vi moments persones

Premi al Mèrit Periodístic 2018 * Elles, dones pageses

Posted by | Llibres, Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

 

IMG_5662

Fotografia Cesc Garsot

Paraules amb motiu del Premi al Mèrit Periodístic que em va concedir ahir 27-4-2018 l’Associació Catalana d’Enòlegs.

 

És un orgull molt gran rebre aquest premi

De part vostra, dels enòlegs

Vosaltres que sempre dieu “no faig res, tot es fa a la vinya…”

 

No m’ho he cregut mai! La cultura de l’esforç també està aquí reunida

 

Ho he pogut comprovar amb el cicle de llibres “retrats de vi” que editem amb publicacions URV i que m’ha permès conèixer enòlegs brillants  i persones extraordinàries, des del Toni Sànchez Ortiz que va ser el primer a la Maria Sangenís que és, de moment, l’última…

 

Tinc molt clar que aquest premi que em doneu és col·lectiu. Així ho sento

 

Quan la URV em va fer la proposta d’escriure “retrats de vi” no vaig dubtar ni un moment a acceptar-la! Parlar de vins i amb persones que els creen? Quin privilegi, vaig pensar

 

I així hem arribat a 6 volums publicats i dos més en camí. Llibres que hem fet gràcies a Pedro Cabanillas, Jaume Llambrich, Magalí Urcaray i Maoz Eliakim i  que ens han empeltat, m’han empeltat a la terra, a l’art, a la ciència, a la tècnica, a l’artesania que es fer vi, però sobretot m’han connectat amb les persones que l’elaboren. Perquè això de fer vi, és la suma de naturalesa i d’humanitat. I com diu el meu amic Toni, enòleg, el vi és “l‘eina sociabilitzadora més gran que la història ha vist mai

 

Des de la humilitat, em satisfà molt d’haver imprès una nova mirada en aquest món, no només ara que en sé una mica de vi, bé, molt poc, sinó ja als  inicis, farà 6 anys, amb el bloc Vi Moments Persones, que també em va premiar la DO Catalunya.

 

He fugit sempre de l’elitisme, l’esnobisme i la sofisticació a l’hora de comunicar el vi. De parlar-ne a la ràdio, a la premsa, als llibres. El vi són moments i són persones. Homes i dones poderoses que heu guardat massa temps el vostre coneixement i que és hora que el descobrim, que el compartim, que el prestigiem i el reconeguem

 

Amb vosaltres, els enòlegs, he après que el vi és respecte. I és coherència. I és autenticitat. I és cor. I cap. I són mans. Moltes mans, començant per la vinya i acabant per qui el serveix, o les nostres, les del consumidor, que l’embolcallen i l’oxigenen, a vegades fent massa girs a la copa. El vi és intuïció. És llibertat. I és vida. És un aliment. I és paciència. No em cansaré mai d’insistir-hi.

 

I el vi parla, ens acompanya, ens interroga, ens il·lusiona, ens motiva. Fa reflexionar, fa pensar… Ens permet viatjar en l’espai i en el temps, com els llibres, a vegades ens embriaga…

 

I el periodisme, el bon periodisme també ha de ser pacient, i lent. Fet a foc lent, com la bona cuina. Cuinar és cuidar diu Joan Roca. No tot s’hi val en periodisme i m’irrita veure com s’escriu sense contrastar i sense escrúpols. De vi i de moltes altres coses. Per això demano que el periodisme sigui seriós, fonamentat en valors, els que emanen de la terra, ple de continguts més que de picabaralles, més coses importants i menys d’impactants, més consciència ambiental, ecològica, solidària, saludable, sostenible… Com volem tots que sigui el vi que bevem i que feu.

 

 

És un orgull molt gran haver compartit premi amb en Ton i en Josep Mata, una família i un projecte el de Recaredo que admiro profundament i amb Mascaró que té una gran dona al capdavant, la Montserrat, felicitats, avui és el teu sant. Sé que representeu –salvant les distàncies entre els dos projectes – allò que el sector necessita, que és rigor, honestedat, qualitat per suposat, bonhomia, senzillesa en el tracte i una dimensió internacional sense renegar  mai de les arrels, ans al contrari.

 

El pintor Joan Miró deia: “Sóc més feliç anant amb suèter i bevent en porró entre els pagesos de Mont-roig que no pas a París entre duquesses en grans palaus i amb smòking”. Una frase que es podia llegir l’altre dia a l’acte d’inauguració de Mas Miró. Us recomano que hi aneu, és un espai fabulós on Miró va sentir el crit de la terra, per pintar-la després en quadres de vàlua universal.

 

Crec que Recaredo i Mascaró senten el crit de la terra. Com també el que ens va venir a dir el crític de vins del New York Times, Eric Asimov, a Alimentària, fa una setmana: “Si t’agrada el vi que fas, go on. Si segueixes les tendències,  hauràs de canviar-lo quan arribi la propera i serà molt més difícil poder-lo defensar”.

 

No vull allargar-me més,

 

Però abans d’acabar vull compartir la imatge de les dues dones – i sento que no siguin enòlogues – però són les que més m’han influït en el poc temps que porto comunicant el vi…

IMG_0870

Fotografia Montse Veses 

La Catalina

104 anys, de Porrera, nascuda a Águila Múrcia

 

“Cuidar la vinya no era difícil; veremar, una mica”

 

La seva recepta per a la felicitat és treballar en el que a una li agrada, una copa de vi al dia i llevar-se, ara que s’ha jubilat, cap al migdia

 

Triagava tres quarts d’hora a arribar a la vinya, a Les Sentius, cada dia

 

 

Assumpció Fontelles

82 anys, de Bastús, al Pallars

 

Pagesa, de jove volia ser mestra, però va acabar treballant al camp. Ara és l’alma mater de Matriarcat un projecte de vins als Pirineus. Si hi aneu, la trobareu a la vinya, collint, podant, esporgant…  I quan hi parles, et diu

 

“No m’agrada anar a seure amb les dones del poble, a prendre el sol i xafardejar. Sóc de fer coses, de treballar, de moure’m”

 

Doncs queda tot dit, la vida va d’això, d’actitud, de valentia, de fer, de ser i de sentir, de no resignar-se mai

 

Ara que hi penso, els enòlegs ho teniu fàcil, ja entenc allò de l’inici, no cal fer res a la vinya… és clar, amb dones com ella…

 

i per acabar, un poema de Laia Noguera

 

que diu

 

Jo no camino.
No camino ni parlo,
perquè és ella la que parla:
la terra que em camina per damunt
de tot el que em penso que sóc.

 

Gràcies

Anaïs Manobens/ Cava Maria Rigol Ordi DO Cava

Posted by | DO Cava, Vi·Moments·Persones | No Comments

foto (95)

Som una cava nascuda el 1987 reprenent la tradició familiar iniciada el 1897

L’Anaïs Manobens la conec al darrer Fòrum Gastronòmic de Barcelona. És tot energia. Il·lusió i exhaltació pel projecte en el qual es troba immersa. El de la família. Ens fa de contacte el sommelier Fran Ortiz (Marídame), crec que no poden tenir millor ambaixador per als seus caves. Ens reben dies després del Fòrum, a la cava del carrer Fullerachs, a on hi ha la casa pairal i l’espai d’elaboració ampli i diàfan que amaga com gairebé cada porta de Sant Sadurní un món obscur i càlid sota terra. La cava. Passadissos endreçats amb infinites referències en repòs. Sorprèn el volum per la dimensió que sabem que té l’empresa. Descobrim aviat que l’envelliment és llarg a Maria Rigol Ordi. Volgudament llarg, dels 15 als 70mesos.

L’actual empresa neix de l’enyorança de l’àvia, Maria Rigol Ordi, que havia viscut sempre envoltada del que aleshores en deien “xampany” amb el negoci de comercialització del seu avi, en Modest Rigol Tubella. Amb el seu fill Francesc Manobens decideixen elaborar cava per a consum domèstic, però aviat s’escampa la veu i comencen a tenir una clientela fidel que els fa pensar en la necessitat de fer més producció, fins a les 30.000 ampolles anuals d’ara. Són conscients del seu tamany per això posen l’accent en la diferència. Seleccionen el vi base de diferents finques penedesenques recollint l’expressió més diversa -”això ens dóna llibertat i qualitat” sentencia l’Anaïs-  i vinifiquen no només les varietats autòctones com el macabeu, el xarel·lo i la parellada sinó que s’atreveixen amb cupatges més arriscats –un rosat de trepat i monastrell, per exemple- i nous projectes com els microtiratges monovarietals que busquen experimentar i sorprendre. L’Anaïs explica com evolucionen lentament 2 macabeus i 2 xarel·los de diferents procedències que en conjunt són “espectaculars; un xarel·lo 85% amb 15% de pinot noir, i un cupatge clàssic de macabeu, xarel·lo i parellada amb criança de 20 mesos buscant la revolució entre la llarga criança i la joventut.

Els nostres cupatges expressen tota la intensitat i la complexitat del cava

“Temps al temps”. Paciència, espera. La clau de volta, la de l’èxit, la del reconeixement. I també el treball artesà – remogut manual, degorjament en calent i a mà – sumat al saber fer enològic i emocional, la tria del vi flor per garantir llargues criances, la selecció de llevats i les condicions ambientals perquè en la segona fermentació es defineixi el perfil organolèptic desitjat per al cava. L’ús del poignetage durant la criança, un moviment suau de suspensió de les mares que fomenta l’autòlisi cel·lular, en definitiva, que permet al cava empapar-se de la seva pròpia essència. El joc de mans a les rimes esperant el moment just del degorjat és l’etapa final abans del gaudi.

La innovació l’aporta no només la creativitat enològica, sinó també el vestit de l’ampolla. Amb Atipus, avesats a marcar tendència en el món del vi i del cava, han trobat un vestit que combina risc i elegància. Contents del canvi d’imatge i de la proximitat amb el consumidor, Maria Rigol Ordi fa petites conquestes en el mercat descobrint-se a paladars que busquen la diferència.

Conjuguem les maneres de fer artesanals amb les tècniques enològiques més innovadores

Brut Nature “desenfadat, fresc i capritxós”, Reserva “directe i complex, modern i clàssic”, Rosat Reserva “amb tipicitat, delicat i versàtil”, Gran Reserva “opulència i personalitat”. No cal dir que el tast va ser esplèndid i la definició de cada referència no podia ser més clara. En tots, un fil conductor. Aquest temps pacient que el cava reposa en silenci a l’espera de ser descobert. El Gran Reserva 70 mesos, el Reserva 45, el Brut Nature 26 i el Rosat Reserva 30 mesos.  Per al maridatge, cal desplaçar-se al Marídame. Qui coneix bé cada referència, com en Fran, sabrà posar-hi la millor companyia. La seva expertesa com a sommelier val un imperi.

Fran Ortiz: “Diferenciació i divertimento és el que els fa únics. Diferenciació amb les llargues criances, i productes únics i irrepetibles amb els microtiratges”

L’Anaïs, tercera generació, beu de tothom qui té a prop. De l’àvia –savoir faire-, del pare –tenacitat, constància-, dels professionals que s’envolta i amb qui simpatitza. És el futur i té ben present el passat i el present.

vi

El Mil·leni

moments

“Una nit d’estiu”

persones

“Al voltant d’una taula amb amics i família. M’agrada ser molts quan són dels teus”

 

foto (94) foto (96)

info@mariarigolordi.com
M +34 686 472 424
T +34 938 910 194 · F +34 938 910 226

C/Fullerachs, 9
Sant Sadurní d’Anoia
Google maps →

Mireia Torres Maczassek/ Torres Priorat (DOQ Priorat)

Posted by | DOQ Priorat, Vi·Moments·Persones | No Comments

outorres mireiatorres

“Els camins de ferradura que hi menen encara recorden el tràfec d’animals carregats amb raïm, avall i amunt, una vegada i un altra, fins a cinc viatges al dia segons expliquen”, diu la web de Turisme del Priorat. Des del bell mig del municipi prioratí del Lloar hi ha una de les ascencions més suaus i boniques al capdamunt de la Serra del Montsant, una excursió que travessa de ple les vinyes emparrades de Torres. A vista d’ocell, el paisatge és espectacular. Val la pena arribar fins a Damunt Roca per contemplar el territori que en aquest punt reuneix bellesa i tranquil·litat.

La màgia del Montsant és tanta que encara amaga coves amb gravats prehistòrics que Torres proposa recuperar per fer més atractiva la seva proposta enoturística. L’empresa s’instal·la al Priorat el 1996 amb vinyes a Porrerra i el Lloar, pròpies i de viticultors que els aporten entre el 50 i el 60% del raïm. Carinyena, garnatxa i sirà són les tres varietats amb què es vinifica fins ara, però Mireia Torres Maczassek, directora general, deixa entreveure que el proper repte al Priorat és elaborar un blanc. “El tast decideix el volum de cada any“, assegura. I, malgrat que la qualitat és el pilar, cada any han anat incorporant noves vinyes. Les seves dues referències emblema són Salmos i Perpetual (130.000 i 110.000 ampolles respectivament, amb la diferència que el segon vi és exclusivament de raïm procedent de vinyes velles de 80 anys d’un coster de 1902, el més antic). Pel primer, el cep arriba al quilo, quilo i mig de producció; pel segon, entre 200 i 500 grams. Protegides per la serra i dins d’una gran vall, les vinyes tenen un microclima particular, amb la curiositat que El Lloar és 4 a l’Escala de Winkler i Porrera, a pocs quilòmetres, 2. La diferència climàtica permet una verema esglaonada.

montsant

La llicorella és el sòl característic del Priorat que marca decisivament les dues referències de Torres. Discutim sobre l’aportació del sòl al vi. “Pedra foguera? Mineralitat? En realitat el que té és influència en la tannicitat i l’astringència, és a dir, en les sensacions tàctils, en boca“, explica Mireia Torres. Al final de verema, Torres obté fins a 80 vins diferents que després hauran d’entrar en la doctrina del cupatge. Treballen amb boteries diferents per valorar l’aportació de cadascuna i el perfil organolèptic que s’espera per cada vi; ara també han incorporat ous de ciment per poder veure com és de diferent la fermentació del vi. De moment només s’usen de forma experimental.

Investigant constantment, però fidels al que representa cada marca que té en el mercat exterior un públic molt ampli. El 78% de la producció se’n va a l’estranger i algunes partides de Perpetual estan totes venudes abans de sortir del celler. “Com a enòlegs, ens agradaria treure el vi més tard al mercat – explica la Mireia- però no pots deixar el mercat sense vi“.

Mentre participem en una esplèndida vertical de Salmos i Perpetual (que acaba demostrant-nos com d’important és deixar envellir els vins prioratins, però alhora com es reivindiquen des de ben d’hora les bones anyades. Salmos és el primer vi elaborat al Priorat, cupatge de les tres varietats negres que tenen plantades. Perpetual, en canvi, és el vi de guarda que està principalment elaborat amb carinyena seleccionada per Mireia Torres i Jordi Foraster, l’enòleg, de ceps podats en vas de parcel·les molt petites de la zona. Aprofitant l’avinentesa, Mireia Torres explica com treballen al celler: “Ens agrada tastar amb els viticultors, se senten part del projecte i és que ho són,  ens agrada treballar a prop seu i deixar-los que s’expressin, fa que sentin que és el seu vi el que embotellem”. La reflexió provoca la pregunta sobre el preu que paguen pel raïm i la resposta ens sorprèn a tots: “Els viticultors ens expliquen que a la comarca s’han arribat a pagar 8 euros el quilo per la vinya vella, mentre que la jove a euro vint-i-cinc, euro cinquanta”.

Coincidint amb la visita, presenten una joia enològica: “Secret del Priorat”, el primer vi de verema tardana de Torres al Priorat. Cupatge de garnatxa i carinyena, a parts iguals, amb una edició limitada de 2.500 ampolles. Raïm sobremadurat, es para la fermentació alcohòlica de forma natural i el vi envelleix en roure francès durant 12 mesos, bótes que abans havien estat emprat per elaborar el vi ranci del Priorat, amb la qual cosa la dolçor i l’amargor competeixen per fer-se un lloc a la boca. Una referència tan exclusiva com interessant que “parla d’una època d’un estil de vi que es feia al Priorat en una zona tradicionalment elaboradora de licorosos i rancis”, explica la Mireia. Tenim la sort d’assaborir-lo i d’entretenir-nos en la lectura d’una etiqueta magistralment dissenyada:

Et vidit pecoris custos

Scalam caelestem, et ascendebant

Angeli per eam ad convocationem Dei adeundi”

 

Regalèssia, notes especiades, confitures i aromes d’infusió. Subtilesa i elegància, frescor. És d’aquells vins de postre que es poden prendre sols, però amb una bona companyia com el pa amb oli, gelat de xocolata i sal que vam tastar al Celler de l’Àspic és encara més abellidor. Formatges blaus i cremosos, confit d’ànec i postres de xocolata o peres al vi són algunes de les harmonies proposades per Torres. No obstant, la de la Mireia, la descobrireu al final.

Amb ella conversem de com ha de canviar “de barret” cada vegada que presenta un dels seus projectes: Jean León al Penedès, Torres al Priorat i ara l’aventura del cava que arribarà al mercat, confessa, a finals de 2016. Ens interroga subtilment per saber què en pensem de les varietats autòctones i de com s’entendria l’ús de les forànies. Es limita a avançar-nos que “aportarà prestigi i qualitat”. Se la veu capficada i tanmateix il·lusionada. I deixa entreveure que el perfil del pare i del germà influeix. En el cava, al Priorat, i en qualsevol presa de decisió de l’empresa. La seva, no obstant, és una casa on el lideratge femení no només és evident sinó també reconegut . El projecte de l’escumós que li ha estat encarregat, ho confirma.

secretpriorat

 

vi · moments · persones

“Secret del Priorat, en un dinar familiar, a les postres, amb un pastís sacher. Trobo que combina molt bé amb la xocolata”

Bodegas Miguel Torres – Priorat
Finca “La Solteta”s/n
43737 El Lloar (Tarragona)

GPS - 41°11’22″ N 0°44’46″ E

Viatge a Ítaca/ Eva Martínez Bordons i Mario Giménez Ferrer

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

evaimario

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben

Text de Lluís Llach, adaptació de la versió catalana de Carles Riba del poema de Kavafis 

És el seu poema de capçalera. El que inspira i motiva els seus viatges i dona nom al seu bloc: Viatge a Ítaca. La calidesa que esperaven a Catalunya per després d’una volta al món de més d’un any, encara la tenen pendent de rebre. L’Eva i el Mario, autors del bloc de viatges, amics, blocaires i aficionats avançats en el món del vi, han tingut una arribada difícil després de més de 450 dies d’aventures. Circumstàncies familiars han fet que l’aterratge no hagi estat ni fàcil ni l’esperat però estic convençuda que les turbulències passaran aviat, perquè s’ho mereixen. Entre el trasbals personal i familiar que viuen, però, han tingut temps per participar a la Festa del Most de la Ràpita, convidats pels amics de Malviatge.

Conferència sobre paisatges del vi a càrrec d’Eva Martínez Bordons. Viatge a Ítaca ha tingut la sort de viure experiències enoturístiques vàries. Dels 18 països visitats, 11 tenien regions vinícoles i d’aquestes n’han visitat 6. El concepte dels “cellar doors” d’Austràlia i Nova Zelanda és probablement el que més els ha entusiasmat. I creuen que Catalunya podria  explorar aquesta forma de practicar l’enoturisme que posa l’accent en el tast per davant de la visita.

Abans d’arribar al continent australià, van tenir la sort d’endinsar-se en altres territoris de vi amb referències de major i menor qualitat organolèptica. A la Xina, per exemple, van tenir clar que volien conèixer les vinyes del desert. I arribar-hi va ser una odissea (més de 10h de viatge) però després va valer la pena, sobretot per l’aspecte inhòspit i inèdit del paisatge -vinya sobre terroir sorrenc- més que per l’excepcionalitat del vi. Als xinesos els porta de cap el nostre vi, que és de qualitat, però per fer el seu amb varietats internacionals encara n’han d’aprendre. Probablement el viatge pel país asiàtic va ser una gran aventura com la que després viurien al Japó. A Tòquio, van fer parada al wine bar d’Espelt Viticultors on es poden degustar diferents referències catalanes i per descomptat del celler de la DO Empordà. La signatura d’Anna Espelt “Empordà a cada copa…” convida a viatjar. Però també es van endinsar en regions de vins properes a la capital que, a punt per la verema, protegien de qualsevol adversitat i delicadament amb papers els gotims de raïm, instal·lats en vinya emparrada per sobre de l’alçada estàndard per evitar l’escalfor del sòl. Això va ser a Chateau Mercian Allà descobririen varietats autòctones com el Koshu que dóna vins molt frescos. Després del país oriental, Viatge a Ítaca va indagar en els vins de l’Índia. Recordo encara que a l’Espai Priorat vaig poder conèixer l’editora de la revista Sommelier India Wine– que me’n va donar un exemplar i la portada estava dedicada Bodegas Torres. Estan interessats en els nostres vins però esmercen esforços també en els seus. L’Eva i el Mario van visitar cellers que els van donar a tastar vins de força qualitat. La següent parada, Birmània, els va deixar impressionats per les postes de sol entre vinyes. La seva experiència es va centrar al celler més important, el Red Mountain Estate.

Després d’un període d’abstinència obligada pel sud-est asiàtic, Austràlia els va rebre amb els braços oberts. Els “couchsurfers” que els van acollir a casa els van regalar un tast de vins a la platja el primer dia d’estada al continent, a Perth. Si hi ha una ciutat que l’Eva hagués de triar per passar la resta de la seva vida de les visitades en aquesta volta al món, seria Perth. Cultura de vi a primera línia de mar. Una concepció de l’oci diferent, amb el vi compartint protagonisme amb el sol. Però la sorpresa va ser la descoberta de cellers arquitectònicament molt diferents, amb sales de tast i vistes que emmarcaven les vinyes, amb oferta integrada d’enoturisme – celler i hotel– i principalment una concepció de l’enoturisme a Catalunya desconeguda, els cellar doors. “Visitar un celler és visitar-ne mil si no busques conèixer els detalls tècnics de l’elaboració sinó el plaer de tastar noves referències”, explica l’Eva Bordons. Així, a Austràlia les visites esdevenen tastos i degustacions amb oli d’oliva -aquells que en produeixen- i formatges, entre altres. Els propietaris són conscients que una visita és igual a una compra, per tant, equival a un negoci sense intermediaris. “Hi ha petits cellers que venen tots els seus vins al celler”, afirma l’Eva. I creu que aquí s’haurien d’implementar més iniciatives com aquesta perquè el tast és el pilar de l’enoturisme. A Nova Zelanda, els cellar doors esdevenien més interessants encara pel paisatge fascinant de cada tros de vinya i el wine trail que els vincula. El mar, la muntanya, les grans extensions de vinya a peu de carretera… Entorns naturals que van viure amb molta fascinació malgrat les baixes temperatures de l’hivern. Pregunto a l’Eva sobre la importància de la varietat per sobre del terroir i la tecnologia puntera dels vins: “Els cellers no en fan bandera, però allà realment vam tastar vins de molta qualitat”, sentencia. Com un escumós de pinot noir que l’Eva recorda amb delit.

viatgeaitaca1viatgeaitaca2

D’Austràlia van viatjar d’est a oest i de sud a nord. Amb caravana. Un mitjà de transport que els va permetre incorporar a l’aventura  referències dels vins australians que més els havien impressionat a cada celler. Suposem que en un bon percentatge, sirà! El seu pressupost ajustat – tenint en compte el cost de la volta al món: 18.000 euros per persona- no els permetia endur-se ampolles a 200 euros però sí que van tenir la sort de tastar-les gràcies a la bona voluntat dels cellers a oferir tota la gamma de referències durant el tast.

Els va quedar pendent creuar l’oceà en direcció a Sud-Amèrica i aprofundir en els vins de Xile i Argentina, però estic convençuda que encara no havien aterrat al Prat d’una vivència única, ja estaven planificant el temps que trigarien a fer la motxilla i tornar a volar. Tenir-los a Barcelona és un privilegi, perquè amb ells no només compartim experiències, somriures i preocupacions, sinó que també descobrim vins que ens fan viatjar alguna vegada lluny i normalment a prop de casa. Referències com les que publiquen a la secció que ja fa unes setmanes han estrenat al seu bloc. Els vins, ja ho va dir l’enòloga Sara Pérez, són petites històries dins d’una ampolla. I tenim la sort de viatjar amb ells als orígens. Amb l’Eva i el Mario sempre ve de gust viatjar, perquè la seva experiència enriqueix i motiva.

Com que l’article és una sorpresa, no els he demanat pel seu vi- moments- persones però he recollit del seu web algunes propostes que s’hi escauen. Jo, com ja he dit en altres ocasions, amb ells tastaria vins profunds, d’aquells que no hi ha pressa perquè s’expressin i evolucionin quan sobre l’ampolla. Vins profunds com la nostra amistat. Des d’aquestes línies espero que aviat celebrin amb un bon vi del seu repertori particular el retorn a Catalunya i que sentin la calidesa dels qui els hem esperat més de 12 mesos.

“Red Mountain en Myanmar. La compañía aporta sabor, y el entorno se encarga de fijar recuerdos vinícolas para enmarcar. El lago Inle, una puesta de sol. Gonzalo e Isis, una pareja de Madrid de las más entrañables que hemos conocido, y allí compartiendo con ellos, y con Ahmid y Daniel, una pareja de israelís, una tarde sobre la colina donde se encuentra la bodega. El sol cayendo, el lago lo llena todo, y entre conversaciones y risas, Eva explica a la concurrencia alguna cosa sobre como catar el vino. Los vinos, decentes. El momento, mágico. Aun estamos allí cuando lo recordamos. Vivo, nítido como si fuera ayer” Llegeix més.

I si la trobes pobra,no és que Ítaca t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet, sabràs el que volen dir les Ítaques.

www.viatgeaitaca.com

B2MEl1cIUAAUx6q.jpg large B2L_atlIAAAJNa2.jpg large B2L-G3HIUAIEt-Y.jpg large B2L8La-IIAACg7l.jpg large B2L9FWSIEAMLuoD

www.ruthtroyano.cat

Laura Bosch/ Moda, art i vi

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

modaartivi

A la Laura Bosch la vaig conèixer com a moltes altres persones en els últims anys: a través de les xarxes socials seguint el fil d’alguna història del vi. No sabria dir si va ser Instagram o Facebook, però el que recordo és que quan vaig entrar al seu web m’hi vaig quedar instal·lada durant més d’una hora i ràpidament li vaig escriure un correu per dir-li que em fascinava la seva feina i que, a mi, el que m’encantaria seria tenir una “viblioteca” de llibres i vins a casa, evidentment amb les seves caixes de fusta  restaurades. I això és així perquè et traslladen a escenaris acollidors i autèntics, respiren sensibilitat per cada angle i tenen un estil vintage carregat de força i d’història.

La Laura crea peces a consciència. Cada projecte el mima fins a l’últim detall. Busca incesantment la perfecció. És minuciosa i detallista. El resultat és sempre impecable. Sorprenent. D’exclamació. Es fa admirar. Les imatges del web són atractives, però la realitat incrementa  el valor de la seva obra, fent palès amb naturalitat l’art i la creativitat que li són pròpies. Diferents colors, mateixes peces, sentits divergents. El blanc, el verd, el vermell, el blau cel, el negre… Tots els ha treballat per a mobiliaris diversos. Cada caixa de fruita adquireix una nova vida després de passar per les seves mans. Renova la seva personalitat. Al seu taller, que també està sotmetent ara a restauració i que tinc ganes de visitar,  es deu respirar l’alè del canvi… Mentre escric em ve al cap “Todo se transforma” de Jorge Drexler i crec que allà hi sonaria molt bé. Com també sona bé ara, mentre teclejo.

Escric de la Laura amb un punt d’inconsciència, conscient que no l’he entrevistat i que la conec poc. Però suficient per entendre com viu la seva professió. L’he vist treballar i això val molt més que per intuir. Particularment, l’he seguit en el seu darrer projecte “cuir460” amb el qual he tingut el plaer de col·laborar amb la vessant comunicativa. Una primera obra en negre, una primera obra per exposar… Una obra feta a mida per a l’espai que ara l’acull, a la botiga Monika Harbort Leather Design de Barcelona.  Serà l’inici de la seva transformació? Per a mi, ja és una artista. Fa falta que ella també s’hi consideri. Com que no l’he entrevistat encara el text no farà l’honor al “vi moments persones” però estic convençuda que tornaria a l’escenari de la presentació de “cuir460″ i ho maridaria amb els seus, amb l’olor de la pell i el cuir de la Monika, les converses creuades i el vi Lo Foc del Castell de la Cooperativa Falset Marçà. Les seves impressions del maridatge, que són les realment importants, venen tot seguit. És imprescindible llegir-les per entendre el que he escrit fins ara però sobretot el seu treball, que admiro i comparteixo sempre que puc.

 

Paraules de Laura Bosch: Just acabada la presentació  moda, art i vi em va canviar clarament la idea que m’havia format de “cuir460” i en les hores posteriors i a l’endemà vaig estimar molt més el concepte #modaartivi. M’explico. La història d’aquesta presentació la vaig idear al meu cap. La Monika Harbort em va trucar per demanar-me un aparador, per mi era un encàrrec molt difícil. Fer una peça a mida per una casa té la seva dificultat però et centres en l’espai, la llum, els colors de la resta de mobles, l’opinió del client té tot el pes i finalment recau la part més important en la seva funcionalitat. En aquest cas no tenia tants elements. Tenia un espai complex, una llum molt difícil (la peça està pensada per mirar-la de nit a la botiga més que de dia), els colors que envoltarien la peça no hi són, és el blanc de l’espai en sí, i els colors que vestirien la peça tampoc els tenia, l’opinió de la Monika era “crea al teu gust, confio en tu”.

El factor funcional em calmava, sabia del cert que qualsevol muntatge amb les caixes seria funcional per ella. Un cop vaig dibuixar la peça i li vaig presentar a la Monika i a ella li va agradar, se’m va calmar el procés creatiu i em vaig atabalar a fer possible el que havia dibuixat. Potser és un error treballar d’aquesta manera, però en tinc tirada. Em plantejo fer un muntatge, una composició i després ja veuré com la faig. Primer va el dibuix, després veuré si és possible. Per ara tot ho ha estat. Algun dia serà que no… Vaig apostar pel negre per que no podia ser d’una altra manera, tot i tenir present que moltes de les peces de cuir de la Monika no ressaltarien, no hi tindrien lloc. Fosc sobre fosc. Però havia de ser negre, sens cap mena de dubte. I no les vaig tenir totes fins el dia de la presentació! Imagina’t! Fins que la peça no va estar a l’aparador, vestida, amb els focus de llums i amb els comentaris dels assistents no em vaig acabar de relaxar. I no és una qüestió de desconfiança cap a la meva feina, en absolut. És que aquesta peça havia de transmetre moltes coses i només podria saber si ho havia aconseguit amb els comentaris dels assistents, amb la seves expressions corporals i verbals. Corporals en el moment que arribaven, l’estona que dedicaven a mirar-la, al cap d’una estona en el sentit d’acostar-s’hi, mirar-la d’a prop, i el més important, els comentaris que em van fer.

N’hi van haver de tres tipus: els que coneixien a la Monika i a la seva feina d’abans,  els que no i els amics que coneixen al detall la meva feina i evolució. Als primers, i em fa molt feliç dir-ho així, sense embuts, tots, absolutament tots, em van comentar que era una peça molt Harbort ( que no només Monika! ), que estava absolutament integrada a Harbort, que tampoc és una cosa fàcil. L’opinió de les persones que coneixien la feina de la Monika i la Monika era molt important per mi. Eren els que em farien veure si havia fet una peça que encaixava bé a Harbort, i era una cosa que sabia que no sabria fins el dia de la presentació. Els nervis de la seguretat amb “cuir460” no es van esvair fins al final de la presentació, que és quan poc a poc se’m van acostar, sense jo preguntar en cap moment, i em van elogiar la feina sense cap mena de dubte que l’opinió no fos real. Van opinar sobre coses que jo no havia ni tingut en compte d’una manera conscient, sí en el seu conjunt.

La frase “aquesta peça és Harbort total” em va fer molt feliç. D’aquí em vaig convèncer que havia aconseguit em meu objectiu real, fer un aparador per la Monika Harbort, amb el que això implicava. Els que no coneixien a la Monika van opinar més en relació a les mides, a l’encaix en l’espai, en el volum, en els detalls, i en el conjunt. Molt positivament. D’aquí em vaig convèncer que la peça era bona per l’espai i que complia molt bé la funció. Va agradar molt. He reconèixer que en el fons per qui més vaig patir era pels amics, pels que en teoria són incondicionals, però que em dirien les coses tal qual, ho esperava. Així va ser. Els hi va agradar molt a tots, no vaig tenir cap crítica excessivament potent. Els comentaris van ser “ me l’havies explicat, me l’havies dibuixat però no me la imaginava així, m’ha sorprès, m’agrada”, “em pensava que la fusta antiga ( la que fa la funció de barra i que fa l’estructura possible ) seria més grossa”, em va agradar per que jo també volia que fos més gruixuda, però no ho vaig poder fer, però és possible! Va ser un moment guai! Havia de ser més gruixuda!

Una altra reflexió que he fet i molt important és que el que jo opino de la peça no acostuma assemblar-se al que opinen els altres. M’ha passat amb moltes peces i començo a tenir la sensació que no sé entendre la meva feina des d’un punt més artístic. Acostumo a fer discursos molt descriptius de la peça, sense mirar-me-la de lluny (a distància), i tendeixo a tenir molt clar els avantatges i desavantatges, i després, sempre, em trobo que l’opinió dels altres coincideix molt poc amb la meva. En el cas de “cuir460” i durant la presentació vaig parlar amb forces persones sobre el que desprenia la peça, els espais on hi encaixaria, i altres factors. Jo tenia en boca constantment l’adjectiu “agressivitat”, fins i tot en un moment de rotllana m’ho van dir a quatre veus. “quina mania en que és agressiva”, no ho és gens, és elegant. Per què? Perquè és negre?” Ja no sabia com respondre. Vaig acabar donant la raó i fins i tot veient-ho com la resta, potser llavors em van ajudar a veure-la des de fora. Suposo que passar-me hores i setmanes, restaurant les caixes, fent-les en negre absolut, buscar la manera de que tinguessin més llum sense perdre aquesta agressivitat que buscava, fent un muntatge contundent per que l’espai ho requeria, que em vaig convèncer de que feia una peça agressiva, entre d’altres adjectius, i no era així.

Una altra opinió meva, i que vaig veure arrel de les opinions, que també anava errada, és que no la veia en absolut en cap altre espai que no fos en un aparador o en exposició, o fins i tot, que no fos en la botiga de la Monika. Segons moltes opinions no podia estar més equivocada. Persones vàries consideraven que faria lluir molts aparadors de la ciutat, i molts rebedors de moltes cases. Suposo que quan fas una peça pensava per un lloc en concret et costa veure-la fora d’aquell entorn. Per tant, no puc estar més contenta, per una banda he fet una peça que destil·la estil Harbort que era el meu objectiu vertader i el que m’havien encarregat, i a l’hora l’acollirien molts espais. Contenta perquè “cuir460” passarà un bon temps a Harbort, però espero que l’acullin altres espais.   Fa vertigen idear una presentació amb conceptes amb tanta força com MODA, ART i VI.

Quan volíem presentar els nostres projectes, vaig tenir clar que s’havia d vestir amb un bon vi, no era conscient que acabaríem fusionant tan bé moda, art i vi. L’etiqueta #modaartivi  em va provocar vertigen de nou. Jo estava dins la paraula art! Se’m feia gran. I se’m continua fent gran. Però això ho deixo aquí a l’opinió dels altres. Del que estic molt contenta i orgullosa és d’haver dut a terme una idea que d’entrada em semblava una bogeria. Però és clar, els tres projectes “lo foc” de la cooperativa falset-marça, “harbot personalitza” de Monika Harbort i “cuir460” són tres projectes amb denominadors comuns: l’artesania, la dedicació, el caràcter, la feina acurada, la trajectòria,…  

I penso que durant l’acte i no abans, és quan realment es van fusionar i es va entendre tot plegat. “amb la invitació no acabava d’entendre què anava a veure, si era una exposició, si era un tast, ara sí.  Una manera de presentar els tres projectes molt original”-em van dir. 

www.laurabosch.cat

Fotografia de portada de Pere Grimau.

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR