catalonia

Més cor, més batecs

Posted by | Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

DSC_1984

 

Queda clar que s’estima NYC. Segurament algun amic o familiar li haurà portat la samarreta de la ciutat que mai dorm. O l’haurà comprat ella mateixa en un viatge amb els pares. No la conec. La fotografio fa anys, un dia d’entrada de raïm, durant la verema, al celler cooperatiu de Falset Marçà, el primer que em va donar l’oportunitat de dedicar-me professionalment al món del vi quan, després d’una etapa  intensa a la Generalitat i amb ganes d’explorar nous projectes. Vaig col·laborar amb la Cooperativa de Falset-Marçà durant 3 o 4 anys, ara no ho recordo amb precisió, però sí que la guardo a la memòria com una de les etapes més apassionants del nou rumb professional cap al món del vi.

A punt de celebrar el centenari, amb la necessitat de recuperar l’orgull de pertinença del soci, a la Cooperativa vam treballar de valent per posar al mapa un celler cooperatiu arquitectònicament bell i ric enològicament. Amb l’aleshores president Josep Maria Cots, pagès, que em va donar tantíssimes lliçons de coneixement, amb humilitat i honestedat sempre per endavant.

El cas és que fa poques setmanes vaig recuperar la imatge i la vaig compartir al meu mur. La protagonista la va veure i me la va demanar a través del meu compte d’Instagram. Les xarxes socials tenen màgia. Connecten sensibilitats i persones. Li vaig demanar disculpes per haver-la publicat en el seu dia sense el seu permís, però la bellesa del retrat m’ho demanava a crits. La imatge havia de ser vista, compartida. En tot cas, quan la vaig publicar ho vaig fer amb l’autorització del celler.

La fotografia és una oda a la vida rural. Al compromís dels petits amb la família, d’ajudar a casa sense que els ho demanin. És un record que guarden, per sempre, el d’haver estat una peça  en l’economia familiar durant els estius llargs, feixucs i calorosos. Segur que entre capbussades a la piscina de Falset o als tollets de la comarca, ella se sentia orgullosa de fer costat als pares, tiets, padrins… en dies intensos de feina al camp, de suor i de taques inevitables a les mans.

Ella és la Roser Rull Lara. Enginyera biomèdica per la URV, diu el seu compte a Instagram. Ara té 21 anys. M’agraeix que li enviï per correu electrònic la imatge, en alta resolució. A canvi li demano què va sentir quan inesperadament la va veure o algú li va fer arribar. I el que em respon és a continuació. I en aquests dies de tanta tensió, penso que és bo compartir tendresa, pausa, calma, autenticitat. Menys crits, més cor i més batecs:

 

És un record i un vincle que tinc gairebé des de que tinc us de raó, ja que any rere any en l’època de verema m’oferia per acompanyar a la família al tros, on tots ens reuniem i passàvem estones agradables. I respecte a la foto, era una època en què a la cooperativa no disposaven de la quantitat de màquines actuals per mesurar el grau i sempre m’agradava anar-hi per ajudar a les treballadores a agilitzar la feina i elles em consideraven una més»

 

www.ruthtroyano.cat

L’altaveu del vi contra el canvi climàtic

Posted by | DO Penedès, Uncategorized | No Comments

«Jo no voldria pas, tal com recomanava James Green de la NASA, que ens preparem per anar a viure a Mart. No voldria creure que els meus successors haran d’anar allà a plantar vinya i abandonar aquest bell planeta que, segurament, encara som  a temps de salvar»

Captura de pantalla 2016-11-07 a las 15.39.41

 

La lluita contra el canvi climàtic a Bodegas Torres comença el 2007 després de la projecció de la pel·lícula d’Al Gore, An Inconvenient Truth. Miguel Torres, quarta generació de l’empresa, reconeix que el film el va impressionar tant que des d’aleshores el canvi climàtic ha estat a la seva agenda i a la de l’empresa. Ho va deixar clar fa uns dies al discurs pronunciat a la Universiat Rovira i Virgili de Tarragona que l’acabava d’investir Doctor Honoris Causa. Sota el títol «La viticultura (i el seu futur) en l’antropoceni», l’enòleg i empresari alertava dels riscos a què ens exposem, si continuem sense fer res. Amb un missatge realista, Miguel Torres es mostra convençut que tots podem contribuir a pal·liar la situació i en major o menor mesura podem reduir la petjada de carboni sobre el planata. En els últims 40 anys, la temperatura al Penedès ja ha incrementat 1ºC i les conseqüències del canvi climàtic sobre la viticultura són més que evidents. «La dramàtica presència de pedregades que al Pirineu ens fa cobrir la vinya amb malles, els períodes de sequera, la maduració fenòlica tardana i l’avançament de la verema 10 dies, l’elevat grau dels vins…», enumera Miguel Torres.

 Si a Dijon vaig aprendre a estimar el vi, a Montpeller vaig aprendre a estimar la viticultura»

Miguel Torres ha estat el primer empresari a ser investit Doctor Honoris Causa a la URV. Dedicat al món del vi, les seves primeres paraules davant l’auditori van estar centrades als seus orígens en aquest món, a França primer i a Espanya després. «En tornar a casa el primer que vaig fer va ser preguntar al meu pare si encara teníem alguna vinya (…) Afortunadament el vell boter recordava perfectament l’emplaçament de les terres i amb una mica de sort es varen poder recuperar. Allà vaig plantar la primera col·lecció de varietats franceses i alemanyes i fins i tot italianes per estudiar la possibilitat d’adaptar-les al nostre país».

Un dels punts d’inflexió del projecte de Miguel Torres arriba amb la compra de la finca Mas La Plana, a 3 quilòmetres de Vilafranca. «Era un canvi important en una empresa que havia començat al segle XIX en el negoci del vi a doll i que ara s’orientava clarament cap a l’elaboració de grans vins», explicava l’enòleg a l’auditori de la universitat.

Des dels inicis s’adonarà que tant important com la gestió de la vinya és la gestió de les persones: «Entendre la importància de comptar amb treballadors compromesos i com de necessari era aconseguir la seva participació i la seva il·lusió per l’esdevenir de l’empresa; també vaig comprendre que era important tractar de millorar cada any el seu nivell de vida».

Més que un altre punt d’inflexió, al 1979, hi ha un sentiment d’orgull que impregna l’esdevenir de l’empresa i que Miguel Torres sempre recorda, també per justificar el seu atreviment. És quan la revista francesa Gault Millau organitza un important tast de vins i el vi Mas La Plana es classifica per davant del Château Latour. Des d’aleshores i fins a l’actualitat, la gestió de 1.800 hectàrees amb gairebé 900 viticultors arreu del món, incloses Xile i Califòrnia, ha estat la principal missió de la direcció de l’empresa.

En el discurs, Miguel Torres destacarà que després de la mort del pare, la seva voluntat va ser «elaborar vins al més alt nivell de qualitat, que poguessin competir amb els millors d’Espanya i dels altres grans països vinícoles del món» reconeixent amb molta sinceritat que recupera d’un calaix les idees que el seu antecessor no havia considerat adients. Aleshores els vins de Torres ja eren presents a més de 100 països.

Vaig entendre que el nostre futur estava en risc i que el canvi climàtic podia tenir unes conseqüències terribles per a la viticultura de tot el món»

https://youtu.be/mZd4aeOzlOw

Amb el segle XXI arriba la seva preocupació profunda per l’escalfament del planeta i Bodegas Torres serà pionera a desenvolupar un programa específic per combatre’l: Torres&Earth que ja està donant resultats i que continuarà implementant-se i ampliant el seu radi d’influència, incloent els viticultors i els proveïdors, als quals es demana reduir en un 15% l’eficiència de processos i l’estalvi de materials, tant al sector del vidre, com al suro o al cartró… De fet, es premiarà els que siguin més respectuosos amb el planeta. «Cuanto más cuidamos la tierra mejor vinos conseguimos» resa l’eslògan del programa;  el respecte per l’entorn comença a la vinya però continua amb tot el sistema productiu que, des de Torres, es vol el màxim sostenible possible.

«Hem deixat de comprar un 90% de gas, apostem per la biomassa, cremem el material de poda, les pellofres del raïm, les vinyes velles arrancades… Es poden fer moltes coses; tothom pot sumar. També tenim plaques solars, fotovoltaiques, produïm més d’un 15% d’energia pròpia… Penso que hi haurà gent que en el futur deixarà de comprar productes als països que siguin contaminants, el consumidor es pot defensar davant de l’atac al planeta«, explicarà amb convenciment Miguel Torres en un entrevista al programa de Ràdio4 Anem de Tarda. «També el vi ecològic ha de fer passos endavant per reduir la petjada de carboni, perquè la vinya també pot ser contaminant», afirma el nou Doctor Honris Causa.

Que cal reduir la petjada de carboni és un clam, una urgència, en cap cas una extravagància i el sector del vi s’hi ha de posar de ple. Però això requereix inversions. Per Miguel Torres aquest és un repte de grans dimensions, que s’ha convertit en una autèntica obsessió. Reconeix haver llegit nombroses publicacions sobre el canvi climàtic  i està convençut que «si al llarg de la història els canvis de temperatura han sigut provocats per raons naturals, en l’últim segle l’efecte hivernacle ja no té cap relació amb les causes naturals (…) Alguns gasos de tipus antropogènic, sobretot el CO2, però també altres, s’han anat incrementant i han anat causant una pujada de temperatures…». Increment de temperatura, deforestació, augment del nivell del mar, desaparició de la superfície de l’Àrtic… Evidències que «confirmen que l’augment de temperatures són antropogèniques, que som els homes els que estem provocant aquest nou període càlid».

El problema fonamental per afrontar el canvi climàtic són les estructures econòmiques existents»

Per Miguel Torres, la clau està en tornar a un capitalisme social. «El nou capitalisme ens ha portat a la pèrdua dels drets dels treballadors en molts països. A Catalunya, un 13% dels treballadors està en situació de pobresa», advertirà. Creu que cal una nova legislació i idees polítiques renovades per evitar un les conseqüències dramàtiques que es preveuen si avança el canvi climàtic.

El clima canvia i pot destruir la vida: si no aprenem a emigrar a altres planetes ens extingirem» James Green, director d’exploració planetària de la NASA

Bodegas Torres treballa amb el compromís de reduir en un 30% les emissions  de C02 per cada ampolla l’any 2020.  Amb el programa Torres & Earth ja s’han invertit 10 milions d’euros en projectes d’energies renovables, transport eco-eficient i optimització de l’ús de l’aigua, però també en investigació mediambiental i reducció del CO2, fruït dels quals s’ha aconseguit reduir en un 10% les emissions de CO2 per ampolla.   Per Miguel Torres «el canvi climàtic és l’amenaça més gran a la qual s’enfronta la indústria del vi i la viticultura (…) la vinya és una planta extremadament sensible als canvis de temperatura. Amb el seu increment, molts productes agrícoles continuaran cultivant-se sense que el consumidor percebi cap diferència, però amb el vi, la qualitat canviarà i això és preocupant».

No queda altra que moure fitxa. Adaptar-se… O morir. I l’adaptació de Torres passa per tècniques vitícoles que permetin endarrerir la maduració del raïm, l’ús de renovables, estalvi i eficiència energètica en l’aigua, la recuperació de varietats ancestrals o la compra de terrenys a major altitud i latitud per buscar climes més freds. També per incidir en la tasca dels viticultors que, com diu el programa Torres & Earth, «són els que més emissions traspassen a l’empresa, de manera que Torres ha desenvolupat una eina que els permet calcular el CO2 associat al raïm que cultiven, conèixer les fonts d’emissió amb major impacte i obtenir recomanacions per rebaixar el resultat obtingut». I, finalment, una aposta clara per la R+d+I com  els projectes d’investigació mediambiental relacionats amb l’ús d’algues per fixar el CO2 que es produeix durant la fermentació o la generació d’hidrogen.

Aquest és un camí de no retorn que només el temps dirà si ha estat fructífer, o no.

migueltorresr4

Entrevista a Anem de Tarda – Ràdio 4.

Bruno Colomer & Paco Pérez – «Caminante no hay camino, se hace camino al andar»

Posted by | Uncategorized | No Comments

11061722_10207042278272002_1014154568485237455_o

El xef amb 5 estrelles Michelin, Paco Pérez,  i l’enòleg Bruno Colomer (Codorníu) s’han conjurat a treballar plegats en endavant amb els seus respectius equips per fusionar cava i alta gastronomia. La col·laboració que tot just enceten busca «re-evolucionar» el món del cava, però és el camí el que acabarà dient-los quina és la concreció de l’aliança  filosòfica i experimental. Fan bo el seu assemblatge el conegut vers d’Antonio Machado.

I és camí incert cada camí,
n’és cada vida!» Josep Carner

Tots dos estan convençuts que «sortiran coses interessants» però aventurar-se a dir-ne una ara, és prematur. «Mai pots dir hem arribat. Sempre hem de preguntar-nos coses i fer-ne de noves» sentencia Colomer. Ell està al capavant de la direcció enològica del Celler Jaume, el laboratori de recerca i d’idees del grup Codorníu on hi ha inquietud i qualitat. S’elaboren caves de llarga criança (monovarietals de pinot noir, chardonnay i xarel·lo), s’assaja un monovarietal de parellada, s’estan testant un xarel·lo sense sulfits i els envelliments en tines de fang…

Celler Jaume és un centre experimental que s’ubica al cor de Codorníu, al mateix espai físic on es va degorjar la primera ampolla d’escumós de mètode tradicional del celler de Sant Sadurní, el 1872. Un laboratori a l’espera de resultats que, si s’escau, s’apliquen després al gruix de la producció de Codorníu. «A Celler Jaume considerem la vinya d’una altra manera. Collim pensant en l’acidesa que és el que dóna potencial per envellir al cava, com fan a la Champagne, a Alsàcia i a Borgonya. I a més a més, al celler desenvolupem després tècniques de vinificació per assegurar l’acidesa obtinguda com per exemple un premsat suau.

IMG_1471 IMG_1476 IMG_1474

«Iniciem un camí però veurem què ens trobem així que el comencem a recórrer. Vinyes, bosc, flors…» afegeix Pérez. I explica: «Compartirem talent, serà un procés d’aprenentatge mutu». I matisa Bruno Colomer: «Els enòlegs també fem cuina, cuinem raïm…». «Sovint oblidem que el vi el consumeixen persones» remarca Paco Pérez i continua dient «per això volem descobrir una nova manera de fer, donar un enfoc diferent al cava». Colomer i Pérez busquen obrir nous camins per un producte d’alta gamma, el cava del Celler Jaume. «El cava són mans, és terroir, és coneixement, és saviesa. I volem fer-ho visible, anant plegats, sobre les premises de tradició, innovació i qualitat» explica amb convenciment Paco Pérez.

Defensor a ultrança del cava a la copa però també al plat, Pérez sorprèn amb una pintada al cava amb papillote de bolets. Abans haurem tastat gnocchi de pastanaga i escamarlà, arròs cremós d’ou de reig i gambetes, llimona en diferents textures i petits fours de xocolata amb tòfona. L’àpat es serveix al restaurant Enoteca de l’Hotel Arts, on es presenta la col·laboració amb Codorníu. Com a gurú que és en el món de l’escumós, Bruno Colomer trenca mites al voltant del cava. Un producte de llarga criança evoluciona positivament 5 anys després del degorjat. Ho constatem amb un Jaume Codorníu. Les notes d’evolució són presents però ben integrades, amb equilibri. Encara perviu la frescor, l’acidesa, la fruita madura…

Paco Pérez serveix un menú fresc i mediterrani tenyit d’elegància, subtilitat, expressió, gust i aroma. I amb la calidesa que li pertoca a aquest moment de l’any en què la tardor està a punt de mudar-se a l’hivern. No hi falten ni la tòfona -tampoc a les postres!- ni els bolets. Submergits en els plats innovadors de tall clàssic.

 

12360161_10207044644731162_2426449897567996503_n 12391015_10207044644811164_8816063304474047874_n 12360221_10207044645011169_6195208712094834164_n

12345536_10207044645371178_5800198491257628459_n 12376583_10207044645091171_2777360812906497764_n12342412_10207044645451180_874665378432285979_n

En una conjuntura difícil per al cava amb la creació de  la denominació Clàssic Penedès a Catalunya i l’increment de vendes de prosecco (i champagne) en l’àmbit internacional, Bruno Colomer lamenta que «en els moments difícils, hi hagi hagut cellers que han sortit de la DO. També des de dins es pot revertir la situació». Malgrat aquesta circumstància, el futur l’interpreta en positiu, amb noves oportunitats. Una d’elles, que esperen en candeletes, és la nova normativa del cava de paratge que «dignificarà el sector», diu. Celler Jaume té previst incloure totes les seves referències sota la denominació, però també aspira a fer-ho amb caves del grup Codorníu. «Garantirem l’origen fins al final i preservarem la tipicitat del nostre terroir» assegura Colomer.

 

12376704_10207044646931217_8314777831301050787_n 12373219_10207044654251400_2903736212136783831_n

Les tècniques de l’enologia i de la gastronomia s’alien per estudiar procedències, processos d’elaboració, tècniques i anàlisis sensorials. El Celler Jaume, a Sant Sadurní d’Anoia, acollirà les sessions de treball i el procés d’experimentació compartit. «Aprendrem  de l’aprenentatge» conclou Paco Pérez, conscient que el cava és un gran producte que no es pot deslligar de l’alta gastronomia. De fet, al restaurant Miramar de Llançà amb dues estrelles Michelin, té previst crear un menú especial on el cava Codorníu sigui l’eix inspirador de la proposta gastronòmica.

El 2017 començarà a veure’s el treball de 4 mans i dues ments tan inquietes com agosarades conscients de la transcendència de la seva aliança. L’objectiu és «apropar encara més l’univers de Codorníu al consumidor».

www.ruthtroyano.cat

El vi dolç més solidari

Posted by | Uncategorized | No Comments

 

Article sobre els vins dolços catalans per al llibre Valero. Sabors i textures. Aromes i sensacions. Gràcies a tots els qui ho heu fet possible. Les vostres opinions enriqueixen la publicació  i contribueixen decididament a dotar de recursos l’escola d’educació especial Jeroni de Moragas de Móra d’Ebre.

VALERO_portada

“El nostre país viu entre la contradicció i la paradoxa. D’acord… Parlo només de vins ara. I, a més, només de vins dolços. A on vivim? A la vora de quin mar i en quines terres i muntanyes? Sol i serena, lluna i sal, marinada i roca calcària. Panses. Terra de vins dolços, rancis i de solera: Qui us beu? Proposo una bona manera de retrobar la tradició: Comencem el proper estiu amb la fantàstica coca de Sant Joan i un escumós ancestral dolç de malvasia del Garraf? Va!”

Joan Goméz Pallarès, enòfil i blocaire, encèn la metxa d’aquest article que pretén ser un recull d’opinions farcides de personalisme i expertesa. Sommeliers, periodistes, professionals del món del vi i la vinya s’expressen en les línies que venen a continuació al voltant d’un matrimoni sovint ben avingut, el de les postres i el vi.

descarga11828586_10207116951342886_4846031936404580958_n

“Els vins dolços catalans respiren tradició, il·lusió, coneixement i originalitat. Catalunya és un país de vins assoleiats, carregat de paciència i curiositat per seguir fent el camí de l’excel·lència, també amb vins dolços”. Qui signa aquesta afirmació rotunda és Josep Pitu Roca, “cambrer de vins” del Celler de Can Roca, el millor restaurant del món. Amb la humilitat que el caracteritza i el vers sempre despert, continua: “Ara gaudim d’una situació privilegiada gràcies a la recuperació històrica dels grans vins dolços del territori, de vessant oxidativa, reeixint la malvasia, el moscatell, la mataró, la pansa i la garnatxa. Observem com el coneixement i la llibertat creativa ha incorporat vins dolços originals a partir de vins amb botritis, cryoestracció, frescor i agilitat com a fils conductors o vins plens de mel i sedositat, vins de palla, els sol i serena, els vins de panses, els gra a gra”. Està clar que el nostre és un país petit, però ric, divers i ple de propostes dolces i abellidores. En Pitu Roca sentencia: “Catalunya ofereix una proposta seductora, amb llibertat creativa i un pòsit cultural, un exemple de què la història d’un país es pot beure”. Quan li demano pel seu maridatge, em recomana “una poma de relleno amb una garnatxa de l’Empordà”.

a7d1fb8cccfeff26f878c6c442103d5e_400x400 27939c3456f80007af7cbba5dc868388_400x400 images

Al costat d’en Pitu Roca, al Celler, hi ha Pilar Cavero, millor sommelier d’Espanya 2013: “Els vins dolços catalans gaudeixen d’una gran salut i no hi ha millor manera d’acabar un bon àpat”, em comenta. Són la cirereta del pastís d’un bon dinar o sopar i tenim un repertori ben ampli per escollir. Cavero s’atreveix a suggerir-nos harmonies com “els moscatells amb postres a base de fruits secs, hi ha res millor que el músic?, les garnatxes amb formatges, la mataró d’Alella amb fruits vermells i vins de botrytis amb fruites d’os i tropicals…”. Nascuda a l’Aragó però gironina d’adopció, Cavero reconeix que “el que més m’emociona són les garnatxes de l’Empordà com el Masia Pairal Can Carreras Gran Reserva 1945, un vi molt especial del qual només s’embotellen 50 unitats a l’any, i me’l beuria gaudint d’un recuit de Fonteta amb mel de castanyer i figues”.

De l’Empordà a l’Ebre, de les Terres de Lleida a Manresa, Catalunya ens permet viatjar a través de la pastisseria i el seu company de viatge més fidel és el vi. Aquell que les dones, anys enrere, empraven només per cuinar, i els homes engollien a la taverna. Aquell que sovint s’amagava darrere del taulell i ara no costa gens exhibir. Els darrers concursos vitivinícoles ho confirmen.

Joan Nebot, director dels Premis Vinari i del digital Vadevi.cat, argumenta: “Els vins dolços catalans són els grans oblidats, si exceptuem els de la Catalunya Nord, Ribesaltes i Banyuls, que tenen prestigi i una bona salut comercial a l’Estat francès. Al Principat, les zones on s’elaboren més vins dolços són les del sud, Tarragona, Terra Alta, Priorat i Montsant, i al nord, l’Empordà. Justament, i això confirma la qualitat dels vins dolços catalans, en la 1a edició dels Premis Vinari, un vi dolç ha estat el més ben puntuat entre tots els vins catalans. Ha estat la Garnatxa de l’Empordà Solera collita 2002 del celler Mas Llunes, elaborada amb garnatxa -lledoner, com anomenen aquesta varietat a l’Empordà- roja. Aquest fet i una criança de 10 anys en bóta de roure li donen una estructura ferma i prou potència com per acompanyar amb solvència un pastís sacher, amb la seva cobertura de xocolata negra. Les aromes de fruita blanca confitada i d’orellanes d’aquest vi extraordinari combinen a la perfecció amb la capa fina de melmelada d’albercoc amb que es farceix aquest pastís”.

Dolçor abellidora tenyida de colors terrosos i negres que també convé anotar a la llibreta de maridatges. Qui aposta decididament per la garnatxa com a millor expressió del vi dolç és el gastrònom Ramon Roset, ja sigui amb el sistema de soleres o bé per sobremaduració del raïm. Però com són els dolços en boca? “Sobretot llaminers, encara que voluminosos i ben estructurats, en boca. Molt intensos aromàticament, llargs i persistents”, explica. En Ramon està convençut que no hi ha normes per maridar els vins amb les postres però reconeix que els de solera són grans amics de la xocolata. “Els de verema tardana acompanyen més la nata, la crema pastissera o els acabats amb sucre. I ambdós serveixen per acompanyar alguns formatges”. A en Ramon el tempta “la garnatxa dolça solera amb la Sacher. “La combinació de la xocolata i la melmelada de gerds amb intensitat aromàtica de fruita confitada, notes de fruits secs i confiteria del vi és tot un plaer al paladar”, sentencia.

xavinolla542840_143938765732964_780216012_n

En Xavi Nolla, sommelier, posa l’accent en el vincle cultural dels vins a la nostra terra: “Ens hem estrenat ja de ben petits en aquesta tipologia de vins gaudint de bons moscatells o rancis en festes familiars, i més endavant com a adults hem gaudit de Sauternes o Tokaji que et marquen de per vida i t’obren les portes al pecat més dolç i prohibitiu”, explica amb passió. Nolla creu que a Catalunya tenim “un infinit poc explorat” i que cal “perdre’s per entendre la diversitat”. A l’hora de gaudir-los comenta que només cal estar ben acompanyats i ens desvetlla el maridatge que més l’emociona: “El vi Lyric de Mas Comtal la típica catània penedesenca. El Lyric és un vi dolç de merlot 100% elaborat per sistema de criaderes i amb una solera de 1993, una veritable joia del Penedès que va crear el desaparegut Joan Milà, el mag del merlot”.

La riquesa del país quant a vins dolços també l’assenyala d’inici el sommelier Ferran Centelles, que forma part de l’equip de Jancis Robinson i va estar al capdavant del celler d’elBulli amb Ferran Adrià: “Malauradament observo que la demanda no té tanta importància com ens agradaria. Elaborem des de vins fortificats de llarg envelliment i tendència oxidativa com les garnatxes de l’Empordà o del Priorat, als vins més refrescants, lleugers i experimentals del Penedès”. I afegeix: “La paciència i l’estima a la tradició fa que tinguem dolços fantàstics com l’Airam d’Espelt, Bac de les Ginesteres o el Mas Estela Garnatxa, vins que reposen més de 10 anys abans de sortir al mercat. Per altra banda, de la creativitat i les ganes d’experimentar en resulten vins excepcionals com el Vi de Gel de Gramona, l’Ardent d’Heretat Mont Rubí o el Nadal Dolç d’Octubre. També m’agraden molt els dolços i les misteles que encara es fan en la majoria de cooperatives de Tarragona, Empordà i Terra Alta. Són un patrimoni, com també ho és la famosa malvasia de Sitges”, explica. I matisa que entre les seves devocions hi figuren “la xocolata amb alt percentatge de cacau amb garnatxes oxidatives o els vins dolços de perfil fresc però profund amb formatge de vaca de pasta tova”.

858069_485869601471147_1942249093_o1010186_168456796666442_1737914332_n

“Els presocràtics deien que allò semblant estima a allò semblant, per això per a les postres no hi ha res millor que un vi dolç”, diu convençuda la sommelier i periodista Meritxell Falgueras. I afegeix: “Per a la fruita és ideal un tipus Moscat d’Asti, una mica frizzante amb poc grau alcohòlic, fresc i amb molta sensació de raïm aromàtic. Per la xocolata una garnatxa negra tipus AOC Banyuls és ideal. Els vins blancs dolços amb els formatges són el millor contrast, en especial un Pedro Ximénez amb formatges blaus. Pels pastissos, el cava dolç perquè les bombolles ajuden a netejar les papil·les gustatives”. En el seu paper de divulgadora de la cultura del vi i de fer-lo baixar del pedestal on sovint s’ha instal·lat, Falgueras engreixa la llista d’harmonies d’aquest fèrtil matrimoni. I ho rebla en Ramon Francàs, periodista de referència al nostre país: “Proposo un doble maridatge, d’un cantó el Nus de Mas d’en Gil (DOQ Priorat) amb una xocolata d’Enric Rovira i de l’altra l’Advent Sumoll d’Heretat Mont Rubí amb unes figues amb crema”. Noms propis per a creacions efímeres, fruit en molts casos d’una “tradició d’elaboracions mil·lenàries que sovint han acompanyat postres de tota mena però que també, en alguns casos, mariden amb excel·lència amb foies o formatges blaus. Es parla de vins llegendaris com la malvasia de Sitges. Diu la llegenda que els primers sarments de malvasia van arribar a la Blanca Subur de la mà d’un almogàver que al començament del segle XIV va anar a lluitar a la Mediterrània oriental sota les ordres de Roger de Flor. De dolços, no obstant això, ja en feien els romans a casa nostra”.

311282_4595336652065_1104911093_n1928883_1210195976527_4586696_n11021108_802235883144930_6099787479472708210_n

Llarga història i futur prometedor com apunta en Sergi Figueras, sommelier i responsable del Bar-à-vins de la Moritz: “El salt qualitatiu que han fet els vins dolços en els darrers anys ens permeten tenir un ventall molt ampli per jugar amb postres i pastissos sobretot als restaurants”. I explica: “Hem passat de tenir aquells vins amb sucre residual, però de vegades desequilibrat amb l’alcohol, a tenir uns vins melosos i alhora frescos, amb l’alcohol ben integrat que fan que tinguin un pas per boca golós i fresc, a més de subtil i delicat, ideal per acompanyar unes postres i que el casament dels dos no sigui gens pesat. Alhora existeix el maridatge del diumenge al migdia i dies assenyalats a casa, on casem les postres amb un cava brut nature gran reserva i oblidem els matisos del maridatge. És celebració i també és un maridatge totalment cultural a casa nostra”.

A en Miguel Figini, d’origen argentí però gran coneixedor i divulgador –a més d’amant– dels vins catalans, el sedueixen els de la Catalunya Nord, però destaca una bona relació de Catalunya que qualifica de “bons i subtils” i que lliguen molt amb postres casolanes. Per exemple, el “Marfil Violeta dolç natural solera 2003 de garnatxa negra amb criança oxidativa d’Alella Vinícola o el Masia Pairal 100% de moscatell de gra petit del celler Martí i Fabra que té 10 mesos de criança en roure i castanyer, casen bé l’un amb un brownie de xocolata amb gelat de vainilla, i l’altre amb un lemon pie.

Qui també posa l’accent en l’herència cultural i la comunió de vins i postres és l’enòleg Jordi Martínez, Nas de Plata 2013. Amb el seu ampli coneixement forjat a les Terres de Ponent, ens revela una darrera descoberta: “Un vi que darrerament m’ha encisat és el Majjan 2008 del celler Castell d’Encús, de Talarn (DO Costers del Segre), amb 200 g/l de sucre residual, un vi amb una untuosiotat en boca fantàstica, molt versàtil però que és immillorable amb un pastís de fruits secs”.

1274559_343253482476052_1168927024_o475955_10150640450652894_1543842092_o 1271820_10202396429535780_1160038260_o

M’agrada tancar aquest repàs ple de coneixement amb tres veus autoritzades en el sector i les tres femenines. Cristina Alcalá, periodista y enòloga, reflexiona en veu alta: “Com un tresor ocult, els vins dolços formen part de la cultura tradicional de cada país. Una manera de descobrir com les elaboracions s’han anat mantenint i interpretant, un itinerari a través de la història. I Catalunya és un clar exemple. Crec en la versatilitat de les harmonies amb vins dolços i el que més m’emociona és allò que no m’espero. A vegades una xocolata amarga, un formatge artesà o un fruit sec és sucient perquè salti l’espurna. Especialment m’agraden els bons vins negres dolços i els rancis”.

Ester Bachs, ambaixadora per Espanya de l’International Wine Challenge, celebra que a Catalunya tinguem “la tradició d’elaborar diferents dolços a partir dels productes excedents de temporada, com són el codonyat, els panellets, el cabell d’àngel, la mona de Pasqua, etc. Aleshores, no és gens d’estranyar que a partir del most també fem vins dolços per acompanyar aquestes postres tan típiques! A casa sempre hi havia el porró amb moscatell, o la mistela per acompanyar el músic, els carquinyolis o els bunyols de Setmana Santa. Ara bé, em rendeixo davant les garnatxes dolces, siguin del Priorat, l’Empordà o d’Alella que treballen uns generosos dolços espectaculars, i intento que no em fallin per acompanyar les postres més goloses de xocolata”.

Línies plenes de gust i elegància que remata amb una proposta que l’emociona sense cap altre acompanyament, el Marfil Violeta, Solera 2003, un monovarietal de garnatxa negra que ja s’ha mencionat anteriorment.

Clou l’article la sommelier gironina i col·laboradora de la Revista Sentits, Anna Vicens, qui lamenta que “els vins dolços es consumeixen menys del que agraden, és a dir, són vins que agraden a tothom qui els tasta, però en canvi el seu consum és baix”. Coincideix amb en Ferran Centelles en l’apreciació col·lectiva però el baix consum. Potser, amb el suggeriment que tanquem aquest article i les pàgines seductores que vindran a continuació ens atrevim a trencar el gel i a fer d’aquesta una pràctica habitual. Ens ho agrairan el paladar, el cor i l’ànima. I totes les mans que treballen la terra o amassen la pasta. Tantes històries personals que hi ha darrere de cada elaboració artesana plena de sensatesa i de respecte a la cultura i la nostra història. Un dels millors exponents podria ser el que va seduir l’Anna Vicens: “La meva darrera gran vivència amb un vi dolç va ser al celler Scala Dei, de la mà del seu enòleg Ricard Rofes. Ens va deixar tastar els fantàstics vins dolços i rancis envellits i, especialment el dolç 1952 em va encantar. Tants anys, tanta història dins d’una bóta vella, i conservava encara l’acidesa, l’elegància, una fina golosia i uns aromes de xocolata i dàtils difícils d’oblidar. Els dolços en si mateixos ja són unes postres, i aquest era per prendre’l sol, gaudint de cada gota”.

 

 

Ruth Troyano Puig

Periodista, màster en planificació i gestió del turisme enològic

Ernest Costa/ Clos d’Alè

Posted by | Cosmètica, DOQ Priorat, Vi·Moments·Persones | No Comments

closale

«Ara que els meus ulls entreveuen 
la serenor del meu capvespre 
aprenc certesa en la veritat 
que abans endevinava: 
Jo només tinc un desig d’amor, 
un poble i una barca».  

Alè, Lluís Llach (Astres, 1986/ Verges, 2007)

 

A la relació estreta i sana que endevino entre els germans Albert i Ernest Costa s’hi suma des de fa unes setmanes un nou projecte professional en l’àmbit de la viticosmètica. Enologia i farmacia estrenyen vincles i, amb la mateixa determinació que el cep busca aigua entre els sòls feréstegs de llicorella del Priorat, l’Ernest i l’Albert han esmerçat temps i costos a fer realitat un projecte que ara ja és palpable. Acaben de presentar Clos d’Alè, una crema facial antioxidant, fruït dels extractes de raïm de carinyena del celler Vall Llach de Porrera. En concert, els que han estat identificats pel Parc Tecnològic del Vi de Falset com els de més poder antioxidant de la seva verema de 2012. Són, per tant, subproductes de la vinificació que amb la intervenció  d’una empresa de cosmètica han acabat esdevenint crema. La seva aplicació redueix l’estrés oxidatiu, assegura una pell sana i retarda el seu envelliment.

“Ho comentàvem al pare i al Lluís (Llach), i al pare li feia il·lusió perquè era un projecte compartit entre els dos germans”, m’explica l’Ernest recordant l’inici de l’aventura. “Però sempre han passat per davant les inversions al celler i ens vam buscar la vida com a joves emprenedors amb un programa d’ACC10”, continua. La plataforma de la Generalitat ha esdevingut un òrgan consultor clau que ha vetllat pel projecte i que els va assignar un assessor expert (en nutrició) per poder desenvolupar-lo. En paral·lel, l’Ernest va ampliar la seva formació en el món dels productes naturals i les plantes aromàtiques. La il·lusió i la passió aviat els va motivar a no defallir en el projecte que unia vi i cosmètica i que ara surt al mercat marcant diferències respecte dels competidors.

“Aprofitem el residu del raïm, el que queda de la llavor i la pell assecada. Net i sec, enviem l’extracte glicòlic a l’empresa de cosmètica que és qui acaba elaborant la crema. El resultat és un líquid fluid amb envàs airless de llarga durada”, explica l’Ernest. “Ens condiciona el subproducte resultant de la verema: de 2012 n’hem pogut treure 500 litres, i amb el VITEC de Falset hem treballat les diferents varietats per veure que finalment enguany la carinyena era la més antioxidant”.

Clos d’Alè ha tingut una molt bona acollida un cop posat a la venda i l’Ernest explica que “amics i clients estan contents de trobar productes de cosmètica catalans, ja que estem acostumats a veure els francesos”. Gairebé com passaria amb el vi… Clos d’Alè es pot comprar al celler Vall Llach, a la Farmàcia Costa Miralbell de Barcelona i aviat també en dues farmàcies d’amics de l’Hospitalet i Vic. Els germans Costa tenen clar que seguiran apostant per aquesta línia d’innovació i salut: “La idea és fer una gamma sencera de cremes per a cara, cos, peus, mans… Cada any provarem amb VITEC el subproducte de la vinificació i durem al laboratori extern els extractes. N’emprarem els més antioxidants per crear nous productes de viticosmètica”.

“El pare va vetllar pel projecte des de l’inici, va ser qui va escollir el nom i també l’aroma de la crema, que és femení”, relata l’Ernest. Alè és una de les cançons de Lluís Llach que més apassionava el seu pare i ara, després de la seva mort sobtada, entenc que aquest nom no només dóna sentit a un producte sinó que també l’homenatja a ell. «Ens feia molta il·lusió treballar un projecte plegats amb l’Albert, perquè tenim passions compartides. Quan li explicàvem al pare els avenços que aconseguíem, es mostrava encantat per l’entesa dels dos germans», recorda l’Ernest. I afegeix: «la nostra és una relació estreta perquè cada dia ens truquem i ens posem al dia del que passa al celler, a la farmàcia, del que ens passa, però ara hi una connexió professional que va més enllà de la personal, i estableix un pont entre Porrera i Barcelona». En Lluís Llach va ser el primer a rebre la crema Clos d’Àlè i l’Ernest assenyala que els ha fet suport en tot moment, a més de mostrar-se satisfet perquè 7 anys després de batallar-ho, ha estat possible.

Clos d’Alè està principalment orientat a dones d’entre 30 a 45 anys -les aromes ja són certament reveladores, però hi haurà properament altres cremes nutritives per a pells més velles i nous productes amb base d’avellana i d’ametlla. «Tenim clar que hem d’anar de la mà d’un laboratori i seleccionar bé els extractes per veure quins poders té. Analitzarem el resveratrol, que es troba tant a la pell com a les pepites, i anirem diversificant la proposta», revela encoratjat l’Ernest. Per aquestes festes de Nadal, ja han fet arribar mostres a amics i clients i aviat els primers envasos creuaran l’oceà per seduir els Estats Units, com ja han aconseguit amb el vi.

«L’Albert ja guarda el subproducte de la vinificació de la verema 2013», em diu l’Ernest. I imagino com el projecte els ha fet vibrar de nou, en un any de consolidació del celler, marcat pel naixement del vi de finca qualificada Mas de la Rosa 2010, un gran tresor que torna a posar Porrera al món. No obstant això, l’Ernest em reconeix que la seva debilitat és l’Embruix -amb independència de l’anyada- i també apunta que assaborir-lo amb el seu germà Albert vist acabat el projecte és dels millors maridatges. De la conversa que mantenim per telèfon se’n desprèn molta sensibilitat i en això s’assembla molt a l’Albert. El seu món gira entorn la ciència, la vinya, la poesia, la música i crec que no aniria errada si digués que subscriu el poema de Miquel Martí i Pol  musicat per Llach per definir el seu arrelament amb la terra, que ara els ha donat una alenada d’aire fresc amb un producte que fa salut i vida, com el vi:

«… estimo aquesta terra com un amant fidel i ardent/ aquesta terra meva que cada jorn m’encén i em pren/ pell a pell ens compartim, cos a cos ens aprenem i el desig ens manté vius els somnis…» 

 

vi

«Qualsevol riesling dels que l’Albert ens porta dels seus viatges».

moments

«El dia que vam provar la primera crema Clos d’Alè i també el dia que la vam posar a la venda a la farmàcia».

persones

«Amb l’Amaia, la meva parella, qui m’ha aguantat i ajudat en tot aquest projecte».

Clos d’Alè

http://www.alecosmetics.com/

Accés al vídeo promocional

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR
Aviso de cookies