2013 noviembre

Ferran Centelles «El repte del món del vi és comunicar els tangibles»

Posted by | Sommelier, Vi·Moments·Persones | No Comments

ferrancentelles (2)foto(6)foto(7)wine_contact_form

Als mestres se’ls veu d’una hora lluny. I això passa amb el sommelier Ferran Centelles.  No és el primer cop que comparteixo amb ell minuts de conversa i encara que siguin pocs, una acaba aprenent més que en qualsevol altra classe magistral. Va ser a Tarragona amb un tast promocional per aprofundir en l’innovador club de vins Wineissocial, compartint amb aficionats i socis (a la província ja en són 50) el nou llenguatge que ha desenvolupat per interpretar els vins i fer-los més accessibles. A través de colors i formes, inspirat per Kandisnky, en Ferran Centelles s’explica cada vegada millor. Diu que és a base de pràctica i n’estic convençuda perquè si algú segueix l’evolució dels seus vídeos, quedarà astorat. La desimboltura i claredat amb què comunica són tan necessàries com urgents si no volem seguir perdent consumidors. Ahir ho llegia en paraules de Sara Pérez, enòloga de Mas Martinet, després de ser reconeguda amb en René Barbier JR amb un nou premia, a Viena. Diu que hem d’apropar la gent al vi com fem amb el tomàquet, és tan fàcil com obrir-lo, salar-lo i degustar-lo!

Cert és que Wineissocial és més que un club, és un espai constant de formació i aprenentatge, un recomanador de vins, un amic on-line que posa llum a les novetats i tendències, que ens diu com les hem d’inteprentar i entendre però principalment que ens recomana passar-ho bé tastant. Ja ho diu la capçalera i l’eslògan del club, és «l’art d’estimar el vi» com l’art d’estimar la música que ens van mostrar als inicis amb un vídeo molt encertat.

«El feedback que estem tenint és molt bo» respon Ferran Centelles quan li demano que passi balanç del club. «Rebem molt comentaris dels vins que recomanem». D’aquest projecte l’apassionen moltes coses com l’haver desenvolupat un nou llenguatge -«que estem universalitzant»- però sobretot n’està aprenent dels canvis en la comunicació digital dels vins. «Internet ens permet una valoració sense autosuggestió, desenvolupes el teu paladar a partir d’unes pautes, no tens condicionants». A més a més, em comenta que s’enfronta a noves relacions amb l’usuari i/o client. «Al restaurant no rebíem cap queixa directa – en al·lusió a elBulli a on treballava de sommelier- però a la xarxa tothom s’atreveix més a dir la seva i això és positiu».

«Trobar l’aroma del vi és el més difícil i el més important de tot al mateix temps, però pot arribar a ser frustrant; jo vaig tardar dos anys» sentencia. I aquesta és a vegades la barrera que ens fa mantenir certa distància amb el vi. Cal perdre la por, pensar en divertir-se i tastar molt. Comparar. No hi ha més. Està clar que el professional hi ha de posar colzes, també. I això és el que va fer en els inicis en Ferran. Considera que el gran salt professional després de detectar encertadament les aromes, és ser capaç de discernir la qualitat d’un vi del gust propi, és a dir, valorar la seva qualitat amb independència de si ens agrada o no.

Quan conversem sobre com fer-ho per evitar els tristos consums de vi que tenim al nostre país malgrat la riquesa i diversitat de paisatges i vins té clar que el repte està en comunicar els tangibles. Els intangibles, que són les emocions i les experiències, cada vegada són més compreses i àmpliament compartides. Però hi ha una part tècnica que tot sovint se’ns resisteix i és necessària. Però en el món del vi, i és ben cert, em ressalta que «ningú no té la veritat absoluta».

De l’última vegada que el vaig entrevistar al Celler de Gelida, han canviat coses, una d’elles és la seva incorporació a l’equip de la reconeguda crítica de vins Jancis Robinson. El darrer dels reportatges que signa és sobre la viticultura heroica de la Ribera Sacra i no és d’estanyar que a Wineissocial es puguin trobar alguns dels vins de la zona que l’han emocionat. Una ràpida vista per la botiga del club ens deixa clar que les propostes giren majoritàriament al voltant dels 10 euros. Recordo que el primer cop que vam conversar va posar l’accent en la infinitat de bons vins joves i frescos que tenim al país i la seva promoció i descobriment és cabdal si volem arribar a nous públics.

En Ferran s’enfronta a aquesta nova dedicació professional, com ha fet fins ara i com ho va fer a elBulli, «amb responsabilitat i aprenentatge constant». Parlem de nous reptes i em cita elBullifoundation a on el vi també tindrà un paper protagonista. Em recomana veure el vídeo de presentació del projecte i m’hi endinso, comença a ser tan apassionant com l’exposició que Ferran Adrià va estrenar al Palau Robert i que si no tinc mal entès continua ara de gira, ara a Londres. Però el seu paper més immediat és a Wineissocial descobrint i formant nous clients, usuaris, amics… al voltant de les novetats que es presenten en el món del vi, posant noms i cognoms a territoris encara desconeguts, enòlegs en auge i referències interessants.

«Els vins que més m’agraden són els que sovint els amics del club puntuen més baixos, tinc `cascat´el paladar» bromeja a l’inici del tast a Tarragona. Per aprendre, res millor que un tast comparatiu i ens presenta Eidos de Padriñán 2011 d’Adega Eidos DO Rías Baixas i Contraaparede 2008 del mateix celler. «Qualsevol petit pas que es faci més enllà de dir si us agrada o no, us farà gaudir més» alliçona a l’auditori. En Ferran proposa que destaquem la frescor, la diferència, l’etiqueta o el que sigui que ens sobti del vi, però que en parlem. «És la millor inversió que fareu en vosaltres, assenyalar matisos i gaudir-ne».

No puc acabar el tast de Tarragona perquè tinc un altre compromís però comprenc ja amb el primer tast que el llenguatge de Wineissocial és compartit a la sala i permet reconèixer les diferències entre les dues referències d’Adega Eidos que tenen més d’un denominador comú començant per la varietat «albariño». I a partir d’aquí comença el joc d’apassionar-se i entendre com es manifesten en aquest cas la joventut i la criança. Els vins que seguiran, permetran viatjar per regions vitivinícoles, sòls, climes, paisatges, històries i persones diferents… Si us hi voleu endinsar, ho teniu fàcil, a només un clic, cada mes ho podeu gaudir amb en Ferran Centelles i les experiències del mes. Ara bé, per aprendre’n, millor tastar cada dia.

Si voleu recuperar el Vi · Moments · Persones del primer cop que vam conversar, ho podeu fer al bloc. No obstant, aprofito el darrer maridatge que li he demanat per incloure en un llibre que aviat veurà la llum, per compartir-lo en aquest espai. Dues descobertes delicioses per harmonitzar amb vi dolç:

Vi · Moments · Persones

«Xocolata amb alt percentatge de cacau amb garnatxes oxidatives o vins dolços de perfil fresc però profund amb formatges de vaca de pasta tova»

Col·laborador de www.jancisrobinson.com
Sommelier d’elBulli 2000-2011
Premi Nacional de Gastronomia 2011

 

www.wineissocial.com

902 917 907

Albert Jané/ Acústic Celler DO Montsant/ DOQ Priorat

Posted by | DO Montsant, DOQ Priorat, Vi·Moments·Persones | No Comments

albertjané

El sol cau i la foscor ens fa encara més espirituals. Cada glop i flaire d’Auditori 2009, en la seva máxima potència, profunditat i seducció, ens embriaga més i ens allibera de les ports i ens fa ser cada vegada més sincers amb nosaltres mateixos, despullant-nos existencialment davant dels amics més propers, compartint amb ells alegries i anècdotes de passat i present, il·lusions i reptes comuns a fer.

Màgia i seducció. És el que desperten aquestes ratlles que m’escriu l’Albert Jané, enòleg i propietari d’Acústic Celler, quan li pregunto per e-mail quin seria el seu maridatge ideal. Desvetllem el que vindrà al final de l’article. El cas és que no vam tenir temps suficient de conversa el dia de la visita i això que ens hi vam passar hores, tant a la finca com al celler. Vam tastar vins, però principalment ens vam emocionar amb «plaers eterns» que s’inspiren en el paisatge. A la DO Montsant el paisatge també és un espectacle. En ple estiu, iniciat el cicle de maduració, les garnatxes i les carinyenes enfilen el camí de l’esplendor en una planície tenyida de verd, on la vegetació es reivindica en busca dels rajos de llum que encara són llargs i càlids. Coincideixo durant la visita amb Sweet Easy Winetours i encara que a mi l’anglès em costa, ho acabo entenent tot, o gairebé. Deu ser cosa de l’Albert que és un gran mestre de cerimònies. Actiu, dinàmic, incansable. Es pregunta incesament què més pot aportar al territori. És després de les cooperatives del Masroig, Capçanes i Falset-Marçà, el celler amb més producció de la DO Montsant, i no s’ha conformat amb tenir un projecte dins d’aquesta regió vitivinícola. Ha apostat també per la DOQ Priorat i ara sorprèn amb noves referències. En totes elles s’ha tingut una cura especial per la imatge. Contemporaneïtat i elegància. Música i emocions. Són els principals missatges gràfics d’unes obres posades en molt bones mans.

Fem una parada obligada al centre de la vinya on tastem totes les referències del celler. No s’està de res i ens convenç de què la millor manera de conèixer els seu projecte vitivinícola és tastar vins entre ceps. Anyades velles i noves, ensamblatges interessants per dibuixar perfils més convencionals i altres més innovadors. En tots sobresurt l’elegància, el savoir faire, la distinció. El vi és com l’etiqueta, inquietantment singular. Acústic (blanc, rosat i negre), Auditori i Braó, Ritme (blanc i negre), i els nous Plaer i Etern, reafirmant els projectes a la DOQ Priorat i fent una aposta honesta i sincera pel territori amb l’ús de varietats autòctones, tot predominant la carinyena. Plaer i Etern són vins de vinyes velles (de 40 a 95 anys) que neixen «en costers de les muntanyes del Priora». Són eterns perquè són «resistents, profunds i espirituals». I és sorprenent com es passa d’aquests sòls de llicorella que endivinem a la copa, de la «seda» de la viticultura heroica del Priorat, als vins de la DO Montsant que recuperen «l’antiga tradició dels anciants pagesos». Són vins que «reivindiquen i busquen les arrels i el valor de la viticultura tradicional». Un «retorn a les arrels i a la imperfecció de l’autoctonisme expressant la majestuosa serralada del Montsant». És el paisatge que omple de valor la copa.

Un relat fabulós a través d’anyades. Les que tastem ens permeten descobrir vins molt íntims i personals, igual com també ho són les descripcions que els acompanyen. Estem davant d’un enòleg incorformista amb el projecte familiar de Jané Ventura al Penedès que s’endinsa en un territori nou, que l’acull i a on ara se’n sent protagonista per haver sabut tractar les seves vinyes «sàvies amb naturalitat». Probablement l’èxit està en entendre com s’expressa un cep en un territori, conduir-lo, acompanyar-lo i evitar danyar-lo. Valoritzar-lo al celler. I el resultat són vins amb una relació qualitat-preu excel·lent, als quals setmana rere setmana els premis reconeixen. Per al maridatge ens trasllada a un núvol de sentiments i emocions molt personals en què s’obren tants interrogants com qual es destapa una ampolla de vi:

vi

«Una ampolla de 3 litres d’Auditori 2009»

moments

«Enmig de la finca de Capçanes amb un foc a terra, vient una posta de sol amb les muntanyes dels Ports i Serra de Cavalls i La Figuera a l’horitzó»

persones

«Amb amics, els millors, filosofant de la vida i de l’existència humana, de com anem arribant a la maduresa existencial de cadascú, de manera pausada, profunda i espiritual»

C/ Progrès, s/n. Marça, 43775

www.acusticceller.com

acustic@acusticceller.com

Olivia Bayés i David Marco/ Marco Abella DOQ Priorat

Posted by | DOQ Priorat, Vi·Moments·Persones | No Comments

 

marcoabella

«Més que un Priorat, un Privilegi»

Punt de partida clar i rotund. Tota una declaració d’intencions, la del celler Marco Abella de la DOQ Priorat. Al capdavant dos valents, l’Olivia Bayés i el David Marco, que van abandonar fa uns anys les carreres professionals respectives (enginyer en telecomunicacions i advocada) per endinsar-ser en la història familiar d’en David i en la passió d’elaborar vins de garnatxa i carinyena en costers únics com els del Priorat. En sòls de licorella que els fan sentir uns privilegiats. La historia comença al segle XV amb l’avi. El pare, un conegut escriptor afincat a Barcelona que encara els deu un escrit sobre Porrera i les seves vinyes, manté la casa al poble, però és en David qui ha recuperat la vinya i qui va decidir amb l’Olivia dedicar-se en cos i ànima al projecte que han anat fent gran.

Hi ha autenticitat, tipicitat i essència al conjunt dels seus vins, des de l’excel·lent Òlbia a l’excepcional Clos Abella, passant pel Loidana i el Mas Mallola. Tots es reivindiquen i competeixen per assolir notes molt singulars però sempre amb un denominador comú que els fa realment bons: la frescor. S’aprecia el caràcter prioratí al conjunt de les 23 hectàrees que els pertanyen, dividides en diferents finques (Mas Mallola, Masos d’en Ferran i El Perer), cosa que els permet arribar a les 60.000 ampolles anuals. Creixeran segur, però tenen clar que ho faran progressivament i sense presses; pensant sempre i més en assegurar la qualitat del seu producte abans que en fer-la extensiva; provant noves varietats com el viogner per completar cupatges molt particulars.

Les vinyes s’albiren gairebé totes des de Mas Mallola, que encara no ha estat veremada quan la visitem. A 600 metres, qualsevol se sent un privilegiat tastant gairebé al punt òptim de maduració els raïms ben airejats per l’alçada. Al Perer, la finca més elevada, el privilegi encara fa més justícia a la paraula. La maduració del raïm entre núvols que duen humitat és més lenta, però els vins que en resulten tenen més cos, complexitat, expressivitat… Són resultat del terrer que els acull i això els fa simplement únics. L’enòleg que completa el projecte amb el David i l’Olivia és José Luis Ruiz. Al celler hi han treballat mans sempre qualificades, com per exemple les d’Ester Nin als inicis. I ho han fet sempre d’acord amb els criteris de la viticultura ecològica i les velles directrius de la biodinámica.

Tant en David com l’Olivia són autodidactes en el món del vi i han après a base d’interès, actitud i treball al costat dels qui en saben i ben a prop de la vinya, a peu de celler. No els costa fer quilòmetres des de Barcelona, on viuen amb la família, per atendre la quotidianitat del celler a Porrera o les visites.  Comparteixen les seves experiències, les inquietuds i les novetats del celler. Es tracta, per cert, d’un edifici integrat en el paisatge amb jardí vertical que passa gairebé desapercebut entre incomptables ceps assentats en terrasses i costers. Arribar-hi no és fàcil i no és per la distància ni per la carretera, sinó perquè ve de gust aturar-se just al davant i contemplar com el paisatge s’il·lumina amb el sol de migdia.

Aquesta llum és la que també envaeix les etiquetes dels seus vins. De les més atrevides i, al mateix temps, elegantsde la DOQ Priorat. Les van confiar al bon amic de la familia, en Josep Guinovart, pintor català de reconeixement mundial, qui també ha deixat petjada artística a Mas Blanch i Jové. Art abstracte ple de color que s’instal·la a les etiquetes reivindicant «l’arrelament al terrer i la contemporanietat del celler». M’agrada aquest maridatge cultural que s’ha fet lloc al Priorat i sobretot saber que cada vegada que destapem una ampolla hi trobem «l’ànima innovadora de Barcelona, gràcies a Guinovart». Cada vi, això sí, expressa coses diferents. En Marco i l’Olivia ho volen reivindicar perquè aquí està part de la seva feina, el trobar camins paral·lels en un mateix viatge dins de la DOQ Priorat, que no vol deixar de crear i d’innovar. Mostra d’això és la carinyena d’El Perer, només 400 ampolles que intueixo que els reconcilien encara més amb les seves arrels a Porrera, que segur que algun cop han hagut de reivindicar.

No sé com explicaran aquesta expressió del terrer a la Xina, on han aconseguit situar amb certa estabilitat els vins de Marco Abella. Però als d’aquí ens pot resultar fàcil entendre-ho. Els demano el maridatge, que comparteixen després d’haver assaborit els seus vins excel·lents, amb comparació d’anyades inclosa, conversa i una gastronomia prioratina deliciosa. El resultat no pot ser més clar:

vi

«La garnatxa del Perer. Perquè sents la pedra. Perquè quan el beus és com si tinguessis la llicorella a la boca. T’esperes rugositat i és sedosa. La pedra salvatge esdevé mineral, frescor. És d’una essència molt pura. És la seda del Priorat».

moments

«A la finca fent un pic-nic, amb una copa asseguts al terra. Ho hem fet alguna vegada i sempre ens agrada repetir».

persones

«Tots dos i amb la familia».

 

Crta. de Porrera a Cornudella del Montsant, Km. 0,7
43739 PORRERA (Spain)

Tel. celler:  +34.977.262.825
Tel. administració: +34 933.712.407
info@marcoabella.com

 

La cuina de les àvies del Priorat/ Miquel Martorell

Posted by | Cuina, Vi·Moments·Persones | No Comments

La cuina de les àvies del Priorat

Fa uns dies, a la presentació del catàleg de productors El Montsant a taula, escoltava dir a Mariona Quadrada, filòloga i gastrònoma, que «cal recuperar el desig que produeix l’espera dels productes de temporada«. Fa temps que ho ve reivindicant, però sembla que és ara, després del sotrac de la crisi, que tornem a apreciar el producte del temps, de proximitat i de qualitat, després d’uns anys engolits per la globalització gastronòmica. «Sovint relacionem la cuina tradicional amb una gran despesa de temps i caiem en el parany de la idea de perdre el temps», escriu al pròleg de La cuina de les àvies del Priorat. I continua: «aquest llibre ens torna unes quantes eines que ens recorden que per viure no necessitem tantes coses, que potser és el temps el que no tenim o el que ens han fet creure que no tenim». El volum, editat per Cossetània, és un homenatge a les àvies del Priorat, a les hores de cuina sense rellotge, que posa remei a «l’enyorança de les olors que sortien de la cuina de mares i àvies», com escriu M. Victoria Masip a la presentació.

L’Agrupació per a la Restauració i el Turisme Rural al Priorat promou el projecte des de l’any 96. Ha estat un treball complicat i llarg. Més de 75 receptes han sortit de la privadesa de les cases particulars per estar a l’abast de tothom i perviure per sempre en el que anomenem memòria col·lectiva. És el tercer llibre d’aquestes característiques que s’edita a la comarca i repassa un a un els 23 pobles on la cuina sovint ha tingut més protagonisme de portes endins, amb Cornudella i Falset essent les dues poblacions més productives quant a receptes. Són escrits plens de calidesa, amb llenguatge planer i directe. El volum presenta plats de cullera, un ampli repertori de coques de recapte, la truita i les seves diferents variants prioratines, els llegums, «el menjar del tros», el bacallà, la caça -el conill principalment- i les postres. Molts plats i receptes són de festa major, que és quan es feia festa grossa a la cuina perquè també es tenia més temps i es podien preparar els àpats amb més calma o entreteniment. Per a tots els paladars, el llibre recull receptes conegudes i per descobrir. M’interessa particularment el maridatge amb el vi i per això m’aturo a la pàgina 100 on s’explica l’elaboració del mostillo: «Els masos de les zones vinateres sempre han fet mostillo per a ells i per a tot l’any. És una confitura casolana de most». Per a saber-ne l’elaboració cal comprar el llibre o anar fins a la Figuera i parlar amb la Maria Bartolomé, la cuinera que presenta la dolça recepta.

En Miquel Martorell, portaveu de l’Agrupació i artífex de l’edició escrita, m’explica que el procés per reunir totes les receptes no ha estat fàcil. Si bé en un primer moment van començar a organitzar reunions mensuals a Falset i a la Vilella Baixa per poder transcriure les receptes amb les cuineres, més tard es va haver d’anar a visitar casa per casa a les seves autores, perquè per l’edat i altres circumstàncies el seu desplaçament es feia difícil. No obstant, s’ha arribat a la fi. I ara trobem al volum històries culinàries de les àvies i de les mares, però també de les noves generacions apassionades per la cuina, que agafen el llegat familiar. Em fixo per exemple en l’amic Matias Fernández (xef del restaurant Quinoa de Falset) que publica una recepta de la Carme, la seva mare, però renovada: les galtes de vedella amb escamarlans i picada de xocolata. «El llibre reflecteix com era la cuina que es feia abans i que, per sort, encara es conserva. La cuina arreglada, endiumenjada… I hem vist que els negocis que perduren a la comarca són, en bona part, on està arrelada aquesta cuina que ve de lluny. El Priorat ha canviat a millor, moltíssim. Ara trobem petits pobles amb dos o tres llocs per esmorzar bé, quan fa uns anys havies de marxar amb la panxa buida».

«Al Priorat hi pots menjar un arròs igual de bo que a Tarragona o Reus», sentencia en Miquel. Destaca el paper importantíssim que han jugat les cases rurals de la comarca, facilitant la pervivencia de la bona cuina. Cita d’exemple a Mas Ardèvol, «un referent i un prestigi per a la comarca i per al país» diu.  En aquest sentit, creu que ha arribat l’hora de reconèixer el Priorat, més enllà del bon vi i l’excel·lent oli d’oliva verge extra, també per la seva cuina. «La gent vol seure i menjar el que es fa aquí. Suren els projectes que fan les coses ben fetes i tenen un servei eficient, a més d’uns plats que sorprenen», recalca.  La del Priorat és una cuina d’una població de muntanya, dura i difícil, amb pocs recursos però tot sovint amb grans resultats.  Des de l’Agrupació, estan convençuts que la tradició està assegurada als restaurants de la comarca i que aquest llibre contribuirà decididament a assentar les bases gastronòmiques. Després de la publicació, ara s’està fent una distribució acurada per totes les cases rurals i fondes, una edició «suficient que agraïm a Cossetània per haver-la abanderat», m’explica en Miquel. Satisfets de la feina feta, al ritme del xup xup, tanquem conversa amb el vi, inseparable de la cuina: «Al Priorat no entens un plat com Déu mana si al costat no hi ha un bon got de vi, sigui del celler que sigui, però de la comarca».

Vi · Moments ·  Persones

Quan li demano el maridatge, en Miquel Martorell defuig de mencionar una sola recepta. «No quedaria bé», em diu. Però acaba confessant que seria un plat de Siurana i regat amb un bon glop de vi. Intueixo que la companyia fora bona amb totes les cuineres i cuiners als qui homenatja aquest suculent volum.

La cuina de les àvies del Priorat

www.cossetania.com

Mireia Oliver/ Can Majoral (DO Pla i Llevant)

Posted by | DO Pla i Llevant, Vi·Moments·Persones | No Comments

mireiacanmajoral

“Ja hem tirat els poals”

Acaba la verema i, abans que passin 24 hores, tots els amics de Can Majoral rebem un correu electrònic agraint la nostra participació a la campanya de 2013. No ha estat un any fàcil. El celler d’Algaida, a Mallorca, explica que “els vins d’enguany són de menor graduació alcohòlica, una mica més àcids», tenen «un toc més de frescor i una intensitat aromàtica més alta». I apunten: «Esperam que siguin vins del vostre gust”.

Quan llegim a Facebook el missatge que encapçala l’article, als amics de Can Majoral ens agafa certa nostàlgia del dia que vam ser amb ells vermant. Recordo que gairebé a cegues em vaig presentar al celler de la mà de l’Adelina Comas Herrera, que tan encertadament va escriure: «Friendships can take you to unexpected places, or maybe to places you always longed to be». Són amigues amb la Mireia Oliver, enòloga, i em va proposar de participar a la vermada nocturna, una cita imprescindible de finals d’estiu a l’illa. No m’hi vaig poder negar. I repetiré tantes vegades pugui! És una invitació a casa dels Oliver per passar-ho bé collint rengleres de raïm seleccionades. En aquest cas, va ser l’ull de llebre, a ritme de batucada i amb un deliciós retorn, el sopar a la fresca davant del mas familiar amb un concert de versions espectacular. Que si el pa amb tomàquet, els formatges, la sobrassada, els vins, la síndria per fer pair i una coca que… ai Déu! Algunes imatges a Instagram en donen fe! Una bona vetllada en millor companyia.

La Mireia és hospitalària com tota la seva família i amics. Llevar-se i trobar a la cuina de casa seva, a on ens acull, les ensaïmades de Can Salem és difícil de comparar amb res. Casa seva és un anar i venir d’amics del món del vi. Amb el seu cosí Andreu i el seu pare, i les mans de tota la família quan cal, fan possible un projecte col·lectiu que té com a resultat uns vins de varietats autòctones excel·lents. La Mireia va estudiar geografia física i humana i una bona amiga de l’illa –la Bàrbara Mesquida, filòloga- va ser qui la va acabar d’introduir a la viticultura. Un dia li va comentar que quedaven dues places lliures a l’escola d’Espiells i el temps de rumiar si apuntar-se, va ser el que pot durar fer un mos de “llagosta” i un “variat” al mític Bar Bosch de Palma. Acabats els estudis, durant un temps va combinar feina a Algaida, al Penedés i a Barcelona, passejant amb avió pel mediterrani dues vegades per semana mínim, però va acabar decidint-se per assentar-se a Ses Illes el 2006. “Hagués seguit perquè m’encanta volar i viatjar”, em confessa, però a vegades cal fer una pensada.  De 5.000 ampolles han passat a un milió. El canvi quantitatiu a Can Majoral ha estat evident però és sobretot significatiu el seu lideratge en la vitivinicultura de Ses Illes. És el primer celler mallorquí a produir i elaborar ecològic i el tercer de tota Espanya. La batalla que ha lliurat per la recuperació de les varietats autòctones és àmpliament sabuda i reconeguda. Quan la Mireia es va fer càrrec del celler tenia clar que “qui no escolta s’equivoca” i és així com ha anat teixint complicitats amb pare i cosins, amb qui comparteix actualment el projecte. “Qui té vi no pot dormir” és la seva frase de capçalera. El seu ritme de vida – i treball- gairebé no es pot seguir. Quan la visitem són dies de verema, però intuïm que sempre és així d’intens el seu dia a dia.

A la Mireia li agrada aprendre i formar-se permanentment, saber què s’està fent a les diferents regions vitivinícoles del país. Un cop a l’any viatja amb l’Andreu, que s’encarrega de la part enològica del celler, a descobrir què pot adaptar després a Ses Illes. L’aprenentatge va més enllà del seu sector i ara té entre cella i cella l’anglès. D’aquí la seva relació amb l’Adelina que viu a Canterbury on aquest any s’hi va passar un mes aprenent, d’anglès i de vins, amb el Master of Wine Clive Barlow, amic i professor de l’Adelina, que regenta una petita i fabulosa parada de vins a The Goods Shed.

Com a Catalunya, a Ses Illes també lamenten el poc consum de vi balear. En el cas de Ses Illes, la Mireia m’explica que només un 7 per cent del vi que es consumeix és d’allà, tot i que si el percentatge arribés al 12 ja els faltaria vi. Quant a varietats, actualment en tenen 6 d’autòctones acceptades per les dues denominacions d’origen mallorquines (premsal, manto negre, fogoneu, callet, gorgollassa i giró) i Can Majoral les reivindica a cada vi. Però n’hi ha més de 25 d’identificades, de manera que seguiran lliurant batalla per ampliar la llista i elaborar vins que sàpiguen a la terra que els ha vist néixer.  Com a celler ecològic que són, la Mireia defensa a ultrança el producte de proximitat i se sent orgullosa de poder vendre a l’illa, de poder seguir el traçat que fa el seu producte en sortir del celler. Perquè no només ven el vi, sinó una cultura, una filosofia, una manera de viure i d’entendre la terra.

Sincera, senzilla, clara. La Mireia és transparent com els vins que assaborim els dies que som amb ella a Algaida, que tenen l’essència i el caràcter de l’illa ben marcats. Reivindiquen amb fermesa la diferència i tenen un punt de singularitat que els fa molt atractius. Mentre som al celler descobrim com encertadament renoven les etiquetes de les diferents referències que embotellen, en un elegant maridatge amb dissenys i pintures d’artistes mallorquins. Des dels Butibalausí – que rememoren el passat àrab– a Son Blanc, Galdent, Son Roig, Turgent, S’Heretat… Tots els vins fan encendre l’ànima. Idris al-Yamân, poeta musulmà arrelat a l’illa que el celler reivindica en el llibre del 30è aniversari, també ho considera així:

Eren feixucs els vasos quan a nosaltres arribaren/ emperò en omplir-se de vi pur/ s’alleugeriren/

i a punt de volar amb el seu contingut/ d’igual manera que els cossos s’alleugeren amb els esperits.

 Amics més actuals com l’Andreu Trinxet que escriu sobre la darrera de les activitats de la verema de 2013 exhalten el caràcter col·laboratiu del celler:

Ses vermades Majoral/ se fan amb molta alegria/ perquè ve tanta de gent/ que quasi omplen sa vinya (…)

L’any que ve hem de posar/ un vermador a cada tira/ i es que farà més via/ l’amo l’ha de coronar/

i el convidarà a vermar/ tots els anys de la seva vida!

Quan li demano a la Mireia per un maridatge, ho té certament clar. Malgrat que la verema és una festa i que al celler d’Algaida sempre els plau estar ben acompanyats, la seva resposta travessa el Mediterrani i s’instal·la de nou al Penedès, on hi va estudiar i on hi té grans i profunds records de professió i de vida:

vi

Un vi dolç del Penedès.

moments

Un sopar amb rovellons. Amb sobrassada vella curada, a la brasa i amb mel.

persones

Amb en Joan Milà.

 

Can Majoral

C/ Del Campanar, s/n – 07210 Algaida

Illes Balears

telf/fax: 00 34 971 665 867

celler@canmajoral.com

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR
Aviso de cookies