Vi·Moments·Persones

Laura Bosch/ Moda, art i vi

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

modaartivi

A la Laura Bosch la vaig conèixer com a moltes altres persones en els últims anys: a través de les xarxes socials seguint el fil d’alguna història del vi. No sabria dir si va ser Instagram o Facebook, però el que recordo és que quan vaig entrar al seu web m’hi vaig quedar instal·lada durant més d’una hora i ràpidament li vaig escriure un correu per dir-li que em fascinava la seva feina i que, a mi, el que m’encantaria seria tenir una “viblioteca” de llibres i vins a casa, evidentment amb les seves caixes de fusta  restaurades. I això és així perquè et traslladen a escenaris acollidors i autèntics, respiren sensibilitat per cada angle i tenen un estil vintage carregat de força i d’història.

La Laura crea peces a consciència. Cada projecte el mima fins a l’últim detall. Busca incesantment la perfecció. És minuciosa i detallista. El resultat és sempre impecable. Sorprenent. D’exclamació. Es fa admirar. Les imatges del web són atractives, però la realitat incrementa  el valor de la seva obra, fent palès amb naturalitat l’art i la creativitat que li són pròpies. Diferents colors, mateixes peces, sentits divergents. El blanc, el verd, el vermell, el blau cel, el negre… Tots els ha treballat per a mobiliaris diversos. Cada caixa de fruita adquireix una nova vida després de passar per les seves mans. Renova la seva personalitat. Al seu taller, que també està sotmetent ara a restauració i que tinc ganes de visitar,  es deu respirar l’alè del canvi… Mentre escric em ve al cap “Todo se transforma” de Jorge Drexler i crec que allà hi sonaria molt bé. Com també sona bé ara, mentre teclejo.

Escric de la Laura amb un punt d’inconsciència, conscient que no l’he entrevistat i que la conec poc. Però suficient per entendre com viu la seva professió. L’he vist treballar i això val molt més que per intuir. Particularment, l’he seguit en el seu darrer projecte “cuir460” amb el qual he tingut el plaer de col·laborar amb la vessant comunicativa. Una primera obra en negre, una primera obra per exposar… Una obra feta a mida per a l’espai que ara l’acull, a la botiga Monika Harbort Leather Design de Barcelona.  Serà l’inici de la seva transformació? Per a mi, ja és una artista. Fa falta que ella també s’hi consideri. Com que no l’he entrevistat encara el text no farà l’honor al “vi moments persones” però estic convençuda que tornaria a l’escenari de la presentació de “cuir460″ i ho maridaria amb els seus, amb l’olor de la pell i el cuir de la Monika, les converses creuades i el vi Lo Foc del Castell de la Cooperativa Falset Marçà. Les seves impressions del maridatge, que són les realment importants, venen tot seguit. És imprescindible llegir-les per entendre el que he escrit fins ara però sobretot el seu treball, que admiro i comparteixo sempre que puc.

 

Paraules de Laura Bosch: Just acabada la presentació  moda, art i vi em va canviar clarament la idea que m’havia format de “cuir460” i en les hores posteriors i a l’endemà vaig estimar molt més el concepte #modaartivi. M’explico. La història d’aquesta presentació la vaig idear al meu cap. La Monika Harbort em va trucar per demanar-me un aparador, per mi era un encàrrec molt difícil. Fer una peça a mida per una casa té la seva dificultat però et centres en l’espai, la llum, els colors de la resta de mobles, l’opinió del client té tot el pes i finalment recau la part més important en la seva funcionalitat. En aquest cas no tenia tants elements. Tenia un espai complex, una llum molt difícil (la peça està pensada per mirar-la de nit a la botiga més que de dia), els colors que envoltarien la peça no hi són, és el blanc de l’espai en sí, i els colors que vestirien la peça tampoc els tenia, l’opinió de la Monika era “crea al teu gust, confio en tu”.

El factor funcional em calmava, sabia del cert que qualsevol muntatge amb les caixes seria funcional per ella. Un cop vaig dibuixar la peça i li vaig presentar a la Monika i a ella li va agradar, se’m va calmar el procés creatiu i em vaig atabalar a fer possible el que havia dibuixat. Potser és un error treballar d’aquesta manera, però en tinc tirada. Em plantejo fer un muntatge, una composició i després ja veuré com la faig. Primer va el dibuix, després veuré si és possible. Per ara tot ho ha estat. Algun dia serà que no… Vaig apostar pel negre per que no podia ser d’una altra manera, tot i tenir present que moltes de les peces de cuir de la Monika no ressaltarien, no hi tindrien lloc. Fosc sobre fosc. Però havia de ser negre, sens cap mena de dubte. I no les vaig tenir totes fins el dia de la presentació! Imagina’t! Fins que la peça no va estar a l’aparador, vestida, amb els focus de llums i amb els comentaris dels assistents no em vaig acabar de relaxar. I no és una qüestió de desconfiança cap a la meva feina, en absolut. És que aquesta peça havia de transmetre moltes coses i només podria saber si ho havia aconseguit amb els comentaris dels assistents, amb la seves expressions corporals i verbals. Corporals en el moment que arribaven, l’estona que dedicaven a mirar-la, al cap d’una estona en el sentit d’acostar-s’hi, mirar-la d’a prop, i el més important, els comentaris que em van fer.

N’hi van haver de tres tipus: els que coneixien a la Monika i a la seva feina d’abans,  els que no i els amics que coneixen al detall la meva feina i evolució. Als primers, i em fa molt feliç dir-ho així, sense embuts, tots, absolutament tots, em van comentar que era una peça molt Harbort ( que no només Monika! ), que estava absolutament integrada a Harbort, que tampoc és una cosa fàcil. L’opinió de les persones que coneixien la feina de la Monika i la Monika era molt important per mi. Eren els que em farien veure si havia fet una peça que encaixava bé a Harbort, i era una cosa que sabia que no sabria fins el dia de la presentació. Els nervis de la seguretat amb “cuir460” no es van esvair fins al final de la presentació, que és quan poc a poc se’m van acostar, sense jo preguntar en cap moment, i em van elogiar la feina sense cap mena de dubte que l’opinió no fos real. Van opinar sobre coses que jo no havia ni tingut en compte d’una manera conscient, sí en el seu conjunt.

La frase “aquesta peça és Harbort total” em va fer molt feliç. D’aquí em vaig convèncer que havia aconseguit em meu objectiu real, fer un aparador per la Monika Harbort, amb el que això implicava. Els que no coneixien a la Monika van opinar més en relació a les mides, a l’encaix en l’espai, en el volum, en els detalls, i en el conjunt. Molt positivament. D’aquí em vaig convèncer que la peça era bona per l’espai i que complia molt bé la funció. Va agradar molt. He reconèixer que en el fons per qui més vaig patir era pels amics, pels que en teoria són incondicionals, però que em dirien les coses tal qual, ho esperava. Així va ser. Els hi va agradar molt a tots, no vaig tenir cap crítica excessivament potent. Els comentaris van ser “ me l’havies explicat, me l’havies dibuixat però no me la imaginava així, m’ha sorprès, m’agrada”, “em pensava que la fusta antiga ( la que fa la funció de barra i que fa l’estructura possible ) seria més grossa”, em va agradar per que jo també volia que fos més gruixuda, però no ho vaig poder fer, però és possible! Va ser un moment guai! Havia de ser més gruixuda!

Una altra reflexió que he fet i molt important és que el que jo opino de la peça no acostuma assemblar-se al que opinen els altres. M’ha passat amb moltes peces i començo a tenir la sensació que no sé entendre la meva feina des d’un punt més artístic. Acostumo a fer discursos molt descriptius de la peça, sense mirar-me-la de lluny (a distància), i tendeixo a tenir molt clar els avantatges i desavantatges, i després, sempre, em trobo que l’opinió dels altres coincideix molt poc amb la meva. En el cas de “cuir460” i durant la presentació vaig parlar amb forces persones sobre el que desprenia la peça, els espais on hi encaixaria, i altres factors. Jo tenia en boca constantment l’adjectiu “agressivitat”, fins i tot en un moment de rotllana m’ho van dir a quatre veus. “quina mania en que és agressiva”, no ho és gens, és elegant. Per què? Perquè és negre?” Ja no sabia com respondre. Vaig acabar donant la raó i fins i tot veient-ho com la resta, potser llavors em van ajudar a veure-la des de fora. Suposo que passar-me hores i setmanes, restaurant les caixes, fent-les en negre absolut, buscar la manera de que tinguessin més llum sense perdre aquesta agressivitat que buscava, fent un muntatge contundent per que l’espai ho requeria, que em vaig convèncer de que feia una peça agressiva, entre d’altres adjectius, i no era així.

Una altra opinió meva, i que vaig veure arrel de les opinions, que també anava errada, és que no la veia en absolut en cap altre espai que no fos en un aparador o en exposició, o fins i tot, que no fos en la botiga de la Monika. Segons moltes opinions no podia estar més equivocada. Persones vàries consideraven que faria lluir molts aparadors de la ciutat, i molts rebedors de moltes cases. Suposo que quan fas una peça pensava per un lloc en concret et costa veure-la fora d’aquell entorn. Per tant, no puc estar més contenta, per una banda he fet una peça que destil·la estil Harbort que era el meu objectiu vertader i el que m’havien encarregat, i a l’hora l’acollirien molts espais. Contenta perquè “cuir460” passarà un bon temps a Harbort, però espero que l’acullin altres espais.   Fa vertigen idear una presentació amb conceptes amb tanta força com MODA, ART i VI.

Quan volíem presentar els nostres projectes, vaig tenir clar que s’havia d vestir amb un bon vi, no era conscient que acabaríem fusionant tan bé moda, art i vi. L’etiqueta #modaartivi  em va provocar vertigen de nou. Jo estava dins la paraula art! Se’m feia gran. I se’m continua fent gran. Però això ho deixo aquí a l’opinió dels altres. Del que estic molt contenta i orgullosa és d’haver dut a terme una idea que d’entrada em semblava una bogeria. Però és clar, els tres projectes “lo foc” de la cooperativa falset-marça, “harbot personalitza” de Monika Harbort i “cuir460” són tres projectes amb denominadors comuns: l’artesania, la dedicació, el caràcter, la feina acurada, la trajectòria,…  

I penso que durant l’acte i no abans, és quan realment es van fusionar i es va entendre tot plegat. “amb la invitació no acabava d’entendre què anava a veure, si era una exposició, si era un tast, ara sí.  Una manera de presentar els tres projectes molt original”-em van dir. 

www.laurabosch.cat

Fotografia de portada de Pere Grimau.

“El remolino del paisaje”

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

1959841_10202593318930799_932535759_n 10009830_10202593319930824_1501754_n 1964875_10202593320370835_571535830_n 1965008_10202593322770895_1990910794_n 1925344_10202593325210956_1551385191_n 1969239_10202593325690968_861773601_n 1975051_10202593326250982_1209170451_n 1489108_10202593326690993_152588706_n 1901896_10202593327651017_424617227_n 1536705_10202593328411036_615218657_n

“El remolino de cada paisaje, que siempre es distinto, nos invade el cerebro y también, por qué no, el corazón. Sólo entonces tomamos consciencia de que nosotros también somos paisaje”

Mario Benedetti, Vivir adrede.

Quan ens diuen que dins d’una copa de vi hi ha el valor del paisatge, també hem de considerar l’home com a paisatge? És clar que sí! Cada glop de vi hauríem de recordar les mans que l’han fet possible. O els ulls… Hi ha mirades tendres, obstinades, divertides, imborrables, imperceptibles, inquietants, infinites, inesperades, intrigants,… I totes elles hi tenen cabuda, a la copa. La profunditat d’un gest senzill però sincer com la mirada és equivalent al valor de l’ampolla.

Ladyssenyadora/ Tinta de Vi

Posted by | DO Costers del Segre, Vi·Moments·Persones | No Comments

LadyWeb_Tintadevi_02

 

Jordi Llavina té sempre el vers a punt. Per això i per moltes coses més Ladyssenyadora li va confiar el text d’un projecte molt singular  “l’etiqueta de vi impossible” que s’ha convertit en l’arxiconeguda Tinta de Vi:

Es busca intèrpret per a aquesta ampolla.

Algú que sàpiga llegir molt bé.

Tant és que sigui d’Arnes com de Sóller,

de Camallera, Llers o Balaguer.

Que se n’abstingui aquell que s’empatolla,

espès com pèl que no toca el barber.

Cal un lector que faci com qui adolla ànima i mots amb el vi del celler.

Es busca un exegeta expert d’olors: de sexe i cor, de flors i fruita oberta.

Crític d’anomenada, l’alambí de la cultura dels llibres millors.

Que és bo, lector, que estiguis ben alerta: per poder entendre la tinta de vi. 

Es tractava d’un projecte d’autopromoció però s’ha convertit en la icona del bon gust i de la innovació aplicada al món del vi. Cansats de veure referències antigues i ensopides, Ladyssenyadora irromp amb un disseny creatiu per a una ampolla de vi que és una experiència per als sentits: desembolcallar l’objecte i trobar un poema. Un poema de Llavina, ara immers en l’any Vinyoli. Una invitació a beure’s el que hi ha dins de l’ampolla feta art, un vi que “també és bo” explica la Montserrat Raventós, un dels tres pilars de l’empresa vilafranquina amb en Jordi Roca i el Raimon Benach, “perquè vam fer un intercanvi amb Costers del Sió”.

Després de no poques dificultats, l’equip de Ladyssenyadora va aconseguir fer realitat Tinta de Vi, una ampolla on tots els materials gràfics de l’etiqueta i packaging estan fets amb components o derivats del vi. Serigrafia i letterpress van resultats processos inicials fallits. Després van provar deshidratant les mares del vi i deixant-les assecar al sol, però el pigment no quallava. Tampoc van servir el reduir el vi en una cassola o en un forn amb ventilador, ni tampoc omplint un cartutx d’impressora domèstica amb vi. La clau era més a prop, al terrat del seu estudi. Allà van veure que el vi s’anava evaporant i quedava un “moc morat” que va donar finalment el color i la textura desitjats.

“No volem dir que l’etiqueta sigui el més important, però ajuda molt. És difícil sortir dels estàndards perquè quan s’han de gastar diners, es té por. Sovint agrada més que funcioni la part comercial abans que la diferència. Fer coses atrevides i diferents és complicat però nosaltres ho intentem” m’explica la Montse. Tenen clar que cal arriscar i per reivindicar-se han de fer gestos com Tinta de Vi. Un projecte per al qual van presentar 150 ampolles i del qual ja només en queden una trentena, disponibles a 50 euros a la seva pàgina web. “Finalment hem posat algunes ampolles a la venda però no era l’objectiu, ho vam fer per Nadal per a clients i proveïdors i gent del sector” acaba de relatar la Montse.

Ladissenyadora viu envoltada de vins i caves, doncs té la seu a Vilafranca, i conviu amb reconeixements i premis destacats com el Laus de Plata i Bronze al FAD 2011 i la nominació a l’Art Directors Club of Europe en disseny gràfic. Els tres socis  treballat per a diferents cellers catalans però probablement aquest projecte d’autoreconeixement és el que els ha donat més visibilitat.  “És l’etiqueta impossible perquè si has d’embotellar 50.000 ampolles treballades amb tinta de vi o amb troquel mai ho podràs fer, has de tenir tirades curtes per aplicar projectes tan singulars com aquest. Els clients demanen coses que no siguin estranyes i que permetin treballar amb l’actual maquinària, hi ha rols que no et pots saltar” afirma la Montse.

Per això té raó de ser Tinta de Vi. Un projecte que reivindica la manera de treballar i la filosofia de Ladyssenyadora “fora de l’ordinador”. “Ens agrada treballar sempre molt bé el procés i el concepte. Si el concepte és bo, has de dissenyar poc” sentencia la Montse.

Mentre conversem, 15 minuts de telefon entre reunió i reunió, m’explica que  el projecte ha despertat la curiositat d’empreses del sector del vi però de moment no s’ha concretat cap col·laboració o projecte nou. Segur que és qüestió de temps que en sorgeixin, i més encara ara que no només proliferen “etiquetes menys clàssiques” com diu la Montse, sinó que els mitjans de comunicació omplen pàgines i pàgines parlant de la creativitat i de l’efecte crida que produeix una etiqueta diferent i creativa en el comprador, i més si és amb tinta de vi.

Vull fer constar que qui em va donar a conèixer el projecte en els seus inicis, va ser la Marta R. Peribàñez que també pinta amb vi. Confio que algun dia ens sorprengui amb una etiqueta. Després van ser els germans Oriol i Jordi Llavina que han participat activament en la iniciativa els qui van descobrir-nos amb un acte al Cigró d’Or la magnífica creació. Qui se’l va perdre, encara se’n lamenta, com servidora.  No obstant, l’article i la conversa amb la Montse han aconseguit mitigar en part de la pena de l’absència i més encara després de descobrir amb ella no només els entrellats del disseny, sinó també noves referències de vi com la que ens suggereixen per al maridatge:

vi

Alto Sios, un cupatge de syrah i ull de llebre, del celler Costers de Sió de Costers del Segre, amb els quals hem fet la col·laboració”

moments

“En un àpat, una nit d’estiu, al jardí d’una masia qualsevol del Penedès, rodejats de vinyes”

persones

“Acompanyats per tots els col·laboradors i amics que han participat en aquest projecte, el de Tinta de Vi”

Més informació a http://ladyssenyadora.com

Vídeo explicatiu: http://vimeo.com/79546282

Sala de premsa: http://blowingbuffalo.com/Tinta-de-vi

#cuinaambDO amb Juan Diego Sànchez Luna

Posted by | Cuina, Vi·Moments·Persones | No Comments

 

DSC_1162

M’agrada la cuina innovadora, però la base és conèixer la tradicional, investigar-la, reelaborar-la“. Això em va dir fa uns mesos el cuiner Juan Diego Sànchez Luna, copropietari de la tasca Xivarri de Reus, en una entrevista al Vi·Moments·Persones que com veuran a la imatge presagiava el seu vincle amb la capital del Baix Camp. I des d’aquesta setmana el tenim a Mercats de Reus demostrant la versatilitat dels productes de proximitat i de temporada, com fa a diari a la cuina del seu establiment de restauració. Dimecres d’aquesta setmana va estrenar el cicle de demostracions gastronòmiques al Mercat Central de Reus. Se’n diu #cuinaambDO i tocava cuinar el calçot IGP de Valls. Va preparar una suculenta crema de calçots amb ravioli artesà de carn i romesco que vam harmonitzar amb l’elegant cupatge de macabeu i muscat de Mas Vicenç, el Terrat. Un vi fresc i afruitat molt versàtil. Divendres 21, tornarà als fogons però en aquest cas del Mercat del Carrilet per fer del calçot una croqueta. Us ho explicarem.

Voy a cocinar sin guantes, me gusta la textura del producto” va repetir en dues ocasions al Mercat Central. Ens va sorprendre la sinceritat però en vam reconèixer alhora la filosofia. Al cap i a la fi, el calçot també ens el cruspim amb els dits, no?

Les properes sessions del cicle #cuinaambDO ja tenen data per als propers mesos de març, abril i maig i tractaran de demostrar la versatilitat dels productes de temporada i posar en valor la seva qualitat alimentària. Després del calçot, vindrà l’avellana de Reus, el peix blau de Tarragona i l’arròs del Delta, productes que podem comprar al mercat. Bo i de qualitat, com resa l’eslògan. Estan encara per veure els plats que en Juan Diego prepararà amb cadascun d’ells, el que està clar és que novament els esperen maridatges per fer-los créixer amb oli d’oliva VE DOP Siurana per descomptat, i amb vins de la DO Montsant, la DO Conca de Barberà i la DO Terra Alta. Per proximitat geogràfica amb el producte i per afinitat, gastronomia i vi català aniran de la mà tant al Mercat Central com al del Carrilet.

 

1015484_703280066359262_1123081485_o (1)

Per a Juan Diego Sànchez, la cuina és “joc i interpretació, sentiments i idees“. Potser per això tria amb tanta cura el producte i el comunica amb tanta passió. “¿Jugamos?” escriu sovint a les xarxes socials mentre serveix i pensa alhora nous plats o recomana vins. Perquè sabeu que a Xivarri en tenen una llista llarga, no? I el millor és que totes les referències estan disponibles a copes.

foto 4 foto 1 (1) foto 2 (1) foto 3 (1)

Em va dir, a l’entrevista de fa uns mesos, que té pendents de fer tres coses a la vida – jo penso que moltes més. Les que  considera essencials són “aconseguir una estrella Michelin, escriure un llibre de cuina i morir vell, però vivint bé“. Va pel camí d’aconseguir el que es proposi perquè amb generositat i talent, actitud i responsabilitat, és com s’arriba, lluny. M’agradarà ser-hi per veure-ho.

Xivarri Reus

 

Josep Moreno/ Sirco Airlines

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

foto (5)

Cada vegada som més exigents. Principalment a l’hora de viatjar. Sovint escollim l’opció del low cost perquè abarateix el desplaçament i així podem fer més despesa en la destinació, en la seva cultura i història, per descomptat, i especialment en la gastronomia i els vins. Parlo des de l’experiència personal. A vegades, però, no tenim ni temps ni pressupost per tants viatges com voldríem. I ara ens ho posen fàcil a Sirco Airlines. Des del cor de Tarragona, és possible assaborir la cuina més autèntica de Badajoz, Venècia, Roma, Nova York, Tijuana, Lima, Tòquio i Bangkok. 8 ciutats d’arreu del món que han seduit primer el paladar dels promotors de la iniciativa i després el nostre. De la factoria Sirco Esbarjo, neix aquesta nova aventura gastronòmica, una aventura d’alçada, que busca reunir en un plat la tipicitat de cuines que no tenim sovint a prop. El dia que ens enlairem amb Sirco, tenim la sort d’endinsar-nos en la cultura culinària de 8 països amb un repertori tan extens com exquisit de plats que escric a continuació i que podeu veure a la galeria de Flickr. Servits amb diligència i elaborats amb una delicadesa extrema, es presenten a taula com una invitació a gaudir de les aromes i dels colors abans que dels gustos:

Venècia: Carpaccio de vedella, carpaccio de tonyina vermella i carpaccio de llamàntol.
Bangkok: Llangostins amb cacauet i mel, curri vermell de pollastre i bolets, i verdures amb contrastos cístrics.
Nova York: MC cobe, Mc ibèrica, Mc mediterrrània i aletes BBQ sense os i arrebossades.
Tijuana: “Toaco” de “uayu” que “mola mole”, burritos de pollastre picants.
Tokyio: Sashimi de salmó salvatge, amki-sushi manisfestació, tataki de tonyina.
Lima: Ceviche de l’amor, ceviche de la passió, ceviche origen i tradició.
Badajoz: Migas del pastor.

Al variat repertori, s’hi suma una selecció de pizzes artesanes, de massa fina i superfície farcida de productes de temporada, com els deliciosos calçots IGP de Valls. Pizzes que es cuinen a l’antic forn del local, l’únic rastre  de l’establiment anterior. El local s’ha renovat de dalt a baix per donar protagonisme a l’autenticitat i permetre al visitant redescobrir els orígens, com el llegat romà que es manifesta en els murs de pedra que parlen de tantes històries glorioses, a Tarragona. Una combinació de pintura blanca i gris dóna un aspecte modern i lluminós a l’espai, a l’estil dels bistrots francesos, que t’eleva al paisatge oníric d’entre núvols. La gastronomia de Sirco Airlines està pensada per compartir, per ser infidel al nostre plat amb la forquilla i ganivet. Recull, això sí, l’essència mediterrània i la posa de manifest en totes les manifestacions que es presenten a taula. Els tocs de farigola, romaní i herbes aromàtiques són inequívocs i ben intencionats.

El viatge gastronòmic està pensat per acompanyar-lo, principalment, amb cerveses (n’hi ha un extensíssim repertori), però els qui no entenem la cuina sense vi malgrat el difícil maridatge amb els picants o l’orientalisme, també trobem còmplices de viatge molt interessants. Durant la degustació, assaborim una garnatxa blanca de la Terra Alta, molt versàtil, de Via Edetana. A taula, tot i que no l’obrim, ens acompanya també un Vall Llach de la DOQ PRiorat, l’Embruix. I a la carta de vins es presenten propostes molt singulars que també han despertat l’interès de Josep Moreno, xef i propietari, al llarg de tants anys de coneixences enogastronòmiques. Ell té clar que festejaria l’enlairament gastronòmic de Sirco amb un cava “pels motius de celebració que comporta la bombolla, però també per la versatilitat que ofereix per tastar cuines diferents”. “Tenint en compte que alguns plats són molt difícils de maridar, el cava té un punt refrescant i desengreixant que permet netejar sabors i fer front als nous del següent plat”, comenta. A més a més, Josep Moreno apunta: “El toc mineral, de fruita i aromàtic del cava acompanyaria perfectament el repertori de sushi, el ceviche i els carpaccios”.

Està clar que a Sirco Airlines el vi no és el millor company de viatge però malgrat tot la seva presència es manifesta i amb força. La carta inclou 21 referències entre blancs, negres, rosats i cava i recull algunes rareses molt ben triades. La millor manera de saber quines són és fer el chek-in al número 4 del carrer Major de Tarragona i deixar-se aconsellar per la tripulació. Bé, doncs, “It’s time to fly”!

vi

“Segurament escolliria un cava de Molí dels Capellans de la Conca de Barberà“.

moments

“L’obertura de Sirco Airlines. El cava que he escollit té dos motius: és nou, encara no ha sortit al mercat -igual com nosaltres que ens estrenem- i està fet amb molta delicadesa pels nostres amics Sergi Montalà i Jordi Masdéu. Té el punt interessant de frescor i maduració per esdevenir un cava que no passi per sobre del nostre tataki de salmó salvatge i ens permeti gaudir d’una de les pizzes o les hamburgueses de Cobe”.

persones

No en parlem en l’entrevista però probablement amb l’equip del nou projecte amb qui hi confia plenament.

Sirco Airlines

C/ Major, 4. Tarragona 43001

info@sircogestion.com

Tlfn 877 01 58 90

Vis Molina, periodista i filòloga/ Mesa Reservada

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

Foto 6315 en alta y recortada

 

Ferran Adrià n’ha destacat el “rigor culinar” i Joan Roca “la precisa descripció gastronòmica” més enllà de recrear els espais i la manera com gaudir-ne. Mesa Reservada és el quart llibre de la periodista i filòloga Vis Molina, el primer en el qual s’endinsa en el món enogastronòmic. I ho fa amb nota. Al relat, una sommelier, un xef i un geni de les postres mostren les seves debilitats personals i professionals en un restaurant de tres estrelles Michelin, a on s’esdevenen històries d’amor i recels i fins i tot d’investigació periodística.

Conversem per telèfon i em demana seguir l’entrevista en castellà per bé que és nascuda a Barcelona. A Madrid hi ha treballat llargues temporades i està convençuda que a la capital de l’Estat espanyol hi ha més sortides professionals, però el vincle emocional amb el Mediterrani ha guanyat sempre la batalla. Es declara també una apassionada de París, on actualment viu el seu fill i on s’ambienta una part, encara que petita, de la història del llibre.

“He escrito mucho sobre estilo de vida y cultura y cuando me propusieron el nuevo proyecto sólo recibí una pincelada: que tratara de la alta gastronomía”. Així comença la història d’un volum en què ha treballat després d’haver escrit articles en el sector editorial i en mitjans de comunicació. Amb Mesa Reservada, Vis Molina va passar dos anys immersa a les cuines dels millors restaurants catalans i del món, com el Celler de Can Roca Celler, El Bulli, l’Àbac i Via Veneto, entre d’altres. “Para ir dibujando las distintas tramas”, comenta. “Fue un trabajo divertido. Siempre había pensado que en los restaurantes pasa de todo y se ve de todo, y aparecen los personajes más estrambóticos. La realidad supera la ficción. Quería sobre todo y a parte de reflejar la cotidianidad, mostrar cómo se trabaja, la relación personal que se teje en las cocinas”, explica. La protagonista del seu llibre és dona i sommelier, trencant una llança a favor de la igualtat de gènere. En la trama hi introdueix un tema d’estricta actualitat, com és la història, sempre dramàtica, dels nens robats, un relat que afegeix intriga a la novela.

“Todos los cocineros han sido muy generoso conmigo, me han abierto las puertas de su cocina, he podido observar como trabajaban y he estado metida en la cocina. Su manera de trabajar te deja perpleja: por el rigor, la creatividad y la exigencia. Y un matiz que no había percibido antes: además de ser creativos, tienen una capacidad de organización brutal. Hay muchos profesionales trabajando en un espacio reducido y todo el mundo lo hace al unísono. Y el margen de tiempo es el que es”.

Es declara gastrònoma i amant de la bona cuina i vins. Per això ha gaudit molt en aquesta nova aventura editorial : “Los periodistas estamos acostumbrados a documentarnos y es un trabajo apasionante si le añades la imaginación. Te hace disfrutar muchísimo, es un plus. Sin dejar de lado el periodismo”. Es considera afortunada per haver pogut fer realitat aquest projecte ara que la gastronomia està despertant un gran interès, sobretot pel nivel altíssim de cuina que tenim al país i els xefs de primer nivell amb qui ha pogut compartir estones i experiències.

“Además, tenemos la suerte inmensa de poder disfrutar de una ciudad en un enclave privilegiado como es Barcelona, por el clima, la cultura, las posibilidades de ocio, la modernidad, la proximidad con Francia. Vivo muy bien aquí, en un entorno lleno de posibilidades”, m’explica. I potser per aquest motiu, Barcelona és també l’escenari de la seva novel·la. En el llibre, però, no hi falten referències urbanes ni tampoc de les regions vitivinícoles catalanes, que s’il·lustren a través dels vins servits sàviament al restaurant.

“Seguir escribiendo ficción me gusta. No descarto una segunda parte de Mesa Reservada, pues el final del libro queda abierto”. La noto disposada a seguir estirant del fil de l’alta gastronomia perquè n’ha après molt durant la confecció. “Con los hermanos Roca estuvimos colaborando muy estrechamente. Son generosos y hospitalarios. Pitu Roca siente una auténtica pasión por lo que hace. Es una enciclopedia impresionante de cultura vitivinícola y tiene mucha curiosidad por entender las nuevas tendencias. También en este ámbito me ayudó mucho Isabelle Brunet. Son las dos personas con las que más he profundizado”, comenta Vis Molina.

Seguir vinculada professionalment a aquest món podría ser factible també amb una sèrie de televisió. Encara s’està a les beceroles del projecte però se n’ha començat a parlar per veure’n la viabilitat. “El proyecto está aún verde pero ya veremos”, sentencia. Quan li demano per allò que l’ha marcat dels cuiners més enllà de la seva professionalitat als fogons, ho té molt clar: “Su generosidad. El principio fundamental de los cocineros es dar de comer para hacer disfrutar, de manera que ya son por principios gente generosa”. I quant a assignatures pendents, ho té també clar: “Ir al Mugaritz, en el País Vasco, ¿tú has estado?” m’interpel·la.  També en tinc ganes.

I acabem la conversa descobrint quin és  el maridatge que ara mateix més l’entusiasmaria. Això després de saber que el seu admirat Paco Roncero que li va presentar el llibre a Madrid, li hagi reconegut que “los que no conocen el sector de la alta gastronomía, con Mesa Reservada se empapan de verdad de cómo se vive y de cómo se come en nuestras cocinas”. Pura realitat la que es deixa entreveure a les pàgines de la novel·la, que transcorre en un restaurant anomenat Apium i que acaba amb un receptari per llepar-se els dits. Un tast per fer-se’n la idea:

Los doce camareros se desplazaban silenciosos y etéreos sobre el entarimado oscuro que cubría los suelos. Las siete mesas de cada estancia mostraban elegantes platos de respeto, con un gran passe-par-tout en dorado mate, sobre los que descansaban plácidamente sendas enormes servilletas de hilo color crema, convenientemente dobladas y almidonadas. En el centro de cada mesa, un delicado jarrón de cerámica japonesa con unas sutiles rayas grises y negras contenía una única flor fresca de tallo muy largo que se cambiaba a diario. Y, por descontado, las copas Riedel perfectamente alineadas frente a cada plato. 

vi

“Hace poco descubrí un vino que me agradó mucho, un tinto de Ribera del Duero, Abadía de San Quirze, me encantó”

moments

“Una comida seguramente. Primero me atrapó la gastronomía y luego fueron los vinos, creo que ambas cosas van de la mano”

persones

“Con los xefs que he conocido, me encantaría porque son personas muy entretenidas y con muchas historias que contar. Brindaría sin duda con ellos”

 

Mesa Reservada d’Ediciones B

Joaquim Garrigosa/ “Denominació d’Origen. Maridant música” a L’Auditori de Barcelona

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

Presentacio_Pantalla_DO_ok

 

La música i el vi s’entenen des de fa temps. Les notes barroques de Bach amenitzaven els majestuosos àpats dels aristòcrates, sovint amb farcits deliciosos de pollastre. L’Auditori de Barcelona renova la seva programació cercant sinèrgies amb diferents manifestacions culturals i “el vi és una manifestació cultural que ens permet jugar a la transversalitat “m’explica el seu director Joaquim Garrigosa per justificar la posada en escena de “Denominació d’Origen. Maridant música” un cicle de concerts i tastos que s’estrena dissabte amb la col·laboració de Vidirecte.cat.

6 concerts en dissabte i horari de migdia durant els quals les notes musicals s’acompanyaran d’aromes i gustos de vins catalans molt particulars fruit d’una selecció artística acurada. “Hem acotat els atributs per relacionar vi i música a través de la confecció d’una taula de dicotomies” m’explica Edu Miquel responsable de la plataforma digital de vins.

Fluïd vs dens / Vital vs melancòlic / Fresc vs càlid / Complex vs simple / Conservador vs transgressor / Intensitat vs lleuger / Nítid vs tèrbol / Lluminós vs apagat / Jovial vs madur / Clàssic vs eclèctic / Explosiu vs accessible / Aspre vs sedós / Rugós vs suau

I d’aquestes dualitats en resulten les millors combinacions possibles de música i vi de la qual en podran gaudir els assistents a les funcions, de petit format. “El tast de vi serà dirigit i es mesclarà entremig del concert; el dirigirà l’Eduard Miquel i els assistents podran tenir la copa a la sala” comenta Joaquim Garrigosa. Barcelona Clarinet Players enceta el cicle dissabte 18 de gener amb temes de Helmut Hoedl, notes musicals fresques que recorden al funky o el jazz, i que es maridaran amb Clar 2013 de Finca Parera, un vi jove i amb tocs tropicals. El segon bloc delectarà els assistents amb música de Verdi i Wagner; la Traviatta, Aida i Tannhauser versionada en bossa nova i balada, que s’escoltaran amb aromes d’Essència 2012, un vi càlid de la Vinícola de Nulles. Temes del compositor Pedro Iturralde encetaran el tercer bloc i amb les versions de Granados i Turina en jazz, hi haurà un esclat d’aromes de la mà de Gregal 2012 del Celler de Can Sais.

Garrigosa diu que “és una proposta que neix de nous plantejaments de l’equip artístic de l’auditori, amb ganes de canviar segons quins formats de concerts que havien quedat obsolets”. La proposta no és nova, al conservatori de Vila-seca anys enrere ell mateix ja havia experimentat amb el vincle música i vi. Grups de clarinet interpretaven el seu repertori en cellers del Priorat per activitats comercials com la presentació d’un nou vi. En aquest cas, el motiu és artístic i la selecció ha estat extremadament cuidada perquè l’assemblatge sigui realment encertat.

“Per a nosaltres es tracta d’obrir un món de sensacions, juguem amb sensacions intangibles i anímiques amb la música, amb elements que tenen un pes important en la situació psicològica de les persones, i la reunió amb el vi ens ajudarà a concretar-les més, a acostar la connexió. L’Eduard coneix la impressió que la música pot ocasionar en qui l’escolta i li atribuirà noves sensacions a través del vi triat” explica el màxim responsable de l’Auditori.

“Els vins presents a Vidirecte.cat tenen elevades quotes de qualitat i singularitat i això permet que se’n pugui treure suc fins i tot  nivell artístic!” exclama Edu Miquel. I afegeix: “La proposta ens permet explorar noves vies artístiques on el vi d’autor i català hi té protagonisme.  I conjuntament amb l’Auditori ha estat possible fer realitat una experiència sensorial completa, a on el concert hi posa l’auditiu i visual i el vi hi posa l’olfactiu, el gustatiu i el tàctil”.

“Denominació d’Origen. Maridant música” reclama l’atenció dels 5 sentits, seguint el fil de les sensacions musicals que s’il·lustraran també amb el tast de vi. “El nom que hem triat per al cicle és una expressió de domini públic” explica Garrigosa “molt estimada en aquest moment i hi fem la nostra contribució, amb músics catalans i obres catalanes”. Els vins es tastaran en determinats moments de la funció i l’exercici sensorial es planteja per a tots els públics: “L’expert en vins en gaudirà i qui no en sap, de vins, en podrà aprendre” sentencia el director de l’Auditori. Garrigosa es mostra convençut que “cal aprofundir en l’educació del vi, cal estimular-la” i aquesta activitat gira entorn aquesta necessitat, però també una altra “la de buscar alternatives per presentar la música”. L’Auditori creu fermament amb la viabilitat i l’interès que pot despertar la iniciativa com també Vidirecte.cat, a qui s’obre “una gran possibilitat de sortir exposats en un dels escenaris referents de l’àmbit cultural del país” remarca Miquel.

Casar dos móns com la música i el vi no sembla difícil, però no és fins ara que es podrà gaudir d’un concert, en una sala, amb vi a la mà. Gairebé havia esdevingut una necessitat! “Hi ha músiques que no es poden escoltar sense una copa al davant” reconeix Garrigosa. I continua: “Escoltar un concert en silenci i sense moure’s té molta antinaturalitat, si mirem cultures d’arreu del món no hi ha ningú que estigui quiet, estem reprimint l’experimentació dels sentiments i transgredir-ho amb aquesta proposta és bo”.

Ha arribat el moment d’arriscar i tant important com el repertori de vins ha estat l’oferta musical que és plena de “grups de confiança, intèrprets catalans i un ventall de propostes molt ric” s’explica des de l’Auditori. Després del concert d’aquest dissabte, el cicle continuarà amb el clarinetista Josep Fuster i la pianista Isabel Hernàndez que fomen duet; el Trio Bcn Cosmo de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya; Astrio; el Quartet Gerhard i el Quartet Alart que tancarà la programació el 14 juny.

El director de l’Auditori assegura que tenen moltes ganes de parlar d’una segona edició però abans s’ha de veure què passa amb aquesta: “El vi té una cultura prou potent per lligar amb la música, ens agradaria continuar”.

 

vi

“Un picapoll de la DO Pla de Bages, que seria segurament del celler Abadal que és el que conec”

moments

“Escoltant la textura del quartet número 2 de Mendelssohn

persones

No en parlem durant la conversa, però pressuposo que serien els assistents a un concert de petit format, com el que planteja el cicle de l’Auditori… 

 

Cicle Denominació d’Origen. Maridant Música

 

Toni Orensanz, periodista, escriptor i guionista/ L’estiu de l’amor

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

postal-orensanz

«L’endemà de l’arribada de la parella de forasters, a Horta ja no es parlava d’altra cosa. Això, però, tampoc no és que sigui res de l’altre dijous. A Horta no resulta gens fàcil passar desapercebut, si ets nouvingut i siguis com siguis, amable o caragirat, discret o tibat, però si a sobre segueixes l’última moda de París i el primer dia que arribes et sent fornicar mig Trompet, la xafarderia se serveix afegint-hi tota la salsa de la salsera.»

La passió desaforada entre Fernande Olivier i Pablo Picasso a l’Hostal Trompet d’Horta de Sant Joan és una de les escenes més suculentes del nou llibre de Toni Orensanz. Situem l’escena a l’estiu de 1909 i ens semblarà del tot menys versemblant. “L’estiu de l’amor” (Ara Llibres) és una novel·la de costums que el periodista amaneix al seu gust, i relata la història com l’hauria explicada a una colla d’amics. A mi la lectura em recorda a la seva manera d’explicar les coses i Orensanz ho confirma: “Escriure és buscar una veu, la gràcia és tenir la teva pròpia, trobar un to en què et sentis còmode i que t’identifiquin”. Em confessa -i això no ho ha explicat gaire encara- que pràcticament la meitat d’aquesta novel·la l’ha escrit a mà. “Tinc la sensació que amb l’ordinador tot s’accelera, a mà me n’adono que hi ha una escriptura més reflexiva i la dispersió per descomptat és menor”, sentencia.

De llenguatge i expressions col·loquials, el cronista de L’estiu de l’amor bé podria ser el seu alter ego. “Em sento còmode amb l’ús de la primera persona, la del metge que visita la Fernande al llarg de la seva estada a Horta”, comenta. Però què hi ha de realitat i què de ficció en aquest llibre? “En el fons no sóc Tolkien, sinó un periodista que va pel món i em trobo històries que m’encurioseixen i em diverteixen. “A L’Òmnibus de la mort -el seu primer llibre- hi ha un profund relat periodístic, aquí en canvi hi ha una història que vaig començar fa 15 anys per primer cop, el 1998 amb el centenari de l’estada de Picasso a Horta i que ara recupero”, reconeix. Un article per a La Vanguardia, d’on és articulista habitual, li va permetre descobrir el viatge que ara narra en to novel·lístic amb unes peces que han esdevingut clau: les cartes que Fernande Olivier escrivia des d’Horta a Gertrude Stein i Alice B. Toklas.

“Fernande fa la crònica del poble a través d’aquestes cartes que són fabuloses. Vaig pensar en incorporar textualment els documents que la Universitat de Yale em va enviar per 54 euros, però em marcaven massa el relat i en vaig seleccionar algunes”, m’explica. Les missives marquen el to de la novel·la i per si mateixes podrien constituir un llibre, comenta Orensanz. Ell n’ha fet una tria intel·ligent i fins i tot n’ha posat cullerada, però a la fi és la història narrada per la forastera que arriba de París a un poble de la Mediterrània on encara no s’han vist ni vestits ni barrets com els seus ni es toleren comportaments com el de viure en parella sense casar-se. D’entre els passatges més surrealistes hi ha també la croada de les beates del poble.

“Picasso és un secundari absolut, la protagonista és ella”, exclama l’autor i afegeix que a les cartes “s’evidencia que el pintor va a la seva des que arriba a Horta i durant tot l’estiu, fins i tot quan Fernande emmalalteix”. “Picasso es passa el dia pintant a les golfes, i queda retratat pel seu comportament egòlatra”, assegura. Per reproduir la vida del pintor i de la parisenca a Horta de Sant Joan, Orensanz ha enfilat l’agulla que va trobar-se fa 15 anys i ha trigat tan sols 8 mesos per teixir la història complerta: “La trama de l’epidèmia de l’amor ha estat probablement la que m’ha tingut més entretingut, perquè és cert que a finals del segle XIX a Alemanya s’estava investigant sobre les feromones sexuals. Qui diu que el farmacèutic del poble, que era un alemany, no n’hagués sentit a parlar?”, m’explica per contextualitzar la bogeria amorosa que desencadena Fernande a Horta. Històries verídiques es mesclen sàviament amb d’altres que no ho són tant, o gens. Les pàgines del tercer llibre d’Orensanz són plenes d’humor, són un retrat de costums i posen de manifest el xoc social de dues vides radicalment diferents que coincideixen en un mateix poble.

“L’estiu de l’amor” recull la revolució que desperta Fernande a Horta assistint al cafè, ballant al ritme de la pianola, vestint-se amb un xal vistós o aclamada per tots els homes durant la revetlla de Sant Joan. Els terraltins la festegen al Trompet, on s’allotja, però també al cafè, al carrer… Rius de vi corren entre els homes a l’hostal on s’allotja la parella admirada, en canvi a la Fernande l’autor ha optat per fer-la beure vermut. Orensanz comenta, però, que a les cartes no hi ha cap referència en aquest sentit. Certament, per bé que l’estada d’Olivier a Horta és una revolució, la francesa acabarà els seus últims dies enfonsada en la misèria. “Pobra, a la misèria absoluta, ell l’abandona i fins i tot li prohibeix que escrigui sobre el personatge”, confessa l’autor.

Toni Orensanz, nascut a Falset, és probablement el millor cronista i periodista contemporani que conec i n’admiro, com tant altra gent, la seva manera d’atansar-se a les històries, de reproduir-les amb honestedat i senzillesa, de compartir-les de forma atractiva i sincera. Per això li demano si s’ha plantejat escriure d’un àmbit que m’agrada especialment, el del vi. I respon: “No tinc la història, però el marc potser seria el gran reportatge de fons dels primers anys de la revolució vitivinícola del Priorat, o com també arran del món del vi s’han anat construint envejes i rivalitats. Penso que tindria certa gràcia”. En qualsevol cas, penso que haurem d’esperar encara un temps perquè ara que tot just presenta “L’estiu de l’amor” ja està immers en una altra batalla literària, en aquest cas molt més cruenta, ja que versarà sobre el nazisme. “Des del no res no sé construir històries. La meva capacitat d’imaginació és limitadíssima. Sempre he estirat d’un fet desencadenant i en aquest proper treball també és així”, m’avança.

La conversa va i ve perquè és el dia de la presentació del llibre a Cal Massó de Reus i els companys periodistes que fa temps que no veu aprofiten per saludar-lo. Però m’agrada acabar parlant breument de periodisme: “La premsa és un gènere massa encasellat i de curt recorregut; el llibre és un bon lloc per acabar fent periodisme, i la literatura sempre m’ha interessat, perquè escriguis allà a on escriguis sempre has d’intentar escriure bé”. No se’n pot saber més!

vi

“Un vi negre amb cos, de grau potent, com el que es prenien fa 30 anys abans de l’esplendor d’algunes regions de vi que tenim properes com el Priorat”.

moments

no en parlem però m’aventuro a dir que no li hauria importat traslladar-se, com a cronista, a l’estiu de 1909 al Trompet d’Horta

persones

“Amb Fernande Olivier…”.

 

L’estiu de l’amor

Ed. Ara Llibres

Postal dissenyada per Sergi Herrera, cedida per Josep Baiges.

Manuel i Toni Simôes/ La Taverna del Clínic

Posted by | Restaurants, Vi·Moments·Persones | No Comments

simoes

 

La Taverna del Clínic està a l’última. Carta de vins per Ipad, amb il·lustració original de Jaume Muxart a la portada, reproducció d’una obra que es podrà veure al nou espai que veurà la llum al febrer. Els germans Simoes estan d’enhorabona però res els ha caigut del cel. Porten 8 anys aixecant el negoci i vivint-lo amb molta intensitat. Els acaben de premiar amb el Cartaví 2013 de l’Associació Vinícola Catalana i el tenen ben merescut, per la innovació i per les referències que han anat acumulant conscientment. Han passat de 17 a més de 400 vins amb un pes important del Champagne. Una història que després expliquem i que els vincula molt estretament amb Reims.

Manuel Simôes és sommelier i cap de sala, Toni Simôes, xef i artista que es mou en una cuina minúscula però els plats degustació que en surten són molt grans. Manuel va estudiar sommelieria a l’ESHOB i és de la mateixa promoció que Pilar Cavero, millor sommelier d’Espanya 2013, actualment al Celler de Can Roca: “Ella va ser la primera en teoria i jo en pràctica” em revela. Recorda l’experiència de treballar i estudiar com a molt complicada però ha estat imprescindible per introduir-lo en un món que ara domina amb comoditat. Fins al punt que ha reclutat companys d’estudi com la Mar que s’acaba d’incorporar a la Taverna. Un espai petit amb 3 sommeliers és un luxe. La Mar a més és una tortosina amb un caràcter extraordinari, “bomba” diria jo, com l’arròs de la seva terra, el Delta.

Seiem amb la Marina Coll que des de l’agència Mr. Ripley els gestiona la comunicació i es nota. Aquests dies han sortit a diferents mitjans explicant la seva aventura que tot just comença malgrat els anys de treball que acumulen. Davant nostre un bon grapat de referències de formatges que ens fan viatjar amb les aromes. N’han arribat a tenir 60. I també un repertori d’ostres que ens dóna pistes del menú que ens espera.  Ho reguem amb un chardonnay 2012 de Maison Louis Latour, Ardèche.

Són la una passades i la Taverna bull. “No hi havia oferta com la nostra a l’Eixample” m’explica el Manuel i han aconseguit atraure públics de perfils diferents, però amb la sort “que tothom qui ve o la majoria es deixa aconsellar, el client és molt receptiu, aquí”. D’aquesta manera, poden tastar els exquisideses que prepara el Toni a la cuina. El repertori gastronòmic de tast resulta no només bo, sinó també sorprenent per la seva innovadora presentació:

-Ostra de normandia amb tobiko i alga nori

-Braves a l’estil Arola amb pimentó de la Vera (durant els dos últims anys, guanyadors de les millors braves de Barcelona)

-Caneló d’ànec, foie i ceps amb tòfona

-Trufa sorpresa del receptari de Santi Santamaría: bola de micuit coberta de tòfona negra

I no seguim recitant perquè seria gairebé delicte. Per bé que és de rebut mencionar l’assortiment de formatges maridats amb IMO (de Simoes)  un Priorat que els embotella el celler Ametller. El cas és que el menú degustació és un convit a gaudir de productes que tenen el segell de l’elaborador, i aquest reconeixement als orígens aviat adquirirà més visibilitat. El ritme amb què arriben els plats ens dóna temps per anar seguint la conversa. El nou local, adjacent a l’actual, duplicarà la superfície actual i permetrà disposar d’un celler de vins ampli i visible per als visitants, una cuina en què l’equip pugui moure’s amb comoditat i la incorporació d’un reservat i la taula del xef, aquelles des d’on el client pot avaluar si hi ha coherència entre el que hi ha a dins i el que es veu a fora. Les obres han de finalitzar al febrer per aprofitar la cita d’Alimentària a Barcelona i és la penúltima intervenció al local, diuen els germans Simôes. “D’aquí a 10 anys ens veiem al mateix lloc, aquí, però plenament consolidats i potser afrontant la reforma última, la de l’estabilitat” explica el Toni.

Els germans Simôes són com dos extrems que s’atrauen. A en Toni se’l veu còmode refugiat a la cuina a on té llibertat creativa malgrat l’espai; en Manuel en canvi és un gentelman que gaudeix de la relació i de la conversa amb clients. És fàcil deixar-se aconsellar per la senzillesa en el tracte i la sinceritat. M’explica com ha acabat convertint-se en cavaller de l’ordre de la Champagne. “Resulta que vam tenir uns clients de l’empresa Taittinger i a mi em van cridar l’atenció els seus bessons, vam establir conversa i uns dies després vaig rebre els bessons i una invitació per visitar París i Reims. No me’n vaig estar i vaig submergir-me en el món del champagne. Vaig formar-me a consciència i ara fins i tot a principis de l’any vinent he d’anar a dirigir un tast a Colòmbia. Per això el champagne obre la nostra carta de vins i a més hem sabut oferir-lo a copes, com també fem amb el cava, no som en cap cas excloents”. A la Taverna “li donem molta importància a la bombolla” m’explica el Manuel, i m’avança que amb el president dels sommeliers catalans Xavi Ayala han ideat una samarreta amb el lema “Jo sóc bombollero”.

Bromes a banda, el que demostra en Manuel és que ha triat un camí molt personal dins de la sommelieria, de la mateixa manera que la gastronomia que ha begut de Santi Santamaría i Xavier Pellicer al desaparegut Can Fabes, ara es reiventa. En Toni va compartir amb els dos grans cuiners un any i mig de feina. Els germans Simôes han anat modelant el negoci al seu gust, reactualitzant-lo i adaptant-lo a les demandes del client. Amb l’experiència familiar a l’empresa de càtering i el sector de la restauració de la qual encara en queden algunes reminescències com la decoració amb els pernils. I la barra que de bar que continua sent un espai molt autèntic i que permet tenir un contacte directe amb el producte i amb els cambrers. Per cert que un dels 3 sommeliers està especialitzat en cockteleria. S’hi haurà d’anar també cap al vespre-nit.

Marxo de la Taverna convençuda que és un negoci que rutlla perquè els qui hi entren, se senten com a casa però la carta els obsequia amb un plat de cap de setmana, delicat i creatiu. Gastronomia creativa. Gaudir de pressa i al costat d’un hospital també és possible. Quant al maridatge, intueixo que serà un Champagne… però no. I m’agrada que hi hagi sorpresa.

 

vi

“Vi Aponte D.O. Toro. És un vi ampli i profund d’una gran casa i d’una gran amiga meva de les Bodegas Frontaura”

moments

“A la Taverna del Clínic :)

persones

“Amb la nostra família, i també en alguna celebració relacionada amb La Taverna com pot ser l’últim premi rebut, el Cartaví, per celebrar-ho amb el nostre equip”

 

—-

La Taverna del Clínic

Rosselló, 155 Barcelona

http://latavernadelclinic.com

Darrers premis:

2010 millors tapes de Barcelona
El 2012 guanyador de la 3a edició de tapes
L’any 2012 en Manuel Simôes rep la distinció de Cavaller de l’ordre del Champagne
L’any 2012 en Toni Simôes va guanyar la rasera d’or al millor cuiner

 

Ernest Costa/ Clos d’Alè

Posted by | Cosmètica, DOQ Priorat, Vi·Moments·Persones | No Comments

closale

“Ara que els meus ulls entreveuen 
la serenor del meu capvespre 
aprenc certesa en la veritat 
que abans endevinava: 
Jo només tinc un desig d’amor, 
un poble i una barca”.  

Alè, Lluís Llach (Astres, 1986/ Verges, 2007)

 

A la relació estreta i sana que endevino entre els germans Albert i Ernest Costa s’hi suma des de fa unes setmanes un nou projecte professional en l’àmbit de la viticosmètica. Enologia i farmacia estrenyen vincles i, amb la mateixa determinació que el cep busca aigua entre els sòls feréstegs de llicorella del Priorat, l’Ernest i l’Albert han esmerçat temps i costos a fer realitat un projecte que ara ja és palpable. Acaben de presentar Clos d’Alè, una crema facial antioxidant, fruït dels extractes de raïm de carinyena del celler Vall Llach de Porrera. En concert, els que han estat identificats pel Parc Tecnològic del Vi de Falset com els de més poder antioxidant de la seva verema de 2012. Són, per tant, subproductes de la vinificació que amb la intervenció  d’una empresa de cosmètica han acabat esdevenint crema. La seva aplicació redueix l’estrés oxidatiu, assegura una pell sana i retarda el seu envelliment.

“Ho comentàvem al pare i al Lluís (Llach), i al pare li feia il·lusió perquè era un projecte compartit entre els dos germans”, m’explica l’Ernest recordant l’inici de l’aventura. “Però sempre han passat per davant les inversions al celler i ens vam buscar la vida com a joves emprenedors amb un programa d’ACC10”, continua. La plataforma de la Generalitat ha esdevingut un òrgan consultor clau que ha vetllat pel projecte i que els va assignar un assessor expert (en nutrició) per poder desenvolupar-lo. En paral·lel, l’Ernest va ampliar la seva formació en el món dels productes naturals i les plantes aromàtiques. La il·lusió i la passió aviat els va motivar a no defallir en el projecte que unia vi i cosmètica i que ara surt al mercat marcant diferències respecte dels competidors.

“Aprofitem el residu del raïm, el que queda de la llavor i la pell assecada. Net i sec, enviem l’extracte glicòlic a l’empresa de cosmètica que és qui acaba elaborant la crema. El resultat és un líquid fluid amb envàs airless de llarga durada”, explica l’Ernest. “Ens condiciona el subproducte resultant de la verema: de 2012 n’hem pogut treure 500 litres, i amb el VITEC de Falset hem treballat les diferents varietats per veure que finalment enguany la carinyena era la més antioxidant”.

Clos d’Alè ha tingut una molt bona acollida un cop posat a la venda i l’Ernest explica que “amics i clients estan contents de trobar productes de cosmètica catalans, ja que estem acostumats a veure els francesos”. Gairebé com passaria amb el vi… Clos d’Alè es pot comprar al celler Vall Llach, a la Farmàcia Costa Miralbell de Barcelona i aviat també en dues farmàcies d’amics de l’Hospitalet i Vic. Els germans Costa tenen clar que seguiran apostant per aquesta línia d’innovació i salut: “La idea és fer una gamma sencera de cremes per a cara, cos, peus, mans… Cada any provarem amb VITEC el subproducte de la vinificació i durem al laboratori extern els extractes. N’emprarem els més antioxidants per crear nous productes de viticosmètica”.

“El pare va vetllar pel projecte des de l’inici, va ser qui va escollir el nom i també l’aroma de la crema, que és femení”, relata l’Ernest. Alè és una de les cançons de Lluís Llach que més apassionava el seu pare i ara, després de la seva mort sobtada, entenc que aquest nom no només dóna sentit a un producte sinó que també l’homenatja a ell. “Ens feia molta il·lusió treballar un projecte plegats amb l’Albert, perquè tenim passions compartides. Quan li explicàvem al pare els avenços que aconseguíem, es mostrava encantat per l’entesa dels dos germans”, recorda l’Ernest. I afegeix: “la nostra és una relació estreta perquè cada dia ens truquem i ens posem al dia del que passa al celler, a la farmàcia, del que ens passa, però ara hi una connexió professional que va més enllà de la personal, i estableix un pont entre Porrera i Barcelona”. En Lluís Llach va ser el primer a rebre la crema Clos d’Àlè i l’Ernest assenyala que els ha fet suport en tot moment, a més de mostrar-se satisfet perquè 7 anys després de batallar-ho, ha estat possible.

Clos d’Alè està principalment orientat a dones d’entre 30 a 45 anys -les aromes ja són certament reveladores, però hi haurà properament altres cremes nutritives per a pells més velles i nous productes amb base d’avellana i d’ametlla. “Tenim clar que hem d’anar de la mà d’un laboratori i seleccionar bé els extractes per veure quins poders té. Analitzarem el resveratrol, que es troba tant a la pell com a les pepites, i anirem diversificant la proposta”, revela encoratjat l’Ernest. Per aquestes festes de Nadal, ja han fet arribar mostres a amics i clients i aviat els primers envasos creuaran l’oceà per seduir els Estats Units, com ja han aconseguit amb el vi.

“L’Albert ja guarda el subproducte de la vinificació de la verema 2013″, em diu l’Ernest. I imagino com el projecte els ha fet vibrar de nou, en un any de consolidació del celler, marcat pel naixement del vi de finca qualificada Mas de la Rosa 2010, un gran tresor que torna a posar Porrera al món. No obstant això, l’Ernest em reconeix que la seva debilitat és l’Embruix -amb independència de l’anyada- i també apunta que assaborir-lo amb el seu germà Albert vist acabat el projecte és dels millors maridatges. De la conversa que mantenim per telèfon se’n desprèn molta sensibilitat i en això s’assembla molt a l’Albert. El seu món gira entorn la ciència, la vinya, la poesia, la música i crec que no aniria errada si digués que subscriu el poema de Miquel Martí i Pol  musicat per Llach per definir el seu arrelament amb la terra, que ara els ha donat una alenada d’aire fresc amb un producte que fa salut i vida, com el vi:

… estimo aquesta terra com un amant fidel i ardent/ aquesta terra meva que cada jorn m’encén i em pren/ pell a pell ens compartim, cos a cos ens aprenem i el desig ens manté vius els somnis…” 

 

vi

“Qualsevol riesling dels que l’Albert ens porta dels seus viatges”.

moments

“El dia que vam provar la primera crema Clos d’Alè i també el dia que la vam posar a la venda a la farmàcia”.

persones

“Amb l’Amaia, la meva parella, qui m’ha aguantat i ajudat en tot aquest projecte”.

Clos d’Alè

http://www.alecosmetics.com/

Accés al vídeo promocional

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR