Vi·Moments·Persones

Viatge a Ítaca/ Eva Martínez Bordons i Mario Giménez Ferrer

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

evaimario

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben

Text de Lluís Llach, adaptació de la versió catalana de Carles Riba del poema de Kavafis 

És el seu poema de capçalera. El que inspira i motiva els seus viatges i dona nom al seu bloc: Viatge a Ítaca. La calidesa que esperaven a Catalunya per després d’una volta al món de més d’un any, encara la tenen pendent de rebre. L’Eva i el Mario, autors del bloc de viatges, amics, blocaires i aficionats avançats en el món del vi, han tingut una arribada difícil després de més de 450 dies d’aventures. Circumstàncies familiars han fet que l’aterratge no hagi estat ni fàcil ni l’esperat però estic convençuda que les turbulències passaran aviat, perquè s’ho mereixen. Entre el trasbals personal i familiar que viuen, però, han tingut temps per participar a la Festa del Most de la Ràpita, convidats pels amics de Malviatge.

Conferència sobre paisatges del vi a càrrec d’Eva Martínez Bordons. Viatge a Ítaca ha tingut la sort de viure experiències enoturístiques vàries. Dels 18 països visitats, 11 tenien regions vinícoles i d’aquestes n’han visitat 6. El concepte dels “cellar doors” d’Austràlia i Nova Zelanda és probablement el que més els ha entusiasmat. I creuen que Catalunya podria  explorar aquesta forma de practicar l’enoturisme que posa l’accent en el tast per davant de la visita.

Abans d’arribar al continent australià, van tenir la sort d’endinsar-se en altres territoris de vi amb referències de major i menor qualitat organolèptica. A la Xina, per exemple, van tenir clar que volien conèixer les vinyes del desert. I arribar-hi va ser una odissea (més de 10h de viatge) però després va valer la pena, sobretot per l’aspecte inhòspit i inèdit del paisatge -vinya sobre terroir sorrenc- més que per l’excepcionalitat del vi. Als xinesos els porta de cap el nostre vi, que és de qualitat, però per fer el seu amb varietats internacionals encara n’han d’aprendre. Probablement el viatge pel país asiàtic va ser una gran aventura com la que després viurien al Japó. A Tòquio, van fer parada al wine bar d’Espelt Viticultors on es poden degustar diferents referències catalanes i per descomptat del celler de la DO Empordà. La signatura d’Anna Espelt “Empordà a cada copa…” convida a viatjar. Però també es van endinsar en regions de vins properes a la capital que, a punt per la verema, protegien de qualsevol adversitat i delicadament amb papers els gotims de raïm, instal·lats en vinya emparrada per sobre de l’alçada estàndard per evitar l’escalfor del sòl. Això va ser a Chateau Mercian Allà descobririen varietats autòctones com el Koshu que dóna vins molt frescos. Després del país oriental, Viatge a Ítaca va indagar en els vins de l’Índia. Recordo encara que a l’Espai Priorat vaig poder conèixer l’editora de la revista Sommelier India Wine– que me’n va donar un exemplar i la portada estava dedicada Bodegas Torres. Estan interessats en els nostres vins però esmercen esforços també en els seus. L’Eva i el Mario van visitar cellers que els van donar a tastar vins de força qualitat. La següent parada, Birmània, els va deixar impressionats per les postes de sol entre vinyes. La seva experiència es va centrar al celler més important, el Red Mountain Estate.

Després d’un període d’abstinència obligada pel sud-est asiàtic, Austràlia els va rebre amb els braços oberts. Els “couchsurfers” que els van acollir a casa els van regalar un tast de vins a la platja el primer dia d’estada al continent, a Perth. Si hi ha una ciutat que l’Eva hagués de triar per passar la resta de la seva vida de les visitades en aquesta volta al món, seria Perth. Cultura de vi a primera línia de mar. Una concepció de l’oci diferent, amb el vi compartint protagonisme amb el sol. Però la sorpresa va ser la descoberta de cellers arquitectònicament molt diferents, amb sales de tast i vistes que emmarcaven les vinyes, amb oferta integrada d’enoturisme – celler i hotel– i principalment una concepció de l’enoturisme a Catalunya desconeguda, els cellar doors. “Visitar un celler és visitar-ne mil si no busques conèixer els detalls tècnics de l’elaboració sinó el plaer de tastar noves referències”, explica l’Eva Bordons. Així, a Austràlia les visites esdevenen tastos i degustacions amb oli d’oliva -aquells que en produeixen- i formatges, entre altres. Els propietaris són conscients que una visita és igual a una compra, per tant, equival a un negoci sense intermediaris. “Hi ha petits cellers que venen tots els seus vins al celler”, afirma l’Eva. I creu que aquí s’haurien d’implementar més iniciatives com aquesta perquè el tast és el pilar de l’enoturisme. A Nova Zelanda, els cellar doors esdevenien més interessants encara pel paisatge fascinant de cada tros de vinya i el wine trail que els vincula. El mar, la muntanya, les grans extensions de vinya a peu de carretera… Entorns naturals que van viure amb molta fascinació malgrat les baixes temperatures de l’hivern. Pregunto a l’Eva sobre la importància de la varietat per sobre del terroir i la tecnologia puntera dels vins: “Els cellers no en fan bandera, però allà realment vam tastar vins de molta qualitat”, sentencia. Com un escumós de pinot noir que l’Eva recorda amb delit.

viatgeaitaca1viatgeaitaca2

D’Austràlia van viatjar d’est a oest i de sud a nord. Amb caravana. Un mitjà de transport que els va permetre incorporar a l’aventura  referències dels vins australians que més els havien impressionat a cada celler. Suposem que en un bon percentatge, sirà! El seu pressupost ajustat – tenint en compte el cost de la volta al món: 18.000 euros per persona- no els permetia endur-se ampolles a 200 euros però sí que van tenir la sort de tastar-les gràcies a la bona voluntat dels cellers a oferir tota la gamma de referències durant el tast.

Els va quedar pendent creuar l’oceà en direcció a Sud-Amèrica i aprofundir en els vins de Xile i Argentina, però estic convençuda que encara no havien aterrat al Prat d’una vivència única, ja estaven planificant el temps que trigarien a fer la motxilla i tornar a volar. Tenir-los a Barcelona és un privilegi, perquè amb ells no només compartim experiències, somriures i preocupacions, sinó que també descobrim vins que ens fan viatjar alguna vegada lluny i normalment a prop de casa. Referències com les que publiquen a la secció que ja fa unes setmanes han estrenat al seu bloc. Els vins, ja ho va dir l’enòloga Sara Pérez, són petites històries dins d’una ampolla. I tenim la sort de viatjar amb ells als orígens. Amb l’Eva i el Mario sempre ve de gust viatjar, perquè la seva experiència enriqueix i motiva.

Com que l’article és una sorpresa, no els he demanat pel seu vi- moments- persones però he recollit del seu web algunes propostes que s’hi escauen. Jo, com ja he dit en altres ocasions, amb ells tastaria vins profunds, d’aquells que no hi ha pressa perquè s’expressin i evolucionin quan sobre l’ampolla. Vins profunds com la nostra amistat. Des d’aquestes línies espero que aviat celebrin amb un bon vi del seu repertori particular el retorn a Catalunya i que sentin la calidesa dels qui els hem esperat més de 12 mesos.

“Red Mountain en Myanmar. La compañía aporta sabor, y el entorno se encarga de fijar recuerdos vinícolas para enmarcar. El lago Inle, una puesta de sol. Gonzalo e Isis, una pareja de Madrid de las más entrañables que hemos conocido, y allí compartiendo con ellos, y con Ahmid y Daniel, una pareja de israelís, una tarde sobre la colina donde se encuentra la bodega. El sol cayendo, el lago lo llena todo, y entre conversaciones y risas, Eva explica a la concurrencia alguna cosa sobre como catar el vino. Los vinos, decentes. El momento, mágico. Aun estamos allí cuando lo recordamos. Vivo, nítido como si fuera ayer” Llegeix més.

I si la trobes pobra,no és que Ítaca t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet, sabràs el que volen dir les Ítaques.

www.viatgeaitaca.com

B2MEl1cIUAAUx6q.jpg large B2L_atlIAAAJNa2.jpg large B2L-G3HIUAIEt-Y.jpg large B2L8La-IIAACg7l.jpg large B2L9FWSIEAMLuoD

www.ruthtroyano.cat

Anna Vidal/ Finca Ca N’Estella – Clot dels Oms (DO Penedès)

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

clotdelsoms

A Finca Ca N’Estella els vaig conèixer a Instagram. Qualsevol que tingui accés al seu àlbum fotogràfic pot quedar impressionat per la bellesa de la masia i de les vinyes que tenen la sort de treballar, d’haver heretat i sobretot d’haver conservat i millorat. “El vi és una manera de viure, no és un negoci”, ressalta l’Anna Vidal, enginyera tècnica agrícola des de fa 12 anys al capdavant del celler juntament amb el seu germà. Mercedes Clari i Delfí Rabetllat, ambdós a la vinya a la imatge superior, són els seus avis paterns. Finca Ca N’Estella- Rabetllat i Vidal és un projecte familiar que exporta el 60% de la producció a l’estranger i viu plaentment a cavall entre la DO Penedès i Barcelona, amb vinyes a 20 minuts de la capital catalana. L’avi de l’Anna és qui va iniciar el projecte i els ha llegat moltes coses, però principalment “passió, constància i equilibri” aplicats a la vinya.

“El vi és sensibilitat, és el romaní, la farigola… al Clot dels Oms tenim la sort de tenir la vinya envoltada de bosc i sotabosc. Hi ha constància que els romans van fer vi en aquest espai i algunes de les vinyes creiem que són prefil·loxèriques, com les de xarel·lo”, comenta l’Anna passejant per l’entorn amable que han sabut conservar malgrat la invasió industrial. “Estem convençuts de la producció integrada i considerem indispensable manejar la vinya ecològicament i econòmicament”, matisa. La integrada és una viticultura reactiva que els ha donat molt bons resultats en un entorn, el clot, que és favorable a les humitats. Cultiven varietats autòctones, però també foranies, des del xarel·lo, el macabeu i la malvasia, a l’ull de llebre, el merlot, el cabernet sauvignon i el chardonnay.

De les vinyes passem a la masia, una casa del 1800 que impressiona. Imponent davant d’un bat de sol inèdit a l’octubre. Amb una campana que encara fan sonar i un rellotge de sol que continua complint amb la funció original, l’Anna explica: ”Aquí manem les dones. És un projecte on l’avi, el pare i el germà hi han estat i hi són molt presents, però la masia té un punt de feminitat que l’impregna”. Certament, la delicadesa amb què estan disposades les coses ho demostra. És el cas l’acollidor pati de les magnòlies, unes flors triades per l’avi, i l’om, un arbre difícil però que a poc que se’l maneja, dóna bons resultats, segurament una metàfora del projecte vitivinícola. Al porxat de la primera planta de la masia, llum i familiaritat en un entorn agradable que l’Anna ha condicionat com a chill out amb subproductes de la vinya i del vi a mode decoratiu. Un espai envejable des del qual es veuen les vinyes ja ocres, només dues setmanes després que hagin finalitzat la verema nocturna. Una pràctica que van començar per necessitat i que ara ja fan per convicció.

Al porxo comentem les oportunitats enoturístiques del projecte, que són moltes i que sempre mira d’atendre l’Anna, compaginant-ho amb el treball a la vinya que a poc a poc va delegant, i principalment tractem sobre la direcció i l’exportació. Elaboren 15 referències diferents de vins i caves en tres categories diferents (i des de fa quatre anys treballen en un monovarietal de xarel·lo de vinya vella que serà el nou projecte). Acumulen més de 90 premis a nivell intenracional que els han obert la porta al món. Rabetllat i Vidal arriba als EUA, Japó, Brasil i diferents països europeus com ara Polònia, Anglaterra, Bèlgica, Holanda, Suècia, Noruega… Costa de creure que no siguin més coneguts al país. I és precisament en aquesta comesa que es troben ara. “L’àvia amb 92 anys diu que hem superat l’alçada de l’avi Delfí, que ho era molt d’alt”, fa broma l’Anna. La tercera generació se sent orgullosa i privilegiada de continuar. “És un projecte col·laboratiu i tots hi intervenim sempre, també la meva mare a la cuina o al piano amb les visites que rebem de l’estranger o la meva germana que porta la direcció d’art i disseny de les etiquetes i la imatge del celler”, conclou.

“Són decisions de cor, les de fer vi, no hi intervé cap màquina, tan sols l’experiència”

 

annavidal

A tan sols 500 metres d’alçada, en terres que van arribar a ser propietat del Marquès de Monistrol i a on els romans hi van deixar també petjada, Ca N’Estella vol fer-se visible i té motius per ser observada des de dins i fora del país. Al costat de la casa pairal s’hi amaga un tresor que l’Anna i els germans van descobrir ja de petits quan l’avi Delfí els preguntava “Vosaltres, estimeu el vi?”. Quan els néts pronunciaven tot sovint un “no” rotund, l’avi els feia entrar als cups de ciment i rajola del 1800, on ara per ara seria una bogeria vinificar, tot i que no ho descarten a mitjà termini. A dins, silenci i foscor que tan sols trenca la llum tímida de les espelmes… “Aquí vam aprendre a estimar el vi, sense complexos”, diu emocionada l’Anna. I ens trasllada aquesta sensació d’estar vivint un moment irrepetible quan ens ensenya la col·lecció particular de la seva primera collita, encara envellint. Ens deixa triar entre les ampolles de la seva primera verema, la de 2001. “Va nevar a l’hivern i després ja no va ploure, molts raïms van madurar excel·lentment i vam decidir fer un monovarietal de cabernet sauvignon”, ens explica abaixant el to de veu. “Estem reproduint l’escena que l’avi Delfí ens regalava als nets”, dramatitza. I tastem amb les emocions a flor de pell un cabernet sauvignon que no ha estat ni filtrat ni clarificat, que té uns tanins rodons però que encara pot mostrar més evolució positiva dins de  l’ampolla, com apunta la companya de visita Ester Bachs. “Aquesta capacitat d’envelliment que tenen els vins de guarda és extraordinària”, rebla l’Anna. Primera verema, 2.300 ampolles i tenim la sort de gaudir-ne d’una en un entorn únic que algun dia tornarà a ser ple de vi.

Una experiència sincera. Els sentits s’apaguen com la llum i la intuició pren protagonisme. Després ja hi haurà temps per tornar a veure i a beure com estem acostumats i ho farem amb un dinar suculent al menjador principal de la masia, preparat per la mare, amb qui és un plaer conversar de les experiències del celler al Japó, com també de la seva vida estretament vinculada a la vinya. “Primer érem reacis a obrir la masia a les visites, però sense moure’ns de Ca N’Estella hem viatjat a tot el món amb tots els amics que ens han vingut a conèixer pel vi i el cava. Hem après molt”, explica. Paraules sàvies. No tenim gairebé temps de comentar els vins i caves que tastem però els sentim, que és el més important. La comparativa entre el Gran Clot dels Oms Chardonnay i Xarel·lo acaba amb victòria per al primer, i en el record queda la profunditat i delicadesa, com també el groc daurat encisador, del Brut Nature Rabetllat i Vidal Chardonnay que tastem tot just arribar a la finca. Per a les postres, una raresa al país, un vi dolç de fred rosat, elaborat amb merlot. Pas mal!

Mentrestant, l’Anna, es mantindrà fidel al territori, a les vinyes i al que ha llegat de l’avi Delfí per sincerar-se amb el vi·moments·persones, i mostrar les seves conviccions que estan tan profundament arrelades al Clot dels Oms:

 

image_1(1) image_2(1)  image_5(1)  

vi

“Un xarel·lo en barrica per reivindicar la vinya del nostre territori, el Penedès”

moments

“A la vinya, amb la taula parada, amb fulles de parra…”

persones

“Amb l’avi Delfí”

 

Clot dels Oms- Finca Ca N’estella

Rabetllat i Vidal

canestella@fincacanestella.com

L’autoexigència dels Vins de Finca

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

vinsdefinca2 vinsdefinca1

Mireia Torres (Jean León), René Barbier (Clos Mogador) i Albert Costa (Vall Llach) són els tres únics viticultors que poden posar rostre als vins de finca de Catalunya. Abans que s’acabi l’any, però, la fotografia s’ampliarà substancialment. Una dèria, una determinació i una passió del sommelier i director de l’Incavi,  Jordi Bort. Consolidar i projectar la categoria de vins de finca ha estat una prioritat des que va començar la seva gestió al capdavant de l’ens públic. El 2015 hauria de començar amb tres nous elaboradors de tres regions vitivinícoles diferents de Catalunya que formaran part d’aquesta selecta reunió, cosa que afegirà pluralitat, riquesa i qualitat al mapa de vins català. Els nouvinguts són cellers de la DO Pla de Bages, DO Terra Alta i DO Montsant que estan finalitzant el procés administratiu de validació. Ser part del club no és feina fàcil però a Catalunya hi ha cellers que sense estar reconeguts oficialment compleixen els requisits de qualitat i reconeixement amb l’elaboració dels seus vins: 10 anys d’elaboració del mateix vi, rendiments un 15% inferior a la mitjana de la DO i valoració positiva del celler tant a nivell internacional com nacional.

En el marc de la iniciativa Hotels amb DO, fa unes setmanes vam gaudir d’un tast únic i històric, en paraules de Jordi Bort, que marcava un punt d’inflexió en la visibilitat dels vins de finca a Catalunya. Bort afegia que “només 80 hectàrees de les 34.000 de tot Catalunya estan qualificades per elaborar vins de finca” i pertanyen als tres cellers mencionats, dos de la DOQ Priorat (Gratallops i Porrera) i un de la DO Penedès, el pioner. “Són patrimoni de tots”, afegia el director de l’Incavi. “Els elaboradors amb el seu estil i rigor extreuen la millor selecció d’aquestes parcel·les per arribar a vins que són exigents amb si mateixos”. deia. Hi ha un control escrupulós, sota l’empara de la DO i una evolució positiva de la qualitat que demostra cada anyada. “En els propers mesos tindrem 6 vins de finca a Catalunya i per més endavant esperem que també la DO Conca de Barberà i la DO Penedès se sumin a aquesta categoria amb dos nous cellers”, explicava el director de l’Incavi, que va dirigir el tast a l’Hotel Neri.

Privilegi de poder compartir taula amb els elaboradors i els vins de finca que els reconeixen i d’escoltar com el director de l’Incavi compara la classificació històrica dels Bordeaux – sentenciada per Napoleó III amb motiu de l’Exposició Universal i basada en la reputació dels chateaux i el preu del vi al mercat- amb la catalana, que s’ha regit sempre per la qualitat i s’ha anat adaptant d’acord als avenços en viticultura i enologia. El tast va ser un viatge per “històries, vinyes i persones” com va resumir bé Albert Costa en la presentació del seu vi.

 

Vinya Gigi 2013/ Jean León

L’únic vi de finca blanc de Catalunya i el primer a rebre la distinció. Un Chardonnay al Penedès que ha esdevingut un dels més anomenats arreu. L’any 69 es van elaborar les primeres 200 ampolles. El Chardonnay a Catalunya s’expressa diferent, amb molta més frescor. S’ha guanyat el seu lloc competint amb una varietat molt estesa. Més informació

 

Vinya La Scala 2003/ Jean León

Monovarietal de Cabernet Sauvignon, una varietat molt respectada internacionalment, que en aquesta elaboració ens deixa veure com el pas per bóta marca un caràcter indòmit encara després d’11 anys. Amb personalitat i capacitat encara per arrodonir-se i refinar-se més en l’ampolla. Un vi gastronòmic, d’una verema complexa, d’enòlegs. Més informació

El vi és una fotografia, és un espai en el temps” Jordi Bort

El Chardonnay i el Cabernet Sauvignon ens han posicionat en una època determinada i això no és dolent, són varietats ben implantades a Catalunya” Jordi Bort

 

Mas de la Rosa 2010/ Vall Llach

Jordi Bort va voler anunciar a peu de finca la certificació d’aquest vi com a vi de finca, el tercer celler a aconseguir-ho a Catalunya. Va ser al Mas de la Rosa, on es practica la viticultura heroica entre vinyes centenàries de la Carme, pendents contundents i sòls de llicorella, el caràcter del Priorat. És un vi expressiu, la carinyena en la seva esplendor. Subtil, profund, mineral, delicat, amb fons balsàmic. Elegant. Més informació

Els vins de finca sorgeixen de parcel·les on les persones tracten la terra diferent” Jordi Bort

En els vins de finca, el mercat no està per sobre” Albert Costa

 

Vi de Vila Porrera 2010/ Vall Llach

Un cupatge de carinyena 70% i garnatxa 30% amb raïm de la vila de Porrera, de les finques Sentius, Cabacés i Sant Antoni. La DOQ Priorat va crear aquesta categoria per diferenciar la procedència dels vins i els seus matisos depenent del poble d’origen. Cap és igual. El clima, la varietat, el sòl i la mà de l’home fan petites obres d’art a cada parcel·la.

 

Clos Mogador 2012/ Clos Mogador

Una anyada més fàcil que la de 2011, tot i que “els anys més difícils són el repte més bonic“, explica René Barbier. El 2012 és elegància i s’expressa ràpidament, no li costa obrir-se com és propi als vins de Clos Mogador. “El trobo bonic, però no el trobo seriós”, diu l’enòleg. “Aquest és un vi que us necessita molt a vosaltres”, explica René Barbier. “Si darrere no hi ha un bon sommelier és difícil comunicar el que representa”, comenta. Aquest any ha arribat a les 32.000 ampolles, una xifra rècord ja que en els últims 3 o 4 anys no s’hi arribava i ara, satisfets, hi han tornat. Més informació

 

Sobre la taula de tast d’un dels salons privats de l’Hotel Neri no hi podia cabre més saviesa, expertesa i autoexigència. La que s’imposen els elaboradors i la que traslladen als seus vins amb els quals viatgem al tros de terra que els ha tocat viure, com diria el poeta. Els agraden els anys difícils, els sorprenen els vins de llarga criança que encara demanen més ampolla i es repten – que és probablement el més important – a seguir treballant amb la mateixa tenacitat en les properes campanyes. En René i l’Albert trenquen la rutina de la verema per ser al tast i la Mireia s’escapa de reunions a la capital també per ser-hi. El director de l’Incavi ressalta l’excepcionalitat de la trobada: “Se’n parlarà d’aquí a 10 anys” adverteix. És la segona vegada que els reuneix, la primera va ser en privat, i creu que ha de marcar una fita. Sigui com sigui, serà més flexible i subversiva que la de Napoleó a Bordeuax el 1855. Jordi Bort, que ha jugat un paper decisiu i compromès amb la categoria, té clar quan, amb qui i a on els tastaria, els vins de finca:

 

vi · moments · persones

“Vinya Gigi Chardonnay 2013 el tastaria vora el mar, amb la companyia d’un cantant d’òpera”

“Vinya La Scala 2003  després d’una passejada per una muntanya, dinant o sopant en un refugi amb un escriptor”

“Clos Mogador 2012 amb un grup d’amics, d’aquells amb qui sopem de molt de tant en tant i que sempre volen sorpreses a taula”

“Mas de la Rosa 2010 amb la meva parella, a casa”

 

Hotel Neri / Hotels amb DO

http://www.hotelsambdo.cat/hotel-neri/

 

www.ruthtroyano.cat

 

“Cal mirar la clotxa amb ulls nous” Fundació Alícia/ MIDIT

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

 

mestral2

“La clotxa és un fast food ancestral perquè resol amb eficàcia el dinar del jornal pagès i elaborar-la no requereix gaire estona”, escriu Josep Sucarrats, director de la revista Cuina al llibre “La cuina de les Terres de Mestral” editat recentment per Onada Edicions. El receptari és obra de la Fundació Alícia, que ha trobat en la clotxa una manera de reenamorar als veïns amb el paisatge, d’enaltir la gastronomia domèstica i de fer visible alhora que una altra economia és possible a les poblacions que viuen a l’entorn de la central nuclear de Vandellòs a la qual se li van acabant les hores: Pratdip, Tivissa i Vandellòs-l’Hospitalet de l’Infant.

Jaume Biarnés, cap de cuina de la Fundació Alícia, explica: “Quan l’entitat MIDIT ens va contactar, primer vam diagnosticar les debilitats i les fortaleses del territori. Una d’elles és que en els últims 40 anys no s’ha creat una emprenedoria a nivell de restauració, però al mateix temps ens trobàvem que el territori concentrava una cultura tradicional molt potent desconeguda pels mateixos agents, que estava tapada per la pols. Vam identificar un territori en una posició central, envoltat de productes que es poden capitalitzar”. Buscar una icona va ser la primera passa i l’storytelling la següent”. “Els humans transformem el territori per alimentar-nos, i després l’agricultura ens transforma a nosaltres”, explica en Jaume. L’exponent gastronòmic de les terres de Mestral és la clotxa i ho explica molt bé el cap de cuina de la Fundació Alícia quan afirma: “Som el que mengem, però el que mengem a vegades és viciós i a vegades prodigiós. En el cas de la clotxa és molt clar, té un format atractiu i representa l’street food, el menjar casolà i popular que sempre és el més fàcil d’explicar “però a vegades la proximitat no ens permet atorgar-li el valor que des de lluny se li reconeix.

Revaloritzar i actualitzar la clotxa no ha estat fàcil. Des de la Fundació Alícia s’ha bussejat extensament per receptaris i informacions gastronòmiques locals amb l’objectiu de poder explicar el territori per mitjà dels propis productes. Jaume Biarnés i el seu equip han aconseguit evolucionar el concepte de la clotxa per despertar l’interès dels professionals i residents i potenciar-ne la seva creativitat gastronòmica. “Incloem al llibre receptes més o menys encertades, en uns casos mantenim la forma original -com per exemple la sopa de clotxa amb els ingredients que li són propis a aquest àpat- i en altres casos juguem amb el concepte – és el cas del pa típic de la clotxa amb un farcit diferent”.

El llibre és una sorpresa darrere d’una altra. Un àpat que en alguns casos es podria considerar vell i antic, ara es presenta rejovenit. Clotxa en kebab, en frankfurt… “Des de la Fundació Alícia proposem als restauradors locals adaptar les receptes amb les quals se sentin més còmodes. No és alta cuina: parlem de la clotxa burguer, de la pizza-clotxa…” que conviuen amb receptes més conservadores. Amb la publicació del llibre comença el repte de la sensibilització interna i de prendre consciència de la riquesa gastronòmica de les muntanyes de l’interior de la Costa Daurada. “La clotxa ha de generar un sentiment d’orgull important”, recalca en Jaume. I al voltant seu, s’articula un mapa de petits productors que són a l’abast  i que permeten descobrir la diversitat gastronòmica de la zona, des de l’oli d’oliva verge extra als fruits secs i el vi, enmig de paisatges fantàstics i amb la possibilitat d’experimentar emocions d’explorador.

“La cuina de les Terres de Mestral” posa l’accent en l’autenticitat de la clotxa, com en d’altres territoris s’ha fet amb productes que havien quedat arraconats, com la garrofa. “Cal mirar-la amb ulls nous, els d’un visitant”, insisteix en Jaume.  Quan li demano si ara ens hi podem reenamorar més fàcilment per la moda del producte de proximitat, el km 0 i l’slow food, respon taxatiu: “Sempre és latent la necessitat de tornar als orígens i és cíclica. La necessitat de lligar-se amb el territori a través de la gastronomia sempre hi és. Quan més deslocalitzat estàs, més vincles de pertinença et calen i la gastronomia n’és un. Amb la crisi ens tornem més conservadors. I en l’àmbit gastronòmic busquem les arrels i l’essència, però tot té un límit perquè quan vas a l’hort biodinàmic i hi culls directament el producte… Més endavant el cicle s’inverteix, i ens posem a crear fins arribar a l’esferificació…”.

En qualsevol cas, en Jaume i l’equip de la Fundació Alícia es mostren satisfets només pel fet d’haver remogut consciències: “Està bé que algú digui que això que presentem no és una clotxa”. La clotxa, l’àpat que hem vist als avis gaudir amb un bon porró de vi, es presenta també amb matrimonis nous: el maridatge amb vins catalans l’ha treballat altruistament el sommelier Ferran Centelles i esdevé un atractiu més.

“Tots els maridatges del llibre parteixen de la proximitat”, explica Centelles. “La proximitat ha donat grans maridatges com les ostres amb Muscadet, la llagosta amb Chardonnay, l’Ull de llebre amb xai… Particularment, els maridatges regionals solen funcionar per proximitat però no sempre de forma tècnica – tangible – sinó moltes vegades emocional”. En aquest sentit, en Ferran comenta que la clotxa és un plat “senzill però gustós que conté l’arengada com a element limitant”. “Com més salat és un producte més difícil és de maridar amb els vins, però quan hi ha més tomàquet és més senzill”, argumenta. “El tomàquet i la ceba escalivada funcionen molt bé amb vins rics i saborosos”, explica. Justament amb aquesta base, s’han construït part dels matrimonis del llibre, del quals només en desvetllem dos:

Per la clotxa de sempre en Ferran recomana el vi Joan d’Anguera del mateix celler. “Els tomàquet escalivats són una delícia combinats amb vins de garnatxa i carinyena. Les arengades amb la seva salinitat demanen vins joves i amb poca fusta”, comenta.

Per un carpaccio de clotxa proposa vi l’Heravi del celler Vinyes d’en Gabriel. “Els carpaccios i altres elaboracions no cuinades són ideals per als vins joves refrescants. Els crus funcionen bé amb els vins menys alcohòlics”, explica.

Per descobrir-ne d’altres, és imprescindible la lectura del llibre. En Jaume Biarnés ressalta en aquest sentit que el volum és també una manera de comprendre que ”ara tenim l’opció d’equilibrar i variar la dieta, tenim més possibilitats que mai per practicar una alimentació saludable, i en aquest ampli repertori hi caben tant la clotxa com el vi”. Però el més important sempre és trobar-hi el plaer: “Qui cuina té una dieta més equilibrada. Està demostrat. Pot gaudir tant o més amb un plat de mongeta i patata com amb un entrecot,” afirma en Jaume. Educació, salut, gaudi… i assegurar en el component gastronòmic “un factor de decisió per viatjar”. La clotxa també pot motivar-ho, cap a les terres de Mestral, està clar.

mestral4 mestral3 mestral1

Fundació Alícia

www.alicia.cat 

Camí Sant Benet, 08272 Sant Fruitós de Bages, Barcelona
938 75 94 02

MIDIT 2020

http://www.midit2020.com/

 

“Sientes que eres parte de algo”

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

image (10) image (11) image (12) image (13)

image (17)image (15)image (16)foto (10)

 

Quan el temps i la capacitat del mòbil m’ho permeten, vaig penjant a Instagram imatges de persones que viuen envoltades de vi i que identifico amb l’etiqueta #retratsdevi. “El remolino del paisaje” de Benedetti em va inspirar per fer la primera entrada. Humanitzar el món del vi i de la cuina és una obsessió que comparteixo amb companys i amics de viatge, fonamental per entendre com s’elaboren els productes i quines filosofies de vida hi trobarem a cada ampolla. Aquesta segona tanda de fotografies d’Iphone les acompanyo amb dos fragments d’una lectura que convé revisar sempre, la de Ferenc Máté  a “La sabiduría de la Toscana. Los sueños pueden hacerse realidad”.

 

“Aunque en cualquier oficio artesanal se trabaja muchas horas, al menos uno puede dormir tranquilo de noche, porque sabe que sus manos y su mente han producido algo, lo mejor que han podido. Ninguno de estos oficios hará rico a nadie, pero ¿qué tiene eso que ver con la vida?

 

“Y después uno vuelve a casa por el oscuro camino de tierra que serpentea bajo las estrellas, notando el vino y una especie de contacto con todo lo que te rodea: los amigos, el valle silencioso, los animales en los establos, el vigorizante frío del invierno o el calor de una noche de verano. Sientes que eres parte de algo

 

www.ruthtroyano.cat

 

Isabelle Brunet/ Sommelier

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

IsabelleBrunet

Je suis sommelière, c’est ainsi qu’on me définit. Sommelière ou presque, “sommelière sans diplôme”.

 

Sense matisos. Amb claredat. Sommelier sense diploma. Ni falta que li fa. Professional admirada i reconeguda. Durant els últims 10 anys ha estat vinculada laboralment a Monvínic, probablement un dels millors bars de vins del món, un projecte del què va participar des dels inicis impulsat per Sergi Ferrer-Salat. De formació autodidacta, però amb el WSET superat. De conversa amable i tranquil·la, disposada a assaborir cada plat, cada copa de vi. Sense voler, compleix amb la frase que recull el seu bloc “que la table était una fête. Et rien d’autre”. Tinc el plaer de conèixer-la al mateix Monvínic gràcies a l’enòloga i sommelier Montse Alonso, responsable de Mahala Wine. És un luxe compartir taula amb dues dones que es coneixen però a qui no conec, perquè sé que a més de submergir-me en el món del vi durant dues hores llargues aprendré moltes coses.

“À onze ans, j’avais déjà mon petit tablier blanc”. I des d’aleshores segurament li deu ser més fàcil comptar les hores que no l’ha dut posat. Comença treballant a França però aviat decideix conèixer món per ampliar coneixements en el sector del vi i de la gastronomia. Fins i tot a Cuba s’endinsa en el món dels “habanos”. El 2000 s’instal·la a Barcelona i comença treballant a Tragaluz. Després vindran El Bulli, Lavinia i Monvínic.  Dedicada en cos i ànima a la feina, reconeix que el del vi és un món on la línia vermella entre feina i oci sovint desapareix. “El vino es el mejor acompañante de la comida, es un alimento a base de fruta que no sólo es saludable para digerir, cuenta con muchas más propiedades. Pero además es un placer de sabores que por supuesto saben mejor si se comparte”, explica amb vehemència. Isabelle Brunet té clar que un dia sense vi és “un día oscuro y gris, sin luz natural”.

Queda clar que la seva formació és contant al llarg de la vida i des de ben petita, però probablement el projecte que més l’ha marcada i on més ha crescut professionalment és a Monvínic, durant els últims anys gestionant sobretot els vins de la France. Després de tants minuts i segons invertits en aquest temple, té clar que és “un lugar mágico donde se disfruta del placer de la mesa”. El dia que dinem plegades descobreix per sorpresa, i molt gratament, la nova proposta gastronòmica d’en Guillem Oliva. De la selecció del vi, també se n’encarrega ella mostrant complicitat amb els sommeliers de la sala que poc temps abans havien estat companys i intueixo que algun d’ells també amic. Un escumós que està a la llista de vins a copes, per començar, i un vi que ens trasllada a França després, país on passarà l’estiu immersa en projectes enogastronòmics vinculats a la cuina del toro. La joia és Cuvée nº 3 de Castelmaure (2008) del Llenguadoc- Rosselló. Elegància pura, com descriu el celler és “symbole du renouveau, un immense vin de volupté, de jouissance, qui allie puissance et délicatesse”. L’any 2009 va ser considerat el millor vi de la regió francesa.

“Antes de Monvínic, mi foto fija sería dando vueltas al mundo, la de ahora sería desempeño profesional y personal”. Els 10 anys al carrer Diputació de Barcelona l’han curtit i l’han fet conèixer i aprendre i tenir ganes de divulgar el que sap amb humilitat i senzillesa. Llegeixo en una entrevista que va concedir a Selectus Wine que la pinot noir és la varietat que més l’ha atrapat. També el seu paisatge el té gravat a la retina: “Belrose, la viña de pinot noir que tiene Phillip Jones en Gippsland en Australia”, em detalla.  Si la pregunta se circumscriu a Catalunya, també ho té clar: “El Priorat, por sus plueblos precisosos, es una zona vitivinícola donde perderse”. Quan li demano per la Borgogne, per allò que alguns remarquen que és la conquesta o el punt final de tot amant del món del vi, em respon convençuda que “no siempre debe ser el final del recorrido, pero por supuesto que está en el camino”.  Si l’animo a viatjar de nou per tot el món per descobrir les regions de vi, em respon que ja ho va fer acompanyada de la seva parella aleshores.

Té un sentit del servei accentuat i això demostra que deu ser un plaer gaudir-la com a sommelier. La tinc de companya de taula i m’interessa saber quins vins tastaria amb Pitu Roca, René Barbier i Álvaro Palacios, als quals deu coneixer millor que jo. “Muy fácil, un vino sincero y franco que tengo en casa, como un Gaillac Rouge o un Cahors que compré allí mismo y que valen alrededor de 5 euros”, explica Brunet. Resposta sorprenent.  Fora estigmes, fora elitismes, hi ha grans vins i molt sincers a un preu molt assequible. Dels darrers que han sorprès a Isabelle Brunet  hi ha Ponte Da Boga, un mencía de Ribeira Sacra. Aquesta varietat “nostra” que fa la competència cada vegada més seriosament al pinot noir.

Per trobar vins exclusius i d’arreu del món ens convida a conèixer el nou projecte Monvínic Store al capdavant del qual hi ha la seva companya Dèlia Garcia. Quan li demanem com fer perquè creixin aquests 16 litres per persona i any que els ciutadans d’aquest país consumim de vi, diu totalment convençuda: “Debemos responsabilizarnos de la educación de los adolescentes y no tomar la cultura del vino como algo esnob.  El vino es un placer diario y sencillo. Tenemos que acompañar la comida cada día con una copa de vino”, exclama.

Isabelle Brunet predica cultura de vi, és com un oracle que ha interioritzat que la dieta mediterrània inclou el vi d’aliment. La beguda, la màgia, la fruita, l’acompanyament ideal per a la gastronomia. No és casualitat que estigui nominada als Premis Nacionals de Gastronomia 2013 en la categoria de millor sommelier per la Reial Academia de la Gastronomia. El proper dia 14 de juliol es coneixerà el veredicte, però hi ha professionals a qui se’ls pot guardonar amb una sola conversa. I ella és d’aquest gènere, per mèrits propis.

Montse Alonso: “Isabelle es una gran gourmet y una gran apasionada de todo lo que significa vivir. Tiene el don innato de hacer sentir a todas las personas importantes. Es una maravilla verla servir, disfrutando. Tiene una empatía con el cliente excepcional y sabe adaptarse a todo tipo de situaciones. Es una profesional única y una persona maravillosa”.

 

vi

“Un Xerès”

moments

“En una posta de sol a Sanlúcar de Barrameda”

persones

“Amb el meu home” – Vincent Pousson -

IB2

Isabelle Brunet

www.isabellebrunet.com

 

 

Miquel González, periodista/ Tast de vins per a invidents DO Tarragona

Posted by | DO Tarragona, Vi·Moments·Persones | No Comments

dot2dot3

Diu el poema de Josep Vicenç Foix: “és quan dormo que ho veig clar”. No és dormir, és aclucar els ulls involuntàriament, perquè la vida t’ha privat del sentit de la vista, però ningú pot prohibir-te el dret a exercitar-la. És possible? La DO Tarragona ho va posar a prova en el marc de la Fira del Vi, ara fa dos caps de setmana. En col·laboració amb l’ONCE, va preparar en una carpa de la Rambla Nova de Tarragona un tast de vins per a invidents. Els 5 sentits van ser-ne protagonistes? L’enòloga Pepa Menchón va dirigir magistralment la sessió i s’havia preparat a consciència el tast ja que era el primer d’aquestes característiques que impartia, tot i que s’havia informat i coneixia els tastos a cegues, amb els ulls tapats o amb ulls de professional. “Tastar en estat pur”, els va dir als assistents. “Això és el que feu avui vosaltres, com quan els enòlegs tenim una copa negra i no sabem quin color té el vi, de manera que no estem suggestionats pels matisos visuals”, va assegurar.

M’interessava el desenvolupament del tast, el primer d’aquestes característiques al qual assisteixo. Va ser emotiu, divertit -vaig ser l’única a qui el vent va tombar la copa de vi- i participatiu, molt més que els tastos als quals habitualment assistim. No hi havia por, ni timidesa, però sí coratge i expressió. Ganes de comunicar-se. M’interessava l’opinió dels assistents i ningú millor per relatar-me-la que el periodista Miquel González de l’emissora Tarragona Ràdio que també hi era. Em confessa que no és consumidor habitual de vi però tampoc va ser l’altre dia el seu primer contacte: “Més enllà dels primers contactes amb el vi (a l’adolescència, amb caldos de dubtosa qualitat i procedència), en consumia principalment en celebracions puntuals. Normalment vins negres. Més cap aquí m’he anat fixant en el més que interessant  món del vi, potser perquè se’n parla més i m’agrada saber quin vi estic bebent, d’on prové, les denominacions d’origen, quines propietats té, fixar-me en el gust, les aromes i les sensacions que em transmet”. Immers en aquest aprenentatge, defineix d’encertat el tast de la DO Tarragona. Explicacions correctes i amenes i vins “que estaven bé al meu parer, com a no erudit en la matèria”, matisa.

“És veritat que no cal la vista per tastar vins, però potser molts companys no s’atreveixen a participar en un tast. Crec, també, que no caldria un tast únicament per a cecs, sinó que tots els tastos haurien de ser integradors i que les persones cegues participessin de manera normalitzada. Ara bé, considero que la iniciativa va ser correcta”, argumenta. Em sembla encertada la seva reflexió perquè tots som iguals davant del vi i alhora de gaudir-lo. El vi és salut, el vi és vida, el vi és per a tothom i potser no caldrien les distincions, però a vegades s’ha de començar per trencar tòpics i una activitat pionera com aquesta ens serveix també per prendre no només consciència sinó també nota. Pepa Menchón, l’enòloga, em comentava a l’inici del tast que la fase visual no s’ha d’obviar en un tast per a invidents perquè les persones tenen idees mentals dels colors, les que han tingut visió durant algun moment de la seva la vida, de manera que s’han de descriure els colors del vi. En canvi,  en Miquel ho matisa: “De petit, els vaig arribar a veure, els colors, però els recordo vagament i per a mi no m’aporten cap tipus d’informació, més enllà de la curiositat i del saber”.

Sense descuidar aquesta fase, el tast es va impartir amb l’ordre lògic de blancs, rosats, negres, escumós i ranci, referències emblemàtiques de la DO Tarragona que els  invidents van poder descobrir gràcies a una fitxa escrita per a l’ocasió en braille. Sempre hem sentit a dir que l’absència de visió accentua més el potencial dels altres sentits, perquè cal emprar-los, obligatòriament, més. En Miquel hi reflexiona: “És interessant sentir i escoltar com cau el vi al got, el sorollet dels escumosos que vam poder escoltar dins la copa, fins i tot sons que passen més desapercebuts com el simple fet d’obrir una ampolla, posar el vi a la copa, moure la copa sobre la taula, o el sorollet que fa al fregar-la amb les mans. De la mateixa manera passa amb el tacte. Molt interessant anar tocant les parts de la copa, les ampolles… Fins i tot algunes marques de vins ja rotulen en braille les ampolles”. Tant l’oïda com el tacte adquireixen un protagonisme especial i són sentits on l’enòleg hi posa l’accent. Palpar la forma de les copes i estar atent al destapament de cada ampolla, entre rialles i alguna petició de reomplir la copa, senyal que el vi agrada.

Pepa Menchón va fer salivar tots els assistents insinuant en més d’una ocasió l’arribada del pernil per acompanyar els vins de la DO Tarragona. I també amb algunes de les seves receptes suggerents com un gaspatxo de síndria amb menta, per acompanyar el vi rosat que es va tastar a la sessió. Crec que va ser una de les claus del tast, compartir experiències i sensacions enogastronòmiques per obrir diàleg amb els assistents. Amb nota d’humor inclosa, en Miquel ho acaba de reblar: “Suposo que és pel fet que érem poca gent i que, els cecs, per definició, preguntem si alguna cosa no la sabem. A més a més, com que no tenim informació visual, necessitem molt més contacte oral, la paraula, l’explicació, la definició de les coses”.

Està clar que l’ordre de prioritat i importància dels sentits s’altera en un tast per a invidents, però la força amb què la cultura del vi hi arriba és emocionant. “La fase nasal em va sorprendre molt, crec que és la gran oblidada”, m’explica el Miquel. I afegeix: “Molta gent parla del gust, però les aromes i el fet de treure l’aire després de tastar el vi, t’aboca a un reguitzell de sensacions i aromes impressionants”. I malgrat que a nosaltres ens pugui semblar que tots va entrar en major o menor mesura en joc, en Miquel, a qui òbviament cal escoltar, remata dient ” Per a nosaltres aquest és l’únic tast: en nas i boca”. Aprofitant l’avinentesa li demano pel seu maridatge ideal que segur que, essent de les Terres de l’Ebre, aprofitaria per gaudir amb una bona paella d’arròs.

dot4

vi

“Em quedaria amb un vi blanc, són els que més m’agraden”

moments

“Una nit d’estiu en una ermita o en un tros del meu poble”

persones

“Amb la meva parella  i amb la Milena, la meva gossa pigall” -que, per cert, també va ser al tast-

DO Tarragona

www.dotarragona.cat

Miquel González

http://miguelgonzalezr.net/

 

Eduard Xatruch/ La Bullipèdia Lab

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

foto (13)

Feeding creativity. És al que s’entregarà d’ara en endavant l’equip liderat per Ferran Adrià en l’etapa postBulli, entre ells, Eduard Xatruch, qui va ser cap de cuina i ara un dels tres soci del fabulós restaurant Compartir de Cadaqués. Va ser ell l’encarregat de presentar durant la darrera edició d’Alimentària la Bullipèdia Lab. Crec rotundament que aquest treball ingent que estan realitzant des de fa mesos és una contribució inigualable que fan a la Història de la Humanitat. I ho dic sense complexes, no és un missatge grandiloqüent, perquè identificar el mapa del procés gastronòmic (occidental) és posar ordre, anàlisi, reflexió i seny a molts anys d’història culinària a Occident, molts anys d’èxits, d’innovació, de creativitat, però poc o escàs ordre. I la Bullipèdia serà, a més a més, un cos de consulta que tindrem a l’abast tots. Una concessió, un pas endavant cap a la democratització del coneixement gastronòmic que Internet permetrà executar.

“Hem ordenat objectivament productes, eines i tècniques i això ens ha de permetre cuinar millor i crear més”,  sentenciava Eduard Xatruch. I la classificació no ha estat mai fàcil. Un tomàquet servit en un got és considerat una beguda, en un plat una sopa, en un bol una salsa…

El comensal és la peça clau del mapa que decodifica el genoma de la gastronomia. I l’origen, no podia ser d’altra manera, és l’elaborador. Un circuït d’influències que distingeix entre el procés gastronòmic mental i emocional i el físic. Un esquema per submergir-s’hi i començar a entendre que la deconstrucció d’Adrià passa del plat a la teoria. La Bullipèdia documentarà des del primer llibre gastronòmic que data del 1.300 a les últimes receptes del món occidental amb ànim de deixar constància del que s’ha fet per poder fer més i millor.

foto (8)foto (10)

“Fa un temps al Bulli celebràvem que havíem aconseguit elaborar el gelat de trufa negra i, ara, preparant la Bullipèdia ens hem adonat que ja el van crear a França el 1756, però no en teníem constància ni escrita ni oral”, explica Xatruch. I d’aquí la importància del treball d’Adrià, que reunirà les anàlisis evolutives de la cuina des de qüestions tan simples o bàsiques com saber totes les coccions que s’han fet amb un espàrrec verd.

Vídeo Ferran Adrià IMG_6293

Reflexió i coneixement. Desprès d’alimentar el cos, Adrià passa a fer-ho amb l’esperit. El 16 de maig la Bullipèdia començarà a rodar en unes instal·lacions del carrer Mèxic, número 17, de Barcelona. Catalunya reneix de les seves cendres. L’espai és una antiga fàbrica tèxtil. El sector que va crear prosperitat a principis de segle XX, dóna el relleu a la gastronomia i a la tecnologia al segle XXI. 80 persones treballaran en l’enciclopèdia gastronòmica, que serà operativa a partir del 15 de maig. Un equip que tindrà com a missió fer una “síntesi de la informació culinària”, en paraules de Ferran Adrià. Sens dubte, el número 17 del carrer Mèxic serà un espai col·laboratiu que estarà obert a la participació de professionals, cuines i universitats d’arreu del món. Informació, creativitat i innovació seran a la base del projecte. La Bullipèdia Lab serà el primer i el més teòric dels 3 projectes que l’equip de Ferran Adrià posarà en marxa en els propers anys: elBull 1846 i elBulliDNA, tots dos a Cala Montjoi. Per entendre-la a fons, ja va dir Adrià que calia passar-hi tot un dia.

Bullipèdia LAB

http://www.bullipedia.com/

Laura Bosch/ Moda, art i vi

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

modaartivi

A la Laura Bosch la vaig conèixer com a moltes altres persones en els últims anys: a través de les xarxes socials seguint el fil d’alguna història del vi. No sabria dir si va ser Instagram o Facebook, però el que recordo és que quan vaig entrar al seu web m’hi vaig quedar instal·lada durant més d’una hora i ràpidament li vaig escriure un correu per dir-li que em fascinava la seva feina i que, a mi, el que m’encantaria seria tenir una “viblioteca” de llibres i vins a casa, evidentment amb les seves caixes de fusta  restaurades. I això és així perquè et traslladen a escenaris acollidors i autèntics, respiren sensibilitat per cada angle i tenen un estil vintage carregat de força i d’història.

La Laura crea peces a consciència. Cada projecte el mima fins a l’últim detall. Busca incesantment la perfecció. És minuciosa i detallista. El resultat és sempre impecable. Sorprenent. D’exclamació. Es fa admirar. Les imatges del web són atractives, però la realitat incrementa  el valor de la seva obra, fent palès amb naturalitat l’art i la creativitat que li són pròpies. Diferents colors, mateixes peces, sentits divergents. El blanc, el verd, el vermell, el blau cel, el negre… Tots els ha treballat per a mobiliaris diversos. Cada caixa de fruita adquireix una nova vida després de passar per les seves mans. Renova la seva personalitat. Al seu taller, que també està sotmetent ara a restauració i que tinc ganes de visitar,  es deu respirar l’alè del canvi… Mentre escric em ve al cap “Todo se transforma” de Jorge Drexler i crec que allà hi sonaria molt bé. Com també sona bé ara, mentre teclejo.

Escric de la Laura amb un punt d’inconsciència, conscient que no l’he entrevistat i que la conec poc. Però suficient per entendre com viu la seva professió. L’he vist treballar i això val molt més que per intuir. Particularment, l’he seguit en el seu darrer projecte “cuir460” amb el qual he tingut el plaer de col·laborar amb la vessant comunicativa. Una primera obra en negre, una primera obra per exposar… Una obra feta a mida per a l’espai que ara l’acull, a la botiga Monika Harbort Leather Design de Barcelona.  Serà l’inici de la seva transformació? Per a mi, ja és una artista. Fa falta que ella també s’hi consideri. Com que no l’he entrevistat encara el text no farà l’honor al “vi moments persones” però estic convençuda que tornaria a l’escenari de la presentació de “cuir460″ i ho maridaria amb els seus, amb l’olor de la pell i el cuir de la Monika, les converses creuades i el vi Lo Foc del Castell de la Cooperativa Falset Marçà. Les seves impressions del maridatge, que són les realment importants, venen tot seguit. És imprescindible llegir-les per entendre el que he escrit fins ara però sobretot el seu treball, que admiro i comparteixo sempre que puc.

 

Paraules de Laura Bosch: Just acabada la presentació  moda, art i vi em va canviar clarament la idea que m’havia format de “cuir460” i en les hores posteriors i a l’endemà vaig estimar molt més el concepte #modaartivi. M’explico. La història d’aquesta presentació la vaig idear al meu cap. La Monika Harbort em va trucar per demanar-me un aparador, per mi era un encàrrec molt difícil. Fer una peça a mida per una casa té la seva dificultat però et centres en l’espai, la llum, els colors de la resta de mobles, l’opinió del client té tot el pes i finalment recau la part més important en la seva funcionalitat. En aquest cas no tenia tants elements. Tenia un espai complex, una llum molt difícil (la peça està pensada per mirar-la de nit a la botiga més que de dia), els colors que envoltarien la peça no hi són, és el blanc de l’espai en sí, i els colors que vestirien la peça tampoc els tenia, l’opinió de la Monika era “crea al teu gust, confio en tu”.

El factor funcional em calmava, sabia del cert que qualsevol muntatge amb les caixes seria funcional per ella. Un cop vaig dibuixar la peça i li vaig presentar a la Monika i a ella li va agradar, se’m va calmar el procés creatiu i em vaig atabalar a fer possible el que havia dibuixat. Potser és un error treballar d’aquesta manera, però en tinc tirada. Em plantejo fer un muntatge, una composició i després ja veuré com la faig. Primer va el dibuix, després veuré si és possible. Per ara tot ho ha estat. Algun dia serà que no… Vaig apostar pel negre per que no podia ser d’una altra manera, tot i tenir present que moltes de les peces de cuir de la Monika no ressaltarien, no hi tindrien lloc. Fosc sobre fosc. Però havia de ser negre, sens cap mena de dubte. I no les vaig tenir totes fins el dia de la presentació! Imagina’t! Fins que la peça no va estar a l’aparador, vestida, amb els focus de llums i amb els comentaris dels assistents no em vaig acabar de relaxar. I no és una qüestió de desconfiança cap a la meva feina, en absolut. És que aquesta peça havia de transmetre moltes coses i només podria saber si ho havia aconseguit amb els comentaris dels assistents, amb la seves expressions corporals i verbals. Corporals en el moment que arribaven, l’estona que dedicaven a mirar-la, al cap d’una estona en el sentit d’acostar-s’hi, mirar-la d’a prop, i el més important, els comentaris que em van fer.

N’hi van haver de tres tipus: els que coneixien a la Monika i a la seva feina d’abans,  els que no i els amics que coneixen al detall la meva feina i evolució. Als primers, i em fa molt feliç dir-ho així, sense embuts, tots, absolutament tots, em van comentar que era una peça molt Harbort ( que no només Monika! ), que estava absolutament integrada a Harbort, que tampoc és una cosa fàcil. L’opinió de les persones que coneixien la feina de la Monika i la Monika era molt important per mi. Eren els que em farien veure si havia fet una peça que encaixava bé a Harbort, i era una cosa que sabia que no sabria fins el dia de la presentació. Els nervis de la seguretat amb “cuir460” no es van esvair fins al final de la presentació, que és quan poc a poc se’m van acostar, sense jo preguntar en cap moment, i em van elogiar la feina sense cap mena de dubte que l’opinió no fos real. Van opinar sobre coses que jo no havia ni tingut en compte d’una manera conscient, sí en el seu conjunt.

La frase “aquesta peça és Harbort total” em va fer molt feliç. D’aquí em vaig convèncer que havia aconseguit em meu objectiu real, fer un aparador per la Monika Harbort, amb el que això implicava. Els que no coneixien a la Monika van opinar més en relació a les mides, a l’encaix en l’espai, en el volum, en els detalls, i en el conjunt. Molt positivament. D’aquí em vaig convèncer que la peça era bona per l’espai i que complia molt bé la funció. Va agradar molt. He reconèixer que en el fons per qui més vaig patir era pels amics, pels que en teoria són incondicionals, però que em dirien les coses tal qual, ho esperava. Així va ser. Els hi va agradar molt a tots, no vaig tenir cap crítica excessivament potent. Els comentaris van ser “ me l’havies explicat, me l’havies dibuixat però no me la imaginava així, m’ha sorprès, m’agrada”, “em pensava que la fusta antiga ( la que fa la funció de barra i que fa l’estructura possible ) seria més grossa”, em va agradar per que jo també volia que fos més gruixuda, però no ho vaig poder fer, però és possible! Va ser un moment guai! Havia de ser més gruixuda!

Una altra reflexió que he fet i molt important és que el que jo opino de la peça no acostuma assemblar-se al que opinen els altres. M’ha passat amb moltes peces i començo a tenir la sensació que no sé entendre la meva feina des d’un punt més artístic. Acostumo a fer discursos molt descriptius de la peça, sense mirar-me-la de lluny (a distància), i tendeixo a tenir molt clar els avantatges i desavantatges, i després, sempre, em trobo que l’opinió dels altres coincideix molt poc amb la meva. En el cas de “cuir460” i durant la presentació vaig parlar amb forces persones sobre el que desprenia la peça, els espais on hi encaixaria, i altres factors. Jo tenia en boca constantment l’adjectiu “agressivitat”, fins i tot en un moment de rotllana m’ho van dir a quatre veus. “quina mania en que és agressiva”, no ho és gens, és elegant. Per què? Perquè és negre?” Ja no sabia com respondre. Vaig acabar donant la raó i fins i tot veient-ho com la resta, potser llavors em van ajudar a veure-la des de fora. Suposo que passar-me hores i setmanes, restaurant les caixes, fent-les en negre absolut, buscar la manera de que tinguessin més llum sense perdre aquesta agressivitat que buscava, fent un muntatge contundent per que l’espai ho requeria, que em vaig convèncer de que feia una peça agressiva, entre d’altres adjectius, i no era així.

Una altra opinió meva, i que vaig veure arrel de les opinions, que també anava errada, és que no la veia en absolut en cap altre espai que no fos en un aparador o en exposició, o fins i tot, que no fos en la botiga de la Monika. Segons moltes opinions no podia estar més equivocada. Persones vàries consideraven que faria lluir molts aparadors de la ciutat, i molts rebedors de moltes cases. Suposo que quan fas una peça pensava per un lloc en concret et costa veure-la fora d’aquell entorn. Per tant, no puc estar més contenta, per una banda he fet una peça que destil·la estil Harbort que era el meu objectiu vertader i el que m’havien encarregat, i a l’hora l’acollirien molts espais. Contenta perquè “cuir460” passarà un bon temps a Harbort, però espero que l’acullin altres espais.   Fa vertigen idear una presentació amb conceptes amb tanta força com MODA, ART i VI.

Quan volíem presentar els nostres projectes, vaig tenir clar que s’havia d vestir amb un bon vi, no era conscient que acabaríem fusionant tan bé moda, art i vi. L’etiqueta #modaartivi  em va provocar vertigen de nou. Jo estava dins la paraula art! Se’m feia gran. I se’m continua fent gran. Però això ho deixo aquí a l’opinió dels altres. Del que estic molt contenta i orgullosa és d’haver dut a terme una idea que d’entrada em semblava una bogeria. Però és clar, els tres projectes “lo foc” de la cooperativa falset-marça, “harbot personalitza” de Monika Harbort i “cuir460” són tres projectes amb denominadors comuns: l’artesania, la dedicació, el caràcter, la feina acurada, la trajectòria,…  

I penso que durant l’acte i no abans, és quan realment es van fusionar i es va entendre tot plegat. “amb la invitació no acabava d’entendre què anava a veure, si era una exposició, si era un tast, ara sí.  Una manera de presentar els tres projectes molt original”-em van dir. 

www.laurabosch.cat

Fotografia de portada de Pere Grimau.

“El remolino del paisaje”

Posted by | Vi·Moments·Persones | No Comments

1959841_10202593318930799_932535759_n 10009830_10202593319930824_1501754_n 1964875_10202593320370835_571535830_n 1965008_10202593322770895_1990910794_n 1925344_10202593325210956_1551385191_n 1969239_10202593325690968_861773601_n 1975051_10202593326250982_1209170451_n 1489108_10202593326690993_152588706_n 1901896_10202593327651017_424617227_n 1536705_10202593328411036_615218657_n

“El remolino de cada paisaje, que siempre es distinto, nos invade el cerebro y también, por qué no, el corazón. Sólo entonces tomamos consciencia de que nosotros también somos paisaje”

Mario Benedetti, Vivir adrede.

Quan ens diuen que dins d’una copa de vi hi ha el valor del paisatge, també hem de considerar l’home com a paisatge? És clar que sí! Cada glop de vi hauríem de recordar les mans que l’han fet possible. O els ulls… Hi ha mirades tendres, obstinades, divertides, imborrables, imperceptibles, inquietants, infinites, inesperades, intrigants,… I totes elles hi tenen cabuda, a la copa. La profunditat d’un gest senzill però sincer com la mirada és equivalent al valor de l’ampolla.

Necessites serveis de comunicació i turisme enològic?
Contacta amb mi!

Ús de galetes

Aquest web utilitza galetes perquè tinguis una millor experiència com a usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment i la teva acceptació a la nostra política de galetes. Més informació

ACEPTAR