parís

Riberach – Bélesta La Frontière ( vinyes al peu del Canigó )

Posted by | Uncategorized | No Comments

 ”C’est un petit pays à l’allure très digne/ Où sagement rangée se prélasse la vigne/ Sous le regard hautain et cependant très doux/ D’un tout petit géant qu’on nomme Canigou” Jean Cayrol

 

image1image4

 

Bélesta de La Frontière (Llanguedoc- Rosselló) és un petit poble medieval que torna a situar-se al mapa de la Catalunya Nord amb la recuperació d’una antiga cooperativa d’elaboració de vi reconvertida a hotel, restaurant, celler, spa i molt més. A dues hores de Barcelona amb TGV  inclosa la ruta en cotxe de poc més de 30 minuts des de Perpinyà. No és d’estranyar que sigui l’hereu d’un tros de vinya del poble rossellonenc qui hagi decidit submergir-se en aquesta aventura.

Luc decided to set up the Riberach wine estate with three friends. Then Karin bought the building and startet to completely rebuild it with Luc. Her dream? Create a genuine hotel-restaurant-contemporary wine cellar concept based around gourmet tourism” s’explica als visitants. “L’originalitat està en tornar als orígens” deia Gaudí referint-se a la natura com a punt d’inspiració i de respecte cap allò que hem heredat. I al peu de la lletra s’ho han pres a Bélesta. L’antic celler acull ara un equipament enoturístic de quatre estrelles on tot té un sentit especial: l’espai del restaurant és l’antiga sala de premsar el raïm – en donen fe les fotografies que pengen a les parets-, les tines de ciment són habitacions – wine vats, en diuen- el forjat que sosté el sostre és original, i s’ha obert un gran finestral per emmarcar el paisatge rural que és un dels valors de l’espai… Tot és confortable malgrat que es manté l’esperit industrial de la construcció. Es guarda l’essència de les formes tant com es conserva la corba dels ceps de carinyena vella que en poques setmanes veremaran. L’avi d’en Luc conreava vinya a peu del Canigó, a Bélesta, i feia temps el nét rumiava a tornar-hi amb la seva companya. Tots dos són arquitectes de professió, però el paisatge del Rosselló els ha captivat i aquí han volgut fixar també arrels, personals i professionals.

 

image3 image7

 

Luc Richard y Karin Puringher són els artífexs d’aquest espai que visitem en un dia de forta tramuntana, el que demostra que no només és patrimoni de l’Empordà. A pocs quilòmetres de la costa francesa i del mar Mediterrani, envoltat de vinyes i amb l’emblema del Canigó de fons, Riberach és un complex enogastronòmic que s’ha apuntat a la moda de l’slow food, però no per necessitat sinó per  convenciment. Cada habitació (o suite) té un disseny especial que busca la comoditat del visitant i no hi falta l’ampolla de vi Riberach de 50 cl per donar la benvinguda. S’han pensat tots els detalls i s’ha imposat en tots els espais la tendència “eco-friendly”. Un dels atractius principals de l’exterior és la piscina d’aigua natural, un sistema alemany desenvolupat fa 20 anys però totalment innovador a França. Consisteix a filtrar i purificar l’aigua a través de la vegetació. A l’interior, sorprèn l’spa d’atmosfera exòtica i oriental amb possibilitat de gaudir d’un hammam, absolutament imprescindible quan es viatja a Marràquetx o Essaouira.

image5 image6 image9

On probablement més es demostra el Km 0 és a la cuina. El restaurant Le Cooperative de Laurent Lemal  prepara exquisits plats mediterranis, creatius, gourmet i innovadors des de l’any 2009. La proposta del dia D és realment reveladora:

Red Mist 2015

Tomatoes of Laurent’s garden/ Burrata/ Parmesan cheese / Wild Strawberry/ Basel

***

Baudroie de petite pêche de Méditerranée

Monkfish from Mediterranean sea/ Leek/ Liquorice/ Sweet breads

***

Souvenir de montagne

Mountain’s memory/ Raspberries/ Polenta/ Grilled peppers/ Wild Coriander

IMG_8113 IMG_8116

Els menús s’actualitzen un o dos cops per setmana  i Lemal té clar que ha de ser “a testimony to all the little local producers, to the confidence and admiration he shows them“. Els àpats tenen qui els harmonitzi amb el vi, amb les referències de Riberach principalment. Al restaurant és possible beure vins a copes de tot el Rosselló. I la carta treballada per un sommelier que és a la sala indica que hi ha “wines from around here a lovely range of Roussillon wines, small states who prefer to produce not only organically but also biodynamically“. La biodinàmica també ha seduït aquest petit celler rossellonenc i en aquesta pràctica s’ha submergit l’enòleg que busca un marcat accent de l’acidesa per donar desimboltura als vins. El cargol és el traçat pictòric que unifica la imatge de tots els vins i la contraetiqueta de tots els vins, que són IGP Côtes Catalanes, ressalta que han estat produïts emprant l’agroecologia amb la idea de preservar els equilibris naturals i la biodiversitat de l’entorn, apostant per la sostenibilitat i fomentant la fertilitat dels sòls alhora que s’han tingut en compte com no podia ser d’altra manera les varietats indígenes. Vins interessants, fàcils de beure, que trenquen el tòpic de l’elevat cost dels vins francesos (si pensem en Borgonya i Bordeus) i estan, al mateix temps, aliniats amb la qualitat.

El celler és un edifici adjacent al restaurant-hotel  i disposa d’una botiga de vins on es poden trobar nombroses referències de la Catalunya Nord que, en canvi, costa molt comprar a Catalunya. L’edifici de 1925 que s’alça davant del castell-museu prehistòric de Bélesta, ha recuperat la vida després d’estar anys en desús. I ha fet recuperar també l’atractiu a una regió que no només pot exhibir el moviment slow i la vinya sinó també el ric patrimoni arquitectònic com els dòlmens i les marques de les antigues fronteres entre els regnes de la corona catalano-aragonesa i França. Domaine Riberach elabora vins naturals en la seva forma més pura amb un equip que lideren dos enòlegs, un viticultor i dos comercials. Garnatxa, syrah, carinyena i macabeu, varietats del Rosselló que es vinifiquen en cupatge per obtenir Thèse, Antithèse, Hypothèse i Synthèse… En total quatre vins negres (“to write home about”), tres blancs (“to think about”) i dos rosats. Són vins francs i sincers amb el territori i el convenciment ecològic dels elaboradors. La “boutique” de vins proposa descobrir fins a 30 projectes de viticultura  orgànica, biodinàmica i natural, com també productes de la regió com l’oli d’oliva VE, la mel, el safrà, la sal i patès… Un univers de proximitat que adverteix el visitant: “The best wine is the one you make yourself!”.

image12 image13

En ple segle XXI, aquesta cooperativa que va ser un referent al XX busca ser descoberta entre el públic català per la proximitat i l’interès creixent pel món del vi i l’enoturisme que es demostra a Catalunya amb la seva riquesa, diversitat i qualitat. L’ecologia, que és a la base de tot el complex de Riberach, ja atrau turisme francès i dels països nòrdics però el repte ara és mirar al sud i passar del 10% al 25% de turisme de l’Estat espanyol i català, a mitjà termini. El TGV en facilita la descoberta i la connexió, ja sigui com a destinació final o per fer parada en una de les rutes més somiades, la que acaba a París. Si s’agafa el tren d’alta velocitat a Barcelona a un quart de 10 de matí, a quarts de 4 de la tarda ja s’arriba a la Gare du Nord. Fer una parada a Bélesta és reconfortant i plaent per afrontar la intensitat de la cité.

IMG_8162 IMG_8172

 

Té a esquerra les cendroses, vitíferes Corberes que al Pirineu, com branques, se pugen a empeltar, a dreta les florídes, granítiques Alberes; lo Rosselló és un are de dues cordilleres que té per corda el mar. És una irnmensa lira que en eixa platja estesa vessanta d’harmonies deixá algun déu marí, lo Canigó és lo pom, les cordes que el cerc besa són los tres ríus que ronquen lliscant per la devesa, lo lec, la Tet, l’Aglí. Jacint Verdaguer

 

IMG_8158image11

 

Come to Bélesta la Frontière

Hotel- Spa – Wine Cellar – Restaurant

2A, Route de Caladroy 66720 Bélestao

www.riberach.com

hotel@riberach.com

cave@riberach.com

www.ruthtroyano.cat

Toni Orensanz, periodista, escriptor i guionista/ L’estiu de l’amor

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

postal-orensanz

«L’endemà de l’arribada de la parella de forasters, a Horta ja no es parlava d’altra cosa. Això, però, tampoc no és que sigui res de l’altre dijous. A Horta no resulta gens fàcil passar desapercebut, si ets nouvingut i siguis com siguis, amable o caragirat, discret o tibat, però si a sobre segueixes l’última moda de París i el primer dia que arribes et sent fornicar mig Trompet, la xafarderia se serveix afegint-hi tota la salsa de la salsera.»

La passió desaforada entre Fernande Olivier i Pablo Picasso a l’Hostal Trompet d’Horta de Sant Joan és una de les escenes més suculentes del nou llibre de Toni Orensanz. Situem l’escena a l’estiu de 1909 i ens semblarà del tot menys versemblant. “L’estiu de l’amor” (Ara Llibres) és una novel·la de costums que el periodista amaneix al seu gust, i relata la història com l’hauria explicada a una colla d’amics. A mi la lectura em recorda a la seva manera d’explicar les coses i Orensanz ho confirma: “Escriure és buscar una veu, la gràcia és tenir la teva pròpia, trobar un to en què et sentis còmode i que t’identifiquin”. Em confessa -i això no ho ha explicat gaire encara- que pràcticament la meitat d’aquesta novel·la l’ha escrit a mà. “Tinc la sensació que amb l’ordinador tot s’accelera, a mà me n’adono que hi ha una escriptura més reflexiva i la dispersió per descomptat és menor”, sentencia.

De llenguatge i expressions col·loquials, el cronista de L’estiu de l’amor bé podria ser el seu alter ego. “Em sento còmode amb l’ús de la primera persona, la del metge que visita la Fernande al llarg de la seva estada a Horta”, comenta. Però què hi ha de realitat i què de ficció en aquest llibre? “En el fons no sóc Tolkien, sinó un periodista que va pel món i em trobo històries que m’encurioseixen i em diverteixen. “A L’Òmnibus de la mort -el seu primer llibre- hi ha un profund relat periodístic, aquí en canvi hi ha una història que vaig començar fa 15 anys per primer cop, el 1998 amb el centenari de l’estada de Picasso a Horta i que ara recupero”, reconeix. Un article per a La Vanguardia, d’on és articulista habitual, li va permetre descobrir el viatge que ara narra en to novel·lístic amb unes peces que han esdevingut clau: les cartes que Fernande Olivier escrivia des d’Horta a Gertrude Stein i Alice B. Toklas.

“Fernande fa la crònica del poble a través d’aquestes cartes que són fabuloses. Vaig pensar en incorporar textualment els documents que la Universitat de Yale em va enviar per 54 euros, però em marcaven massa el relat i en vaig seleccionar algunes”, m’explica. Les missives marquen el to de la novel·la i per si mateixes podrien constituir un llibre, comenta Orensanz. Ell n’ha fet una tria intel·ligent i fins i tot n’ha posat cullerada, però a la fi és la història narrada per la forastera que arriba de París a un poble de la Mediterrània on encara no s’han vist ni vestits ni barrets com els seus ni es toleren comportaments com el de viure en parella sense casar-se. D’entre els passatges més surrealistes hi ha també la croada de les beates del poble.

“Picasso és un secundari absolut, la protagonista és ella”, exclama l’autor i afegeix que a les cartes “s’evidencia que el pintor va a la seva des que arriba a Horta i durant tot l’estiu, fins i tot quan Fernande emmalalteix”. “Picasso es passa el dia pintant a les golfes, i queda retratat pel seu comportament egòlatra”, assegura. Per reproduir la vida del pintor i de la parisenca a Horta de Sant Joan, Orensanz ha enfilat l’agulla que va trobar-se fa 15 anys i ha trigat tan sols 8 mesos per teixir la història complerta: “La trama de l’epidèmia de l’amor ha estat probablement la que m’ha tingut més entretingut, perquè és cert que a finals del segle XIX a Alemanya s’estava investigant sobre les feromones sexuals. Qui diu que el farmacèutic del poble, que era un alemany, no n’hagués sentit a parlar?”, m’explica per contextualitzar la bogeria amorosa que desencadena Fernande a Horta. Històries verídiques es mesclen sàviament amb d’altres que no ho són tant, o gens. Les pàgines del tercer llibre d’Orensanz són plenes d’humor, són un retrat de costums i posen de manifest el xoc social de dues vides radicalment diferents que coincideixen en un mateix poble.

“L’estiu de l’amor” recull la revolució que desperta Fernande a Horta assistint al cafè, ballant al ritme de la pianola, vestint-se amb un xal vistós o aclamada per tots els homes durant la revetlla de Sant Joan. Els terraltins la festegen al Trompet, on s’allotja, però també al cafè, al carrer… Rius de vi corren entre els homes a l’hostal on s’allotja la parella admirada, en canvi a la Fernande l’autor ha optat per fer-la beure vermut. Orensanz comenta, però, que a les cartes no hi ha cap referència en aquest sentit. Certament, per bé que l’estada d’Olivier a Horta és una revolució, la francesa acabarà els seus últims dies enfonsada en la misèria. “Pobra, a la misèria absoluta, ell l’abandona i fins i tot li prohibeix que escrigui sobre el personatge”, confessa l’autor.

Toni Orensanz, nascut a Falset, és probablement el millor cronista i periodista contemporani que conec i n’admiro, com tant altra gent, la seva manera d’atansar-se a les històries, de reproduir-les amb honestedat i senzillesa, de compartir-les de forma atractiva i sincera. Per això li demano si s’ha plantejat escriure d’un àmbit que m’agrada especialment, el del vi. I respon: “No tinc la història, però el marc potser seria el gran reportatge de fons dels primers anys de la revolució vitivinícola del Priorat, o com també arran del món del vi s’han anat construint envejes i rivalitats. Penso que tindria certa gràcia”. En qualsevol cas, penso que haurem d’esperar encara un temps perquè ara que tot just presenta “L’estiu de l’amor” ja està immers en una altra batalla literària, en aquest cas molt més cruenta, ja que versarà sobre el nazisme. “Des del no res no sé construir històries. La meva capacitat d’imaginació és limitadíssima. Sempre he estirat d’un fet desencadenant i en aquest proper treball també és així”, m’avança.

La conversa va i ve perquè és el dia de la presentació del llibre a Cal Massó de Reus i els companys periodistes que fa temps que no veu aprofiten per saludar-lo. Però m’agrada acabar parlant breument de periodisme: “La premsa és un gènere massa encasellat i de curt recorregut; el llibre és un bon lloc per acabar fent periodisme, i la literatura sempre m’ha interessat, perquè escriguis allà a on escriguis sempre has d’intentar escriure bé”. No se’n pot saber més!

vi

“Un vi negre amb cos, de grau potent, com el que es prenien fa 30 anys abans de l’esplendor d’algunes regions de vi que tenim properes com el Priorat”.

moments

no en parlem però m’aventuro a dir que no li hauria importat traslladar-se, com a cronista, a l’estiu de 1909 al Trompet d’Horta

persones

“Amb Fernande Olivier…”.

 

L’estiu de l’amor

Ed. Ara Llibres

Postal dissenyada per Sergi Herrera, cedida per Josep Baiges.

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR