vi català

Luis Gutiérrez/ The Wine Advocate

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

FALSET

Des de fa 6 mesos el vi ha deixat de ser exclusivament la seva passió per convertir-se també en la seva professió. I m’atreviria a dir que, fins a cert punt, en una obsessió. Nascut a Àvila, Luis Gutiérrez és el primer “tastador” amb accent espanyol de la prestigiosa revista The Wine Advocate, del gurú Robert Parker. Informàtic de professió, autodidacta en el món del vi i promotor del portal El Mundo Vino amb Víctor de la Serna i altres col·legues l’any 2000, em reconeix d’entrada que enyora els tastos en equip.

“He escrito más de 65.000 palabras sobre los vinos de la DOC Rioja y llevo unas 23.000 de los vinos de Catalunya”, em comenta el tercer dia de tast al Parc Tecnològic del Vi de Falset, on s’ha establert per jutjar les referències de les regions vitivinícoles catalanes per a la guia amb més influència mundial. L’entrevisto durant la pausa-dinar de la seva jornada maratoniana. A diferència del seu predecessor Neal Martin, que les afrontava amb només un esmorzar fort i molta aigua, Gutiérrez confessa que manté inalterable l’ordre de menjades. “Catar con hambre es lo mejor”, remata.

A Gutiérrez, se’l veu veritablement submergit en la feina que l’ocupa des de l’abril passat. Albira un horitzó de respir d’aquí a 6 mesos després d’haver fet mitjana entre opinions d’experts que li auguren temps diferents d’aprenentatge. L’àrea que The Wine Advocate li ha encarregat que valori inclou Xile i Argentina, dos països que per la seva extensió vitícola li robaran força temps i entrega.

“Dedico más tiempo de lo que debería a cada vino durante la cata”, m’explica. Sap que un vi bé mereix temps per conèixer la seva evolució, encara que això li allarga la jornada de tast. L’Associació Vinícola Catalana, que coordina la seva estada a Catalunya, li està facilitant molt la feina. “En otras regiones he tenido que gestionarme yo las catas”, puntualitza. Ha passat de tastar 30 vins a la setmana (per plaer) a gairebé 100 a diari (per feina). Escriu les notes de tast directament a l’ordinador, traduïdes ja a l’anglès i amb puntuació inclosa. No hi ha temps per a segones revisions. Un parell de minuts per endinsar-se en les aromes en nas i boca de cada referència són, per ara, el temps que li permet sentir-se còmode amb l’anàlisi.

“Me aburren los vinos industriales. Un buen vino debe ser placentero, equilibrado y te tiene que decir algo. Los vinos se tienen que identificar”. M’encurioseix saber què n’opina dels vins catalans que ha tastat durant els tres primers dies –i que ell mateix ha seleccionat de cada denominació d’origen. Quedem a la pausa entre els DOQ Priorat i els DO Terra Alta i em respon: “De momento no hay supersorpresas”. No sé si veurem cap puntuació de 100 o que s’hi acosti. En tot cas, Luis Gutiérrez té molt clar què significa assolir aquesta nota: “un 100 es un vino que emociona y te hace latir rápido el corazón, pero eso sólo pasa 5, 6 o 7 veces cada 10 años”. “Sin duda, debe tener también una gran capacidad para mejorar en la crianza” afegeix. “Los vinos excepcionales son pocos. A mi me gusta salirme de lo de siempre en las puntuaciones y me agradan particularmente los vinos tradicionales y olividados”.

Li demano per la dificultat de puntuar els vins i també de valorar els vins d’elaboradors que són amics o coneguts i no es mostra gens preocupat. Ho afronta amb normalitat, la mateixa amb què feia i publicava les notes de tast a El Mundo Vino. “Haber catado un Romaneé Conti del siglo XIX te da perspectiva, y sigo como consumidor muy vinculado a todo lo que ocurre en nuestras bodegas. Cuando voy de copas con amigos por la Laurel, me saludan todos los elaboradores” assegura.

Es hermètic a l’hora de facilitar certa informació però em confirma –com havia llegit en algun article- que a casa té un celler de 3.000 referències que guarda amb relatiu ordre en un document d’Excel: “Tengo Borgoñas, Riojas viejos, vinos de Jérez, Priorat, Porto, también algunos blancos, vinos jóvenes y viejos; la bodega tiende a crecer pero hay cosas para consumir y otras para guardar”.  Referent al gust personal es declara amant de varietat per davant de la tipologia. Considera el vi com el gran aliat de la gastronomia i aposta perquè sempre vagin plegats: “Soy de comer y beber a diario en lugar de guardarlo todo para las Navidades”, etziba amb cert sarcasme.

Des d’un inici deixa clar que el tast és un acte subjectiu i reitera la importància de relativitzar qualsevol puntuació, també la seva: “Lo mío es una opinión y tiene la importancia que se le quiera dar. Hay que desmitificar las puntuaciones. Llevo hablando y juzgando vinos 13 años. Mi opinión es eso, una opinión y no un dogma de fe. Además, para el consumidor lo importante acaba siendo si el gusto del crítico coincide con el suyo”.

“El vino ha de ser placentero y equilibrado”, i creu que això és tot. Inicia en aquest punt una explicació que posa l’accent en les persones, sovint poc estimades: “Lo importante en el vino es de donde viene, el viñedo tiene el potencial y sólo debes trabajar para no cargártelo –somriu. El secreto es que no hay secreto. El potencial viene de la uva y el elaborador es el factor único para hacer crecer el potencial”. Més de 140 articles sobre el vi avalen la seva trajectòria en aquest món que ara afronta amb molta responsabilitat i amb ganes de gaudir, per bé que el nostre es un país on s’accepten malament les critiques. “Hay que abrirse mas, tenemos una asignatura pendiente que es beber vinos de otras zonas. Los mejores vinos los hacen los elaboradores más viajados, los que más han probado, y eso no es casualidad”. Reconeix haver visitat cellers alemanys en què mai hi ha hagut una sola visita d’un crític, expert o periodista espanyol i això el preocupa. “Creo que cada elaborador debe hacer el vino que le guste siempre que refleje lo que es, de dónde es. Si quieres seguir las modas, vas a llegar siempre tarde”, remata. Posats a parlar de tipologies de vins, li demano per la febre dels vins naturals i no s’està de dir que “me interesa el resultado más que el proceso. Quien lo considere al revés tiene un problema”.

Amb el seu predecessor, Neal Martin, hi ha conversat per conèixer l’operativitat de tast a les regions vitivinícoles de Sud-Amèrica, però referent al territori espanyol deixa clar que no hi ha hagut converses. Sent d’aquí, creu que ja coneix prou bé el territori.

Li preocupa com a tothom que el consum de vi sigui tan baix al territori espanyol i que la comunicació no arribi a nous públics. “Algo hacemos mal pero no sabemos qué es. Hace 15 años cuando hablábamos de Riesling y Borgoñas, hacíamos un predicamiento en el desierto… Pero ahora todo ha cambiado mucho, la gente bebe más… Pero estamos aún muy por detrás de otros países. En Copenhaguen está de moda tomar vinos de Jerez, ¡eso es moderno!”, explica amb entusiasme mentre aquí, a Catalunya, encara no som capaços d’entendre aquesta regió vitivinícola, que és veïna.

Acabo l’entrevista entrant en el cos a cos. Luis Gutiérrez és partidari que els vins siguin “despullats”. En paraules d’Alice Feiring, una còpia del terrer que els ha vist néixer. Feiring és la més coneguda “adversària” de les tesis de Robert Parker. I en aquest sentit posa sobre la taula les últimes declaracions del gurú: “Parker dijo que a los vinos españoles les sobra madera”, i amb això dóna per resposta la meva pregunta recordant també que cada tastador de The Wine Advocate té el seu propi paladar. El seu està entrenadíssim. Parla sense manies, des de la transparencia que tant ens molesta malgrat que sempre l’estem reivindicant. De l’estada a Catalunya en veurem les puntuacions el 2014. Fins ara, només hem pogut veure en un acte més de rebelia que de sinceritat. Ha parlat de L’Antagonique de Les Cousins a través de twitter “Blanc de Noirs!” deia el seu primer tuit. A respostes dels seus seguidors que li preguntaven què tal, va respondre “pues bastante bien, la verdad…”. Haurem d’esperar. Per al maridatge, fuig d’Espanya, Xile i l’Argentina i es refugia en les bombolles de la champagne. Un espanyol que mira al nord també en la gastronomia.

 

vi

“Un Champagne”

moments

“En verano, con un buen salmón ahumado (podria ser en Calella de Palafrugell donde veraneo)”

persones

“Con mi mujer”

 

The Wine Advocate

*Fotografia cedida: Vicenç Llurba/ La Vanguardia

Pau Vericat, enginyer agrònom i de Forests CTFC/ Bóta de roure reboll de la Serra de Prades

Posted by | Recerca, Vi·Moments·Persones | No Comments

roure rebollla bótaPvericat_1bota

A la serra de Prades hi ha actualment 500 hectàrees de roure reboll (Quercus pyrenaica) mesclades amb pi roig en terrenys de propietat privada, cosa que en fa complexa la gestió i fins i tot la conservació tant de l’espècie com del bosc. A més, el rendiment que se n’obté de l’espècie, que és molt singular, és baix. Per aquest motiu el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, a Solsona –i per encàrrec de la Generalitat l’any 2008- van iniciar una investigació per estudiar el comportament  de l’espècie i la seva reutilització més  eficient. Atenent a les investigacions prèvies i les pròpies i les experiències realitzades en  altres territoris de l’Estat espanyol, van considerar l’opció d’elaborar bótes de vi de roure reboll de 225 litres. La recerca i l’execució del projecte s’ha fet en un temps rècord, un any. Prades és un enclavament únic de reboll i molt interessant a nivell biogeogràfic perquè està aïllat d’altres espais on també hi ha plantada l’espècie. Acotada l’àrea de distribució, l’equip investigador va veure que el roure de reboll és delicat i calia revertir-ne la seva situació, buscant nous usos més enllà de la llenya per a la qual es realitzen tales cada 20 anys.

A Castella i Lleó hi ha treballs similars amb roure reboll per elaborar els malvistos xips per al vi que simulen una criança. La prova pilot de la bóta de reboll de la Serra de Prades es presenta com un projecte seductor per als propietaris forestals perquè els suposaria multiplicar per 4 els actuals ingressos de venda de llenya, però de desenvolupar-se suposaria principalment una millor silvicultura a la zona i el desenvolupament d’un producte autèntic i singular per als cellers del territori. Aprofitant que el PNIN de Poblet feia tractaments contra incendis, fa un any es van recol·lectar arbres tallats per fer aquest primer prototip de bóta i es van buscar artesans de la fusteria i la boteria per completar un procés de recerca que no ha permès, per exemple, un assecat natural de la fusta, per al que es necessiten 3 anys mínim. No obstant, el resultat és una fusta densa, de gra fi, que es treballa bé i admet el domat en la formació de la bóta; històricament s’ha emprat per obtenir llenyes i carbó.

“No ens importa tant la qualitat com el comportament de la fusta”, explica en Pau Vericat, enginyer agrònom i de Forests, membre de l’àrea de gestió forestal sostenible al CTFC, que ha estat al capdavant del procés de recerca.  “El roure de reboll té una qualitat molt interessant i permet elaborar un vi diferent. Aquest és un projecte molt lligat al territori, és únic”, assegura en Pau. Certament, els estudis científics destaquen les qualitats organolèptiques del roure reboll i les situen a mig camí entre el roure francès i americà, els més emprats per a la criança del vi. Segons els articles científics amb què ha treballat el CTFC, s’endevinen particularment notes balsàmiques, de cacau i regalèssia. Són vins amb més complexitat i persistència i tenen més presents les notes torrefactes i fumades.

Ara es podrà posar a prova quin resultat té la criança en el prototip, perquè  225 litres de vi de la varietat trepat de la DO Conca de Barberà envelliran durant 3 mesos en aquesta primera bóta. La prova pilot es durà a terme al viver de celleristes de Barberà de la Conca, pioner en optimitzar recursos. “Ens interessa comprovar com es tanca el cercle, identificar els punts febles, i no n’esperem tampoc un vi òptim perquè alguns processos s’han accelerat per a la investigació”, relata en Pau. El que està clar és que es busca obtenir un producte autòcton que aporti valor afegit al vi, tipicitat, com la que aporta el castanyer a la criança de xarel·los del Penedès i  licorosos del Garraf. Tot és començar i reivindicar un tractament respectuós d’una espècie de roure endèmica.

“El vi obtingut no el vendrem, però l’envasarem i el presentarem en jornades demostratives amb propietaris forestals, i també als cellers perquè ho coneguin”, comenta en Pau. Al cap i a la fi, la bóta ha de ser un símbol de les possibilitats del territori, on creix el roure reboll. I la punta de llança també per a gestionar eficientment els boscos d’aquesta espècie. La fusta de roure per a la boteria requereix aconseguir arbres més grans amb capçades més altes, que són alhora els més necessaris per a la prevenció dels incendis forestals, conservació de la fauna i de la mateixa espècie a Catalunya.

Si s’aconsegueix tancar el cercle, fins i tot es podrà guanyar atractiu des del punt de vista de l’enoturisme, una activitat en auge que pot exhibir amb orgull també el bosc de reboll amb característiques molt especials. Endinsar-se a la Serra de Prades o contemplar el cada vegada més desconegut procés de producció artesanal de les bótes serien dos bons motius per acostar-se al món del vi. Haurem d’esperar a veure si la regeneració i la reutilització del bosc dónen bons resultats.

Per al maridatge, el leitmotiv d’aquest article -la fusta- adquireix un protagonisme especial. En Pau Vericat viu ara a Solsona però em recorda que és del nord de Castelló i que els avis feien vi, tot i que a ell només li van arribar i tard quatre bótes. Per la seva dedicació professional i passió personal intueixo que la tria és feta a consciència:

Vi

“M’agraden molts vins, però de triar-ne un seria un vi ranci amb criança en bóta de castanyer”

Moments

“Maridat amb un formatge ben curat, xoriç, fuet…”

Persones

“Just abans de sopar, al capvespre”

 

Centre Tecnològic Forestal de Catalunya/ Solsona

www.ctfc.cat
http://blog.ctfc.cat/
http://www.facebook.com/centretecnologicforestaldecatalunya
http://twitter.com/ctforestal

 

Ferran Centelles “El repte del món del vi és comunicar els tangibles”

Posted by | Sommelier, Vi·Moments·Persones | No Comments

ferrancentelles (2)foto(6)foto(7)wine_contact_form

Als mestres se’ls veu d’una hora lluny. I això passa amb el sommelier Ferran Centelles.  No és el primer cop que comparteixo amb ell minuts de conversa i encara que siguin pocs, una acaba aprenent més que en qualsevol altra classe magistral. Va ser a Tarragona amb un tast promocional per aprofundir en l’innovador club de vins Wineissocial, compartint amb aficionats i socis (a la província ja en són 50) el nou llenguatge que ha desenvolupat per interpretar els vins i fer-los més accessibles. A través de colors i formes, inspirat per Kandisnky, en Ferran Centelles s’explica cada vegada millor. Diu que és a base de pràctica i n’estic convençuda perquè si algú segueix l’evolució dels seus vídeos, quedarà astorat. La desimboltura i claredat amb què comunica són tan necessàries com urgents si no volem seguir perdent consumidors. Ahir ho llegia en paraules de Sara Pérez, enòloga de Mas Martinet, després de ser reconeguda amb en René Barbier JR amb un nou premia, a Viena. Diu que hem d’apropar la gent al vi com fem amb el tomàquet, és tan fàcil com obrir-lo, salar-lo i degustar-lo!

Cert és que Wineissocial és més que un club, és un espai constant de formació i aprenentatge, un recomanador de vins, un amic on-line que posa llum a les novetats i tendències, que ens diu com les hem d’inteprentar i entendre però principalment que ens recomana passar-ho bé tastant. Ja ho diu la capçalera i l’eslògan del club, és “l’art d’estimar el vi” com l’art d’estimar la música que ens van mostrar als inicis amb un vídeo molt encertat.

“El feedback que estem tenint és molt bo” respon Ferran Centelles quan li demano que passi balanç del club. “Rebem molt comentaris dels vins que recomanem”. D’aquest projecte l’apassionen moltes coses com l’haver desenvolupat un nou llenguatge -”que estem universalitzant”- però sobretot n’està aprenent dels canvis en la comunicació digital dels vins. “Internet ens permet una valoració sense autosuggestió, desenvolupes el teu paladar a partir d’unes pautes, no tens condicionants”. A més a més, em comenta que s’enfronta a noves relacions amb l’usuari i/o client. “Al restaurant no rebíem cap queixa directa – en al·lusió a elBulli a on treballava de sommelier- però a la xarxa tothom s’atreveix més a dir la seva i això és positiu”.

“Trobar l’aroma del vi és el més difícil i el més important de tot al mateix temps, però pot arribar a ser frustrant; jo vaig tardar dos anys” sentencia. I aquesta és a vegades la barrera que ens fa mantenir certa distància amb el vi. Cal perdre la por, pensar en divertir-se i tastar molt. Comparar. No hi ha més. Està clar que el professional hi ha de posar colzes, també. I això és el que va fer en els inicis en Ferran. Considera que el gran salt professional després de detectar encertadament les aromes, és ser capaç de discernir la qualitat d’un vi del gust propi, és a dir, valorar la seva qualitat amb independència de si ens agrada o no.

Quan conversem sobre com fer-ho per evitar els tristos consums de vi que tenim al nostre país malgrat la riquesa i diversitat de paisatges i vins té clar que el repte està en comunicar els tangibles. Els intangibles, que són les emocions i les experiències, cada vegada són més compreses i àmpliament compartides. Però hi ha una part tècnica que tot sovint se’ns resisteix i és necessària. Però en el món del vi, i és ben cert, em ressalta que “ningú no té la veritat absoluta”.

De l’última vegada que el vaig entrevistar al Celler de Gelida, han canviat coses, una d’elles és la seva incorporació a l’equip de la reconeguda crítica de vins Jancis Robinson. El darrer dels reportatges que signa és sobre la viticultura heroica de la Ribera Sacra i no és d’estanyar que a Wineissocial es puguin trobar alguns dels vins de la zona que l’han emocionat. Una ràpida vista per la botiga del club ens deixa clar que les propostes giren majoritàriament al voltant dels 10 euros. Recordo que el primer cop que vam conversar va posar l’accent en la infinitat de bons vins joves i frescos que tenim al país i la seva promoció i descobriment és cabdal si volem arribar a nous públics.

En Ferran s’enfronta a aquesta nova dedicació professional, com ha fet fins ara i com ho va fer a elBulli, “amb responsabilitat i aprenentatge constant”. Parlem de nous reptes i em cita elBullifoundation a on el vi també tindrà un paper protagonista. Em recomana veure el vídeo de presentació del projecte i m’hi endinso, comença a ser tan apassionant com l’exposició que Ferran Adrià va estrenar al Palau Robert i que si no tinc mal entès continua ara de gira, ara a Londres. Però el seu paper més immediat és a Wineissocial descobrint i formant nous clients, usuaris, amics… al voltant de les novetats que es presenten en el món del vi, posant noms i cognoms a territoris encara desconeguts, enòlegs en auge i referències interessants.

“Els vins que més m’agraden són els que sovint els amics del club puntuen més baixos, tinc `cascat´el paladar” bromeja a l’inici del tast a Tarragona. Per aprendre, res millor que un tast comparatiu i ens presenta Eidos de Padriñán 2011 d’Adega Eidos DO Rías Baixas i Contraaparede 2008 del mateix celler. “Qualsevol petit pas que es faci més enllà de dir si us agrada o no, us farà gaudir més” alliçona a l’auditori. En Ferran proposa que destaquem la frescor, la diferència, l’etiqueta o el que sigui que ens sobti del vi, però que en parlem. “És la millor inversió que fareu en vosaltres, assenyalar matisos i gaudir-ne”.

No puc acabar el tast de Tarragona perquè tinc un altre compromís però comprenc ja amb el primer tast que el llenguatge de Wineissocial és compartit a la sala i permet reconèixer les diferències entre les dues referències d’Adega Eidos que tenen més d’un denominador comú començant per la varietat “albariño”. I a partir d’aquí comença el joc d’apassionar-se i entendre com es manifesten en aquest cas la joventut i la criança. Els vins que seguiran, permetran viatjar per regions vitivinícoles, sòls, climes, paisatges, històries i persones diferents… Si us hi voleu endinsar, ho teniu fàcil, a només un clic, cada mes ho podeu gaudir amb en Ferran Centelles i les experiències del mes. Ara bé, per aprendre’n, millor tastar cada dia.

Si voleu recuperar el Vi · Moments · Persones del primer cop que vam conversar, ho podeu fer al bloc. No obstant, aprofito el darrer maridatge que li he demanat per incloure en un llibre que aviat veurà la llum, per compartir-lo en aquest espai. Dues descobertes delicioses per harmonitzar amb vi dolç:

Vi · Moments · Persones

“Xocolata amb alt percentatge de cacau amb garnatxes oxidatives o vins dolços de perfil fresc però profund amb formatges de vaca de pasta tova”

Col·laborador de www.jancisrobinson.com
Sommelier d’elBulli 2000-2011
Premi Nacional de Gastronomia 2011

 

www.wineissocial.com

902 917 907

Olivia Bayés i David Marco/ Marco Abella DOQ Priorat

Posted by | DOQ Priorat, Vi·Moments·Persones | No Comments

 

marcoabella

“Més que un Priorat, un Privilegi”

Punt de partida clar i rotund. Tota una declaració d’intencions, la del celler Marco Abella de la DOQ Priorat. Al capdavant dos valents, l’Olivia Bayés i el David Marco, que van abandonar fa uns anys les carreres professionals respectives (enginyer en telecomunicacions i advocada) per endinsar-ser en la història familiar d’en David i en la passió d’elaborar vins de garnatxa i carinyena en costers únics com els del Priorat. En sòls de licorella que els fan sentir uns privilegiats. La historia comença al segle XV amb l’avi. El pare, un conegut escriptor afincat a Barcelona que encara els deu un escrit sobre Porrera i les seves vinyes, manté la casa al poble, però és en David qui ha recuperat la vinya i qui va decidir amb l’Olivia dedicar-se en cos i ànima al projecte que han anat fent gran.

Hi ha autenticitat, tipicitat i essència al conjunt dels seus vins, des de l’excel·lent Òlbia a l’excepcional Clos Abella, passant pel Loidana i el Mas Mallola. Tots es reivindiquen i competeixen per assolir notes molt singulars però sempre amb un denominador comú que els fa realment bons: la frescor. S’aprecia el caràcter prioratí al conjunt de les 23 hectàrees que els pertanyen, dividides en diferents finques (Mas Mallola, Masos d’en Ferran i El Perer), cosa que els permet arribar a les 60.000 ampolles anuals. Creixeran segur, però tenen clar que ho faran progressivament i sense presses; pensant sempre i més en assegurar la qualitat del seu producte abans que en fer-la extensiva; provant noves varietats com el viogner per completar cupatges molt particulars.

Les vinyes s’albiren gairebé totes des de Mas Mallola, que encara no ha estat veremada quan la visitem. A 600 metres, qualsevol se sent un privilegiat tastant gairebé al punt òptim de maduració els raïms ben airejats per l’alçada. Al Perer, la finca més elevada, el privilegi encara fa més justícia a la paraula. La maduració del raïm entre núvols que duen humitat és més lenta, però els vins que en resulten tenen més cos, complexitat, expressivitat… Són resultat del terrer que els acull i això els fa simplement únics. L’enòleg que completa el projecte amb el David i l’Olivia és José Luis Ruiz. Al celler hi han treballat mans sempre qualificades, com per exemple les d’Ester Nin als inicis. I ho han fet sempre d’acord amb els criteris de la viticultura ecològica i les velles directrius de la biodinámica.

Tant en David com l’Olivia són autodidactes en el món del vi i han après a base d’interès, actitud i treball al costat dels qui en saben i ben a prop de la vinya, a peu de celler. No els costa fer quilòmetres des de Barcelona, on viuen amb la família, per atendre la quotidianitat del celler a Porrera o les visites.  Comparteixen les seves experiències, les inquietuds i les novetats del celler. Es tracta, per cert, d’un edifici integrat en el paisatge amb jardí vertical que passa gairebé desapercebut entre incomptables ceps assentats en terrasses i costers. Arribar-hi no és fàcil i no és per la distància ni per la carretera, sinó perquè ve de gust aturar-se just al davant i contemplar com el paisatge s’il·lumina amb el sol de migdia.

Aquesta llum és la que també envaeix les etiquetes dels seus vins. De les més atrevides i, al mateix temps, elegantsde la DOQ Priorat. Les van confiar al bon amic de la familia, en Josep Guinovart, pintor català de reconeixement mundial, qui també ha deixat petjada artística a Mas Blanch i Jové. Art abstracte ple de color que s’instal·la a les etiquetes reivindicant “l’arrelament al terrer i la contemporanietat del celler”. M’agrada aquest maridatge cultural que s’ha fet lloc al Priorat i sobretot saber que cada vegada que destapem una ampolla hi trobem “l’ànima innovadora de Barcelona, gràcies a Guinovart”. Cada vi, això sí, expressa coses diferents. En Marco i l’Olivia ho volen reivindicar perquè aquí està part de la seva feina, el trobar camins paral·lels en un mateix viatge dins de la DOQ Priorat, que no vol deixar de crear i d’innovar. Mostra d’això és la carinyena d’El Perer, només 400 ampolles que intueixo que els reconcilien encara més amb les seves arrels a Porrera, que segur que algun cop han hagut de reivindicar.

No sé com explicaran aquesta expressió del terrer a la Xina, on han aconseguit situar amb certa estabilitat els vins de Marco Abella. Però als d’aquí ens pot resultar fàcil entendre-ho. Els demano el maridatge, que comparteixen després d’haver assaborit els seus vins excel·lents, amb comparació d’anyades inclosa, conversa i una gastronomia prioratina deliciosa. El resultat no pot ser més clar:

vi

“La garnatxa del Perer. Perquè sents la pedra. Perquè quan el beus és com si tinguessis la llicorella a la boca. T’esperes rugositat i és sedosa. La pedra salvatge esdevé mineral, frescor. És d’una essència molt pura. És la seda del Priorat”.

moments

“A la finca fent un pic-nic, amb una copa asseguts al terra. Ho hem fet alguna vegada i sempre ens agrada repetir”.

persones

“Tots dos i amb la familia”.

 

Crta. de Porrera a Cornudella del Montsant, Km. 0,7
43739 PORRERA (Spain)

Tel. celler:  +34.977.262.825
Tel. administració: +34 933.712.407
info@marcoabella.com

 

La cuina de les àvies del Priorat/ Miquel Martorell

Posted by | Cuina, Vi·Moments·Persones | No Comments

La cuina de les àvies del Priorat

Fa uns dies, a la presentació del catàleg de productors El Montsant a taula, escoltava dir a Mariona Quadrada, filòloga i gastrònoma, que “cal recuperar el desig que produeix l’espera dels productes de temporada“. Fa temps que ho ve reivindicant, però sembla que és ara, després del sotrac de la crisi, que tornem a apreciar el producte del temps, de proximitat i de qualitat, després d’uns anys engolits per la globalització gastronòmica. “Sovint relacionem la cuina tradicional amb una gran despesa de temps i caiem en el parany de la idea de perdre el temps”, escriu al pròleg de La cuina de les àvies del Priorat. I continua: “aquest llibre ens torna unes quantes eines que ens recorden que per viure no necessitem tantes coses, que potser és el temps el que no tenim o el que ens han fet creure que no tenim”. El volum, editat per Cossetània, és un homenatge a les àvies del Priorat, a les hores de cuina sense rellotge, que posa remei a “l’enyorança de les olors que sortien de la cuina de mares i àvies”, com escriu M. Victoria Masip a la presentació.

L’Agrupació per a la Restauració i el Turisme Rural al Priorat promou el projecte des de l’any 96. Ha estat un treball complicat i llarg. Més de 75 receptes han sortit de la privadesa de les cases particulars per estar a l’abast de tothom i perviure per sempre en el que anomenem memòria col·lectiva. És el tercer llibre d’aquestes característiques que s’edita a la comarca i repassa un a un els 23 pobles on la cuina sovint ha tingut més protagonisme de portes endins, amb Cornudella i Falset essent les dues poblacions més productives quant a receptes. Són escrits plens de calidesa, amb llenguatge planer i directe. El volum presenta plats de cullera, un ampli repertori de coques de recapte, la truita i les seves diferents variants prioratines, els llegums, “el menjar del tros”, el bacallà, la caça -el conill principalment- i les postres. Molts plats i receptes són de festa major, que és quan es feia festa grossa a la cuina perquè també es tenia més temps i es podien preparar els àpats amb més calma o entreteniment. Per a tots els paladars, el llibre recull receptes conegudes i per descobrir. M’interessa particularment el maridatge amb el vi i per això m’aturo a la pàgina 100 on s’explica l’elaboració del mostillo: “Els masos de les zones vinateres sempre han fet mostillo per a ells i per a tot l’any. És una confitura casolana de most”. Per a saber-ne l’elaboració cal comprar el llibre o anar fins a la Figuera i parlar amb la Maria Bartolomé, la cuinera que presenta la dolça recepta.

En Miquel Martorell, portaveu de l’Agrupació i artífex de l’edició escrita, m’explica que el procés per reunir totes les receptes no ha estat fàcil. Si bé en un primer moment van començar a organitzar reunions mensuals a Falset i a la Vilella Baixa per poder transcriure les receptes amb les cuineres, més tard es va haver d’anar a visitar casa per casa a les seves autores, perquè per l’edat i altres circumstàncies el seu desplaçament es feia difícil. No obstant, s’ha arribat a la fi. I ara trobem al volum històries culinàries de les àvies i de les mares, però també de les noves generacions apassionades per la cuina, que agafen el llegat familiar. Em fixo per exemple en l’amic Matias Fernández (xef del restaurant Quinoa de Falset) que publica una recepta de la Carme, la seva mare, però renovada: les galtes de vedella amb escamarlans i picada de xocolata. “El llibre reflecteix com era la cuina que es feia abans i que, per sort, encara es conserva. La cuina arreglada, endiumenjada… I hem vist que els negocis que perduren a la comarca són, en bona part, on està arrelada aquesta cuina que ve de lluny. El Priorat ha canviat a millor, moltíssim. Ara trobem petits pobles amb dos o tres llocs per esmorzar bé, quan fa uns anys havies de marxar amb la panxa buida”.

“Al Priorat hi pots menjar un arròs igual de bo que a Tarragona o Reus”, sentencia en Miquel. Destaca el paper importantíssim que han jugat les cases rurals de la comarca, facilitant la pervivencia de la bona cuina. Cita d’exemple a Mas Ardèvol, “un referent i un prestigi per a la comarca i per al país” diu.  En aquest sentit, creu que ha arribat l’hora de reconèixer el Priorat, més enllà del bon vi i l’excel·lent oli d’oliva verge extra, també per la seva cuina. “La gent vol seure i menjar el que es fa aquí. Suren els projectes que fan les coses ben fetes i tenen un servei eficient, a més d’uns plats que sorprenen”, recalca.  La del Priorat és una cuina d’una població de muntanya, dura i difícil, amb pocs recursos però tot sovint amb grans resultats.  Des de l’Agrupació, estan convençuts que la tradició està assegurada als restaurants de la comarca i que aquest llibre contribuirà decididament a assentar les bases gastronòmiques. Després de la publicació, ara s’està fent una distribució acurada per totes les cases rurals i fondes, una edició “suficient que agraïm a Cossetània per haver-la abanderat”, m’explica en Miquel. Satisfets de la feina feta, al ritme del xup xup, tanquem conversa amb el vi, inseparable de la cuina: “Al Priorat no entens un plat com Déu mana si al costat no hi ha un bon got de vi, sigui del celler que sigui, però de la comarca”.

Vi · Moments ·  Persones

Quan li demano el maridatge, en Miquel Martorell defuig de mencionar una sola recepta. “No quedaria bé”, em diu. Però acaba confessant que seria un plat de Siurana i regat amb un bon glop de vi. Intueixo que la companyia fora bona amb totes les cuineres i cuiners als qui homenatja aquest suculent volum.

La cuina de les àvies del Priorat

www.cossetania.com

Pa, vi i sucre #blogscontralafam

Posted by | RSC, Vi·Moments·Persones | No Comments

pavisucre

Nova etapa. I no podia estrenar de millor manera el bloc que amb un homenatge amb la meva iaia de Riba-roja d’Ebre. Del poble recordo moltes coses, però cap m’és tan present com el rebost ple de queviures, senyal de festa major, i les tardes dolces i ensucrades en què compartíem pa, vi i sucre. És de les millors coses que vaig llegar de la iaia, i que penso compartir amb les generacions futures.

El pa, vi i sucre és una recepta fàcil i sempre ve de gust. Necessitem tres aliments bàsics, propis de la dieta mediterrània. Pa de pagès català, vi de garnatxa de la Cooperativa Falset Marçà - com el que fa servir la Marta R. Peribáñez per pintar- i sucre. Es talla el pa segons el gust personal, a llesques fines molt millor, es rega ben regat de vi perquè la molla quedi totalment impregnada d’un lila embriagador, i hi soltem per sobre un pessic de sucre.

Ja imagino on ho tastaria. Al balcó de la iaia a Riba-roja, amb la persiana verda baixada, enrotllada sobre si mateixa, assegudes totes dues a les cadiretes de fusta. Protegides del sol i acompanyades per unes poques ratxes de vent, convertides en delícia. La calor insuportable que només un berenar com aquest podia fer oblidar. El pa es desfaria a la boca i les aromes de vi inundarien de desitjos el cos. I les hores, aleshores, s’aturarien.

 

“Una passió pacient” Ton Mata Moliner, Caves Recaredo

Posted by | DO Cava, Vi·Moments·Persones | No Comments

recaredo r1 r3 r10 r14

“Aprenem del temps, seguim una història”, diu el llibre obert de la pàgina web de Recaredo, la cava de Sant Sadurní que ha fet història a força de mètode, esforç, treball, dedicació, paciència -molta paciència- i passió. Dissabte ens convoca per celebrar que fa 10 anys el Bureau Veritas va certificar i auditar tots els passos del procés d’elaboració, de la vinya al celler i seguidament la criança. Resultat: Un respecte absolut per l’entorn, pels orígens, pel paisatge que embolcalla la vinya, pel tros de terra que “els ha tocat viure”, com diria el poeta.

És un acte molt íntim però altament participatiu. I ben pensat. Acaba amb un innovador tast “de nassos” amb 4 Nassos d’Or que fan la gara-gara a tots els assistents. Els demanen endevinar els cupatges i varietats de les diferents anyades que Recaredo posa a disposició per al tast. Proposen que ho facin a canvi de fitxes de casino que ens recorden que, si no convertim el vi en un joc, seguirem perdent consumidors.

Tot flueix: la visita, la informació, el cava… I en Ton Mata es presta a conversar amb tothom, plaentment. És dels que, malgrat l’enrenou de tenir tombant per casa desenes de persones que s’estimen el vi, sap mantenir unes paraules serenes i sensates amb cadascun dels seus interlocutors. Em recorda la visita que li vam fer el grup d’estudiants d’enoturisme de la URV fa un parell d’anys i entenc el per què del seu èxit. Res és casual. Tot deriva del mètode, l’estudi, l’anàlisi… És un saber fer que s’hereta a base de coneixement. Admiro la conversa pausada que mantenim, que és com estar a la cava en silenci, en la penombra, les emocions que fa uns minuts hem sentit per haver tingut el privilegi de visitar-les. Rigor, autenticitat, transparència, espera… Les claus d’un projecte que neix el 1924 amb l’avi que es debat entre el futbol i el cava, i opta per aquest segon món.

“El vi es fa a la vinya i s’ha de treballar molt fi”, escoltem durant la visita a Recaredo. I m’ho recorden després les paraules d’en Ton Mata. “Perdem quilos i litres per guanyar qualitat”. “Amb fungicides empobrim la terra. La viticultura biodinàmica ens permet recuperar la vida microscòpica a la vinya”. Una filosofia i manera de fer que els ha portat a elaborar el primer cava biodinàmic del món, del qual en surt ara la primera anyada: un 2010 cupatge de pinot noir i monastrell amb 30 mesos de criança. Un cava rosat que simbolitza moltes coses, tantes com el Turó d’en Mota 2001. Aquest és un privilegi, un cim que Recaredo pot exhibir amb orgull, un exponent de la passió pacient, el cava d’una vinya de xarel·lo plantada el 1940 que envelleix 10 anys a la silenciosa cava, després d’haver-se criat en un petit turó que és exponent de moltes coses, de la qualitat de la viticultura del nostre país.

Tantes com diuen les paraules d’en Ton Mata en només 6 minuts de conversa. Un plaer haver-los compartit:

ÀUDIO  Ton Mata, Recaredo

L’entrevista es va emetre per primera vegada al programa l’Aperitiu d’Ona La Torre amb Aleix Figueras.

El vi

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

p10503521

Els inicis

Fa uns dies vaig sentir un conferenciant molt vitalista que assegurava tenir un petit celler de vins dolents. Em va sorprendre la seva declaració, formulada de manera molt entusiasta. Tot seguit, per a la tranquil·litat de molts, va afegir que quan la casualitat li permetia reunir un bon vi i una persona amb qui compartir-lo, obria sense cap mena de dubte ni remordiment l’ampolla. I em va semblar fantàstic, perquè els vins són per maridar amb moments i amb persones. Al gust de cadascú.

Amb aquesta voluntat neix aquesta nova aventura a la xarxa. I amb el desig que en boca sigui de final ben llarg.

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR