vermut

Christian Escribà/ Vermut i pastisseria

Posted by | Uncategorized | No Comments

CristianEscribà

 

«Fa molt temps que m’agrada el vermut i especialment el moment del vermut, que és relaxat, amb un punt d’alegria. Et fa sentir bé i, a més a més, t’obre la gana» explica el mestre pastisser Christian Escribà. L’hora del vermut ha passat a millor vida. La innovació, el risc i l’atreviment estan convertint el vermut en protagonista al migdia a la cuina, al vespre a la cocteleria i ara per la tarda a la pastisseria. «A casa hi havia la cultura i el costum de fer el vermut» comenta Escribà i afegeix «des de fa temps que em rondava pel cap la idea de canviar-ho, però sempre costa tocar les coses quan hi estem acostumats». I ara ha arribat el moment. Per mitjà d’un contacte comú, les inquietuds d’Escribà i la gosadia de Vermuts Miró de Reus els ha portat a entendre’s per dissenyar plegats noves aplicacions del vermut a la gastronomia.

«El que fem és revisar la possibilitat, l’antiga idea que tenia d’incorporar el vermut a la pastisseria, de la mateixa manera que ho hem fet amb altres tipus de licors. Ara hi ha l’oportunitat de col·laborar amb Miró amb un horitzó obert i moltes propostes més enllà de les que ens pensàvem incialment» relata el mestre pastisser. «No només fem pastissos sinó que també creem il·lusions» diu l’eslògan de la pastisseria emblemàtica amb establiments a la Gran Via i La Rambla de Barcelona. I així és.

 

IMG_5168IMG_5157

 

«El vermut té un punt amargant que contrasta amb la dolçor de la pastisseria» afirma Christian Escribà. En aquests atributs àmpliament coneguts hi ha la clau de volta de l’harmonia entre els dos mons. El mestre pastisser reconeix que estan «a l’inici de la col·laboració, el que hem creat fins ara és un indici de fins a on es pot arribar». El vermut passa a formar part de la llista d’ingredients d’Escribà, l’incorpora a l’obrador i al receptari, vol que sigui ingredient en unes ocasions i complement – com a beguda que és – en d’altres. «Vincular dolç i salat és un camp interessant en la gastronomia i buscar també la combinació interna, per exemple les patates xip amb flor de sal recobertes d’una fina capa de xocolata poden maridar perfectament amb un Vermut Roig Miró» explica amb detall Escribà. «És important també l’hora i la persona a l’hora de pensar les receptes» matisa. En Carles Prats, director de Vermuts Reus, es decanta per les creacions d’Escribà més clàssiques, els brunyols ruixats de vermut i el borratxo que també l’incorpora. «El públic adult – a partir dels 50 anys – amant de la rebosteria tradicional catalana es decanta pels clàssics, els joves en canvi arrisquen més i busquen noves sensacions i no anar tant sobre segur, per a ells hem pensat els bombons líquids de vermut, per exemple» afirma el mestre pastisser.

A Pastisseria Escribà els agrada el risc però també el classicisme de les receptes que incorporen sempre un punt d’innovació. «Estem en fase de proves amb diferents dolços i per la propera campanya de Nadal estrenarem les peces definitives amb vermut, perquè tenim dues idees bones que segur que quallaran, també entre els consumidors» explica amb ganes de desvetllar-les però sabedor que encara no ho pot fer.  En Christian sent que la importància del vermut es referma amb la seva aportació «des del món dolç» i insisteix en què li agrada explorar camps nous on ningú no hi ha entrat encara. En aquest sentit, comenta que «amb vi dolç la pastisseria ja s’hi ha trobat més d’una vegada, però amb el vermut el terreny és completament nou i per això hi hem entrat».

De la llista d’elaboracions que han començat a crear amb el roig de Vermuts Miró en ressalta dues que li fan especial goig: els bombons de xocolata blanca amb vermut i el cheese cake amb gerds que proposa harmonitzar amb un got de vermut ben a la vora. Però finalment, acaba citant un dels clàssics: «Estic content amb el borratxo perquè és un pa de pessic de taronja, una recepta de 1987 quan vam inaugurar a La Rambla, emborratxar-lo amb vermut quan normalment es fa amb ron o cointreau, ha estat una bona pensada. Després hi ve la gema i el cremat, però si a més a més ho acompanyes de crema catalana, està per morir-se, i amb nata muntada amb maduixots…»

Se’ns fa la boca aigua amb tanta proposta dolça. Creativitat i innovació per enaltir dos mons que també es poden entendre i retroalimentar-se. Les aromes d’herbes naturals no se li han resistit al mestre Escribà i hi ha contribuït decididament l’obstinació de l’actual direcció de Miró per ampliar els usos i consums de la beguda. L’hora de fer el vermut pot arribar a fer la competència a l’hora de fer el te dels anglesos, va bé sobre les 5 de la tarda?

IMG_5179 IMG_5169

 

vi · moments · persones

No els ho he preguntat, però penso que de poc m’equivocaria si digués que Christian Escribà i Carles Prats celebrarien la comunió de les dues empreses familiars, que van iniciar la seva aventura a principis del segle XX, de la següent manera:

Amb un got de Vermut Roig Miró, l’autèntic de Reus, acompanyant els brunyols o els borratxos de vermut d’Escribà. Qui sap si la trobada seria a la pastisseria emblemàtica de La Rambla, a tocar dels vidres per temptar els turistes, però el que està clar que l’hora la marcarien ells, la nova hora del vermut catalana, les 5 de la tarda. La conversa podria girar sobre infinitat de temes però estic convençuda que hi tindrien cabuda els projectes de la MIROTECA.

 

www.ruthtroyano.cat

 

Toni Orensanz, periodista, escriptor i guionista/ L’estiu de l’amor

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

postal-orensanz

«L’endemà de l’arribada de la parella de forasters, a Horta ja no es parlava d’altra cosa. Això, però, tampoc no és que sigui res de l’altre dijous. A Horta no resulta gens fàcil passar desapercebut, si ets nouvingut i siguis com siguis, amable o caragirat, discret o tibat, però si a sobre segueixes l’última moda de París i el primer dia que arribes et sent fornicar mig Trompet, la xafarderia se serveix afegint-hi tota la salsa de la salsera.»

La passió desaforada entre Fernande Olivier i Pablo Picasso a l’Hostal Trompet d’Horta de Sant Joan és una de les escenes més suculentes del nou llibre de Toni Orensanz. Situem l’escena a l’estiu de 1909 i ens semblarà del tot menys versemblant. «L’estiu de l’amor» (Ara Llibres) és una novel·la de costums que el periodista amaneix al seu gust, i relata la història com l’hauria explicada a una colla d’amics. A mi la lectura em recorda a la seva manera d’explicar les coses i Orensanz ho confirma: «Escriure és buscar una veu, la gràcia és tenir la teva pròpia, trobar un to en què et sentis còmode i que t’identifiquin». Em confessa -i això no ho ha explicat gaire encara- que pràcticament la meitat d’aquesta novel·la l’ha escrit a mà. «Tinc la sensació que amb l’ordinador tot s’accelera, a mà me n’adono que hi ha una escriptura més reflexiva i la dispersió per descomptat és menor», sentencia.

De llenguatge i expressions col·loquials, el cronista de L’estiu de l’amor bé podria ser el seu alter ego. «Em sento còmode amb l’ús de la primera persona, la del metge que visita la Fernande al llarg de la seva estada a Horta», comenta. Però què hi ha de realitat i què de ficció en aquest llibre? «En el fons no sóc Tolkien, sinó un periodista que va pel món i em trobo històries que m’encurioseixen i em diverteixen. «A L’Òmnibus de la mort –el seu primer llibre- hi ha un profund relat periodístic, aquí en canvi hi ha una història que vaig començar fa 15 anys per primer cop, el 1998 amb el centenari de l’estada de Picasso a Horta i que ara recupero», reconeix. Un article per a La Vanguardia, d’on és articulista habitual, li va permetre descobrir el viatge que ara narra en to novel·lístic amb unes peces que han esdevingut clau: les cartes que Fernande Olivier escrivia des d’Horta a Gertrude Stein i Alice B. Toklas.

«Fernande fa la crònica del poble a través d’aquestes cartes que són fabuloses. Vaig pensar en incorporar textualment els documents que la Universitat de Yale em va enviar per 54 euros, però em marcaven massa el relat i en vaig seleccionar algunes», m’explica. Les missives marquen el to de la novel·la i per si mateixes podrien constituir un llibre, comenta Orensanz. Ell n’ha fet una tria intel·ligent i fins i tot n’ha posat cullerada, però a la fi és la història narrada per la forastera que arriba de París a un poble de la Mediterrània on encara no s’han vist ni vestits ni barrets com els seus ni es toleren comportaments com el de viure en parella sense casar-se. D’entre els passatges més surrealistes hi ha també la croada de les beates del poble.

«Picasso és un secundari absolut, la protagonista és ella», exclama l’autor i afegeix que a les cartes «s’evidencia que el pintor va a la seva des que arriba a Horta i durant tot l’estiu, fins i tot quan Fernande emmalalteix». «Picasso es passa el dia pintant a les golfes, i queda retratat pel seu comportament egòlatra», assegura. Per reproduir la vida del pintor i de la parisenca a Horta de Sant Joan, Orensanz ha enfilat l’agulla que va trobar-se fa 15 anys i ha trigat tan sols 8 mesos per teixir la història complerta: «La trama de l’epidèmia de l’amor ha estat probablement la que m’ha tingut més entretingut, perquè és cert que a finals del segle XIX a Alemanya s’estava investigant sobre les feromones sexuals. Qui diu que el farmacèutic del poble, que era un alemany, no n’hagués sentit a parlar?», m’explica per contextualitzar la bogeria amorosa que desencadena Fernande a Horta. Històries verídiques es mesclen sàviament amb d’altres que no ho són tant, o gens. Les pàgines del tercer llibre d’Orensanz són plenes d’humor, són un retrat de costums i posen de manifest el xoc social de dues vides radicalment diferents que coincideixen en un mateix poble.

«L’estiu de l’amor» recull la revolució que desperta Fernande a Horta assistint al cafè, ballant al ritme de la pianola, vestint-se amb un xal vistós o aclamada per tots els homes durant la revetlla de Sant Joan. Els terraltins la festegen al Trompet, on s’allotja, però també al cafè, al carrer… Rius de vi corren entre els homes a l’hostal on s’allotja la parella admirada, en canvi a la Fernande l’autor ha optat per fer-la beure vermut. Orensanz comenta, però, que a les cartes no hi ha cap referència en aquest sentit. Certament, per bé que l’estada d’Olivier a Horta és una revolució, la francesa acabarà els seus últims dies enfonsada en la misèria. «Pobra, a la misèria absoluta, ell l’abandona i fins i tot li prohibeix que escrigui sobre el personatge», confessa l’autor.

Toni Orensanz, nascut a Falset, és probablement el millor cronista i periodista contemporani que conec i n’admiro, com tant altra gent, la seva manera d’atansar-se a les històries, de reproduir-les amb honestedat i senzillesa, de compartir-les de forma atractiva i sincera. Per això li demano si s’ha plantejat escriure d’un àmbit que m’agrada especialment, el del vi. I respon: «No tinc la història, però el marc potser seria el gran reportatge de fons dels primers anys de la revolució vitivinícola del Priorat, o com també arran del món del vi s’han anat construint envejes i rivalitats. Penso que tindria certa gràcia». En qualsevol cas, penso que haurem d’esperar encara un temps perquè ara que tot just presenta «L’estiu de l’amor» ja està immers en una altra batalla literària, en aquest cas molt més cruenta, ja que versarà sobre el nazisme. «Des del no res no sé construir històries. La meva capacitat d’imaginació és limitadíssima. Sempre he estirat d’un fet desencadenant i en aquest proper treball també és així», m’avança.

La conversa va i ve perquè és el dia de la presentació del llibre a Cal Massó de Reus i els companys periodistes que fa temps que no veu aprofiten per saludar-lo. Però m’agrada acabar parlant breument de periodisme: «La premsa és un gènere massa encasellat i de curt recorregut; el llibre és un bon lloc per acabar fent periodisme, i la literatura sempre m’ha interessat, perquè escriguis allà a on escriguis sempre has d’intentar escriure bé». No se’n pot saber més!

vi

«Un vi negre amb cos, de grau potent, com el que es prenien fa 30 anys abans de l’esplendor d’algunes regions de vi que tenim properes com el Priorat».

moments

no en parlem però m’aventuro a dir que no li hauria importat traslladar-se, com a cronista, a l’estiu de 1909 al Trompet d’Horta

persones

«Amb Fernande Olivier…».

 

L’estiu de l’amor

Ed. Ara Llibres

Postal dissenyada per Sergi Herrera, cedida per Josep Baiges.

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR
Aviso de cookies