Llibres

Premi al Mèrit Periodístic 2018 * Elles, dones pageses

Posted by | Llibres, Uncategorized, Vi·Moments·Persones | No Comments

 

IMG_5662

Fotografia Cesc Garsot

Paraules amb motiu del Premi al Mèrit Periodístic que em va concedir ahir 27-4-2018 l’Associació Catalana d’Enòlegs.

 

És un orgull molt gran rebre aquest premi

De part vostra, dels enòlegs

Vosaltres que sempre dieu “no faig res, tot es fa a la vinya…”

 

No m’ho he cregut mai! La cultura de l’esforç també està aquí reunida

 

Ho he pogut comprovar amb el cicle de llibres “retrats de vi” que editem amb publicacions URV i que m’ha permès conèixer enòlegs brillants  i persones extraordinàries, des del Toni Sànchez Ortiz que va ser el primer a la Maria Sangenís que és, de moment, l’última…

 

Tinc molt clar que aquest premi que em doneu és col·lectiu. Així ho sento

 

Quan la URV em va fer la proposta d’escriure “retrats de vi” no vaig dubtar ni un moment a acceptar-la! Parlar de vins i amb persones que els creen? Quin privilegi, vaig pensar

 

I així hem arribat a 6 volums publicats i dos més en camí. Llibres que hem fet gràcies a Pedro Cabanillas, Jaume Llambrich, Magalí Urcaray i Maoz Eliakim i  que ens han empeltat, m’han empeltat a la terra, a l’art, a la ciència, a la tècnica, a l’artesania que es fer vi, però sobretot m’han connectat amb les persones que l’elaboren. Perquè això de fer vi, és la suma de naturalesa i d’humanitat. I com diu el meu amic Toni, enòleg, el vi és “l‘eina sociabilitzadora més gran que la història ha vist mai

 

Des de la humilitat, em satisfà molt d’haver imprès una nova mirada en aquest món, no només ara que en sé una mica de vi, bé, molt poc, sinó ja als  inicis, farà 6 anys, amb el bloc Vi Moments Persones, que també em va premiar la DO Catalunya.

 

He fugit sempre de l’elitisme, l’esnobisme i la sofisticació a l’hora de comunicar el vi. De parlar-ne a la ràdio, a la premsa, als llibres. El vi són moments i són persones. Homes i dones poderoses que heu guardat massa temps el vostre coneixement i que és hora que el descobrim, que el compartim, que el prestigiem i el reconeguem

 

Amb vosaltres, els enòlegs, he après que el vi és respecte. I és coherència. I és autenticitat. I és cor. I cap. I són mans. Moltes mans, començant per la vinya i acabant per qui el serveix, o les nostres, les del consumidor, que l’embolcallen i l’oxigenen, a vegades fent massa girs a la copa. El vi és intuïció. És llibertat. I és vida. És un aliment. I és paciència. No em cansaré mai d’insistir-hi.

 

I el vi parla, ens acompanya, ens interroga, ens il·lusiona, ens motiva. Fa reflexionar, fa pensar… Ens permet viatjar en l’espai i en el temps, com els llibres, a vegades ens embriaga…

 

I el periodisme, el bon periodisme també ha de ser pacient, i lent. Fet a foc lent, com la bona cuina. Cuinar és cuidar diu Joan Roca. No tot s’hi val en periodisme i m’irrita veure com s’escriu sense contrastar i sense escrúpols. De vi i de moltes altres coses. Per això demano que el periodisme sigui seriós, fonamentat en valors, els que emanen de la terra, ple de continguts més que de picabaralles, més coses importants i menys d’impactants, més consciència ambiental, ecològica, solidària, saludable, sostenible… Com volem tots que sigui el vi que bevem i que feu.

 

 

És un orgull molt gran haver compartit premi amb en Ton i en Josep Mata, una família i un projecte el de Recaredo que admiro profundament i amb Mascaró que té una gran dona al capdavant, la Montserrat, felicitats, avui és el teu sant. Sé que representeu –salvant les distàncies entre els dos projectes – allò que el sector necessita, que és rigor, honestedat, qualitat per suposat, bonhomia, senzillesa en el tracte i una dimensió internacional sense renegar  mai de les arrels, ans al contrari.

 

El pintor Joan Miró deia: “Sóc més feliç anant amb suèter i bevent en porró entre els pagesos de Mont-roig que no pas a París entre duquesses en grans palaus i amb smòking”. Una frase que es podia llegir l’altre dia a l’acte d’inauguració de Mas Miró. Us recomano que hi aneu, és un espai fabulós on Miró va sentir el crit de la terra, per pintar-la després en quadres de vàlua universal.

 

Crec que Recaredo i Mascaró senten el crit de la terra. Com també el que ens va venir a dir el crític de vins del New York Times, Eric Asimov, a Alimentària, fa una setmana: “Si t’agrada el vi que fas, go on. Si segueixes les tendències,  hauràs de canviar-lo quan arribi la propera i serà molt més difícil poder-lo defensar”.

 

No vull allargar-me més,

 

Però abans d’acabar vull compartir la imatge de les dues dones – i sento que no siguin enòlogues – però són les que més m’han influït en el poc temps que porto comunicant el vi…

IMG_0870

Fotografia Montse Veses 

La Catalina

104 anys, de Porrera, nascuda a Águila Múrcia

 

“Cuidar la vinya no era difícil; veremar, una mica”

 

La seva recepta per a la felicitat és treballar en el que a una li agrada, una copa de vi al dia i llevar-se, ara que s’ha jubilat, cap al migdia

 

Triagava tres quarts d’hora a arribar a la vinya, a Les Sentius, cada dia

 

 

Assumpció Fontelles

82 anys, de Bastús, al Pallars

 

Pagesa, de jove volia ser mestra, però va acabar treballant al camp. Ara és l’alma mater de Matriarcat un projecte de vins als Pirineus. Si hi aneu, la trobareu a la vinya, collint, podant, esporgant…  I quan hi parles, et diu

 

“No m’agrada anar a seure amb les dones del poble, a prendre el sol i xafardejar. Sóc de fer coses, de treballar, de moure’m”

 

Doncs queda tot dit, la vida va d’això, d’actitud, de valentia, de fer, de ser i de sentir, de no resignar-se mai

 

Ara que hi penso, els enòlegs ho teniu fàcil, ja entenc allò de l’inici, no cal fer res a la vinya… és clar, amb dones com ella…

 

i per acabar, un poema de Laia Noguera

 

que diu

 

Jo no camino.
No camino ni parlo,
perquè és ella la que parla:
la terra que em camina per damunt
de tot el que em penso que sóc.

 

Gràcies

Rafel Nadal/ Quan en dèiem xampany (Columna Edicions)

Posted by | Llibres, Vi·Moments·Persones | No Comments

LaCapona

La Girona de la postguerra no era terra de grans vins ni de veremes multitudinàries, però als nostres paisatges infantils sempre hi ha una vinya amb els ceps arrenglerats en llargues fileres, que van morir en algún marge ple de figueres o en alguna pineda fresca, arran de mar. El record deu venir d’aquelles vinyes aspres i modestes que descobríem a la Fosca…

Amb permís de l’autor reprodueixo algunes línies que esperava llegir des de l’inici però que no arriben fins a la pàgina 399 del llibre. Perquè “Quan en dèiem xampany” no és un volum que parla de vins, caves ni xampanys, de manera que les referències al sector es fan esperar i per a bé. La segona novel·la del periodista Rafel Nadal és un homenatge al besavi, Francisco Oller, origen de tota la nissaga -de més de 50 besnéts!- i l’inici de la història narrada al llarg de 400 pàgines:

Al besavi Francisco. Li agradaven les persones intel·ligents, però l’horroritzaven les massa intel·ligents i les extrapretensioses, perquè, imbuïdes d’aquesta superioritat, generalment totes fracassen.

Malgrat aquesta declaració inicial, penso que el llibre és també un homenatge al pare i a l’avi, i als valors d’esforç, sacrifici i austeritat que tornem a recuperar ara, després de temps d’oblit.  Tants anys d’història familiar s’emmarquen en paisatges socials, econòmics i polítics diferents, però sobretot convulsos: dues guerres mundials i la guerra civil espanyola, períodes en què l’empresa d’elaboració de taps de suro amb seu a Cassà i Reims es consolida, creix, s’afebleix…

Entrevisto Rafel Nadal a la Llibreria La Capona de Tarragona (a la imatge amb el seu propietari, en Josep Rovira) amb motiu de l’acte de presentació del llibre. No descarta una tercera novel·la de la saga familiar perquè em reconeix que hi ha molts personatges que mereixerien un llibre sencer, com en mossèn Francisco o la tieta Ivonne. Però si hi ha d’haver una tercera publicació en breu, serà de temàtica radicalment diferent. No m’avança quina però sí que versarà sobre els temps actuals. Perquè omple els seus temps escrivint, sí, novel·la, però també literatura de viatges, contes…

Llegir “Quan en dèiem xampany” és passar de la grandesa de Reims a la vida normal (i rural) de Cassà, és resseguir el fil de la història de l’empresa i impressionar-se quan es llegeixen les relacions freqüents que van mantenir els Oller amb els grans elaboradors de la ”Champagne” i d’Alemanya: Veuve Clicquot, Roederer, Heidsieck i Taittinnger. Va de persones emprenedores i valentes, poc porugues, de dones avançades al seu temps, d’austeritat, convenciment, de relacions familiars a vegades complicades, de petits espais de vida entre tanta negror política, com el respir de la Fosca.

El suro és noble, atractiu, té una particular bellesa més enllà de material matex i és el fil conductor d’una història de llums i ombres, a Cassà a on la terra és duresa i a Reims on les bombolles són glamour“, m’explica en Rafel. Bona part de la documentació del llibre és epistolar (correspondència familiar i comercial) per bé que hi ha també informacions que li han estat llegades oralment i que acaben d’aclarir episodis poc documentats. Esforç, estalvi, superació, formació i emancipació són paraules que sorgeixen constantment a la conversa. En Rafel Nadal les empra per justificar aquesta història que és la seva i que és plena de llums, del daurat del xampany, però que com qualsevol altra també amaga episodis difícils. M’insisteix a dir que ni ell ni els seus 11 germans – que ja no han estat vinculats professionalment a l’empresa del besavi- han tingut mai cap privilegi. “A casa no ens han consentit capricis i ens hem hagut de sacrificar i valer per les capacitats personals”, comenta. Han begut de l’ordre i de la rigidesa de la familia francesa, sense cap mena de dubte, “del rigor en el treball, l’autodisciplina, la primacia d’allò que és col·lectiu”.

“El xampany és el gran símbol i així es manifesta en el llibre, però tot el que té de delicat, la sonoritat del nom… topa amb les grans contradiccions del segle XX europeu amb els enfrontaments salvatges que es van viure”. “Quan en dèiem xampany” no és ni una novel·la d’història ni una biografia familiar, insisteix a dir el periodista, però totes dues vessants hi tenen cabuda d’una forma o altra. En Rafel es presenta amb naturalitat com un gran defensor de les costums heredades, però també de la vida viscuda amb independència de les arrels, a Girona. “Reims és un mite, el cor s’eixamplava en arribar allà, era una ciutat polida i civilitzada”, em diu durant la conversa. En el llibre, però, la narració de l’última visita que hi fa a la recerca d’informació familiar deixa clar que les llums s’han apagat del tot. Per a la fàbrica, la família i la ciutat.  ”Ara París s’ho ha menjat tot”, comenta. Igual com l’empresa de Catalunya, que finalment va guanyar la partida a la fàbrica de Reims.

Des de fa poc torna a haver-hi vinyes magnifiques penjades sobre el mar a la Costa Brava, a Cadaqués, al Paní, al cami de Montjoi o a Garbet. I a la Fosca també han refet les vinyes que s’amaguen darrere les tanques d’atzavares i de figueres de moro.

A les últimes pàgines del llibre tornen els vincles al territori més immediat de Rafel Nadal i m’agrada intuir que ha viscut amb gran naturalitat la passió per la cuina francesa tant com la catalana. “M’agrada el producte de la  terra, faig hort, m’agrada pescar – ara li podrà dedicar més temps als néts, reconeix als agraïments- vaig a buscar bolets i espàrrecs…”. Són passions que combina amb l’escriptura, moltes vegades a mà “perquè flueix millor”, i amb pensaments i opinions envers l’esdevenir del periodisme i de l’actualitat política. Entenc que guarda més del que explica i que és un home de bon menjar i amb el paladar entrenat. Qui llegeixi el llibre quedarà impressionat pel receptari culinari francès que presidien les grans celebracions, així com per la cerimònia del tap, reconfirmant que era de l’empresa i que tenia un estat excel·lent, i que es repetia sempre.

De manera que ara, quan sento destapar una ampolla de xampany o de cava, se’m dispara la nostàlgia per tots els brindis que hem fet amb la baba Teresa, els pares, els germans, els fills, els néts i tots els de casa, i recordo la taula parada…

Però d’entre tots els records, en selecciona un per al maridatge:

 

Vi

Probablement seria un borgonya desconegut aquí a casa nostra, amb més fruita, o un cava de la tia Ivonne que va dirigir Besserat

Moments

Un dinar familiar

Persones

Amb el besavi, o amb la tia Ivonne. I segurament hi reproduïríem tot el ritual del tap del besavi.

 

Quan en dèiem xampany/ Grup 62, Columna Edicions

@columnaedicions

Facebook.com/columnaedicions

 

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR