disseny

Laura Bosch/ Moda, art i vi

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

modaartivi

A la Laura Bosch la vaig conèixer com a moltes altres persones en els últims anys: a través de les xarxes socials seguint el fil d’alguna història del vi. No sabria dir si va ser Instagram o Facebook, però el que recordo és que quan vaig entrar al seu web m’hi vaig quedar instal·lada durant més d’una hora i ràpidament li vaig escriure un correu per dir-li que em fascinava la seva feina i que, a mi, el que m’encantaria seria tenir una “viblioteca” de llibres i vins a casa, evidentment amb les seves caixes de fusta  restaurades. I això és així perquè et traslladen a escenaris acollidors i autèntics, respiren sensibilitat per cada angle i tenen un estil vintage carregat de força i d’història.

La Laura crea peces a consciència. Cada projecte el mima fins a l’últim detall. Busca incesantment la perfecció. És minuciosa i detallista. El resultat és sempre impecable. Sorprenent. D’exclamació. Es fa admirar. Les imatges del web són atractives, però la realitat incrementa  el valor de la seva obra, fent palès amb naturalitat l’art i la creativitat que li són pròpies. Diferents colors, mateixes peces, sentits divergents. El blanc, el verd, el vermell, el blau cel, el negre… Tots els ha treballat per a mobiliaris diversos. Cada caixa de fruita adquireix una nova vida després de passar per les seves mans. Renova la seva personalitat. Al seu taller, que també està sotmetent ara a restauració i que tinc ganes de visitar,  es deu respirar l’alè del canvi… Mentre escric em ve al cap “Todo se transforma” de Jorge Drexler i crec que allà hi sonaria molt bé. Com també sona bé ara, mentre teclejo.

Escric de la Laura amb un punt d’inconsciència, conscient que no l’he entrevistat i que la conec poc. Però suficient per entendre com viu la seva professió. L’he vist treballar i això val molt més que per intuir. Particularment, l’he seguit en el seu darrer projecte “cuir460” amb el qual he tingut el plaer de col·laborar amb la vessant comunicativa. Una primera obra en negre, una primera obra per exposar… Una obra feta a mida per a l’espai que ara l’acull, a la botiga Monika Harbort Leather Design de Barcelona.  Serà l’inici de la seva transformació? Per a mi, ja és una artista. Fa falta que ella també s’hi consideri. Com que no l’he entrevistat encara el text no farà l’honor al “vi moments persones” però estic convençuda que tornaria a l’escenari de la presentació de “cuir460″ i ho maridaria amb els seus, amb l’olor de la pell i el cuir de la Monika, les converses creuades i el vi Lo Foc del Castell de la Cooperativa Falset Marçà. Les seves impressions del maridatge, que són les realment importants, venen tot seguit. És imprescindible llegir-les per entendre el que he escrit fins ara però sobretot el seu treball, que admiro i comparteixo sempre que puc.

 

Paraules de Laura Bosch: Just acabada la presentació  moda, art i vi em va canviar clarament la idea que m’havia format de “cuir460” i en les hores posteriors i a l’endemà vaig estimar molt més el concepte #modaartivi. M’explico. La història d’aquesta presentació la vaig idear al meu cap. La Monika Harbort em va trucar per demanar-me un aparador, per mi era un encàrrec molt difícil. Fer una peça a mida per una casa té la seva dificultat però et centres en l’espai, la llum, els colors de la resta de mobles, l’opinió del client té tot el pes i finalment recau la part més important en la seva funcionalitat. En aquest cas no tenia tants elements. Tenia un espai complex, una llum molt difícil (la peça està pensada per mirar-la de nit a la botiga més que de dia), els colors que envoltarien la peça no hi són, és el blanc de l’espai en sí, i els colors que vestirien la peça tampoc els tenia, l’opinió de la Monika era “crea al teu gust, confio en tu”.

El factor funcional em calmava, sabia del cert que qualsevol muntatge amb les caixes seria funcional per ella. Un cop vaig dibuixar la peça i li vaig presentar a la Monika i a ella li va agradar, se’m va calmar el procés creatiu i em vaig atabalar a fer possible el que havia dibuixat. Potser és un error treballar d’aquesta manera, però en tinc tirada. Em plantejo fer un muntatge, una composició i després ja veuré com la faig. Primer va el dibuix, després veuré si és possible. Per ara tot ho ha estat. Algun dia serà que no… Vaig apostar pel negre per que no podia ser d’una altra manera, tot i tenir present que moltes de les peces de cuir de la Monika no ressaltarien, no hi tindrien lloc. Fosc sobre fosc. Però havia de ser negre, sens cap mena de dubte. I no les vaig tenir totes fins el dia de la presentació! Imagina’t! Fins que la peça no va estar a l’aparador, vestida, amb els focus de llums i amb els comentaris dels assistents no em vaig acabar de relaxar. I no és una qüestió de desconfiança cap a la meva feina, en absolut. És que aquesta peça havia de transmetre moltes coses i només podria saber si ho havia aconseguit amb els comentaris dels assistents, amb la seves expressions corporals i verbals. Corporals en el moment que arribaven, l’estona que dedicaven a mirar-la, al cap d’una estona en el sentit d’acostar-s’hi, mirar-la d’a prop, i el més important, els comentaris que em van fer.

N’hi van haver de tres tipus: els que coneixien a la Monika i a la seva feina d’abans,  els que no i els amics que coneixen al detall la meva feina i evolució. Als primers, i em fa molt feliç dir-ho així, sense embuts, tots, absolutament tots, em van comentar que era una peça molt Harbort ( que no només Monika! ), que estava absolutament integrada a Harbort, que tampoc és una cosa fàcil. L’opinió de les persones que coneixien la feina de la Monika i la Monika era molt important per mi. Eren els que em farien veure si havia fet una peça que encaixava bé a Harbort, i era una cosa que sabia que no sabria fins el dia de la presentació. Els nervis de la seguretat amb “cuir460” no es van esvair fins al final de la presentació, que és quan poc a poc se’m van acostar, sense jo preguntar en cap moment, i em van elogiar la feina sense cap mena de dubte que l’opinió no fos real. Van opinar sobre coses que jo no havia ni tingut en compte d’una manera conscient, sí en el seu conjunt.

La frase “aquesta peça és Harbort total” em va fer molt feliç. D’aquí em vaig convèncer que havia aconseguit em meu objectiu real, fer un aparador per la Monika Harbort, amb el que això implicava. Els que no coneixien a la Monika van opinar més en relació a les mides, a l’encaix en l’espai, en el volum, en els detalls, i en el conjunt. Molt positivament. D’aquí em vaig convèncer que la peça era bona per l’espai i que complia molt bé la funció. Va agradar molt. He reconèixer que en el fons per qui més vaig patir era pels amics, pels que en teoria són incondicionals, però que em dirien les coses tal qual, ho esperava. Així va ser. Els hi va agradar molt a tots, no vaig tenir cap crítica excessivament potent. Els comentaris van ser “ me l’havies explicat, me l’havies dibuixat però no me la imaginava així, m’ha sorprès, m’agrada”, “em pensava que la fusta antiga ( la que fa la funció de barra i que fa l’estructura possible ) seria més grossa”, em va agradar per que jo també volia que fos més gruixuda, però no ho vaig poder fer, però és possible! Va ser un moment guai! Havia de ser més gruixuda!

Una altra reflexió que he fet i molt important és que el que jo opino de la peça no acostuma assemblar-se al que opinen els altres. M’ha passat amb moltes peces i començo a tenir la sensació que no sé entendre la meva feina des d’un punt més artístic. Acostumo a fer discursos molt descriptius de la peça, sense mirar-me-la de lluny (a distància), i tendeixo a tenir molt clar els avantatges i desavantatges, i després, sempre, em trobo que l’opinió dels altres coincideix molt poc amb la meva. En el cas de “cuir460” i durant la presentació vaig parlar amb forces persones sobre el que desprenia la peça, els espais on hi encaixaria, i altres factors. Jo tenia en boca constantment l’adjectiu “agressivitat”, fins i tot en un moment de rotllana m’ho van dir a quatre veus. “quina mania en que és agressiva”, no ho és gens, és elegant. Per què? Perquè és negre?” Ja no sabia com respondre. Vaig acabar donant la raó i fins i tot veient-ho com la resta, potser llavors em van ajudar a veure-la des de fora. Suposo que passar-me hores i setmanes, restaurant les caixes, fent-les en negre absolut, buscar la manera de que tinguessin més llum sense perdre aquesta agressivitat que buscava, fent un muntatge contundent per que l’espai ho requeria, que em vaig convèncer de que feia una peça agressiva, entre d’altres adjectius, i no era així.

Una altra opinió meva, i que vaig veure arrel de les opinions, que també anava errada, és que no la veia en absolut en cap altre espai que no fos en un aparador o en exposició, o fins i tot, que no fos en la botiga de la Monika. Segons moltes opinions no podia estar més equivocada. Persones vàries consideraven que faria lluir molts aparadors de la ciutat, i molts rebedors de moltes cases. Suposo que quan fas una peça pensava per un lloc en concret et costa veure-la fora d’aquell entorn. Per tant, no puc estar més contenta, per una banda he fet una peça que destil·la estil Harbort que era el meu objectiu vertader i el que m’havien encarregat, i a l’hora l’acollirien molts espais. Contenta perquè “cuir460” passarà un bon temps a Harbort, però espero que l’acullin altres espais.   Fa vertigen idear una presentació amb conceptes amb tanta força com MODA, ART i VI.

Quan volíem presentar els nostres projectes, vaig tenir clar que s’havia d vestir amb un bon vi, no era conscient que acabaríem fusionant tan bé moda, art i vi. L’etiqueta #modaartivi  em va provocar vertigen de nou. Jo estava dins la paraula art! Se’m feia gran. I se’m continua fent gran. Però això ho deixo aquí a l’opinió dels altres. Del que estic molt contenta i orgullosa és d’haver dut a terme una idea que d’entrada em semblava una bogeria. Però és clar, els tres projectes “lo foc” de la cooperativa falset-marça, “harbot personalitza” de Monika Harbort i “cuir460” són tres projectes amb denominadors comuns: l’artesania, la dedicació, el caràcter, la feina acurada, la trajectòria,…  

I penso que durant l’acte i no abans, és quan realment es van fusionar i es va entendre tot plegat. “amb la invitació no acabava d’entendre què anava a veure, si era una exposició, si era un tast, ara sí.  Una manera de presentar els tres projectes molt original”-em van dir. 

www.laurabosch.cat

Fotografia de portada de Pere Grimau.

Ladyssenyadora/ Tinta de Vi

Posted by | DO Costers del Segre, Vi·Moments·Persones | No Comments

LadyWeb_Tintadevi_02

 

Jordi Llavina té sempre el vers a punt. Per això i per moltes coses més Ladyssenyadora li va confiar el text d’un projecte molt singular  “l’etiqueta de vi impossible” que s’ha convertit en l’arxiconeguda Tinta de Vi:

Es busca intèrpret per a aquesta ampolla.

Algú que sàpiga llegir molt bé.

Tant és que sigui d’Arnes com de Sóller,

de Camallera, Llers o Balaguer.

Que se n’abstingui aquell que s’empatolla,

espès com pèl que no toca el barber.

Cal un lector que faci com qui adolla ànima i mots amb el vi del celler.

Es busca un exegeta expert d’olors: de sexe i cor, de flors i fruita oberta.

Crític d’anomenada, l’alambí de la cultura dels llibres millors.

Que és bo, lector, que estiguis ben alerta: per poder entendre la tinta de vi. 

Es tractava d’un projecte d’autopromoció però s’ha convertit en la icona del bon gust i de la innovació aplicada al món del vi. Cansats de veure referències antigues i ensopides, Ladyssenyadora irromp amb un disseny creatiu per a una ampolla de vi que és una experiència per als sentits: desembolcallar l’objecte i trobar un poema. Un poema de Llavina, ara immers en l’any Vinyoli. Una invitació a beure’s el que hi ha dins de l’ampolla feta art, un vi que “també és bo” explica la Montserrat Raventós, un dels tres pilars de l’empresa vilafranquina amb en Jordi Roca i el Raimon Benach, “perquè vam fer un intercanvi amb Costers del Sió”.

Després de no poques dificultats, l’equip de Ladyssenyadora va aconseguir fer realitat Tinta de Vi, una ampolla on tots els materials gràfics de l’etiqueta i packaging estan fets amb components o derivats del vi. Serigrafia i letterpress van resultats processos inicials fallits. Després van provar deshidratant les mares del vi i deixant-les assecar al sol, però el pigment no quallava. Tampoc van servir el reduir el vi en una cassola o en un forn amb ventilador, ni tampoc omplint un cartutx d’impressora domèstica amb vi. La clau era més a prop, al terrat del seu estudi. Allà van veure que el vi s’anava evaporant i quedava un “moc morat” que va donar finalment el color i la textura desitjats.

“No volem dir que l’etiqueta sigui el més important, però ajuda molt. És difícil sortir dels estàndards perquè quan s’han de gastar diners, es té por. Sovint agrada més que funcioni la part comercial abans que la diferència. Fer coses atrevides i diferents és complicat però nosaltres ho intentem” m’explica la Montse. Tenen clar que cal arriscar i per reivindicar-se han de fer gestos com Tinta de Vi. Un projecte per al qual van presentar 150 ampolles i del qual ja només en queden una trentena, disponibles a 50 euros a la seva pàgina web. “Finalment hem posat algunes ampolles a la venda però no era l’objectiu, ho vam fer per Nadal per a clients i proveïdors i gent del sector” acaba de relatar la Montse.

Ladissenyadora viu envoltada de vins i caves, doncs té la seu a Vilafranca, i conviu amb reconeixements i premis destacats com el Laus de Plata i Bronze al FAD 2011 i la nominació a l’Art Directors Club of Europe en disseny gràfic. Els tres socis  treballat per a diferents cellers catalans però probablement aquest projecte d’autoreconeixement és el que els ha donat més visibilitat.  “És l’etiqueta impossible perquè si has d’embotellar 50.000 ampolles treballades amb tinta de vi o amb troquel mai ho podràs fer, has de tenir tirades curtes per aplicar projectes tan singulars com aquest. Els clients demanen coses que no siguin estranyes i que permetin treballar amb l’actual maquinària, hi ha rols que no et pots saltar” afirma la Montse.

Per això té raó de ser Tinta de Vi. Un projecte que reivindica la manera de treballar i la filosofia de Ladyssenyadora “fora de l’ordinador”. “Ens agrada treballar sempre molt bé el procés i el concepte. Si el concepte és bo, has de dissenyar poc” sentencia la Montse.

Mentre conversem, 15 minuts de telefon entre reunió i reunió, m’explica que  el projecte ha despertat la curiositat d’empreses del sector del vi però de moment no s’ha concretat cap col·laboració o projecte nou. Segur que és qüestió de temps que en sorgeixin, i més encara ara que no només proliferen “etiquetes menys clàssiques” com diu la Montse, sinó que els mitjans de comunicació omplen pàgines i pàgines parlant de la creativitat i de l’efecte crida que produeix una etiqueta diferent i creativa en el comprador, i més si és amb tinta de vi.

Vull fer constar que qui em va donar a conèixer el projecte en els seus inicis, va ser la Marta R. Peribàñez que també pinta amb vi. Confio que algun dia ens sorprengui amb una etiqueta. Després van ser els germans Oriol i Jordi Llavina que han participat activament en la iniciativa els qui van descobrir-nos amb un acte al Cigró d’Or la magnífica creació. Qui se’l va perdre, encara se’n lamenta, com servidora.  No obstant, l’article i la conversa amb la Montse han aconseguit mitigar en part de la pena de l’absència i més encara després de descobrir amb ella no només els entrellats del disseny, sinó també noves referències de vi com la que ens suggereixen per al maridatge:

vi

Alto Sios, un cupatge de syrah i ull de llebre, del celler Costers de Sió de Costers del Segre, amb els quals hem fet la col·laboració”

moments

“En un àpat, una nit d’estiu, al jardí d’una masia qualsevol del Penedès, rodejats de vinyes”

persones

“Acompanyats per tots els col·laboradors i amics que han participat en aquest projecte, el de Tinta de Vi”

Més informació a http://ladyssenyadora.com

Vídeo explicatiu: http://vimeo.com/79546282

Sala de premsa: http://blowingbuffalo.com/Tinta-de-vi

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR