literatura

Tània Juste: «El vi va donar cos i ànima a allò que volia explicar»

Posted by | Uncategorized | No Comments

fotonoticia_20151027122747_1280

 

«Temps de família» és una novel·la històrica ambientada al Penedès que narra amb delicadesa i elegància l’esdevenir d’una família benestant en un temps convuls, també a la vinya, els anys que enllacen les darreries del segle XIX i els inicis del XX. «De seguida vaig tenir clar que ambientaria la novel·la en una regió de vins. La figura de l’indiano com a iniciador de la nissaga em va donar el punt de partida que necessitava. Es tractava d’un personatge molt potent literàriament. Al Penedès n’hi van arribar força durant els últims anys del segle XIX, d’indianos, i en ser una terra que coneixia, m’hi vaig sentir a gust». Ho explica Tània Juste, historiadora per la Universitat de Barcelona i escriptora, autora d’aquest relat que li ha valgut el prestigiós Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica 2015.

L’escriptura és per a Juste «tan vital com el respirar; perquè sense ella ja no ets tu mateixa; perquè les històries formen part de tu i els teus personatges no fan més que ampliar i ampliar la teva família». Aquesta passió que sent per la lletra es manifesta a cada ratlla d’un text històric  de lectura amena, àgil, vibrant. Les aventures dels  Giner al Penedès i a Barcelona en dos temps històrics diferents omplen pàgines d’incertesa, de neguit, d’intriga… «La meva intenció era explicar una història de família per poder tractar aquest primer univers que tots coneixem en primera persona» explica Tània Juste. I afegeix: «Lligar aquesta família a una terra i al món de la vinya i el vi va donar cos i ànima a allò que volia narrar».

Un mas, unes vinyes, la lluita per la terra…
La història d’una nissaga catalana que va voler construir un gran somni.

C_Temps de família.indddsc01576

A l’escriptora no li és nou el paisatge de la vinya perquè part dels seus familiars són del Penedès i recorda: «Sovint he passejat pels camps observant el pas de les estacions de l’any i mai deixa de meravellar-me el procés de transformació dels ceps. És un cicle molt poètic, i també tot el que hi ha rere l’elaboració del vi. Hi vaig arribar, per tant, d’una manera molt natural».

Com a historiadora que és, té la convicció que «cada persona viu condicionada pel lloc i el moment històric que li toca viure, la seva manera de pensar, d’actuar i de sentir s’expliquen també a través de la seva època. Els tics, la moral, l’explicació del món és diferent a cada moment». I d’aquí que les diferents generacions retratades a «Temps de família» s’expressin d’acord a les circumstàncies. Diu l’autora que «Bonaventura Giner seria el que avui identifiquem com l’emprenedor, el constructor del somni familiar, aquell que comença del no-res i que inventa a força de treball; la generació d’en Jan i les noies Giner representa la dels fills que ja neixen en l’abundància, malgrat que hauran de fer front a una guerra. També és la generació d’aquells qui ja tenen accés als estudis i, per tant, la d’una manera de fer diferent; i aquella tercera generació que tot just queda apuntada a la novel·la seria la més conflictiva, la tercera maleïda, la que destrueix l’imperi familiar o bé es reinventa en un món modern». Aquest horitzó obert que l’autora perfila pot fer pensar en una continuació, o en un segon volum ambientat en una regió de vins. Preguntada per aquesta possibilitat, respon: «Per què no? Hi he descobert gent excepcional que donarien per moltes novel·les més».

El llibre no és un relat literari només, sinó el d’un moment trascendental a la vinya. Es narren amb precisió i exactitud els treballs al camp i les malalties universals de les quals les vinyes catalanes no van escapar, com l’odiada fil·loxera. Com es va documentar l’autora? «És una recerca que em porta a peregrinar per diversos arxius històrics, biblioteques i centres de documentació. La meva faceta d’historiadora m’hi ajuda, és clar, però sempre miro de buscar alguns còmplices perquè em guiïn a través de les fonts documentals que necessito per a escriure cada novel·la, especialistes de cada sector. En matèria històrica del Penedès va ser l’historiador Ramon Arnabat qui em va facilitar la recerca, assessorant-me i conduïnt-me cap a una sèrie de llibres indispensables de la història del camp català, de la comarca i del país en general. Ell em va resoldre molts dubtes que van sorgint a mida que escrius, és una font de saviesa del Penedès increïble! També les grans famílies vitivinícoles de la comarca, a través dels escrits d’alguns dels seus membres al llarg del segle XX m’hi van ajudar molt. I les entrevistes amb persones de la comarca que avui en dia hi viuen i hi treballen, amb els seus records de com ho feien les generacions que els van precedir, han estat una font molt valuosa d’informació».

Li llegeixo al seu bloc els seus agraïments també a Jordi Arnan, un dels dos propietaris del Celler Pardas. Amb ell va anar a veremar les finques mentre es documentava per escriure «Temps de família». I reflexiona en obert: «Hauria estat el mateix construir l’escena de la verema dels Giner a principis de segle sense haver vist aquella primera llum del dia enmig de rengleres de vinya al Penedès? Sense haver sostingut el raïm acabat de collir del cep? Hauria pogut saber quines olors es respiren allà o quins són els sons que envaeixen els camps en plena verema? Segur que no».

L’emoció amb què recorda aquests instants i com el lector els pot identificar molt fidelment a la novel·la, fan pensar que té ganes de seguir aprofundint en aquest món. Diu que és «un sector apassionant amb una derivada poètica que de seguida enganxa». I es mostra convençuda que després d’aquest llibre «ja no podré deixar d’observar els camps de vinyes mai més, ni d’admirar-ne tot el seu procés». Una autora seduïda pel paisatge de la vinya, tant com per l’escriptura. Des de l’any 2009 que la practica  i parafrasejant a Paul Auster reconeix que «vaig decidir que no deixaria d’escriure».

Estic covençuda que voldria prendre un vi amb l’iniciador de la nissaga, en Bonaventura Giner, o amb en Jan, l’hereu, o amb les filles -tan diferents malgrat estar marcades per un mateix temps- o amb els masovers entregats en cos i ànima a l’aventura de construir sense res a canvi un temps i una família… Però la ficció ho fa, certament, difícil. L’alternativa, més real, més possibilista de la Tània Juste és aquesta que ens comparteix:

 

vi

«Un del Celler Pardas, un exemple d’amor per la terra i pel vi ben fet»

moments

«Qualsevol celebració per petita que sigui»

persones

«Amb el meu company de viatge»

«Somos las palabras que cuentan lo que somos» Eduardo Galeano

Posted by | Uncategorized | No Comments

P1080751

 

 

Un hombre de las viñas habló, en agonía, al oído de Marcela. Antes de morir, le reveló su secreto:

–La uva –le susurró– está hecha de vino.

Marcela Pérez-Silva me lo contó, y yo pensé: Si la uva está hecha de vino, quizá nosotros somos las palabras que cuentan lo que somos.

 

 

Eduardo GaleanoLa uva y el vino – El libro de los Abrazos 

Vis Molina, periodista i filòloga/ Mesa Reservada

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

Foto 6315 en alta y recortada

 

Ferran Adrià n’ha destacat el “rigor culinar” i Joan Roca “la precisa descripció gastronòmica” més enllà de recrear els espais i la manera com gaudir-ne. Mesa Reservada és el quart llibre de la periodista i filòloga Vis Molina, el primer en el qual s’endinsa en el món enogastronòmic. I ho fa amb nota. Al relat, una sommelier, un xef i un geni de les postres mostren les seves debilitats personals i professionals en un restaurant de tres estrelles Michelin, a on s’esdevenen històries d’amor i recels i fins i tot d’investigació periodística.

Conversem per telèfon i em demana seguir l’entrevista en castellà per bé que és nascuda a Barcelona. A Madrid hi ha treballat llargues temporades i està convençuda que a la capital de l’Estat espanyol hi ha més sortides professionals, però el vincle emocional amb el Mediterrani ha guanyat sempre la batalla. Es declara també una apassionada de París, on actualment viu el seu fill i on s’ambienta una part, encara que petita, de la història del llibre.

“He escrito mucho sobre estilo de vida y cultura y cuando me propusieron el nuevo proyecto sólo recibí una pincelada: que tratara de la alta gastronomía”. Així comença la història d’un volum en què ha treballat després d’haver escrit articles en el sector editorial i en mitjans de comunicació. Amb Mesa Reservada, Vis Molina va passar dos anys immersa a les cuines dels millors restaurants catalans i del món, com el Celler de Can Roca Celler, El Bulli, l’Àbac i Via Veneto, entre d’altres. “Para ir dibujando las distintas tramas”, comenta. “Fue un trabajo divertido. Siempre había pensado que en los restaurantes pasa de todo y se ve de todo, y aparecen los personajes más estrambóticos. La realidad supera la ficción. Quería sobre todo y a parte de reflejar la cotidianidad, mostrar cómo se trabaja, la relación personal que se teje en las cocinas”, explica. La protagonista del seu llibre és dona i sommelier, trencant una llança a favor de la igualtat de gènere. En la trama hi introdueix un tema d’estricta actualitat, com és la història, sempre dramàtica, dels nens robats, un relat que afegeix intriga a la novela.

“Todos los cocineros han sido muy generoso conmigo, me han abierto las puertas de su cocina, he podido observar como trabajaban y he estado metida en la cocina. Su manera de trabajar te deja perpleja: por el rigor, la creatividad y la exigencia. Y un matiz que no había percibido antes: además de ser creativos, tienen una capacidad de organización brutal. Hay muchos profesionales trabajando en un espacio reducido y todo el mundo lo hace al unísono. Y el margen de tiempo es el que es”.

Es declara gastrònoma i amant de la bona cuina i vins. Per això ha gaudit molt en aquesta nova aventura editorial : “Los periodistas estamos acostumbrados a documentarnos y es un trabajo apasionante si le añades la imaginación. Te hace disfrutar muchísimo, es un plus. Sin dejar de lado el periodismo”. Es considera afortunada per haver pogut fer realitat aquest projecte ara que la gastronomia està despertant un gran interès, sobretot pel nivel altíssim de cuina que tenim al país i els xefs de primer nivell amb qui ha pogut compartir estones i experiències.

“Además, tenemos la suerte inmensa de poder disfrutar de una ciudad en un enclave privilegiado como es Barcelona, por el clima, la cultura, las posibilidades de ocio, la modernidad, la proximidad con Francia. Vivo muy bien aquí, en un entorno lleno de posibilidades”, m’explica. I potser per aquest motiu, Barcelona és també l’escenari de la seva novel·la. En el llibre, però, no hi falten referències urbanes ni tampoc de les regions vitivinícoles catalanes, que s’il·lustren a través dels vins servits sàviament al restaurant.

“Seguir escribiendo ficción me gusta. No descarto una segunda parte de Mesa Reservada, pues el final del libro queda abierto”. La noto disposada a seguir estirant del fil de l’alta gastronomia perquè n’ha après molt durant la confecció. “Con los hermanos Roca estuvimos colaborando muy estrechamente. Son generosos y hospitalarios. Pitu Roca siente una auténtica pasión por lo que hace. Es una enciclopedia impresionante de cultura vitivinícola y tiene mucha curiosidad por entender las nuevas tendencias. También en este ámbito me ayudó mucho Isabelle Brunet. Son las dos personas con las que más he profundizado”, comenta Vis Molina.

Seguir vinculada professionalment a aquest món podría ser factible també amb una sèrie de televisió. Encara s’està a les beceroles del projecte però se n’ha començat a parlar per veure’n la viabilitat. “El proyecto está aún verde pero ya veremos”, sentencia. Quan li demano per allò que l’ha marcat dels cuiners més enllà de la seva professionalitat als fogons, ho té molt clar: “Su generosidad. El principio fundamental de los cocineros es dar de comer para hacer disfrutar, de manera que ya son por principios gente generosa”. I quant a assignatures pendents, ho té també clar: “Ir al Mugaritz, en el País Vasco, ¿tú has estado?” m’interpel·la.  També en tinc ganes.

