ruth troyano puig

Premi al Mèrit Periodístic 2018 * Elles, dones pageses

Posted by | Llibres, Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

 

IMG_5662

Fotografia Cesc Garsot

Paraules amb motiu del Premi al Mèrit Periodístic que em va concedir ahir 27-4-2018 l’Associació Catalana d’Enòlegs.

 

És un orgull molt gran rebre aquest premi

De part vostra, dels enòlegs

Vosaltres que sempre dieu “no faig res, tot es fa a la vinya…”

 

No m’ho he cregut mai! La cultura de l’esforç també està aquí reunida

 

Ho he pogut comprovar amb el cicle de llibres “retrats de vi” que editem amb publicacions URV i que m’ha permès conèixer enòlegs brillants  i persones extraordinàries, des del Toni Sànchez Ortiz que va ser el primer a la Maria Sangenís que és, de moment, l’última…

 

Tinc molt clar que aquest premi que em doneu és col·lectiu. Així ho sento

 

Quan la URV em va fer la proposta d’escriure “retrats de vi” no vaig dubtar ni un moment a acceptar-la! Parlar de vins i amb persones que els creen? Quin privilegi, vaig pensar

 

I així hem arribat a 6 volums publicats i dos més en camí. Llibres que hem fet gràcies a Pedro Cabanillas, Jaume Llambrich, Magalí Urcaray i Maoz Eliakim i  que ens han empeltat, m’han empeltat a la terra, a l’art, a la ciència, a la tècnica, a l’artesania que es fer vi, però sobretot m’han connectat amb les persones que l’elaboren. Perquè això de fer vi, és la suma de naturalesa i d’humanitat. I com diu el meu amic Toni, enòleg, el vi és “l‘eina sociabilitzadora més gran que la història ha vist mai

 

Des de la humilitat, em satisfà molt d’haver imprès una nova mirada en aquest món, no només ara que en sé una mica de vi, bé, molt poc, sinó ja als  inicis, farà 6 anys, amb el bloc Vi Moments Persones, que també em va premiar la DO Catalunya.

 

He fugit sempre de l’elitisme, l’esnobisme i la sofisticació a l’hora de comunicar el vi. De parlar-ne a la ràdio, a la premsa, als llibres. El vi són moments i són persones. Homes i dones poderoses que heu guardat massa temps el vostre coneixement i que és hora que el descobrim, que el compartim, que el prestigiem i el reconeguem

 

Amb vosaltres, els enòlegs, he après que el vi és respecte. I és coherència. I és autenticitat. I és cor. I cap. I són mans. Moltes mans, començant per la vinya i acabant per qui el serveix, o les nostres, les del consumidor, que l’embolcallen i l’oxigenen, a vegades fent massa girs a la copa. El vi és intuïció. És llibertat. I és vida. És un aliment. I és paciència. No em cansaré mai d’insistir-hi.

 

I el vi parla, ens acompanya, ens interroga, ens il·lusiona, ens motiva. Fa reflexionar, fa pensar… Ens permet viatjar en l’espai i en el temps, com els llibres, a vegades ens embriaga…

 

I el periodisme, el bon periodisme també ha de ser pacient, i lent. Fet a foc lent, com la bona cuina. Cuinar és cuidar diu Joan Roca. No tot s’hi val en periodisme i m’irrita veure com s’escriu sense contrastar i sense escrúpols. De vi i de moltes altres coses. Per això demano que el periodisme sigui seriós, fonamentat en valors, els que emanen de la terra, ple de continguts més que de picabaralles, més coses importants i menys d’impactants, més consciència ambiental, ecològica, solidària, saludable, sostenible… Com volem tots que sigui el vi que bevem i que feu.

 

 

És un orgull molt gran haver compartit premi amb en Ton i en Josep Mata, una família i un projecte el de Recaredo que admiro profundament i amb Mascaró que té una gran dona al capdavant, la Montserrat, felicitats, avui és el teu sant. Sé que representeu –salvant les distàncies entre els dos projectes – allò que el sector necessita, que és rigor, honestedat, qualitat per suposat, bonhomia, senzillesa en el tracte i una dimensió internacional sense renegar  mai de les arrels, ans al contrari.

 

El pintor Joan Miró deia: “Sóc més feliç anant amb suèter i bevent en porró entre els pagesos de Mont-roig que no pas a París entre duquesses en grans palaus i amb smòking”. Una frase que es podia llegir l’altre dia a l’acte d’inauguració de Mas Miró. Us recomano que hi aneu, és un espai fabulós on Miró va sentir el crit de la terra, per pintar-la després en quadres de vàlua universal.

 

Crec que Recaredo i Mascaró senten el crit de la terra. Com també el que ens va venir a dir el crític de vins del New York Times, Eric Asimov, a Alimentària, fa una setmana: “Si t’agrada el vi que fas, go on. Si segueixes les tendències,  hauràs de canviar-lo quan arribi la propera i serà molt més difícil poder-lo defensar”.

 

No vull allargar-me més,

 

Però abans d’acabar vull compartir la imatge de les dues dones – i sento que no siguin enòlogues – però són les que més m’han influït en el poc temps que porto comunicant el vi…

IMG_0870

Fotografia Montse Veses 

La Catalina

104 anys, de Porrera, nascuda a Águila Múrcia

 

“Cuidar la vinya no era difícil; veremar, una mica”

 

La seva recepta per a la felicitat és treballar en el que a una li agrada, una copa de vi al dia i llevar-se, ara que s’ha jubilat, cap al migdia

 

Triagava tres quarts d’hora a arribar a la vinya, a Les Sentius, cada dia

 

 

Assumpció Fontelles

82 anys, de Bastús, al Pallars

 

Pagesa, de jove volia ser mestra, però va acabar treballant al camp. Ara és l’alma mater de Matriarcat un projecte de vins als Pirineus. Si hi aneu, la trobareu a la vinya, collint, podant, esporgant…  I quan hi parles, et diu

 

“No m’agrada anar a seure amb les dones del poble, a prendre el sol i xafardejar. Sóc de fer coses, de treballar, de moure’m”

 

Doncs queda tot dit, la vida va d’això, d’actitud, de valentia, de fer, de ser i de sentir, de no resignar-se mai

 

Ara que hi penso, els enòlegs ho teniu fàcil, ja entenc allò de l’inici, no cal fer res a la vinya… és clar, amb dones com ella…

 

i per acabar, un poema de Laia Noguera

 

que diu

 

Jo no camino.
No camino ni parlo,
perquè és ella la que parla:
la terra que em camina per damunt
de tot el que em penso que sóc.

 

Gràcies

“Gall al plat i Penedès a la copa”

Posted by | Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

Fotografies de Núria Escalona (Gastrotalkers)25398045_922270014596021_6862888110399856690_o

Ha estat un honor i un privilegi pregonar/ comunicar l’edició 353 de la Fira del Gall de Vilafranca. Salvant les distàncies en l’exercici de les respectives professions, viticultors, criadors de Gall del Penedès i periodistes compartim una feina tan sacrificada com passional, no exempta de dificultats i de greuges. I més encara en els temps que corren. Però és des de dins que els hem de dignificar els oficis, i hem de ser capaços de posar l’accent en la veritat, l’autenticitat, la diferència i fer evidents els valors que hi ha en el treball acurat i precís, sigui quina sigui la professió. Confio que el pregó serveixi per valorar més i millor la qualitat que amaguen els bons aliments i el bon periodisme. Necessiten temps, paciència, sacrifici i dedicació perquè el resultat sigui bo, necessàriament bo. Molt bo.

Captura de pantalla 2017-12-19 a las 11.20.13

 

DIES AL CAMP

Amb ulls de fred i plens de vent contemplo la gebrada a l’hort
i la metàl·lica teranyina
clavada als muntants de fusta
del galliner que guarda
l’escapadís aviram.
I sento la fetor
grisa, coent, de gallinassa
tova, calenta, que asfixia.
Mes tard, hora de sol, ràpid, el gall empaita les gallines
estarrufades, que fugen.
Jo gusto la quallada
negror dels fems rics de solatge, festa
de la gran boca de la terra
que els menjarà fumejants.
Les eines del treball dormissin a l’entrada
de la masia en ombra, cada dia més
arraconades pel triomf vermell
de les grans màquines ferrisses
que sobre els camps naveguen.
Magall, aixada, càvec,
diuen pel mànec la indefensió
de no poder servir sense la mà d’un home,
però proclamen tostemps,
dessota l’òxid del tall,
l’antiga força de la mà de l’home. 

Bon vespre, autoritats, veïnes i veïns, amigues i amics. Pensaran que aquest és un inici molt poc convencional i ho és, volgudament… Un poema de Vinyoli que canta la vida i els sons de l’aviram… en la veu de Pili Sanmartin, sommelier i educadora social. Ella és la nova generació del celler Bàrbara Forès, a Gandesa, a la Terra Alta i ha imprès una nova mirada… sobre el mateix paisatge i les mateixes vinyes que han podat i veremat la  mare i el pare, els avis i fins a 5 generacions més. Ha establert un nou diàleg, un vincle íntim entre el vi i la cultura les primeres formes de cultura van ser els cultius, ens ho diu l’etimologia el vi és cultura quan l’abraça tot un poble el vi és la suma d’humanitat i de naturalesa, llegia en un llibre sobre filosofia i només per això li devem respecte.

El vi escalfa cos i ànima. El vi és aliment, està inclòs a la dieta mediterrània, patrimoni mundial de la humanitat. La poesia també alimenta l’ànima, i aquest pregó vol reivindicar l’harmonia entre el Gall del Penedès i la cultura com un estil de vida, d’alimentació. “L’escapadís aviram”, diu Vinyoli. L’aviram de proximitat, de qualitat, l’autòcton, el que les generacions que ens han precedit han rescatat de l’oblit. L’aviram que proclama el Nadal, que no vol perdre la genètica recuperada. L’aviram que obre un temps de reflexió, de calma, de quietud, d’escalf, de retrobaments, a taula, a casa.

“Quan ets, per un instant, el centre d’algú, aquest instant es converteix en etern” va escriure l’escriptora Montserrat Roig. Fem que el Gall del Penedès i el vi català, el cava, l’escumós ens regalin instants eterns. No només per Nadal, en el dia a dia, busquem a través seu l’eternitat i la felicitat.

Qui sóc i d’on vinc

No he nascut a Vilafranca. Ni tinc l’edat de poder donar lliçons de vida ni de cultura gastronòmica. No sóc ni historiadora ni erudita. L’escriptor Lluís Foix acaba de publicar un llibre meravellós: El que la terra m’ha donat. Escriu: “Un jove pot ser un geni, però encara no és gran. Li falten les arrugues de les coses velles, gastades, els pensaments acumulats en les llargues nits solitàries de l’hivern”. Però als joves ens pot la curiositat, la creativitat i l’entusiasme. No conec a fons aquesta fira vostra. Vosaltres en sabeu infinitament més que jo.

Sóc forastera i sóc dona. I si no recordo malament, poques dones han pregonat la festa: l’Ada Parellada, la Mònica Usart, l’àvia Remei… cuineres i una meteoròloga. Les dones ens hem de fer més visibles, compartim drets i deures i ens queda encara molt de camí per fer, per guanyar visibilitat i assumir noves responsabilitats. Esperem que la propera, sigui la generació de la plena igualtat.

Tot i no ser d’aquí, tot i ser dona, tot i ser relativament jove, em sento capaç de convidar-vos a viure allò que per a vosaltres és un costum, una tradició, una festa grossa. Amb una mirada neta, clara, gens sospitosa d’afavorir res que no sigui també clar, net, transparent…

Avui pregono l’edició 353 de la Fira del Gall. Pregonar és comunicar, i els periodistes estem avesats a fer-ho. L’ofici ens corre per les venes, les 24h del dia. Com el qui és pagès, viticultor o ramader. És qüestió de raça i de perseverança.

El periodisme

Elaboradors de vi, criadors de gall i periodistes compartim, salvant la distància en l’exercici de les respectives professions o oficis, algun que altre greuge. Vivim uns temps difícils i convulsos. I no només políticament, també una crisi de preus. Hi ha persones que no estan disposades a pagar per llegir textos amb fonts i amb rigor, com tampoc hi ha persones disposades a comprar productes sans, vius, ecològics, artesanals… pel preu… No s’està disposat a pagar per la qualitat, per l’article que alimenta el coneixement, per la peça de mercat que fa salut. I no només compartim crisi econòmica, també de dignitat per a les nostres respectives professions, que són properes en l’essència. Anem faltats de dignitat, de justícia social, a la vinya, al corral, a la redacció… També la patim els que ens dediquem a explicar històries.

Reportatges web de 12.000 caràcters a 12 euros i un mes per cobrar, raïms a 30 cèntims el quilo, pollastre convencional a 3,5 euros el quilo, 14,5 euros el quilo a la Fira del Gall.  40 i 45 euros, la peça viva.

Saben el treball que hi ha al darrere? Darrere del Gall del Penedès, d’una bona ampolla de vi, d’una crònica amb fonts? A vegades ens subestimen. Però els oficis i les professions les hem de dignificar i millorar des de dins, fugint del lament, demostrant on és l’autenticitat, enaltint els valors de l’esforç, el treball i el sacrifici, amb orgull i humilitat.

L’elogi del viure, Joan Maragall escrivia

Estima el teu ofici,
la teva vocació, 
la teva estrella, 
allò pel que serveixes, 
allò en què realment 
ets un entre els homes, 
esforça’t en el teu quefer 
com si de cada detall que penses, 
de cada paraula que dius, 
de cada peça que poses, 
de cada cop de martell que dones, 
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.

Reus, Brussel·les, Riba-roja d’Ebre i Vilafranca

Jo sóc nascuda a Reus. Ara visc a Brussel·les. Però els meus records d’infantesa estan a Riba-roja d’Ebre, a la Ribera d’Ebre, un poble molt més petit que Vilafranca. Hi vaig viure el primer any de la meva vida i hi vaig tornar cada estiu fins a l’adolescència. Guardo un record encès de la vida rural. La meva infantesa també és la fressa del mercat, el crit i l’aleteig de les aus, l’ensumar discret dels conills, el fred als dits, a la punta del nas…  Aquests fragments que ara sentiran en la veu del periodista Jordi Baró, ens hi apropen…

A un costat i a l’altre del confús passadís humà hi veiem cistells de tota mena i mida, plens d’uns ous de closca com de terra cuita, els que tant prestigi han donat i donen als galliners del Penedès i a qui sap tenir-ne cura. Hi ha els galls de cresta de foc, fastuosos i infatuats, i les tímides gallines, sense el posat altiu del que podrien  presumir si fossin conscients de l’excel.lència dels ous que ponen o de les qualitats de la seva carn, extremadament propícia a extreure’n el brou més adient per als grans esdeveniments culinaris.

A la plaça el dissabte els duros corrien lleugers, tot i fer bona estada en aquells butxacons extraordinàriament molsuts dels davantals de tela de matalàs, sempre prou resistent, que les mestresses de la plaça lluïen conscients del seu protagonisme econòmic i comercial. Elles eren les autèntiques reines del mercat, les que oferien igualment l’espectacle de ser les més ràpides i les més traçudes a l’hora de plomar el bestiar o d’encaixar en palla els reconeguts ous rossos del Penedès.

Tots dos són textos del llibre de Joan Solé Bordes “El Gall del Penedès a l’entorn del mercat de Vilafranca”. Deliciós.

Aquest protagonisme que tenen  les dones, liderant la unitat familiar: la casa, la cuina, l’economia… em fascina.

I aquests passatges que expliquen com fins fa poc les gallines corrien lliures per carrers i masies, m’emocionen. La llibertat no té preu. Sempre explico que llibres i vins ens fan viatjar en l’espai i en el temps. També el Gall del Penedès i la seva història no exempta de dificultats m’ha regalat aquests viatges a mi, aquests dies, quan preparava el pregó.

Reus i Vilafranca comparteixen un ric patrimoni en el sector agroalimentari i enològic… La meva ciutat i la vostra guarden moltes versemblances, per això avui em sento una mica a casa…

L’estació enològica

El modernisme
Els fruits secs, les catànies
Els vins:

El Penedès és polièdric i magnètic, té grans vins de varietats patrimonials, i grans negres de varietats foranies i autòctones… hi ha la salinitat del massís, l’escumós ecològic del Clàssic Penedès, l’espontaneïtat dels biodinàmics, les llargues criances del cava… Tants elaboradors com sensibilitats… Un mar de vins per navegar. Tot l’any. S’ha d’anar més enllà de l’evidència, per trobar la singularitat de cada vi, de cada productor. Hi és. Com el fons de totes les coses, que és bo, però cal saber trobar-lo. M’ho va dir una mestra d’escola.

Al Penedès hi ha diferents projectes que em tenen l’ànima robada. La vinya dels nens a Sant Pau de l’Ordal, l’educació en la cultura del vi és un deure que tenim com a país. Arqueovitis, els orígens del vi amb la petjada dels íbers. A Catalunya podem presumir de l’arqueologia del vi però també dels centres de recerca i investigació, que ens asseguren el futur enològic. VINSEUM, la millor opció sempre per  empeltar-nos el sentit del vi i la vinya de Catalunya i el MOST Festival que ens projecta internacionalment. Una potent oferta enoturística que ha despertat la vida als pobles del Penedès i la inquietud per dignificar l’acollida. La Carretera del Vi, la Wine Business School…

He parlat de Riba-roja, de Reus… i la connexió amb Brussel·les, que és on visc ara? És d’intangibles, però en ells haurem de basar el futur, sinó per convicció per necessitat. En un Penedès que es vol sostenible, responsable i saludable, hem de fer créixer la consciencia ecològica i el respecte mediambiental. En tots els àmbits de la nostra vida, però en l’alimentació més encara. Prevenir abans que curar. Eixamplar la mirada slow, tranquil·la, pausada, reflexiva… La respiració profunda, l’emoció i l’ecologia. A Bèlgica, a Liege, hi ha un moviment que porta per nom Transition. Un grup de veïns ha dissenyat un cinturó alimentari al voltant del poble per subministrar fruites i verdures, generar llocs de treball i reduir emissions de CO2. L’ajuntament ha fet seu el projecte i ara hi ha 55 hectàrees de cultiu ecològic.

Un altre món és possible. Sempre, a  tot arreu. A diferents escales.

Arribem a la Fira del Gall i jo confesso

Que el gall m’ha despertat més que m’ha alimentat. Entono davant vostre el mea culpa. I prometo menjar-ne més. I més sovint. A casa i al restaurant, l’exigiré. Menjar-ne ben cuinat com diu la meva amiga Nani Nolla, que avui és al saló de plens. Menjar-ne per salut. Per economia local. Per identitat i tipicitat. Per plaer. Perquè hi ha receptes que el fan bo. Molt bo. Ara que sé que el Gall del Penedès s’alimenta també de grans de raïm, em comprometo a fer-me’n encara més ambaixadora. Els subproductes del vi que donen vida a l’aviram. Tanquem cercles. Res es perd, tot es transforma, com diu l’uruguaià Jorge Drexler.

Us agraeixo la invitació a l’edició 353 de la festa, amb una IGP reconeguda que ha de seguir guanyant quotes de visibilitat, perquè només s’estima i es consumeix, allò que es coneix.

Vaig dir que sí a venir, per diferents motius. Essencialment, per tres.

  • És l’única fira gastronòmica del país ( com a mínim que jo conegui ) que inclou l’ampolla de vi al cartell.  I durant els dies de la fira reivindica l’harmonia entre dos aliments,  Gall i vi. L’oli, la vinya i el blat són la tríada mediterrània, ja ho va dir Plini el Vell i ara la Mònica Miró Vinaixa l’ha traduït al català. Us en recomano la lectura.
  • La segona raó, és que tinc una gran amiga a Vilafranca, la Marina Miró. Em va reconèixer que aquesta és la millor festa de l’any. Fer-ne l’obertura és un privilegi.
  • I perquè com a periodista, vaig pensar que podria contribuir a alçar una vegada més la veu dels qui avui fan que siguem aquí, el motor autèntic de la fira.

Vull que s’escolti al saló de plens, la veu del sector. Vaig demanar als membres de l’Associació  de Criadors de la Raça de Gallina Penedesenca els seus neguits, la seva carta als Reis, i em van escriure i trucar la Maria Antònia Udina, la Maria Grau i l’Elisabeth Colomer. Resumeixo el que m’han traslladat.

La Maria Antònia Udina destaca el moment interessant que viuen després de molts anys de lluitar per la IGP. Creu que la demanda ha d’anar creixent, a mesura que el consumidor ho valori més. Cal una oferta molt més qualificada i treballar a favor d’una educació referida al que mengem. Considera que la clau és estendre el coneixement del Gall del Penedès més enllà de Catalunya, perquè és un producte autòcton de gran qualitat amb una carn blanca, té poca fibra,  baixa en greixos, i els que té són insaturats, i amb la inclusió de granet de raïm en la seva alimentació ha augmentat el linoleic.

La Maria Grau m’escriu també que poc a poc ens anem introduint al consum, però és lent. Jo fa 35 anys que vaig fer l´aposta  pel Gall i he passat moments delicats i poc coratjosos. Malgrat això, continuo. Lamenta que el consum és massa centrat en  les festes  nadalenques i baixa molt al llarg de l’any. I proposa: un consum de qualitat a taula: GALL AL PLAT i PENEDÈS A LA COPA.

L’Elisabeth Colomer, amb qui converso per telèfon em reconeix que és fonamental. No perdre la raça i mantenir-la amb grans qualitats i virtuts. La negra, la aperdiuada, la blat i la barrada, i el Gall del Penedès. Obrir turísticament les explotacions i fer pedagogia. Treballar perquè  cada dia s’apreciï més i no sigui un consum estacionalitzat. Em parla del treball magnífic que ha començat a fer el veterinari Aleix Baltà i em recorda amb orgull l’Amadeu Vidal.

El Gall i la cultura

Teniu galls il·lustres. Els que heu criat pacientment durant llargues setmanes d’engreix, cinc mesos si no vaig errada. Producte bo, sa i just com resa l’eslògan de l’slow food, aquest vostre és el producte de proximitat per excel·lència. Però en teniu dos d’emblemàtics, el Tomassot i la Ballarica, que tombaran pels carrers el cap de setmana vinent, cridant la festa. Està clar que ningú no els pot fer ombra.

Però el Gall, que és conegut internacionalment, té un ambaixador privilegiat que és bo recordar sovint. El pintor Joan Miró, amant de la terra i de la cuina. Va deixar escrit que “el cuiner no és una persona aïllada, que viu i treballa nomes per donar de menjar als hostes. Un cuiner es converteix en artista quan té coses a dir a través dels plats com un pintor en un quadre”. Miró passava els estius a Mont-roig del Camp. A la masia hi feien vi, hi tenien també un galliner, segur que l’inspirava. Sempre que marxava a l’estranger, s’enduia una garrofa a la butxaca per recordar la terra. La historiadora Elena Juncosa s’encarrega de museïtzar l’espai, el Mas Miró, que obrirà l’abril de 2018. M’ensenyava fa uns dies un dibuix de Miró de traçat gairebé infantil, fet a llapis, on el gall compartia escenari amb el porró, amb un sol immens i les banderoles triangulars que anuncien la festa. Però en té un d’especialment valuós, de gall. De fet, fa ara 10 anys, la casa de subhastes Christie’s de Londres el va vendre per vora 10 milions d’euros, el preu més alt pagat mai per una obra seva. És un gall tan acolorit com surrealista, pintat a l’exili, a França, el 1940.

Fa unes setmanes, li comento a un amic artista, en Jordi Abelló, que tinc l’honor de llegir  el pregó de la Fira del Gall. “N’has pintat algun?” Li demano… I el dia que ens veiem em porta aquest tresor… Amb el seu permís, demanaré a l’alcalde que el tingui en consideració per a futures edicions de la Fira del Gall. Seria un molt bon cartell artístic. En Jordi Abelló pinta, crea, somia al galliner, sí, el seu centre de creació es diu així i el té instal·lat en un terrat de Reus. Sempre em diu que li agradaria “pintar com respirar”. En aquesta obra seva també homenatja el Gall. I em diu:  “conté d’on venim i ens remet al secret de la vida”. La cultura és això, anar a les arrels, tornar als orígens… conrear idees, trencar closques. I aquest treball seu és el resultat de moltes ciències i arts unides. Fotografia, tecnologia, pintura. Però també sensibilitat, amistat i criteri. Jordi, el teu gall vindrà amb mi a Brussel·les.

“El que trobis al corral, menja-t’ho bé, que no et farà mal”

Així diu un dels refranys que omplen sàviament l’exposició permanent del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí. Us en recomano la visita. Sóc mala cuinera, però així com m’he proposat alimentar-me més de Gall del Penedès, també m’atreviré a cuinar-lo… A Brussel·les fa fred i els fogons escalfen. Aquests dies he llegit receptes delicioses com gall al vi, del cuiner Jean Luc Figueras, ja traspassat; el tradicional capó amb farciment ( salsitxes, carn magra, prunes, Orellana de préssec, pomes reineta, tòfona negra, pinyols, canyella, greix de porc i xerès dolç) de la xef amb més estrelles Michelin del món, 7, la Carme Ruscalleda; i les croquetes de gall rostit i tòfona de la Conca de la Nani Nolla, al seu bloc La Cuina Violeta. Les amaneix  amb unes verdures passades pel wok  i a nivell estètic amb  uns clavells de color de te. Aquesta és cuina del xup xup, de la delicadesa, de l’elegància… però que neix al corral… entre fems, males olors però molt bon cereal.

Diu Carme Ruscalleda en un dels seus llibres de cuina: “El nostre principal aliat és el proveïdor. S’ha d’escollir un bon professional que estimi i conegui la seva feina i que ens pugui oferir una bona selecció de productes de qualitat”.

I aquí, a Vilafranca, hi són, els criadors i criadores i el gall de raça, del bo. De debò. Cal donar-los més prestigi, i valor, i reconeixement. Sense ells, no hi ha cuina que valgui.

I acabo amb la veu de Silvia Pérez Cruz, la guitarra de Raül Refree, i el duel entre dos galls. Un tema musical assajat a fons. “El Gall negre era gran, però el vermell era valent”, diu la lletra. És un himne de la lluita contra la dictadura. Calma, lentitud, paciència. Però quan és el moment, tot esclata. Com la festa, com la Fira del Gall. Gaudiu-la i que el vi, com deia  Estellés,  en els seus versos, encengui sempre la vostra taula.

https://www.youtube.com/watch?v=k7KmM8cwiZM

Continguts relacionats

Entrevista Fira del Gall  RTV Vilafranca

171214prego Eix Diari

Resum pregó Fira del Gall RTV Vilafranca

Soundcloud by Gastrotalkers

 

“Queremos ser un manual wineloverista más que un catálogo audiovisual”

Posted by | DOQ Priorat, Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

IMG_7252

 

“Está fatal, horrible. Es un fenómeno que merecería ser estudiado sociológicamente. En España justo cuando se hacen vinos de calidad, soberbios y a precios increíbles, con recuperación de variedades autóctonas… Es el momento de la historia en que menos vinos se consumen, menos que en Estado Unidos, nos desbanca Canadá un país emergente en el consumo”. Así me respondió por teléfono Carlos Delgado, periodista y crítico de vinos de El País, cuando lo entrevisté hace unos años y le pedí su visión sobre la cultura del vino y los tristes datos de consumo que tenemos en España. Hoy, el periódico en el que colabora semanalmente publicando catas de vinos con “un lenguaje directo que sirva y entiendan los lectores. Saber de vino es beberlo y amarlo. Lo otro es literatura”, es noticia porque incorpora una nueva firma, la del experto en vinos Santiago Rivas, que dará continuidad, con un estilo personalísimo y por lo tanto muy distinto, a las videocatas de Carlos Delgado. Carlos sigue con sus textos, pero abandonó en 2015 el soporte audiovisual.  “No van a valorar lo que digo sino el como lo digo. La expresión de gozo más que la descripción”, contaba Delgado cuando le entrevisté después de estrenar las videocatas en El País. Sus presentaciones destacaban por el rigor, por el conocimiento y por el esmero con la que contaba los vinos. Pero terminaron sin más. Dos años después, el suplemento El Viajero recupera la fórmula audiovisual y le añade algo esencial: el humor en la comunicación. Ha buscado al mejor perfil para encargarse de ello.

Santiago Rivas presentará a partir de ahora la nueva sección Instacatas indicadas para un público quizás no tan experto como el de Carlos (o sí) pero con ganas de acercarse al vino sin complejos ni miedos. Con diversión. Rivas forma parte de Colectivo Decantado desde hace 5 años. Es una plataforma con gran éxito en redes sociales por la manera desenfadada y jocosa con la que presentan los vinos “que me gustan”, matiza Rivas.  Ahora el reto lo tiene en llegar a un público más amplio y conectar con la forma de ver, oler y saborear de su público, a través del nuevo medio. Sin traicionar  sus raíces y siguiendo la misión ya consolidada de Colectivo Decantado: disfrutar del vino, y reírse de y con él. Santiago Rivas no es un rara avis en el mundo del vino, como muchos de los grandes expertos o inspiradores, es autodidacta: “Llevo bebiendo vino de una manera obsesiva desde hace 20 años”, afirma. Seguro que el bagaje acumulado en todo este tiempo es parte de su éxito. También su naturalidad, su calidad humana, y una poca ayuda del entorno comunicativo, pobre, que envuelve hoy al vino. “Casi todos los implicados en divulgar vino no lo hacen muy allá…”, reconocerá. Conversamos con él para saber algo más de lo que se anunció la semana pasada y para saber cómo seduce sin artificios a profesionales y amateurs del vino.

¿Quieres convertirte en un amante del vino, un winelover? ¿Buscas armas para poder defenderte de hipsters y cuñados? Pues bienvenido a tu canal de vídeo ideal: las Instacatas de El Viajero.

IMG_7253

¿Cómo y cuando empieza Colectivo Decantado?
Colectivo Decantado nace de la necesidad que vimos de explicar la cultura del vino de una manera normal, lejos de tecnicismos, con voluntad de ser un contenido de entretenimiento, utilizar el humor. Todo lo demás fue ponerse a ello en un canal que llegara a todo el mundo: las redes sociales.
Aparcar el esnobismo fue el primer objetivo, está claro, ¿ha funcionado el estilo de comunicación que proponéis?
Colectivo Decantado como prosa en Facebook, tiene ya para 5 años pero Instacata, los vídeos, que es nuestro contenido estrella, sí que sólo lleva poco más de dos años.  Estamos muy contentos, nunca imaginamos esta repercusión, la que ya teníamos en Facebook, más colaborar en El Comidista TV, con Mikel Iturriaga, en un medio como La Sexta, en prime time, o ahora en El País. Realmente impensable.
La dimensión que puede darle ahora El País es muy interesante y necesaria para atrapar a nuevos públicos. Entiendo que sumará al contenido convencional que publica el periodista Carlos Delgado.
Lo de El País es llevar nuestra a fiesta a ellos, nos dejan libertad total, es decir, vamos a hacer exactamente lo mismo en cuanto a tono, pero en más grande. Estamos muy contentos.
23795117_541222166211514_8501708712000861127_nIMG_7254

Stranger Things Wine Week. Episode 5. Idus de Vall Llach, 2015, DOQ Priorat. (…) Lo que si es más difícil es hacer un tinto de 15,5º y que esté tan bueno, que no sea un pacharán si no un tinto mediterráneo a base de Cariñena, Merlot y Cabernet Sauvignon con una clase tremenda. Evidentemente está aún joven y el tanino se nota, pero esto con unos añitos (no muchos) va a estar espectacular. Cuesta 40 euros comprobarlo amiguitos”

¿Qué es lo más difícil de comunicar el vino con humor? ¿Dónde están los límites?
Para nosotros comunicar el vino con humor es algo natural, yo no soy muy diferente a como salgo en los vídeos, de hecho en alguna cata “en directo” mucha gente se sorprende cuando ven que esto es así. Ésto también genera que muchos piensen que soy un monologuista y que podría hablar de vinos como de cualquier otra cosa, o que cierto sector del vino al principio no me tomara en serio. El límite del humor es el código penal.
Si un vino es malo… No sale en Instacatas. Te leí afirmar que publicáis los vinos que os gustan.
Sí, todos los vinos de Instacata nos gustan mucho, lo que no quiere decir que no hagamos chistes con su etiqueta, vinificación o estilo… pero el subtexto es positivo siempre. Otra cosa es en nuestros post, casi, diario. Ahí si hablamos de vinos que no nos gustan y, a veces, nuestro humor es algo hiriente, muchos bodegueros se han quejado. En el fondo no queremos ofender, pero es lo que hay. Todo está basado en mi subjetividad e igual que escribo de vinos que me gustan creo que el público, el mío, se merece saber los que no me gustan y sus razones. Eso está por encima de que cualquiera se sienta ofendido. Nunca vamos a ser un contenido cómodo para todo el mundo.
Para irse preparando, ¿qué perfil de vinos aparecerán en las próximas Instacatas?
En esta temporada de debut en El País vamos a ser más concretos, hablaremos de conceptos más que de botellas en particular, que también, pero que vamos a dar menos prioridad a la marca y más al contenido. Queremos ser un manual wineloverista más que un catálogo audiovisual.
Pensé que eras enólogo, pero ya me has aclarado que no. En cualquier caso, ¿te parece que elaborar vino es tan complejo como comunicarlo?
No lo sé, no soy enólogo, no tengo ninguna formación técnica, lo mío es puro empirismo. Llevo bebiendo vino de una manera obsesiva desde hace 20 años. Pero vamos que los enólogos que conozco comunican regular, tampoco es su profesión, aunque casi todos los implicados en divulgar vino no lo hacen muy allá… cuando no es un auténtico desastre. Hay muchos momentos embarazosos y posthumor en este sector, así en general.
Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR