Ruth Troyano Puig

Olivia Bayés i David Marco/ Marco Abella DOQ Priorat

Posted by | DOQ Priorat, Vi·Moments·Persones | No Comments

 

marcoabella

«Més que un Priorat, un Privilegi»

Punt de partida clar i rotund. Tota una declaració d’intencions, la del celler Marco Abella de la DOQ Priorat. Al capdavant dos valents, l’Olivia Bayés i el David Marco, que van abandonar fa uns anys les carreres professionals respectives (enginyer en telecomunicacions i advocada) per endinsar-ser en la història familiar d’en David i en la passió d’elaborar vins de garnatxa i carinyena en costers únics com els del Priorat. En sòls de licorella que els fan sentir uns privilegiats. La historia comença al segle XV amb l’avi. El pare, un conegut escriptor afincat a Barcelona que encara els deu un escrit sobre Porrera i les seves vinyes, manté la casa al poble, però és en David qui ha recuperat la vinya i qui va decidir amb l’Olivia dedicar-se en cos i ànima al projecte que han anat fent gran.

Hi ha autenticitat, tipicitat i essència al conjunt dels seus vins, des de l’excel·lent Òlbia a l’excepcional Clos Abella, passant pel Loidana i el Mas Mallola. Tots es reivindiquen i competeixen per assolir notes molt singulars però sempre amb un denominador comú que els fa realment bons: la frescor. S’aprecia el caràcter prioratí al conjunt de les 23 hectàrees que els pertanyen, dividides en diferents finques (Mas Mallola, Masos d’en Ferran i El Perer), cosa que els permet arribar a les 60.000 ampolles anuals. Creixeran segur, però tenen clar que ho faran progressivament i sense presses; pensant sempre i més en assegurar la qualitat del seu producte abans que en fer-la extensiva; provant noves varietats com el viogner per completar cupatges molt particulars.

Les vinyes s’albiren gairebé totes des de Mas Mallola, que encara no ha estat veremada quan la visitem. A 600 metres, qualsevol se sent un privilegiat tastant gairebé al punt òptim de maduració els raïms ben airejats per l’alçada. Al Perer, la finca més elevada, el privilegi encara fa més justícia a la paraula. La maduració del raïm entre núvols que duen humitat és més lenta, però els vins que en resulten tenen més cos, complexitat, expressivitat… Són resultat del terrer que els acull i això els fa simplement únics. L’enòleg que completa el projecte amb el David i l’Olivia és José Luis Ruiz. Al celler hi han treballat mans sempre qualificades, com per exemple les d’Ester Nin als inicis. I ho han fet sempre d’acord amb els criteris de la viticultura ecològica i les velles directrius de la biodinámica.

Tant en David com l’Olivia són autodidactes en el món del vi i han après a base d’interès, actitud i treball al costat dels qui en saben i ben a prop de la vinya, a peu de celler. No els costa fer quilòmetres des de Barcelona, on viuen amb la família, per atendre la quotidianitat del celler a Porrera o les visites.  Comparteixen les seves experiències, les inquietuds i les novetats del celler. Es tracta, per cert, d’un edifici integrat en el paisatge amb jardí vertical que passa gairebé desapercebut entre incomptables ceps assentats en terrasses i costers. Arribar-hi no és fàcil i no és per la distància ni per la carretera, sinó perquè ve de gust aturar-se just al davant i contemplar com el paisatge s’il·lumina amb el sol de migdia.

Aquesta llum és la que també envaeix les etiquetes dels seus vins. De les més atrevides i, al mateix temps, elegantsde la DOQ Priorat. Les van confiar al bon amic de la familia, en Josep Guinovart, pintor català de reconeixement mundial, qui també ha deixat petjada artística a Mas Blanch i Jové. Art abstracte ple de color que s’instal·la a les etiquetes reivindicant «l’arrelament al terrer i la contemporanietat del celler». M’agrada aquest maridatge cultural que s’ha fet lloc al Priorat i sobretot saber que cada vegada que destapem una ampolla hi trobem «l’ànima innovadora de Barcelona, gràcies a Guinovart». Cada vi, això sí, expressa coses diferents. En Marco i l’Olivia ho volen reivindicar perquè aquí està part de la seva feina, el trobar camins paral·lels en un mateix viatge dins de la DOQ Priorat, que no vol deixar de crear i d’innovar. Mostra d’això és la carinyena d’El Perer, només 400 ampolles que intueixo que els reconcilien encara més amb les seves arrels a Porrera, que segur que algun cop han hagut de reivindicar.

No sé com explicaran aquesta expressió del terrer a la Xina, on han aconseguit situar amb certa estabilitat els vins de Marco Abella. Però als d’aquí ens pot resultar fàcil entendre-ho. Els demano el maridatge, que comparteixen després d’haver assaborit els seus vins excel·lents, amb comparació d’anyades inclosa, conversa i una gastronomia prioratina deliciosa. El resultat no pot ser més clar:

vi

«La garnatxa del Perer. Perquè sents la pedra. Perquè quan el beus és com si tinguessis la llicorella a la boca. T’esperes rugositat i és sedosa. La pedra salvatge esdevé mineral, frescor. És d’una essència molt pura. És la seda del Priorat».

moments

«A la finca fent un pic-nic, amb una copa asseguts al terra. Ho hem fet alguna vegada i sempre ens agrada repetir».

persones

«Tots dos i amb la familia».

 

Crta. de Porrera a Cornudella del Montsant, Km. 0,7
43739 PORRERA (Spain)

Tel. celler:  +34.977.262.825
Tel. administració: +34 933.712.407
info@marcoabella.com

 

La cuina de les àvies del Priorat/ Miquel Martorell

Posted by | Cuina, Vi·Moments·Persones | No Comments

La cuina de les àvies del Priorat

Fa uns dies, a la presentació del catàleg de productors El Montsant a taula, escoltava dir a Mariona Quadrada, filòloga i gastrònoma, que «cal recuperar el desig que produeix l’espera dels productes de temporada«. Fa temps que ho ve reivindicant, però sembla que és ara, després del sotrac de la crisi, que tornem a apreciar el producte del temps, de proximitat i de qualitat, després d’uns anys engolits per la globalització gastronòmica. «Sovint relacionem la cuina tradicional amb una gran despesa de temps i caiem en el parany de la idea de perdre el temps», escriu al pròleg de La cuina de les àvies del Priorat. I continua: «aquest llibre ens torna unes quantes eines que ens recorden que per viure no necessitem tantes coses, que potser és el temps el que no tenim o el que ens han fet creure que no tenim». El volum, editat per Cossetània, és un homenatge a les àvies del Priorat, a les hores de cuina sense rellotge, que posa remei a «l’enyorança de les olors que sortien de la cuina de mares i àvies», com escriu M. Victoria Masip a la presentació.

L’Agrupació per a la Restauració i el Turisme Rural al Priorat promou el projecte des de l’any 96. Ha estat un treball complicat i llarg. Més de 75 receptes han sortit de la privadesa de les cases particulars per estar a l’abast de tothom i perviure per sempre en el que anomenem memòria col·lectiva. És el tercer llibre d’aquestes característiques que s’edita a la comarca i repassa un a un els 23 pobles on la cuina sovint ha tingut més protagonisme de portes endins, amb Cornudella i Falset essent les dues poblacions més productives quant a receptes. Són escrits plens de calidesa, amb llenguatge planer i directe. El volum presenta plats de cullera, un ampli repertori de coques de recapte, la truita i les seves diferents variants prioratines, els llegums, «el menjar del tros», el bacallà, la caça -el conill principalment- i les postres. Molts plats i receptes són de festa major, que és quan es feia festa grossa a la cuina perquè també es tenia més temps i es podien preparar els àpats amb més calma o entreteniment. Per a tots els paladars, el llibre recull receptes conegudes i per descobrir. M’interessa particularment el maridatge amb el vi i per això m’aturo a la pàgina 100 on s’explica l’elaboració del mostillo: «Els masos de les zones vinateres sempre han fet mostillo per a ells i per a tot l’any. És una confitura casolana de most». Per a saber-ne l’elaboració cal comprar el llibre o anar fins a la Figuera i parlar amb la Maria Bartolomé, la cuinera que presenta la dolça recepta.

En Miquel Martorell, portaveu de l’Agrupació i artífex de l’edició escrita, m’explica que el procés per reunir totes les receptes no ha estat fàcil. Si bé en un primer moment van començar a organitzar reunions mensuals a Falset i a la Vilella Baixa per poder transcriure les receptes amb les cuineres, més tard es va haver d’anar a visitar casa per casa a les seves autores, perquè per l’edat i altres circumstàncies el seu desplaçament es feia difícil. No obstant, s’ha arribat a la fi. I ara trobem al volum històries culinàries de les àvies i de les mares, però també de les noves generacions apassionades per la cuina, que agafen el llegat familiar. Em fixo per exemple en l’amic Matias Fernández (xef del restaurant Quinoa de Falset) que publica una recepta de la Carme, la seva mare, però renovada: les galtes de vedella amb escamarlans i picada de xocolata. «El llibre reflecteix com era la cuina que es feia abans i que, per sort, encara es conserva. La cuina arreglada, endiumenjada… I hem vist que els negocis que perduren a la comarca són, en bona part, on està arrelada aquesta cuina que ve de lluny. El Priorat ha canviat a millor, moltíssim. Ara trobem petits pobles amb dos o tres llocs per esmorzar bé, quan fa uns anys havies de marxar amb la panxa buida».

«Al Priorat hi pots menjar un arròs igual de bo que a Tarragona o Reus», sentencia en Miquel. Destaca el paper importantíssim que han jugat les cases rurals de la comarca, facilitant la pervivencia de la bona cuina. Cita d’exemple a Mas Ardèvol, «un referent i un prestigi per a la comarca i per al país» diu.  En aquest sentit, creu que ha arribat l’hora de reconèixer el Priorat, més enllà del bon vi i l’excel·lent oli d’oliva verge extra, també per la seva cuina. «La gent vol seure i menjar el que es fa aquí. Suren els projectes que fan les coses ben fetes i tenen un servei eficient, a més d’uns plats que sorprenen», recalca.  La del Priorat és una cuina d’una població de muntanya, dura i difícil, amb pocs recursos però tot sovint amb grans resultats.  Des de l’Agrupació, estan convençuts que la tradició està assegurada als restaurants de la comarca i que aquest llibre contribuirà decididament a assentar les bases gastronòmiques. Després de la publicació, ara s’està fent una distribució acurada per totes les cases rurals i fondes, una edició «suficient que agraïm a Cossetània per haver-la abanderat», m’explica en Miquel. Satisfets de la feina feta, al ritme del xup xup, tanquem conversa amb el vi, inseparable de la cuina: «Al Priorat no entens un plat com Déu mana si al costat no hi ha un bon got de vi, sigui del celler que sigui, però de la comarca».

Vi · Moments ·  Persones

Quan li demano el maridatge, en Miquel Martorell defuig de mencionar una sola recepta. «No quedaria bé», em diu. Però acaba confessant que seria un plat de Siurana i regat amb un bon glop de vi. Intueixo que la companyia fora bona amb totes les cuineres i cuiners als qui homenatja aquest suculent volum.

La cuina de les àvies del Priorat

www.cossetania.com

Mireia Oliver/ Can Majoral (DO Pla i Llevant)

Posted by | DO Pla i Llevant, Vi·Moments·Persones | No Comments

mireiacanmajoral

“Ja hem tirat els poals”

Acaba la verema i, abans que passin 24 hores, tots els amics de Can Majoral rebem un correu electrònic agraint la nostra participació a la campanya de 2013. No ha estat un any fàcil. El celler d’Algaida, a Mallorca, explica que “els vins d’enguany són de menor graduació alcohòlica, una mica més àcids», tenen «un toc més de frescor i una intensitat aromàtica més alta». I apunten: «Esperam que siguin vins del vostre gust”.

Quan llegim a Facebook el missatge que encapçala l’article, als amics de Can Majoral ens agafa certa nostàlgia del dia que vam ser amb ells vermant. Recordo que gairebé a cegues em vaig presentar al celler de la mà de l’Adelina Comas Herrera, que tan encertadament va escriure: «Friendships can take you to unexpected places, or maybe to places you always longed to be». Són amigues amb la Mireia Oliver, enòloga, i em va proposar de participar a la vermada nocturna, una cita imprescindible de finals d’estiu a l’illa. No m’hi vaig poder negar. I repetiré tantes vegades pugui! És una invitació a casa dels Oliver per passar-ho bé collint rengleres de raïm seleccionades. En aquest cas, va ser l’ull de llebre, a ritme de batucada i amb un deliciós retorn, el sopar a la fresca davant del mas familiar amb un concert de versions espectacular. Que si el pa amb tomàquet, els formatges, la sobrassada, els vins, la síndria per fer pair i una coca que… ai Déu! Algunes imatges a Instagram en donen fe! Una bona vetllada en millor companyia.

La Mireia és hospitalària com tota la seva família i amics. Llevar-se i trobar a la cuina de casa seva, a on ens acull, les ensaïmades de Can Salem és difícil de comparar amb res. Casa seva és un anar i venir d’amics del món del vi. Amb el seu cosí Andreu i el seu pare, i les mans de tota la família quan cal, fan possible un projecte col·lectiu que té com a resultat uns vins de varietats autòctones excel·lents. La Mireia va estudiar geografia física i humana i una bona amiga de l’illa –la Bàrbara Mesquida, filòloga- va ser qui la va acabar d’introduir a la viticultura. Un dia li va comentar que quedaven dues places lliures a l’escola d’Espiells i el temps de rumiar si apuntar-se, va ser el que pot durar fer un mos de “llagosta” i un “variat” al mític Bar Bosch de Palma. Acabats els estudis, durant un temps va combinar feina a Algaida, al Penedés i a Barcelona, passejant amb avió pel mediterrani dues vegades per semana mínim, però va acabar decidint-se per assentar-se a Ses Illes el 2006. “Hagués seguit perquè m’encanta volar i viatjar”, em confessa, però a vegades cal fer una pensada.  De 5.000 ampolles han passat a un milió. El canvi quantitatiu a Can Majoral ha estat evident però és sobretot significatiu el seu lideratge en la vitivinicultura de Ses Illes. És el primer celler mallorquí a produir i elaborar ecològic i el tercer de tota Espanya. La batalla que ha lliurat per la recuperació de les varietats autòctones és àmpliament sabuda i reconeguda. Quan la Mireia es va fer càrrec del celler tenia clar que “qui no escolta s’equivoca” i és així com ha anat teixint complicitats amb pare i cosins, amb qui comparteix actualment el projecte. “Qui té vi no pot dormir” és la seva frase de capçalera. El seu ritme de vida – i treball- gairebé no es pot seguir. Quan la visitem són dies de verema, però intuïm que sempre és així d’intens el seu dia a dia.

A la Mireia li agrada aprendre i formar-se permanentment, saber què s’està fent a les diferents regions vitivinícoles del país. Un cop a l’any viatja amb l’Andreu, que s’encarrega de la part enològica del celler, a descobrir què pot adaptar després a Ses Illes. L’aprenentatge va més enllà del seu sector i ara té entre cella i cella l’anglès. D’aquí la seva relació amb l’Adelina que viu a Canterbury on aquest any s’hi va passar un mes aprenent, d’anglès i de vins, amb el Master of Wine Clive Barlow, amic i professor de l’Adelina, que regenta una petita i fabulosa parada de vins a The Goods Shed.

Com a Catalunya, a Ses Illes també lamenten el poc consum de vi balear. En el cas de Ses Illes, la Mireia m’explica que només un 7 per cent del vi que es consumeix és d’allà, tot i que si el percentatge arribés al 12 ja els faltaria vi. Quant a varietats, actualment en tenen 6 d’autòctones acceptades per les dues denominacions d’origen mallorquines (premsal, manto negre, fogoneu, callet, gorgollassa i giró) i Can Majoral les reivindica a cada vi. Però n’hi ha més de 25 d’identificades, de manera que seguiran lliurant batalla per ampliar la llista i elaborar vins que sàpiguen a la terra que els ha vist néixer.  Com a celler ecològic que són, la Mireia defensa a ultrança el producte de proximitat i se sent orgullosa de poder vendre a l’illa, de poder seguir el traçat que fa el seu producte en sortir del celler. Perquè no només ven el vi, sinó una cultura, una filosofia, una manera de viure i d’entendre la terra.

Sincera, senzilla, clara. La Mireia és transparent com els vins que assaborim els dies que som amb ella a Algaida, que tenen l’essència i el caràcter de l’illa ben marcats. Reivindiquen amb fermesa la diferència i tenen un punt de singularitat que els fa molt atractius. Mentre som al celler descobrim com encertadament renoven les etiquetes de les diferents referències que embotellen, en un elegant maridatge amb dissenys i pintures d’artistes mallorquins. Des dels Butibalausí – que rememoren el passat àrab– a Son Blanc, Galdent, Son Roig, Turgent, S’Heretat… Tots els vins fan encendre l’ànima. Idris al-Yamân, poeta musulmà arrelat a l’illa que el celler reivindica en el llibre del 30è aniversari, també ho considera així:

Eren feixucs els vasos quan a nosaltres arribaren/ emperò en omplir-se de vi pur/ s’alleugeriren/

i a punt de volar amb el seu contingut/ d’igual manera que els cossos s’alleugeren amb els esperits.

 Amics més actuals com l’Andreu Trinxet que escriu sobre la darrera de les activitats de la verema de 2013 exhalten el caràcter col·laboratiu del celler:

Ses vermades Majoral/ se fan amb molta alegria/ perquè ve tanta de gent/ que quasi omplen sa vinya (…)

L’any que ve hem de posar/ un vermador a cada tira/ i es que farà més via/ l’amo l’ha de coronar/

i el convidarà a vermar/ tots els anys de la seva vida!

Quan li demano a la Mireia per un maridatge, ho té certament clar. Malgrat que la verema és una festa i que al celler d’Algaida sempre els plau estar ben acompanyats, la seva resposta travessa el Mediterrani i s’instal·la de nou al Penedès, on hi va estudiar i on hi té grans i profunds records de professió i de vida:

vi

Un vi dolç del Penedès.

moments

Un sopar amb rovellons. Amb sobrassada vella curada, a la brasa i amb mel.

persones

Amb en Joan Milà.

 

Can Majoral

C/ Del Campanar, s/n – 07210 Algaida

Illes Balears

telf/fax: 00 34 971 665 867

celler@canmajoral.com

Pa, vi i sucre #blogscontralafam

Posted by | RSC, Vi·Moments·Persones | No Comments

pavisucre

Nova etapa. I no podia estrenar de millor manera el bloc que amb un homenatge amb la meva iaia de Riba-roja d’Ebre. Del poble recordo moltes coses, però cap m’és tan present com el rebost ple de queviures, senyal de festa major, i les tardes dolces i ensucrades en què compartíem pa, vi i sucre. És de les millors coses que vaig llegar de la iaia, i que penso compartir amb les generacions futures.

El pa, vi i sucre és una recepta fàcil i sempre ve de gust. Necessitem tres aliments bàsics, propis de la dieta mediterrània. Pa de pagès català, vi de garnatxa de la Cooperativa Falset Marçà – com el que fa servir la Marta R. Peribáñez per pintar- i sucre. Es talla el pa segons el gust personal, a llesques fines molt millor, es rega ben regat de vi perquè la molla quedi totalment impregnada d’un lila embriagador, i hi soltem per sobre un pessic de sucre.

Ja imagino on ho tastaria. Al balcó de la iaia a Riba-roja, amb la persiana verda baixada, enrotllada sobre si mateixa, assegudes totes dues a les cadiretes de fusta. Protegides del sol i acompanyades per unes poques ratxes de vent, convertides en delícia. La calor insuportable que només un berenar com aquest podia fer oblidar. El pa es desfaria a la boca i les aromes de vi inundarien de desitjos el cos. I les hores, aleshores, s’aturarien.

 

«Una passió pacient» Ton Mata Moliner, Caves Recaredo

Posted by | DO Cava, Vi·Moments·Persones | No Comments

recaredo r1 r3 r10 r14

«Aprenem del temps, seguim una història», diu el llibre obert de la pàgina web de Recaredo, la cava de Sant Sadurní que ha fet història a força de mètode, esforç, treball, dedicació, paciència -molta paciència- i passió. Dissabte ens convoca per celebrar que fa 10 anys el Bureau Veritas va certificar i auditar tots els passos del procés d’elaboració, de la vinya al celler i seguidament la criança. Resultat: Un respecte absolut per l’entorn, pels orígens, pel paisatge que embolcalla la vinya, pel tros de terra que «els ha tocat viure», com diria el poeta.

És un acte molt íntim però altament participatiu. I ben pensat. Acaba amb un innovador tast «de nassos» amb 4 Nassos d’Or que fan la gara-gara a tots els assistents. Els demanen endevinar els cupatges i varietats de les diferents anyades que Recaredo posa a disposició per al tast. Proposen que ho facin a canvi de fitxes de casino que ens recorden que, si no convertim el vi en un joc, seguirem perdent consumidors.

Tot flueix: la visita, la informació, el cava… I en Ton Mata es presta a conversar amb tothom, plaentment. És dels que, malgrat l’enrenou de tenir tombant per casa desenes de persones que s’estimen el vi, sap mantenir unes paraules serenes i sensates amb cadascun dels seus interlocutors. Em recorda la visita que li vam fer el grup d’estudiants d’enoturisme de la URV fa un parell d’anys i entenc el per què del seu èxit. Res és casual. Tot deriva del mètode, l’estudi, l’anàlisi… És un saber fer que s’hereta a base de coneixement. Admiro la conversa pausada que mantenim, que és com estar a la cava en silenci, en la penombra, les emocions que fa uns minuts hem sentit per haver tingut el privilegi de visitar-les. Rigor, autenticitat, transparència, espera… Les claus d’un projecte que neix el 1924 amb l’avi que es debat entre el futbol i el cava, i opta per aquest segon món.

«El vi es fa a la vinya i s’ha de treballar molt fi», escoltem durant la visita a Recaredo. I m’ho recorden després les paraules d’en Ton Mata. «Perdem quilos i litres per guanyar qualitat». «Amb fungicides empobrim la terra. La viticultura biodinàmica ens permet recuperar la vida microscòpica a la vinya». Una filosofia i manera de fer que els ha portat a elaborar el primer cava biodinàmic del món, del qual en surt ara la primera anyada: un 2010 cupatge de pinot noir i monastrell amb 30 mesos de criança. Un cava rosat que simbolitza moltes coses, tantes com el Turó d’en Mota 2001. Aquest és un privilegi, un cim que Recaredo pot exhibir amb orgull, un exponent de la passió pacient, el cava d’una vinya de xarel·lo plantada el 1940 que envelleix 10 anys a la silenciosa cava, després d’haver-se criat en un petit turó que és exponent de moltes coses, de la qualitat de la viticultura del nostre país.

Tantes com diuen les paraules d’en Ton Mata en només 6 minuts de conversa. Un plaer haver-los compartit:

ÀUDIO  Ton Mata, Recaredo

L’entrevista es va emetre per primera vegada al programa l’Aperitiu d’Ona La Torre amb Aleix Figueras.

Un segon premi i un redescobriment, el Priorat

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

doqpriorat saó del coster

Va trigar en arribar però va valer la pena. Cal Llop va promoure un premi periodístic obert a reportatges sobre el Priorat que vaig tenir la sort de guanyar en la categoria de periodisme digital amb el bloc Vi-Moments-Persones. El premi em va permetre gaudir d’un cap de setmana a l’habitació 10 amb solàrium i vistes a l’espectacle de les vinyes de la DOQ. Cal Llop neix gairebé de les runes com demostren les imatges. La tenacitat i la persistència de la Cristina i el Waldo, amb moments de desesperança inclosos els ha fet arribar on són ara, l’àgora de Gratallops, el petit temple dels amants del vi, l’espai de reunió d’amics, viticultors, enòlegs i aficionats.

Arribem divendres a l’hora baixa quan la llum encara il.lumina el cep envaït d’un verd frondós. A la terrassa del davant de l’hotel és l’hora de l’Apero (l’aperitiu) com diu en Fredi Torres ànima de la vetllada a més d’un erudit del món del vi. Al seu costat Txell Pellejà de Nita. En Cros, amic de Waldo i Cristina, recent arribat de Menorca i els amfitrions de la casa. Més tard s’afegirà a la cita Alfredo Arribas i l’endemà veurem seure a la terrassa a Carles Pastrana, amb un grup d’amics.  A ningú no se li resisteix passar una bona vetllada a la llum tènue de Cal Llop. Sopem amb la Cris i el Waldo i en Cros. Garnatxa blanca de Barbarà Forès (DO Terra Alta) i Finca l’Argatà de Joan d’Anguera (DO Montsant) després. Primer gambes de Menorca, després orella de porc a la planxa i formatges variats. Exquisit com la conversa i l’acollida. I la nit segueix plàcida amb gin’s i riures i alguna confidència.

Dormim en una habitació acollidora que reivindica la cultura del vi amb un porró a la tauleta de nit. L’accés al darrer pis convida a passar per la biblioteca. Moltes referències conegudes del món del periodisme com el gran Juan José Millàs que ens agrada trobar i fullejar, per bé que sigui un vell conegut. Excel.lent repertori de bibliografia vitivinícola i gastronòmica, com la imatge que acompanya, del mític restaurant El Bulli, del qual en recomano l’exposició que es va estrenar a La Pedrera i ara roman a Londres.

Despertar i veure com els vidres del balcó emmarquen el paisatge de costers del Priorat no té preu. Sentir el repic de campanes de l’església de Gratallops, veure els gats venir a dir bon dia, sobre les teulades i entre terrats de color terrós, respirar pau, inspirar natura, sentir la tranquil.litat desitjada i necessària.

Enfilem el dia amb un esmorzar abundant. Embotits i pa amb tomàquet, suc de taronja natural, iogurt artesà amb mel de Gratallops i cafè amb llet servit en tasses creatives com la decoració acurada de l’hotel. Tints cinematogràfics en la pintura, en la forja… I colors encesos com el blau elèctric mironià que posen nota de color al negre dels llops.

Primera parada del dia a la finca La Pujada d’en Fredi de Saó del Coster. No estava previst anar-hi però amb una proposta la nit abans ha estat ràpid decidir-nos. L’ascens al tros en el seu cotxe sempre és emocionant. Ens aturem i confirmem la seva expertesa sobre terreny, endreça la massa foliar per a una millor exposició solar, ens descobreix com les arrels es filtren entre làmines de llicorella per amarar-se d’aigua, ens comenta la seva aposta per la viticultura ecològica així com els ‘companys’ de feina amb qui llaura el tros no exempts de dificultats. Carícies que demostren el seu compromís amb animals que saben fer bé la tasca encomanada. A la visita hi és també l’Eva que s’encarrega de les visites enoturístiques. Ha estudiat a l’Escola d’Enologia Jaume Ciurana de Falset i afronta un important repte professional. Tindrà un gran mestre.

Tornem a Gratallops i de camí penso en els vins del Fredi que he tastat. L’S i el Terram, són vins que es mengen, t’omplen de mineralitat la boca. Aviat destaparé l’ampolla que em va regalar per l’aniversari. A Gratallops ens disposem a provar tot seguit una nova activitat que promou l’empresa ebike tours.

Recorreguts amb bici elèctrica entre vinyes. Com diria el poeta “tan sols a peu o amb bici es pot contemplar la natura“. I jo afegiria que també sentir les aromes del Montsant, descobrir exemplars preciosos de papallona, observar vinyes en vas, emparrades, amb molta o poca massa foliar, amb o sense coberta vegetal, en coster, en terrasses, amb abundant vegetació o sense al voltant, un espectacle, un mosaic de verds en poc més de 3 quilòmetres de recorregut circular per darrere del celler d’Álvaro Palacios. Les hores següents seran per descansar, llegir i pensar, des de la piscina de Gratallops amb poquíssima afluència de convilatans per la tarda. Un paradís d’aigua. Allotjats a Cal Llop hi podem entrar gratuïtament. Abans de fer el descans, visitem fugisserament el celler Ripoll Sans, base d’operacions de l’Ebike. Comprem una ampolla d’Artai per bé que un dels seus top sigui el monovarietal d’escanya-vella, un vi blanc únic amb què es reivindica la varietat autòctona que temps enrere va rebre un nom curiós per l’efecte que produïa la pell gruixuda sobre el paladar i la gola de les àvies.

Es presenta ‘Món Porrera‘ un recorregut emocional i sentimental pels espais viscuts, fets poema o cançó de Miquel Martí i Pol amb motiu del desè aniversari de la seva mort. Ningú no hi falta i encara menys l’amic Lluís Llach amb veu del qual se sent l’àudio-guia que acompanya la ruta. La promouen els allotjaments rurals de Porrera i esdevé un nou motiu de visita i descoberta al Priorat. La presentació convida a fer aviat el recorregut per la Porrera de Llach i Martí i Pol, mentre l’acte es clou amb el concert d’una coral de gospel que musica alguns dels més coneguts poemes.

De retorn a Gratallops la taula ja és parada i els comensals a punt per celebrar l’aniversari. L’apero com diria en Fredi Torres comença amb un grand cru (veure fotografia dels taps de suro) i acaba amb Moet Chandon. El repertori és interessant i gira al voltant de tres màgnums, Terram, Trossos i Nita i altres joies vitivinícoles. Intueixo que és el regal per al Waldo més enllà de la companyia, els riures i la conversa que s’allarga entre sons de guitarra i l’ukelele de la Sara Dochow que sona de meravella sobretot quan la veu l’acompanya en la seva tímida aventura musical. La veritat és que tots els vins, caves i champagnes tenen gust a glòria però s’aprecien sobretot els dels dos elaboradors amb qui compartim taula, en Fredi i la Txell.

L’endemà ens llevem d’hora però a la 10 de Cal Llop s’hi està molt bé. El sol penetra ja per la finestra i ens convida a sortir a veure els costers imponents que tenim just davant. La vida desperta tranquil·la entre miolades de gats que visiten teulades. Ve de gust quedar-se al terrat contemplant tot i res, els colors de la vida rural, el repic del campanar, i continuar el somni a les dues gandules que el presideixen, però tenim visita a La Cartoixa d’Escaladei i abans ens espera un segon gran esmorzar al restaurant de Cal Llop. No cal tenir gana, només delit. Fruita, embotit, pa amb tomàquet, iogurt natural, mel de Gratallops… Delícies que s’encavalguen després del suc de taronja natural.

Deixem Cal Llop després de passar pel bar un dels espais més artístics de la casa que exalta la decoració cinematogràfica i que fa més difícil encara el comiat. Allà hi ha la Maria i la Cristina que encara té l’esmorzar a les mans, fa més de mitja hora que intenta cruspir-se’l, però de tant servir als altres, encara l’aguanta a les mans. Seguim conversant de l’experiència fantàstica que hem tingut, ens han acollit a casa com intueixo que fan amb tots els clients que s’obren i es deixen acollir. Com a amics. Recullo el segon premi en forma de vi que divendres ja em va ensenyar la Cristina i el carrego al cotxe delicadament. És ple de vinassos i em fa respecte tant el que hi ha dins com la caixa de fusta que els guarda. Penso quan serà el moment d’obrir-los i tinc clar que serà amb molt bons amics, i d’aquests n’hi ha ben pocs.

Abans de l’adéu, la Cristina recorda els orígens del seu projecte al Priorat que no van ser fàcils ni exempts de dificultats. Alçar una casa pràcticament en runes llevat de l’estructura, els va portar pel camí del martiri i malgrat tot penso que ara tenen la recompensa per no haver abandonat mai. És el segon cop que ens allotjàvem a Cal Llop i tinc clar que hi tornarem, és un lloc en què un no té temps per avorrir-se, com reivindica la filosofia irlandesa.

A Escaladei ens endinsem en el misticisme del Priorat. És el bressol, l’origen de la cultura del vi prioratina que els monjos cartoixans van arrelar-hi a partir del segle XII. Des d’aleshores aquesta terra difícil d’on és característica la llicorella no ha fet més que donar bons fruits. A la Cartoixa contractem una visita guiada, la millor manera per endinsar-se en l’esplendor de l’ordre eclesiàstica que va tenir com a prioritat el culte a Déu, el recolliment i el cultiu de la vinya. En totes les seves estances es fa evident aquesta dedicació i durant la visita es comprèn el seu mode de vida auster i intramurs. Recent restaurat el claustre menor amb la font d’aigua blava al mig i el refetor, la visita resulta ara imprescindible. Com les dependències personals dels monjos que per primera vegada visito. Austeres, que conviden poc més que a la reflexió. Únicament els brots del jardí distreien la vista. La Cartoixa embelleix així que passa el temps i necessita de noves intervencions encara, per veure l’esplendor de l’Església per exemple. Esperem que arribin encara que a compta gotes perquè el passeig sigui complert sense necessitat de maquetes.

El Priorat és per viure’l a càmera lenta i amb respiració profunda. I així el sentiré jo quan des de casa tasti aquestes meravelles del premi… Costa veure les anyades? És part de la màgia…

Un any i moltes emocions

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

fons3rconcursblocdocat

La continuació

Els canvis no són mai ni fàcils ni immediats. Sovint costen temps i algun que altre maldecap. Però per sort el temps gira, roda, avança… I entre desitjos i esperances, l’actitud es fa un lloc i esdevé clau per a la transformació. La personal i la professional. I avancen els mesos i inicies nous estudis, descobreixes professionals d’altres rams, et retrobes amb inquietuds oblidades i desembarques en horitzons laborals més humans, més humils, més afins a les pròpies creences. I sents que vas tornant a respirar a fons i que inicies una cursa sense metes.

Després de la poda i del plor, el cep es tenyeix de verd molt lentament i comença de nou el cicle de la vida. La d’abans però amb sàvia nova. I la felicitat que se’n va anar, torna. I s’instal·la un temps quan passen coses com aquesta.

El vi

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

p10503521

Els inicis

Fa uns dies vaig sentir un conferenciant molt vitalista que assegurava tenir un petit celler de vins dolents. Em va sorprendre la seva declaració, formulada de manera molt entusiasta. Tot seguit, per a la tranquil·litat de molts, va afegir que quan la casualitat li permetia reunir un bon vi i una persona amb qui compartir-lo, obria sense cap mena de dubte ni remordiment l’ampolla. I em va semblar fantàstic, perquè els vins són per maridar amb moments i amb persones. Al gust de cadascú.

Amb aquesta voluntat neix aquesta nova aventura a la xarxa. I amb el desig que en boca sigui de final ben llarg.

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR
Aviso de cookies