I acabem la conversa descobrint quin és  el maridatge que ara mateix més l’entusiasmaria. Això després de saber que el seu admirat Paco Roncero que li va presentar el llibre a Madrid, li hagi reconegut que “los que no conocen el sector de la alta gastronomía, con Mesa Reservada se empapan de verdad de cómo se vive y de cómo se come en nuestras cocinas”. Pura realitat la que es deixa entreveure a les pàgines de la novel·la, que transcorre en un restaurant anomenat Apium i que acaba amb un receptari per llepar-se els dits. Un tast per fer-se’n la idea:

Los doce camareros se desplazaban silenciosos y etéreos sobre el entarimado oscuro que cubría los suelos. Las siete mesas de cada estancia mostraban elegantes platos de respeto, con un gran passe-par-tout en dorado mate, sobre los que descansaban plácidamente sendas enormes servilletas de hilo color crema, convenientemente dobladas y almidonadas. En el centro de cada mesa, un delicado jarrón de cerámica japonesa con unas sutiles rayas grises y negras contenía una única flor fresca de tallo muy largo que se cambiaba a diario. Y, por descontado, las copas Riedel perfectamente alineadas frente a cada plato. 

vi

“Hace poco descubrí un vino que me agradó mucho, un tinto de Ribera del Duero, Abadía de San Quirze, me encantó”

moments

“Una comida seguramente. Primero me atrapó la gastronomía y luego fueron los vinos, creo que ambas cosas van de la mano”

persones

“Con los xefs que he conocido, me encantaría porque son personas muy entretenidas y con muchas historias que contar. Brindaría sin duda con ellos”

 

Mesa Reservada d’Ediciones B

Toni Orensanz, periodista, escriptor i guionista/ L’estiu de l’amor

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

postal-orensanz

«L’endemà de l’arribada de la parella de forasters, a Horta ja no es parlava d’altra cosa. Això, però, tampoc no és que sigui res de l’altre dijous. A Horta no resulta gens fàcil passar desapercebut, si ets nouvingut i siguis com siguis, amable o caragirat, discret o tibat, però si a sobre segueixes l’última moda de París i el primer dia que arribes et sent fornicar mig Trompet, la xafarderia se serveix afegint-hi tota la salsa de la salsera.»

La passió desaforada entre Fernande Olivier i Pablo Picasso a l’Hostal Trompet d’Horta de Sant Joan és una de les escenes més suculentes del nou llibre de Toni Orensanz. Situem l’escena a l’estiu de 1909 i ens semblarà del tot menys versemblant. «L’estiu de l’amor» (Ara Llibres) és una novel·la de costums que el periodista amaneix al seu gust, i relata la història com l’hauria explicada a una colla d’amics. A mi la lectura em recorda a la seva manera d’explicar les coses i Orensanz ho confirma: «Escriure és buscar una veu, la gràcia és tenir la teva pròpia, trobar un to en què et sentis còmode i que t’identifiquin». Em confessa -i això no ho ha explicat gaire encara- que pràcticament la meitat d’aquesta novel·la l’ha escrit a mà. «Tinc la sensació que amb l’ordinador tot s’accelera, a mà me n’adono que hi ha una escriptura més reflexiva i la dispersió per descomptat és menor», sentencia.

De llenguatge i expressions col·loquials, el cronista de L’estiu de l’amor bé podria ser el seu alter ego. «Em sento còmode amb l’ús de la primera persona, la del metge que visita la Fernande al llarg de la seva estada a Horta», comenta. Però què hi ha de realitat i què de ficció en aquest llibre? «En el fons no sóc Tolkien, sinó un periodista que va pel món i em trobo històries que m’encurioseixen i em diverteixen. «A L’Òmnibus de la mort –el seu primer llibre- hi ha un profund relat periodístic, aquí en canvi hi ha una història que vaig començar fa 15 anys per primer cop, el 1998 amb el centenari de l’estada de Picasso a Horta i que ara recupero», reconeix. Un article per a La Vanguardia, d’on és articulista habitual, li va permetre descobrir el viatge que ara narra en to novel·lístic amb unes peces que han esdevingut clau: les cartes que Fernande Olivier escrivia des d’Horta a Gertrude Stein i Alice B. Toklas.

«Fernande fa la crònica del poble a través d’aquestes cartes que són fabuloses. Vaig pensar en incorporar textualment els documents que la Universitat de Yale em va enviar per 54 euros, però em marcaven massa el relat i en vaig seleccionar algunes», m’explica. Les missives marquen el to de la novel·la i per si mateixes podrien constituir un llibre, comenta Orensanz. Ell n’ha fet una tria intel·ligent i fins i tot n’ha posat cullerada, però a la fi és la història narrada per la forastera que arriba de París a un poble de la Mediterrània on encara no s’han vist ni vestits ni barrets com els seus ni es toleren comportaments com el de viure en parella sense casar-se. D’entre els passatges més surrealistes hi ha també la croada de les beates del poble.

«Picasso és un secundari absolut, la protagonista és ella», exclama l’autor i afegeix que a les cartes «s’evidencia que el pintor va a la seva des que arriba a Horta i durant tot l’estiu, fins i tot quan Fernande emmalalteix». «Picasso es passa el dia pintant a les golfes, i queda retratat pel seu comportament egòlatra», assegura. Per reproduir la vida del pintor i de la parisenca a Horta de Sant Joan, Orensanz ha enfilat l’agulla que va trobar-se fa 15 anys i ha trigat tan sols 8 mesos per teixir la història complerta: «La trama de l’epidèmia de l’amor ha estat probablement la que m’ha tingut més entretingut, perquè és cert que a finals del segle XIX a Alemanya s’estava investigant sobre les feromones sexuals. Qui diu que el farmacèutic del poble, que era un alemany, no n’hagués sentit a parlar?», m’explica per contextualitzar la bogeria amorosa que desencadena Fernande a Horta. Històries verídiques es mesclen sàviament amb d’altres que no ho són tant, o gens. Les pàgines del tercer llibre d’Orensanz són plenes d’humor, són un retrat de costums i posen de manifest el xoc social de dues vides radicalment diferents que coincideixen en un mateix poble.

«L’estiu de l’amor» recull la revolució que desperta Fernande a Horta assistint al cafè, ballant al ritme de la pianola, vestint-se amb un xal vistós o aclamada per tots els homes durant la revetlla de Sant Joan. Els terraltins la festegen al Trompet, on s’allotja, però també al cafè, al carrer… Rius de vi corren entre els homes a l’hostal on s’allotja la parella admirada, en canvi a la Fernande l’autor ha optat per fer-la beure vermut. Orensanz comenta, però, que a les cartes no hi ha cap referència en aquest sentit. Certament, per bé que l’estada d’Olivier a Horta és una revolució, la francesa acabarà els seus últims dies enfonsada en la misèria. «Pobra, a la misèria absoluta, ell l’abandona i fins i tot li prohibeix que escrigui sobre el personatge», confessa l’autor.

Toni Orensanz, nascut a Falset, és probablement el millor cronista i periodista contemporani que conec i n’admiro, com tant altra gent, la seva manera d’atansar-se a les històries, de reproduir-les amb honestedat i senzillesa, de compartir-les de forma atractiva i sincera. Per això li demano si s’ha plantejat escriure d’un àmbit que m’agrada especialment, el del vi. I respon: «No tinc la història, però el marc potser seria el gran reportatge de fons dels primers anys de la revolució vitivinícola del Priorat, o com també arran del món del vi s’han anat construint envejes i rivalitats. Penso que tindria certa gràcia». En qualsevol cas, penso que haurem d’esperar encara un temps perquè ara que tot just presenta «L’estiu de l’amor» ja està immers en una altra batalla literària, en aquest cas molt més cruenta, ja que versarà sobre el nazisme. «Des del no res no sé construir històries. La meva capacitat d’imaginació és limitadíssima. Sempre he estirat d’un fet desencadenant i en aquest proper treball també és així», m’avança.

La conversa va i ve perquè és el dia de la presentació del llibre a Cal Massó de Reus i els companys periodistes que fa temps que no veu aprofiten per saludar-lo. Però m’agrada acabar parlant breument de periodisme: «La premsa és un gènere massa encasellat i de curt recorregut; el llibre és un bon lloc per acabar fent periodisme, i la literatura sempre m’ha interessat, perquè escriguis allà a on escriguis sempre has d’intentar escriure bé». No se’n pot saber més!

vi

«Un vi negre amb cos, de grau potent, com el que es prenien fa 30 anys abans de l’esplendor d’algunes regions de vi que tenim properes com el Priorat».

moments

no en parlem però m’aventuro a dir que no li hauria importat traslladar-se, com a cronista, a l’estiu de 1909 al Trompet d’Horta

persones

«Amb Fernande Olivier…».

 

L’estiu de l’amor

Ed. Ara Llibres

Postal dissenyada per Sergi Herrera, cedida per Josep Baiges.

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR
Aviso de cookies