moda

Plomes i bombolles al 080 Barcelona Fashion

Posted by | Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

 

El correcte és atrevir-se a fer l’incorrecte? No ho dubtis, el correcte és ser un mateix. VÍDEO

PHOTO-2019-01-25-22-19-43

 

El dissenyador català Òscar León i  Mistinguett Sparkling consolidaran el vincle entre moda i bombolles a la passarel·la 080 Barcelona Fashion que tindrà lloc del 4 al 7 de febrer al Recinte Modernista de Sant Pau de Barcelona. La setmana vinent, Mistinguett maridarà les 28 desfilades que se celebraran durant els quatre dies com ha fet en edicions anteriors, però la novetat principal del certamen de moda serà la presentació a Barcelona de l’escumós Plume de Mistinguett, un blanc de noirs de pinot noir amb 7 mesos de criança, que ha servit d’inspiració a Òscar León per crear la col·lecció Plume Noire.

A la imatge es pot veure en exclusiva el treball que està finalitzant el dissenyador català per a la 080 Barcelona Fashion. L’ampolla glamurosa i esbelta de la Plume de Mistinguett, que insinua subtilment i delicada les plomes que duia la vedet francesa a la qual deu el seu nom, ha inspirat la col·lecció de León per a la primavera-estiu 2019 i per a la tardor-hivern 2019-2020. La samarreta n’és una mostra.

La Plume de Mistinguett es va presentar al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya de Sitges i ara busca seduir el món de la moda i fer-se un espai a la capital catalana. L’escumós brut és un dels productes més icònics que  Vallformosa ha tret al mercat en els últims temps: de caràcter fresc i versàtil, afruitat i amb bombolla fina. En les últimes setmanes i mesos ha estat la icona del dissenyador català per crear la col·lecció Plume Noir que es podrà veure a la passarel·la el dimecres 6 de febrer a les 14h. Com evidencia la fotografia principal, les plomes també seran protagonistes i competiran en elegància amb l’ampolla. La línia Mistinguett  s’inspira en el nom artístic de Jeanne Florentine Bourgeois (1875-1956), mítica cantant, actriu i vedet francesa, la primera a utilitzar plomes en el món artístic. Amb aquesta marca, Vallformosa vol retre homenatge a les dones que treballen cada dia per realitzar els seus somnis, com va fer Mistinguett a cavall entre els segles XIX i XX. Una dona audaç, esforçada, constant, dedicada al seu treball i atrevida, que ha acabat sent considerada la millor vedet de tota la història.

mistinguet_plume_mid_res

No és la primera vegada  que Mistinguett Sparkling i León col·laboren i creuen sensibilitat i rigor estètic. De fet, en l’edició de 2018 de la 080 Barcelona Fashion també van presentar diferents materials promocionals signats pel dissenyador català amb missatges tan provocadors com “atrévete con lo incorrecto“. A l’espera de veure la col·lecció de León, el disseny de l’ampolla de La Plume de Mistinguett ja ha obtingut un primer reconeixement: la medalla d’or als premis Pentawards 2017, el concurs de packaging més important del món.

Mistinguett serà de nou el cava oficial de la passarel·la catalana 080 que en aquesta nova edició fa una aposta clara per  la internacionalització amb la participació del prestigiós dissenyador turc-libanès, Umit Benan; el creador d’origen colombià, Carlos Polite, i la firma sud-africana CHULAAP. Durant els 4 dies de desfil·lades, Mistinguett es podrà beure – i no només veure a través de la col·lecció d’Òscar León – a l’espai propi del Village & Pop Ups Gallery. 

www.ruthtroyano.cat 

 

Laura Bosch/ Moda, art i vi

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

modaartivi

A la Laura Bosch la vaig conèixer com a moltes altres persones en els últims anys: a través de les xarxes socials seguint el fil d’alguna història del vi. No sabria dir si va ser Instagram o Facebook, però el que recordo és que quan vaig entrar al seu web m’hi vaig quedar instal·lada durant més d’una hora i ràpidament li vaig escriure un correu per dir-li que em fascinava la seva feina i que, a mi, el que m’encantaria seria tenir una “viblioteca” de llibres i vins a casa, evidentment amb les seves caixes de fusta  restaurades. I això és així perquè et traslladen a escenaris acollidors i autèntics, respiren sensibilitat per cada angle i tenen un estil vintage carregat de força i d’història.

La Laura crea peces a consciència. Cada projecte el mima fins a l’últim detall. Busca incesantment la perfecció. És minuciosa i detallista. El resultat és sempre impecable. Sorprenent. D’exclamació. Es fa admirar. Les imatges del web són atractives, però la realitat incrementa  el valor de la seva obra, fent palès amb naturalitat l’art i la creativitat que li són pròpies. Diferents colors, mateixes peces, sentits divergents. El blanc, el verd, el vermell, el blau cel, el negre… Tots els ha treballat per a mobiliaris diversos. Cada caixa de fruita adquireix una nova vida després de passar per les seves mans. Renova la seva personalitat. Al seu taller, que també està sotmetent ara a restauració i que tinc ganes de visitar,  es deu respirar l’alè del canvi… Mentre escric em ve al cap “Todo se transforma” de Jorge Drexler i crec que allà hi sonaria molt bé. Com també sona bé ara, mentre teclejo.

Escric de la Laura amb un punt d’inconsciència, conscient que no l’he entrevistat i que la conec poc. Però suficient per entendre com viu la seva professió. L’he vist treballar i això val molt més que per intuir. Particularment, l’he seguit en el seu darrer projecte “cuir460” amb el qual he tingut el plaer de col·laborar amb la vessant comunicativa. Una primera obra en negre, una primera obra per exposar… Una obra feta a mida per a l’espai que ara l’acull, a la botiga Monika Harbort Leather Design de Barcelona.  Serà l’inici de la seva transformació? Per a mi, ja és una artista. Fa falta que ella també s’hi consideri. Com que no l’he entrevistat encara el text no farà l’honor al “vi moments persones” però estic convençuda que tornaria a l’escenari de la presentació de “cuir460″ i ho maridaria amb els seus, amb l’olor de la pell i el cuir de la Monika, les converses creuades i el vi Lo Foc del Castell de la Cooperativa Falset Marçà. Les seves impressions del maridatge, que són les realment importants, venen tot seguit. És imprescindible llegir-les per entendre el que he escrit fins ara però sobretot el seu treball, que admiro i comparteixo sempre que puc.

 

Paraules de Laura Bosch: Just acabada la presentació  moda, art i vi em va canviar clarament la idea que m’havia format de “cuir460” i en les hores posteriors i a l’endemà vaig estimar molt més el concepte #modaartivi. M’explico. La història d’aquesta presentació la vaig idear al meu cap. La Monika Harbort em va trucar per demanar-me un aparador, per mi era un encàrrec molt difícil. Fer una peça a mida per una casa té la seva dificultat però et centres en l’espai, la llum, els colors de la resta de mobles, l’opinió del client té tot el pes i finalment recau la part més important en la seva funcionalitat. En aquest cas no tenia tants elements. Tenia un espai complex, una llum molt difícil (la peça està pensada per mirar-la de nit a la botiga més que de dia), els colors que envoltarien la peça no hi són, és el blanc de l’espai en sí, i els colors que vestirien la peça tampoc els tenia, l’opinió de la Monika era “crea al teu gust, confio en tu”.

El factor funcional em calmava, sabia del cert que qualsevol muntatge amb les caixes seria funcional per ella. Un cop vaig dibuixar la peça i li vaig presentar a la Monika i a ella li va agradar, se’m va calmar el procés creatiu i em vaig atabalar a fer possible el que havia dibuixat. Potser és un error treballar d’aquesta manera, però en tinc tirada. Em plantejo fer un muntatge, una composició i després ja veuré com la faig. Primer va el dibuix, després veuré si és possible. Per ara tot ho ha estat. Algun dia serà que no… Vaig apostar pel negre per que no podia ser d’una altra manera, tot i tenir present que moltes de les peces de cuir de la Monika no ressaltarien, no hi tindrien lloc. Fosc sobre fosc. Però havia de ser negre, sens cap mena de dubte. I no les vaig tenir totes fins el dia de la presentació! Imagina’t! Fins que la peça no va estar a l’aparador, vestida, amb els focus de llums i amb els comentaris dels assistents no em vaig acabar de relaxar. I no és una qüestió de desconfiança cap a la meva feina, en absolut. És que aquesta peça havia de transmetre moltes coses i només podria saber si ho havia aconseguit amb els comentaris dels assistents, amb la seves expressions corporals i verbals. Corporals en el moment que arribaven, l’estona que dedicaven a mirar-la, al cap d’una estona en el sentit d’acostar-s’hi, mirar-la d’a prop, i el més important, els comentaris que em van fer.

N’hi van haver de tres tipus: els que coneixien a la Monika i a la seva feina d’abans,  els que no i els amics que coneixen al detall la meva feina i evolució. Als primers, i em fa molt feliç dir-ho així, sense embuts, tots, absolutament tots, em van comentar que era una peça molt Harbort ( que no només Monika! ), que estava absolutament integrada a Harbort, que tampoc és una cosa fàcil. L’opinió de les persones que coneixien la feina de la Monika i la Monika era molt important per mi. Eren els que em farien veure si havia fet una peça que encaixava bé a Harbort, i era una cosa que sabia que no sabria fins el dia de la presentació. Els nervis de la seguretat amb “cuir460” no es van esvair fins al final de la presentació, que és quan poc a poc se’m van acostar, sense jo preguntar en cap moment, i em van elogiar la feina sense cap mena de dubte que l’opinió no fos real. Van opinar sobre coses que jo no havia ni tingut en compte d’una manera conscient, sí en el seu conjunt.

La frase “aquesta peça és Harbort total” em va fer molt feliç. D’aquí em vaig convèncer que havia aconseguit em meu objectiu real, fer un aparador per la Monika Harbort, amb el que això implicava. Els que no coneixien a la Monika van opinar més en relació a les mides, a l’encaix en l’espai, en el volum, en els detalls, i en el conjunt. Molt positivament. D’aquí em vaig convèncer que la peça era bona per l’espai i que complia molt bé la funció. Va agradar molt. He reconèixer que en el fons per qui més vaig patir era pels amics, pels que en teoria són incondicionals, però que em dirien les coses tal qual, ho esperava. Així va ser. Els hi va agradar molt a tots, no vaig tenir cap crítica excessivament potent. Els comentaris van ser “ me l’havies explicat, me l’havies dibuixat però no me la imaginava així, m’ha sorprès, m’agrada”, “em pensava que la fusta antiga ( la que fa la funció de barra i que fa l’estructura possible ) seria més grossa”, em va agradar per que jo també volia que fos més gruixuda, però no ho vaig poder fer, però és possible! Va ser un moment guai! Havia de ser més gruixuda!

Una altra reflexió que he fet i molt important és que el que jo opino de la peça no acostuma assemblar-se al que opinen els altres. M’ha passat amb moltes peces i començo a tenir la sensació que no sé entendre la meva feina des d’un punt més artístic. Acostumo a fer discursos molt descriptius de la peça, sense mirar-me-la de lluny (a distància), i tendeixo a tenir molt clar els avantatges i desavantatges, i després, sempre, em trobo que l’opinió dels altres coincideix molt poc amb la meva. En el cas de “cuir460” i durant la presentació vaig parlar amb forces persones sobre el que desprenia la peça, els espais on hi encaixaria, i altres factors. Jo tenia en boca constantment l’adjectiu “agressivitat”, fins i tot en un moment de rotllana m’ho van dir a quatre veus. “quina mania en que és agressiva”, no ho és gens, és elegant. Per què? Perquè és negre?” Ja no sabia com respondre. Vaig acabar donant la raó i fins i tot veient-ho com la resta, potser llavors em van ajudar a veure-la des de fora. Suposo que passar-me hores i setmanes, restaurant les caixes, fent-les en negre absolut, buscar la manera de que tinguessin més llum sense perdre aquesta agressivitat que buscava, fent un muntatge contundent per que l’espai ho requeria, que em vaig convèncer de que feia una peça agressiva, entre d’altres adjectius, i no era així.

Una altra opinió meva, i que vaig veure arrel de les opinions, que també anava errada, és que no la veia en absolut en cap altre espai que no fos en un aparador o en exposició, o fins i tot, que no fos en la botiga de la Monika. Segons moltes opinions no podia estar més equivocada. Persones vàries consideraven que faria lluir molts aparadors de la ciutat, i molts rebedors de moltes cases. Suposo que quan fas una peça pensava per un lloc en concret et costa veure-la fora d’aquell entorn. Per tant, no puc estar més contenta, per una banda he fet una peça que destil·la estil Harbort que era el meu objectiu vertader i el que m’havien encarregat, i a l’hora l’acollirien molts espais. Contenta perquè “cuir460” passarà un bon temps a Harbort, però espero que l’acullin altres espais.   Fa vertigen idear una presentació amb conceptes amb tanta força com MODA, ART i VI.

Quan volíem presentar els nostres projectes, vaig tenir clar que s’havia d vestir amb un bon vi, no era conscient que acabaríem fusionant tan bé moda, art i vi. L’etiqueta #modaartivi  em va provocar vertigen de nou. Jo estava dins la paraula art! Se’m feia gran. I se’m continua fent gran. Però això ho deixo aquí a l’opinió dels altres. Del que estic molt contenta i orgullosa és d’haver dut a terme una idea que d’entrada em semblava una bogeria. Però és clar, els tres projectes “lo foc” de la cooperativa falset-marça, “harbot personalitza” de Monika Harbort i “cuir460” són tres projectes amb denominadors comuns: l’artesania, la dedicació, el caràcter, la feina acurada, la trajectòria,…  

I penso que durant l’acte i no abans, és quan realment es van fusionar i es va entendre tot plegat. “amb la invitació no acabava d’entendre què anava a veure, si era una exposició, si era un tast, ara sí.  Una manera de presentar els tres projectes molt original”-em van dir. 

www.laurabosch.cat

Fotografia de portada de Pere Grimau.

Cristina Alcalá y María Barros/ Col·lecció Coupage

Posted by | Moda, Vi·Moments·Persones | No Comments

Maria y Cristina

 

Si la seda s’hagués de convertir en una varietat de raïm, seria la francesa merlot. Aliment i roba comparteixen subtilesa, elegància, finor… Sobre aquesta premisa s’ha d’entendre la col·lecció Coupage que la dissenyadora María Barros i l’enòloga, sommelier i periodista Cristina Alcalá van presentar fa uns mesos a la passarel·la de Madrid, fruit de llargues converses conceptuals al voltant de dos mons que també dialoguen.

M’explica per correu electrònic Cristina Alcalà que el projecte neix d’una casualitat: “Conocí a María Barros en la MBFW 2012 porque me invitaron a su anterior desfile. Era la primera vez que iba a una pasarela. Fue un encuentro fugaz, pero ya me gustó mucho su estilo y sus diseños. Al cabo de unos meses volvimos a coincidir también de manera casual y empezamos a charlar sobre moda y vino, cada una desde el desconocimiento del trabajo ajeno pero siempre con mucho respeto y admiración mutua. La conexión fue inmediata desde un punto de vista personal y conceptual, encontramos puntos en común entre ambos mundos, sobretodo desde la perspectiva del proceso creativo. Al cabo de un tiempo, y después de muchas conversaciones en su taller, María me dijo que había decido basar su próxima colección en el mundo del vino y que quería que colaborase con ella (no lo había hecho nunca antes con nadie). Y así fue cómo nació Coupage”.

Comença així una relació de coneixement mutu entre moda i vi, de descobrir procesos paral·lels i màgics, que fa realitat Vinhoy, una plataforma que desenvolupa projectes creatius al voltant del vi. Darrere de Coupage, nom triat per María Barros, hi ha una altra gran innovació. Es tracta d’una col·lecció rara avis: “No es una etiqueta ni un encargo, no ha habido marcas ni bodegas”, comenta Alcalá. María Barros ha creat dissenys femenins sobre teixits, gases, sedes i cotons amb una paleta cromàtica molt vinculada al vi i a la terra, amb protagonisme dels terrosos, les flors i els cítrics. El resultat és una línia femenina i romàntica que demostra alhora personalitat, expressivitat, elegància i exclusivitat.

Coupage es presenta a la Mercedes Benz Fashion Week Madrid (MBFWM) i per a Cristina Alcalá ha esdevingut “un trabajo de reflexión personal muy interesante. Después del éxito de la colección hay varias empresas del sector del vino que están interesadas en desarrollar un nuevo concepto de vincular vino y moda”. Sembla que aviat hi haurà novetats en aquest sentit, però no és moment d’avançar més.

“Vi por primera vez los diseños de la colección en la pasarela y fue emocionante como por tres veces el público aplaudió durante el desfile, algo poco habitual en MBFW de Madrid”, remarca. Els vestits de Coupage són una combinació de textures, artesania, formes i volums a on es posa de manifest la inspiració després de l’anàlisi dels processos creatius de l’enòloga i de la modista, que segons relaten són paral·lels. María Barros està convençuda que el que succeeix des de la selecció del teixit fins a la posada en escena de la peça de roba, té un paral·lelisme amb la conversió del raïm en vi.  I això és el que l’inspira i la condueix a recrear-se en els seus vestits innovadors. Els uns amb tuls que donen estructura, els altres amb gases que evoquen el moviment.

Li demano a Cristina Alcalá quina peça de roba li escau més al vi i em respon molt encertadament que “en un mismo día nos podemos cambiar de ropa varias veces dependiendo del momento, así que habría tantos vinos como contextos. Más que en la vinculación prenda-vino me gusta analizar esa vinculación desde su origen, de cómo se llega a conectar conceptualmente ambas partes”.

Per a una enóloga, sommelier i periodista, el vi ha de jugar un paper indestriable de la vida. I així ho afirma Alcalá: “El vino forma parte de la mesa, nos acompaña, con o sin comida, nos proporciona no sólo placer sino conocimiento, cultura. En el tema de las armonías me gusta experimentar pero no se trata de innovar por innovar o de ser el más creativo. Sinceramente creo que hay tantos estilos de vinos, cocinas, momentos o vivencias que simplificar en un maridaje concreto o reconocido es limitar las sensaciones y el placer que nos podría proporcionar esa pizca de sano atrevimiento”. Cristina Alcalá té una visió encertadament àmplia de les relacions que el vi pot mantenir amb l’entorn i no és casualitat que s’hagi atrevit a fer realitat aquest projecte amb María Barros. De fet, al seu web hi té una secció de maridatges freaks on els lectors poden proposar harmonies a vegades sorprenents i emocionals: http://cristinaalcala.com/2013/06/01/frikimaridajes.

Referent al moment actual del vi al nostre país, Alcalá explica convençuda que no és dolent sinó que fa falta que sigui comprès a fora: “Estamos viviendo un momento de cambio en una situación difícil para el sector en España. Muchos vinos y bodegas y poco consumo, nuevas ideas y estilos, viticultores comprometidos con su tierra, diversidad y calidad, las exportaciones se incrementan aunque a veces la imagen del vino español fuera no es representativo de lo que dentro se está haciendo, recuperación de variedades…”. En relació a les seves preferències, respon taxativa: “Creo en los vinos honestos, en las personas comprometidas, en la innovación que se está produciendo en algunas grandes bodegas y, en general, en las regiones que están recuperando su estilo propio vinculando el vino con el territorio. España es diversidad y eso es lo que hay que preservar”. Una fotografia que encara traslladar fora de les nostres fronteres. Un altre repte és el de trobar la manera d’aturar el constant descens de consumidors de vi: “Cada profesional debe reflexionar sobre su tarea sin obviar al consumidor, ya sea desde la enología, la imagen de marca, las campañas de promoción de las bodegas, el trabajo en la hostelería, los sumilleres, las instituciones públicas, etc.”.

I molt relacionat amb això, hi ha la comunicació. Sovint ha estat elitista i poc vinculada amb els públics i cal matisar aquest plural: “Creo que la comunicación no es unidireccional. Hay que adaptarla al contexto y a las personas que están recibiendo el contenido. Se habla siempre de consumidor y es un error: hay consumidores, en plural. Así que hay que “ganar” a públicos heterogéneos. Por mi experiencia, radio, prensa especializada, generalista, nacional o internacional… cada uno son medios diferentes en su estilo, lectores o política editorial. Además, el qué y el cómo depende también de qué queramos comunicar. Personalmente creo que hay que hacer del vino algo cercano, didáctico, vincularlo a discursos más emocionales que técnicos, más a las personas que a la química. Saber comunicar no es tarea fácil, y sintetizar tanta información y emoción que pueda proporcionar un vino mucho menos”.

Cristina Alcalá creu que la premsa especialitzada ha complert un paper molt important al nostre país, com ho fan les revistes en d’altres sectors: “Pero la comunicación es mucho más compleja y no se limita a un diario o una revista. La propia comunicación de una bodega juega un papel importante, y la mayoría de ellas adolece de un discurso íntegro, sugerente y bien construido. Lo mismo pasa con la comunicación que del vino perciben los consumidores en un restaurante, a veces no la mejor manera de ganar adeptos”.

 

Vi · Moments · Persones

Quan li demano pel maridatge recorre a una veritat com un temple: “Respondo con uno de los pocos tópicos en los que creo: en buena compañía, en cualquier lugar y con un vino que invite a la reflexión, sin estridencias”. Però finalment es mulla. Si el maridatge és amb un teixit, seria amb pantalons i amb un vi de llarg recorregut: “Como me has preguntado por los diseños de María, me quedo con los pantalones de su colección  inspirados en la vendimia, en su taller y con un vino largo y profundo”.

Col·lecció Coupage

Fotografia cedida per Cristina Alcalà

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR