también autóctona morenillo, aún no aceptada por la denominación de origen. “Cuando llego a Abadal hace 10 años, encuentro una cultura de innovación sorprendente”, admite, humilde, como siempre se muestra en público, Ramon Roqueta “La innovación del siglo XXI pasa por mirar hacia atrás, al siglo XIX. En él encontramos los elementos de diferenciación que enriquecen el patrimonio vitivinícola. El vino de uva mandó que presentamos hoy es mucho más que una novedad, es el vino que puede identificar nuestra región en el futuro”.

IMG_6212 IMG_6213

“Nos da vinos de perfil fresco y ligero. Aromas de bosque, de pinaza. Estamos en una zona cercana al Pirineo y se nota. Con la uva mandó, el comportamiento del vino es actual”, cuenta Roqueta hijo. Armoniza perfectamente con la demanda actual de estilo de vino.

“Mandó es esencia de Abadal, es esencia de la tierra”, dirá el director técnico, el enólogo Miquel Palau. Sin Micky – como le llaman en la bodega – todo el proyecto de recuperación de variedades de Abadal no habría llegado a los niveles de excelencia y la intensidad de hoy. “Nuestro reto real no es solo luchar por la calidad de los vinos, sino también por su esencia. Y si no la trabajas, no la encuentras”, afirmará. Es curioso, un explorador nato, riguroso y científico, tanto como metódico. “La esencia está en el viñedo, no en la bodega. Pero cuando la uva entra, hemos de dotarnos de instrumentos para que la esencia se magnifique”, comenta Miquel Palau. Pone por ejemplo Nuat, un vino blanco sublime de uva picapoll, que realiza una crianza de 8 meses con tres lías distintas. Complejidad y profundidad asegurada.

La apuesta por las variedades del Bages se confirma con el primer vino de uva mandó que Vins Abadal ha sacado al mercado.  Es la añada 2015 pero vemos la evolución en una copa servida de la vendimia 2012. Gana fuerza, estructura y vida. Se manifiesta más profundo y otoñal aún. Al mercado saldrán 3.800 botellas a un PVP de 12 euros. Es un vino que busca la cercanía, llegar a todos. Se prioriza el valor de proximidad, la democracia del vino. Que la gente del Bages lo conozca y sea su mejor embajador.

“Es una variedad tardía que no gustaba antiguamente a los viticultores, probablemente  por ello se perdió. Preserva bien la acidez y con el proceso del cambio climático que vivimos, se comporta bien y regularmente. Tiene una maduración lenta y nos va bien para conseguir los aromas y la expresión natural que buscamos. Está bien adaptada, se comporta bien. Es regular cada campaña y nos da vinos de perfil interesante”, cuenta Ramon Roqueta, mientras saboreamos la sencilla y gustosa propuesta gastronómica de Gresca, brillante, como acostumbran. La uva mandó tiene un futuro prometedor en el Pla de Bages y Vins Abadal cree que la producción puede pasar en los próximos años de las 3.800 a las 30.000 botellas.

“En 15 años sólo hemos hecho 10 vendimias. No es tanto”, advierte Ramon Roqueta. Son jóvenes para conocer a fondo el comportamiento de una variedad que da vinos con un perfil otoñal delicado, en un territorio con un potencial vitícola muy grande. “La gente mayor que ha querido tanto al Bages habla de resistencia en el viñedo, en zonas como Cardona, Navàs, Rocafort encontramos muchas variedades autóctonas y viñedos muy viejos. Ésto nos indica muchas cosas, estamos recuperando uvas y las vamos a investigar”, afirmará con tenacidad Miquel Palau.

Vins Abadal plantó mandó en 2006 y la vendimió por primera vez en 2009. Fueron 150 litros.  Y ahora la evolución ya es imparable: “Tenemos la obligación de recuperar el patrimonio. No nos debemos a las tendencias, queremos que nuestra faena tanga un sentido. La uva mandó aporta identidad a Abadal. Son vinos con voluntad de quedarse y tener un largo futuro”, sigue contando Palau.

La añada que sale al mercado, la 2015, ha realizado su crianza en barrica de roble (40%) y ánfora (60%). Se busca el respeto por la fruta. La pureza.  Y se consigue. Además, con una gran delicadez y sutilidad. Como un pinot noir, más que como un trepat o una mencía.

Retrats de Vi – Miquel Palau

Més cor, més batecs

Posted by | Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

DSC_1984

 

Queda clar que s’estima NYC. Segurament algun amic o familiar li haurà portat la samarreta de la ciutat que mai dorm. O l’haurà comprat ella mateixa en un viatge amb els pares. No la conec. La fotografio fa anys, un dia d’entrada de raïm, durant la verema, al celler cooperatiu de Falset Marçà, el primer que em va donar l’oportunitat de dedicar-me professionalment al món del vi quan, després d’una etapa  intensa a la Generalitat i amb ganes d’explorar nous projectes. Vaig col·laborar amb la Cooperativa de Falset-Marçà durant 3 o 4 anys, ara no ho recordo amb precisió, però sí que la guardo a la memòria com una de les etapes més apassionants del nou rumb professional cap al món del vi.

A punt de celebrar el centenari, amb la necessitat de recuperar l’orgull de pertinença del soci, a la Cooperativa vam treballar de valent per posar al mapa un celler cooperatiu arquitectònicament bell i ric enològicament. Amb l’aleshores president Josep Maria Cots, pagès, que em va donar tantíssimes lliçons de coneixement, amb humilitat i honestedat sempre per endavant.

El cas és que fa poques setmanes vaig recuperar la imatge i la vaig compartir al meu mur. La protagonista la va veure i me la va demanar a través del meu compte d’Instagram. Les xarxes socials tenen màgia. Connecten sensibilitats i persones. Li vaig demanar disculpes per haver-la publicat en el seu dia sense el seu permís, però la bellesa del retrat m’ho demanava a crits. La imatge havia de ser vista, compartida. En tot cas, quan la vaig publicar ho vaig fer amb l’autorització del celler.

La fotografia és una oda a la vida rural. Al compromís dels petits amb la família, d’ajudar a casa sense que els ho demanin. És un record que guarden, per sempre, el d’haver estat una peça  en l’economia familiar durant els estius llargs, feixucs i calorosos. Segur que entre capbussades a la piscina de Falset o als tollets de la comarca, ella se sentia orgullosa de fer costat als pares, tiets, padrins… en dies intensos de feina al camp, de suor i de taques inevitables a les mans.

Ella és la Roser Rull Lara. Enginyera biomèdica per la URV, diu el seu compte a Instagram. Ara té 21 anys. M’agraeix que li enviï per correu electrònic la imatge, en alta resolució. A canvi li demano què va sentir quan inesperadament la va veure o algú li va fer arribar. I el que em respon és a continuació. I en aquests dies de tanta tensió, penso que és bo compartir tendresa, pausa, calma, autenticitat. Menys crits, més cor i més batecs:

 

És un record i un vincle que tinc gairebé des de que tinc us de raó, ja que any rere any en l’època de verema m’oferia per acompanyar a la família al tros, on tots ens reuniem i passàvem estones agradables. I respecte a la foto, era una època en què a la cooperativa no disposaven de la quantitat de màquines actuals per mesurar el grau i sempre m’agradava anar-hi per ajudar a les treballadores a agilitzar la feina i elles em consideraven una més”

 

www.ruthtroyano.cat

Roser Oter: “La creació està a la ment”

Posted by | Uncategorized | No Comments

Tot el que descobrim és bell i agrest / fosc en l’origen, però clar en la forma,/ perquè en la forma creix i s’interroga” Miquel Martí i Pol

 

IMG_9968-01

Roser Oter (El Vendrell, 1967) és ceramista i escultora autodidacta. El cos atlètic amaga la seva dedicació durant anys al món de la gimnàstica de competició. I el rigor, l’arbitratge. Ara la seva vida professional està dedicada a l’art.  Amb el tacte i la sensibilitat esculpeix discretament el gres i el converteix en peces de ceràmica que sovint busquen subjecció en cèrcols, dogues, costelles i caixes de vi… Les exposicions “Habitar dins del cor” i “Pensament, poema i cançó” que estrena a Porrera a finals de 2016, ho confirmen. “Sóc rústica, sóc de la terra…” afirma amb convenciment. Viu envoltada de vinyes a Santa Oliva, al Baix Penedès. L’acompanyen les seves creacions artístiques, que a mesura que guanyen forma incorporen l’ànima. I els silencis, que només interromp el ritme pausat de la natura. Es refugia en un entorn idíl·lic per crear. L’obre tímidament a visites concertades. Allà hi arriba la inspiració, entre lletres i notes musicals, moltes de Lluís Llach.

Acaba de tornar de la Fira Internacional de Ceràmica d’Aubagne a França, el país on aprecien el treball artesà i artístic. “Poètic” és la paraula que més ha escoltat aquests dies. 41 graus de temperatura i 10 hores de dedicació diària, però el públic agraït tot ho compensa. “Arribo contenta pels comentaris i les vendes”, dirà.

L’estiu ha estat intens. I ara, a l’agost, venen encara dies de treball al taller. De recolliment i de reviure tanmateix instants únics. Com els de Verges, al juliol, quan es retroba amb Lluís Llach a qui ja havia dedicat una peça que presideix la sala homenatge a Miquel Martí i Pol al Celler Vall Llach de Porrera, com a gratitud per inspirar-la amb la seva música. Ell, li respon de nou. Li compra “Viatge a Ítaca” i Roser Oter dirà: “Hi ha peces que et sap greu que marxin, perquè són especials. Recordes cada moment que les vas crear. La lletra i la música en què et vas inspirar, la pell esborronada, la sensació de llibertat i altres emocions difícils de descriure. Però sé que estarà al millor lloc que podia estar. Gràcies Lluís”. “Les obres formen part de tu, no totes saps a on van”, dirà amb un punt de nostàlgia. Li agrada que viatgin a prop però també lluny, a Gratallops, però també a  Nova York i a Alemanya, com les últimes que recorda… També la periodista Mònica Terribas visita Verges a l’estiu i s’endú “Venim del Nord, venim del Sud”. I Roser Oter creu que tot és fruït de l’atzar, la coincidència… Però ha de saber que és extremadament bona en la seva professió d’artista, com també agraïda, sensible i generosa com a persona: “A Verges ha estat molt especial. Molt bones energies i casualitats a l’espai La Placeta. Un lloc per enamorar-se de les coses simples, de la llum, de les persones…”, recorda amb certa emotivitat.

Probablement “L’ànima lectora” és la seva peça de capçalera. Una escultura sense sexe, perquè els sentiments no en tenen. “La lectura és aprendre, és evadir-me, és relaxar-me. És un fet cultural que hauríem de reivindicar més” i per això s’ha convertit en el seu emblema. És una peça fràgil, però en la fragilitat, en la senzillesa i en la veritat que hi amaga, hi ha la bellesa. És la peça que va regalar a Lluís Llach abans de conèixer-lo. “L’ànima lectora” sobre un cèrcol, un gronxador d’emocions? “El cèrcol crea un món infinit, tancat, però infinit, i dóna molta llibertat”, explicarà l’autora.

14706817_1133226716727130_3918183099883992435_o

“Entrar en una boteria, sentir l’ olor a vi. Triar i remenar costelles i cèrcols que van tenir una vida…” escriu Roser Oter a les xarxes socials quan prepara l’exposició “Habitar dins del cor” per dur-la a Vilanova i la Geltrú. Li interessa la filosofia i la psicologia i es fa evident quan es contemplen les seves peces de ceràmica, perquè  interpel·len i conviden a reflexionar. A passar-hi temps observant, perquè el blanc del gres és pur, és clar, és zen. Com en el vi, la ceràmica també parla i escolta. I desperta emocions. “Més que el vi, m’inspira el paisatge vitivinícola, perquè a la masia hi tenim vinya de garnatxa blanca i el meu horitzó de matí i de nit és aquest. Es fa de dia a la vinya, hi ha silenci, observo els colors com canvien amb les estacions de l’any…” explica Oter quan se li demana per la relació entre art i vi que cultiva des de fa temps i que es preveu fructífera. Té clar que “la creació està a la ment”, com també que l’escultura i la ceràmica permet interpretacions molt lliures, , en funció del que cadascú hagi viscut. “Posar títol és etiquetar i no m’agrada influir”, afegirà després.

 “Mentre em deixo portar hores i hores en la solitud del taller, afloren molts sentiments, els viscuts, els compartits, els que passen dins teu , els que passen a l’exterior, i tot, va fent un garbuix d’emocions. I, a poc a poc, al taller ja no estic sola, el comparteixen personatges que viuen històries, algunes, les meves pròpies i d’altres, històries dels que m’envolten. Quan els creo formen part de mi, de tot allò que respira la meva pell.  Mentre s’assequen en els estants, de tant en tant me’ls vaig mirant, és com si ja agafessin un camí propi, lluny i a prop de mi”

 

Probablement per aquesta determinació, per una sensibilitat extrema, per ser una dona valenta, amant del risc i de l’atreviment, que s’embruta les mans de fang, que hi deixa una part del seu ésser,  que li atorga ànima pròpia, que és capaç de crear formes humanes i afegir-hi inquietuds, quei les acompanya de la subtilesa del filferro… Probablement per això, per no etiquetar i per crear amb llibertat, ha rebut el premi Donart 2017 de l’Associació de Dones La Frontissa. El seu treball és un aliment renovat per a l’ànima, com el vi.

Entrevista a Roser Oter a El Matí a Ràdio

www.ruthtroyano.cat

 

 

 

 

 

“Vinyòvol, el guardià de les paraules”

Posted by | Uncategorized | No Comments

Maquetación 1 (Page 1)IMG-20170617-WA0013

He de confessar que encara no he acabat el llibre – tot i que està a la tauleta de nit!- però quan el vaig veure editat el vaig desitjar tenir a les mans. I gràcies a l’amic Xisco Albertí de La Vermutera  va ser possible ben aviat. M’interessava el contingut, però el reclam primer va ser  el nom del volum, que precisament l’avançava. Estic avesada a llegir cada diumenge els articles que sota aquest mateix mot signa Andreu Majoral, l’enòleg de Vins Can Majoral, a l’ARA Balears. I pressuposava que anava en una direcció filosòfica similar.

“Un home que vessava saviesa pagesa, que tenia un passat, marcat per l’escassetat, la tradició i l’esforç. Jo me vaig sentir privilegiat d’assaborir i xuclar el seu coneixement pagès”

 

Això del vi no va només del patrimoni humanístic, natural, enològic, arqueològic, arquitectònic, emocional… Va també de lletres, de paraules, del parlar del món rural i del món del vi en el sentit més ampli de la paraula. Del parlar de pagès, que massa vegades obviem, substituïm i menystenim. Massa cops hem considerat que era una parlar d’abans, antic, dels avis, dels avantpassats… Però per sort vivim en un món de tendències, i la d’ara moriria per rescatar mots, mantenir-los, dignificar-los, preservar-los, compartir-los… I amb orgull. Sóc de les qui creu que les paraules i com més velles ( i belles ) són sempre imprescindibles per testimoniar, documentar i valorar allò que algú va decidir temps enrere d’anomenar d’una determinada manera per alguna raó concreta. Com a periodista sempre he sentit atracció per les lletres i ara que estic en el món del vi em soprèn com sovint deixem passar per alt un llegat riquíssim i divers – tant com el país de vins que tenim- i crec que hem de prendre consciència que sinó el preservem el perdrem amb les persones grans i belles ( i velles ) que l’atresoren.

Per això celebro aquest llibre i en recomano la lectura. Vinyòvol de Pere Calafat. Vocabulari pagès de la vinya i el vi amb il·lustracions de Joana Cabot. Una guia imprescindible per reconèixer el parlar savi, erudit, fonamentat en la intuïció i en la raó; una oda a la terra, a les costums, a les tradicions, als oficis… A allò que hauríem de tenir sempre present, perquè és d’on venim i ha de marcar indefectiblement cap a on anem. Reprodueixo a continuació les paraules de l’autor del llibre durant l’acte de presentació que ha tingut lloc aquest cap de setmana a Na Mindona, Barcelona. Em va saber greu no acompanyar-lo. Però va comptar amb el millor ambaixador possible: un erudit que en sap molt de vi i de poesia, tant com d’humanitat i d’humilitat. Un home que sap molt i bé usar la paraula justa per definir el vi que té entre mans. Per corprendre’ns i sorprendre’ns sempre amb l’aliment que és el vi i que tantes connotacions bones li pot regalar el llenguatge.

 

vinyòvol m

1 Guardià de vinya o de vinyes. 2 Treballador especialitzat i coneixedor de les pràctiques que s’han de realitzar a una vinya.

 

Vinyòvol també serà a partir d’ara el guardià de les paraules, servesqui aquest treball per donar testimoni escrit dels nostres mots.

No recordo el motiu pel que vaig iniciar aquest recull de paraules.

El moment si que ho recordo, era cap a finals de segle XX, un moment de la meva vida molt apassionant i moguda, formava part de l’equip de redacció de la revista Coanegra, estava consolidant el celler-marca Jaume de Puntiró, havia plantat vinya jove amb la feinada que això comporta, sovint viatjava a fires de vins i de maquinaria de vinya i de celler i tenia dos fills petits. Es a dir, a un moment molt estressant de la meva vida, o bé a un moment prolífic de la meva vida. Ja se sap que com més feina fas, més ret i més ganes de fer-ne en tens.

Si bé no record el motiu pel que vaig iniciar aquest vocabulari si que record el seu detonant.

Quan  vaig iniciar la meva vida de pagès professional, és a dir pel meu compte, vaig rebre l’ajuda del meu Pare que s’estava jubilant, ell venia a ajudar-me a podar la vinya a la finca Es Torrent Fals que jo portava.

Vaig re-descobrir el meu Pare.

El meu Pare deixava de ser aquell home molest, una mica autoritari i molt exigent i passava a ser un bon conseller, un bon exemple i un home d’amable conversa.

Un home que vessava saviesa pagesa, que tenia un passat, marcat per l’escassetat, la tradició i l’esforç.

Jo me vaig sentir privilegiat d’ assaborir i xuclar el seu coneixement pagès.

ESPERIT, NOVELL.

Al vocabulari no l’hi parem esment, l’usem i prou, i és el que s’ha de fer però té missatges ocults, té missatges fascinants.

La romàntica i poètica paraula “esperit” ens descriu una de les parts que formen el vi, la seva part embriagadora, la seva part màgica, en realitat ens diu que el vi te esperit i que nosaltres som capaços de copsar-lo.

Els mot “novell” es refereix a la joventut del vi,

tots entenem que alguna cosa novella es quel-com nou, jove. Jo he pogut llegir que es la negació d’una cosa que no es vella, NO-VELL. Això si prescindint de l’etimologia.

MITJA SAÓ, SAÓ, SAÓ D’ARBRE.

Els pagesos sabem el que ha plogut, saben el que va ploure l’any passat i això es així per que ens afecta molt, quant parlem amb algú després de ploure sempre ens informem del que ha plogut aquí o allà.

No ha fet res, sols no ha llevat la pols.

Treure’m arrels.

Permeteu-me la llicència d’ anomenar diferents quantitats de pluviometria.

Mitja saó: Ha plogut un poc, ha entrat un forc dins la terra 10L/m

Saó: La pluja ha estat considerable, ha entrat un pam dins la terra 20L/m

Saó d’arbre: Poques vegades plou tant, la saó ha arribat molt avall 40L/m

Bona Saó. Després d’alguns dies de la pluja la terra es optima per esser llaurada, ni massa humida ni massa eixuta.

EL PAS DEL TEMPS.

Aquest vocabulari també ens mostra els pas inexorable del temps, coses que han canviat, pràctiques que hem abandonat.

El recull de paraules que fan referència als útils vinculats a la feina que es feia amb bísties l’he treta més del diccionari BVC que d’altre font, junyir, mantí.

Els temps posa a tot hom al seu lloc i també a les paraules, serveixi però aquest treball per conservar-les.

Nosaltres continuem midant a passes, pams i forcs, emperò ja fa temps que vàrem abandonar: lliures, unces, arroves, quartí, quarteró etc.

QUARTERADA.

Sovint es defineix erròniament una quarterada com una unitat de mesura de superfície de 0,71H.

Els pagesos tenim incorporat dins el nostre ADN la quarterada.

Amb un cop d’ull sabem les quarterades que mida una finca.

La quarterada la tenim interioritzada, es nostra i no l’abandonem ni l’abandonarem.

Es cert que l’administració, les companyies d’assegurances i altres actors, la volen fer fora, emperò no ho han aconseguit.

TERRA TRIGA, CAGA FERRO, ROMPRE LA TERRA

Diem terra triga, després d’una bona llaurada i que la terra ens ha quedat flonja i sense terrosos.

Diem caga Ferro, quan la terra és forta i eixuta i no es pot llaurar.

Diem rompre la terra, la primera vegada que la llaurem, quant donam la primera rella de l’any.

CAMÍ,CAMADA,ANDANA,GUINYES.

Són expressions ben vives, que fem servir habitualment, camí i camada poden ser paraules sinònimes emperò també poden atorgar un rang d’importància, quan la seva titularitat es publica o d’accés públic sempre els denominem camins.

TIRA,LLOBINA,LLOBINO,CONTRA-LLOBINO.

CAP-GIRO.

Son les línies que formen el ceps, quan són observats des de un punt determinat, és a dir la tira la formen els ceps que ben alineats formen una tira de ceps(tira de per llarg, tira de per curt) en Canvi la llobina la formen els ceps que estan en diagonal a la tira.

JORNAL,TANDA.

La paraula jornal és ben coneguda i es divideix en dues tandes, el mati i el cap vespre.

COLGAR LA VINYA, COLGAR EL VI.

Un cop hem acabat de donar les diferents relles (llaurades) d’hivern a la vinya, colga’m la vinya, és a dir donam una darrera llaurada deixant el terreny ben pla, sense solcs.

Al celler parlem de colgar el vi quant acabades les fermentacions, alcohòlica i malolàctica, el vi se tranquil·litza i necessita d’un repòs dins els dipòsits ben plens i ben tapats.

BROT DE PI.

És el senyal mes identificaria que tenim els vinaters Santamariers pel fet d’haver mantingut la tradició de penjar un brot de pi damunt el portal del celler, per fer saber a la població que el vi novell ja raja de les botes, que el vi ja es pot consumir, aquesta tradició ancestral que ja era present en l’època romana, Ramus pini, Signum vini. Era emprada a tota la conca mediterrània, emperò ara pensem que nomes es conserva d’una manera viva a Santa Maria del Camí, també he sabut per visites que ens han fet al celler que tradicions similars també s’empraven a altres països com Suïssa o Japó.

PAGÈS, DISLEXIC.

Que jo avui, presenti aquest vocabulari no deixa d’esser una anomalia, emperò cert es que vivim en un mon contradictori.

Vaig rebre l’ensenyament principalment en castellà i es el català l’idioma que més he fet servir.

M’ensenyaren un poc de francès i es l’anglès l’idioma que més falta m’ha fet.

A més a més he de confessar que som dislèxics, dislèxics no diagnosticats si no compta el fet que la meva mare, mirat un programa de televisió dedicat a la dislèxia va exclamar, ara veig el que tenia el meu fill Pere quant era petit, tant que li va costar aprendre a llegir i escriure.

Aquest fet que presenta dificultats m’ha esperonat per estimar encara més la nostra llengua.

AGRAÏMENTS.

La relació de persones que d’una manera o altre m’han ajudat a realitzar aquest recull de paraules es molt llarga, he parlat amb molts pagesos, vinyaters i vinaters.

Vull però fer un agraïment a les persones que sent que mes m’han ajudat i que sense elles el vocabulari no seria una realitat.

En primer lloc, als meus pares Jaume i Margalida, no per haver-me donat el llenguatge sinó sobretot  per haver suportat el meu interrogatori constant durant les vetllades d’hivern.

Als meus sogres Mateu i Maria amb la sort de ser de Llubí, és a dir d’un poble diferent al meu, que m’ha ajudat a agafar i contrastar les informacions dels meus pares.

Als meus parents pagesos i vinaters, als pagesos mallorquins que sense saber-ho, m’anaven ajudant i resolent molts de dubtes i donant-me una visió més ample del recull que estava confegint.

Als amics vinaters que aprofitant viatges a fires de vins, de maquinaria agrícola i de celler, sovint dins l’avió, jo sempre anava previst d’un quadern els anava demanant qüestions relatives al meu treball, per sort algun d’aquets viatges, eren un poc llargs i l’estada dins l’avió era ben profitosa.

Agrair especialment a na Maria Antonia Molines, amiga filòloga, ella ha aportat el punt científic i de rigor filològic al vocabulari.

A Mateu Morro, Biel Majoral, Felip Munar, Joan Mora, Jaume Vich i al meu germà Bernat Calafat per fer una lectura crítica del treball.

A la meva dona Magdalena pel seu suport constant, per alliberar-me de la meva obligació paternal, de portar els fills a la platja els calorosos dies de vacances, dies que vaig aprofitar per posar ordre al vocabulari.

A la meva parenta pintora Joana Aina Cabot Fuster, pels excel·lents dibuixos que acompanyen a les paraules, fent-les més comprensibles.

A Mateu i Toni de Documenta Balear, dos editors que han confiat en el projecte, l’han millorat i han fet possible la seva edició.

A na Xisca del restaurant Na Mindona, per haver-nos acollit com a casa, ha estat un plaer ser jo diria a risc d’equivocar-me, a l’únic restaurant de cuina mallorquina que hi ha al món, situat fora de Mallorca.

A Josep Roca, per haver acceptat la meva invitació, la veritat es que ens ha demostrat la seva generositat i implicació en el mon agrari.

Pere Calafat i Vich

 

… Lo vy és fort nutritiu, e confortatiu de natura e generatiu de molts esperits, e dilata
les venes e exampla lo cor, e és fort amich de la vida, a les quals coses seguex a
l’hom natural goig e alegria. E per tal, les nacions qui usen vins temprats e amorosos e
no fortegals, e qui beuen sovín e poch, són pobles fort alegres, e tots saltans e ballans
e cantants, e riens e burlans…
… lo vy deu ésser fresch, fret, fort, fayrant o fragant, formigalejant o saltant, venós o
raxant…

De Francesc Eiximenis (s. XIV). Recolit al web del celler Vins Jaume de Puntiró

 

Edicions Documenta Balear > Més informació

Vinyòvol és el pagès que té cura del vinyet i també és el títol que aplega aquest recull de mots vinaters i vinya­ters, que ha estat confegit durant anys per un pagès vinater que trepitja els vinyets i sua dins el celler, que prové de nissaga pagesa i vinatera, que estima de bon de veres la terra mallorquina i els seus vinyets, perquè la vida de l’autor de Vinyòvol ha estat lligada des de la seva infància a feines al vinyet: lligar vinya, arcar, cavar vinya, esquitar, ensofrar…, i a la tasca més gratificant, que és, sens dubte, la verema, quan es recull el fruit de tota l’anyada, on hi ha vermadores, traginadors, panerers, carreters, tractorers…, al costat dels nostres concos pagesos (Joan i Tomàs) pitjant pacientment amb la massa el raïm dins les portadores, del nostre forçarrut cosí Jaume aixecant les portadores, del nostre padrí Pere de ca sa Consellera amb les bótes congrenyades i del nostre pare Jaume plantant vinyet, esquitant i llaurant amb el pasquali, preparant canastros de raïm de taula, elaborant mistela i, amb molta de cura, el vi de missa. Aquest vocabulari, fet per un pagès i vinater amb un gran amor per la terra, pel vinyet i pels vinaters, servirà per disposar d’una manera ordenada les paraules de la vinya i del vi, perquè han estat recollides amb meticulositat, rigor, respecte, passió i empenta.

Pere Calafat i Vich (Santa Maria del Camí, 1963) és pagès i vinater, i fill i nét de vinyaters i vinaters.Membre de l’equip de redacció de la revista Coanegra de Santa Maria del Camí (1983-2002) i de la revista Udol de Llubí (1993-1995). Premi Periodístic Premsa Forana de Mallorca (1989 i 1992), ha publicat articles en les publicacions CoanegraUdol, L’Observador, El Mirall, Terra de Vins i Mallorca Pagesa, i als diaris Diario de Mallorca i Última Hora. Ha participat en programes de ràdio i televisió. És coautor de Ruta del Vi D.O. Binissalem-Mallorca (2008).Ha estat secretari general d’Unió de Pagesos de Mallorca (2002-2005) i membre de la Comissió Permanent des de 1999, vocal del Consell de la Producció Ecològica de Balears (2003-2007), president del Consell Regulador de la denominació d’Origen Bini­s­salem-Mallorca (2007-2011) i vocal (1991-2003).

 

#retratsdevi – Intrèpid de Gràcia

Posted by | Uncategorized | No Comments

image1 (2)IMG_7247

Diada de Sant Jordi. Després de la signatura de “Retrats de Vi” a La Festival, anem amb l’Eva Martínez Bordons a fer una copa de vi a la Viblioteca. S’hi suma un pèl més tard, la Sandra P. Torras, que arriba del Priorat (Sabaté i Mur). Tastem un blanc de Jané Ventura. Decidim canviar de local. La Sandra proposa Intrèpid de Gràcia (Torrent de l’Olla, 176) perquè tracten molt bé el vi. Carai! Feia tamps que no trobava un restaurant amb un servei tan exquisit, honest, directe i generós. I diferent. A Intrèpid s’hi està bé, és un espai situat al barri de Gràcia, que cuida els detalls i “vol canviar les coses”. Ho diu el seu director i soci, en Jonathan Rodrigues, que és qui ens atèn i serveix. L’altre soci és en Josep Maria Raventós. Treballen entre 70 i 90 referències de vins entre blancs i negres i tenen força rotació. En caixes de fusta, a la paret,  ampolles exposades que indiquen que busquen vins fora dels circuit més comercial. Per exemple, l’Apical d’en Martí Giralt i en Sergi Sevillano.

Hem triat bé!

Arribes. Et porten la carta gastronòmica. Demanes el beure. Si vols vi, no hi ha carta. Hi ha un servei humà excel·lent. Demanem vi negre. I ens porten a taula un repertori de 6 vins, ordenats per intensitat aromàtica i gustativa. Ens quedem amb el primer, que és un vi jove francès, després d’haver tastat els dos primers. “Una vegada, uns estrangers em van preguntar  què costava aquest tast exprès que els feia abans de triar el vi… I els vaig dir que si no els tastaven primer, difícilment sabrien quin escollir…”, diu amb tota la raó del món en Jonathan.

Captura de pantalla 2017-05-03 a las 19.05.12 Captura de pantalla 2017-05-03 a las 19.05.31

Quan acabem la primera copa, l’Eva i servidora en tastem una segona d’Albet i Noya. Va de negres. La Sandra demana al Jonathan si té una carinyena. No hi ha cap vi que ho sigui dels que encara ens acompanyen a taula – 6 ampolles si no recordo malament. I el cambrer, director i soci li obre una ampolla de la DO Terra Alta, del Celler Germans Balart… Després, tindrà l’habilitat d’incloure-la en un altre tast exprés i de satisfer la curiositat d’altres clients, com nosaltres.

Un servei de vins de 10. I un sopar per repetir, per la gastronomia -tapes creatives per compartir-, per l’espai i per la companyia.

I pel primer vi tastat que ens ha acollit tan bé com l’espai. Frescor i fruita a Le Petit Courselle. I a més a més, una meravellosa frase a l’etiqueta: “N’oublions jamais que les verres vides sont remplis de souvenirs“. Em perd la curiositat i entro al web del celler… I hi ha coherència en allò que busca l’elaborador i el que ens regala el vi:  ”Our wines, a red and a white, reflect who we are: wonderfully generous, cheerful wines that bring people together”. Cheers!

www.ruthtroyano.cat

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR