maridatge

“Un concert entre vins i a pèl, el recordes sempre”

Posted by | DOQ Priorat, Uncategorized | No Comments

OP8A0593

 

“M’he deixat portar pel que m’han transmès les cançons. Mai havia dirigit un maridatge musical i aquest em venia de gust, sobretot, perquè he estat seguidora de PastoraDolo Beltran –  i ara m’ha trocat crear harmonies amb ella. Jo sóc d’estar al celler i a les vinyes, però em fa realment molta il·lusió participar en aquesta activitat i inspirar-me en els seus nous temes”.

Judit Llop és l’enòloga de Cellers Morlanda (DOQ Priorat/ DO Montsant) que pertany al grup Freixenet. És una dona discreta i amb un gran bagatge enològic. “He tingut experiències en altres regions de vins, a Austràlia hi vaig anar a treballar quan el meu fill petit només tenia 6 mesos, també he estat a Xile… Però al final he tornat al Priorat. Aquesta és una terra que captiva. Hi trobo un entorn únic, una orografía marcada i accentuada i el bosc al voltant de les vinyes… Elaboradors i viticultors ens estimem molt el territori i volem preservar-lo”, explica amb sentiment. Gesticula i somriu i admet que li ha encantat preparar el maridatge tot i que en un primer moment va sentir responsabilitat per la cantant amb qui el compartia.

“Vaig triar per aquesta actuació els temes que més m’agraden cantar i amb diferents temàtiques”, explica Dolo Beltran, cantant, actriu i il·lustradora. Dona polifacètica, amb rauxa. Serà un preludi del concert que té previst oferir al Foyer del Liceu dins del Festival de Músiques Sensibles, un nom que anuncia la delicadesa de fons i forma de les interpretacions musicals seleccionades. La botiga Tannic by Freixenet, a Barcelona, és l’escenari de la prèvia del concert, entre ampolles de vins i copes que s’omplen, s’oloren, es tasten… “Vaig assajar els maridategs amb les cançons que em va passar la Dolo a través de l’Iphone; abans però ens havíem vist per conversar i conèixer-nos i vam saber que aniria molt bé, perquè vam sintonitzar de seguida” explica Judit Llop.

Pere Ferrer (conseller delegat del grup): “Unim el talent de dues grans dones”

“Són coses que sempre recordes, el d’avui el recordaré sempre, el concert” diu Dolo Beltran minuts abans de començar l’actuació, en petit comité. “Cantar en un espai de vi i a pèl, és el que t’emportes”, reblarà. A partir de les seves lletres i dels ritmes que hi imprimeix, l’enòloga Judit Llop ha construït un maridatge que al final de la sessió, els assistents aplaudeixen. I demanen un bis.

OP8A0462 OP8A0366

El maridatge inclou vins d’arreu del món demostrant el potencial del grup però els del Priorat tenen un sentit especial per la Judit. “La regió de vins viu ara un bon moment, pels que han treballat bé, pels que tenen arrels. Passada l’eufòria, ara que el Priorat és reconegut internacionalment, el que val és el treball dia a dia, i els projectes petits com el nostre, que al capdavall te’ls fas teus, al celler només som 3 persones treballant”, desvetlla l’enòloga.

Per al repertori de tast, dos DOQ Priorat: Morlanda blanc i negre. “El primer perquè el tema Fiesta a los 40 parla d’una dona que d’entrada no sembla tenir res d’especial, complerts els 40 anys, però quan la coneixes et sorprèn i et deixa sense alè. Amb el Morlanda blanc passa una mica el mateix. És aromàtic, fresc, amb fruites blanques i quan te’l poses a la boca és una explosió per als sentits, amb un post-gust persistent…”. El tema musical Verte llegar casa a la perfecció amb un clàssic de la DOQ Priorat com és el Morlanda negre, un vi de guarda que neix a les finques de Bellmunt del Priorat i millora, com no podia ser d’altra manera, amb el pas del temps. La lletra diu així: “Sabes que tengo razón, cada día que pasa se vuelve mejor, cada vez es más fuerte, ya no soy ni consciente sólo quiero volver…”. Pura essència prioratina. Complexitat, profunditat, fruita madura, balsàmics… “El Morlanda negre és la meva criatura, només han sortit al mercat 5  anyades en 10 anys. Fem poc més de 5.000 ampolles, el que promet aquest vi és identitat, la de la garnatxa negra i la carinyena vella del Priorat. És un vi d’autor” explica amb orgull Judit Llop. I sorprèn a tothom.

Pere Ferrer: “Maridem una candidata a dos Grammy amb una enóloga que ben bé podria obtenir 100 punts Parker”

Un vi que bé valdria per acabar el concert, però hi ha encara una sorpresa final. El dolç que l’enòloga de Morlanda encara no embotella. De dolçor justa i refinada, un regal per acompanyar el bis, per recuperar l’emblema de Pastora, la lletra mítica del “no me llames Dolores llámame Lola, la que siempre va sola por Barcelona metiendo follón…”.

OP8A0462OP8A0340

A capella, Dolo Beltrán sona infinitament bé. Hi posa la veu i la pell, l’ànima, a l’actuació. Entre glops curts i esporàdics de vi, connectant amb el públic, amb la guitarra i amb les explicacions acurades de Judit Llop. Té ganes de presentar el nou disc Copilotos i té la generositat de regalar-nos-en un bocí. La resta haurà d’esperar a la primavera, després del naixement del seu primer fill, Mauro. Ara és moment per fer una pausa musical i teatral. Tornarà amb força i amb ganes de tornar a representar El Test a la Sala Muntaner, on el vi hi ha tingut també un paper destacat. Sobre la taula.

Repertori musical i de tast:  

MI VIDA EN COLOR & Vionta Albariño (D.O. Rias Baixas)

“Y tú que tienes la mirada triste de ir a dónde ya no existe la vida en color, tú… que ganas en distancias cortas me llenas de pequeñas cosas, mi vida en color”

FIESTA A LOS 40 & Morlanda Blanc (D.O.Q. Priorat)

“Era una chica cualquiera si la mirabas por fuera. Si te metías por dentro, te dejaba sin aliento”

PULSO & Amor Loco (D.O. Montsant)

“Gritaremos como locos viendo que el invierno se va, goodbye. Y saldremos disparados a la terraza con dos copas y a brindar, por la vida. Hoy brilla el día vas luciendo pantorrilla. Con sombrero y crema solar. Tienes lo justo para estarte tan a gusto. Aquí sentado sin pensar”

COPILOTOS & Odissey (Austràlia)

“Hicimos viajes tan dispares. Tú estabas en Marte y a mi Saturno me distrae. No tenemos norte y en el sur hay una calle. Que cruzamos como locos para ver quién llega antes”

VERTE LLEGAR & Morlanda Negre (D.O.Q. Priorat)

“Sabes que tengo razón, cada día que pasa se vuelve mejor, cada vez es más fuerte, ya no soy ni consciente sólo quiero volver…”

Una sorpresa… :-) Vi Dolç

“Una vez, solamente una vez, ya lo ves, Una vez te perdí… Una vez te seguí…  Una vez y dos y tres.  Una vez, me enamoré…”

 

El conciert íntegre es pot trobar en aquest enllaç https://www.facebook.com/tannicfreixenet/videos/1848379405432005/.

www.ruthtroyano.cat

 

Christian Escribà/ Vermut i pastisseria

Posted by | Uncategorized | No Comments

CristianEscribà

 

“Fa molt temps que m’agrada el vermut i especialment el moment del vermut, que és relaxat, amb un punt d’alegria. Et fa sentir bé i, a més a més, t’obre la gana” explica el mestre pastisser Christian Escribà. L’hora del vermut ha passat a millor vida. La innovació, el risc i l’atreviment estan convertint el vermut en protagonista al migdia a la cuina, al vespre a la cocteleria i ara per la tarda a la pastisseria. “A casa hi havia la cultura i el costum de fer el vermut” comenta Escribà i afegeix “des de fa temps que em rondava pel cap la idea de canviar-ho, però sempre costa tocar les coses quan hi estem acostumats”. I ara ha arribat el moment. Per mitjà d’un contacte comú, les inquietuds d’Escribà i la gosadia de Vermuts Miró de Reus els ha portat a entendre’s per dissenyar plegats noves aplicacions del vermut a la gastronomia.

“El que fem és revisar la possibilitat, l’antiga idea que tenia d’incorporar el vermut a la pastisseria, de la mateixa manera que ho hem fet amb altres tipus de licors. Ara hi ha l’oportunitat de col·laborar amb Miró amb un horitzó obert i moltes propostes més enllà de les que ens pensàvem incialment” relata el mestre pastisser. “No només fem pastissos sinó que també creem il·lusions” diu l’eslògan de la pastisseria emblemàtica amb establiments a la Gran Via i La Rambla de Barcelona. I així és.

 

IMG_5168IMG_5157

 

“El vermut té un punt amargant que contrasta amb la dolçor de la pastisseria” afirma Christian Escribà. En aquests atributs àmpliament coneguts hi ha la clau de volta de l’harmonia entre els dos mons. El mestre pastisser reconeix que estan “a l’inici de la col·laboració, el que hem creat fins ara és un indici de fins a on es pot arribar”. El vermut passa a formar part de la llista d’ingredients d’Escribà, l’incorpora a l’obrador i al receptari, vol que sigui ingredient en unes ocasions i complement – com a beguda que és – en d’altres. “Vincular dolç i salat és un camp interessant en la gastronomia i buscar també la combinació interna, per exemple les patates xip amb flor de sal recobertes d’una fina capa de xocolata poden maridar perfectament amb un Vermut Roig Miró” explica amb detall Escribà. “És important també l’hora i la persona a l’hora de pensar les receptes” matisa. En Carles Prats, director de Vermuts Reus, es decanta per les creacions d’Escribà més clàssiques, els brunyols ruixats de vermut i el borratxo que també l’incorpora. “El públic adult – a partir dels 50 anys – amant de la rebosteria tradicional catalana es decanta pels clàssics, els joves en canvi arrisquen més i busquen noves sensacions i no anar tant sobre segur, per a ells hem pensat els bombons líquids de vermut, per exemple” afirma el mestre pastisser.

A Pastisseria Escribà els agrada el risc però també el classicisme de les receptes que incorporen sempre un punt d’innovació. ”Estem en fase de proves amb diferents dolços i per la propera campanya de Nadal estrenarem les peces definitives amb vermut, perquè tenim dues idees bones que segur que quallaran, també entre els consumidors” explica amb ganes de desvetllar-les però sabedor que encara no ho pot fer.  En Christian sent que la importància del vermut es referma amb la seva aportació “des del món dolç” i insisteix en què li agrada explorar camps nous on ningú no hi ha entrat encara. En aquest sentit, comenta que “amb vi dolç la pastisseria ja s’hi ha trobat més d’una vegada, però amb el vermut el terreny és completament nou i per això hi hem entrat”.

De la llista d’elaboracions que han començat a crear amb el roig de Vermuts Miró en ressalta dues que li fan especial goig: els bombons de xocolata blanca amb vermut i el cheese cake amb gerds que proposa harmonitzar amb un got de vermut ben a la vora. Però finalment, acaba citant un dels clàssics: “Estic content amb el borratxo perquè és un pa de pessic de taronja, una recepta de 1987 quan vam inaugurar a La Rambla, emborratxar-lo amb vermut quan normalment es fa amb ron o cointreau, ha estat una bona pensada. Després hi ve la gema i el cremat, però si a més a més ho acompanyes de crema catalana, està per morir-se, i amb nata muntada amb maduixots…”

Se’ns fa la boca aigua amb tanta proposta dolça. Creativitat i innovació per enaltir dos mons que també es poden entendre i retroalimentar-se. Les aromes d’herbes naturals no se li han resistit al mestre Escribà i hi ha contribuït decididament l’obstinació de l’actual direcció de Miró per ampliar els usos i consums de la beguda. L’hora de fer el vermut pot arribar a fer la competència a l’hora de fer el te dels anglesos, va bé sobre les 5 de la tarda?

IMG_5179 IMG_5169

 

vi · moments · persones

No els ho he preguntat, però penso que de poc m’equivocaria si digués que Christian Escribà i Carles Prats celebrarien la comunió de les dues empreses familiars, que van iniciar la seva aventura a principis del segle XX, de la següent manera:

Amb un got de Vermut Roig Miró, l’autèntic de Reus, acompanyant els brunyols o els borratxos de vermut d’Escribà. Qui sap si la trobada seria a la pastisseria emblemàtica de La Rambla, a tocar dels vidres per temptar els turistes, però el que està clar que l’hora la marcarien ells, la nova hora del vermut catalana, les 5 de la tarda. La conversa podria girar sobre infinitat de temes però estic convençuda que hi tindrien cabuda els projectes de la MIROTECA.

 

www.ruthtroyano.cat

 

Albert Guinovart & Celler Barbara Forès – Cicle Vis à Vis TR3SC

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

10496989_10204863063232988_8183347854871436631_o10931594_10204863063512995_4767947606619855716_o

El compositor català Albert Guinovart ens va deleitar al Cicle Vis à Vis del TR3SC, al Museu Europeu d’Art Modern de Barcelona, amb una actuació inesperada. El piano era a la sala pel concert programat al vespre, però no se’n va poder estar. Expressar-se a través de la música és el que millor sap fer. No seré jo qui adjectivi la seva feina, ho hauria de fer amb superlatius, perquè és un mestre. I bon orador. Ahir ho va demostrar en la conversa mantinguda amb Miquel Curanta, director del TR3SC, i els assistents a l’acte. La música és la seva professió, la seva vida, és la seva passió i la seva afició. Perquè no n’hi ha cap altra. Ho reconeix obertament. Un compositor com Guinovart amb triomfs professionals des de molt jove confessa que si no fos músic “seria un desastre perquè no sé fer res més”. Si hagués de recuperar algun personatge de la història musical seria Mozart, diu estar atent a les noves tendències, cita Beyoncé durant la conversa – només ella pot guanyar-se bé la vida venent CD’s respon a preguntes del públic-, reconeix que cal entrar a la música per compositors que no siguin un Brahms per exemple. Un bon paral·lelisme per aplicar al món del vi. Ho hem de fer fàcil.

“A Catalunya tenim més tradició literària i pictòrica que musical” explica i reconeix que països del nord d’Europa “tenen més cultura musical perquè el clima ha afavorit les aficions a l’interior de casa, com la música”. No obstant, és optimista respecte el talent musical que observa en  les noves generacions a Catalunya i ho comprova tot sovint a l’ESMUC on imparteix classes. Deixa clar però que el reconeixement arriba, si arriba, després d’hores i més hores de treball. Tenacitat i constància són imprescindibles per arribar a ser un bon músic. Ho diu als pares dels seus alumnes, i recorda, també, com a casa seva no van posar objeccions als seus estudis superiors de música, després d’haver començat a estudiar telecomunicacions.

“Un compositor aspira a expressar-se amb el seu llenguatge propi” i de nou la veu de Guinovart sembla dirigir-se al món del vi. També l’enòleg imprimeix caràcter als vins. “Aquest llenguatge propi és imprescindible per poder expressar el que vols; les persones que elaborem vins expressem allò que sentim a través d’aquest procés” expliquen des del celler terraltí Barbara Forès, seleccionat per compartir escenari amb el compositor.

10934139_10204863063272989_2191596864132202127_o10924656_10204863062552971_933982257052915552_o

El tast del Vis à Vis s’intercala a la conversa musical i esdevé  una aproximació seductora als vins del celler de Gandesa amb nom de dona, una dona amb principis, obstinada i amb caràcter: Bàrbara Forés. Tastem el Blanc 2013, el rosat amb maceració pel·licular – “un vi atrevit per maridar amb un allegro” explica l’educadora social Pili Sanmartín- i El Templari 2011, garnatxa negra i morenillo, subtil, delicat, elegant. Un final sublim.

La Carme Ferré, mare i enòloga, i la Pili, filla i aviat sommelier, formen un bon tandem i el seu treball conjunt fa que tècnica, ciència i art siguin més visibles i tinguin més valor. En els  últims temps, el celler ha fet una aposta no només per reivindicar la història, sinó també per vincular-se amb la cultura en el seu sentit més ampli. “El sagnat del rosat és un dels moments més poètics de la verema amb la incògnita temps- aventura” explica la Pili. Em ve al cap la imatge del vermell encès i volgut del seu vi rosat, que s’estalvia seguir les tendències del pell de ceba, per al qual sembla escrita la frase que llegeixo a l’escala principal de camí al primer pis del MEAM: “Cap flor no necessita l’admiració entusiasta de les altres flors per sentir-se la més bella”.

Els vins del celler Bàrbara Forès reflecteixen una terra que sempre ho ha tingut difícil, escenari de la Batalla de l’Ebre, testimoni de  lluita per la llibertat. “Però ha arribat el moment de reconèixer el valor i l’origen de cada regió” diu la Carme amb orgull, sabent que la seva és una comarca agresta però que els vins han sapigut  integrar aquesta dificultat de forma positiva, com ella ha acollit amb gratitud – m’ho va explicar ja fa uns anys- el llenguatge de la vinya del seu pare: tornall, forc, saó, ensofrada, vernatxa, entera, marge, ribàs i espolsar.

Ahir, les notes inicials de Guinovart al piano van seguir sonant a la sala, al llarg de la conversa. Però al final, el compositor va decidir-se a posar música a un territori complex -desconegut i seductor alhora-, a uns vins senyorials i a unes explicacions senzilles i clares que van reivindicar la garnatxa blanca i lo morenillo. “Debussy és el compositor que millor definiria els vins que hem tastat perquè cada nota seva és una aroma”.

 

Vi · Moments · Persones (el maridatge imaginat)

“Albert Guinovart tocant Debussy amb una copa de vi garnatxa blanca de Barbara Forès”

 

www.ruthtroyano.cat

Laura Bosch/ Moda, art i vi

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

modaartivi

A la Laura Bosch la vaig conèixer com a moltes altres persones en els últims anys: a través de les xarxes socials seguint el fil d’alguna història del vi. No sabria dir si va ser Instagram o Facebook, però el que recordo és que quan vaig entrar al seu web m’hi vaig quedar instal·lada durant més d’una hora i ràpidament li vaig escriure un correu per dir-li que em fascinava la seva feina i que, a mi, el que m’encantaria seria tenir una “viblioteca” de llibres i vins a casa, evidentment amb les seves caixes de fusta  restaurades. I això és així perquè et traslladen a escenaris acollidors i autèntics, respiren sensibilitat per cada angle i tenen un estil vintage carregat de força i d’història.

La Laura crea peces a consciència. Cada projecte el mima fins a l’últim detall. Busca incesantment la perfecció. És minuciosa i detallista. El resultat és sempre impecable. Sorprenent. D’exclamació. Es fa admirar. Les imatges del web són atractives, però la realitat incrementa  el valor de la seva obra, fent palès amb naturalitat l’art i la creativitat que li són pròpies. Diferents colors, mateixes peces, sentits divergents. El blanc, el verd, el vermell, el blau cel, el negre… Tots els ha treballat per a mobiliaris diversos. Cada caixa de fruita adquireix una nova vida després de passar per les seves mans. Renova la seva personalitat. Al seu taller, que també està sotmetent ara a restauració i que tinc ganes de visitar,  es deu respirar l’alè del canvi… Mentre escric em ve al cap “Todo se transforma” de Jorge Drexler i crec que allà hi sonaria molt bé. Com també sona bé ara, mentre teclejo.

Escric de la Laura amb un punt d’inconsciència, conscient que no l’he entrevistat i que la conec poc. Però suficient per entendre com viu la seva professió. L’he vist treballar i això val molt més que per intuir. Particularment, l’he seguit en el seu darrer projecte “cuir460” amb el qual he tingut el plaer de col·laborar amb la vessant comunicativa. Una primera obra en negre, una primera obra per exposar… Una obra feta a mida per a l’espai que ara l’acull, a la botiga Monika Harbort Leather Design de Barcelona.  Serà l’inici de la seva transformació? Per a mi, ja és una artista. Fa falta que ella també s’hi consideri. Com que no l’he entrevistat encara el text no farà l’honor al “vi moments persones” però estic convençuda que tornaria a l’escenari de la presentació de “cuir460″ i ho maridaria amb els seus, amb l’olor de la pell i el cuir de la Monika, les converses creuades i el vi Lo Foc del Castell de la Cooperativa Falset Marçà. Les seves impressions del maridatge, que són les realment importants, venen tot seguit. És imprescindible llegir-les per entendre el que he escrit fins ara però sobretot el seu treball, que admiro i comparteixo sempre que puc.

 

Paraules de Laura Bosch: Just acabada la presentació  moda, art i vi em va canviar clarament la idea que m’havia format de “cuir460” i en les hores posteriors i a l’endemà vaig estimar molt més el concepte #modaartivi. M’explico. La història d’aquesta presentació la vaig idear al meu cap. La Monika Harbort em va trucar per demanar-me un aparador, per mi era un encàrrec molt difícil. Fer una peça a mida per una casa té la seva dificultat però et centres en l’espai, la llum, els colors de la resta de mobles, l’opinió del client té tot el pes i finalment recau la part més important en la seva funcionalitat. En aquest cas no tenia tants elements. Tenia un espai complex, una llum molt difícil (la peça està pensada per mirar-la de nit a la botiga més que de dia), els colors que envoltarien la peça no hi són, és el blanc de l’espai en sí, i els colors que vestirien la peça tampoc els tenia, l’opinió de la Monika era “crea al teu gust, confio en tu”.

El factor funcional em calmava, sabia del cert que qualsevol muntatge amb les caixes seria funcional per ella. Un cop vaig dibuixar la peça i li vaig presentar a la Monika i a ella li va agradar, se’m va calmar el procés creatiu i em vaig atabalar a fer possible el que havia dibuixat. Potser és un error treballar d’aquesta manera, però en tinc tirada. Em plantejo fer un muntatge, una composició i després ja veuré com la faig. Primer va el dibuix, després veuré si és possible. Per ara tot ho ha estat. Algun dia serà que no… Vaig apostar pel negre per que no podia ser d’una altra manera, tot i tenir present que moltes de les peces de cuir de la Monika no ressaltarien, no hi tindrien lloc. Fosc sobre fosc. Però havia de ser negre, sens cap mena de dubte. I no les vaig tenir totes fins el dia de la presentació! Imagina’t! Fins que la peça no va estar a l’aparador, vestida, amb els focus de llums i amb els comentaris dels assistents no em vaig acabar de relaxar. I no és una qüestió de desconfiança cap a la meva feina, en absolut. És que aquesta peça havia de transmetre moltes coses i només podria saber si ho havia aconseguit amb els comentaris dels assistents, amb la seves expressions corporals i verbals. Corporals en el moment que arribaven, l’estona que dedicaven a mirar-la, al cap d’una estona en el sentit d’acostar-s’hi, mirar-la d’a prop, i el més important, els comentaris que em van fer.

N’hi van haver de tres tipus: els que coneixien a la Monika i a la seva feina d’abans,  els que no i els amics que coneixen al detall la meva feina i evolució. Als primers, i em fa molt feliç dir-ho així, sense embuts, tots, absolutament tots, em van comentar que era una peça molt Harbort ( que no només Monika! ), que estava absolutament integrada a Harbort, que tampoc és una cosa fàcil. L’opinió de les persones que coneixien la feina de la Monika i la Monika era molt important per mi. Eren els que em farien veure si havia fet una peça que encaixava bé a Harbort, i era una cosa que sabia que no sabria fins el dia de la presentació. Els nervis de la seguretat amb “cuir460” no es van esvair fins al final de la presentació, que és quan poc a poc se’m van acostar, sense jo preguntar en cap moment, i em van elogiar la feina sense cap mena de dubte que l’opinió no fos real. Van opinar sobre coses que jo no havia ni tingut en compte d’una manera conscient, sí en el seu conjunt.

La frase “aquesta peça és Harbort total” em va fer molt feliç. D’aquí em vaig convèncer que havia aconseguit em meu objectiu real, fer un aparador per la Monika Harbort, amb el que això implicava. Els que no coneixien a la Monika van opinar més en relació a les mides, a l’encaix en l’espai, en el volum, en els detalls, i en el conjunt. Molt positivament. D’aquí em vaig convèncer que la peça era bona per l’espai i que complia molt bé la funció. Va agradar molt. He reconèixer que en el fons per qui més vaig patir era pels amics, pels que en teoria són incondicionals, però que em dirien les coses tal qual, ho esperava. Així va ser. Els hi va agradar molt a tots, no vaig tenir cap crítica excessivament potent. Els comentaris van ser “ me l’havies explicat, me l’havies dibuixat però no me la imaginava així, m’ha sorprès, m’agrada”, “em pensava que la fusta antiga ( la que fa la funció de barra i que fa l’estructura possible ) seria més grossa”, em va agradar per que jo també volia que fos més gruixuda, però no ho vaig poder fer, però és possible! Va ser un moment guai! Havia de ser més gruixuda!

Una altra reflexió que he fet i molt important és que el que jo opino de la peça no acostuma assemblar-se al que opinen els altres. M’ha passat amb moltes peces i començo a tenir la sensació que no sé entendre la meva feina des d’un punt més artístic. Acostumo a fer discursos molt descriptius de la peça, sense mirar-me-la de lluny (a distància), i tendeixo a tenir molt clar els avantatges i desavantatges, i després, sempre, em trobo que l’opinió dels altres coincideix molt poc amb la meva. En el cas de “cuir460” i durant la presentació vaig parlar amb forces persones sobre el que desprenia la peça, els espais on hi encaixaria, i altres factors. Jo tenia en boca constantment l’adjectiu “agressivitat”, fins i tot en un moment de rotllana m’ho van dir a quatre veus. “quina mania en que és agressiva”, no ho és gens, és elegant. Per què? Perquè és negre?” Ja no sabia com respondre. Vaig acabar donant la raó i fins i tot veient-ho com la resta, potser llavors em van ajudar a veure-la des de fora. Suposo que passar-me hores i setmanes, restaurant les caixes, fent-les en negre absolut, buscar la manera de que tinguessin més llum sense perdre aquesta agressivitat que buscava, fent un muntatge contundent per que l’espai ho requeria, que em vaig convèncer de que feia una peça agressiva, entre d’altres adjectius, i no era així.

Una altra opinió meva, i que vaig veure arrel de les opinions, que també anava errada, és que no la veia en absolut en cap altre espai que no fos en un aparador o en exposició, o fins i tot, que no fos en la botiga de la Monika. Segons moltes opinions no podia estar més equivocada. Persones vàries consideraven que faria lluir molts aparadors de la ciutat, i molts rebedors de moltes cases. Suposo que quan fas una peça pensava per un lloc en concret et costa veure-la fora d’aquell entorn. Per tant, no puc estar més contenta, per una banda he fet una peça que destil·la estil Harbort que era el meu objectiu vertader i el que m’havien encarregat, i a l’hora l’acollirien molts espais. Contenta perquè “cuir460” passarà un bon temps a Harbort, però espero que l’acullin altres espais.   Fa vertigen idear una presentació amb conceptes amb tanta força com MODA, ART i VI.

Quan volíem presentar els nostres projectes, vaig tenir clar que s’havia d vestir amb un bon vi, no era conscient que acabaríem fusionant tan bé moda, art i vi. L’etiqueta #modaartivi  em va provocar vertigen de nou. Jo estava dins la paraula art! Se’m feia gran. I se’m continua fent gran. Però això ho deixo aquí a l’opinió dels altres. Del que estic molt contenta i orgullosa és d’haver dut a terme una idea que d’entrada em semblava una bogeria. Però és clar, els tres projectes “lo foc” de la cooperativa falset-marça, “harbot personalitza” de Monika Harbort i “cuir460” són tres projectes amb denominadors comuns: l’artesania, la dedicació, el caràcter, la feina acurada, la trajectòria,…  

I penso que durant l’acte i no abans, és quan realment es van fusionar i es va entendre tot plegat. “amb la invitació no acabava d’entendre què anava a veure, si era una exposició, si era un tast, ara sí.  Una manera de presentar els tres projectes molt original”-em van dir. 

www.laurabosch.cat

Fotografia de portada de Pere Grimau.

Ferran Centelles “El repte del món del vi és comunicar els tangibles”

Posted by | Sommelier, Vi·Moments·Persones | No Comments

ferrancentelles (2)foto(6)foto(7)wine_contact_form

Als mestres se’ls veu d’una hora lluny. I això passa amb el sommelier Ferran Centelles.  No és el primer cop que comparteixo amb ell minuts de conversa i encara que siguin pocs, una acaba aprenent més que en qualsevol altra classe magistral. Va ser a Tarragona amb un tast promocional per aprofundir en l’innovador club de vins Wineissocial, compartint amb aficionats i socis (a la província ja en són 50) el nou llenguatge que ha desenvolupat per interpretar els vins i fer-los més accessibles. A través de colors i formes, inspirat per Kandisnky, en Ferran Centelles s’explica cada vegada millor. Diu que és a base de pràctica i n’estic convençuda perquè si algú segueix l’evolució dels seus vídeos, quedarà astorat. La desimboltura i claredat amb què comunica són tan necessàries com urgents si no volem seguir perdent consumidors. Ahir ho llegia en paraules de Sara Pérez, enòloga de Mas Martinet, després de ser reconeguda amb en René Barbier JR amb un nou premia, a Viena. Diu que hem d’apropar la gent al vi com fem amb el tomàquet, és tan fàcil com obrir-lo, salar-lo i degustar-lo!

Cert és que Wineissocial és més que un club, és un espai constant de formació i aprenentatge, un recomanador de vins, un amic on-line que posa llum a les novetats i tendències, que ens diu com les hem d’inteprentar i entendre però principalment que ens recomana passar-ho bé tastant. Ja ho diu la capçalera i l’eslògan del club, és “l’art d’estimar el vi” com l’art d’estimar la música que ens van mostrar als inicis amb un vídeo molt encertat.

“El feedback que estem tenint és molt bo” respon Ferran Centelles quan li demano que passi balanç del club. “Rebem molt comentaris dels vins que recomanem”. D’aquest projecte l’apassionen moltes coses com l’haver desenvolupat un nou llenguatge -”que estem universalitzant”- però sobretot n’està aprenent dels canvis en la comunicació digital dels vins. “Internet ens permet una valoració sense autosuggestió, desenvolupes el teu paladar a partir d’unes pautes, no tens condicionants”. A més a més, em comenta que s’enfronta a noves relacions amb l’usuari i/o client. “Al restaurant no rebíem cap queixa directa – en al·lusió a elBulli a on treballava de sommelier- però a la xarxa tothom s’atreveix més a dir la seva i això és positiu”.

“Trobar l’aroma del vi és el més difícil i el més important de tot al mateix temps, però pot arribar a ser frustrant; jo vaig tardar dos anys” sentencia. I aquesta és a vegades la barrera que ens fa mantenir certa distància amb el vi. Cal perdre la por, pensar en divertir-se i tastar molt. Comparar. No hi ha més. Està clar que el professional hi ha de posar colzes, també. I això és el que va fer en els inicis en Ferran. Considera que el gran salt professional després de detectar encertadament les aromes, és ser capaç de discernir la qualitat d’un vi del gust propi, és a dir, valorar la seva qualitat amb independència de si ens agrada o no.

Quan conversem sobre com fer-ho per evitar els tristos consums de vi que tenim al nostre país malgrat la riquesa i diversitat de paisatges i vins té clar que el repte està en comunicar els tangibles. Els intangibles, que són les emocions i les experiències, cada vegada són més compreses i àmpliament compartides. Però hi ha una part tècnica que tot sovint se’ns resisteix i és necessària. Però en el món del vi, i és ben cert, em ressalta que “ningú no té la veritat absoluta”.

De l’última vegada que el vaig entrevistar al Celler de Gelida, han canviat coses, una d’elles és la seva incorporació a l’equip de la reconeguda crítica de vins Jancis Robinson. El darrer dels reportatges que signa és sobre la viticultura heroica de la Ribera Sacra i no és d’estanyar que a Wineissocial es puguin trobar alguns dels vins de la zona que l’han emocionat. Una ràpida vista per la botiga del club ens deixa clar que les propostes giren majoritàriament al voltant dels 10 euros. Recordo que el primer cop que vam conversar va posar l’accent en la infinitat de bons vins joves i frescos que tenim al país i la seva promoció i descobriment és cabdal si volem arribar a nous públics.

En Ferran s’enfronta a aquesta nova dedicació professional, com ha fet fins ara i com ho va fer a elBulli, “amb responsabilitat i aprenentatge constant”. Parlem de nous reptes i em cita elBullifoundation a on el vi també tindrà un paper protagonista. Em recomana veure el vídeo de presentació del projecte i m’hi endinso, comença a ser tan apassionant com l’exposició que Ferran Adrià va estrenar al Palau Robert i que si no tinc mal entès continua ara de gira, ara a Londres. Però el seu paper més immediat és a Wineissocial descobrint i formant nous clients, usuaris, amics… al voltant de les novetats que es presenten en el món del vi, posant noms i cognoms a territoris encara desconeguts, enòlegs en auge i referències interessants.

“Els vins que més m’agraden són els que sovint els amics del club puntuen més baixos, tinc `cascat´el paladar” bromeja a l’inici del tast a Tarragona. Per aprendre, res millor que un tast comparatiu i ens presenta Eidos de Padriñán 2011 d’Adega Eidos DO Rías Baixas i Contraaparede 2008 del mateix celler. “Qualsevol petit pas que es faci més enllà de dir si us agrada o no, us farà gaudir més” alliçona a l’auditori. En Ferran proposa que destaquem la frescor, la diferència, l’etiqueta o el que sigui que ens sobti del vi, però que en parlem. “És la millor inversió que fareu en vosaltres, assenyalar matisos i gaudir-ne”.

No puc acabar el tast de Tarragona perquè tinc un altre compromís però comprenc ja amb el primer tast que el llenguatge de Wineissocial és compartit a la sala i permet reconèixer les diferències entre les dues referències d’Adega Eidos que tenen més d’un denominador comú començant per la varietat “albariño”. I a partir d’aquí comença el joc d’apassionar-se i entendre com es manifesten en aquest cas la joventut i la criança. Els vins que seguiran, permetran viatjar per regions vitivinícoles, sòls, climes, paisatges, històries i persones diferents… Si us hi voleu endinsar, ho teniu fàcil, a només un clic, cada mes ho podeu gaudir amb en Ferran Centelles i les experiències del mes. Ara bé, per aprendre’n, millor tastar cada dia.

Si voleu recuperar el Vi · Moments · Persones del primer cop que vam conversar, ho podeu fer al bloc. No obstant, aprofito el darrer maridatge que li he demanat per incloure en un llibre que aviat veurà la llum, per compartir-lo en aquest espai. Dues descobertes delicioses per harmonitzar amb vi dolç:

Vi · Moments · Persones

“Xocolata amb alt percentatge de cacau amb garnatxes oxidatives o vins dolços de perfil fresc però profund amb formatges de vaca de pasta tova”

Col·laborador de www.jancisrobinson.com
Sommelier d’elBulli 2000-2011
Premi Nacional de Gastronomia 2011

 

www.wineissocial.com

902 917 907

La cuina de les àvies del Priorat/ Miquel Martorell

Posted by | Cuina, Vi·Moments·Persones | No Comments

La cuina de les àvies del Priorat

Fa uns dies, a la presentació del catàleg de productors El Montsant a taula, escoltava dir a Mariona Quadrada, filòloga i gastrònoma, que “cal recuperar el desig que produeix l’espera dels productes de temporada“. Fa temps que ho ve reivindicant, però sembla que és ara, després del sotrac de la crisi, que tornem a apreciar el producte del temps, de proximitat i de qualitat, després d’uns anys engolits per la globalització gastronòmica. “Sovint relacionem la cuina tradicional amb una gran despesa de temps i caiem en el parany de la idea de perdre el temps”, escriu al pròleg de La cuina de les àvies del Priorat. I continua: “aquest llibre ens torna unes quantes eines que ens recorden que per viure no necessitem tantes coses, que potser és el temps el que no tenim o el que ens han fet creure que no tenim”. El volum, editat per Cossetània, és un homenatge a les àvies del Priorat, a les hores de cuina sense rellotge, que posa remei a “l’enyorança de les olors que sortien de la cuina de mares i àvies”, com escriu M. Victoria Masip a la presentació.

L’Agrupació per a la Restauració i el Turisme Rural al Priorat promou el projecte des de l’any 96. Ha estat un treball complicat i llarg. Més de 75 receptes han sortit de la privadesa de les cases particulars per estar a l’abast de tothom i perviure per sempre en el que anomenem memòria col·lectiva. És el tercer llibre d’aquestes característiques que s’edita a la comarca i repassa un a un els 23 pobles on la cuina sovint ha tingut més protagonisme de portes endins, amb Cornudella i Falset essent les dues poblacions més productives quant a receptes. Són escrits plens de calidesa, amb llenguatge planer i directe. El volum presenta plats de cullera, un ampli repertori de coques de recapte, la truita i les seves diferents variants prioratines, els llegums, “el menjar del tros”, el bacallà, la caça -el conill principalment- i les postres. Molts plats i receptes són de festa major, que és quan es feia festa grossa a la cuina perquè també es tenia més temps i es podien preparar els àpats amb més calma o entreteniment. Per a tots els paladars, el llibre recull receptes conegudes i per descobrir. M’interessa particularment el maridatge amb el vi i per això m’aturo a la pàgina 100 on s’explica l’elaboració del mostillo: “Els masos de les zones vinateres sempre han fet mostillo per a ells i per a tot l’any. És una confitura casolana de most”. Per a saber-ne l’elaboració cal comprar el llibre o anar fins a la Figuera i parlar amb la Maria Bartolomé, la cuinera que presenta la dolça recepta.

En Miquel Martorell, portaveu de l’Agrupació i artífex de l’edició escrita, m’explica que el procés per reunir totes les receptes no ha estat fàcil. Si bé en un primer moment van començar a organitzar reunions mensuals a Falset i a la Vilella Baixa per poder transcriure les receptes amb les cuineres, més tard es va haver d’anar a visitar casa per casa a les seves autores, perquè per l’edat i altres circumstàncies el seu desplaçament es feia difícil. No obstant, s’ha arribat a la fi. I ara trobem al volum històries culinàries de les àvies i de les mares, però també de les noves generacions apassionades per la cuina, que agafen el llegat familiar. Em fixo per exemple en l’amic Matias Fernández (xef del restaurant Quinoa de Falset) que publica una recepta de la Carme, la seva mare, però renovada: les galtes de vedella amb escamarlans i picada de xocolata. “El llibre reflecteix com era la cuina que es feia abans i que, per sort, encara es conserva. La cuina arreglada, endiumenjada… I hem vist que els negocis que perduren a la comarca són, en bona part, on està arrelada aquesta cuina que ve de lluny. El Priorat ha canviat a millor, moltíssim. Ara trobem petits pobles amb dos o tres llocs per esmorzar bé, quan fa uns anys havies de marxar amb la panxa buida”.

“Al Priorat hi pots menjar un arròs igual de bo que a Tarragona o Reus”, sentencia en Miquel. Destaca el paper importantíssim que han jugat les cases rurals de la comarca, facilitant la pervivencia de la bona cuina. Cita d’exemple a Mas Ardèvol, “un referent i un prestigi per a la comarca i per al país” diu.  En aquest sentit, creu que ha arribat l’hora de reconèixer el Priorat, més enllà del bon vi i l’excel·lent oli d’oliva verge extra, també per la seva cuina. “La gent vol seure i menjar el que es fa aquí. Suren els projectes que fan les coses ben fetes i tenen un servei eficient, a més d’uns plats que sorprenen”, recalca.  La del Priorat és una cuina d’una població de muntanya, dura i difícil, amb pocs recursos però tot sovint amb grans resultats.  Des de l’Agrupació, estan convençuts que la tradició està assegurada als restaurants de la comarca i que aquest llibre contribuirà decididament a assentar les bases gastronòmiques. Després de la publicació, ara s’està fent una distribució acurada per totes les cases rurals i fondes, una edició “suficient que agraïm a Cossetània per haver-la abanderat”, m’explica en Miquel. Satisfets de la feina feta, al ritme del xup xup, tanquem conversa amb el vi, inseparable de la cuina: “Al Priorat no entens un plat com Déu mana si al costat no hi ha un bon got de vi, sigui del celler que sigui, però de la comarca”.

Vi · Moments ·  Persones

Quan li demano el maridatge, en Miquel Martorell defuig de mencionar una sola recepta. “No quedaria bé”, em diu. Però acaba confessant que seria un plat de Siurana i regat amb un bon glop de vi. Intueixo que la companyia fora bona amb totes les cuineres i cuiners als qui homenatja aquest suculent volum.

La cuina de les àvies del Priorat

www.cossetania.com

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR