cava

El cava és llibertat. I en paraules de Joan Margarit, “llibertat és una forma d’amor”

Posted by | Uncategorized, Vi·Moments·Persones | 2 Comments

43180796_2240921362810122_6298150024358395904_o

àudio

https://www.ivoox.com/inauguracio-cavatast-2018-audios-mp3_rf_29120250_1.html

 

Bona tarda

 

El cava són “instants d’inadvertida felicitat”

Manllevo el nom d’un llibre de Francesco Piccolo, de lectura, per cert, molt recomanable

 

PRIMER instant ( personal )

 

24 de setembre. Dilluns al matí. Festiu a Barcelona. Diada de la Mercè. Aprofito per venir a Sant Sadurní per impregnar-me de nou de l’essència de l’espai que ara ens acull i conversar amb en Joan Capellades dels preparatius del CAVATAST. Arribo d’hora i em donen la benvinguda els primers aires freds de tardor i l’olor de la xocolata de Simón Coll. El cava passa desapercebut encara, sinó és als cartells on s’indiquen els noms dels cellers; el raïm viatja del cep a les caves.

 

Passo per davant de la farmàcia Macià. Darrere del vidre, entre medicaments, em criden l’atenció uns dibuixos  infantils. “Pinta les teves vacances” diu la capçalera del paper. I m’enamora veure que entre parcs d’atraccions, el mar, la caravana, la pilota i la muntanya, hi ha esbossada la vinya, la vida rural,  i   la festa de la fil·loxera de Sant Sadurní.

 

Constato que la cultura del vi es perpetua de generació en generació. Aquí encara està empeltada. No tot està perdut.

 

 

SEGON instant

 

Un matí d’hivern de fa tres anys. Truquen a la porta. Les vuit i pocs minuts. Encara amb el cafè a la mà, obro tímida i desconfiada. Apareix la Gemma Torelló. Em porta el llibre “Cava, on vas?” escrit pel seu pare. Admiro el gest i fins i tot me n’avergonyeixo. Me l’ha dut a Barcelona i me l’ha dedicat!

 

I  m’endinso d’immediat en la lectura d’una història, de gairebé 150 anys d’història, plena d’alts i baixos, de reflexions íntimes i personals. Sensates. Potser discutibles, però… què hi ha en aquesta vida que no sigui possible de discutir? I respectable.

 

TERCER instant

 

El meu avi i el meu padrí. El porró cada dia a taula i el cava per a les grans ocasions. Ja no estan entre nosaltres, però les tradicions que vam compartir, hi són. El cava ha format part de la banda sonora de la meva vida, de les reunions familiars, de les celebracions, del Nadal. Amb el cava he crescut. L’avi, el tiet, els pares, li’n deien xampany. Jo, nosaltres, ja som de la generació de reivindicar el cava. Ens hem fet grans a base d’anuncis de televisió, de brindis, de bombolles daurades, de recanvi de copes, de converses, de plats compartits, d’estovalles tacades. El cava presidint, pacificant, relaxant tensions, accentuant alegries.

 

Entre bombolles fines, subtils, profundes, de criança llarga, els recordo… A l’avi i al tiet. I ho faré  sempre. I la corona delicada i efímera del cava,  m’adverteix que la vida és immensament bella, però hi ha un dia que s’acaba.

 

_ _ _ ÀUDIO 1

 

“A vegades baixo a les caves tot sol i em poso a parlar amb les ampolles que dormen ajagudes i que estan transformant el vi en un líquid màgic que alimentarà els nostres somnis. Potser algú que em veiés es pensaria que he embogit, i possiblement sigui una mica cert. Dedicar-se com jo he fet durant pràcticament tota la meva vida a entendre els misteris d’aquest vi escumós que va inventar Dom Perignon i van prestigiar els elaboradors de la Xampanya – els nostres germans grans – pot acabar fent que perdis la raó. És per això que abans de desvariar més, vull fer un brindis pel futur del cava, de la gent que ens hi dediquem i de les persones que gaudeixen del que els oferim”  Paraules d’Agustí Torelló a “Cava, on vas?”.

 

El cava és bogeria i passió

 

La bogeria, m’és coneguda. Salvant les distàncies, he tingut aquestes últimes setmanes la mateixa sensació que descriu Agustí Torelló. Vinc d’omplir-me de vida, de renovar l’aire que respiro, de treballar a la vinya. Un mes al Priorat, fent la verema a Mas Martinet al costat de Sara Pérez i d’un equip immens.

 

En la bogeria de fer allò que t’agrada, agafen una dimensió desconeguda els gestos i les complicitats. He quasi abandonat la feina i ho he donat tot al camp. Era un desig? Una necessitat?

 

“El periodisme és una manera d’estar al món” diu el corresponsal Alfonso Armada. Jo també l’entenc així. El meu ofici no sap d’horaris ni d’obligacions. En això segur que s’assembla al vostre. S’ha de viure des de dins. I intento exercir-lo sempre amb responsabilitat, rigor, humilitat, enfonsant les mans al terra i empeltant els peus a la terra quan m’ho demana el cor. El batec és molt exigent, a vegades.

 

Per dura, austera, difícil, complexa i inabastable que sigui, la terra  sempre és penetrable. I com més avall vas, més vida hi trobes. Una mestra em va dir de petita, a l’escola: “Tots tenim un fons bo, però cal saber trobar-lo”.

 

La terra et repta i d’ella en creixen les coses sanes i bones, els valors, i les relacions més duradores. El contacte físic pot semblar feréstec, però la relació amb el camp és senzilla i pura. Temptadora, perquè et crida, reptadora com el periodisme.

Un ofici on el  fer és imprescindible per entendre, comprendre, saber, saber sempre més, per després poder escriure millor i encomanar la passió pel vi i pel cava a qui encara no li ha arribat.

 

Com hem pogut deixar de reconèixer, això que és tan nostre? Com NO HO hem prestigiat més? Què  hem fet malament perquè altres guanyin el reconeixement que ens pertoca?

 

Hi ha moltes assignatures pendents i no les resoldrem ni ara ni avui. Però si ens focalitzem en allò que és important, potser encetarem el camí dels somnis complerts, que s’obre davant nostre.

 

I per on comencem? Proposo reivindicar i dignificar els oficis, els vells oficis que encara perduren. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, deia Foix. I el cava en té tants i l’agricultura tants altres, d’oficis, que ja fem tard a reconèixer-los. El marger, el desgorjador, el boter, el surer… Al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí ens els mostren tots.

 

“L’originalitat està en tornar als orígens”, afirmava Antoni Gaudí, l’arquitecte universal nascut a la meva ciutat, a Reus. O “innovar és fer bé les coses bàsiques”, diuen els experts.  I per això  cal ser honest, honrat, revisar-nos constantment i que ens preguntem més i més sovint el per què de les coses. I la seva utilitat, i el seu sentit, i el seu retorn… I què és el que ens diferencia, allò que ens fa ser, no millors, sinó més autèntics. Més de casa nostra, del país. Del tros de terra que ens ha tocat viure, com va escriure el poeta.

 

El cava és un signe d’identitat que espurneja al voltant nostre, però tots sabem, que encara ho fa massa tímidament. Ens representa, com a ciutadans del Penedès, de Catalunya, aquí i a fora,  però… Per què altres han guanyat la partida de la visibilitat, del màrqueting, de la comercialització. Ens conjurem a resoldre-ho?

 

 

El cava és vida,

I tota vida té un origen

 

 

Diari Destino. 2 pessetes. Número 474. 17 d’agost de 1946. El compro al mercat de Sant Antoni dels diumenges a Barcelona  un dia que hi passejo, perquè em crida l’atenció un article. Diu el titular: “Algo más sobre nuestros payeses”:

 

 

_ _ _ ÀUDIO 2

 

“El excmo. Sr. D. Manuel Raventós y Domenech, el cèlebre fundador de Codorniu, uno de los payeses más considerables de la historia de este país (…) fue un gran payés, en el sentido de que estuvo metido en contradicciones constantes. Fue un gran hombre de acción. Escribió mucho. Lo que escribió tiene casi siempre un sentido contrario a lo que hizo. Conservador consciente, la preocupación viva de don Manuel fue la conservación de nuestras masias”

 

L’article comença dient que “un pagès és un ésser ple de contradiccions, la psicologia del qual es manté en un clar obscur constant i simptomàtic”

 

I acaba afirmant:

 

 

_ _ _ ÀUDIO 3

 

“yo he llegado a creer algunes veces que nuestros payeses, que en los últimos decenios han mostrado tanta pasión para asociarse e integrarse en corporacions de su ramo, lo han hecho para desarrollar en otro campo su innato invididualismo. Cuando por una u otra razón los payeses se asocian – por las aceitunas, el vino, el trigo, el ganado – se producen dos partidos: los que estan con la junta y los que estan contra ella, que son los más”

 

No es el tarannà del pagès només, potser és la representació de tot un país, el nostre, capaç i líder, però massa poc donat a reconèixer-ho. Vivim amb pors, incerteses, amb dignitats mal resoltes. I si les superem? Si hi ha  quelcom que uneix o que ens pot reunir a tots, és el reconeixement de l’esglaó primer, de la feina del pagès, del viticultor.

 

El preu del raïm és el preu de la seva dignitat i marcarà inevitablement la qualitat del producte, el prestigi d’una regió sencera.

 

Us sonen, oi, els 6 euros per quilo de raïm a la Xampanya?

 

El prestigi es guanya creant una cadena de valor que comença al cep. Amb ecologia, treball precís i acurat,  assumpció de responsabilitats. Necessitem més elaboradors, més connexió entre vinya i celler, dinamitzar les economies locals… La marca, la companyia… és un refugi, està bé, però a vegades també va bé sortir-ne i crear la pròpia. Us ho diu una autònoma.

 

I està clar que no vinc a donar lliçons de res, ni em pertoca. Vinc a alçar la veu en defensa del cava, un aliment que, amb paraules de l’escriptor de Gelida, Jordi Llavina té “una història daurada d’indeturable progrés”. Ho escriu al llibre “La història del vi i el cava a Catalunya”, on Sant Sadurní hi té un pes especial.

 

Caldrà implicar-se i motivar-se en plural perquè així sigui d’ara en endavant també.  Perquè segurament des de cadascuna de les nostres posicions, responsabilitats, professions, podem fer que el futur del cava sigui bo, més bo. I sa, i just, per als qui el fan, els qui en viuen, els qui el consumim.

 

El futur passa per les varietats patrimonials, el respecte pel medi ambient, la durada de la criança que faci justícia al vi…

 

— ÀUDIO ANGLÈS

 

“Yet a handful of cava producers, working conscientiously in the vineyards and diligently in the cellar, have demonstrated that it can be among the most distinctive of all sparkling wines. Eric Asimov a The New York Times

 

I com ens agrada llegir-ho. I què acostumats estem a fer-ho. Sí, podem, el cava pot ser el més distingit de tots els vins escumosos quan es treballa a consciència, des de l’origen. Ho diu Eric Asimov al The New York Times però ho hem de corroborar també nosaltres, amb fets.

 

Els processos incerts i màgics del cava, que són plens de ciència, de tècnica, d’art, d’artesania, d’innovació, d’alquímia, tenen les mans i el paisatge, la natura i la humanitat com a eixos vertebradors. I només per això els devem respecte.

 

Emocions, dubtes, incerteses, la saviesa de qui el fa i d’aquell qui reconeix que la seguretat relativa de les coses només la donen l’experiència, la coherència i la confiança en un mateix i la creença sense matisos en allò que fa. Però ho ha de fer bé.

 

El cava és llibertat

I en paraules de Joan Margarit

Llibertat és una forma d’amor

 

Hi arribo després de llegir els missatges que m’arriben a través de les xarxes socials quan demano què és el cava perquè vinc a pregonar el CAVATAST. M’agrada sentir les veus dels altres i compartir-les també quan se m’encomana fer un discurs.  Ningú no fuig d’estudi i els tòpics apareixen, però tot el que es diu del cava és positiu.

 

Sóc i som conscients que el sector viu un moment convuls, estrany, complicat, incert… Però canviar és madurar i els canvis són la conseqüència inevitable per superar  situacions d’inestabilitat. Les pertorbacions ens fan mirar endins, reconèixer el com i el per què de la trencadissa, i ens ajuden a renéixer amb més força.

 

L’origen, el preu, la qualitat, les varietats, la creació de nous refugis per a grans i justes aspiracions (el Cava de Paratge Qualificat, CORPINNAT), el debat entre la DO Cava i el Clàssic Penedès… A ningú no se li fa estrany que pugui mencionar-ho avui i aquí, però no entraré en cap  valoració. Com tampoc jutjaré  els canvis d’accionariat ni les estratègies empresarials del cava… Són qüestions que el sector ha d’abordar internament… Som en aquest moment de pertorbació, però diu el proverbi que els estels necessiten foscor per poder brillar.

 

Fora d’aquí, on hi ha reunit el sector, la vida transcorre més plàcidament. Els amics i coneguts que m’envolten virtualment i m’aporten sempre, diuen…

 

El cava…

Desperta sensacions

És celebració

Llegat de territori, pagesia i identitat

Nits de capricis i converses

Pluja d’estels

Terra, casa nostra

Bombolles amb vida

Mediterrani

Aturar-se i viure el moment

Amor

Alegria compartida

Txin txin

Paciència, repòs i silenci

Pessigolles

La beguda de l’èxit

Un beure que fa família i que acosta en les distàncies curtes; Només fa falta que expressi territori

El cava és salut

Imprescindible en un bon àpat

Emocions

Família i amics

Copes llargues, nits i brindis

Serenor i felicitat

Celebració. Inici de vacances

Moments per al record, moments únics

Complicitat i optimisme, bonança, guanyar, brillar (oi Núria Escalona?)

La màxima expressió d’un vi efervescent que es converteix en joia

Somriures espontanis

Un gran producte que cal tornar a la seva grandesa

L’adrenalina necessària per saber que l’èxit esdevé després de la perseverança

L’efervescència d’un terrer, d’un paisatge, l’esforç de persones apassionades per la feina i el segell d’un petit gran país

Schmetterlinge im Munnd que en alemany significa “papallones a la boca”

Estima i goig, companyia

El cava és com l’amor, “és la primavera que en una freda comarca fa florir la innocència com una rosa” en paraules d’Òscar Wilde

El cava és sobretaula

És la celebració de la vida

 

I resumeixo…

El cava és llibertat

És un viatge en l’espai i en el temps

Una cava és una biblioteca

 

_ _ _ ÀUDIO LLIBERTAT   

 

https://www.youtube.com/watch?v=oOqybZS85_g

BAIXAR A SEGON PLA DESPRÉS DE “ LA LLIBERTAT ÉS UN ESTRANY VIATGE…”

 

El quintet femení Sommeliers posa música al poema emblemàtic de Joan Margarit.

 

 

El cava són TAMBÉ les dones

 

Les anònimes i les que han estat a primera línia. I cal reivindicar-ho sempre sense ànim de qüestionar res  ni  a ningú; sinó d’alçar la veu i d’instaurar un nou paradigma social des de la igualtat. Perquè si hem estat invisibles, cal admetre-ho i revisar el paper injust que ens ha tocat viure a la història. Aquesta setmana, l’1 d’octubre, recordàvem el discurs de Clara Campoamor a les Corts defensant el vot femení. No fa  ni  90 anys que podem exercir, les dones, un dels drets universals.

 

 

_ _ _ ÀUDIO 4

 

“Elles. Les dones no s’espanten quan han de tirar del carro; Apareixen noves caves i a poc a poc es deixa enrere el vi gasat”. Diu Agustí Torelló. I continua: “Acabada la guerra, molts haurien llançat la tovallola, però els sadurninencs i molt especialment les sadurninenques, no ho van fer. Hi ha quatre dones, quatre vídues que van tenir un paper molt rellevant durant aquells anys i es van posar sense complexos al front de les seves respectives empreses. Elles són: Montserrat Fatjó Tintorer, Dolors Sala Vivé, Isabel Ordi Soldevila i Ramona Roig Manobens”

 

N’havien sentit a parlar abans? Segurament que moltes i molts, no. El text és del llibre “cava, on vas?”. Hi apareixen en imatges dones vermant, dones etiquetant, no eren alienes al paisatge de la vinya ni del celler, ni a les caves, ni a les cases. Sense la dona, sense la seva sensibilitat que no feblesa, sense la seva lluita, determinació, esforç, tampoc seríem on som ara i crec que cal reivindicar-ho avui i sempre. Que el cava també són moltes dones, moltes mans de dones enllaçades i compromeses, les que hi ha hagut i les que vindran i les que ja hi són amb força. En aquesta sala en tenim una bona representació. Dones que elaboren  amb una mirada aglutinadora, universal, solidària, dones que parlen i treballen des del cap, des del  cor i des del  ventre.

 

El cava és un paisatge natural, humà i arquitectònic

 

Dèia Thoreau:  “Feliç l’home a qui cada dia li és permès de contemplar una cosa tan pura i serena com el cel de ponent a la posta de sol, mentre les revolucions irriten el món”.

 

I quantes se’n poden veure al Penedès? a Sant Sadurní, de postes de so? , des d’angles radicalment oposats i finques que no tenen res a veure les unes amb les altres, però totes tan significatives  i amarades pel mateix vent, o sol o pluja..

 

2700 anys d’història fent vi al Penedès ens ho recorden els amics de la Font de la Canya, 150 de cava. Una mar de vinyes amb lleugeres ondulacions, un teixit associatiu extens i  incansable ( la confraria, cal feru, la biblioteca Ramon Bosch de Noya : quin gran motor cultural que teniu ¡ )…

 

I  a més a més un patrimoni arquitectònic únic, ocult, auster, fred, tènue, inquietant, silenciós que només el gir a la rima trenca… aquest món que hi ha a sota de nosaltres, aquesta  ciutat subterrània, les caves, construïdes moltes a pic i a pala, pels avis, l’esforç és arreu

 

Un univers on el temps s’atura i s’esfilagarsa per regalar-nos gustos i aromes, sensacions renovades, que esclaten delicadament, al paladar, a la boca, que és on acaben els vins i el cava, on tenen raó de ser.

 

Cap territori mereix una agressió al paisatge perquè és també una agressió a la pagesia i a les persones que l’habiten, a la humanitat. Plegats hem de saber dir que NO. Que seria de nosaltres sense els pagesos. Cultivar que vol dir cultura. Cultura que ve del llatí cultus i que significa habitar, protegir, honrar, cuidar…  la cultura que perpetua la vida.

 

 

 

La 22a edició del CAVATAST

 

Sento que no sigui un pregó a l’ús. Gràcies regidora per donar-me aquest privilegi i per deixar-me ser lliure. He volgut compartir reflexions i inquietuds en veu alta, més que analitzar el sector i posar-hi xifres que ja tots sabem i assumim.

 

El CAVATAST es confirma avui com una fira imprescindible al país, un punt de trobada per a milers de persones, una cruïlla que any rere any accentua la relació directa entre el productor i qui el beu.

 

El triangle Falset , Barcelona i Sant Sadurní es manté intacte, per bé que n’han aparegut al llarg dels anys moltes fires i festes noves. Però aquestes tres són essencials.  I reconec els canvis i millores que s’han introduït amb el temps per fer del cava un producte de prestigi, de qualitat, gastronòmic, versàtil i modern. No és una moda, mai ho ha estat, perquè les modes són passatgeres. El cava és passat, present i futur. Forma  part de la manera de viure i de relacionar-se a Sant Sadurní, al Penedès, a Catalunya i cada vegada més l’estranger. És identitari, és transversal… Amb el cava exportem la nostra manera de ser i de sentir, arreu.

 

_ _ _ ÀUDIO 5

 

 

“Quan parlem de xampany sempre ens ve la idea de luxe, glamur, sofisticació. Però més enllà de la desena de marques que coneixem hi ha quatre mil petits productors que tenen molt a veure amb el fet que la Xampanya sigui una terra molt interessant per descobrir. Darrere del luxe també hi ha artesania i bellesa. A la Xampanya, on fan xampany des de 1660” Josep Roca a l’Avantguarda del Vi.

 

Nosaltres, també podem arribar-hi a l’excel·lència. La toquem ja amb la punta dels dits. Fem que el cava sigui un luxe de beure. Creiem-hi.

 

Celebro donar la benvinguda a una festa que convida a beure amb responsabilitat i qualitat, a beure bé, amb copes RIEDEL i que té un programa de tastos paral·lels que cultiva la cultura del vi entre grans i petits. I aquesta és una dèria meva que no em canso de repetir allà on vaig: la necessitat d’empeltar les tradicions als fills, als nebots, als nets. Com ho van fer amb mi, el meu avi o el meu tiet.

 

I  no voldria marxar sense reconèixer el treball que fan a “Fem Vinya” i els cellers que hi confien les activitats infantils, com tampoc all projecte educatiu de La Vinya dels Nens a Sant Pau de l’Ordal, una iniciativa pedagògica que hauria de ser reproduïda a totes les escoles de Catalunya. Si no coneixem, si no practiquem, no estimem. Si no valorem, no prestigiarem mai el que tenim a la vora.  I com diu el meu amic enòleg Toni Sànchex Ortiz, el vi i per extensió el cava són  “l‘eina sociabilitzadora més gran que la història ha vist mai”.

 

Són aliments, però només esdevindran cultura quan els abraci tot un poble.

 

 

GRÀCIES i ja acabo

 

Em sento afortunada com a periodista de què Sant Sadurní doni veu a les persones que ens dediquem a comunicar:  l’any passat va ser el periodista i director de RAC 1, Eduard Pujol… Que el   CAVATAST sigui pregonat dos anys consecutius per professionals de la comunicació és un reconeixement que el cava fa al conjunt del sector; la nostra societat només avança amb llibertat d’expressió, amb mitjans lliures i consciència social, per bé que el periodisme viu avui immers en diferents crisis, d’identitat, dignitat, l’econòmica…  però això seria obrir ara un altre meló i no toca.

 

Resseguint la llista de pregoners que m’han precedit, m’aturo en Muriel Casals.  Més enllà de les ideologies, va ser una dona capaç de reunir sensibilitats molt diverses amb el seu missatge clar, net, transparent, sincer, humil i savi.

 

I amb les seves paraules vull acabar el pregó de la 22ª edició del Cavatast. Dir-vos que “no som aquí per buscar un somni, vosaltres, el cava, és el somni”

 

Que no despertem mai, llarga vida, moltes papallones a la boca i visca el CAVATAST.

Bruno Colomer & Paco Pérez – “Caminante no hay camino, se hace camino al andar”

Posted by | Uncategorized | No Comments

11061722_10207042278272002_1014154568485237455_o

El xef amb 5 estrelles Michelin, Paco Pérez,  i l’enòleg Bruno Colomer (Codorníu) s’han conjurat a treballar plegats en endavant amb els seus respectius equips per fusionar cava i alta gastronomia. La col·laboració que tot just enceten busca “re-evolucionar” el món del cava, però és el camí el que acabarà dient-los quina és la concreció de l’aliança  filosòfica i experimental. Fan bo el seu assemblatge el conegut vers d’Antonio Machado.

I és camí incert cada camí,
n’és cada vida!” Josep Carner

Tots dos estan convençuts que “sortiran coses interessants” però aventurar-se a dir-ne una ara, és prematur. “Mai pots dir hem arribat. Sempre hem de preguntar-nos coses i fer-ne de noves” sentencia Colomer. Ell està al capavant de la direcció enològica del Celler Jaume, el laboratori de recerca i d’idees del grup Codorníu on hi ha inquietud i qualitat. S’elaboren caves de llarga criança (monovarietals de pinot noir, chardonnay i xarel·lo), s’assaja un monovarietal de parellada, s’estan testant un xarel·lo sense sulfits i els envelliments en tines de fang…

Celler Jaume és un centre experimental que s’ubica al cor de Codorníu, al mateix espai físic on es va degorjar la primera ampolla d’escumós de mètode tradicional del celler de Sant Sadurní, el 1872. Un laboratori a l’espera de resultats que, si s’escau, s’apliquen després al gruix de la producció de Codorníu. “A Celler Jaume considerem la vinya d’una altra manera. Collim pensant en l’acidesa que és el que dóna potencial per envellir al cava, com fan a la Champagne, a Alsàcia i a Borgonya. I a més a més, al celler desenvolupem després tècniques de vinificació per assegurar l’acidesa obtinguda com per exemple un premsat suau.

IMG_1471 IMG_1476 IMG_1474

“Iniciem un camí però veurem què ens trobem així que el comencem a recórrer. Vinyes, bosc, flors…” afegeix Pérez. I explica: “Compartirem talent, serà un procés d’aprenentatge mutu”. I matisa Bruno Colomer: “Els enòlegs també fem cuina, cuinem raïm…”. “Sovint oblidem que el vi el consumeixen persones” remarca Paco Pérez i continua dient “per això volem descobrir una nova manera de fer, donar un enfoc diferent al cava”. Colomer i Pérez busquen obrir nous camins per un producte d’alta gamma, el cava del Celler Jaume. “El cava són mans, és terroir, és coneixement, és saviesa. I volem fer-ho visible, anant plegats, sobre les premises de tradició, innovació i qualitat” explica amb convenciment Paco Pérez.

Defensor a ultrança del cava a la copa però també al plat, Pérez sorprèn amb una pintada al cava amb papillote de bolets. Abans haurem tastat gnocchi de pastanaga i escamarlà, arròs cremós d’ou de reig i gambetes, llimona en diferents textures i petits fours de xocolata amb tòfona. L’àpat es serveix al restaurant Enoteca de l’Hotel Arts, on es presenta la col·laboració amb Codorníu. Com a gurú que és en el món de l’escumós, Bruno Colomer trenca mites al voltant del cava. Un producte de llarga criança evoluciona positivament 5 anys després del degorjat. Ho constatem amb un Jaume Codorníu. Les notes d’evolució són presents però ben integrades, amb equilibri. Encara perviu la frescor, l’acidesa, la fruita madura…

Paco Pérez serveix un menú fresc i mediterrani tenyit d’elegància, subtilitat, expressió, gust i aroma. I amb la calidesa que li pertoca a aquest moment de l’any en què la tardor està a punt de mudar-se a l’hivern. No hi falten ni la tòfona -tampoc a les postres!- ni els bolets. Submergits en els plats innovadors de tall clàssic.

 

12360161_10207044644731162_2426449897567996503_n 12391015_10207044644811164_8816063304474047874_n 12360221_10207044645011169_6195208712094834164_n

12345536_10207044645371178_5800198491257628459_n 12376583_10207044645091171_2777360812906497764_n12342412_10207044645451180_874665378432285979_n

En una conjuntura difícil per al cava amb la creació de  la denominació Clàssic Penedès a Catalunya i l’increment de vendes de prosecco (i champagne) en l’àmbit internacional, Bruno Colomer lamenta que “en els moments difícils, hi hagi hagut cellers que han sortit de la DO. També des de dins es pot revertir la situació”. Malgrat aquesta circumstància, el futur l’interpreta en positiu, amb noves oportunitats. Una d’elles, que esperen en candeletes, és la nova normativa del cava de paratge que “dignificarà el sector”, diu. Celler Jaume té previst incloure totes les seves referències sota la denominació, però també aspira a fer-ho amb caves del grup Codorníu. “Garantirem l’origen fins al final i preservarem la tipicitat del nostre terroir” assegura Colomer.

 

12376704_10207044646931217_8314777831301050787_n 12373219_10207044654251400_2903736212136783831_n

Les tècniques de l’enologia i de la gastronomia s’alien per estudiar procedències, processos d’elaboració, tècniques i anàlisis sensorials. El Celler Jaume, a Sant Sadurní d’Anoia, acollirà les sessions de treball i el procés d’experimentació compartit. “Aprendrem  de l’aprenentatge” conclou Paco Pérez, conscient que el cava és un gran producte que no es pot deslligar de l’alta gastronomia. De fet, al restaurant Miramar de Llançà amb dues estrelles Michelin, té previst crear un menú especial on el cava Codorníu sigui l’eix inspirador de la proposta gastronòmica.

El 2017 començarà a veure’s el treball de 4 mans i dues ments tan inquietes com agosarades conscients de la transcendència de la seva aliança. L’objectiu és “apropar encara més l’univers de Codorníu al consumidor”.

www.ruthtroyano.cat

Anna Vidal/ Finca Ca N’Estella – Clot dels Oms (DO Penedès)

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

clotdelsoms

A Finca Ca N’Estella els vaig conèixer a Instagram. Qualsevol que tingui accés al seu àlbum fotogràfic pot quedar impressionat per la bellesa de la masia i de les vinyes que tenen la sort de treballar, d’haver heretat i sobretot d’haver conservat i millorat. “El vi és una manera de viure, no és un negoci”, ressalta l’Anna Vidal, enginyera tècnica agrícola des de fa 12 anys al capdavant del celler juntament amb el seu germà. Mercedes Clari i Delfí Rabetllat, ambdós a la vinya a la imatge superior, són els seus avis paterns. Finca Ca N’Estella- Rabetllat i Vidal és un projecte familiar que exporta el 60% de la producció a l’estranger i viu plaentment a cavall entre la DO Penedès i Barcelona, amb vinyes a 20 minuts de la capital catalana. L’avi de l’Anna és qui va iniciar el projecte i els ha llegat moltes coses, però principalment “passió, constància i equilibri” aplicats a la vinya.

“El vi és sensibilitat, és el romaní, la farigola… al Clot dels Oms tenim la sort de tenir la vinya envoltada de bosc i sotabosc. Hi ha constància que els romans van fer vi en aquest espai i algunes de les vinyes creiem que són prefil·loxèriques, com les de xarel·lo”, comenta l’Anna passejant per l’entorn amable que han sabut conservar malgrat la invasió industrial. “Estem convençuts de la producció integrada i considerem indispensable manejar la vinya ecològicament i econòmicament”, matisa. La integrada és una viticultura reactiva que els ha donat molt bons resultats en un entorn, el clot, que és favorable a les humitats. Cultiven varietats autòctones, però també foranies, des del xarel·lo, el macabeu i la malvasia, a l’ull de llebre, el merlot, el cabernet sauvignon i el chardonnay.

De les vinyes passem a la masia, una casa del 1800 que impressiona. Imponent davant d’un bat de sol inèdit a l’octubre. Amb una campana que encara fan sonar i un rellotge de sol que continua complint amb la funció original, l’Anna explica: ”Aquí manem les dones. És un projecte on l’avi, el pare i el germà hi han estat i hi són molt presents, però la masia té un punt de feminitat que l’impregna”. Certament, la delicadesa amb què estan disposades les coses ho demostra. És el cas l’acollidor pati de les magnòlies, unes flors triades per l’avi, i l’om, un arbre difícil però que a poc que se’l maneja, dóna bons resultats, segurament una metàfora del projecte vitivinícola. Al porxat de la primera planta de la masia, llum i familiaritat en un entorn agradable que l’Anna ha condicionat com a chill out amb subproductes de la vinya i del vi a mode decoratiu. Un espai envejable des del qual es veuen les vinyes ja ocres, només dues setmanes després que hagin finalitzat la verema nocturna. Una pràctica que van començar per necessitat i que ara ja fan per convicció.

Al porxo comentem les oportunitats enoturístiques del projecte, que són moltes i que sempre mira d’atendre l’Anna, compaginant-ho amb el treball a la vinya que a poc a poc va delegant, i principalment tractem sobre la direcció i l’exportació. Elaboren 15 referències diferents de vins i caves en tres categories diferents (i des de fa quatre anys treballen en un monovarietal de xarel·lo de vinya vella que serà el nou projecte). Acumulen més de 90 premis a nivell intenracional que els han obert la porta al món. Rabetllat i Vidal arriba als EUA, Japó, Brasil i diferents països europeus com ara Polònia, Anglaterra, Bèlgica, Holanda, Suècia, Noruega… Costa de creure que no siguin més coneguts al país. I és precisament en aquesta comesa que es troben ara. “L’àvia amb 92 anys diu que hem superat l’alçada de l’avi Delfí, que ho era molt d’alt”, fa broma l’Anna. La tercera generació se sent orgullosa i privilegiada de continuar. “És un projecte col·laboratiu i tots hi intervenim sempre, també la meva mare a la cuina o al piano amb les visites que rebem de l’estranger o la meva germana que porta la direcció d’art i disseny de les etiquetes i la imatge del celler”, conclou.

“Són decisions de cor, les de fer vi, no hi intervé cap màquina, tan sols l’experiència”

 

annavidal

A tan sols 500 metres d’alçada, en terres que van arribar a ser propietat del Marquès de Monistrol i a on els romans hi van deixar també petjada, Ca N’Estella vol fer-se visible i té motius per ser observada des de dins i fora del país. Al costat de la casa pairal s’hi amaga un tresor que l’Anna i els germans van descobrir ja de petits quan l’avi Delfí els preguntava “Vosaltres, estimeu el vi?”. Quan els néts pronunciaven tot sovint un “no” rotund, l’avi els feia entrar als cups de ciment i rajola del 1800, on ara per ara seria una bogeria vinificar, tot i que no ho descarten a mitjà termini. A dins, silenci i foscor que tan sols trenca la llum tímida de les espelmes… “Aquí vam aprendre a estimar el vi, sense complexos”, diu emocionada l’Anna. I ens trasllada aquesta sensació d’estar vivint un moment irrepetible quan ens ensenya la col·lecció particular de la seva primera collita, encara envellint. Ens deixa triar entre les ampolles de la seva primera verema, la de 2001. “Va nevar a l’hivern i després ja no va ploure, molts raïms van madurar excel·lentment i vam decidir fer un monovarietal de cabernet sauvignon”, ens explica abaixant el to de veu. “Estem reproduint l’escena que l’avi Delfí ens regalava als nets”, dramatitza. I tastem amb les emocions a flor de pell un cabernet sauvignon que no ha estat ni filtrat ni clarificat, que té uns tanins rodons però que encara pot mostrar més evolució positiva dins de  l’ampolla, com apunta la companya de visita Ester Bachs. “Aquesta capacitat d’envelliment que tenen els vins de guarda és extraordinària”, rebla l’Anna. Primera verema, 2.300 ampolles i tenim la sort de gaudir-ne d’una en un entorn únic que algun dia tornarà a ser ple de vi.

Una experiència sincera. Els sentits s’apaguen com la llum i la intuició pren protagonisme. Després ja hi haurà temps per tornar a veure i a beure com estem acostumats i ho farem amb un dinar suculent al menjador principal de la masia, preparat per la mare, amb qui és un plaer conversar de les experiències del celler al Japó, com també de la seva vida estretament vinculada a la vinya. “Primer érem reacis a obrir la masia a les visites, però sense moure’ns de Ca N’Estella hem viatjat a tot el món amb tots els amics que ens han vingut a conèixer pel vi i el cava. Hem après molt”, explica. Paraules sàvies. No tenim gairebé temps de comentar els vins i caves que tastem però els sentim, que és el més important. La comparativa entre el Gran Clot dels Oms Chardonnay i Xarel·lo acaba amb victòria per al primer, i en el record queda la profunditat i delicadesa, com també el groc daurat encisador, del Brut Nature Rabetllat i Vidal Chardonnay que tastem tot just arribar a la finca. Per a les postres, una raresa al país, un vi dolç de fred rosat, elaborat amb merlot. Pas mal!

Mentrestant, l’Anna, es mantindrà fidel al territori, a les vinyes i al que ha llegat de l’avi Delfí per sincerar-se amb el vi·moments·persones, i mostrar les seves conviccions que estan tan profundament arrelades al Clot dels Oms:

 

image_1(1) image_2(1)  image_5(1)  

vi

“Un xarel·lo en barrica per reivindicar la vinya del nostre territori, el Penedès”

moments

“A la vinya, amb la taula parada, amb fulles de parra…”

persones

“Amb l’avi Delfí”

 

Clot dels Oms- Finca Ca N’estella

Rabetllat i Vidal

canestella@fincacanestella.com

Rafel Nadal/ Quan en dèiem xampany (Columna Edicions)

Posted by | Llibres, Vi·Moments·Persones | No Comments

LaCapona

La Girona de la postguerra no era terra de grans vins ni de veremes multitudinàries, però als nostres paisatges infantils sempre hi ha una vinya amb els ceps arrenglerats en llargues fileres, que van morir en algún marge ple de figueres o en alguna pineda fresca, arran de mar. El record deu venir d’aquelles vinyes aspres i modestes que descobríem a la Fosca…

Amb permís de l’autor reprodueixo algunes línies que esperava llegir des de l’inici però que no arriben fins a la pàgina 399 del llibre. Perquè “Quan en dèiem xampany” no és un volum que parla de vins, caves ni xampanys, de manera que les referències al sector es fan esperar i per a bé. La segona novel·la del periodista Rafel Nadal és un homenatge al besavi, Francisco Oller, origen de tota la nissaga -de més de 50 besnéts!- i l’inici de la història narrada al llarg de 400 pàgines:

Al besavi Francisco. Li agradaven les persones intel·ligents, però l’horroritzaven les massa intel·ligents i les extrapretensioses, perquè, imbuïdes d’aquesta superioritat, generalment totes fracassen.

Malgrat aquesta declaració inicial, penso que el llibre és també un homenatge al pare i a l’avi, i als valors d’esforç, sacrifici i austeritat que tornem a recuperar ara, després de temps d’oblit.  Tants anys d’història familiar s’emmarquen en paisatges socials, econòmics i polítics diferents, però sobretot convulsos: dues guerres mundials i la guerra civil espanyola, períodes en què l’empresa d’elaboració de taps de suro amb seu a Cassà i Reims es consolida, creix, s’afebleix…

Entrevisto Rafel Nadal a la Llibreria La Capona de Tarragona (a la imatge amb el seu propietari, en Josep Rovira) amb motiu de l’acte de presentació del llibre. No descarta una tercera novel·la de la saga familiar perquè em reconeix que hi ha molts personatges que mereixerien un llibre sencer, com en mossèn Francisco o la tieta Ivonne. Però si hi ha d’haver una tercera publicació en breu, serà de temàtica radicalment diferent. No m’avança quina però sí que versarà sobre els temps actuals. Perquè omple els seus temps escrivint, sí, novel·la, però també literatura de viatges, contes…

Llegir “Quan en dèiem xampany” és passar de la grandesa de Reims a la vida normal (i rural) de Cassà, és resseguir el fil de la història de l’empresa i impressionar-se quan es llegeixen les relacions freqüents que van mantenir els Oller amb els grans elaboradors de la ”Champagne” i d’Alemanya: Veuve Clicquot, Roederer, Heidsieck i Taittinnger. Va de persones emprenedores i valentes, poc porugues, de dones avançades al seu temps, d’austeritat, convenciment, de relacions familiars a vegades complicades, de petits espais de vida entre tanta negror política, com el respir de la Fosca.

El suro és noble, atractiu, té una particular bellesa més enllà de material matex i és el fil conductor d’una història de llums i ombres, a Cassà a on la terra és duresa i a Reims on les bombolles són glamour“, m’explica en Rafel. Bona part de la documentació del llibre és epistolar (correspondència familiar i comercial) per bé que hi ha també informacions que li han estat llegades oralment i que acaben d’aclarir episodis poc documentats. Esforç, estalvi, superació, formació i emancipació són paraules que sorgeixen constantment a la conversa. En Rafel Nadal les empra per justificar aquesta història que és la seva i que és plena de llums, del daurat del xampany, però que com qualsevol altra també amaga episodis difícils. M’insisteix a dir que ni ell ni els seus 11 germans – que ja no han estat vinculats professionalment a l’empresa del besavi- han tingut mai cap privilegi. “A casa no ens han consentit capricis i ens hem hagut de sacrificar i valer per les capacitats personals”, comenta. Han begut de l’ordre i de la rigidesa de la familia francesa, sense cap mena de dubte, “del rigor en el treball, l’autodisciplina, la primacia d’allò que és col·lectiu”.

“El xampany és el gran símbol i així es manifesta en el llibre, però tot el que té de delicat, la sonoritat del nom… topa amb les grans contradiccions del segle XX europeu amb els enfrontaments salvatges que es van viure”. “Quan en dèiem xampany” no és ni una novel·la d’història ni una biografia familiar, insisteix a dir el periodista, però totes dues vessants hi tenen cabuda d’una forma o altra. En Rafel es presenta amb naturalitat com un gran defensor de les costums heredades, però també de la vida viscuda amb independència de les arrels, a Girona. “Reims és un mite, el cor s’eixamplava en arribar allà, era una ciutat polida i civilitzada”, em diu durant la conversa. En el llibre, però, la narració de l’última visita que hi fa a la recerca d’informació familiar deixa clar que les llums s’han apagat del tot. Per a la fàbrica, la família i la ciutat.  ”Ara París s’ho ha menjat tot”, comenta. Igual com l’empresa de Catalunya, que finalment va guanyar la partida a la fàbrica de Reims.

Des de fa poc torna a haver-hi vinyes magnifiques penjades sobre el mar a la Costa Brava, a Cadaqués, al Paní, al cami de Montjoi o a Garbet. I a la Fosca també han refet les vinyes que s’amaguen darrere les tanques d’atzavares i de figueres de moro.

A les últimes pàgines del llibre tornen els vincles al territori més immediat de Rafel Nadal i m’agrada intuir que ha viscut amb gran naturalitat la passió per la cuina francesa tant com la catalana. “M’agrada el producte de la  terra, faig hort, m’agrada pescar – ara li podrà dedicar més temps als néts, reconeix als agraïments- vaig a buscar bolets i espàrrecs…”. Són passions que combina amb l’escriptura, moltes vegades a mà “perquè flueix millor”, i amb pensaments i opinions envers l’esdevenir del periodisme i de l’actualitat política. Entenc que guarda més del que explica i que és un home de bon menjar i amb el paladar entrenat. Qui llegeixi el llibre quedarà impressionat pel receptari culinari francès que presidien les grans celebracions, així com per la cerimònia del tap, reconfirmant que era de l’empresa i que tenia un estat excel·lent, i que es repetia sempre.

De manera que ara, quan sento destapar una ampolla de xampany o de cava, se’m dispara la nostàlgia per tots els brindis que hem fet amb la baba Teresa, els pares, els germans, els fills, els néts i tots els de casa, i recordo la taula parada…

Però d’entre tots els records, en selecciona un per al maridatge:

 

Vi

Probablement seria un borgonya desconegut aquí a casa nostra, amb més fruita, o un cava de la tia Ivonne que va dirigir Besserat

Moments

Un dinar familiar

Persones

Amb el besavi, o amb la tia Ivonne. I segurament hi reproduïríem tot el ritual del tap del besavi.

 

Quan en dèiem xampany/ Grup 62, Columna Edicions

@columnaedicions

Facebook.com/columnaedicions

 

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR